Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 d’abr. 2024

"ADN" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!    

ADN

El Fouad s’endinsa entre el laberint de cotxes de l’aparcament públic de Saint Dennis amb els nervis d’una primera vegada. Arrossega els peus i gira el cap a totes bandes, amb la caputxa calada i els guants a les mans. Sempre ha tingut males cartes a la vida: família algeriana i okupa, orfe de pare, asmàtic... Però sap que res d’això no serà un atenuant si avui l’enxampen.

De petit, al barri li deien Foufou i se’n reien de la seva feblesa. No tenia força ni podia córrer com els altres perquè s’ofegava al mínim esforç. Només seia en un banc i intentava llegir un còmic. Però li prenien, li llençaven al bassal, s’hi pixaven, li arrencaven les pàgines i les hi posaven per dins de la samarreta... Malgrat tot, l’endemà sempre hi tornava i al final se’n van cansar. El van seguir tractant amb una certa indiferència i dient-li Foufou, però de mica en mica van anar tolerant la seva presència i van deixar d’humiliar-lo. Com si valoressin la seva capacitat de resistència. 

I un bon dia van començar a incloure’l al grup. Quan provava d’allunyar-se perquè no se sentia còmode en aquell ambient, el cridaven i li demanaven l’opinió. I com més desapercebut volia passar, més el buscaven. Ell volia ser un camaleó camuflat enmig d’aquells guacamais de mil i un colors, però no hi havia manera de sortir-se’n. Com més en volia marxar, més fort era el vent de cara que li dificultava escapar d’aquell destí. El Yacine, el Soufian i el Tarik el feien entrar a la rotllana quan tramaven nous plans, li passaven les cerveses (els porros no, perquè s’ofegava) i el comptaven quan repartien els guanys. De mica en mica, el va anar atraient la força gravitatòria d’aquell microcosmos fins que ahir li van dir:

- Demà t’estrenes, Fouad! Demà obriràs el teu primer cotxe! 

Quan va sentir que no li havien dit Foufou, va saber que no s’hi podia negar. I va començar el neguit: com carai havia d’obrir un cotxe? Li van explicar que era molt fàcil. Només calia posar el tornavís en un lloc determinat i la porta s’obria. Llavors havia d’entrar, buscar alguna cosa de valor, agafar-la i marxar. Qüestió de segons. Tots estaven farts de fer-ho. Però ell no era com els altres. 

Per a ell un tornavís era només una eina per adobar un moble o un llum espatllat. I un policia, un agent de l’autoritat que calia respectar i obeir. I un cotxe tancat... només un cotxe tancat, que en cap moment li provocava el desig d’obrir-lo, de la mateixa manera que no voldria que ningú li agafés les seves coses. El que li demanaven aquella colla, als que ni tan sols podia anomenar amics, anava contra la seva natura. 

Recorda tot això mentre es va endinsant entre els centenars de cotxes aparcats, amb el cor accelerat i unes primeres sibilacions que l’obliguen a utilitzar l’inhalador. Busca el punt més allunyat de qualsevol entrada, allà on pugui quedar a recer de mirades. Les de la policia i les dels que l’han empès a fer-ho, que segur que l’estaran espiant.

S’adona que tota la seva vida ha estat una lluita per decidir si integrar-se o no en aquell hàbitat que no és el seu. Se sent com un peix fora de l’aigua, ofegant-se i esforçant-se per respirar. Li fa ràbia trobar-se en aquella situació, per no haver sabut refusar aquella imposició, per no haver engegat a la merda aquells cretins que l’han estat putejant tota la vida, però dels que mai no s’ha sabut allunyar. Aquells malparits que estaran mirant com pateix i se’n fotran si la policia l’enxampa. Vol acabar d’una vegada amb aquella angoixa. 

S’acosta al cotxe que té més a la vora. Mira en totes direccions i li sembla que no hi ha ningú. Clava el tornavís entre el vidre i la carrosseria. Intenta fer palanca, però li cau al terra. Suant, amb els dits tremolant i la incòmoda sensació que l’estan observant, s’ajup per recollir-lo. Li falta l’aire i fa una altra manxada d’inhalador. Torna al vidre del cotxe i fa més força fins que sent un clec alliberador. Ho ha aconseguit!

Obre la porta i fa el gest d’entrar quan una veu al seu darrere l’atura en sec:

- Tot bé, senyor?

Es gira amb una mirada derrotada i es troba de cara amb un agent de policia que l’apunta amb una pistola, mentre li diu.

- Giri’s i col·loqui les mans sobre el capó perquè el pugui escorcollar. Lentament. No faci cap bestiesa.

Obeeix, espantat, i amb els ulls tancats espera el contacte de les mans del policia al seu cos, buscant una arma que no trobarà. Imagina la identificació a comissaria, potser la nit a la garjola... Però en comptes d’això sent una segona veu.

- Bona feina, company. Feia temps que li anàvem al darrere.

El Fouad gira el cap lentament fins que, de cua d’ull, intueix dues ombres que mostren unes acreditacions al policia uniformat. No gosa girar-se del tot per por a les conseqüències i ha de completar el poc que veu i sent amb suposicions. S’imagina que deuen ser agents de paisà i no té ni idea de si és millor caure en unes mans o en les altres. Sent que xiuxiuegen al seu darrere i allarga una mica més la mirada per esbrinar què li espera.

- Tu què mires? No et giris, desgraciat! Al final t’hem enxampat! I no saps les ganes que en teníem!

En Fouad vol explicar-los que s’han equivocat de persona, que ell mai no ha comès cap delicte. Però intueix que no servirà de res i allarga el silenci per no empitjorar les coses.

- Ens el quedem! Feia temps que l’empaitàvem i tenim tota la documentació del seu cas. Ja el portarem nosaltres a comissaria. Moltes gràcies, Jean-Luc!

Sent com se saluden i l’uniformat s’allunya, mentre aquells dos de paisà el comencen a sacsejar sense contemplacions. Se l’enduen a empentes cap a la part més fosca de l’aparcament mentre li llencen tot tipus d’amenaces. En Fouad no pot creure el que li està passant. I encara menys quan, de cop i volta, el fan girar, es treuen els passamuntanyes i descobreix el Yacine i el Tarik que somriuen i li diuen:

- Mai no et deixarem tirat, Fouad. Sempre seràs dels nostres. 

9 de març 2024

8M a l'escola: una notícia que s'explica sola


 1.- Dilluns 4 de març: Actituds que junts hem d'erradicar

Bon vespre,

us escric amb certa tristesa i preocupació per uns fets que han passat avui a la sessió de música que han fet els vostres fills i filles amb la mestra de música.

Aprofitant que aquesta setmana és la del 8M, Dia Internacional de la Dona (una jornada que pretén reivindicar la lluita de les dones per la seva plena participació a la societat i el seu desenvolupament íntegre com a persones, en plena igualtat amb els homes), els ha preparat una activitat per reflexionar sobre el paper de la dona en la indústria musical a partir d'unes dades sobre el nombre de dones entre la música que més s'escolta, en els festivals, en els premis Grammy, les diferències de sous, etc. Evidentment no es pretenia imposar cap opinió i els ha dit que tothom podia opinar lliurament des del respecte.

Com a activitat final els proposava que escollissin una dona cantant que els agradés, però aquesta activitat no s'ha pogut fer perquè el comportament d'una majoria dels nens (en masculí) de la classe ha estat totalment inadequada: interrompent la mestra amb comentaris despectius, rient maleducadament de les cançons que es proposaven i de les explicacions, parlant entre ells mentre parlava la mestra, escridassant les nenes que donaven l'opinió, girant-se d'esquena per no veure els vídeos ni escoltar les cançons i fins i tot negant-se a fer l'activitat... I a la classe s'han hagut de sentir comentaris com:

- Les dones no es dediquen tant a la música perquè han d'estar a la cuina, amb els fills...

- Les dones canten pitjor...

- És injust que no hi hagi un Dia de l'Home...

Cap de les nenes de la classe no ha secundat aquest comportament i, d'entre els nens (a la classe hi ha 18 nens) només un 39% han mantingut la mateixa actitud de respecte que han mantingut les noies mentre que el 61% restant és el que ha mantingut l'actitud reprovable que us he explicat, o bé de forma activa o donant-los suport explícit amb gestos i rialletes.

