"Croissantets de xocolata" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat, La llei de Murphy, Apagada, L'home del sac, Rambla, Grafiti, Bourbon, Halloween, Descansa en pau, Xiprers, Paranoica...

CROISSANTETS DE XOCOLATA

La Irina sacseja el cap enèrgicament i la seva llarga cabellera castanya es recol·loca al cantó esquerre, com si seguís les ordres marcials de la ratlla que marca la separació d’un pentinat que sembla el Mar Roig quan Moisès va separar-ne les aigües. 

Duu uns cabells llisos llarguíssims que li neixen just després d’un front ample. Li arriben més avall de mitja esquena i, de tant en tant, quan sembla que volen prendre la iniciativa i moure’s cap endavant, se’ls torna a posar a lloc amb un moviment inconscient que li fa sacsejar el cap a l’esquerra i enrere. Ha deixat el llibre que llegia obert sobre la falda i mira com juguen els seus fills.

L’Amàlia té cinc anys, és menuda, prima i rosseta, amb els cabells recollits en dues divertides trenes. L’Oleks té vuit anys i els cabells curts de color castany clar, tot i que ara els tapa la caputxa de la dessuadora grisa. Són al Parc del Migdia, empaitant-se entre els gronxadors i la seva mare se’ls mira somrient. Quan les mirades coincideixen, la saluden amb la mà i una rialla que, en el cas de l’Oleks, mostra el forat que ha deixat l’última dent de llet que ha claudicat.

Després de saludar els nens, la Irina reprèn la lectura. Amb una mà aguanta el llibre mentre amb l’altra s’acarona el coll i juga despreocupadament amb la cadeneta daurada que en penja. Porta un jersei de llana de color gris amb franges blaves horitzontals i l’escot en punta deixa a la vista aquest coll llarg. No se n’adona, però el reflex del sol en la medalla fa la rateta a la paret de la cafeteria del parc i, de tant en tant, enlluerna un avi que està prenent un tallat i busca, molest, l'origen d’aquell reflex que ha d’anar esquivant. L’Ígor, que així es diu l’avi, acaba adonant-se que la llum surt del coll d’aquella dona que seu al banc i, tip d’enlluernar-se, agafa la cartera i canvia de taula.

Des de la nova ubicació, l’Ígor mira com la noia llegeix aliena als dos nens que intenten cridar-li l’atenció. L’Amàlia i l’Oleks es miren entre ells i riuen quan comproven que no veu els seus gestos i ganyotes, cada cop més inadequats. Són ben conscients que si els enxampa aixecant el dit del mig i fent botifarres els renyarà. Per això cada cop s’enriolen més, a mesura que augmenta el risc de ser descoberts.

L’Ígor està tan distret amb l’escena, que no s’adona que una noia se li ha acostat pel darrere i li ha pres la cartera. Cabells curts de color negre, ombra d’ulls negra, pírcing al nas i l’orella dreta foradada de dalt a baix per quatre o cinc arracades, totes petites menys la que penja al capdavall que és una anella platejada gruixuda. S’apuja la caputxa de la dessuadora de color marró que porta sota la jaqueta de cuir i creua la mirada amb l’Oleks, que ha quedat glaçat amb la boca oberta i els ulls esbatanats.

El nen ha vist perfectament com agafava la cartera d’aquell avi i la Mila aprima els ulls, els hi clava des de la distància i es passa el dit pel coll amenaçadorament. Després se’l posa enmig dels llavis, es gira i comença a allunyar-se a pas viu. 

El nen, espantat, crida la seva mare assenyalant cap a la noia. L’Ígor mira el nen i després segueix la direcció que assenyala el seu dit. Veu la Mila marxant amb un trot estrany, mira ràpidament sobre la taula i troba a faltar la seva cartera.

—Mala pècora! Torna’m la cartera! —crida, aixecant-se de la cadira.

La Mila sent els crits i definitivament es posa a córrer. L’avi, conscient de la inutilitat d’una persecució, camina fins el nen i li demana:

—Has vist com em robava la cartera?

