"Paranoica" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat, La llei de Murphy, Apagada, L'home del sac, Rambla, Grafiti, Bourbon, Halloween, Descansa en pau, Xiprers... 

PARANOICA

La Mia i la Bet anaven pel carrer quan han començat a caure unes gotes molt grosses. Han fet una corredissa i han entrat en aquell establiment de menjar ràpid conegut pels seus entrepans, un local ampli on sempre hi ha lloc. Com si les hagués estat esperant, tan bon punt s’han assegut ha començat a descarregar una violenta tromba d’aigua que agredeix els vidres, deixant-los translúcids.

És una taula petita, només de dues persones. La Mia s’ha tret la jaqueta i l’aguanta sobre les cames obertes amb el cos tirat endavant. Ha col·locat els colzes a la taula i amb les mans es fa una mena de massatge des del coll cap al clatell. La Bet no s’ha tret l’abric, d’aquells gruixuts amb caputxa rivetejada per una tira de pell. Té les cames juntes i els peus recolzats només a les puntes de les sabates. Les cares els han quedat a dos pams, però no es diuen res. Sembla que estiguin buscant les paraules adients per començar.

La Mia té els cabells castanys, tibats cap enrere i recollits en una llarga cua. Duu un jersei de coll alt de color rosa pàl·lid i es passa els dits pels ulls, com si es netegés les lleganyes. O potser són llàgrimes. La Bet comença a parlar i gesticula amb les mans. De tant en tant, agafa les de la Mia, però torna a deixar-les de seguida i continua xerrant.

—Mira, Mia, les coses són així i val més que les afrontem. Tu ho tens clar o no?

La Mia no diu res. Aixeca els ulls cap al sostre i exhala un llarg sospir. Torna a acaronar-se el coll mentre abaixa el cap com si intentés relaxar-se i finalment respon:

—Sí. Suposo que sí... Jo què sé.

De sobte la Bet obre molt els ulls, com si advertís la Mia d’un perill. L’estira de la mà i l’arrossega cap a la sortida.

—Són aquí. No et giris. Fotem el camp abans que no ens vegin.

La Mia es posa ràpidament la jaqueta, mentre van cap a la porta atapeïda de gent que s’hi ha aixoplugat. Van obrint-se pas i acaben sortint al carrer on entomen una pluja generosa, tot i que ja no és tan violenta com abans. Amb les caputxes posades, s’allunyen en ràpida fugida. Deixen enrere l’aparcament i arriben a una zona protegida de l’aigua per uns balcons.

—On vols anar? —esbufega la Mia.

—No ho sé. Com més lluny millor... Mira: arriba el bus. Pugem-hi!

Entren en un bus atapeït del qual no ha baixat ningú. No hi ha cap seient lliure i queden dretes davant la porta del darrere. Quan l’autobús arrenca, la Bet es gira de cop i volta, arrossegant la Mia.

—Merda! Em sembla que ens han vist!

—Sembla que els vegis a tot arreu. A més, ara ja és igual, aviat serem lluny d’aquí —intenta raonar la Mia.

—Tant de bo tinguis raó i no ens segueixin amb el cotxe fins que baixem.

—Vols dir que no estàs una mica paranoica, Bet?

—El que tu diguis, però jo no penso baixar fins a l’última parada.

Es capbussen en els seus pensaments i segueixen el viatge dretes fins que, a mesura que va baixant gent, queden places lliures i poden seure, una a cada cantó del passadís. De sobte, la Bet s’acosta a la Mia i li xiuxiueja:

—A la següent, baixem.

La Mia la mira estranyada. La pròxima parada és la del cementiri, als afores de la ciutat. De l’estranyesa, passa al disgust i, poc abans que l’autobús s’aturi, li demana:

—Per què coi vols baixar en aquest cul de món?

Però ja ha fet tard. El so rítmic dels intermitents comença a martellejar, els frens xerriquen i les portes s’obren. La Bet baixa d’una revolada sense mirar enrere. La Mia dubta un instant, però al final acaba seguint-la de mala gana.

