"T.O.C." (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat, La llei de Murphy, Apagada, L'home del sac, Rambla, Grafiti, Bourbon, Halloween, Descansa en pau, Xiprers, Paranoica, Croissantets de xocolata, Caramelles, Matinada... 

T.O.C.

L’Adam acaba de rentar-se les dents i s’eixuga la cara amb la tovallola. Després la plega meticulosament i la penja de la barra, buscant que quedi just al mig i sense que una meitat pengi més que l’altra. Se’n va cap a l’habitació, es treu les sabatilles i les deixa perfectament alineades abans de tancar el llum.

De panxa enlaire fa un llarg sospir, però de sobte l’ataca un dubte. No està segur d’haver posat el despertador. Els caps de setmana l’apaga, però normalment el diumenge al matí, quan es desperta, ja el deixa preparat altre cop per l’endemà. Està força segur que ho ha fet, visualitza el moment en què de bon matí l’ha manipulat, però el seu maleït Pep Consciències comença a martellejar-lo sense descans: n’estàs segur?... mira que si demà no sona i arribes tard... vols fer el favor de comprovar-ho... Sap que acabarà mirant-ho i prefereix no allargar-ho: encén el llum i confirma que tot estava bé. Molest per no haver confiat en ell mateix, es regira dintre el llit fins que, de mica en mica, es va relaxant i acaba adormint-se.

L’endemà es lleva tan bon punt sona l’alarma. A la cuina, mentre es descongela el pa, endreça els gots i tasses del dia anterior a l’armari seguint un ordre rigorós: les tasses a l’esquerra amb la nansa a la dreta, els plats petits sobre els plats grans i els gots apilats de dos en dos perfectament alineats. Esmorza i va a la dutxa.

Un cop eixut i amb la tovallola lligada a la cintura, es planta davant l’armari obert i escull la roba que es posarà. Als calaixos, els calçotets i els mitjons estan perfectament classificats. A l’armari, les camises pengen ordenades com els colors d’un estoig Caran D’Ache: començant pel blanc i acabant pel negre.

Surt de casa i comença a baixar les escales, però, quan arriba al pis de sota, desfà el camí i torna a obrir i tancar el pany per assegurar-se que el deixa tancat amb dues voltes de clau. Pel carrer camina sempre per la dreta, arran d’aparadors. Si troba alguna persona aturada, fa veure que mira alguna cosa o simula una trucada fins que l’altra persona es mou i li deixa lliure el camí per poder continuar sense separar-se de la paret.

    Quan arriba a l’oficina, s’atura i comprova que duu el mòbil a la butxaca interior de l’americana, les claus a la butxaca dreta dels pantalons i el mocador a l’esquerra. Llavors entra i s’encamina cap al seu despatx. Abans de seure, fa una repassada al seu voltant per comprovar que tot és a lloc. A vegades, el personal de neteja mou les coses quan treu la pols. Si és el cas, l’Adam desplaça el marc de fotos, la figureta decorativa o el pot de bolígrafs els centímetres que siguin necessaris fins a trobar-ho exactament al seu gust. De vegades fins i tot ha de redreçar algun quadre. Només quan tot és a lloc, s’asseu, obre l’ordinador i disposa al seu voltant, com si fos un quadre de Mondrian, la calculadora, els bolígrafs, el mòbil i l’agenda per començar a treballar.

    Els companys de l’Adam l’aprecien i, conscients de la seva obsessió per l’ordre, de vegades li gasten bromes desordenant-li l’escriptori o torçant-li els quadres. O a la cafeteria ajunten dues taules, les deixen descentrades expressament i observen com es va posant nerviós fins que no pot més i s’aixeca per deixar-les perfectament alineades. Saben que és extremadament maniàtic amb l’ordre i, si s’ho fes mirar, segur que li diagnosticarien un T.O.C. (Trastorn obsessivocompulsiu). Però ho viuen amb humor i naturalitat.

Avui, en acabar-se la jornada, l’Adam ha anat col·locant les coses al maletí, ha deixat els dossiers perfectament alineats, la cadira ben endreçada i ha anat per sortir. Just abans de tancar la porta del despatx, ha comprovat que tenia el mòbil a la butxaca interior de l’americana, les claus a la butxaca dreta dels pantalons i el mocador a l’esquerra. Només després l’ha tancada, s’ha acomiadat de tothom i ha sortit al carrer per fer el camí de tornada, enganxat als aparadors de la seva dreta.

    Mentre espera que es posi verd el semàfor de davant de casa, aixeca la vista enlaire i fa una ganyota de disgust. La persiana del menjador està massa abaixada. Ell sempre la deixa mig abaixada, perquè ara a l’estiu hi toca molt el sol i, si no, troba la casa massa escalfada de tot el dia. Però no la deixa tan avall.