L’Oleks no bada boca, però assenteix amb el cap. La Irina deixa el llibre sobre el banc, enrotlla la llarga cua amb moviments estudiats i travessa els cabells amb un llapis que ha tret de la bossa, deixant-los en una mena de recollit improvisat. Alguna cosa ha canviat en ella de manera innata i parla de manera autoritària amb el seu reduït auditori:

—Nens, quedeu-vos un moment amb aquest senyor. Torno de seguida —tot seguit gira la mirada cap a l’Ígor—. Vigili-me’ls. Vaig a veure si li recupero la cartera.

La Irina comença a córrer rere aquella noia mentre amb el mòbil a la mà marca el número directe dels Mossos d’Esquadra, privilegi que només tenen els que formen part d’aquest cos policial:

—Envieu una patrulla cap a la zona del Parc del Migdia. Començo una persecució en direcció a la Universitat. Us passo ubicació en directe.

La Mila porta un bon tros d’avantatge, però la Irina encara veu la seva silueta encaputxada en moviment. Es guarda el mòbil a la butxaca i es concentra en la persecució. Les dues dones estan en bona forma, però aviat la distància comença a escurçar-se. Per reblar el clau, sent la sirena d’un vehicle policial que s’atura un moment al seu costat:

—Puja, Irina! 

D’un salt entra al cotxe i va guiant els companys fins que s’acosten a la lladregota. En aquell moment, el cotxe s’atura i els mossos uniformats en surten com perdiguers i aconsegueixen interceptar-la en un tres i no res. La porten emmanillada cap al vehicle on els espera la Irina recuperant-se de l’esforç.

—Tens la cartera d’aquell avi del parc? —li etziba de bones a primeres.

—Jo no tinc res. Només estava entrenant-me. Per què m’heu trincat?

Els tres policies es miren entre ells, però no diuen res. Fan entrar la noia emmanillada al seient del darrere, tanquen la porta i comparteixen impressions.

—La deu haver tirat pel parc mentre escapava.

—Segur. Algú hauria de desfer el camí per veure si la troba.

—Jo tinc els nens sols amb aquell avi al parc—diu la Irina, preocupada—. Hauria d’anar-hi.

—Sí, sí, és clar. I també l’hem de dur a comissaria a prendre-li declaració.

—Tu torna a buscar els nanos i nosaltres esperarem reforços. 

—Si de camí trobo la cartera, us ho dic

La Irina els dona les gràcies i comença a desfer el camí a bon ritme, però sense deixar de mirar a dreta i esquerra. A totes les papereres s’atura per fer una llambregada i al final l’estratègia té recompensa. Obre la cartera i, quan topa amb el DNI, llegeix el nom amb un rictus de preocupació:

—Ígor Tarasov.

Mira bé la fotografia i la reconeix. És un pederasta perillós de llarg currículum delictiu. Li estranya no haver-lo reconegut, però recorda l’aspecte de l’avi amb qui ha deixat els fills i era molt diferent. Duia perruca i ulleres, s’ha deixat bigoti i anava vestit com si fos més gran. L’Ígor Tarasov no és tant avi com vol fer creure. I és molt perillós. I ella, inconscient, li ha deixat els nens.

Comença a córrer mentre parla pel mòbil:

—He trobat la cartera i l’he ben cagat: he deixat els nens amb el Tarasov!

Només sentir aquell nom, tothom pren consciència de la gravetat de la situació.

—T’enviem reforços al Parc del Migdia, Irina. Corre a buscar els teus fills i mantingue’ns al corrent.

( . . . )

Quan la Irina ha sortit a empaitar la Mila, l’Ígor s’ha quedat parlant amb els nens:

—Que valenta que és la vostra mama, eh? Quina sort que he tingut. Tu quants anys tens, maca?

L’Amàlia mira el seu germà abans de contestar, com si busques la seva aprovació. L’Oleks assenteix i llavors ella parla:

—Cinc, però aviat en faré sis.

—Carai, que gran, però tu encara més, oi? —aquest cop s’adreça al nen.

—Jo en tinc deu —menteix l’Oleks, que, malgrat que només en té vuit, necessita sentir-se més gran per afrontar aquella situació imprevista.

De sobte l’Ígor agafa el mòbil i se’l posa a l’orella, malgrat que ningú no ha sentit cap so de trucada.

—Sí, sí, soc jo. (...) Sí, estan tranquils aquí. T’estem esperant. (...) Ah, d’acord, d’acord.

