Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

15 de març 2020

I si viure era això...?

Estem tots tancats a casa. Confinats per evitar la propagació del coronavirus.

Ens llevem a una hora prudent encara que no tinguem res especial a fer. A vegades em llevo abans que soni el despertador i treballo una estona amb l'ordinador (articles per a La Calderina, algun conte, articles per al picalapica...).
Finalment ens aixequem i esmorzem plegats tots quatre. A alguns els segueix costant aixecar-se, però ara podem esmorzar sense aquella tensió del rellotge inexorable i la por de perdre l'autobús de l'institut.
Després mandregem i a vegades ens costa treure'ns el pijama. Tampoc no és que no fem res, sempre hi ha alguna cosa a fer: rentar plats, plegar roba, buidar l'assecadora... però no hi ha pressa ni urgència.
Potser sortim a fer una mica d'exercici, potser mirem la tele o llegim o escoltem la ràdio...
Estem molt pendents del mòbil i les xarxes socials. Les darreres notícies que es van produint i les mil i una iniciatives d'aquesta meravellosa societat que s'autorganitza per ajudar-se els uns als altres: concerts casolans que es difonen per instagram, xarxes solidàries per ajudar la gent gran i que no hagi de sortir de casa, recursos compartits perquè els infants puguin treballar i/o jugar des de casa, vídeos divertits per arrencar-nos un somriure, iniciatives simbòliques i precioses com l'aplaudiment al personal sanitari.
I així va passant el dia sense que ningú no ens empaiti i ens persegueixi amb l'amenaça del rellotge fent-nos arribar tard a un i altre compromís. Si fa bo, sortim i arreglem una mica el jardí. si no sabem què fer mirem si al Netflix trobem una peli que ens agradi a tots...
I encara que l'endemà no haguem de matinar, procurem no anar a dormir gaire tard, per no desmarxar-nos del tot...
Portem només tres dies i ens en queden com a mínim 14 més. potser d'aquí a uns dies estarem tots histèrics, sense saber què fer i pujant-nos per les parets... però a mi, que sempre m'ha agradat estar a casa i les meves principals aficions són sedentàries (escriure, llegir, tocar la guitarra...) no em sembla un mal pla en absolut. És més, fa estona que estic pensant: i si viure era això...?

Us deixo amb algunes coses boniques d'aquests primers dies de confinament:

1.- Conte del coronavirus (Víctor Espiga)


Hi havia una vegada en un país molt i molt proper, un virus que era conegut amb el nom de Coronavirus. Aquest virus, com tothom que es posa una corona al nom o al cap, volia conquerir tot el món i com que no tenia cames la única manera que tenia de fer-ho era anar saltant de persona en persona. Van venir els homes i les dones més forts del món (o més be dit, les dones i els homes que es creien els més forts de tot el món), però cap va ser capaç de guanyar al virus, ja que aquest era tan petit que sempre sabia com esquivar els cops.

-I si és tan petit, com el podem guanyar?- va començar a preguntar-se tothom.

-Molt fàcil! – va dir un nen que passava per allà (un nen, que és tots els nens, i que en aquest conte simbolitza el sentit comú, una característica humana que sovint anem perdent a mesura que ens fem grans, igual que la capacitat de veure l’elefant dins de la boa de “El petit príncep”). Si no té cames, nosaltres som les seves cames. Si ens quedem tot el temps que puguem a casa, no podrà seguir avançant, i el guanyarem sense lluitar, que és la manera com es guanyen les lluites més importants – va dir el nen deixant a tothom bocabadat.

I així va ser com tots els nens van quedar-se dues setmanes a casa, i com els adults vàrem aprendre una mica de sentit comú dels infants. Així va ser com tothom va tenir temps de tornar a llegir “El petit príncep”, i entendre’l. I així va ser com vàrem entendre que les victòries de debò es guanyen amb unes armes que són invisibles als ulls.

2.- Xarxes voluntàries als pobles


3.- Concerts en streaming de casa a casa (hi participa la Cèlia Vila de Calders)


4.- Ovacions als sanitaris en agraïment a la seva feina

Cap comentari: