"Discoteca" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient...

Espero que us agradi!  

DISCOTECA

Surt del cotxe i camina de pressa, mirant a dreta i esquerra, fins a l’entrada de la discoteca. No vol trobar-se ningú del poble que el saludi efusivament i deixi el seu nom real al descobert:

—Magí! Maginet!

No li agraden ni el seu nom ni els seus orígens rurals i a ciutat sempre ha intentat camuflar-se rere una nova identitat: es fa dir Max.

Paga, es deixa timbrar el canell i es capbussa a l’interior d’aquell local on pot ser qui vulgui. Amb el primer vodka amb llimona de la nit, s’asseu d’esquena a la barra i comença a buscar entre les noies que mouen el cos al ritme de la música. Ha vingut a lligar!

Sap que no ha de fixar-se en les més guapes i provocatives. Aquestes queden fora del seu abast. Ha de buscar entre les altres i evidentment ha d’assegurar-se que no vagin acompanyades. Al cap d’una estona decideix que ho provarà amb la més baixa de tres amigues que no paren de ballar enriolades, mirant a totes bandes i donant-se empentes, una actitud que acostuma a denotar que també van de cacera.

Té els cabells llargs i negríssims, llavis d’un vermell cridaner i una samarreta blanca arrapada que sobresurt entre un conjunt negre de jaqueta de cuir i pantalons arrapats, amb les ungles llargues de conjunt. No és especialment guapa, però té un bon cos i no sembla que vagi amb cap noi. Comença a seguir-la amb la mirada i s’acosta a ballar prop seu fins que ensopeguen en un d’aquells somriures de cortesia que es fan els desconeguts per gestionar la incomoditat de mirar-se als ulls. Després d’aquest primer contacte, torna a la barra a esperar.

Des del seu observatori, el Max veu com aquella noia va buscant alguna cosa. Quan les mirades coincideixen, ella es gira bruscament i ell somriu. Està segur que les mirades tornaran a coincidir i espera pacient. Quan arriba el moment, li fa un gest convidant-la a apropar-se. Ella només somriu i segueix ballant, però les amigues ajunten els caps, riuen nervioses i li fan copets, com si l’esperonessin. Al cap d’un moment la veu arribar.

—Està ocupat? —crida per fer-se entendre enmig del volum de la música, mentre assenyala el tamboret buit del seu costat.

Ell no sent què li diu, però ho intueix i la convida a seure. Un cop asseguda, s’adreça a la cambrera i li demana una cervesa. El Max aprofita i, fa el gest de demanar un altre vodka fent girar el dit índex sobre si mateix. Al cap d’un moment comprova, amb disgust, que la cambrera no l’ha entès bé perquè, en comptes del que ell volia, li ha portat una cervesa. Mai no li han agradat, però fa el cor fort i comença a fer-ne petits xarrups per no quedar malament davant la noia.

Els dos es miren entre somriures i és ella qui trenca el sorollós silenci adreçant-li unes paraules que ell no entén. Té una veu tan fluixa que és impossible interpretar-la sota el retruny dels altaveus. Al final, ell s’hi acosta per poder-la entendre.

—Em dic Janina. I tu?

Les vibracions dels seus llavis a cau d’orella li provoquen una esgarrifança de plaer que el fa sacsejar inesperadament i les cerveses acaben per terra. Tot i que podia haver estat un nefast començament, veu que la Janina riu divertida i ho dona per bo. Aprofita per acostar-se a l’orella de la noia, una mica més del que caldria, i allarga voluptuosament el temps que necessita per dir el seu nom:

—Em dic Max.

Ella ofega un gemec i riu nerviosa, demostrant-li que aquell contacte li ha agradat i fa dos petons a l’aire, que ell interpreta com un oferiment a consumar la presentació. S’acosta una mica maldestre, sense saber per quina galta començar, i al final acaben fent-se un petó fugaç als llavis i rient obertament, entre atabalats i divertits.

La Janina, que acostuma a anar per feina, fa el gest del dit índex girant, proposant una repetició de la jugada. Però el Max, no entén les seves intencions i es gira cap a la cambrera demanant una altra ronda. Aquest cop crida d’allò més per assegurar-se que li portarà una cervesa i un vodka. Quan té els gots, li dona el seu a la noia i els fa dringar tot fent un brindis.  

La Janina fa un glop llarg mirant-lo directament als ulls i, veient que el noi necessitava instruccions més precises, baixa del tamboret i se li acosta arran per xiuxiuejar-li:

—Vaig al lavabo —i, després de dues passes en aquella direcció, es gira picant-li l’ullet.

El Max somriu i aixeca el dit polze en senyal de conformitat, però ni per un moment pensa que allò sigui una invitació per seguir-la. Quan la Janina arriba a la porta i el veu assegut com un estaquirot, comença a pensar que potser s’ha equivocat de noi. Es refresca la cara, es retoca el maquillatge i surt per reunir-se altre cop amb ell, que l’espera mirant-se el mòbil.

Quan la veu arribar, somriu i li ensenya la pantalla. És un d’aquells estúpids vídeos virals amb uns suposats amics gastant-li una broma a una pobra víctima innocent. Tots dos riuen de gust i ella aprofita per buscar un altre vídeo del seu mòbil que els fa riure encara més i és una excusa perfecta perquè les mans d’ella acabin a les cuixes d’ell quan, de tant riure, sembla a punt de desestabilitzar-se. Ell aixeca el cul del tamboret i la pren per la cintura mentre li diu:

—No caiguis!

Ella no entén el que li ha dit, però aprofita per agafar-lo de la mà i arrossegar-lo cap a la pista. A l’altra mà cadascú porta el seu got. Com si s’ho haguessin dit, els alcen cap als llums estroboscòpics, buiden el contingut d’una tirada i els deixen sobre un prestatge. Amb l’eufòria del moment, el Max li agafa la cara amb les dues mans i li estampa un petó als llavis. Ella l’accepta i el correspon, somriu i pensa que encara no serà tan estaquirot com semblava.

Amb pas viu entren a la pista i es confonen entre el garbuix de cossos que es sacseja al ritme de la música. Es deixen posseir pels decibels sincopats i gaudeixen del moment. A voltes s’acosten voluptuosament i gairebé es refreguen, a voltes ballen sols fent que braços, cames i malucs siguin extensions per on circula l’energia de manera harmònica. A tots dos els agrada ballar, se’ls dona bé i en gaudeixen.

Després d’una bona estona de dansa frenètica, el D.J. posa una cançó més tranquil·la per fer un petit descans i baixar les revolucions. La Janina pensa que serà un bon moment per arrambar-se i comprovar si pot anar més enllà. Però el Max només pensa que la seva bufeta està a punt de petar i vol aprofitar aquella pausa per solucionar-ho.

—Vaig al lavabo. Quedem a la barra.

Ella amb prou feines ha identificat la paraula “lavabo” mentre el veia sortir esperitat. S’arronsa d’espatlles i es centra en la música mentre espera la seva tornada.

Quan el Max surt del lavabo, ensopega de cara amb el Vicenç i el Martí, dos veïns del seu poble que en porten més als peus que al cap.

—Eii, Maginet! Que fots per aquí?

Al Max se li glaça el somriure quan, incòmode, contesta:

—Ja ho veus... Tot bé?

El Vicenç li fot una patacada a les espatlles i l’engrapa pel clatell mentre li diu:

—El cabró del Magí! On collons et fots? No se’t veu mai pel poble!