Ha parat de ploure i el terra és ple de bassals. Comencen a caminar de pressa, allunyant-se del cementiri. L’ambient és fred i humit i, quan respiren, de la boca els surten fumarades blanques. La Bet va davant i avança sense consultar amb la Mia. Travessa un pas de vianants i va cap al pont que salva el riu i connecta amb el centre de la ciutat. De l’altre cantó del pont s’acosten dues siluetes que la deixen glaçada, però la Mia segueix caminant i la deixa enrere. Es creua amb els dos homes sense saludar-los i de seguida sent les passes adelerades de la Bet que se li acosten.

—Tia,  m’he cagat. Em pensava que eren ells.

—Ja t’ho he dit abans: estàs paranoica! No penso seguir escapant-me d’ombres i fantasmes. Me’n vaig a casa.

—Mia, no em deixis sola. Tinc el pressentiment que ens faran mal.

—Jo me’n vaig a casa. Pots venir, si vols, però no m’inflis més el cap. No hem fet res de dolent. No hem de tenir por. La gent se separa. Punt.

—Tinc por del Brau. Està furiós i sé que em voldrà fer mal. I tu hauries de tenir-ne del Leo. Sembla més tranquil, però a ningú no li agrada que el deixin... Els homes són tots iguals.

—El que tu diguis.

En aquell moment un llamp esberla el vespre, seguit d’un tro llarg i rugent. La Mia mira el cel, amb cara disgustada, mentre mastega unes paraules:

—A qui se li acudeix baixar a aquest cul de món... Ens queda una bona caminada fins a casa.

Segueixen en silenci, tan de pressa com poden, per esquivar el nou xàfec que sembla aproximar-se. Quan són només a dos carrers del seu destí, comencen a caure les primeres gotes i altre cop els toca córrer per no mullar-se. Hi ha un moment que la Bet aixeca la vista enlaire i atura la Mia:

—T’has deixat els llums oberts?

La Mia, contrariada, mira les finestres del seu pis, on efectivament hi ha els llums encesos.

—Jo què sé... Suposo.

—És important, Mia. El Leo té claus del teu pis?

—És clar.

Un calfred els recorre l’esquena. Entren dins del portal, però no fan cap intenció de pujar.

—Què fotem, tia? Si el Leo és a dalt ens fotrà una pallissa. On podem anar?

La Mia mira la seva amiga amb cara de pomes agres. Sembla haver esgotat tota la paciència que li quedava.

—Bet, t’ho torno a dir: tu ves on vulguis. Jo ara pujaré a casa meva i si hi ha el Leo parlarem i punt. Potser discutirem. Potser ens cridarem. Res que no els hagi passat abans a mil parelles. A vegades, les coses s’acaben. No és agradable, però passa. I tothom tira endavant.

—I a vegades els homes maten les dones i surten a les notícies i els tanquen a la presó, però això no les ressuscita. Tinc por, Mia. Molta por. I no penso pujar. Esperaré aquí baix per si necessites ajuda.

La Mia mira la seva amiga amb ulls indulgents. S’adona que només és una dona espantada que es preocupa per totes dues: no pot enfadar-s’hi. 

—Tinc una idea —diu la Bet, agafant-li la mà—. Abans d’entrar em truques i et poses el mòbil a la butxaca amb la trucada oberta. Aniré sentint tot el que diguis i així, si tens cap problema, podré demanar ajuda ràpidament.

—Si així t’has de quedar més tranquil·la... Però no hem fet res malament, Bet. Tu no estaves bé amb el Brau. Jo no estava bé amb el Leo. Ho hem parlat i hem decidit deixar-los. És normal que estiguin dolguts, però res més.

—Jo sé com és el Brau... —diu la Bet en veu baixa i amb la mirada perduda— i no crec que el Leo sigui gaire diferent.

—No ho allarguem més, Bet, pujo a casa —i li fa una abraçada de comiat.

—Sobretot: truca’m abans d’entrar —li recalca la Bet estrenyent-la ben fort—. Truca’m —i fa el gest de trucar amb el dit polze i el petit estesos, apuntant a l’orella i a la boca.

—Ho faré. No pateixis.

I després d’aquestes paraules, entra a l’ascensor i desapareix del replà. La Bet es queda asseguda en un racó de les escales, encongida i neguitosa, amb els ulls clavats a la pantalla del mòbil.

Quan l’ascensor s’atura, la Mia en surt amb cautela i mira la porta de casa seva com si fos la del Passatge al Terror. No ha pogut evitar que la paranoia de la Bet se li encomanés una mica. Agafa el mòbil i li truca. Quan despenja només li diu:

—Entro.

Deixa el telèfon a la butxaca amb la trucada oberta i posa la clau al pany. La porta s’obre només amb un quart de volta i no pas amb les dues que dona normalment quan surt. Això la intranquil·litza encara més i la veu li surt esquerdada quan intenta cridar:

—Que hi ha algú?

Només el silenci respon a la seva pregunta i va cap al menjador on hi ha el llum que han vist encès des del carrer. El televisor està engegat, hi ha tres llaunes de cervesa sobre la tauleta i el cendrer ple de burilles. És clar que el Leo ha estat allà. Amb passes lentes i llambregant ràpidament en totes direccions, la Mia va recorrent el pis. Mira a la cuina, al lavabo i a la seva habitació. No hi ha ningú. Es treu la jaqueta, la deixa sobre una cadira i diu en veu alta, perquè la senti la Bet:

—Aquí no hi ha ningú.

De sobte el so d’un missatge la sobresalta. És el Leo:

Leo: Estat esperant molta estona

Leo: On collons tas fotut

Leo: Bui que parlem

—El Leo ha estat aquí, però ara no hi és, Bet.

La Bet sent aquestes paraules des de l’entrada i s’aixeca nerviosa. No vol ficar-se a la gola del llop, però, si realment el pis és buit, prefereix estar a dalt amb la seva amiga que no pas sola allà baix. Després de molt rumiar-s’ho, fa un cop de cap i abans d’entrar a l’ascensor s’acosta el mòbil als llavis:

—Pujo!

La Mia l’espera al replà amb la porta oberta. Es fonen en una abraçada elèctrica, com si fes molt que no es veiessin. Entren i de seguida passa el baldó i dona quatre voltes al pany. En silenci van cap a la finestra des d’on poden controlar el carrer i comencen a parlar en veu baixa, com si tinguessin por que algú les pogués sentir:

—Ha estat aquí aquesta tarda. M’acaba d’enviar missatges. Vol que parlem.

—Digues-li que no —li demana la Bet agafant-li les mans—. Digues-li que no.

—No vull estar amagant-me d’ell. Vull aclarir les coses i girar full.

—I què li diràs?

—No ho sé. Que demà quedem i parlem.

—Quedeu en un lloc públic on hi hagi més gent i no pugui fer-te mal. No quedis amb ell a soles.

La Mia agafa suaument la cara de la Bet amb les dues mans i li parla de fit a fit, generant una autopista directa entre els seus ulls.

—Bet, no vull que m’encomanis la teva por. Si us plau.

Ajunten els dos caps, front amb front, amb els ulls tancats. La Mia li fa un petó i es comencen a separar mentre li torna a xiuxiuejar.

—Si us plau.

La Bet li dedica una mirada trista i resignada i només li contesta:

—He d’anar al lavabo.

Mentre la Bet és al lavabo, la Mia comença a escriure un missatge que esborra diverses vegades, però s’atura perquè n’hi entra un del Leo:

Leo: ets a casa

Malgrat que no hi ha el signe d’interrogació, ho interpreta com una pregunta que no vol contestar.

Mia: Per què?

Leo: ets a casa si o no

Mia: No. Per què?

Leo: puta mentidera

I llavors sent unes passes al seu darrere i, abans que tingui temps de girar-se, unes mans li engrapen el coll.

—Per què em menteixes, puta mentidera?

—Deixa’m. Em fas mal —contesta ella, intentant deslliurar-se.