Es guarda el mòbil a la butxaca i s’adreça als nens:

—Diu la mare que us porti a casa i que ja vindrà a buscar-vos allà. Vinga, som-hi!

S’incorpora i ofereix les dues mans als vailets que es miren desconfiats, però acaben acceptant. De cop i volta, aquell avi sembla caminar molt més lleuger i es va allunyant del parc en direcció oposada a la que ha agafat abans la mare dels nens. Al cap de cinc minuts, quan la Irina arriba esbufegant, ja no queda cap rastre ni de l’avi ni dels nens.

—Hòstia puta! —escup preocupada i de seguida s’adreça a la cambrera—. Eh, tu! Has vist cap on han marxat aquell avi i els meus fills?

La cambrera, espantada, assenyala cap a l’Avinguda Solana i la Irina, sense dir res més, comença a córrer cap allà.

( . . . )

L’Ígor i els nens han agafat un autobús i han baixat al cap de sis parades. Al mateix carrer, s’han aturat davant l’aparador de la primera pastisseria que han trobat.

—Teniu gana? Voleu que us compri alguna cosa per si la mama triga una mica a recollir-vos?

—Croissantets de xocolata —diu l’Amàlia deixant-se portar per la  gormanderia.

—Jo no tinc gana —diu l’Oleks, seriós—. Vull parlar amb la mare.

L’Ígor se’l mira comprensiu i li amanyaga els cabells, mentre entren a la botiga.

—Estàs preocupat, Oleks? No has de patir, la teva mare és una dona molt valenta i segur que de seguida vindrà a buscar-vos. Jo visc aquí mateix. Ara quan pugem a casa, li trucarem.

Sembla que, amb aquesta promesa, el nen es queda més tranquil. Fan la compra i, quan surten, comproven que, efectivament, la casa és molt a prop. Passen per un vestíbul amb quatre torretes i aquella típica foto en blanc i negre dels paletes que feien els gratacels de Nova York asseguts en una biga. Pugen amb l’ascensor i l’Amàlia demana pitjar el botó.

—Ja coneixes els números, Amàlia? És el dos.

—És clar —contesta una mica ofesa la nena mentre pitja el botó—. Aviat faré sis anys.

Entren al pis i l’Ígor els condueix al menjador. Deixa la paperina de la pastisseria sobre la taula i va cap a l’habitació per deixar la jaqueta. Aprofita, també, per guardar el mòbil dins del calaix de la tauleta de nit. Després passa per la cuina i agafa plats, gots i tovallons.

—Per beure què voleu? Va bé un suc de pinya?

—Sí! —respon l’Amàlia amb entusiasme.

—Jo no vull res. Només vull parlar amb la mare.

—No siguis tan impacient, Oleks, primer mengem una mica. A tu què t’agrada fer quan ets a casa? T’agrada dibuixar? Llegir? Vols que posi la tele?

L’Oleks se’l mira desconfiat i no contesta. Hi ha alguna cosa que no li agrada. És la segona vegada que demana per parlar amb la mare i no li deixa fer. Veu una revista sobre la taula baixa de davant de la tele, l’agafa i es posa a llegir. Vol que aquell avi es pensi que està distret, però va pensant com acabar amb aquella situació.

( . . . )

La Irina ha corregut un bon tros, però després s’ha adonat que estava perdent el temps. Quan ha arribat un cotxe de reforç, hi ha pujat i ha proposat tornar a la comissaria central. S’ha donat màxima prioritat a aquell cas i totes les unitats disponibles s’han posat a disposició perquè en Tarasov és molt perillós i perquè estan en risc els fills d’una companya.

Comencen a rastrejar càmeres de seguretat de la zona i acaben descobrint-los pujant a un autobús urbà. Sobre el mapa tracen la ruta d’aquella línia i comencen a buscar les càmeres de les diferents parades per descobrir on han baixat. Tots els ordinadors disponibles estan ocupats i tothom treballa amb la màxima atenció i urgència, com si l’Amàlia i l’Oleks fossin fills seus. Al cap de vint minuts un crit de victòria ressona a la sala:

—Els tinc! Han baixat a la plaça Verdaguer!

