"Halloween" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat, La llei de Murphy, Apagada, L'home del sac, Rambla, Grafiti, Bourbon...

HALLOWEEN

Alcohol a dojo, música persistent i disfresses sexualitzades. Tot i que ja no m’agrada Halloween, he acabat a la festa on ha confluït tothom amb una disfressa que no m’ha dut gaire feina: la granota de la mili del meu pare, unes botes i una carota blanca inexpressiva que em permet l’anonimat. La caputxa posada i un ganivet de plàstic arrodoneixen el conjunt.

Soc en un racó per passar desapercebut. M’aixeco un moment la màscara, faig un llarg glop del cubata i em torno a amagar. Dues bruixes amb faldilla curta negra, carabassa i escombra se m’acosten fingint tenir molta por del meu ganivet i rient exageradament.

—Ets l’Eloi? —em diu una amb una veu lleugerament arrossegada per l’alcohol.

Tot i que sí que soc l’Eloi, faig que no amb el dit i marxen sense acomiadar-se. Aprofito per acabar-me el got i busco la Laura. És fàcil: sempre és el centre d’atenció. Està ballant al mig de la pista, envoltada de nois que bavegen i competeixen entre ells per atraure la seva atenció.

La Laura va disfressada de monja sexy. Unes botes de plataforma de làtex negre que s’enfilen fins a mitja cuixa; una altra peça del mateix material que li va de l’entrecuix al coll i deixa al descobert les espatlles i un escot generós; guants negres de Rita Hayworth fins més amunt del colze; un turbant blanc que dona pas a un vel negre que li tapa els cabells fins a mitja esquena; un penjoll amb un gran crucifix i maquillatge blanc que contrasta amb l’ombra d’ulls negra i realça el seu aspecte gòtic. Molt provocativa.

Es fa un petó a un dit que després, amb un gest indolent, va posant alternativament als llavis dels aspirants a mascle alfa que ballen excitats al seu voltant. Quan li toca el torn a qui va disfressat de comte Dràcula, se’l posa tot  a la boca i el llepa voluptuosament. La Laura l’empeny amb prou força per fer-lo recular i provoca un instant d’expectació. Llavors fa un pas endavant cap a ell i comença a menjar-li la boca mentre li agafa les mans i les dirigeix cap a les seves natges. Tenim un guanyador! La resta d’aspirants comencen a buscar una nova presa i de mica en mica la rotllana es va desfent. 

Conec molt bé la sensació. L’any passat jo estava en aquella rotllana i em va triar a mi. Em va anar dirigint, llavis contra llavis, fins que vam arribar al lavabo de noies. Vam anar ensopegant amb les que es retocaven el maquillatge davant dels miralls fins a traspassar una porta que hi havia al final i donava a un recambró de productes de neteja. Va tancar amb clau, em va descordar el cinturó i la seva mà es va endinsar als meus calçotets. Jo anava calent com una guilla, excitadíssim per tot el ritual previ i amb l’adrenalina del guanyador. Va començar a masturbar-me i jo vaig voler correspondre-la, però llavors es va aturar de cop i em va dir:

—Quant et vols gastar?

Me la vaig mirar sense entendre res. Jo amb la respiració accelerada i ganes de rematar la feina i ella freda i hieràtica mirant-me fixament i repetint:

— Amb mi res no surt de franc. Quant et vols gastar? 

No podia pensar amb claredat, però no soc un violador. Vaig posar-me la mà a la butxaca i en vaig treure un bitllet de cinquanta euros. Me’l va arrabassar i només va dir:

—Serà el millor “polvo” de la teva vida.

Vaig sortir d’allà totalment confús i humiliat, com es deu sortir d’una casa de barrets quan has hagut d’acabar pagant per practicar sexe. Tothom em tractava com si fos un semental i envejaven la sort que havia tingut d’haver-me fet la dona que tothom desitjava. Però el sentiment de vergonya i ultratge em cremava per dins i reclamava venjança.

Per això soc aquí.

Sense que ningú se n’hagi adonat, m’he posat una perruca rossa. Ara tothom es pensa que sota la carota hi ha una dona i ningú no troba estrany que entri al lavabo de noies. Passo cap al recambró de les escombres, m’amago rere uns cartrons que em permetran veure sense ser vist i espero.

—Ja ve la puta de la Laura —sento que comenten a l’altre cantó de la porta.

S’ha guanyat aquests qualificatius perquè cada dia s’ho fa amb un de diferent i sembla que mai no en tingui prou. Hi ha qui pensa que és la seva llibertat i no perjudica ni enganya pas ningú, però molta gent critica aquest comportament tan promiscu i exhibicionista. A mi només em mou el dolor pel que em va fer l’any passat.

