Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 de març 2026

"Paranoica" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembreoctubrenovembredesembreNadalgenerfebrermarçabrilmaigjunyjuliolagostCaixaReykjavikPlastilinaOliveresLennonArxipèlagPedalantCadaquésGuitarristaFelicitatValentaTramuntanaTelèfonAtemptatCastell de focsLa carreteraFinestraPiazzollaSputnikVoltorNúvolsPlujaEmpentaCompanyiaParísNocturnITVMales herbes"Ella"PàrquingPaüraCicatriuJuguem?AtzarVocacióPessigollesAutoestopLa decisióConfiançaCoincidènciesUltrasonsInstintVisca la terraYokoADNEducacióHoustonApneaFons d'armariRetiradaPlatjaGrocSenglarsBslamaAnimal de companyiaSubconscientDiscotecaIdentitatLa llei de Murphy, ApagadaL'home del sacRamblaGrafitiBourbonHalloweenDescansa en pau, Xiprers... 

PARANOICA

La Mia i la Bet anaven pel carrer quan han començat a caure unes gotes molt grosses. Han fet una corredissa i han entrat en aquell establiment de menjar ràpid conegut pels seus entrepans, un local ampli on sempre hi ha lloc. Com si les hagués estat esperant, tan bon punt s’han assegut ha començat a descarregar una violenta tromba d’aigua que agredeix els vidres, deixant-los translúcids.

És una taula petita, només de dues persones. La Mia s’ha tret la jaqueta i l’aguanta sobre les cames obertes amb el cos tirat endavant. Ha col·locat els colzes a la taula i amb les mans es fa una mena de massatge des del coll cap al clatell. La Bet no s’ha tret l’abric, d’aquells gruixuts amb caputxa rivetejada per una tira de pell. Té les cames juntes i els peus recolzats només a les puntes de les sabates. Les cares els han quedat a dos pams, però no es diuen res. Sembla que estiguin buscant les paraules adients per començar.

La Mia té els cabells castanys, tibats cap enrere i recollits en una llarga cua. Duu un jersei de coll alt de color rosa pàl·lid i es passa els dits pels ulls, com si es netegés les lleganyes. O potser són llàgrimes. La Bet comença a parlar i gesticula amb les mans. De tant en tant, agafa les de la Mia, però torna a deixar-les de seguida i continua xerrant.

—Mira, Mia, les coses són així i val més que les afrontem. Tu ho tens clar o no?

La Mia no diu res. Aixeca els ulls cap al sostre i exhala un llarg sospir. Torna a acaronar-se el coll mentre abaixa el cap com si intentés relaxar-se i finalment respon:

—Sí. Suposo que sí... Jo què sé.

De sobte la Bet obre molt els ulls, com si advertís la Mia d’un perill. L’estira de la mà i l’arrossega cap a la sortida.

—Són aquí. No et giris. Fotem el camp abans que no ens vegin.

La Mia es posa ràpidament la jaqueta, mentre van cap a la porta atapeïda de gent que s’hi ha aixoplugat. Van obrint-se pas i acaben sortint al carrer on entomen una pluja generosa, tot i que ja no és tan violenta com abans. Amb les caputxes posades, s’allunyen en ràpida fugida. Deixen enrere l’aparcament i arriben a una zona protegida de l’aigua per uns balcons.

—On vols anar? —esbufega la Mia.

—No ho sé. Com més lluny millor... Mira: arriba el bus. Pugem-hi!

Entren en un bus atapeït del qual no ha baixat ningú. No hi ha cap seient lliure i queden dretes davant la porta del darrere. Quan l’autobús arrenca, la Bet es gira de cop i volta, arrossegant la Mia.

—Merda! Em sembla que ens han vist!

—Sembla que els vegis a tot arreu. A més, ara ja és igual, aviat serem lluny d’aquí —intenta raonar la Mia.

—Tant de bo tinguis raó i no ens segueixin amb el cotxe fins que baixem.

—Vols dir que no estàs una mica paranoica, Bet?

—El que tu diguis, però jo no penso baixar fins a l’última parada.

Es capbussen en els seus pensaments i segueixen el viatge dretes fins que, a mesura que va baixant gent, queden places lliures i poden seure, una a cada cantó del passadís. De sobte, la Bet s’acosta a la Mia i li xiuxiueja:

—A la següent, baixem.

La Mia la mira estranyada. La pròxima parada és la del cementiri, als afores de la ciutat. De l’estranyesa, passa al disgust i, poc abans que l’autobús s’aturi, li demana:

—Per què coi vols baixar en aquest cul de món?

Però ja ha fet tard. El so rítmic dels intermitents comença a martellejar, els frens xerriquen i les portes s’obren. La Bet baixa d’una revolada sense mirar enrere. La Mia dubta un instant, però al final acaba seguint-la de mala gana.

Ha parat de ploure i el terra és ple de bassals. Comencen a caminar de pressa, allunyant-se del cementiri. L’ambient és fred i humit i, quan respiren, de la boca els surten fumarades blanques. La Bet va davant i avança sense consultar amb la Mia. Travessa un pas de vianants i va cap al pont que salva el riu i connecta amb el centre de la ciutat. De l’altre cantó del pont s’acosten dues siluetes que la deixen glaçada, però la Mia segueix caminant i la deixa enrere. Es creua amb els dos homes sense saludar-los i de seguida sent les passes adelerades de la Bet que se li acosten.

—Tia,  m’he cagat. Em pensava que eren ells.