El Max està en estat de shock i només es fixa en l’exagerat volum de veu que gasten els seus “amics”. Entén perfectament tot el que li diuen, cosa que no li passava pas amb la Janina. Just en aquell moment torna a pensar en la noia que ha deixat al mig de la pista. Ha de desempallegar-se d’aquell parell i tornar-hi abans que no es cansi d’esperar-lo. I sobretot ha d’evitar que aquests dos fronts entrin en contacte.

El Martí buida el got de cop i li diu:

—Va, tio, convida’ns a uns cubates, no? Que tu sempre has anat fort d’armilla!

El Vicenç va cap a la barra i executa:

—Guapa! Tres gintònics de la ginebra més cara, que paga el Maginet de Cal Sisqus.

El Max s’apropa a la barra buscant una escapatòria. Treu la tarja, paga i els porta les begudes, mentre amb la mirada busca la Janina.

—Has vingut sol, Maginet? 

El Max fa un glop per no haver de contestar. Si els diu que està acompanyat, voldran conèixer la noia i li esguerraran la vetllada. Si els diu que està sol, haurà d’anar amb ells i deixar-la penjada. Està entre Guatemala i Guatepeor!

Però de sobte, té un cop de sort. Un sagal escanyolit de texans esparracats i visera torta fa un senyal als seus veïns que s’hi acostin. Fa tota la pinta que els ha de passar alguna mercaderia que necessita discreció.

—Ara venim, Magí. No t’escapis.

Però això és justament el que fa el Max així que es giren d’esquena. Torna a la pista buscant una Janina que s’imagina ben emprenyada. Barrina alguna cosa prou convincent per emportar-se-la de la discoteca perquè, si es queden allà, acabaran coincidint i aquell parell ho espatllaran tot.

Però no la veu per enlloc. 

Se’n va a l’extrem oposat d’on ha deixat el Martí i el Vicenç i comença a  escombrar la pista de ball amb la mirada, com si l’hagués quadriculat i anés resseguint filera a filera.

Ni rastre.

Sembla que la sort s’ha esvaït i es dona el temps d’acabar-se el gintònic abans de batre’s en retirada. D’esquena a la pista va fent glops mentre consulta el mòbil amb desgana.

Tot d’una nota unes mans que li tapen els ulls i una veu pastosa arran d’orella li xiuxiueja:

—Ramonet... saps gui soc?

Ramonet? Algú l’ha confós per un altre. Algú que ara comença a fer-li petons i llepadetes pel coll. El Max només té dues certeses. A aquella dona li agrada molt el tal Ramonet i va molt pet.

—Ramonet!! No saps gui soc? No vols brovar de dir un nom? Et dono una pista...

I una de les dues mans li destapa part de la cara per baixar fins a la bragueta i engrapar-li el paquet.

—Guantes dones t’agafen la cigala d’aguesta manera, eh? Només jo! La teva Vane. En tinc moltes ganes. Tu no?

Les neurones intoxicades d’alcohol del Max s’atropellen les unes a les altres. Si l’objectiu era lligar, li acaba d’aparèixer una ocasió en safata. Però aquella noia va borratxa perduda i no vol aprofitar-se de la seva confusió. Es desfà de les seves mans i es gira per posar-s’hi cara a cara. Vol assegurar-se que l’entén.

—En tinc tantes ganes com tu, però només hi ha un problema. No soc el teu Ramonet.

La noia se’l mira, sorpresa. Acluca els ulls com si enfoqués per llegir una lletra massa petita i finalment esclafeix en una rialla:

—Doncs ell s’ho perd. Xo tampoc soc la Bad Gyal.

I li embolica els braços al clatell per estampar-li un petó als morros. Després li dona la mà i li parla a cau d’orella:

—Anem al meu cotxe.

Agafats de la mà enfilen les escales cap a la sortida i abans de marxar es giren cap a la pista de ball, com si volguessin acomiadar-se’n. És llavors quan el Max descobreix el Vicenç i el Martí xerrant acaramel·ladament amb la Janina i una de les seves amigues. Pensa que al final tothom acabarà content.

Surten del local i se’n van allunyant, cap a l’aparcament. Quan ja caminen per una zona poc il·luminada, senten unes corredisses que se’ls apropen. El Max es gira just a temps de rebre un cop de puny en plena cara. Cau estabornit i nota com li surt sang del nas.

—Vane! Ets més puta que les gallines! —escup una veu entretallada.

—Ramonet! On t’havies figat? Aguet noi tan amable m’anava a portar a gasa...

—Calla! No et vull sentir! I tu, desgraciat, ara veuràs el que els passa als que s’acosten massa a la Vane... 

El Max voldria pensar ràpid, però té el cervell paralitzat i la cosa no pinta gens bé.

—Ja t’ho ha dit ella. Només la volia acompanyar a casa perquè va molt borratxa.

—Sí, és clar. I llavors resar el rosari i explicar-li un conte abans d’acotxar-la, oi? Ben agafadets de la mà que anàveu...

—Perquè no s’aguanta dreta... Abans ha estat a punt de caure... —contesta mentre amb un mocador conté la sang que li surt del nas.

Hi ha uns segons de silenci que al Max li donen esperança i valentia. Un moment de dubte que ha d’aprofitar.

—Em sembla que t’estàs equivocant, tio. Jo no he fet res. I si tu ara ja et cuides d’ella, jo torno a dintre amb els meus amics.

—Tu no vas enlloc, fill de puta...

—Deixa’l tranguil, Ritxi, gue el pobre nano no ha fet res...

—Tu calla! M’esteu atabalant, òstia! Calleu tots dos! —el tal Ritxi sembla sobreexcitat pel que es deu haver pres.

—Jo me les piro. Ja solucionareu les vostres coses —diu el Max en veu ben alta perquè si hi ha algú per allà a prop els pugui sentir.

—D’aquí no es mou ningú! —crida encara més el Ritxi.

I llavors el Max té el segon cop de sort de la nit i sent una veu que mai no hagués imaginat que pogués sonar-li tan celestial:

—Maginet? Ets tu? Passa res?

Unes ombres es van acostant a contrallum fins que s’acaben definint i esdevenen el Vicenç, el Martí i les seves dues acompanyants.

—Ei! Vicenç, Martí! No, no, tot bé. M’estava acomiadant d’aquests amics —i sentint-se salvat s’hi adreça—. Que vagi bé, Ritxi i Vane, cuideu-vos!

I se separa de la zona de perill, acostant-se al seu quartet salvador. La Janina quan comprova qui és l’interroga:

—Max?

—Què collons, Max. Aquest és el Maginet de Cal Sisqus, el tio més folrat del poble... Què collons t’ha passat? Et surt sang del nas!

—L’ensopegada més tonta que et puguis imaginar —menteix alleugerit.

—Saps què et dic? Que tornem a entrar a la disco, ens pagues una altra ronda i ens ho expliques. Et sembla bé, Maginet?

I amb tota la sinceritat i agraïment del món, el Max contesta:

—I tant que sí! El que faci falta.

Pilar

Vaig entrar a treballar al col·legi Oms i de Prat el 20 de novembre de 1991 i ja hi eres. Formaves part de l’equip directiu i aviat vaig adonar-me que el nom t’esqueia a la perfecció: eres un autèntic pilar de l’escola. Sense parella ni fills, dedicaves tot el temps del món a l’escola i estaves sempre disposada a treballar de valent, incansable, responsable, la més exigent de totes perquè exigies als altres el molt que t’exigies a tu mateixa. I directa, deies el que volies dir sense pèls a la llengua, de cara a barraca.

Venies més d’hora per engegar la calefacció, purgaves els radiadors, feies forats al sorral dels petits perquè s’escapés l’aigua dels tolls, t’enfilaves a la teulada a despenjar les pilotes...

Al principi pensava que eres massa seriosa, sempre tensa i pensant en la feina, a vegades fins i tot semblava que no entenguessis una broma si feia referència a alguna cosa de l’escola. Però de mica en mica ens vam anar coneixent més i vaig veure que sota aquella aparença hi havia una persona que gaudia de la natura; que s’apassionava per la ciència i l’educació; que estimava el país, la seva història i les seves tradicions (sobretot el Berguedà i la Patum); que es preocupava i patia per aquells que tenien més necessitats, que s’indignava amb les injustícies i amb la burocràcia innecessària...

I amb el temps vam anar coincidint en converses al cafè, intercanviant recomanacions culturals, ressenyes d’excursions, comentaris d’actualitat i va quedar obert un corrent de respecte i simpatia que no anava més enllà, però deixava uns bons fonaments per si mai.

Fins que va arribar el maig de 2023. Et trobaves malament, no milloraves, vas acabar agafant la baixa i tothom estava preocupat per què et passava. El 23 de juny de 2023 ens vas enviar un correu on anunciaves que t’havien diagnosticat una malaltia (“pinta xungo”, vas dir). I ens vas dir que començaves a caminar pel teu nou GR:

“Les estimades muntanyes, que sabeu que tan feliç em fan, se'm posen a davant en forma de gran repte. Ara, des de la vall, m'espera un camí costerut. Suposo que hi haurà de tot, rius per travessar, parets per escalar, refugis on aixoplugar-me de les tempestes, prats on reposar els dies assolellats, excursionistes que fem camins paral·lels amb qui conversar i establir amistats, uns bons guies acompanyant als novells com jo, raconades inesperades, floretes per retratar, rocs per afegir a la col·lecció...”

I al cap de poc, un dia vas dir als del cafè que t’havien diagnosticat un càncer i que estaves cagada. Quan ho vaig saber et vaig escriure i et vaig dir:

“Dir que estàs cagada és ser molt VALENTA!!”

I penso que allà va néixer la relació tan bonica que vam cultivar durant tot el temps que la vida et va concedir.

Vam començar a intercanviar-nos fotos dels viatges, il·lustracions del 72kilos, cançons, poemes, reflexions i vam anar fent créixer una confiança que ens va permetre estar al dia del que t’anava passant: les temporades instal·lada amb la teva germana a Manresa o a Cerdanya, els alts i baixos de salut, els tractaments i les reaccions que et provocaven... Parlàvem de la malaltia, però no només de la malaltia, compartíem reflexions variades, et manteníem al corrent del que anàvem fent a l’escola amb els alumnes i t’agradava assabentar-te’n. La lluita contra la malaltia et va anar oferint períodes d’estabilitat i bonança que aprofitaves per agafar forces i reprendre petits hàbits que t’acostaven a la normalitat, però els va anar esquitxant amb recaigudes que et deixaven baldada i a vegades fins i tot requerien d’algun ingrés hospitalari.

Recordo matins de Calafell, jo sol davant de la platja, parlant amb tu, comentant el poema que acabava de publicar. Com els agraïes i els valoraves. I les fotos que vas enviar-nos de l’escapada a Cadaqués amb dinar a un restaurant Estrella Michelin. Que contents estàvem de saber l’un de l’altre! Com es va anar enfortint aquell vincle tan especial que va esdevenir una autèntica amistat. I sempre ens deies que no ens preocupéssim, que per a tu, l’Anna i jo érem un pack i que tant feia si escrivíem en singular o en plural.

El dia 1 de gener de 2025 ens vas enviar un missatge preciós:

“Bon dia, guapos i guapes!

Tinc una lleugera idea del que em depara aquest 2025. Ara mateix hi vull pensar poc!

El que tinc molt clar és el que he après aquest darrer any i mig. No sabia, ni volia comprovar la gran xarxa incondicional que tenia a través de família, amics i grans companys de feina. Ni de la importància de viure en el primer món. Però és així, sou incombustibles malgrat que soc conscient de com patiu. Si us ho pogués evitar, prou ho faria...

El meu cos es va debilitant i va aprenent a deixar anar desitjos, a tenir una mica menys de por i a valorar només l'essencial, sovint invisible als ulls, o més aviat només visible als ulls, per trobar-los vidriosos o fugissers, amb poques paraules...

Per si més endavant el meu cos ja no en sap o no pot, us dono moltes GRÀCIES per tota aquesta vida compartida

Un petó molt gran!!!!”

Les cartes sobre la taula: la malaltia guanyava i n’eres plenament conscient. Entraves en temps de descompte i llavors vam apujar l’aposta i vam començar a integrar aquesta realitat en les converses: parlàvem del documental “Eso que tu me das” del Pau Donés, d’aquella mort que t’esperava rere alguna cantonada, de com encarar el final, sense amagar-lo ni defugir-lo, però tampoc deixant-li l’exclusiva. També parlàvem de vida, de conflictes familiars, d’anècdotes del Roc i l’Ona, de projectes de l’escola.

I després de tants missatges, com que ja feia molt temps que no ens havíem vist presencialment vam començar a aparèixer per l’hospital de Sant Andreu en unes visites que recordem amb un gran somriure perquè sempre van ser estones d’allò més agradables i enriquidores.

I ens vam dir que ens estimàvem i ens vam dir que aquelles converses eren un tresor i un luxe perquè la malaltia et va fer més sàvia i vas aprendre a mirar la vida des d’un lloc privilegiat, valorant-la com el regal que és, deslliurant-te de les preocupacions estèrils que li afegim innecessàriament. Vas aprendre a destriar el gra de la palla i a mi aquestes converses m’enriquien i em donaven una gran pau. A tots ens feien molt bé aquestes converses.

A mesura que la malaltia et limitava més i més i et deixava reclosa a l’habitació vas començar a pensar en fins quan valia la pena lluitar i també vam integrar aquest tema en els missatges. Et vam fer l’última visita un 5 de març i el 13 ens vas comunicar les males notícies: els metges aturaven el tractament, ja no hi havia res a fer.

Encara vam seguir parlant. Més poc. Nosaltres oferint-nos pel que fos. Tu agraint-nos tot l’acompanyament rebut. Fins que va arribar el silenci, un silenci que era el preludi del final definitiu: avui 20 de març de 2025 has mort.

Però tinc la sensació que no ens quedarà un buit perquè tot aquest temps que hem compartit ha estat tan bonic i tan profund i tan de veritat, que ens quedarà present d’alguna manera i el portarem integrat en el nostre dia a dia. Sortim molt millors persones de tot aquest acompanyament i enriquiment mutu. Seràs a Calafell aquest estiu, quan estigui escrivint davant del mar.

Gràcies per tot, Pilar, i fins sempre!

"Subconscient" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia...

Espero que us agradi!  

SUBCONSCIENT

—Papa, em compres xiclets?

L’Elna, vuit anys, trenes castanyes, ulleres, braquets i un cos menut, s’adreça al seu pare des d’un gronxador del parc on fan temps cada divendres abans d’anar a classes d’anglès. Està penjada de cap per avall d’una barra de simi metàl·lica de color blau.

—No, Elna. D’aquí poc has d’anar a anglès i la Susan no us en deixa menjar.

—Porfiii, papaa...

—No, Elna, ja saps que no és bo menjar xiclets.

