Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

23 de març 2020

* dilluns 23-3-20 *

Segueixo amb la meva triple recomanació diària: un llibre, un disc i un poema. Activitats sedentàries que podeu fer des de casa.
El poema el podeu llegir directament aquí, del disc ja us enllaço algunes cançons per internet  i el llibre... ja sé que no podeu sortir de casa a buscar-lo a la biblioteca o llibreries, però és per si el teniu per casa i no ho recordàveu o, en tot cas, aneu fent llista per més endavant.
Si sabeu que algú li poden interessar aquestes recomanacions, feu-les córrer, ja que les faig amb esperit de servei públic, per ajudar a passar el confinament.

Dilluns 23-3-20

Un llibre: EL PRIMER GLOP DE CERVESA de Philippe Delerm. Avui us recomano un llibre petit que pot entrar bé fins i tot per als que no els agrada massa llegir. En petits capítols de 1-2 pàgines, l'autor descriu les sensacions plaents dels petits plaers quotidians i és una lectura molt agradable i estimulant. Escoltar la ràdio al cotxe, l'olor de les pomes, anar a comprar els croissants al matí, llegir el diari mentre esmorzes o el gust del primer glop de cervesa, són alguns dels petits plaers que hi trobareu. L'únic inconvenient (o pot ser un al·licient?) és que molts d'aquests plaers ja sonen a coses antigues i potser els més joves no entendreu massa de què parlen. Us ve de gust provar-ho?

Un disc: SUPERTRAMP EN PARÍS de Supertramp. Aquest és un grup dels d'abans que fa cançons que no són cases prefabricades, sinó catedrals. Lluny de l'estructura simple de estrofa-tornada-estrofa, fan cançons que creixen, es despleguen amb fragments instrumentals fantàstics de piano o saxo, evolucionen, marxen i tornen i et deixen bocabadat... No són cançons de 3 minuts pensades per a la radiofórmula, són CANÇONS, així, en majúscules. I aquest disc en directe en recull un grapat de les millors del seu repertori.
I un extra: un parell de cops l'any al Voilà de Manresa hi he vist actuar un grup de versions que es diu X-TRAMP i és al·lucinant.
Enllaços a algunes cançons (gairebé totes): "School", "Ain't Nobody But Me", "The Logical Song", "Bloody Well Right", "Breakfast in America", "You Started Laughing", "Hide in Your Shell", "From Now On", "Dreamer", "Rudy", "Asylum", "Another man’s woman", "Take the Long Way Home", "Fool's Overture" i "Crime of the Century"

Un poema: POEMA XX de Pablo Neruda. No conec excessivament Neruda, però segur que molts heu sentit a parlar del seu llibre "20 poemas de amor y una canción desesperada", doncs avui us ofereixo el poema número 20, que té un començament esplendorós quan diu "Puedo escribir los versos más tristes esta noche...". És un poema intens, una mica hiperbòlic i recorrent (romanticisme i modernisme), però té una força que t'arrossega.

Poema XX.
Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Escribir, por ejemplo: “La noche está estrellada,
y tiritan, azules, los astros, a lo lejos.”

El viento de la noche gira en el cielo y canta.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Yo la quise, y a veces ella también me quiso.

En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.
La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería.
Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.
Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido.

Oir la noche inmensa, más inmensa sin ella.
Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.
La noche está estrellada y ella no está conmigo.

Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.
Mi alma no se contenta con haberla perdido.

Como para acercarla mi mirada la busca.
Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles.
Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.
Mi voz buscaba el viento para tocar su oído.

De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.
Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos.

Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.
Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como ésta la tuve entre mis brazos,
mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el ultimo dolor que ella me causa,
y estos sean los últimos versos que yo le escribo.

Pablo Neruda, de Veinte poemas de amor y una canción desesperada (1924)

3 comentaris:

Roger Berenguer ha dit...

Brutal el Live in Paris de Supertramp, i molt bona la teva descripció. El poema no arribo a llegir-lo bé, la lletra és massa xica per mi..

Eladi Martínez ha dit...

Roger, t'he posat el poema amb la lletra més gran... Poesia amb dioptries... jejeje...però tenies raó, la lletra era massa petita, gràcies per fer-me'n adonar)
Eladi

Roger Berenguer ha dit...

Vocació de servei també, a disposar!

I ara que l'he pogut assaborir, si que és potent i arrossegador...