No n'havia fet mai cap. Aquest és el meu primer microrelat...
MATRIOIXCA
Tenia set anys quan vaig descobrir que era adoptada. M'havien anat a buscar a Rússia quan tenia uns dos anys, però jo no em reconeixia en aquella nena de trenes rosses que mirava a càmera amb posat desafiant. Descobrir-ho va ser com veure la primera esquerda en un llac glaçat quan comença la primavera. Em vaig tancar en mi mateixa: suposo que volia protegir-me perquè ningú no em pogués tornar a fer mal.
Una psicòloga va començar a tractar-me amb l’ajut d'una d'aquelles nines russes que s'amaguen l'una dins de l'altra. M'explicava que tots érem així: que semblàvem d'una manera, però per dins teníem més coses que no sabíem i anàvem descobrint. Ho penso ara i crec que era una metàfora massa elevada per a una nena de set anys, però el cas és que va funcionar.
Quan vam obrir la penúltima nina, vaig agafar la més petita que havia estat dins tot aquell temps. Era un nadó amb la pell molt blanca. La vaig sacsejar i vaig notar que dins tenia alguna cosa que dringava. A còpia de sacsejar-la, va començar a humitejar-se i de tant en tant es formava una gota que davallava fins el terra. Quan vaig arribar a casa vaig trencar-la per saber què amagava. Era un glaçó que s’estava desfent. L’últim record de la gèlida Rússia.
2 comentaris:
Molt xulo Eladi!
Moltes gràcies, Roger. El microrelat era un gènere que encara no havia tocat i em feia il·lusió mostrar-ne aquesta primera mostra
Publica un comentari a l'entrada