Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
Espero que us agradi!
ADN
El Fouad s’endinsa entre el laberint de cotxes de l’aparcament públic de Saint Dennis amb els nervis d’una primera vegada. Arrossega els peus i gira el cap a totes bandes, amb la caputxa calada i els guants a les mans. Sempre ha tingut males cartes a la vida: família algeriana i okupa, orfe de pare, asmàtic... Però sap que res d’això no serà un atenuant si avui l’enxampen.
De petit, al barri li deien Foufou i se’n reien de la seva feblesa. No tenia força ni podia córrer com els altres perquè s’ofegava al mínim esforç. Només seia en un banc i intentava llegir un còmic. Però li prenien, li llençaven al bassal, s’hi pixaven, li arrencaven les pàgines i les hi posaven per dins de la samarreta... Malgrat tot, l’endemà sempre hi tornava i al final se’n van cansar. El van seguir tractant amb una certa indiferència i dient-li Foufou, però de mica en mica van anar tolerant la seva presència i van deixar d’humiliar-lo. Com si valoressin la seva capacitat de resistència.
I un bon dia van començar a incloure’l al grup. Quan provava d’allunyar-se perquè no se sentia còmode en aquell ambient, el cridaven i li demanaven l’opinió. I com més desapercebut volia passar, més el buscaven. Ell volia ser un camaleó camuflat enmig d’aquells guacamais de mil i un colors, però no hi havia manera de sortir-se’n. Com més en volia marxar, més fort era el vent de cara que li dificultava escapar d’aquell destí. El Yacine, el Soufian i el Tarik el feien entrar a la rotllana quan tramaven nous plans, li passaven les cerveses (els porros no, perquè s’ofegava) i el comptaven quan repartien els guanys. De mica en mica, el va anar atraient la força gravitatòria d’aquell microcosmos fins que ahir li van dir:
- Demà t’estrenes, Fouad! Demà obriràs el teu primer cotxe!
Quan va sentir que no li havien dit Foufou, va saber que no s’hi podia negar. I va començar el neguit: com carai havia d’obrir un cotxe? Li van explicar que era molt fàcil. Només calia posar el tornavís en un lloc determinat i la porta s’obria. Llavors havia d’entrar, buscar alguna cosa de valor, agafar-la i marxar. Qüestió de segons. Tots estaven farts de fer-ho. Però ell no era com els altres.
Per a ell un tornavís era només una eina per adobar un moble o un llum espatllat. I un policia, un agent de l’autoritat que calia respectar i obeir. I un cotxe tancat... només un cotxe tancat, que en cap moment li provocava el desig d’obrir-lo, de la mateixa manera que no voldria que ningú li agafés les seves coses. El que li demanaven aquella colla, als que ni tan sols podia anomenar amics, anava contra la seva natura.
Recorda tot això mentre es va endinsant entre els centenars de cotxes aparcats, amb el cor accelerat i unes primeres sibilacions que l’obliguen a utilitzar l’inhalador. Busca el punt més allunyat de qualsevol entrada, allà on pugui quedar a recer de mirades. Les de la policia i les dels que l’han empès a fer-ho, que segur que l’estaran espiant.
S’adona que tota la seva vida ha estat una lluita per decidir si integrar-se o no en aquell hàbitat que no és el seu. Se sent com un peix fora de l’aigua, ofegant-se i esforçant-se per respirar. Li fa ràbia trobar-se en aquella situació, per no haver sabut refusar aquella imposició, per no haver engegat a la merda aquells cretins que l’han estat putejant tota la vida, però dels que mai no s’ha sabut allunyar. Aquells malparits que estaran mirant com pateix i se’n fotran si la policia l’enxampa. Vol acabar d’una vegada amb aquella angoixa.
S’acosta al cotxe que té més a la vora. Mira en totes direccions i li sembla que no hi ha ningú. Clava el tornavís entre el vidre i la carrosseria. Intenta fer palanca, però li cau al terra. Suant, amb els dits tremolant i la incòmoda sensació que l’estan observant, s’ajup per recollir-lo. Li falta l’aire i fa una altra manxada d’inhalador. Torna al vidre del cotxe i fa més força fins que sent un clec alliberador. Ho ha aconseguit!
Obre la porta i fa el gest d’entrar quan una veu al seu darrere l’atura en sec:
- Tot bé, senyor?
Es gira amb una mirada derrotada i es troba de cara amb un agent de policia que l’apunta amb una pistola, mentre li diu.
- Giri’s i col·loqui les mans sobre el capó perquè el pugui escorcollar. Lentament. No faci cap bestiesa.
Obeeix, espantat, i amb els ulls tancats espera el contacte de les mans del policia al seu cos, buscant una arma que no trobarà. Imagina la identificació a comissaria, potser la nit a la garjola... Però en comptes d’això sent una segona veu.
- Bona feina, company. Feia temps que li anàvem al darrere.
El Fouad gira el cap lentament fins que, de cua d’ull, intueix dues ombres que mostren unes acreditacions al policia uniformat. No gosa girar-se del tot per por a les conseqüències i ha de completar el poc que veu i sent amb suposicions. S’imagina que deuen ser agents de paisà i no té ni idea de si és millor caure en unes mans o en les altres. Sent que xiuxiuegen al seu darrere i allarga una mica més la mirada per esbrinar què li espera.
- Tu què mires? No et giris, desgraciat! Al final t’hem enxampat! I no saps les ganes que en teníem!
En Fouad vol explicar-los que s’han equivocat de persona, que ell mai no ha comès cap delicte. Però intueix que no servirà de res i allarga el silenci per no empitjorar les coses.
- Ens el quedem! Feia temps que l’empaitàvem i tenim tota la documentació del seu cas. Ja el portarem nosaltres a comissaria. Moltes gràcies, Jean-Luc!
Sent com se saluden i l’uniformat s’allunya, mentre aquells dos de paisà el comencen a sacsejar sense contemplacions. Se l’enduen a empentes cap a la part més fosca de l’aparcament mentre li llencen tot tipus d’amenaces. En Fouad no pot creure el que li està passant. I encara menys quan, de cop i volta, el fan girar, es treuen els passamuntanyes i descobreix el Yacine i el Tarik que somriuen i li diuen:
- Mai no et deixarem tirat, Fouad. Sempre seràs dels nostres.