Percebo la marea coordinada de tothom qui és al lavabo, apartant-se per obrir pas a la parella tòrrida que s’hi endinsa sense demanar pas ni perdó. De cop sento la porta que s’obre i el soroll de la clau tancant el pany. Després uns gemecs esmorteïts que em remeten al que em va passar fa un any. Miro per l’espai que he deixat entre els cartrons i començo a enregistrar amb el mòbil: el comte Dràcula està a punt de rebre una sorpresa.

—Quant et vols gastar? —li diu la monja sexy, deixant de tocar la simbomba.

—De què cony parles? —li etziba sorprès el pobre noi—. Per què pares ara?

—Amb mi res no surt de franc. Quant et vols gastar?

El noi se la mira amb ulls injectats d’odi. És evident que no reaccionarà com jo l’any passat: ni traurà un bitllet de la butxaca ni sembla disposat a marxar de buit. Ja no sé si vull seguir enregistrant aquesta escena. 

Es miren als ulls i semblen aquells vaquers dels westerns, estudiant-se abans de començar a disparar. La noia sembla molt segura d’ella mateixa i aparenta una tranquil·litat que voreja la indiferència. Jo no me’n sé avenir perquè percebo en el noi una capacitat de resposta irracional que em fa témer el pitjor. 

—Em posa molt calent que siguis tan puta —li etziba el comte Dràcula, agafant-la pel clatell i acostant-se-la fins que els seus llavis tornen a coincidir i comencen una nova morrejada.

Ella no només es deixa fer, sinó que el correspon entaforant-li la llengua, com si consentís aquella dominació sense retrets. I jo segueixo enregistrant-ho tot, cada cop més incòmode. De sobte la noia torna a aturar-se:

—Ja t’has pensat quant t’hi vols gastar? Les putes no follem gratis.

Li diu amb lascívia, com si tot plegat formés part d’una fantasia sexual en què ella farà de puta per excitar-lo i ell de client calent. Ell no diu res. Només la mira. De primer torça una mica la cara, com si s’esforcés a entendre aquella molesta insistència per interrompre els moments de màxima excitació. Després fa una mirada de desaprovació, prem els llavis i sacseja lleument el rostre. Finalment amb un fil de veu li diu:

—No et donaré ni un euro.

Estén una mà per acaronar-li la cara i la mou dolçament amunt i avall fins que, de sobte, l’empeny amb violència contra la paret. L’impacte provoca un cop sord i el cos de la Laura rebota i queda inert a terra. En Dràcula la mira amb menyspreu i, abans de girar cua i sortir, només escup:

—Mala puta!

Deixo d’enregistrar.

El cor em va a cent per hora. No sé si és viva o morta i només vull desaparèixer d’allà per tal que ningú no pugui relacionar-m’hi. Surto del meu amagatall i m’acosto a càmera lenta fins al cos de la Laura. La miro intensament, buscant un lleu moviment que em confirmi que respira, però no soc capaç de percebre’l. Finalment, m’ajupo ben a prop de la seva cara i comprovo que un petit alè de vida encara entra i surt d’aquell cos. He de fotre el camp i després demanar ajuda perquè l’atenguin. Ja té collons la cosa! Jo que volia putejar-la i ara estic preocupant-me per salvar-li la vida. 

Poso l’orella a la porta que separa el recambró del lavabo de noies. Hi ha moviment i no em costa imaginar-me què fan: es renten les mans, es posen rímel, es retoquen els llavis o fins i tot esnifen una ratlla. Confio que tothom estigui tan capficat en les seves coses que no es fixin en la meva presència fugaç. M’asseguro que la màscara i la perruca preserven la meva identitat i traspasso la porta d’una revolada. Veig un lavabo amb la porta oberta i m’hi capbusso ràpidament. Amb una mica de sort ningú s’haurà adonat que sortia de l’habitació de les escombres.

Al cap d’un moment deixo córrer l’aigua de la cisterna i surto de pressa sense mirar ningú. Hi ha dues diablesses que s’estan menjant les boques amb els ulls tancats. Aquestes segur que no m’han vist. Travesso tota la discoteca i m’adreço a l’aparcament. Arribo al meu cotxe, em trec la disfressa i deixo tots els complements al maleter. 

M’assec al volant i començo a rumiar com puc aconseguir que algú  socorri la Laura sense delatar-me, però no se m’acut res. No puc fer servir el mòbil ni dir-li a ningú perquè s’acabaria sabent que l’avís ha sortit de mi. Premo fort les parpelles, com si així pogués esprémer el cervell i fer-ne sortir una idea. Quan obro els ulls veig l’alè blanc de la meva respiració. Fa molt fred i decideixo engegar la calefacció del cotxe per no quedar-me glaçat.