—No m’agrada que m’enganyis. Per això em vols deixar? Perquè m’enganyes amb algú altre?

Com més parla, més s’irrita i més fort prem el coll de la Mia, que comença a posar-se vermella. Quan se n’adona, afluixa la pressió, ella fa una estrebada i escapa de la seva escanyada.

—M’has fet mal, Leo. Estàs boig o què?

Ho diu cridant perquè s’ha espantat, però també perquè la senti la Bet des del lavabo.

—És clar que estic boig. Estava boig per tu i ara em vols deixar. Doncs saps una cosa: no em deixaràs. Això nostre és per sempre.

Es pica el pit amb la mà plana amb violència i ulls de boig. La Mia sap que ha de rebaixar la tensió. Parlar-li suau. Calmar la bèstia.

—Leo. Parlem tranquil·lament. Hem estat molt bé durant molt temps...

—Calla! —l’interromp amb un crit carregat de ràbia i dolor— No “hem estat”. Estem! Estem! Res no s’ha acabat!

La Bet ha sentit els crits i ha obert sigil·losament la porta del lavabo. La por l’omple com l’aigua omple una cantimplora, però l’instint de salvar la seva amiga la fa avançar. Amb molta prudència per no fer cap soroll que la delati, camina pel passadís. Veu el Leo d’esquena, gesticulant violentament, i busca en totes direccions algun objecte que pugui servir-li per deixar-lo fora de combat. És al costat de la porta de la cuina i pensa que allà hi ha d’haver ganivets, tot i que no sap si serà capaç de clavar-li. Sobre el marbre veu el corró d’amassar i l’agafa amb força.

Avança amb la delicadesa silenciosa del vol d’una òliba, una mica ajupida perquè no vol que la seva amiga la vegi i pugui delatar-la amb la mirada. Quan és just al darrere, aixeca el corró i el descarrega sobre el cap del Leo amb totes les forces. Cau a plom i queda estès a terra, inconscient. La Bet agafa la Mia de les mans i la crida, autoritària:

—Ràpid! Fotem el camp! Anem a buscar ajuda!

La Mia no reacciona i només mira el cos del Leo:

—L’has matat? —pregunta, arrossegant les paraules en estat de xoc.

La Bet mira per primer cop aquell cos esterrecat.

—És viu. Fixa’t com respira. Marxem de seguida abans que es desperti.

La Mia reacciona. Agafen les jaquetes i surten corrents del pis, deixant la porta oberta. No volen esperar l’ascensor i baixen les escales atropelladament fins que arriben al vestíbul. Un cop al carrer, segueixen corrent sota la pluja mentre la Bet truca al 112:

—Un home ens ha intentat... matar... i l’hem estabornit... Està ferit al número 18... del carrer Ginjoler... 2n-2a... Enviïn una ambulància... Nosaltres venim a comissaria... Volem posar una denúncia... i necessitem protecció...

—Taxiii! —crida la Mia, aixecant la mà per aturar el vehicle que, com un regal de l’atzar, just en aquell moment se’ls acostava.

Hi pugen tremolant.

—A comissaria, si us plau. Ràpid!

Només quan el taxi comença a circular i s’allunya del pis, sembla que es deixin anar una mica i s’abracen entre llàgrimes.

—Gràcies, Bet, m’has salvat la vida! Aquell animal volia matar-me...

—Ja t’ho deia jo... Estàs bé? T’ha fet mal?

—M’ha intentat... —i comença a sanglotar una altra vegada— m’ha... intentat... escanyar... Però estic bé... Sort que tu has aparegut... Gràcies, gràcies, gràcies!

Li fa petons a les mans i les agafa amb força entre les seves. La Bet se’n desfà per agafar-li la cara. Li fa dos petons, li neteja les llàgrimes i mirant-la fixament als ulls li parla dolçament:

—Ja està. Ja ha passat. Però vull que em prometis una cosa.

La Mia l’escolta en silenci, expectant, incapaç de saber què li demanarà, i no pot evitar un somriure quan sent que li diu:

—No em tornis a dir mai més paranoica.