Com a educador, fermament convençut que aquesta lluita pels valors que defensa el 8M és LA MEVA LLUITA, vull creure que la majoria de famílies també penseu el mateix. Per això us demano la vostra col·laboració per tal que junts lluitem per erradicar aquests comportaments i actituds que perpetuen una situació injusta per a totes les dones (les nostres mares, filles, germanes, àvies...). Durant la setmana seguirem parlant d'aquest comportament, analitzant els motius que han provocat aquesta actitud irrespectuosa i bel·ligerant davant la proposta de la classe de música i m'agradaria acabar aquest episodi amb alguna reflexió tangible que ens permeti aprendre alguna cosa d'això que ha passat.

Penso que a l'escola la nostra principal feina es EDUCAR, així en majúscules, en valors que ens permetin construir una societat més justa, democràtica, igualitària i respectuosa per a totes les persones.

Pot ser que alguns dels infants hagin reaccionat així per seguir el corrent d'altres que han començat, per fer una broma, per un mal entès esperit de rebel·lia... però penso que en temes com aquests convé deixar les coses clares, tenir un criteri propi i saber que parlem de coses molt serioses que acaben suposant problemes greus per no erradicar d'arrel aquestes conductes.

Us agrairé moltíssim si voleu compartir amb mi a través del meu correu electrònic les converses que pogueu tenir a casa arrel d'aquest fet, comentaris que volgueu fer-me al respecte i fins i tot propostes de com treure suc d'això que ens ha passat que penso que és una OPORTUNITAT per millorar aquests dèficits que arrosseguem com a societat.

Agraeixo tota la col·laboració que em pugueu proporcionar ja que aquesta feina d'educar els infants la tenim compartida entre vosaltres (famílies) i nosaltres (mestres).

A reveure


2.- Dimecres 6 de març: Proposta de 5A per al 8M, Dia de la Dona

Després del que va passar a la sessió de música de dilluns i ja us vaig explicar, vam tenir una conversa interessant a classe i els vaig proposar, per al divendres 8 de març, fer un petit vídeo en que sortíssim TOTS, explicant algun dels motius pels quals creiem que encara és necessari celebrar aquest Dia de la Dona.

La condició és que en el vídeo hi han de sortir per parelles i sempre han de ser parelles mixtes (un nen/home i una nena/dona). Poden fer-ho dos companys de la classe o un d'ells amb germà/germana, pare/mare...

Estic molt content i agraït perquè alguns ja m'han dit que ho han parlat a casa i heu decidit acompanyar-los en aquesta activitat i sortir al vídeo amb ells. Per tant us dono unes mínimes indicacions perquè després em sigui més fàcil ajuntar tots els vídeos i fer el muntatge final.

Heu de gravar els vídeos en format HORITZONTAL (apaïsat), heu de sortir-hi les dues persones alhora i totes dues persones han de dir alguna cosa. Si heu pensat un misssatge o frase partiu-lo en dues meitats de manera que un en digui una part i l'altre, la segona. Feu vídeos breus perquè quan els ajuntem tots en un únic vídeo no quedi massa llarg. Abans d'enviar-me'l, assegureu-vos que es veu bé i se sent bé.

Feu-me'ls arribar abans de divendres al meu correu perquè pugui fer el muntatge final.

MOLTÍSSIMES GRÀCIES A TOTS I TOTES PER LA COL·LABORACIÓ I EL SUPORT


3.- Divendres 8 de març: Vídeo del 8M (alumnes i famílies de 5A)

Bon vespre,

amb aquest correu us adjunto l'enllaç per poder veure còmodament el vídeo que hem elaborat aquesta setmana a la classe de 5A sobre el 8M.

Per a mi ha estat una experiència molt enriquidora, sobretot perquè m'ha permès allò que no sempre és possible, però que és tan desitjable: anar totalment alhora l'escola i la família, incidint directament en l'educació dels vostres fills i filles.

Des del primer moment que vaig compartir amb vosaltres les meves inquetuds i preocupacions arrel de l'incident de dilluns a la sessió de música, vaig notar immediatament la vostra complicitat, implicació i col·laboració i ha estat molt fàcil revertir la situació i engrescar-se en aquest projecte, del qual us ofereixo el resultat final.

Així que, de tot cor, només em resta donar-vos les gràcies: moltíssimes gràcies! Tots junts hem aconseguit treure una cosa bona d'una que inicialment semblava dolenta.