Com que m’havia posat les claus a la butxaca, he de fer una mica de contorsionisme sobre el seient per aconseguir treure-les i al final em cauen a terra, als peus del seient de l’acompanyant. M’ajupo per recollir-les i m’arriba la inspiració. Al compartiment lateral de l’acompanyant, entre altres galindaines, hi ha un bolígraf: deixaré una nota anònima. 

Darrere d’un full de propaganda, escric en castellà i amb la mà esquerra, perquè ningú no pugui reconèixer la meva lletra:

“MIRAD EN EL CUARTO DE LAS ESCOBAS QUE HAY DETRÁS DEL WC DE LAS CHICAS. SE HA OÍDO UN RUIDO EXTRAÑO”

Doblego el full pel mig i el poso dins d’un sobre que trobo a la guantera. A fora hi escric: PARA LA CAMARERA RUBIA DE OJOS AZULES. Així arribarà a la Noemí, que segur que s’hi interessarà. Ara només em falta deixar-lo a la barra sense que ningú no se n’adoni. M’amago el sobre a la butxaca i torno a entrar a la discoteca.

Trobo que tothom va molt passat i em vaig acostant a poc a poc cap a la barra de la Noemí. Ara no vaig disfressat i intento passar desapercebut, concentrat amb el mòbil. La barra està col·lapsada. Els tamborets estan plens i al voltant de cadascun hi ha un munt de gent bevent sorollosament o empentant-se per poder demanar una altra copa.

Sobre un relleix descansen una pila de gots buits. N’agafo un i l’aboco per deixar caure els glaçons i el líquid que hi quedava. Trec el sobre de la butxaca i el poso dins, de manera que sobresurti una mica. També agafo un segon got i me’n vaig cap a un racó de la barra. Assegurant-me que ningú no em veu, el llenço perquè es trenqui a l’esquena dels que ocupen el centre de la barra. Quan esclata, tothom es gira i aprofito la maniobra de distracció per deixar el got amb missatge a la punta de la barra, on ningú no té posada la mirada.

M’allunyo discretament i busco una posició elevada des d’on assegurar-me que el missatge arriba a bon port. Finalment, una cambrera que recull gots, l’arreplega. Tinc por que no vegi el sobre i vagi directe al rentaplats, però se n’adona i llegeix el nom de la destinatària. Somriu i busca la Noemí per entregar-li. Ara ja puc marxar tranquil. Me’n vaig a casa.

Em deixo caure al seient del cotxe i exhalo un llarg sospir d’esgotament amb els ulls tancats. Em relaxo tant que acabo fent una capcinada. Quan em desperto, em trobo amb la resplendor dels llums d’una ambulància aturada a la porta de la discoteca. Imagino que ja han trobat la Laura i circulo per abandonar l’aparcament, però em trobo un control de Mossos. Només he begut un gintònic i, amb l’estona que fa i tot el que m’ha passat, ja el dec haver metabolitzat. Abaixo la finestreta i entra l’aire fred:

—Bona nit. Em permet la documentació? —em diu el mosso, mentre enfoca la llanterna cap als seients del darrere.

Li allargo el DNI, apunta les dades i me’l torna.

—Ens pot obrir el maleter, si us plau?

Aquesta sí que no me l’esperava. Em descordo el cinturó, surto del vehicle i faig el que m’ha demanat. Va regirant les diferents parts de la meva disfressa, enfocant-les amb la llanterna.

—Anava guarnit així a la festa?

—Sí —mussito amb un fil de veu, incòmode, mentre el mosso va prenent notes sense parar.

—Esperi un moment, si us plau.

Em deixa amb el seu company i se’n va cap al cotxe patrulla on comença a parlar per l’emissora. No puc sentir el que diu, però em va mirant i no m’agrada. Al cap d’una estona torna amb posat seriós.

—Senyor Gamisans, acompanyi’m, si us plau.

—Per què? Què passa? Estic detingut?

—No, no. Només està col·laborant voluntàriament en una investigació. Hi té cap inconvenient?

—Suposo que no —contesto derrotat i segueixo unes passes que em tornen a portar cap a la discoteca.

El mosso va directe cap al lavabo de les noies i, un cop dins, dispara:

—Senyor Gamisans, ha estat aquí dins aquesta nit?

Empasso saliva. Em sento atrapat en una teranyina, amb l’aranya acostant-se davant meu. Com pot saber si jo he estat allà? Què em passarà si menteixo i llavors resulta que tenen alguna prova? Deu haver-hi càmeres... Em poso a rastrejar el sostre, però no en veig cap.

—No busqui càmeres on no n’hi ha. Tenim un testimoni que ha vist una persona amb una disfressa com la del seu maleter entrant aquí —i assenyala la porta del recambró de la neteja—. Era vostè?

Escac i mat. Em sento derrotat, engolit per un remolí que giravolta i se m’acabarà empassant, però llavors m’apareix la imatge del flotador que em salvarà: el meu mòbil.

—Sí, he estat aquí i puc explicar tot el que ha passat.

Entrem a l’habitació de les escombres i els explico fil per randa tot el que he viscut. Em remunto als fets que vaig viure en primera persona l’any passat i al meu desig de venjança, els ensenyo el meu amagatall i els dono tots els detalls de l’agressió del comte Dràcula. M’escolten amb molta atenció i sense interrompre’m, però noto un punt de desconfiança i incredulitat que no s’esborra fins que els ensenyo l’enregistrament del mòbil. Allà es veu ben clar què ha passat i es certifica la meva innocència. Finalment, els explico com he fet arribar una nota anònima a les cambreres perquè poguessin atendre la noia. Tots assenteixen com si ja haguessin llegit el manuscrit. Espero que això em salvi del delicte d’omissió de socors.

Em fan anar a comissaria per prendre’m declaració i quedo vinculat com a testimoni al judici que se celebrarà contra el comte Dràcula, quan el localitzin.

En les setmanes següents intento allunyar-me de tot i concentrar-me en la carrera, aprofitant que entre setmana visc en un pis d’estudiants, lluny de casa, però em van arribant notícies. La Laura va tenir una forta commoció cerebral que la va tenir uns dies ingressada, però s’ha recuperat bé. El Dràcula era un tal Santi Catedral, de Sabadell. El van detenir, va declarar i va sortir en llibertat amb càrrecs. S’ha buscat un bon advocat que està intentant arribar a un acord econòmic amb la família de la Laura per evitar el judici.

Els caps de setmana, amb l’excusa dels exàmens, em quedo a Girona i quan ja havia aconseguit oblidar-me una mica de tot plegat, un diumenge al migdia truquen al timbre del pis, cosa que no acostuma a passar.

—Eloi, demanen per tu —em diu la Mariona, que ha anat a obrir.

Estranyat, surto a rebre la visita i em trobo la Laura. La meva cara d’incomoditat i sorpresa deu ser un poema.

—No et prendré gaire temps. Podem parlar un moment?

No vull tenir aquella conversa allà al pis. Li demano un minut, em poso les vambes, agafo la jaqueta i sortim a fer un cafè al bar de la plaça.

—Eloi, he sabut que la nit de Halloween em van trobar gràcies a tu. I també gràcies a tu van enxampar al fill de puta que em va deixar estabornida. Només volia donar-te les gràcies personalment.

Aquella declaració tan senzilla i sincera em deixa desarmat. La ràbia que havia anat acumulant contra ella pels fets de l’any passat me l’havien fet veure com una mala persona, freda i insensible, que contrasta amb la Laura humil i agraïda que ara tinc al davant.

—No es mereixen. Vaig fer el que creia que havia de fer. M’alegro de veure que estàs bé.

—Em va deixar inconscient, el malparit. I se’n va anar tan tranquil.

—Quan et vaig veure allà estesa no sabia si estaves viva o morta. Estava ben acollonit...

—Estic viva gràcies a tu. Els metges em van dir que si haguessin trigat molt a trobar-me podria haver entrat en un coma profund de conseqüències imprevisibles.

—Millor no pensar-hi. Estàs bé i això és el que compta.

—No et vull molestar més, Eloi —diu aixecant-se—. Només que sàpigues que t’estic molt agraïda i, encara que no som amics, si mai puc fer res per tu, compta amb mi.

—Moltes gràcies —contesto una mica atordit, també posant-me dret.

—Et puc fer una abraçada?

Els esdeveniments escapen a qualsevol lògica que pogués haver previst, però tot flueix i em deixo fer. M’abraça amb una intensitat agraïda i em xiuxiueja un “gràcies” arran d’orella que em posa la pell de gallina. Quan desfem l’abraçada em reté agafat per les butxaques de la jaqueta, em mira als ulls i s’acomiada:

—Me’n vaig. He deixat els pares al König i no els vull fer esperar. No oblidis el que t’he dit: si mai et puc ser útil en res, compta amb mi. Moltes gràcies per tot.

Encara em fa un petó a la galta i se’n va. I jo em quedo allà una bona estona, palplantat, veient com s’allunya i intentant assimilar el que m’acaba de passar.

Quan la perdo de vista, es desfà l’encanteri i de cop m’adono que, malgrat el matí assolellat, fa fred. M’apujo la cremallera de la jaqueta i em poso les mans a les butxaques per tornar a casa. Llavors m’adono que tinc un sobre a la butxaca esquerra. Estic segur que no hi tenia res. Me’l deu haver posat ella.

L’obro i no puc evitar un somriure quan veig un bitllet de cinquanta euros amb una petita nota que diu:

“Moltes gràcies. Crec que això és teu.”