De seguida es dissenya un operatiu i dues unitats fan cap a aquella plaça amb fotos dels nens per rastrejar els carrers més propers i intentar estrènyer el cercle. Van entrant a comerços i demanen als vianants. És qüestió de temps que algú els hagi vist.

( . . . )

—T’agrada llegir, Oleks? Si vols, pots anar a la biblioteca, a veure si trobes alguna cosa que t’interessi. 

El nen aixeca el cap entre el dubte i la indiferència.

—Tu mateix, és la segona porta a la dreta del passadís.

L’Oleks s’aixeca i es queda un moment indecís, mirant la seva germana. D’una banda, no vol deixar-la sola, però de l’altra creu que si marxa del menjador podrà dur a la pràctica una idea que li acaba de venir al cap. Per això acaba enfilant el passadís, cap a la biblioteca.

Tan bon punt el Tarasov es queda sol amb la nena, l’agafa i se la posa a la falda, L’home té les cames juntes i fa que la nena pengi una cama per cada cantó. Amb una mà l’aguanta, ben a prop seu i amb l’altra agafa un croissant de xocolata i la peix. En un moment donat l’excés de xocolata cau i va a parar als pantalons de la nena.

—Mare de Déu, quina taca! Hem de netejar aquests pantalons de seguida o no marxarà —exclama l’Ígor mentre descavalca la nena de la falda i li comença a abaixar els pantalons.

En un tres i no res, l’Amàlia es queda en calcetes i l’avi s’endú els pantalons a la cuina, els posa sota l’aixeta, ensabona la taca i els frega una mica per fer-la desaparèixer. Els deixa sobre una cadira perquè s’eixuguin i torna al menjador. Es mira la nena, que està de genolls sobre la cadira, estirant el braç per agafar un altre croissant.

—Mira que ets gormanda, eh? Quants te n’has menjat ja? A veure si no dinaràs... Va, l’últim, eh? —i mentre li va dient tot això s’ha assegut i se l’ha tornat a posar a la falda com abans.

Agafa un croissant i el prem fort entre els dits. La xocolata regalima i forma una taca, aquest cop al seu pantaló.

—No pot ser! Ara soc jo qui m’he tacat. Doncs res, a netejar els pantalons de seguida. 

Torna a deixar la nena a terra, es treu els pantalons i s’acomoda els calçotets com si hagués de recol·locar el farciment. Va cap a la cuina, però simplement deixa els pantalons sobre una cadira i torna de seguida per tornar-se a posar la nena a la falda. Quan sent l’escalfor de les dues pells tocant-se, acluca els ulls i fa una llarga inspiració mentre atrau la nena ben a prop seu.

—Un més i prou, eh?

( . . . )

L’Oleks ha entrat a la biblioteca i ha tafanejat una mica els llibres. Només li ha cridat l’atenció una col·lecció de còmics de Tintín. En deixa un sobre la butaca per si el venen a controlar, però no està pensant en posar-se a llegir: té una altra idea. Mira cap al menjador i, quan està a punt de sortir de l’habitació, veu l’Ígor que va cap a la cuina amb una peça de roba a les mans. Recula de seguida i s’asseu amb el còmic obert per una pàgina qualsevol. Li ha semblat que no duia pantalons, però com que ha estat tot tan fugaç pensa que no s’hi deu haver fixat bé. Sent el cor que batega de pressa i espera, impacient. Com que no passa res, torna a deixar el conte i espia de nou des del llindar de la porta. Mira a dreta i esquerra, surt d’una revolada cap al final del passadís i entra al dormitori.

Comença a regirar l’habitació de l’Ígor buscant el telèfon: vol trucar la seva mare. Des de ben petits, els ha ensenyat a memoritzar el seu número i està decidit a buscar un telèfon i trucar-li perquè els vingui a buscar. Remena les butxaques de la jaqueta que hi ha sobre el llit, mira per sobre la tauleta de nit i, quan obre el calaix, observa amb gest triomfal el mòbil que estava buscant.