—Ja t’ho he dit abans: estàs paranoica! No penso seguir escapant-me d’ombres i fantasmes. Me’n vaig a casa.

—Mia, no em deixis sola. Tinc el pressentiment que ens faran mal.

—Jo me’n vaig a casa. Pots venir, si vols, però no m’inflis més el cap. No hem fet res de dolent. No hem de tenir por. La gent se separa. Punt.

—Tinc por del Brau. Està furiós i sé que em voldrà fer mal. I tu hauries de tenir-ne del Leo. Sembla més tranquil, però a ningú no li agrada que el deixin... Els homes són tots iguals.

—El que tu diguis.

En aquell moment un llamp esberla el vespre, seguit d’un tro llarg i rugent. La Mia mira el cel, amb cara disgustada, mentre mastega unes paraules:

—A qui se li acudeix baixar a aquest cul de món... Ens queda una bona caminada fins a casa.

Segueixen en silenci, tan de pressa com poden, per esquivar el nou xàfec que sembla aproximar-se. Quan són només a dos carrers del seu destí, comencen a caure les primeres gotes i altre cop els toca córrer per no mullar-se. Hi ha un moment que la Bet aixeca la vista enlaire i atura la Mia:

—T’has deixat els llums oberts?

La Mia, contrariada, mira les finestres del seu pis, on efectivament hi ha els llums encesos.

—Jo què sé... Suposo.

—És important, Mia. El Leo té claus del teu pis?

—És clar.

Un calfred els recorre l’esquena. Entren dins del portal, però no fan cap intenció de pujar.

—Què fotem, tia? Si el Leo és a dalt ens fotrà una pallissa. On podem anar?

La Mia mira la seva amiga amb cara de pomes agres. Sembla haver esgotat tota la paciència que li quedava.

—Bet, t’ho torno a dir: tu ves on vulguis. Jo ara pujaré a casa meva i si hi ha el Leo parlarem i punt. Potser discutirem. Potser ens cridarem. Res que no els hagi passat abans a mil parelles. A vegades, les coses s’acaben. No és agradable, però passa. I tothom tira endavant.

—I a vegades els homes maten les dones i surten a les notícies i els tanquen a la presó, però això no les ressuscita. Tinc por, Mia. Molta por. I no penso pujar. Esperaré aquí baix per si necessites ajuda.

La Mia mira la seva amiga amb ulls indulgents. S’adona que només és una dona espantada que es preocupa per totes dues: no pot enfadar-s’hi. 

—Tinc una idea —diu la Bet, agafant-li la mà—. Abans d’entrar em truques i et poses el mòbil a la butxaca amb la trucada oberta. Aniré sentint tot el que diguis i així, si tens cap problema, podré demanar ajuda ràpidament.

—Si així t’has de quedar més tranquil·la... Però no hem fet res malament, Bet. Tu no estaves bé amb el Brau. Jo no estava bé amb el Leo. Ho hem parlat i hem decidit deixar-los. És normal que estiguin dolguts, però res més.

—Jo sé com és el Brau... —diu la Bet en veu baixa i amb la mirada perduda— i no crec que el Leo sigui gaire diferent.

—No ho allarguem més, Bet, pujo a casa —i li fa una abraçada de comiat.

—Sobretot: truca’m abans d’entrar —li recalca la Bet estrenyent-la ben fort—. Truca’m —i fa el gest de trucar amb el dit polze i el petit estesos, apuntant a l’orella i a la boca.

—Ho faré. No pateixis.

I després d’aquestes paraules, entra a l’ascensor i desapareix del replà. La Bet es queda asseguda en un racó de les escales, encongida i neguitosa, amb els ulls clavats a la pantalla del mòbil.

Quan l’ascensor s’atura, la Mia en surt amb cautela i mira la porta de casa seva com si fos la del Passatge al Terror. No ha pogut evitar que la paranoia de la Bet se li encomanés una mica. Agafa el mòbil i li truca. Quan despenja només li diu:

—Entro.

Deixa el telèfon a la butxaca amb la trucada oberta i posa la clau al pany. La porta s’obre només amb un quart de volta i no pas amb les dues que dona normalment quan surt. Això la intranquil·litza encara més i la veu li surt esquerdada quan intenta cridar:

—Que hi ha algú?

Només el silenci respon a la seva pregunta i va cap al menjador on hi ha el llum que han vist encès des del carrer. El televisor està engegat, hi ha tres llaunes de cervesa sobre la tauleta i el cendrer ple de burilles. És clar que el Leo ha estat allà. Amb passes lentes i llambregant ràpidament en totes direccions, la Mia va recorrent el pis. Mira a la cuina, al lavabo i a la seva habitació. No hi ha ningú. Es treu la jaqueta, la deixa sobre una cadira i diu en veu alta, perquè la senti la Bet:

—Aquí no hi ha ningú.

De sobte el so d’un missatge la sobresalta. És el Leo:

Leo: Estat esperant molta estona

Leo: On collons tas fotut

Leo: Bui que parlem

—El Leo ha estat aquí, però ara no hi és, Bet.


La Bet sent aquestes paraules des de l’entrada i s’aixeca nerviosa. No vol ficar-se a la gola del llop, però, si realment el pis és buit, prefereix estar a dalt amb la seva amiga que no pas sola allà baix. Després de molt rumiar-s’ho, fa un cop de cap i abans d’entrar a l’ascensor s’acosta el mòbil als llavis:

—Pujo!

La Mia l’espera al replà amb la porta oberta. Es fonen en una abraçada elèctrica, com si fes molt que no es veiessin. Entren i de seguida passa el baldó i dona quatre voltes al pany. En silenci van cap a la finestra des d’on poden controlar el carrer i comencen a parlar en veu baixa, com si tinguessin por que algú les pogués sentir:

—Ha estat aquí aquesta tarda. M’acaba d’enviar missatges. Vol que parlem.

—Digues-li que no —li demana la Bet agafant-li les mans—. Digues-li que no.

—No vull estar amagant-me d’ell. Vull aclarir les coses i girar full.

—I què li diràs?

—No ho sé. Que demà quedem i parlem.

—Quedeu en un lloc públic on hi hagi més gent i no pugui fer-te mal. No quedis amb ell a soles.

La Mia agafa suaument la cara de la Bet amb les dues mans i li parla de fit a fit, generant una autopista directa entre els seus ulls.

—Bet, no vull que m’encomanis la teva por. Si us plau.

Ajunten els dos caps, front amb front, amb els ulls tancats. La Mia li fa un petó i es comencen a separar mentre li torna a xiuxiuejar.

—Si us plau.

La Bet li dedica una mirada trista i resignada i només li contesta:

—He d’anar al lavabo.

Mentre la Bet és al lavabo, la Mia comença a escriure un missatge que esborra diverses vegades, però s’atura perquè n’hi entra un del Leo:

Leo: ets a casa

Malgrat que no hi ha el signe d’interrogació, ho interpreta com una pregunta que no vol contestar.

Mia: Per què?

Leo: ets a casa si o no

Mia: No. Per què?

Leo: puta mentidera

I llavors sent unes passes al seu darrere i, abans que tingui temps de girar-se, unes mans li engrapen el coll.

—Per què em menteixes, puta mentidera?

—Deixa’m. Em fas mal —contesta ella, intentant deslliurar-se.

—No m’agrada que m’enganyis. Per això em vols deixar? Perquè m’enganyes amb algú altre?

Com més parla, més s’irrita i més fort prem el coll de la Mia, que comença a posar-se vermella. Quan se n’adona, afluixa la pressió, ella fa una estrebada i escapa de la seva escanyada.

—M’has fet mal, Leo. Estàs boig o què?

Ho diu cridant perquè s’ha espantat, però també perquè la senti la Bet des del lavabo.

—És clar que estic boig. Estava boig per tu i ara em vols deixar. Doncs saps una cosa: no em deixaràs. Això nostre és per sempre.

Es pica el pit amb la mà plana amb violència i ulls de boig. La Mia sap que ha de rebaixar la tensió. Parlar-li suau. Calmar la bèstia.

—Leo. Parlem tranquil·lament. Hem estat molt bé durant molt temps...

—Calla! —l’interromp amb un crit carregat de ràbia i dolor— No “hem estat”. Estem! Estem! Res no s’ha acabat!


La Bet ha sentit els crits i ha obert sigil·losament la porta del lavabo. La por l’omple com l’aigua omple una cantimplora, però l’instint de salvar la seva amiga la fa avançar. Amb molta prudència per no fer cap soroll que la delati, camina pel passadís. Veu el Leo d’esquena, gesticulant violentament, i busca en totes direccions algun objecte que pugui servir-li per deixar-lo fora de combat. És al costat de la porta de la cuina i pensa que allà hi ha d’haver ganivets, tot i que no sap si serà capaç de clavar-li. Sobre el marbre veu el corró d’amassar i l’agafa amb força.

Avança amb la delicadesa silenciosa del vol d’una òliba, una mica ajupida perquè no vol que la seva amiga la vegi i pugui delatar-la amb la mirada. Quan és just al darrere, aixeca el corró i el descarrega sobre el cap del Leo amb totes les forces. Cau a plom i queda estès a terra, inconscient. La Bet agafa la Mia de les mans i la crida, autoritària:

—Ràpid! Fotem el camp! Anem a buscar ajuda!

La Mia no reacciona i només mira el cos del Leo:

—L’has matat? —pregunta, arrossegant les paraules en estat de xoc.

La Bet mira per primer cop aquell cos esterrecat.

—És viu. Fixa’t com respira. Marxem de seguida abans que es desperti.

La Mia reacciona. Agafen les jaquetes i surten corrents del pis, deixant la porta oberta. No volen esperar l’ascensor i baixen les escales atropelladament fins que arriben al vestíbul. Un cop al carrer, segueixen corrent sota la pluja mentre la Bet truca al 112:

—Un home ens ha intentat... matar... i l’hem estabornit... Està ferit al número 18... del carrer Ginjoler... 2n-2a... Enviïn una ambulància... Nosaltres venim a comissaria... Volem posar una denúncia... i necessitem protecció...

—Taxiii! —crida la Mia, aixecant la mà per aturar el vehicle que, com un regal de l’atzar, just en aquell moment se’ls acostava.

Hi pugen tremolant.

—A comissaria, si us plau. Ràpid!

Només quan el taxi comença a circular i s’allunya del pis, sembla que es deixin anar una mica i s’abracen entre llàgrimes.

—Gràcies, Bet, m’has salvat la vida! Aquell animal volia matar-me...

—Ja t’ho deia jo... Estàs bé? T’ha fet mal?

—M’ha intentat... —i comença a sanglotar una altra vegada— m’ha... intentat... escanyar... Però estic bé... Sort que tu has aparegut... Gràcies, gràcies, gràcies!

Li fa petons a les mans i les agafa amb força entre les seves. La Bet se’n desfà per agafar-li la cara. Li fa dos petons, li neteja les llàgrimes i mirant-la fixament als ulls li parla dolçament:

—Ja està. Ja ha passat. Però vull que em prometis una cosa.