—Però si la Carla en menja i no li passa res —replica la nena, mirant alternativament el seu pare i la mare de la Carla, asseguts als mateix banc.

I llavors, davant d’aquella evident incomoditat, sent la fiblada. 

S’aixeca amb un rictus seriós, s’atansa a la seva filla i li clava una bufetada descomunal que sumeix tot el parc en un silenci tens. L’agafa de les espatlles i li clava una sacsejada que fa que les cames segueixin violentament, picant amb la barra, fins que queda dreta a terra. Es posa a la gatzoneta a la seva alçada i li diu fluixet, mirant-la als ulls:

—No hi ha xiclets. Ho entens?

La nena, amb una galta vermella on pot notar clarament els batecs del cor, se’l mira amb uns ulls de terror d’on no surt cap llàgrima i contesta amb un fil de veu:

—Sí, papa.

El Marc, el pare de l’Elna, parpelleja i recupera la consciència:

—Doncs els teus pares no te’n deixen menjar. Mira quina mala sort. Hauràs de canviar de pares —i somriu mirant la mare de la Carla amb complicitat.

Li ha tornat a passar. 

Últimament li passa cada cop més sovint. Hi ha moments en què per un moment desconnecta de la realitat i s’imagina reaccionant violentament davant de situacions d’estrès que li costa gestionar. Sobretot davant d’actituds de l’Elna. 

La setmana passada li va explicar al psicòleg.

—Han canviat les coses últimament? Hi ha res que et preocupi? —va demanar-li el terapeuta.

—Hi ha molta tensió a la feina. S’ha jubilat un administratiu i una altra està de baixa. No han cobert cap de les dues places i ens exigeixen que la feina surti igual. Cada dia plego més tard i m’he d’emportar feina a casa.

—I a casa, les coses van bé?

—Amb la Pam cada cop ens enganxem més. Jo estic capficat amb la feina, ella m’exigeix que col·labori com abans i la nena cada cop està més pesada. Tot s’ajunta i cada cop vaig més nerviós.

—I com ho gestiones? Crides més? Perds els nervis davant la nena?

—No. Ho passo per dins, però llavors em venen aquests pensaments que t’he explicat. És com si per un moment em quedés “penjat” i desconnectés de la realitat. Però imagino coses terribles.

—No t’hi capfiquis. És la manera que té el teu subconscient d’alliberar tensió. No t’has de sentir culpable. És com quan dorms. Tu no pots decidir què somies i què no. En un somni pots cometre assassinats, violacions i tota mena de barrabassades que mai no faràs realitat.

Però no li agrada que li passi això. Té la sensació que perd el control i que en qualsevol moment se li pot escapar de les mans. A més a més, quan acaba de tenir un episodi d’aquests li sembla veure al fons dels ulls de la seva filla una mirada diferent, com si d’alguna manera també captés els seus pensaments violents i es posés en alerta.

Surten del parc i la porta a anglès. Mentre espera l’hora de recollir-la va a la ferreteria a comprar un parell de coses i després s’entreté fent temps en una llibreria. Li encanten les llibreries. El Marc és un bon lector i podria passar-se hores repassant les portades dels llibres, deixant-se seduir pels títols o les imatges suggeridores. N’agafa de les piles i en llegeix la contraportada, sospesant-los, i fins i tot els obre a l’atzar i en llegeix un paràgraf. Alguna vegada n’ha comprat algun deixant-se portar per aquests impulsos. I més d’un cop li han acabat agradant. El problema és que no fa escarafalls a res: novel·les, contes, poesia, assaig, biografies... I, malgrat que ara no té temps de llegir, en segueix comprant i acumulant-los a la tauleta de nit.

De sobte mira el rellotge i veu que se li ha fet tard. Surt esperitat i veu una trucada perduda de l’acadèmia d’anglès. Hi telefona de seguida, mentre trota per la vorera.

—Disculpa, Susan, se m’ha fet tard. En dos minuts soc aquí.

Quan hi arriba, l’Elna fa uns morros de pam. El Marc de seguida li fa un petó, li demana perdó i es disculpa mil i un cops amb la mestra.

—No et preocupis, Marc. Un dia ens pot passar a tots.

—Sí, però em sap greu. No es repetirà.

De camí cap al cotxe, l’Elna segueix emmurriada.

—Per què has vingut tan tard?

—Ho sento, Elna, se m’ha fet tard.

—Per què se t’ha fet tard? On eres?

—He anat a una llibreria i m’he despistat. Ho sento, maca, no tornarà...

—Doncs ara compra’m xiclets —intenta fer-li xantatge la nena.

—Ja saps que no te’n compraré. No hi tornis. Si vols, avui havent sopat juguem a jocs de taula amb la mama.

—No vull. Vull un gelat de postres.

Altre cop sent la fiblada a la templa dreta i acluca els ulls. 

Prem amb força la mà de la nena i l’arrossega cap a una botiga de queviures orientals. Literalment. La nena penja del seu braç i els talons són l’únic punt de contacte amb el terra.

—Em fas mal! —crida i somica.

El Marc va directe a la nevera dels gelats. N’agafa un de nata, li arrenca el paper i li comença a passar per la cara com si l’estigués maquillant.

—No volies un gelat? Doncs té: tot per a tu.

Li posa davant la boca tancada i empeny com si li volgués fer entrar a la força. Com que la nena la manté tancada, li enclasta als cabells i encara li demana, amb una mirada rabiosa:

—En vols un altre per sopar o ja en tens prou?

L’Elna amb les llàgrimes lliscant galtes avall contesta:

—No. Ja en tinc prou.

El pare parpelleja, neguitós. Fa un llarg sospir, barreja d’alleujament i preocupació, i pren consciència que segueixen caminant per la vorera agafats de la mà. Veu que la nena se’l mira fixament amb una mirada expectant. No gosa dir res perquè té la sensació que la nena d’alguna manera ha vist tot el que ell acaba de pensar. Espera que sigui ella qui parli.

—Hi haurà gelat de postres o no? —insisteix, apujant el to.

—D’acord, Elna. Avui t’ho has guanyat: tindràs un gelat de postres.

—M’ho jures?

—Sí, t’ho juro.

—M’ho promets?

—Sí, t’ho prometo.

De mica en mica, la nena es va relaxant i quan arriben a casa ja s’ha esvaït aquell mal humor amb el qual volia castigar el retard del seu pare. Se’n va a la dutxa mentre el Marc i la Pam preparen el sopar.

Mentre traginen per la cuina, de la nevera al microones i de la pica al rentaplats, estan a punt de topar un parell de cops. Cada vegada la Pam somriu, divertida. El tercer cop, el Marc s’arrisca, l’agafa per la cintura i li planta un petó als morros. Ella li respon i acaba resseguint-li el coll amb els llavis, fent-li pessigolles. Tots dos riuen i el Marc pensa que potser avui enterraran la destral de guerra i fumaran la pipa de la pau.

El sopar va d’allò més bé entre bromes i comentaris de com ha anat el dia. L’Elna es menja el gelat promès i al cap d’una estona ja se li tanquen els ulls. Avui són tots dos que l’acompanyen en el ritual nocturn: posar el pijama, rentar les dents i explicar el conte.

Quan surten de l’habitació, es miren amb complicitat.

—Vaig a desparar taula i endreçar la cuina. Vols que mirem una sèrie? —proposa el Marc.

—No. Jo també vull que m’expliquis un conte abans d’anar a dormir —li contesta amb una mirada múrria.