Quan passa el dit per sobre de la pantalla, li apareix un missatge que li demana la contrasenya i arrufa les celles, derrotat. Prova amb 1234, però no té sort i, impotent, enfonsa el cap al cobrellit, sense saber què fer. Passa uns segons així i finalment decideix seguir buscant per si troba un altre telèfon. A casa dels seus avis hi ha un telèfon enganxat amb un cable a la paret i aquell no necessita contrasenya. Com que l’Ígor és un avi, l’Oleks pensa que potser també en té un d’aquests i, animat per aquesta idea, comença a resseguir totes les parets de l’habitació buscant un cable que el condueixi a un telèfon. Al tocador que hi ha als peus del llit descobreix el que estava buscant i ho celebra amb un somriure.

( . . . )

—Han vist aquests nens aquest matí? —pregunta la Irina a la dependenta de la pastisseria, mentre els mostra una foto de l’Amàlia i l’Oleks— Anaven amb un avi.

La dependenta mira les cares serioses dels dos policies i la dona que li ha ensenyat la imatge i es concentra en la foto. De seguida se li il·lumina la cara quan reconeix els nens i pensa que podrà ajudar a solucionar un cas.

—Sí, han estat aquí fa una estona. Potser tres quarts d’hora, més o menys. Han comprat croissantets de xocolata.

—I cap on han marxat?

—Cap allà —assenyala la pastissera en direcció al carrer Montserrat.

Quan la Irina i els seus companys estan a punt de passar per la porta, la dependenta torna a parlar:

—Ara recordo una cosa. L’avi li ha dit al nen que vivia aquí mateix. No sé si pot ser important...

—I tant! Moltes gràcies.

Els tres policies surten al carrer i miren el carrer amunt i avall.

—Deuen ser en aquest carrer —diu l’Aleksei, el policia del bigoti—. Busquem càmeres de la darrera hora a veure si veiem a quin portal han entrat.

—Trigarem hores... Aquest fill de puta fa massa estona que està amb els meus fills —diu la Irina amb una barreja d’impotència i angoixa que no la deixa pensar amb claredat.

L’altre company, el Sasha, li prem l’espatlla suaument.

—No defalleixis, Irina. Els trobarem abans del que et penses.

La Irina li fa un somriure cansat i agraït, però pensa que allò només són bones paraules que no canvien la realitat. Aixeca la mirada cap a les finestres de les cases i les va resseguint amb la vana esperança de trobar la cara dels seus fills o del Tarasov en algun d’aquells requadres. De seguida s’adona de l’absurd d’aquesta idea i pensa que allò sí que és buscar una agulla en un paller.

I llavors, de sobte, comença a vibrar-li el mòbil a la butxaca i l’agafa d’una revolada. És un número desconegut, però el despenja com qui s’agafa a un clau roent.

—Mama?

—Oleks, fill meu, esteu bé? On sou?

—Mama, parlo fluixet perquè no vull que em senti. Aquell avi ens ha portat al seu pis, però no ens deixa parlar amb tu.

—Molt bé, fill, ets un noi molt llest i molt valent. Saps on és la casa?

—No. És un carrer que no hi havia estat mai. Molt a prop d’una pastisseria on ens ha comprat croissants.

—Soc just en aquesta pastisseria, fill. Acabo de sortir al carrer. Ara he d’anar cap a la dreta o cap a l’esquerra? He de travessar el carrer o és a la mateixa vorera?

—No, no, a la mateixa vorera. Sis o set cases més cap a la dreta. A l’entrada hi ha una foto gran d’aquells paletes asseguts en una biga.

—De seguida vinc a buscar-vos. Saps a quin pis esteu?

—Al segon. No triguis. No m’agrada aquest home.

—Vinc de seguida, fill. Penja, que no sospiti res aquest avi. Li farem una sorpresa.

La Irina penja el telèfon amb els ulls entelats i els diu als seus companys:

—El tenim.

Comença a caminar en la direcció que li ha dit el seu fill i s’atura davant del número 56 quan veu al vestíbul la icònica foto dels paletes. Mira les bústies i veu que hi ha tres pisos a cada replà. Al 2n-1a hi viu la família Volkov-Nikita. Al 2n-3a, la Natasha Tikonenko. Al 2n-2a no hi posa cap nom. Ha de ser aquest.

Truquen al 1r-1a, s’identifiquen i de seguida els obren. La Irina arrenca a córrer escales amunt, però l’Aleksei l’atura pel braç.

—Què penses fer, Irina? Si truquem a la porta, et pot reconèixer i fer mal als nens.

