Eslam poètic-2025

Aquest poema parla d'una persona que avui està aquí i això és fantàstic!

Va per tu, pare!

Així ha començat la meva participació a l'eslam poètic d'aquest 2025. Enguany havia estat a punt de no participar-hi perquè els últims mesos havien estat una mica convulsos i no havia trobat el moment d'asseure'm a decidir què podia presentar-hi. Però al final vaig demanar si encara quedaven places i m'hi vaig apuntar per explicar en forma de poema el que havia viscut aquest estiu: els dos ingressos hospitalaris del meu pare i com vam viure'l tota la família. I em va sortir una manera diferent d'explicar-ho, fent una analogia amb una aventura espacial. I li diria "Space oddity" (odissea espacial).

Era arriscat... Potser agradava molt o potser deixava la gent indiferent... I crec que ha estat més la segona opció. Tot i que m'ha semblat que se m'escoltava amb un silenci molt atent, la puntuació no ha estat gaire generosa i no he pogut passar a la segona ronda per explicar la segona part de la història.

Però ja sabem que el sistema de votació popular d'aquest eslam i la diversitat d'opcions que s'hi presenten, deixa un marge molt alt d'atzar a les possibilitats de passar a la segona ronda o sigui que estava preparat per a tots els escenaris.

Vull donar públicament les gràcies als incondicionals que m'han fet costat allà a El Sielu (a l'Anna, als meus pares, al Joan i al Pablo) i us deixo amb els 2 poemes: el que he pogut llegir i el que ha quedat inèdit.

SPACE ODDITY (PART 1)

Matí del cinc d’agost. Tot està bé.

Contemplo des de l’estació espacial

l’harmònic moviment de l’univers,

les trajectòries nítides, l’espai,

els engranatges màgics encaixant

en un silenci net, pur, elegant.

Res no em permet pensar que, en un moment,

el caos en voldrà agafar el control,

capgirarà tot l’ordre. El desgavell

prendrà el comandament, hi haurà soroll

i dubtes i incertesa i una por

que voldrà anar creixent i fer-se gran.

Al migdia l’alarma es fa present:

el meu pare ha caigut. Un accident.

M’acosto a la finestra i allà lluny

contemplo el rumb erràtic de la nau

que transporta el meu pare per ‘quest món.

És una nau malmesa. És evident.

Envoltada de flames va avançant,

però avança a la deriva. Sense rumb.

Activem l’emergència per fugir

del forat negre que ara ens pot xuclar.

Recalculem les rutes i fem cap

a l’únic lloc on ara volem ser.

Quan hi arribem ja està tot activat

i és una intervenció de gran abast:

neuròlegs, traumatòlegs... hi és tothom!

Hi ha coreografies de nivell,

però les executem amb precisió,

en òrbites concèntriques girant.

Tots els de la família anem passant

i compartim els ànims i els neguits.

Els metges fan la feina i, poc a poc,

la nau malmesa es va recuperant

i l’univers comença a retornar

a aquell estat pretèrit de repòs.

Es va planificant l’enlairament,

s’assagen maniobres de retorn,

es repassen els càlculs perquè res

no falli a darrera hora, provocant

que la missió pugui acabar en fracàs.

I el compte enrere acaba amb un esclat.

El catorze d’agost el vell motor

torna a posar-se en marxa lentament

i reprèn el seu rumb interromput.

Han estat nou els dies d’inquietud,

d’aguantar immòbils la respiració,

d’esperar el desenllaç amb dits creuats.

Tots reprenem els ritmes habituals,

alleujats, amb somriures agraïts.

No podem sospitar que ben aviat

es tornarà a esquerdar la serenor

que ens embolcalla. Mai podem saber

què ens depara demà l’incert futur.

SPACE ODDITY (PART 2)

Tornaven al seu lloc els elements,

el cel s’anava desenterbolint,

com quan ja fa una estona que has tirat

un roc al mig d’un toll ben ple de llim.

El pare ja tornava a estar a ca seu,

s’allunyava el malson, la seva nau

tornava a navegar i el vint d’agost

ningú va veure caure el meteorit.

Un ictus! Danys sensibles! Codi roig!

Risc àlgid de despressurització!

Urgències, nou ingrés, preocupació.

Tornem a tenir el cor clos en un puny.

Com els mecànics de Fórmula1

que sobre el cotxe es van abraonant,

així a la malferida nau fan cap

un munt de metges per intervenir.

Hi ha cables, tubs i bosses. Ambient tens.

Ingràvida ferralla entre la qual

neuròlegs, traumatòlegs i també

més metges i infermeres fan camí.

La nau flota suspesa enmig de res,

traçat erràtic de dubtós destí.

A les pantalles van pampallugant

indicadors que oscil·len. Res no és cert

Hi ha dies que pugem. Altres baixem.

Ballem amb l’esperança, però la por

ens mira i a la mà duu el fanalet

pel canvi de parella inesperat.

Després d’un temps d’horitzontalitat,

la nau es reincorpora a poc a poc,

comença petits vols ben controlats,

buscant, al fons del túnel, blanca llum.

Però hi ha llacunes que són preocupants,

errades del sistema. Hi ha moments

que pitges un botó i s’encén un llum

que no és el que tocava i ens mirem.

Mirades en silenci. Pensaments.

Veurem tornar a volar la vella nau?

I en quines condicions? Però ens aferrem

al desig que aquest conte acabi bé.

Els vols són cada dia un xic més llargs:

primer amb caminador, després bastó.

I, en el vell tripulant, l’evolució:

del desànim va cap a la il·lusió.

Així entrem al setembre. A l’horitzó

ja busquem tornar a casa, però el moment

s’allarga entre analítiques, controls

i proves i consultes sense fi.

I quan menys ho esperàvem se sent “plop”

i s’obre l’escotilla i poc a poc

en surt el cosmonauta malferit

que ha superat la prova i torna al cau.

Se n’ha sortit i tots estem contents

després de tres setmanes d’hospital.

Bé està el que bé s’acaba i és el cas

d’aquesta autèntica odissea espacial.

I alguna imatge i algun vídeo que deixa constància d'aquest nou dia de poesia!