La Mia l’escolta en silenci, expectant, incapaç de saber què li demanarà, i no pot evitar un somriure quan sent que li diu:

—No em tornis a dir mai més paranoica.

9 de febr. 2026

18 concerts de Ramon Mirabet

Aquest cap de setmana vam tornar a gaudir d'un concert del Ramon Mirabet i durant les hores prèvies comentàvem amb l'Anna les moltes vegades que l'havíem anat a veure i vam fer un primer llistat. Després del concert em vaig capbussar en les agendes antigues de cada any i vaig aconseguir fer el llistat de TOTS els concerts i el d'aquest dissabte era el número 18!!

Ens encanta la música del Ramon i ens encanta ell i la felicitat que aconsegueixen encomanar ell i els seus músics en cada concert. La barreja de sensibilitat, amor per la música, autenticitat, senzillesa, sentit de l'humor, qualitat musical... Et passes tot el concert amb el somriure als llavis i en surts feliç.

A part de constatar aquest fet incontestable que explica perquè hem repetit tantes vegades l'experiència d'anar a un concert del mateix artista, només pretenc deixar aquí fixat el llistat de dates i llocs perquè un altre dia no hagi de tornar-lo a buscar... I afegir-hi un recull de fotos, des d'aquell llunyà 2013 en què vaig descobrir la seva música i vam veure'l per primera vegada a Balsareny!

I espero que encara puguem gaudir de l'experiència moltes més vegades!

13-10-2013: Balsareny (Sala El Sindicat)

23-1-2014: Manresa (Sala Voilà)

18-5-2014: Torelló (Pub Atmosfera)

15-8-2014: Sitges (Port d'Aiguadolç)

10-3-2016: Barcelona (Sala Apolo)

24-6-2016: Banyoles (Festival (a)phonica)

26-8-2016: Sitges (Passeig Marítim)

27-1-2017: Manresa (Teatre Conservatori)

6-4-2017: Barcelona (Sala Razzmatazz)

8-7-2017: Fonollosa (Vesprades a l'Alzina)

21-10-2017: Barcelona (Festival Cruïlla al Poble Espanyol)

28-4-2018: Girona (Festival Strenes a les escales de la Catedral)

5-4-2019: Barcelona (Palau de la Música Catalana)

13-7-2019: Fonollosa (Vesprades a al'Alzina)

16-7-2022: Manresa (Festival Sons del Camí als jardins de la Cova)

25-5-2023: Avinyó (AbadalFest als Cellers Abadal)

28-3-2025: Girona (Festival Strenes a l'Auditori)

7-2-2026: Manresa (Teatre Kursaal)

13-10-2013, Sala El Sindicat de Balsareny

23-1-2014, Sala Voilà de Manresa

18-5-2014, Pub Atmosfera de Torelló

15-8-2014, Port d'Aiguadolç de Sitges

10-3-2016, Sala Apolo de Barcelona

24-6-2016, Festival (a)phonica de Banyoles

26-8-2016, Passeig Marítim de Sitges

27-1-2017, Teatre Conservatori de Manresa

6-4-2017, Sala Razzmatazz de Barcelona

8-7-2017, Vesprades a l'Alzina (Fonollosa)

21-10-2017, Festival Cruïlla al Poble Espanyol (Barcelona)

28-4-2018, Escales de la Catedral (Girona)

5-4-2019, Palau de la Música Catalana (Barcelona)

13-7-2019, Vesprades a l'Alzina (Fonollosa)

28-3-2025, Auditori de Girona

7-2-2026, Teatre Kursaal de Manresa

1 de febr. 2026

"Xiprers" (conte)

 

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembreoctubrenovembredesembreNadalgenerfebrermarçabrilmaigjunyjuliolagostCaixaReykjavikPlastilinaOliveresLennonArxipèlagPedalantCadaquésGuitarristaFelicitatValentaTramuntanaTelèfonAtemptatCastell de focsLa carreteraFinestraPiazzollaSputnikVoltorNúvolsPlujaEmpentaCompanyiaParísNocturnITVMales herbes"Ella"PàrquingPaüraCicatriuJuguem?AtzarVocacióPessigollesAutoestopLa decisióConfiançaCoincidènciesUltrasonsInstintVisca la terraYokoADNEducacióHoustonApneaFons d'armariRetiradaPlatjaGrocSenglarsBslamaAnimal de companyiaSubconscientDiscotecaIdentitatLa llei de Murphy, ApagadaL'home del sacRamblaGrafitiBourbonHalloween, Descansa en pau... 

XIPRERS

No és fàcil captar l’atenció d’un centenar d’infants esverats enmig d’unes colònies. Per això la Sandra va fixar-se en aquell monitor que ho havia aconseguit sense gaire esforç.

Cara simpàtica i afable, cabells curts i barba negres, pírcing al nas i, a l’orella esquerra, arracada criolla de fusta. El Fèlix va fer posar tota la mainada en una immensa filera, els va fer anar acostant a la façana fent ziga-zagues i de sobte els va fer aturar i els va ordenar que seguessin a terra. Llavors va començar a parlar com si estigués explicant un conte i va anar abaixant el volum, generant un misteri que va acabar tenint tots els ulls i orelles pendents d’ell. Els de la Sandra, també.