Prou de discursos.

Aquí teniu l'enllaç i molt bon cap de setmana!

1 de març 2024

"Yoko" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!     

YOKO

—Hola? Que hi ha algú? —demana l’Adela mentre puja l’escala i busca la seva filla. 

La Yoko té setze anys i estudia batxillerat en horari intensiu. L’autobús de l’institut la deixa a casa a les tres i, fins que no arriba la mare de treballar, a mitja tarda, és la reina de la casa.

No és a l’habitació, tot i que hi ha la pila de roba de la nit anterior que encara no ha trobat el moment de dur a la rentadora. Tampoc no és al menjador, on hi ha la seva motxilla per terra, l’ordinador portàtil sobre la taula i unes tovalles individuals amb el plat brut del dinar i l’embolcall d'un gelat.

Finalment veu una escletxa de llum sota la porta del lavabo. Prova d’obrir-la, però està tancada amb baldó.

—Yoko, què fas aquí tancada?

—Què? —respon una veu en un volum massa alt, mentre s’obre la porta i apareix la Yoko amb els seus inseparables cascos inalàmbrics a tot volum.

—Ja saps que no m’agrada que et tanquis al lavabo amb el mòbil...

Els llavis de totes dues es tensen, bloquejant qualsevol possibilitat de somriure. Les mirades s’endureixen i s’eviten. Cadascuna es capbussa a la seva trinxera i comencen les escaramusses:

—No sé per què no puc escoltar música mentre cago.

—Doncs perquè t’ho he dit mil vegades. I perquè això fa que t’estiguis mitja hora tancada “cagant” —i acompanya l’última paraula fent el signe de les cometes amb dos dits de cada mà.

La Yoko no contesta i fa intenció de sortir, però la mare li barra el pas.

—On vas?

—A fer els deures? —pregunta amb to impertinent la nena, augmentant l’escalada de tensió.

—Doncs primer passa per la teva lleonera i deixa la roba bruta a la rentadora —li contesta la mare, mentre s’aparta per deixar-la passar—. I endreça les coses del dinar!

La Yoko esbufega, farta de sentir cada tarda la mateixa cantarella. Mentre manté el mòbil a la mà dreta, amb l’esquerra recull la roba bruta i no s’adona que, de camí a la rentadora, perd unitats:

—Ni te n’has adonat que has perdut les calces! Vols deixar el mòbil d’una vegada i fer les coses amb dues mans? 

—Bffff! Bona tarda, eh? Sí que has vingut de mal humor.

—Jo venia molt tranquil·la, però ho has tornat a aconseguir. Cada dia les mateixes coses!

Des de la rentadora, a l’Adela li sembla sentir com la seva filla l’escarneix, repetint en veu baixa les seves paraules.

—Què dius?

—Res. No dic res. No faig res. Com si no hi fos.

—No et passis, eh? Ves a fer els deures, ves. A veure si aprofites el temps.

La Yoko passa deliberadament arran de la seva mare, s’ajup i agafa el que necessita de la motxilla. S’instal·la en un extrem de la taula del menjador i, amb els cascos posats i el mòbil a la vora, obre llibre i llibreta.

L’Adela es fa un cafè i s’instal·la a l’altre extrem de la taula. Es pren un moment de descans mentre repassa les xarxes socials. Cada cop que, de cua d’ull, veu que la nena mira el mòbil en comptes d’estar fent feina, li llença una mirada severa i sacseja el cap horitzontalment en senyal de desaprovació.

La Yoko té els ulls sobre el llibre de filosofia, però el cap ben lluny. Fa dies que està madurant una decisió. Ha tornat a suspendre exàmens i vol deixar el batxillerat. La seva mare encara no sap ni una cosa ni l’altra. Vol plegar de l’institut, buscar alguna feina fins que s’acabi el curs i, el següent, buscar un mòdul. El batxillerat no és per a ella.

Al seu pare sí que li va insinuar que els estudis no li anaven bé i que s’ho estava plantejant. Ell li va dir que no es precipités i que ja ho anirien parlant. Però al pare no el tornarà a veure fins el cap de setmana.

Li aniria bé parlar-ne amb la mare. Fa dies que està atabalada i no li veu sentit al que fa. Necessita buidar el pap i volia treure-li el tema, però ara mateix se n’hi han ben passat les ganes.