Mentre creua el semàfor, pensa que és molt difícil precisar si la persiana està més baixa del que ell l’havia deixada. No la pot haver tocat ningú: viu sol i ningú no té les claus de casa seva. Potser només és que avui ha deixat anar més corda i li ha quedat així. No li agrada ser tan maniàtic i està tip de recomprovar mil i una vegades coses que sap que estan bé. Però alguna mena d’alarma li queda encesa fins que no se n’assegura per enèsima vegada. Li molesta molt aquest dubte constant i, sempre que li passa, s’enfada amb ell mateix per aquesta maleïda desconfiança.

    Així que decideix que avui no en farà cas. L’experiència li diu que mai no passa res del que es pensa que podria passar i està tip d’aquest patiment continu que voldria estalviar-se. Potser si s’obliga a desoir els senyals de perill, de mica en mica s’aniran esmorteint fins que deixaran d’atabalar-lo. I si això no funciona, anirà a un psicòleg per buscar ajuda.

    Obre la porta del carrer i comença a pujar les escales perquè no li agraden els ascensors. Quan arriba al replà, posa la clau al pany i s’obre de seguida, sense esperar les dues voltes de sempre. Allò encara li sembla més preocupant que la persiana del carrer. Està segur que aquest matí ha reculat per comprovar si havia tancat bé. De fet, molts dies li passa i arriba a un punt que no pot estar segur si realment era avui que també li ha passat.

    Li retorna encara més augmentada la sensació d’inseguretat, la por irracional a que l’ordre que sempre necessita en tots els aspectes de la seva vida es desfaci i regni el caos. Ningú més no té aquest problema. La gent no es fixa si han donat dues o tres voltes a la clau, ni necessiten que els bolígrafs estiguin alineats sobre la taula. Aquesta obsessió contínua és esgotadora i avui sembla com si l’Adam n’hagués pres consciència i volgués rebel·lar-s’hi. Vol ser normal. Com tothom. Buscarà ajuda per superar aquesta mania malaltissa. I mentrestant lluitarà per no fer-li cas.

    Entra a casa i només tanca de cop, sense passar les dues voltes habituals, com un acte de rebel·lia i, conscientment, es nega a fer la comprovació de sempre (el mòbil a la butxaca interior de l’americana, les claus a la butxaca dreta dels pantalons i el mocador a l’esquerra). Un nou Adam s’està forjant i serà una persona normal que deixarà de viure condicionat per aquestes obsessions.

    Va cap al menjador, encén el televisor i busca algun programa que el distregui. Troba un documental d’animals de la sabana africana i el deixa. Es concentra en l’antílop que pastura i s’atura de tant en tant per flairar els possibles perills. Com que té el vent en contra, no detecta els dos lleons que se li van apropant sigil·losament. L’Adam també mira al seu voltant i se li posa la pell de gallina quan veu una claror estranya al passadís. Només pot venir de la porta del lavabo oberta, una porta que ell sempre deixa meticulosament tancada.

    S’aixeca per tancar-la i, al final del passadís, descobreix la silueta d’un home estrany dins de casa. Porta gorra i dessuadora negres, barba de tres dies, pantalons clars amb moltes butxaques i unes sabatilles esportives negres amb el logo blanc. I a les mans porta una bossa i una eina de ferro.

L’Adam es manté immòbil, però el seu cap pensa de pressa. Deu ser un lladre que li ha entrat a casa. Per això la persiana estava més abaixada, per això el pany no tenia dues voltes, per això la porta del lavabo era oberta. Tots dos s’han quedat quiets com estàtues de sal. 

    De sobte, recuperen la mobilitat alhora. L’Adam s’aixeca i es posa a córrer en direcció a la porta de sortida. El lladre l’encalça, brandant l’eina de ferro, però s’entrebanca amb el sofà i cau a terra. L’Adam arriba al pany i té un instant de dubte: ha passat les dues voltes com sempre o és real el record que té d’haver tancat de cop? 

    Gira el pom i la porta s’obre, contestant-li el dubte. S’adona que aquest canvi de rutina li pot haver salvat la vida i arrenca a córrer escales avall. Surt al carrer i es refugia a la floristeria del costat de casa, on el coneixen i se sent protegit. Li explica a la mestressa el que li acaba de passar i demana el telèfon per trucar la policia. Mentre espera que arribin i l’acompanyin per entrar a casa i comprovar si troba a faltar res i si hi ha danys, es mira a un mirall i li sembla veure un nou Adam. 

    I li agrada.