—Aquesta masia va ser construïda fa més de dos-cents anys, el 1798, tal com veieu a la llinda que hi ha sobre el balcó principal. Entre vosaltres i la casa passava el camí ral. Segurament d’aquí ve el nom de La Carral. A l’escut hi ha unes eines de ferrer perquè aquesta casa en aquells temps feia d’hostal-ferreria. Sabeu què fa un ferrer?

Unes quantes mans es van aixecar i el Fèlix va assenyalar un nen menut i rialler d’ulleres.

—Coses de ferro, no?

—Efectivament. I llavors una de les principals feines dels ferrers era canviar i reparar les ferradures dels cavalls i les mules que portaven les persones amunt i avall d’aquest camí ral. Una mica com les parades a boxs dels cotxes de Fórmula1.

I, del no-res, el Fèlix va fer aparèixer una banderola de quadres blancs i negres, li va fer donar unes quantes passades i va llençar-la enlaire. Tots els infants van alçar els ulls cap allà i es van quedar astorats en veure que del cel no baixava res: havia desaparegut. També la veu del Fèlix els va sorprendre perquè, mentre tots miraven enlaire, s’havia desplaçat ràpidament i ara seguia parlant des del darrere de la porta:

—I aquí, al davant de la porta, al peu del camí, en aquells temps hi havia tres grans xiprers. No un, ni dos: tres! Sabeu per què?

Altre cop uns quants infants van aixecar la mà, però el Fèlix no va donar-los opció.

—Això em sembla que no ho sabrà ningú, però ara us ho explicaré. Des de l’època dels romans, els xiprers al davant de les cases eren un símbol d’hospitalitat. Si un viatger arribava a una casa amb un xiprer sabia que allà li donarien aigua per a ell i el seu animal. Si no hi havia cap xiprer no calia que s’aturés. Però... i si hi havia dos xiprers? Tu què creus? —va dir assenyalant una nena amb una gruixuda trena.

La nena es va posar vermella i va fer cara d’atabalada. El monitor ràpidament va passar cap a un altre infant que tenia la mà aixecada.

—I tu?

—Que li donarien aigua al cavall i vi al senyor.

Una riallada general va saludar aquella divertida sortida.

—Resposta incorrecta —i amb un martell de goma li va donar un cop al cap que va provocar un inofensiu soroll de botzina—. Has perdut el premi de dormir a l’habitació especial que té tele i consola per jugar tota la nit.

—Alaaa! —va protestar el grup de forma generalitzada.

Sense fer-los cas ni deixar créixer la rebel·lió, el Fèlix va reprendre el relat amb una veu entretallada i cada cop una mica més baixa fins que va aconseguir el silenci necessari.

—Un... xi... prer... vo...li...a... dir... només... aigua... per al cavall... i el cavaller... Dos xiprers volien dir que li donarien beguda i menjar. Això ja era molt millor! Com es diu la teva senyoreta? —va demanar de cop i volta al noi grassonet que tenia més a prop.

—Sandra —va contestar rialler, assenyalant cap on la mestra seguia divertida tota l’activitat.

—Sandra —va dir el Fèlix acostant-se com si anés trotant sobre el seu cavall i adreçant-se on era ella—, els cavalls ja comencen a estar cansats. Què fem? Ens quedem a aquesta casa que té dos xiprers o cavalquem mitja hora més i arribem a La Carral, que té tres xiprers?

La Sandra va seguir el joc:

—Arribem fins a La Carral que serà millor.

—Excel·lent decisió, Sandra, perquè a La Carral ens donaran beguda, menjar i... ens hi podrem quedar a passar la nit. Un aplaudiment per a la senyoreta!

I tots els infants es van posar a aplaudir i a corejar el seu nom mentre el Fèlix l’agafava de la mà, li feia donar una volta cavalleresca i l’acomiadava amb una reverència que ella li va correspondre.

Quan va acabar l’activitat i el Fèlix marxava cap a la sala de monitors, va coincidir amb la Sandra:

—Gràcies per la teva col·laboració,eh? Teniu bona canalla. T’asseguro que no totes les escoles porten infants tan macos.

—No ens podem queixar, no. Són bones promocions i ens acostumen a fer quedar bé. Per cert, tu molt bé, eh? Te’ls poses a la butxaca i els fas anar per allà on vols. Es nota que hi tens la mà trencada. I allò dels xiprers ho he trobat molt interessant, no en tenia ni idea.

—Gràcies, gràcies. Ah, sí, mira, s’han d’aprofitar els avantatges d’haver estudiat història. Bé, et deixo, ens veiem després.

—Fins després.

La Sandra es va quedar mirant com el Fèlix s’allunyava i quan es va girar es va trobar amb els somriures maliciosos de les seves companyes.

—Sandra, que t’ha fet un encanteri el teu cavaller? —va dir-li, sorneguera, la Tània.

—Mira-la, si s’ha posat vermella i tot! —va reblar el clau la Rosa.

—Sou molt tontes, eh? —va somriure la Sandra mentre els donava una empenta.

—Sí, sí, tu digues el que vulguis, però és ben guapo aquest Fèlix. I te’l miraves amb uns ullets que... —i la Judit va començar a fer pampallugues amb els ulls, mentre deixava anar un exagerat sospir d’enamorada.


El dia va anar avançant sense incidents. Ningú no s’havia fet mal i els infants s’havien cansat tant durant el dia que a les mestres no els va costar gaire fer-los adormir. A la sala de mestres, allargaven una mica la vetllada amb un petit ressopó, tot comentant les anècdotes de la jornada, quan el Fèlix va treure el cap.

—Fem massa soroll? —va demanar la Tània, amoïnada.