Tots dos somriuen i en un tres i no res deixen la cuina endreçada.

—Bé. Això ja està —diu el Marc que no vol precipitar-se.

Ella li descorda el cinturó i va tibant-lo fins que li queda a les mans com el fuet d’un domador. Li corda al voltant del canell i, com si tibés un gos per la corretja, comença a caminar cap a l’habitació, arrossegant-lo suaument.

—Acompanyi’m, si us plau.

I així, enmig d’aquest joc sensual, arriben a l’habitació i ella li fa una empenta perquè caigui d’esquena al llit. Llavors s’hi asseu a sobre i comença a descordar-li la camisa. Abans de treure-li del tot, s’abraona sobre d’ell i comença a fer-li xucladetes pel tors, pujant fins que arriba a la boca i es fonen en un petó apassionat. El Marc comença les maniobres per alliberar la Pam de la brusa i el sostenidor, però llavors una veueta els interromp des de la porta:

—No puc dormir.

La Pam descavalca ràpidament, recol·locant-se la brusa, i s’acosta a la seva filla.

—Com és això, Elna? Tens set? Hi ha alguna cosa que t’amoïna?

—No ho sé.

—No pateixis, ara t’acompanyo a l’habitació i et faig una estona de companyia fins que t’adormis.

—Vull el papa.

I totes dues desvien la mirada cap al llit, on el Marc jau amb els ulls clucs i les mans a les temples, amb cara de malestar. Contrariat per la interrupció en els preliminars que tant prometien, lluita contra aquella maleïda ombra de migranya que prova d’obrir-se camí altra vegada. De fet ni tan sols ha sentit el que deien les seves dues dones i s’adona que estan esperant una resposta.

—Hi vas tu, Marc?

—Sí, sí. I tant!

S’aixeca, cordant-se els botons de la camisa, li dona la mà a la nena i s’encamina cap a l’habitació.

L’acotxa i, quan s’ajup per fer-li un petó, nota un terrible zum-zum al front, sobre l’ull dret.

Agafa el coixí i li pressiona sobre la cara. De seguida nota els primers intents per deslliurar-se del pes i buscar l’oxigen que necessiten els pulmons.

—Per què cony sempre has d’aparèixer en els moments més inoportuns? N’estic fart! No ho suporto més! M’estàs fent tornar boig!

Li diu tot això en veu molt baixa, escopint les paraules, pres d’una ràbia incontrolable, però també de dolor. No està orgullós de reaccionar d’aquesta manera. Mai no ha estat una persona agressiva ni violenta. No es reconeix en aquests pensaments...

De cop, nota com l’Elna pica de cames i arqueja el cos intentant deslliurar-se d’ell i, horroritzat, s’adona que aquest cop ho està fent de veritat. Aparta el coixí ràpidament i abraça la seva filla, omplint-la de petons.

—Perdona’m, Elna, perdona’m. No sé què m’ha passat. Estàs bé?

Just en aquell moment, s’obre la porta i la Pam veu la cara de terror de la nena, morada i congestionada, plorant i demanant ajuda:

—Mama, mama! No em deixis sola!

—Què està passant? —diu la Pam, incapaç de donar sentit a l’escena.

—El papa està boig —diu la nena saltant del llit, encara amb la respiració agitada, i buscant protecció en els braços de la mare.

—Marc, què ha passat aquí? —li demana, amb la veu tremolosa de qui veu fimbrar un castell de cartes.

—La nena té raó, Pam, m’estic tornant boig. Truca el 112 perquè em vinguin a buscar.

I surt de l’habitació amb pas feixuc, deixant entre ell i la resta de la família una esquerda d’una profunditat desconeguda.

"Animal de companyia" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama...

Espero que us agradi! 

ANIMAL DE COMPANYIA

L’Èric s’ha despertat al migdia amb el cap tèrbol i l’estranya sensació de no distingir somnis de records. Tot va a poc a poc. Esmorteït. Distant. 

Fins a mitja tarda no el comença a sentir. Fluixet. Remot. No són pas lladrucs, només un somiqueig llunyà. Encara és capaç d’inhibir aquella freqüència i durant una bona estona deixa de sentir-la. Es tracta de mantenir el cap ocupat en altres coses. Va a comprar al súper de la cantonada, es prepara un entrepà i dina al sofà, davant de la tele, mirant una sèrie. El sol travessa les cortines esfilagarsades i li va tancant les parpelles fins que es queda plàcidament adormit.

Quan es desperta, la tarda ja s’està acabant i el que abans només era un so somort que podia ignorar, ja ha pujat d’intensitat. Ara és com si aquell animal tancat a l’habitació gratés la porta amb les ungles de manera insistent i desesperada, alternant plors aguts amb enèrgiques bordades. Vol sortir! Però l’Èric no té cap ganes de treure’l a passejar. Vol descansar. Per no sentir-lo, s’instal·la al balcó de l’altra punta de la casa amb el mòbil i juga a alguns dels jocs que hi té instal·lats. Com a gimnàstica mental, per estar concentrat en una cosa concreta i aïllar-se de la resta d’estímuls. Però és inútil.

Porta massa estona tancada. I tothom sap que una bèstia tancada és capaç de destrossar l’habitació i tot el que se li posi per davant per tal d’aconseguir el seu propòsit. L’Èric badalla, però ara ja no és de son. Comença a suar i li ploren els ulls. Sempre diu a tothom que és al·lèrgia, però no és veritat. Tan de bo fos això!

Dins del seu cap comença a construir-se la derrota i cada cop té més clar que acabarà claudicant. Que li obrirà la porta i el traurà a passejar. Però encara intenta un últim exercici de resistència. Passeja nerviosament per la casa, d’un cantó a l’altre. Es dutxa. Es vesteix. Es mira al mirall i torna a canviar-se de roba. S’esforça per allargar el moment que sap que acabarà arribant fins que ja no pot més.

Baixa al carrer, ja convertit en una caricatura perquè sembla ben bé que, de la manera que el tiba i com ell intenta seguir-lo, s’hagin intercanviat els papers i no sigui pas l’Èric qui l’ha tret a passejar, sinó a l’inrevés. Va travessant carrers com un atleta en una cursa d’obstacles, incapaç de parar atenció a res del que l’envolta. Ni la gent, ni els aparadors, ni els semàfors en vermell.

Un cotxe ha de frenar en sec per no atropellar-lo. Clàxon. Insults. L’Èric aixeca el dit del mig, però no hi para més atenció i segueix avançant, arrossegat per aquella força incontrolable que no s’atura fins que no arriba al seu destí. 

Un cop a lloc, la bèstia sembla calmar-se. Ajagut amb la llengua fora, panteixant per recuperar l’alè. Si li acostés un bol d’aigua segur que en beuria amb deler. Físicament és un moment de repòs, però l’Èric nota un principi de rampes i molèsties musculars. Potser ha anat massa de pressa.

I llavors arriba el Julián. El fidel animal de companyia dreça les orelles i comença a remenar la cua, intuint que està a punt de rebre la seva recompensa. Però tampoc no es deixa anar del tot: ni s’aixeca fent salts ni borda d’alegria. Manté una certa tensió, esperançat per la probable imminència del que desitja, però temerós que qualsevol imprevist ho impedeixi.

El Julián i l’Èric es donen la mà una estona més llarga del que és normal, cobrint amb l’altra mà la mà que saluda. Potser és perquè feia temps que no es veien, però tampoc no es demostren pas cap vehemència especial. I tot seguit tots dos es posen les mans a les butxaques i comencen a allunyar-se en direccions oposades.