—Pam!

La Yoko fa un bot. La seva mare ha donat un cop a la taula amb la mà plana per cridar-li l’atenció. Li fa el gest que es tregui els cascos. Ho fa.

—Pots treure’t els cascos o baixar el volum? Estem a la mateixa taula, et parlo i ni em sents. Això ja és el “colmo”!

—Què vols?

—A quina hora t’he de portar a l’entrenament?

—Com cada setmana, mama, encara no t’ho saps? —el sarcasme torna a treure el nas.

—Yoko, ja tinc prou coses al cap, em vols dir a quina hora hem de sortir?

—A tres quarts de set.

—I ja t’has fet la bossa?

—Encara no. Primer vull acabar els deures. Puc?

Pim, pam. Pim, pam. Tota la interacció que tenen és a base de retrets. La Yoko es torna a posar els cascos, apuja la cançó i, ara sí, comença a fer els deures.

L’Adela va cap a la seva habitació. Com cada cop que hi entra, el cor se li encongeix una mica. Ja farà mig any que el Bernat va marxar de casa, però encara no se’n sap avenir. Tants anys de matrimoni i al final tot se’n va anar a l’aigua sense que cap dels dos fes res per reconduir-ho. Dos orgullosos que no van voler cedir. Ja els està bé a tots dos. 

S’asseu al llit per canviar-se. Mentre la Yoko entrena, ella aprofita per anar a córrer una estona. Li va bé per mantenir-se en forma, alliberar tensions i deixar volar els pensaments. I ara en té força de pensaments acumulats.

A la seva mare li han diagnosticat Parkinson. De moment encara està força bé, però la malaltia va guanyant terreny i els metges ja li han explicat el futur que se li acosta. Serà cada cop més dependent i això l’obligarà a adaptar tota la logística familiar. Com que amb la seva germana no es parlen, ja es pot anar preparant. Ha d’anar pensant com s’ho farà per cuidar-la sense ajuda.

Li agradaria parlar-ne amb la Yoko. Perquè pugui gaudir de la seva àvia mentre encara estigui bé. Perquè es vagi fent a la idea. Per compartir les preocupacions i planificar juntes el futur que els ve a sobre. Segur que els aniria bé a totes dues. Avui volia treure-li el tema, però després de la benvinguda -que és la mateixa de cada dia, per molt que li demani que no ho faci- ràpidament ha canviat d’idea. És un tema delicat i ha de trobar un moment de calma en què les dues estiguin receptives.

L’Adela es canvia i va cap a la cuina per avançar el sopar, mentre espera l’hora de portar la Yoko a entrenar. Quan passa pel menjador, es creua amb la nena que acaba de recollir les coses de l’institut -tot un èxit!- i va a l’habitació a preparar-se. Sembla un vodevil d’aquells en què, quan un personatge entra per una porta, l’altre surt i mai no coincideixen.

A tres quarts de set es troben a l'escala que baixa al garatge. Totes dues vestides d’esportistes. 

—Ho tens tot? —demana seriosa la mare.

—Sí.

—Som-hi, doncs.

—Sí.

Guerra de monosíl·labs.

Es fiquen dins del cotxe i arrenquen. Sovint discuteixen perquè la mare vol escoltar notícies i la filla, música de la seva, però ara cap de les dues diu res. Entre elles s’estén un silenci conciliador. Com si fos un pont de silenci pel qual poguessin caminar fins a trobar-se.

La Yoko prem els llavis. Dins de la gola se li comencen a formar paraules que volen ser frases (“Mare, t’he de dir una cosa, el curs no m’està anant bé, no m’agrada estudiar...”), però no sap com començar.

L’Adela té els ulls fixos a la carretera, però al seu cap imagina un inici de conversa dolç i constructiu (“Yoko, he d’explicar-te una cosa. Vaig portar la iaia al metge i li han trobat una malaltia greu...”).

La Yoko, incòmoda per la situació, es remou al seient, com si busqués la postura i s’escura la gola.

L’Adela gira la vista cap a ella i el cotxe li marxa una mica cap a la dreta. Les rodes trepitgen el voral i aixequen pols. És només un instant. De seguida reacciona i recupera el control, però la nena s’ha espantat i li etziba:

—Estaria bé arribar vives, eh?