—No, no. Només us volia comentar una cosa de demà al matí. Els infants marxaran a fer l’activitat de natura mentre vosaltres estigueu esmorzant. Si voleu us espero i, quan acabeu, us porto fins al santuari del Miracle. Allà us podreu afegir a la part final de l’activitat.

—És gaire lluny això del Miracle? —va demanar la Rosa.

—Mitja horeta curta. Només dos quilòmetres. Res: una passejada.

A totes els va semblar una bona idea i van quedar així.


L’endemà al matí, totes les mestres feien cara de son. Havien anat a dormir tard i els nens les havien despertat ben d’hora, esverats i amb ganes de fer-se la motxilla i sortir a jugar. Quan els infants van marxar amb els monitors a fer l’activitat, es van quedar abatudes, buscant en el cafè un estimulant que les ajudés a aguantar la jornada.

El Fèlix, més avesat a aquest ritme exigent, va treure el cap al menjador i va saludar rialler:

—Bon dia, senyoretes, a punt per a l’excursió al Miracle? Soc a la sala de monitors, quan estigueu m’aviseu.

—Jo em semblo que declino —va dir la Rosa—, no puc dir ni fava. Em quedaré aquí i aniré avançant feina dels informes.

—Ostres! Amb això no hi comptava—va dir la Judit—. Si tu et quedes a fer feina, jo també.

—Per mi, cap problema, eh? Així us quedeu totes? —va demanar el monitor.

Van començar a mirar-se les unes a les altres assentint, però la Sandra va trencar la unanimitat:

—No, no. Jo vull anar al Miracle i fer fotos dels nens. No us sap pas greu, oi? —va demanar a les seves companyes.

La Tània, la Rosa i la Judit van intercanviar mirades enigmàtiques, mentre un silenci dens inundava la sala.

—I ara! Ves, ves, que segur que tu ja tens els informes avançats —va acabar dient la Judit en nom de totes, intentant dissimular el somriure que li il·luminava la cara.

—Doncs, som-hi. Ja acabaré d’esmorzar pel camí —va dir la Sandra aixecant-se amb un croissant als dits, per no quedar-se a sentir els comentaris que estava segura que rebria si no desapareixia ràpidament. 

La Sandra i el Fèlix van deixar enrere la casa de colònies i van endinsar-se per un camí de bosc. Van començar a parlar de manera distesa, com si fes molt temps que es coneixien. El punt de partida va ser l’anècdota dels xiprers del dia anterior, que va servir perquè el Fèlix expliqués que havia començat la carrera d’Història. Al cap d’un parell de cursos, però, ho havia deixat per posar-se a treballar a La Carral, on ja feia un any que era coordinador de monitors. La Sandra va explicar com, des de petita, havia volgut ser mestre i sempre havia estat en contacte amb el món dels infants: classes particulars, entrenadora de bàsquet, monitora d’esplai... Quan havia acabat la carrera, de seguida l’havien agafat en aquella escola i encara aguantava. Van anar trobant punts en comú: el Fèlix també havia jugat a bàsquet, a tots dos els agradava Oques Grasses, tots dos havien estiuejat alguna vegada a L’Estartit... 

Xerrant, xerrant, es van plantar al santuari del Miracle i el Fèlix va voler ensenyar-li l’altar barroc, tot daurat i recarregat de mil i una filigranes policromades. La Sandra, impressionada, va fer unes quantes fotos per ensenyar-les a les seves companyes i llavors el Fèlix va dir:

—Fem-nos una selfie perquè vegin el que s’han perdut.

I la Sandra va contestar:

—Ens la fem, però no crec que els l’ensenyi.

—Per què?

—Perquè són molt pesades i em volen aparellar amb cada noi a qui m’acosto. Fa estona que em xiulen les orelles.

La cosa va quedar així. La Sandra va fer la foto i van intercanviar-se els mòbils per poder-la compartir.


Aquella mateixa nit, quan la Sandra ja era a casa seva, disposada a recuperar les hores de son perdudes, va rebre el primer missatge del Fèlix:

Fèlix: Espero que hagis trobat una casa amb tres xiprers per poder descansar bé després de la nit en blanc ;-)

 Li va agradar rebre’l. Va contestar de seguida i van començar una llarga conversa que la va fer anar a dormir molt més tard del que hagués volgut, però també més contenta.

Aquells missatges que arribaven a partir de les onze de la nit, van convertir-se en una rutina agradable que la Sandra esperava amb candeletes. I així va ser com es va anar consolidant aquella relació que havia començat amb un cavaller trotant sobre un cavall imaginari i una passejada al Miracle. Al cap d’unes setmanes de missatges, van quedar un dissabte per anar al cine i a sopar. El Fèlix va acceptar de seguida i quan sortien del restaurant ja es van fer el primer petó.

Des d’aquella primera trobada, parlaven per missatges cada nit i els caps de setmana convivien al pis de soltera de la Sandra que, tot i que volia allargar-ho una mica, al final va explicar-ho a les companyes de feina. Quan ho van saber, van fer un bon safareig i van recordar, ben enriolades, els ulls que havia posat el primer cop que s’havia quedat mirant el Fèlix i com havia preferit anar amb ell al Miracle abans que quedar-se amb elles a La Carral. De seguida van organitzar un sopar per oficialitzar la relació i, el dilluns següent, a l’escola, totes li deien que havia fet molta sort i feien molt bona parella.


Els primers mesos tot va anar molt bé. Llavors va arribar l’estiu i el Fèlix va anar encadenant tandes de colònies fins a finals d’agost, sense sortir d’allà. I quan ho va fer, tot i que deia que estava esgotat, va anar-se’n de viatge a Grècia amb tot el grup de monitors. La Sandra, sola a casa veient les fotos que li enviava, va començar a témer pel futur d’aquella relació tan discontínua. Pensava que potser s’estaven distanciant i seria difícil mantenir una relació amb uns ritmes de vida tan diferents.

Quan ell va tornar del viatge, van mantenir la mateixa dinàmica d’abans, però, tant els missatges com els caps de setmana van anar-se tornant més irregulars. A vegades, la Sandra quedava amb amigues i el Fèlix anava a casa dels seus pares. A vegades, ell tenia formació i es quedava a La Carral. A vegades, quedaven i discutien per qualsevol ximpleria. La màgia de l’inici es va anar diluint i, tot i que cap dels dos no gosava verbalitzar-ho, cadascú pel seu cantó va començar a tenir dubtes de si havien de continuar endavant.

Però llavors el Fèlix va començar a trobar-se malament i va haver d’agafar la baixa. Va començar un rosari de proves mèdiques que es van anar allargant sense arribar a un diagnòstic concloent. El cansament, la febre i la pèrdua de pes anaven fent alts i baixos, però no desapareixien. En paral·lel, la preocupació i el desànim anaven creixent. Aquell noi alegre, desbordant d’energia i bon humor, va anar-se convertint en una persona trista i espantada que havia perdut les ganes de sortir de casa. I aquella vulnerabilitat va esdevenir un motiu d’acostament dins la parella. La Sandra i el Fèlix van començar a passar molt més temps junts i a recolzar-se l’un en l’altre per trobar les forces per tirar endavant.

Compartir tantes hores va fer que es coneguessin molt més a fons i la seva relació va anar evolucionant: sense aquella efervescència dels primers mesos, però amb un caràcter molt més profund i complet. Arran d'aquestes circumstàncies, un dia la Sandra li va proposar que s’instal·lés definitivament al seu pis, mentre arribava el diagnòstic que temien i esperaven a parts iguals. Però el Fèlix, tot i que li va agradar i va agrair el gest, li va dir que s’ho volia pensar.

—No ens enganyem, Sandra, abans de la malaltia no estàvem pas tan bé com ara. Potser això no és tan real com sembla i, quan torni a estar bé i passi les setmanes a La Carral, les coses tornen a ser com eren i te’n penedeixes de tenir-me instal·lat aquí. Deixem-nos més temps.

—No crec que això passi, però ho entenc i t’ho respecto. Pren-te el temps que vulguis, l’oferta no té data de caducitat.

I així van anar passant els dies, fins que finalment va arribar el diagnòstic: amiloïdosi sistèmica secundària. El Fèlix va començar un tractament antibiòtic, després del qual caldria valorar l’afectació dels diferents òrgans per saber l’abast de la malaltia i la possible evolució. Inevitablement, tots van començar a buscar més informació de la que els metges els donaven i van descobrir que hi havia casos en què no hi havia cura possible i l’esperança de vida era reduïda. Però també n’hi havia d’altres en què podia esdevenir crònica i permetre una vida normal si se seguien els tractaments indicats.

La parella es va aferrar a aquesta possibilitat i van centrar-se a lluitar i encarar el futur amb esperit positiu, tot i que no sempre tenien l’ànim suficient. Hi havia moments en què la tristesa de pensar en un mal pronòstic s’apoderava d’ells i acabaven compartint llàgrimes i sanglots, abraçats al llit després de fer l’amor.

La Sandra no deixava de pensar en la possibilitat que el Fèlix es quedés a viure amb ella. No volia pressionar-lo, però un dia va tenir una idea, tant enginyosa com agosarada, que va pintar-li un somriure. Després de donar-hi unes quantes voltes, va decidir posar fil a l’agulla.

Cada mes celebraven el dia que havien començat a sortir oficialment, com una mena d’aniversari mensual. En la següent celebració, ella va convidar-lo a sopar a casa i va preparar una vetllada especial: la taula parada amb espelmes, un menú significatiu per a tots dos, una selecció musical de cançons que havien estat importants en la seva relació... el preàmbul perfecte per al que havia de venir després. 

—Espero que siguis benèvol amb el joc de pistes que t’he preparat. No soc tan experta com tu, però espero que t’agradi —va dir-li la Sandra, entregant-li un sobre de color verd.

La primera pista els va conduir a l’habitació, on el Fèlix havia de trobar la següent sota els coixins. Tots dos van quedar estirats al llit, amb somriures sincers i il·lusionats, tot i que la Sandra el barrejava amb un polsim de nervis, desitjosa que tot sortís bé. A partir d’aquí, els missatges cada cop van anar proposant un joc més romàntic i sensual. El Fèlix va desfer-li la cua per trobar el següent missatge entortolligat a la cinta dels cabells. Entre petons i carícies va fer cas de la següent proposta per treure-li la brusa sense utilitzar les mans.

La Sandra va quedar només amb un top que tenia un petit sobre enganxat amb una agulla imperdible.

“SI SAPS A QUIN CANTÓ TINC EL COR, QUAN EM TREGUIS EL TOP HI TROBARÀS UN RECORDATORI. POTSER AVUI ÉS EL DIA...”

El Fèlix va somriure, divertit, i va fer broma com si dubtés a quin cantó tenia el cor. Finalment, va començar a retirar aquella última peça de roba i en aquell moment, just abans de poder veure els pits nus, la Sandra es va regirar i va apagar el llum.

—Te’n recordes del dia que ens vam conèixer? —va dir-li a les fosques.

—És clar que me’n recordo, Sandra, et vaig fer participar en el joc que els feia als infants.

—Exacte, te’n recordes que vas venir cap a mi com si cavalquessis sobre un cavall?

—Sí, sí. On vols anar a parar? Podem obrir el llum, ja?

—No, no, no. Vull que tornis a ser el meu cavaller i t’imaginis que vas per aquell camí ral, buscant un lloc per reposar. Ho tens?

—Sí, ho tinc. Ja pots obrir el llum.

—Mira, ara et donaré un lot i has d’enfocar allà on et deia l’última pista. Te’n recordes o vols que te la torni a dir?

—He d’enfocar-te el cor... però t’aviso que potser em desvio una miqueta, eh?

—Fes bondat i no siguis dolentot —va dir-li la Sandra mentre, a les palpentes, li allargava el lot.

I llavors el Fèlix va adreçar el raig de llum cap al seu cor i va descobrir un tatuatge recent que encara no havia vist mai: era la façana d’una masia amb tres xiprers plantats al seu davant. Va deixar anar el lot, que va quedar-se enfocant la paret, i amb els ulls entelats va abraonar-se sobre la Sandra per fondre-s’hi en una emocionada abraçada.

—Vols quedar-te a passar la nit al meu cor? —va xiuxiuejar-li ella a cau d’orella—. Totes les nits que vulguis?

—És clar que sí, amor. Totes les nits que ens quedin!

23 de gen. 2026

Centre de Recuperació d'Aparells de Manresa


He fet un descobriment que no em puc quedar només per a mi: el Centre de Recuperació d’Aparells de Manresa.
Fa molts mesos que se’ns va espatllar el robot de cuina que tenim (una mena de Thermomix, però del Lidl, que es diu Monsieur Cuisine). No semblava que fos un gran problema, però no sabíem on dur-lo. Mirant per internet vam veure que a Barcelona i a Madrid hi havia llocs on, si l'enviaves, te’l reparaven i te’l retornaven per correu, però vam suposar que tot això dispararia el preu de la reparació.
I així estàvem. Sense fer-lo servir i pensant que potser un dia acabaríem portant-lo a la deixalleria i potser comprant-ne un de nou que costa més de 300 euros.


Però un bon dia, al Regió7, vaig veure una notícia que parlava de la Codornella, una cooperativa molt curiosa fundada per dos enginyers (Pau Lafoz i Aleix Badia) amb consciència social i col·laborativa. Entre les diferents iniciatives que duen a terme hi ha el Centre de Recuperació d’Aparells: a l’edifici d’habitatges cooperatius La Raval, al carrer Hospital, 10 de Manresa, els dimecres de 17:30 a 20:30 tothom qui té un electrodomèstic que no funciona i vol reparar es pot presentar allà i aquests enginyers i alguns voluntaris que col·laboren amb ells t’ajuden a adobar-lo. La filosòfica del projecte és que siguis tu mateix qui l’arregla. Ells et deixen les eines, l’experiència i els coneixements, però promouen l’empoderament dels propis usuaris perquè siguin ells mateixos qui duguin a terme la reparació. I sense demanar res a canvi, és un servei col·laboratiu i gratuït.

Hi ha diversos lemes que surten d’aquest espai i em faig meus de totes totes:
“No siguis trasto i repara”
“Reparar cura, connecta i transforma”
“En l’era del consum, reparar és un acte de rebel·lia”

És una iniciativa solidària, que promou compartir coneixements i trencar la roda del consumisme ferotge que fabrica aparells que s’espatllen al cap de poc temps d’ús i tothom insisteix a dir-te que no val la pena reparar, que és millor comprar-ne un de nou. També és un exercici radical d’ecologisme per reduir residus. Des que va entrar en funcionament fa dos anys i mig, han reparat prop de 300 aparells  i han aconseguit que 800 kg de residus no anessin a parar a la deixalleria.

Van anar-hi un dimecres per explicar el nostre problema i ens van dir que portéssim el robot de cuina. El següent dimecres vaig arribar-hi i vaig veure l’espai en ple funcionament. Vuit o nou persones amb uns quants aparells desmuntats, estudiants els circuits elèctrics, soldant, descollant... 


Quan em va tocar el torn, vam connectar-lo i vaig explicar el problema. Vam treure el recipient superior i tot seguit la peça que havia de fer girar les ganivetes. De seguida el Pau va identificar el problema i va dir-me que si trobàvem un recanvi d’aquella peça, creia que tornaria a funcionar. Va anar a l’ordinador i en un tres i no res va trobar a Amazon la peça que necessitàvem. Em va dir que jo mateix la demanés amb el meu mòbil perquè m’arribés a mi.


En 24 hores tenia la peça a casa, l’hem col·locada substituint la que estava avariada i... tornem a tenir robot de cuina!!!
Import total de la reparació: 8’29 €
Import d’un robot de cuina nou: entre 300 i 500 euros

Estic molt agraït a la iniciativa i no només perquè haguem pogut recuperar el nostre aparell per un preu mòdic, sinó perquè el trobo un projecte revolucionari i m’agradaria que tothom el conegués i l’utilitzés per allargar les vides dels nostres electrodomèstics recuperar l’hàbit d’arreglar les coses, reduir residus, compartir coneixements i fer comunitat... Tot ho trobo genial en aquest projecte.
Feu-ho córrer i, quan es calgui, feu-ho servir!