Així que nota l’inici de la marxa, la bèstia s’alça d’un bot i comença a tibar amb força, com si de cop li hagués vingut la pressa per arribar a casa. I ja tornem a tenir l’Èric que no sembla que decideixi ni el destí ni la velocitat a la que vol arribar-hi, posseït per un desfici animal que l’arrossega i al qual no es pot oposar.

No s’atura als semàfors, els travessa en vermell esquivant els cotxes com aquells toreros que aturen l’envestida tan sols a centímetres del brau. Zigzagueja per les voreres atapeïdes, avançant la gent, incapaç de seguir aquell ritme massa pausat. Com si li haguessin dit que se li ha calat foc a casa i hagués d’anar-hi urgentment per apagar-lo.

Hi arriba de seguida i, quan travessa el rebedor, veu la seva imatge al mirall. Té les pupil·les dilatades i sent calfreds: podria molt ben ser que hagués agafat febre, però no té cap intenció de mirar-ho. Se’n va de pet a l’habitació i regira els calaixos fins que troba l’estoig. Així que el veu, la bèstia se li abraona, neguitosa, udolant.

El contingut de l’estoig cau per sobre del llit: encenedor, cullereta, goma, xeringa. Ho arreplega tot i executa com un autòmat una coreografia llargament assajada fins que l’agulla es clava en una de les castigades venes del seu braç i el verí mortal entra al seu cos.

I llavors, en qüestió de segons, la bèstia es relaxa i a l’Èric li retorna aquella enganyosa calma, que cada vegada li dura menys.

Viatge a Bilbao

Del 27 al 30 de desembre vam fer un viatge a Bilbao, un regal que ens havíem trobat a l'arbre de Nadal el matí del dia 25. 

Va ser un viatge molt interessant i bonic. Bilbao és una ciutat que ens va agradar molt, que es pot visitar tota a peu de punta a punta i que té moltes coses boniques per veure. Vam visitar el casc antic (las Siete Calles), vam fer el tour pel museu i l'estadi de San Mamés, vam anar al museu Guggenheim... Però també vam gaudir de l'anar passejant i anar descobrint mil i una coses boniques com la ria de Bilbao, les escultures que et vas trobant, la decoració de Nadal, les cases angleses de colors d'Irala, edificis imponents que et vas trobant per alguns carrers...

A més a més vam fer dues excursions al Puente de Vizcaya i a San Juan de Gaztelugatxe, vam comptar per primer cop amb el Roc com a conductor per fer relleus i sobretot, sobretot...

...vam gaudir d'estar junts tots quatre compartint noves experiències enriquidores. I segurament això és el millor de tot.

En queden un grapat de fotos i un vídeo de record:

"Bslama" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars...

Espero que us agradi!

BSLAMA

–Cèlia, la setmana que ve t’arribarà una nena nova a la classe. Després t’ho explico.

La Cèlia Marsinyac, mestra de segon de l’escola Pere Calders de Manresa, va assabentar-se’n així. A les escales. Ella pujava, el coordinador baixava i la va agafar al vol. 

Al migdia van seure i li va explicar tot bé. Es deia Aicha, tenia set anys i no parlava català ni castellà. Acabava d’arribar del Marroc amb la seva mare i s’instal·larien en un pis que una germana de la mare compartia amb altres oncles. No semblava que anessin gaire sobrats econòmicament. 

El dilluns, la nena, la mare i la tia van arribar una mica abans de les nou per fer les presentacions. La tia xampurrejava el castellà i es van poder entendre. La Cèlia la va tranquil·litzar i li va explicar on havien de recollir la nena a la una i a les cinc. Després, li va donar la mà a l’Aicha i van pujar les escales per arribar a l’aula abans que ningú.

Tots els infants de la classe de les Oliveres venien il·lusionats aquell matí. Sabien que començaria una companya nova i haurien d’ajudar-la i ensenyar-li totes les coses de l’escola. Com que no parlava el seu idioma, haurien de fer-ho amb gestos, mirades i somriures, però parlant-li sempre en català perquè anés aprenent-lo.

Tothom va anar passant per davant de la nova companya, presentant-se amb un somriure i, en molts casos, sacsejant la mà a manera de salutació. Quan ja hi van ser tots, la mestra va proposar un joc de coneixença. 

–Dona-li aquest llapis a la Bruna.

I l’Aicha, amb el llapis a la mà, mirava amunt i avall, incapaç de recordar a quina cara havia d’associar aquell nom. Però llavors els que seien al costat li assenyalaven i ella, entre rialles, li entregava el llapis. 

–Gràcies, Aicha.

Llavors, enriolada, tornava cap a la mestra que li feia un nou encàrrec. Va ser una estona divertida i, com qui no vol la cosa, va acabar aprenent la paraula “gràcies” i uns quants noms. 

Al llarg del matí, tot va anar molt bé i a l’hora del pati tothom va voler estar per ella, jugant d’aquella manera fantàstica en què son capaços de comunicar-se els infants, malgrat no parlar la mateixa llengua.

Al migdia, la mare de l’Aicha l’esperava en un racó, fàcilment reconeixible pel mocador que li cobria els cabells. La Cèlia la va buscar amb la mirada i li va adreçar un somriure tranquil·litzador. Quan la nena va veure la seva mare es va desenganxar de la mestra i va córrer cap a ella. Es van fer una abraçada i van engegar una xerrameca entusiasta per explicar-se com havia anat el matí. La tutora, incapaç de fer-se entendre més enllà dels gestos, li va aixecar un dit polze amb un somriure i, assenyalant-se el rellotge, va estirar tres dits: 

–A les tres un altre cop aquí.

La tarda va passar igual de bé que el matí. A l’hora de marxar, l’Aicha ja sabia els noms d’uns quants companys i se la veia alegre i contenta. Mentre avançaven cap a la sortida, la Cèlia buscava el mocador de la mare, però no el va veure enlloc. De mica en mica la mainada es va començar a acomiadar:

–La mare. Fins demà.

–La cangur. Adéu.

–L’avi. Fins demà.

I llavors la Cèlia va notar una estrebada a la mà. L’Aicha volia marxar.

–Que has vist la mama? –va dir-li, fent èmfasi en la paraula “mama”.

La nena se la va mirar amb cara de “i ara com carai t’ho explico això” i va engegar una explicació en la seva llengua:

– 'akhbaratni walidati 'anah yumkinuni aleawdat 'iilaa almanzil bimufradi (1)

La Cèlia es va ajupir a l’alçada de la nena i, acompanyant-se de gestos, li va dir a poc a poc:

–No puc deixar-te marxar sola, Aicha. Espera’t un moment i ara ho solucionarem.

L’Aicha, contrariada, però disposada a esperar, es va quedar al seu costat mentre veia marxar tots els companys. Quan van quedar-se soles, la nena va tornar a parlar en el seu idioma:

–La taqlaq ‘astatie ‘an ‘atruk wahidi. ‘Umiy tatrükuni. (2)

La Cèlia hagués pagat per entendre què volia dir-li. Va adonar-se que aquella sensació de naufragi total, de no entendre ni un borrall del que li deien, era la que aquella pobre criatura havia tingut durant tot el dia. Va posar-se en el seu lloc i va compadir-la perquè era desesperant.

–Ara trucarem la mama –i va fer el gest de parlar per telèfon.

La nena la va mirar amb uns ulls que eren una barreja de confiança i derrota. Sabia que la mestra ho provaria tot per ajudar-la, però en el fons semblava convençuda que no se’n sortiria.

Van anar a secretaria i van trucar vàries vegades, però ningú no va contestar. La Cèlia va memoritzar el número al seu mòbil i va fer-li un somriure tranquil·litzador  a l’Aicha.

De cop, la cara de la nena es va il·luminar:

–Cèlia, ‘ana ‘aerif altariq ‘astatie aleawdat ‘iilaa almanzil wahdi. (3)

I després hi va afegir una de les paraules que havia après aquell dia, reforçant el missatge amb el gest d’escriure a l’aire:

–Llapis.

La Cèlia de seguida li va buscar paper i llapis i va veure com començava a dibuixar una nena i una línia que feia ziga-zagues fins que arribava a una casa.

–Ja ho sé, Aicha, que vols anar a casa. Però jo no t’hi puc deixar anar sola –i, mentre ho deia, se li va acudir una idea–, però t’hi puc acompanyar! 

La Cèlia va agafar el llapis i va dibuixar una dona al costat de la nena del paper. Va fer que es donessin les mans i assenyalant alternativament a l’una i a l’altra va anar-les identificant:

–Cèlia. Aicha. Es donen la mà. Cap a casa. M’entens? –va interrogar-la amb la mirada.

I la nena, amb un somriure d’orella a orella, li va donar la mà i la va arrossegar cap a la porta. 

Un cop fora de l’escola, l’Aicha va començar a travessar carrers amb total seguretat i la Cèlia no podia evitar comparar. Amb aquesta edat, cap nen de Manresa seria capaç d’arribar a una ciutat nova i orientar-se sol fins a casa. Aquí els adults mai no els deixaven fer res sols i sempre patien perquè no els passés res de dolent.

Van anar entrant al Barri Vell. Feia uns anys que s’hi havia concentrat la immigració i cada cop s’assemblava més a una ciutat musulmana perquè era l’únic lloc on els nouvinguts podien trobar lloguers assequibles per viure en cases de dubtosa habitabilitat. Hi havia barberies, fruiteries, carnisseries i pastisseries amb rètols de cal·ligrafia àrab. Força gent era al carrer amb gel·labes o mocadors que els tapaven els cabells, parlant en el seu idioma amb total normalitat.

A mesura que s’hi endinsaven, la Cèlia se sentia més estranya. Una mica com si fos una estrangera a la seva pròpia ciutat. Feia molt temps que no passava per aquells carrers i reconeixia que li feien més por que gràcia. Però, de la mà de l’Aicha, ho feia i no se sentia pas en perill. Tothom els somreia quan passaven i allò va fer-la rumiar. A Marrakesch, El Caire o Istanbul, en un barri com aquest, uns turistes catalans passejarien ben tranquils, fent-se fotos per a les xarxes socials, però tenien un barri igual dins la seva pròpia ciutat i els feia por passar-hi. Era molt difícil deslliurar-se dels prejudicis.

De cop i volta, l’Aicha va deixar el carrer principal i es va ficar per un carreró més insalubre. Uns gats van sortir-ne esperitats i de seguida li va venir una desagradable pudor de pixums. Tot es veia molt atrotinat: esquerdes, vidres trencats, pintades a les façanes escrostonades, deixalles tirades pel terra... Allà sí que no hi hagués entrat de cap manera, ni sola ni acompanyada, però s’hi havia vist abocada de la mà de la seva nova alumna. En el fons no tenia por que li passés res greu, però tenia més ganes de marxar que de quedar-s’hi.

Una dona va començar a parlar amb l’Aicha des d’un balcó. Semblava que li aixequés la veu, però la nena li contestava amb seguretat. La Cèlia no entenia res, però intentava copsar, pel to de la conversa, de què devien parlar. La senyora devia renyar la nena, com si no li agradés que hagués portat aquella noia estranya al barri. I l’Aicha li argumentava que encara gràcies que l’havia acompanyada a casa. Però potser la conversa era tota una altra. Li era impossible saber-ho.

Quan van acabar, la dona del balcó es va adreçar a la Cèlia:

–Su madre no está. La puede dejar aquí conmigo.

–Gracias, pero prefiero esperarla para poder hablar con ella.

I mentre ho deia va pensar que no podria pas perquè no tenien cap llengua comuna per poder-se comunicar. Però al mateix moment se li va acudir una solució:

–¿Usted me podría ayudar? ¿Me podría hacer de traductora?

La dona del balcó va començar a parlar amb l’Aicha. La Cèlia va pensar que de la conversa en depenia que la dona acceptés la proposta. Quan van acabar, la senyora del mocador li va dir:

–Si quiere, puede subir a esperarla aquí. ¿Quiere tomar un te?

Instintivament la Cèlia va mirar el rellotge, tot i que en realitat ningú no l’esperava a cap hora. Abans que tingués temps de decidir si volia pujar a casa d’aquella desconeguda, va notar com l’Aicha li agafava la mà i la tibava cap a l’entrada fosca. La sensació d’estar fent el que havia de fer va substituir la por i va arribar al segon pis on la dona del balcó l’esperava amablement i la va saludar amb un:

–Salam alaikum.

La Cèlia va respondre amb un somriure i va allargar una mà que la mestressa de la casa va encaixar educadament. Van passar a una sala d’estar amb el terra cobert de catifes virolades i una taula baixa. Sobre la taula, una tetera i uns petits gots de vidre. Al voltant, tot de coixins pel terra. L’Aicha va seure sobre un d’aquells coixins i va convidar la seva mestra a fer el mateix. La Cèlia, disposada a deixar-se guiar per adaptar-se a uns patrons culturals que no coneixia, la va imitar. Al cap d’un moment les tres dones estaven assegudes al terra i la senyora de la casa va omplir tres gotets de te.

–Em dic Cèlia.

–Yo me llamo Fátima.

–Ay, perdona. ¿Me entiendes en catalán?

–Sí, sí. No hay problema. Hace más de diez años que vivimos aquí y entiendo el catalán perfectamente, pero no me atrevo a hablarlo.

–Segur que el parles bé, Fàtima. He acompanyat l’Aicha a casa perquè no podem deixar que els nens marxin sols i ningú no l’havia vinguda a buscar. He trucat la seva mare, però no em contestava.

–Tenía una cita para papeles. Pronto llegará.

–M’hauràs d’ajudar a explicar-li que no podem deixar que l’Aicha marxi sola a casa. Ha de venir algú a buscar-la. Són les normes.

–No te preocupes. Yo se lo explico.

A la Cèlia li va passar el temps volant enmig d’aquella agradable conversa. Quan va arribar la mare de l’Aicha no li semblava pas que hagués passat una hora des que havien plegat de l’escola. La dona va posar cara de preocupació en trobar-se la mestra en un lloc tan inesperat i la Cèlia va intentar tranquil·litzar-la amb la mirada. De seguida la Fàtima i l’Aicha van engegar una llarga explicació per explicar-li tot el que havia passat.

Després ja van començar la conversa amb traducció simultània i la mestra va explicar-li les normes de funcionament: cada dia havia de venir algun adult responsable a recollir-la i necessitava algun altre telèfon amb un interlocutor vàlid per si ella no podia agafar el telèfon o encara no podia fer-se entendre. La Fàtima va donar-li el seu número i va dir-li que si mai necessitava res, podia trucar-la amb tota confiança. Una hora abans no es coneixien i ara semblava disposada a ajudar en tot el que fes falta i a la Cèlia aquesta generositat li va tocar la fibra.