—No exageris que no ha passat res. I no siguis tan desagradable que jo també m’he espantat.

El pont s’ha ensorrat i tornen a saltar espurnes.

L’Adela engega la ràdio i apuja el volum per sentir les notícies.

La Yoko es posa els cascos, prem el Play i tanca els ulls. Sona una cançó, però de fons encara sent la ràdio, així que apuja el volum. Més. I més. I més. 

Fins que deixa de sentir-la.

1 de febr. 2024

"Visca la Terra" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!    

VISCA LA TERRA

L’home que puja la costa de Cal Xica amb una carta als dits, arrossega els peus i una mirada buida: ja només és una ombra d’allò que havia estat. En Pere Camps enfila el camí entre les feixes d’oliveres amb l’esquena corbada d’un pagès de cinquanta-set anys i una lleugera coixesa. El sol de setembre li castiga la clepsa esclarissada i, amb l’esforç de la pujada, comença a suar. Busca el mocador arrugat de la butxaca i s’eixuga el front. 

Dos caces solquen el cel amb gran estrèpit i hi deixen esteles blanques. Els segueix amb la vista i mastega un renec abans d’escopir al terra amb menyspreu. Torna a agafar la carta amb les dues mans i rellegeix, per enèsima vegada, la capçalera de la Conselleria d’Interior i el seu nom al destinatari. En tot moment la manté una mica allunyada del cos. Potser buscant la distància focal per poder-la llegir correctament, potser perquè inconscientment vol evitar el moment d’obrir-la. 

Arriba al capdamunt de l’última feixa i entra al cobert on hi ha el tractor. Una gran portalada sense porta deixa veure el sostre d’uralita, fumat i amb grans forats per on entren ullades de sol que il·luminen les bales de palla apilades als laterals. I al mig, com si fos la valuosa peça que presideix una sala d’un museu, el vell tractor. S’hi enfila per l’escala lateral i s’asseu davant del volant. Hi deixa la carta, observa els camps que s’estenen al davant i obre la porta als records. 

Ell mateix va començar a voler ser pagès quan el seu pare li deixava creure que conduïa el tractor, agafant el volant assegut sobre les seves cuixes. Veure els camps des d’aquella alçada l’havia fet sentir tan feliç i poderós que ja no havia volgut ser cap altra cosa. Per això, quan va arribar a menar les terres de Cal Xica, va prometre’s que, si mai tenia un fill, un dia faria el mateix amb ell. I li posaria el nom de l’autèntic patró dels pagesos catalans: Galderic.

Per allargar el moment de llegir la carta, busca amb la mirada el final de la segona feixa d’oliveres, a mà dreta. On comença el bosc, encara hi ha el gronxador que va construir a la branca del primer roure. Hi pensa i dins seu topen el somriure dels dolços records amb la por pel que trobarà dins d’aquell sobre. Guanya la por i els ulls se li comencen a entelar.

Llavors torna a sentir els avions militars que travessen el cel. Gira el cap, els busca pels forats de la teulada i en veu passar un. També veu l’estelada lligada al vidre del darrere, com si fos la capa del tractor. Li arriben imatges que té ben emmagatzemades: a vegades voleiava empesa pel vent i a vegades li feia de para-sol. 

Una nova glopada de records l’arrossega. Sempre va ser un pagès combatiu i un patriota. Un dels molts que van recórrer el territori en múltiples tractorades, quan tot el país creia que la independència es podia aconseguir de manera pacífica i democràtica, quan corria de boca en boca la frase del poeta: que tot està per fer i tot és possible! El tractor és ple d’adhesius que recorden aquells episodis. N’hi ha un que sempre li havia encantat: “Visca la terra!”. Aquella “terra” que per a ell era pàtria, paisatge, feina, vocació, territori, identitat... Tot! Records de temps passats, quan ningú no pensava que les coses poguessin acabar com van acabar. 

En Pere Camps sent que ha arribat l’hora d’afrontar el moment que ha anat dilatant. Torna a agafar la carta i amb aquells dits gruixuts i aspres, acostumats a carregar pesos i fer feines dures, prova d’obrir el sobre sense fer-lo malbé. Està a punt d’aconseguir-ho, però unes explosions llunyanes el trasbalsen i se li estripa una mica. Desdobla la carta i abans de començar a llegir ja nota el pes d’una mala notícia que li enfosqueix la mirada. Els ulls es comencen a ennuegar, però parpelleja i s’esforça a enfocar la vista. 