—Penso ensorrar-li la porta i entrar abans que tingui temps de reaccionar.

—No tenim cap ordre judicial, Irina, no pots...

El Sasha interromp el seu company:

—Aleksei, què faries si fossin els teus fills?

No fa falta dir res més i tots tres pugen en silenci fins a aturar-se davant del 2n-2a. Un cop allà, estudien la porta per comprovar si està tancada només amb clau o si hi ha algun tipus de balda que la bloquegi per més d’un punt. Com que sembla que només està tancada amb clau els policies intercanvien uns quants gestos muts i es disposen a intervenir. L’Aleksei agafa la pistola amb les dues mans apuntant al pany i la Irina i el Sasha esperen en tensió rere seu, a punt per endinsar-se al pis quan s’obri la porta.

Tot passa molt de pressa. Hi ha una gran detonació que provoca crits a l’interior i la Irina entra com una lleona. Quan arriba al menjador, veu aquell home sense pantalons amb la seva filla a la falda i embogeix. Se li abraona fora de si i el Sasha té el temps just d’agafar la nena al vol, abans que caiguin a terra amb un so sord.

—Fill de puta! Què li has fet a la meva filla? —li crida arran d’orella, mentre li caragola els braços enrere per emmanillar-lo.

—Mama! —crida l’Oleks, irrompent a l’habitació.

—Ves amb els teus fills —li diu el Sasha, agafant-li el relleu sobre el Tarasov.

La Irina es queda mirant el seu company als ulls i acaba assentint. Abraça fort la seva filla i s’ajup per entomar també l’Oleks. Tanca els ulls, ofega un sanglot i inspira fort l’olor dels seus fills.

—Esteu bé? Us ha fet mal aquest home? —els diu en veu baixa dintre de la bombolla que han creat els tres caps.

—No, mama, ens ha comprat croissants de xocolata —contesta l’Amàlia alegrement.

—Estem bé, mama, però anem cap a casa —diu l’Oleks que no sap ben bé què ha passat, però intueix que han estat en perill.

La Irina contempla l’escena. L’Ígor està bocaterrosa, amb les mans  emmanillades a l’esquena i el Sasha sobre seu llegint-li els drets. L’Aleksei parla amb la central i comunica l’atestat perquè totes les unitats estiguin assabentades i els de la científica es presentin a recollir proves. Allà encara queda feina per estona i no vol que els seus fills hi estiguin més. Se’ls emporta passadís enllà i acaben a la biblioteca que abans ha estat refugi de l’Oleks.

—Espereu-me un moment aquí. Marxem de seguida, però primer he de parlar amb els companys. 

—Mira, un Tintín —diu l’Amàlia, que no sembla gens traumatitzada per l’experiència.

Mentre l’Oleks i l’Amàlia es queden mirant el conte, la Irina torna al menjador i fa un gest a l’Aleksei perquè s’acosti.

—M’emporto els nens. Els veig bé, però anirem a l’hospital per un reconeixement ràpid que ho corrobori. Us podeu emportar el Tarasov del menjador perquè no l’hagin de tornar a veure quan passem?

—I tant. Ara mateix.

La Irina torna a la biblioteca amb els nens i tanca la porta per no contemplar la imatge d’aquell home, en calçotets i emmanillat caminant acompanyat d’un policia cap a la seva habitació. Al cap d’un moment, l’Aleksei obre la porta:

—Ja podeu sortir.

—Gràcies. Vinga, nens, marxem cap a casa.

L’Oleks, que sembla que és qui té més pressa per abandonar aquella casa, passa davant. La Irina, amb l’Amàlia agafada de la mà, el segueixen. Quan estan a punt de deixar enrere el menjador, l’Amàlia es deixa de la mà i fa una corredissa cap a la taula. Agafa un últim croissantet i li clava queixalada. El dolç farciment sobresurt per un lateral i per un moment queda suspès en l’aire fins que acaba precipitant-se. L’Amàlia se n’adona i fa un ràpid pas enrere de manera que la xocolata, que anava directa al seu jersei, acaba caient a terra.

La nena, entre divertida i avergonyida, mira la seva mare i, a mode de disculpa triomfant, li diu:

—No m’he tacat!