Va aprofitar per explicar-li tot el que havien fet aquell primer dia d’escola i transmetre-li la sensació que l’Aicha s’ho havia passat bé. La mare li va confirmar que al migdia havia arribat molt contenta i amb ganes de tornar a veure els companys. Un cop tot va estar aclarit, la Cèlia va anar per acomiadar-se i l’Aicha li va fer una gran abraçada que li va arribar al cor.

–En el vostre idioma, com es diu “adéu”? –va demanar fent un gest de comiat amb la mà.

–Bslama.

–Bslama? –va repetir en veu alta per saber si ho havia pronunciat bé–. Bs-la-ma... Com “besa la mà” però més enganxat. Doncs, bslama a tots. Fins demà, Aicha.

Va baixar les fosques escales i va tornar a la realitat d’aquell carreró degradat. Mentre havia estat dins de casa, s’havia sentit en un ambient acollidor i segur, però ara, el sol fet que un gat arrenqués a córrer davant seu, li va provocar un salt al cor i va tornar-se a sentir en territori hostil.

Va començar a desfer el camí i va adonar-se que trobava a faltar la mà de l’Aicha, que abans li havia donat seguretat i havia atorgat normalitat a aquell entorn. Ara apressava el pas per arribar el més aviat possible als carrers cèntrics per on estava acostumada a passar.

Una por irracional li tocava els talons i li desagradava constatar-ho. Acabava d’estar passant una estona en una casa musulmana de gent humil, que havien estat d’allò més agradables amb ella, oferint-li la seva hospitalitat. No era veritat que tots els àrabs fossin delinqüents, mentiders i males persones. De la mateixa manera que no tots els catalans eren garrepes, ni tots els andalusos simpàtics. A tot arreu hi havia gent de tot tipus. I ara ella estava contenta de poder dir que no tots els magribins que inundaven Manresa eren males persones a qui encolomar tots els mals que patia la ciutat. L’Aicha, la Basma i la Fàtima havien estat d’allò més agradables i educades amb ella.

Va creuar-se amb dues dones amb el cap cobert i li va sortir de dins saludar-les:

–Bslama –va dir-los amb amb timidesa

–Bslama –van contestar amb un somriure, mentre es miraven entre elles, gratament sorpreses.

Després d’aquell petit gest, la Cèlia va continuar caminant més segura i relaxada, però, quan ja estava a punt de sortir del barri, va notar una pressió a l’esquena i unes veus desconegudes que li parlaven:

–Guapita, no te gires o te rajo. Mete la mano en el bolso saca un billetito y lo dejas caer. Luego te piras tranquila y nosotros lo cogemos.

–¿Lo has entendido, cristiana? –va reblar el clau una segona veu.

“Cristiana”? 

A la Cèlia li va retornar de cop tota la por que havia provat d’esvair en els darrers minuts. Va assentir amb el cap, incapaç de parlar, i va deixar caure un bitllet de deu euros, mentre arrencava a caminar cada cop més de pressa, fins acabar corrent per sortir d’allà. A l’últim moment no va poder evitar girar el cap i va veure les dues figures que li havien provocat aquell espant: dos adolescents prims amb les caputxes de les dessuadores negres posades, un amb un pantalons de xandall vermells i, l’altre, amb texans estripats.

El cor li bategava amb força i el neguit ballava dins seu. No sabia si posar-se a plorar o anar a la policia a posar una denúncia. El que tenia clar és que no volia anar a casa amb aquell estat de nervis, així que va decidir entrar a explicar el que li acabava de passar a la seva amiga Laura, que treballava en una cafeteria del centre.

En aquell moment la Laura no tenia gaire gent i va poder estar per ella. Van instal·lar-se en una taula de la terrassa del primer pis i allà, mentre feia glopets a una til·la, li va desplegar la pel·lícula de tot el que li havia passat des que ningú no havia vingut a buscar l’Aicha fins que l’havien atracada al Barri Vell. La Laura va intentar tranquil·litzar-la amb bones paraules, apel·lant a la inseguretat de la ciutat i a que, malauradament, eren coses que passaven cada cop més sovint.

–Mira! Han estat aquests dos! –va interrompre-la la Cèlia, amb la cara desencaixada, com si hagués acabat de veure el dimoni.

–N’estàs segura? El Nacho i el Didi? Em pensava que t’havien atracat dos moros?

–Jo també m’ho pensava. Com que m’han dit “cristiana”... Els coneixes?

–Són dos pringats. Aquí venen sovint i no tenen res de moros, tot i que si que van amb una colla on n’hi ha molts. Si baixo i parlo amb ells, segur que aconsegueixo que et tornin els deu euros.

–No, no. No els diguis res.

–Cèlia, t’asseguro que no els has de tenir por. A veure, sants no són, però no són perillosos. Si no mostres feblesa davant d’ells, no tenen nassos de fer-te cap mal.

–M’ho crec, però no els diguis res que encara porto l’ensurt dins.

–Ai, Cèlia, si treballessis aquí veuries cada cosa... que t’adonaries que aquests dos només són uns aprenents.

–Mira, em quedo una mica més tranquil·la, però no vull que els diguis res, ni que em reconeguin.

–No has de tenir por, Cèlia. Si tu no tens por, ells no tenen poder. I no t’ho dic només pels moros. Per tothom. T’has de fer valer i deixar la por aparcada.

–Ho intentaré. Gràcies, Laura. M’ha anat molt bé parlar amb tu. Si tens feina, ves. Jo m’acabo la infusió i marxaré cap a casa. Ara ja estic més tranquil·la.

–Segur, eh? Si necessites res, em baixes a buscar. M’ha agradat que vinguessis a explicar-m’ho.

I les dues amigues es van acomiadar amb una abraçada.

La Cèlia no podia treure els ulls de sobre d’aquells dos nois i el pensament no parava de donar voltes. Entrar al barri vell li havia provocat una certa desconfiança, però fer-ho de la mà de l’Aicha li havia fet canviar la percepció. I encara més l’hospitalitat que havia rebut a casa de la Fàtima. Després, aquella extorsió li havia fet tornar a agafar por, pensant-se que eren uns magribins els que l’havien atracada, però acabava de descobrir que no eren moros sinó cristians. Què havia de pensar ara?

Quan els dos nois van marxar, va dir adéu a la seva amiga i va enfilar el camí de casa. Corria poca gent pels carrers, segurament devien fer alguna cosa de molta audiència per la tele. 

Quan li faltava poc per arribar a casa, va tenir una sensació estranya. Era l’única persona que passava pel carrer i, de sobte, un home va tombar la cantonada i va començar a caminar en direcció a ella per la seva mateixa vorera. No portava cap bandera, però estava segura que aquell home era magribí. Sandàlies, pantalons foscos, camisa de quadres, barba retalladeta, ulleres de pasta negra i cabell fosc curt, però rinxolat. Anava parlant pel mòbil i la veu va confirmar les seves sospites. Inconscientment, el pols se li va accelerar.

Dintre seu, s’obria pas un moviment instintiu de canviar de vorera, però va recordar les paraules de la seva amiga sobre la por i va decidir mantenir el seu rumb. I encara va doblar l’aposta. Al moment de passar pel seu costat va saludar-lo educadament:

–Bslama.

I l’home va somriure sorprès i va tornar-li la salutació:

–Bslama.

(1) La meva mare em va dir que podia tornar sola a casa.

(2) No et preocupis. La meva mare em deixa.

(3) Cèlia, conec el camí per anar a casa. Puc anar-hi sola.