Llegeix sense llegir, com si estigués veient una altra persona que ho fa i, per sobre de l’espatlla, només pogués retenir paraules esparses. Condol... servei a la pàtria... Galderic Camps i Brotons... continuar la lluita... I aquell eslògan final: Visca la terra!

Tanca els ulls i la presa es desborda. Les llàgrimes llisquen galtes avall. Meticulosament torna a plegar la carta i la posa dins del sobre. Nota dins seu una detonació controlada que provoca que tot s’esfondri de manera endreçada i asèptica, cap endins, sense malmetre res del seu voltant. Sent que ja res no val la pena i, de cop, obre la finestra i d’una estrebada arrenca l’estelada. 

Després busca l’adhesiu de “Visca la terra!” i comença a esgratinyar-lo amb els dits. No té ungles i fa tant temps que està enganxat que no hi ha manera de desprendre’l. Però segueix rascant amb els ulls negats de llàgrimes i ni tan sols se n’adona quan el dit li comença a sagnar.

3 de gen. 2024

Escapada al sud de França

Del 28 al 30 de desembre de 2023 vam passar 3 dies al sud de França. Feia força temps que no fèiem una escapada tots quatre i teníem ganes de passar uns dies junts compartint noves experiències, visitant alguns mercats nadalencs i menjant als Grands Buffets de Narbonne. Deixo un breu resum del que vam fer:

1.- Les Grands Buffets de Narbonne

Teníem ganes de provar el buffet lliure més gran d'Europa, però quan vam planificar el viatge no hi havia cap plaça disponible pels dies que hi anàvem. Per sort vam fer cas d'un molt bon consell: anar provant cada dia si sortien places disponibles, ja que de tant en tant es produeixen anul·lacions que en generen. I així va ser: pocs dies abans de marxar van aparèixer 4 places i vam poder-hi anar. Documentant-nos per a la visita vam llegir uns quants consells que vam seguir i no ens van anar malament. Eren aquests:

Guia útil de vuit passos per dinar a Les Grands Buffets i no acabar rodolant.

  1. Ningú no parla de l'embafamenta a Les Grands Buffets. 
  2. L'àpat acaba quan l'estómac del comensal crida "prou!"
  3. Recorda que això és una cursa de fons i cal començar amb calma, per tant la primera passejada pel bufet es fa sense un plat a la mà. 
  4. Asseure's de nou a taula i desplegar un croquis mental amb els passos a seguir. 
  5. Dividir l'àpat complet en sis parts i una pausa entremig per fer un "trou normand", que no és res més que un lingotasso de calvados amb gelat de poma.
  6. El pa, amb comptagotes. És boníssim, com tot, però t'atiparà innecessàriament.
  7. Els formatges, deixem-los pel final
  8. Si aquesta és la teva primera vegada a Les Grands Buffets, has de menjar fins al final.

El menú en 6 passos:

  • 1/6: productes frescos que no siguin de mar (els foies gras, les terrines de micuit, els patés i els embotits...)
  • 2/6: "Le plateau royal": ostres de Thau, gambes, llagostins, crancs de mar, cloïsses per avorrir i més de sis varietats de salmó noruec. 
  • 3/6: la rôtisserie, és a dir, la zona de plats calents i cuinats a l'instant. Com que venim del mar, jo seguiria pel camí marítim i me la jugaria amb l'ostra amb salsa de muscat de Ribesaltes o el turbot al forn. 
  • "Trou normand"
  • 4/6: tornar a la rôtisserie per atacar algunes de les joies més preuades de la casa, si pot ser compartint plats amb algú que t'acompanyi a taula (la llebre a la Royale, hi ha el foie gras escaldat en el seu caldo de bolets, l'ànec a la sang...)
  • 5/6: formatges
  • 6/6: l'assortiment de dolços de La Pâtisserie i l'Espace Glacier.

Cal dir que va ser una expeirència molt satisfactòria i recomanable!

2.- Beziers

A Beziers vam veure el millor dels "Village de Noël" que hi ha a moltes ciutats franceses per aquestes dates. Un gran espai cuidadament decorat amb tots els imprescindibles motius nadalencs, moltes llums, ambientació hivernal i, per arrodonir-ho, un espectacle de llums i aigua (una mica a l'estil de les Fonts de Montjuic). Per rematar-ho un passeig ple de les típiques casetes on es venen productes alimentaris (mai no hi falta el típic "vin chaud") o d'artesania. Molt bonic.

3.- L'apartament a Carcassonne

Carcassonne era un punt cèntric de les diferents poblacions que volíem visitar i vam trobar-hi un apartament més que correcte, just als peus de les muralles de la Cité medieval.

4.- Cordes sur ciel

Aquest era el punt més allunyat del viatge, un petit conjunt medieval sobre un turó. Carrers empedrats i exageradament costeruts, edificis medievals, botigues d'artesania... Té un bon potencial, però el vam trobar una mica deixat, molts llocs tancats...

5.- Albi

Aquí també hi havia una gran zona dedicada a les típiques casetes amb menjar, beure i artesania i zona de jocs infantils i atraccions. Com que vam fer la visita de dia, no ho vam trobar tan lluït, però hi vam menjar prou bé en una d'aquestes casetes. Vam visitat la impressionant catedral de Sainte-Cécile i el pont sobre el riu Tarn.

6.- Castres

Aquí vam visitar un altre "Village de Noël" ben bonic, centralitzat en una plaça tancada rodejada d'edificis i preciosament decorada amb simbologia infantil dels diferents regnes de la màgia del Nadal (els dolços, els contes, les joguines...) i les típiques casetes on vam acabar tastant el vi calent. DEsprés vam veure un bonic videomapping sobre les façanes de les cases sobre el riu Agout (un paratge semblaven a les cases de l'Onyar de Girona)

7.- Carcassonne de nit

Abans de tancar-nos a l'apartament vam voltar una miqueta pel Carcassonne modern de nit i vam descobrir una zona d'atraccions amb una gran nòria il·luminada i una gran plaça amb casetes de beguda i menjar que estava plena de gent i molt animada.

8.- La Cité de Carcassonne

Ja hi havíem anat altres vegades, però dormint als seus peus, no vam resistir la temptació d'acostar-nos-hi i fer-hi una passejada. És un lloc bonic que et transporta al passat medieval i tan sols passejar una estona pels seus carrers entre muralles, torres i castells val la pena.

9.- Perpinyà

Vam fer-hi una visita llampec passejant pels seus carrers peatonals, al voltant del Castellet. Vam veure les típiques casetes nadalenques, la nòria i vam menjar el "plat de jour" en un restaurant i una crêpe en una de les casetes.

10.- Maternitat d'Elna

Només l'Ona hi havia estat en una visita de l'institut i als altres ens va agradar molt visitar aquest lloc mític que, en temps de guerra, va ser un exemple de solidaritat, acollint mares embarassades i els seus nadons perquè poguessin viure temporades dignes, lluny dels llocs sinistres on estaven prvades de llibertat. Actulment l'edifici no es pot visitar perquè cal fer-hi una reforma integral i només es pot veure des de fora, llegir els plafons informatius que han col·locat als jardins i visualitzar un audiovisual que hi ha a la planta baixa (al costat de la botigueta) on s'entrevista la fundadora i responsable de la maternitat, la mestra i infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz.

11.- Argelers

Milers de republicans catalans i espanyols que fugien del feixisme en la Retirada de la Guerra Civil van acabar retinguts a la platja d'Argelers, en condicions infrahumanes. Uns d'ells van ser els meus avis que tinc entès que van ser-hi pocs dies abans d'entregar-se veient les pèssimes condicions de vida que els esperaven allà. Per això tenia molt interès en trepitjar aquelles platges on no hi hqueda cap altre record d'aquells moments que un monòlit. Al poble hi ha un petit museu-memorial que també vam visitar.

Després d'Argelers, vam intentar visitar Cotlliure, però estava totalment col·lapsat i va ser impossible aparcar. O sigui que vam acabar enfilant el camí de tornada a casa, tancant aquests tres bonics dies familiars al sud de França.

Acabo amb unes fotos d'aquells dies i un vídeo resum: