"Xiprers" (conte)

 

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat, La llei de Murphy, Apagada, L'home del sac, Rambla, Grafiti, Bourbon, Halloween, Descansa en pau... 

XIPRERS

No és fàcil captar l’atenció d’un centenar d’infants esverats enmig d’unes colònies. Per això la Sandra va fixar-se en aquell monitor que ho havia aconseguit sense gaire esforç.

Cara simpàtica i afable, cabells curts i barba negres, pírcing al nas i, a l’orella esquerra, arracada criolla de fusta. El Fèlix va fer posar tota la mainada en una immensa filera, els va fer anar acostant a la façana fent ziga-zagues i de sobte els va fer aturar i els va ordenar que seguessin a terra. Llavors va començar a parlar com si estigués explicant un conte i va anar abaixant el volum, generant un misteri que va acabar tenint tots els ulls i orelles pendents d’ell. Els de la Sandra, també.

—Aquesta masia va ser construïda fa més de dos-cents anys, el 1798, tal com veieu a la llinda que hi ha sobre el balcó principal. Entre vosaltres i la casa passava el camí ral. Segurament d’aquí ve el nom de La Carral. A l’escut hi ha unes eines de ferrer perquè aquesta casa en aquells temps feia d’hostal-ferreria. Sabeu què fa un ferrer?

Unes quantes mans es van aixecar i el Fèlix va assenyalar un nen menut i rialler d’ulleres.

—Coses de ferro, no?

—Efectivament. I llavors una de les principals feines dels ferrers era canviar i reparar les ferradures dels cavalls i les mules que portaven les persones amunt i avall d’aquest camí ral. Una mica com les parades a boxs dels cotxes de Fórmula1.

I, del no-res, el Fèlix va fer aparèixer una banderola de quadres blancs i negres, li va fer donar unes quantes passades i va llençar-la enlaire. Tots els infants van alçar els ulls cap allà i es van quedar astorats en veure que del cel no baixava res: havia desaparegut. També la veu del Fèlix els va sorprendre perquè, mentre tots miraven enlaire, s’havia desplaçat ràpidament i ara seguia parlant des del darrere de la porta:

—I aquí, al davant de la porta, al peu del camí, en aquells temps hi havia tres grans xiprers. No un, ni dos: tres! Sabeu per què?

Altre cop uns quants infants van aixecar la mà, però el Fèlix no va donar-los opció.

—Això em sembla que no ho sabrà ningú, però ara us ho explicaré. Des de l’època dels romans, els xiprers al davant de les cases eren un símbol d’hospitalitat. Si un viatger arribava a una casa amb un xiprer sabia que allà li donarien aigua per a ell i el seu animal. Si no hi havia cap xiprer no calia que s’aturés. Però... i si hi havia dos xiprers? Tu què creus? —va dir assenyalant una nena amb una gruixuda trena.

La nena es va posar vermella i va fer cara d’atabalada. El monitor ràpidament va passar cap a un altre infant que tenia la mà aixecada.

—I tu?

—Que li donarien aigua al cavall i vi al senyor.

Una riallada general va saludar aquella divertida sortida.

—Resposta incorrecta —i amb un martell de goma li va donar un cop al cap que va provocar un inofensiu soroll de botzina—. Has perdut el premi de dormir a l’habitació especial que té tele i consola per jugar tota la nit.

—Alaaa! —va protestar el grup de forma generalitzada.

Sense fer-los cas ni deixar créixer la rebel·lió, el Fèlix va reprendre el relat amb una veu entretallada i cada cop una mica més baixa fins que va aconseguir el silenci necessari.

—Un... xi... prer... vo...li...a... dir... només... aigua... per al cavall... i el cavaller... Dos xiprers volien dir que li donarien beguda i menjar. Això ja era molt millor! Com es diu la teva senyoreta? —va demanar de cop i volta al noi grassonet que tenia més a prop.

—Sandra —va contestar rialler, assenyalant cap on la mestra seguia divertida tota l’activitat.

—Sandra —va dir el Fèlix acostant-se com si anés trotant sobre el seu cavall i adreçant-se on era ella—, els cavalls ja comencen a estar cansats. Què fem? Ens quedem a aquesta casa que té dos xiprers o cavalquem mitja hora més i arribem a La Carral, que té tres xiprers?

La Sandra va seguir el joc:

—Arribem fins a La Carral que serà millor.

—Excel·lent decisió, Sandra, perquè a La Carral ens donaran beguda, menjar i... ens hi podrem quedar a passar la nit. Un aplaudiment per a la senyoreta!

I tots els infants es van posar a aplaudir i a corejar el seu nom mentre el Fèlix l’agafava de la mà, li feia donar una volta cavalleresca i l’acomiadava amb una reverència que ella li va correspondre.

Quan va acabar l’activitat i el Fèlix marxava cap a la sala de monitors, va coincidir amb la Sandra:

—Gràcies per la teva col·laboració,eh? Teniu bona canalla. T’asseguro que no totes les escoles porten infants tan macos.

—No ens podem queixar, no. Són bones promocions i ens acostumen a fer quedar bé. Per cert, tu molt bé, eh? Te’ls poses a la butxaca i els fas anar per allà on vols. Es nota que hi tens la mà trencada. I allò dels xiprers ho he trobat molt interessant, no en tenia ni idea.

—Gràcies, gràcies. Ah, sí, mira, s’han d’aprofitar els avantatges d’haver estudiat història. Bé, et deixo, ens veiem després.

—Fins després.

La Sandra es va quedar mirant com el Fèlix s’allunyava i quan es va girar es va trobar amb els somriures maliciosos de les seves companyes.

—Sandra, que t’ha fet un encanteri el teu cavaller? —va dir-li, sorneguera, la Tània.

—Mira-la, si s’ha posat vermella i tot! —va reblar el clau la Rosa.

—Sou molt tontes, eh? —va somriure la Sandra mentre els donava una empenta.

—Sí, sí, tu digues el que vulguis, però és ben guapo aquest Fèlix. I te’l miraves amb uns ullets que... —i la Judit va començar a fer pampallugues amb els ulls, mentre deixava anar un exagerat sospir d’enamorada.

El dia va anar avançant sense incidents. Ningú no s’havia fet mal i els infants s’havien cansat tant durant el dia que a les mestres no els va costar gaire fer-los adormir. A la sala de mestres, allargaven una mica la vetllada amb un petit ressopó, tot comentant les anècdotes de la jornada, quan el Fèlix va treure el cap.

—Fem massa soroll? —va demanar la Tània, amoïnada.

—No, no. Només us volia comentar una cosa de demà al matí. Els infants marxaran a fer l’activitat de natura mentre vosaltres estigueu esmorzant. Si voleu us espero i, quan acabeu, us porto fins al santuari del Miracle. Allà us podreu afegir a la part final de l’activitat.

—És gaire lluny això del Miracle? —va demanar la Rosa.

—Mitja horeta curta. Només dos quilòmetres. Res: una passejada.

A totes els va semblar una bona idea i van quedar així.

L’endemà al matí, totes les mestres feien cara de son. Havien anat a dormir tard i els nens les havien despertat ben d’hora, esverats i amb ganes de fer-se la motxilla i sortir a jugar. Quan els infants van marxar amb els monitors a fer l’activitat, es van quedar abatudes, buscant en el cafè un estimulant que les ajudés a aguantar la jornada.

El Fèlix, més avesat a aquest ritme exigent, va treure el cap al menjador i va saludar rialler:

—Bon dia, senyoretes, a punt per a l’excursió al Miracle? Soc a la sala de monitors, quan estigueu m’aviseu.

—Jo em semblo que declino —va dir la Rosa—, no puc dir ni fava. Em quedaré aquí i aniré avançant feina dels informes.

—Ostres! Amb això no hi comptava—va dir la Judit—. Si tu et quedes a fer feina, jo també.

—Per mi, cap problema, eh? Així us quedeu totes? —va demanar el monitor.

Van començar a mirar-se les unes a les altres assentint, però la Sandra va trencar la unanimitat:

—No, no. Jo vull anar al Miracle i fer fotos dels nens. No us sap pas greu, oi? —va demanar a les seves companyes.

La Tània, la Rosa i la Judit van intercanviar mirades enigmàtiques, mentre un silenci dens inundava la sala.

—I ara! Ves, ves, que segur que tu ja tens els informes avançats —va acabar dient la Judit en nom de totes, intentant dissimular el somriure que li il·luminava la cara.

—Doncs, som-hi. Ja acabaré d’esmorzar pel camí —va dir la Sandra aixecant-se amb un croissant als dits, per no quedar-se a sentir els comentaris que estava segura que rebria si no desapareixia ràpidament. 

La Sandra i el Fèlix van deixar enrere la casa de colònies i van endinsar-se per un camí de bosc. Van començar a parlar de manera distesa, com si fes molt temps que es coneixien. El punt de partida va ser l’anècdota dels xiprers del dia anterior, que va servir perquè el Fèlix expliqués que havia començat la carrera d’Història. Al cap d’un parell de cursos, però, ho havia deixat per posar-se a treballar a La Carral, on ja feia un any que era coordinador de monitors. La Sandra va explicar com, des de petita, havia volgut ser mestre i sempre havia estat en contacte amb el món dels infants: classes particulars, entrenadora de bàsquet, monitora d’esplai... Quan havia acabat la carrera, de seguida l’havien agafat en aquella escola i encara aguantava. Van anar trobant punts en comú: el Fèlix també havia jugat a bàsquet, a tots dos els agradava Oques Grasses, tots dos havien estiuejat alguna vegada a L’Estartit... 

Xerrant, xerrant, es van plantar al santuari del Miracle i el Fèlix va voler ensenyar-li l’altar barroc, tot daurat i recarregat de mil i una filigranes policromades. La Sandra, impressionada, va fer unes quantes fotos per ensenyar-les a les seves companyes i llavors el Fèlix va dir:

—Fem-nos una selfie perquè vegin el que s’han perdut.

I la Sandra va contestar:

—Ens la fem, però no crec que els l’ensenyi.

—Per què?

—Perquè són molt pesades i em volen aparellar amb cada noi a qui m’acosto. Fa estona que em xiulen les orelles.

La cosa va quedar així. La Sandra va fer la foto i van intercanviar-se els mòbils per poder-la compartir.

Aquella mateixa nit, quan la Sandra ja era a casa seva, disposada a recuperar les hores de son perdudes, va rebre el primer missatge del Fèlix:

Fèlix: Espero que hagis trobat una casa amb tres xiprers per poder descansar bé després de la nit en blanc ;-)

 Li va agradar rebre’l. Va contestar de seguida i van començar una llarga conversa que la va fer anar a dormir molt més tard del que hagués volgut, però també més contenta.

Aquells missatges que arribaven a partir de les onze de la nit, van convertir-se en una rutina agradable que la Sandra esperava amb candeletes. I així va ser com es va anar consolidant aquella relació que havia començat amb un cavaller trotant sobre un cavall imaginari i una passejada al Miracle. Al cap d’unes setmanes de missatges, van quedar un dissabte per anar al cine i a sopar. El Fèlix va acceptar de seguida i quan sortien del restaurant ja es van fer el primer petó.

Des d’aquella primera trobada, parlaven per missatges cada nit i els caps de setmana convivien al pis de soltera de la Sandra que, tot i que volia allargar-ho una mica, al final va explicar-ho a les companyes de feina. Quan ho van saber, van fer un bon safareig i van recordar, ben enriolades, els ulls que havia posat el primer cop que s’havia quedat mirant el Fèlix i com havia preferit anar amb ell al Miracle abans que quedar-se amb elles a La Carral. De seguida van organitzar un sopar per oficialitzar la relació i, el dilluns següent, a l’escola, totes li deien que havia fet molta sort i feien molt bona parella.

Els primers mesos tot va anar molt bé. Llavors va arribar l’estiu i el Fèlix va anar encadenant tandes de colònies fins a finals d’agost, sense sortir d’allà. I quan ho va fer, tot i que deia que estava esgotat, va anar-se’n de viatge a Grècia amb tot el grup de monitors. La Sandra, sola a casa veient les fotos que li enviava, va començar a témer pel futur d’aquella relació tan discontínua. Pensava que potser s’estaven distanciant i seria difícil mantenir una relació amb uns ritmes de vida tan diferents.

Quan ell va tornar del viatge, van mantenir la mateixa dinàmica d’abans, però, tant els missatges com els caps de setmana van anar-se tornant més irregulars. A vegades, la Sandra quedava amb amigues i el Fèlix anava a casa dels seus pares. A vegades, ell tenia formació i es quedava a La Carral. A vegades, quedaven i discutien per qualsevol ximpleria. La màgia de l’inici es va anar diluint i, tot i que cap dels dos no gosava verbalitzar-ho, cadascú pel seu cantó va començar a tenir dubtes de si havien de continuar endavant.

Però llavors el Fèlix va començar a trobar-se malament i va haver d’agafar la baixa. Va començar un rosari de proves mèdiques que es van anar allargant sense arribar a un diagnòstic concloent. El cansament, la febre i la pèrdua de pes anaven fent alts i baixos, però no desapareixien. En paral·lel, la preocupació i el desànim anaven creixent. Aquell noi alegre, desbordant d’energia i bon humor, va anar-se convertint en una persona trista i espantada que havia perdut les ganes de sortir de casa. I aquella vulnerabilitat va esdevenir un motiu d’acostament dins la parella. La Sandra i el Fèlix van començar a passar molt més temps junts i a recolzar-se l’un en l’altre per trobar les forces per tirar endavant.

Compartir tantes hores va fer que es coneguessin molt més a fons i la seva relació va anar evolucionant: sense aquella efervescència dels primers mesos, però amb un caràcter molt més profund i complet. Arran d'aquestes circumstàncies, un dia la Sandra li va proposar que s’instal·lés definitivament al seu pis, mentre arribava el diagnòstic que temien i esperaven a parts iguals. Però el Fèlix, tot i que li va agradar i va agrair el gest, li va dir que s’ho volia pensar.

—No ens enganyem, Sandra, abans de la malaltia no estàvem pas tan bé com ara. Potser això no és tan real com sembla i, quan torni a estar bé i passi les setmanes a La Carral, les coses tornen a ser com eren i te’n penedeixes de tenir-me instal·lat aquí. Deixem-nos més temps.

—No crec que això passi, però ho entenc i t’ho respecto. Pren-te el temps que vulguis, l’oferta no té data de caducitat.

I així van anar passant els dies, fins que finalment va arribar el diagnòstic: amiloïdosi sistèmica secundària. El Fèlix va començar un tractament antibiòtic, després del qual caldria valorar l’afectació dels diferents òrgans per saber l’abast de la malaltia i la possible evolució. Inevitablement, tots van començar a buscar més informació de la que els metges els donaven i van descobrir que hi havia casos en què no hi havia cura possible i l’esperança de vida era reduïda. Però també n’hi havia d’altres en què podia esdevenir crònica i permetre una vida normal si se seguien els tractaments indicats.

La parella es va aferrar a aquesta possibilitat i van centrar-se a lluitar i encarar el futur amb esperit positiu, tot i que no sempre tenien l’ànim suficient. Hi havia moments en què la tristesa de pensar en un mal pronòstic s’apoderava d’ells i acabaven compartint llàgrimes i sanglots, abraçats al llit després de fer l’amor.

La Sandra no deixava de pensar en la possibilitat que el Fèlix es quedés a viure amb ella. No volia pressionar-lo, però un dia va tenir una idea, tant enginyosa com agosarada, que va pintar-li un somriure. Després de donar-hi unes quantes voltes, va decidir posar fil a l’agulla.

Cada mes celebraven el dia que havien començat a sortir oficialment, com una mena d’aniversari mensual. En la següent celebració, ella va convidar-lo a sopar a casa i va preparar una vetllada especial: la taula parada amb espelmes, un menú significatiu per a tots dos, una selecció musical de cançons que havien estat importants en la seva relació... el preàmbul perfecte per al que havia de venir després. 

—Espero que siguis benèvol amb el joc de pistes que t’he preparat. No soc tan experta com tu, però espero que t’agradi —va dir-li la Sandra, entregant-li un sobre de color verd.

La primera pista els va conduir a l’habitació, on el Fèlix havia de trobar la següent sota els coixins. Tots dos van quedar estirats al llit, amb somriures sincers i il·lusionats, tot i que la Sandra el barrejava amb un polsim de nervis, desitjosa que tot sortís bé. A partir d’aquí, els missatges cada cop van anar proposant un joc més romàntic i sensual. El Fèlix va desfer-li la cua per trobar el següent missatge entortolligat a la cinta dels cabells. Entre petons i carícies va fer cas de la següent proposta per treure-li la brusa sense utilitzar les mans.

La Sandra va quedar només amb un top que tenia un petit sobre enganxat amb una agulla imperdible.

“SI SAPS A QUIN CANTÓ TINC EL COR, QUAN EM TREGUIS EL TOP HI TROBARÀS UN RECORDATORI. POTSER AVUI ÉS EL DIA...”

El Fèlix va somriure, divertit, i va fer broma com si dubtés a quin cantó tenia el cor. Finalment, va començar a retirar aquella última peça de roba i en aquell moment, just abans de poder veure els pits nus, la Sandra es va regirar i va apagar el llum.

—Te’n recordes del dia que ens vam conèixer? —va dir-li a les fosques.

—És clar que me’n recordo, Sandra, et vaig fer participar en el joc que els feia als infants.

—Exacte, te’n recordes que vas venir cap a mi com si cavalquessis sobre un cavall?

—Sí, sí. On vols anar a parar? Podem obrir el llum, ja?

—No, no, no. Vull que tornis a ser el meu cavaller i t’imaginis que vas per aquell camí ral, buscant un lloc per reposar. Ho tens?

—Sí, ho tinc. Ja pots obrir el llum.

—Mira, ara et donaré un lot i has d’enfocar allà on et deia l’última pista. Te’n recordes o vols que te la torni a dir?

—He d’enfocar-te el cor... però t’aviso que potser em desvio una miqueta, eh?

—Fes bondat i no siguis dolentot —va dir-li la Sandra mentre, a les palpentes, li allargava el lot.

I llavors el Fèlix va adreçar el raig de llum cap al seu cor i va descobrir un tatuatge recent que encara no havia vist mai: era la façana d’una masia amb tres xiprers plantats al seu davant. Va deixar anar el lot, que va quedar-se enfocant la paret, i amb els ulls entelats va abraonar-se sobre la Sandra per fondre-s’hi en una emocionada abraçada.

—Vols quedar-te a passar la nit al meu cor? —va xiuxiuejar-li ella a cau d’orella—. Totes les nits que vulguis?

—És clar que sí, amor. Totes les nits que ens quedin!