Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 de jul. 2025

"Apagada" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

APAGADA

El Mauri ahir va sortir de festa. Sap que no tindrà sempre vint anys i vol aprofitar les ganes de gaudir la vida que fa poc que ha descobert. Ha anat a dormir molt tard i, quan ha sonat el despertador, l’ha silenciat. Ha continuat dormint fins que, cap al migdia, un repartidor ha tocat el timbre. Ha mirat per l’espiera i com que només portava calçotets no ha volgut obrir. Badallant i gratant-se els cabells ha arribat fins a la nevera i, davant la porta oberta, ha començat a engolir glops de llet directament de l’ampolla. Intenta reiniciar sessió.

S’estira al sofà amb el mòbil a la mà i veu la notificació: “Entregar treball de sociologia a les 23:59”. El deixa caure sobre els coixins, tanca els ulls i fa una llarga exhalació. Li passen pel cap les imatges de tots els dies en què ha estat a punt de començar-lo i alguna altra cosa ha passat per davant: partits de futbol, la sèrie que tenia tantes ganes d’acabar o vídeos absurds a les xarxes socials que s’encadenen de manera diabòlica i no sap mai com aturar. Tot salpebrat amb les cares disgustades dels seus pares etzibant-li: 

—Segur que no tens res a fer de la uni?

Doncs sí que tenia coses a fer, però no en tenia ganes. Ara segueix sense tenir-ne, però han saltat totes les alarmes i de sobte aquest treball s’ha convertit en la màxima prioritat. Si no l’entrega abans de les dotze de la nit, suspendrà sociologia. I a casa ja l’han avisat que si en suspèn una altra li tancaran l’aixeta. Són tres quarts d’una. Li queden unes onze hores.

S’incorpora amb una ombra de mal de cap i torna cap a l’habitació. En entrar-hi sent la pudor que sovint li retreuen: “Essence d’adolescence”. Una barreja d’alcohol, peus i suor que genera una atmosfera densa. Obre la finestra per ventilar i porta l’escampall de roba bruta a un cabàs que ja no pot engolir-ne més. Ha d’acabar el treball, sense demostrar que ho està fent a última hora i de qualsevol manera. Avui no pot arriscar-se a discutir amb els pares. No vol donar-los munició.

S’instal·la al sofà amb el portàtil. A baix a la dreta, la icona de la bateria li recorda que està al 12%. Només faltava això! Va a buscar el carregador i de passada es posa samarreta i pantalons curts per evitar males cares quan arribin els pares.

Altre cop sobre el sofà, endolla el portàtil, entra al portal universitari i descarrega el document amb les instruccions del treball. En una altra pestanya obre el Chat GPT. Selecciona la informació. Copia. Enganxa. Afegeix unes indicacions i espera la resposta. Donades les circumstàncies ha d’aprofitar els avantatges de la Intel·ligència Artificial per enllestir la feina el més aviat possible. Trasllada la resposta a un nou document de text i, quan es disposa a revisar-lo per maquillar el resultat final, li entra un missatge al mòbil.

Dani: Què fas, tio? Ja t’has llevat? Deus tenir una bona ressaca, no?

Mauri: Prou bé de la ressaca. Fent el treball de socio amb el Chat GPT. 

Dani: Encara no l’has entregat? Vas al límit, eh? Ves amb compte amb la IA.

Mauri: Què passa?

Dani: La Hippie enganxa tots els treballs fets amb Chat GPT i els tomba ràpid. No sé com s’ho fa, però no se li escapa res.

Mauri: No fotis!

Dani: De veritat. Procura que no es noti gens. Olora la sang!

Mauri: OK. Merci. Et deixo.


Només faltava això. Ara sí que se li ha girat feina. Té disset fulls de treball que ha de revisar frase per frase per dir el mateix, però amb altres paraules, de manera que no sembli fet per una màquina. Des del camp base, el cim de l’Everest es veu molt amunt i ell no se sent Kilian Jornet.

Selecciona tot el text i el marca de color vermell. De mica en mica l’anirà retocant i passant a negre. Comença per la primera frase. La llegeix. Li sembla perfecta, però ha de canviar-la. Busca sinònims, canvia la construcció. Se la mira i li sembla molt artificial. La torna a retocar i ara veu la primera part massa deslligada de la segona. Segueix retocant-la i al final li agrada com queda. La passa a negre. 

Haurà de repetir aquest procés una vegada i una altra fins que canviï les disset pàgines del text... Impossible! I menys ajagut al sofà. Es desplaça a la taula del menjador i, per primer cop en molt temps, fa cas del que sempre li diuen a casa:

—Vols treballar amb una taula i una cadira?

Per fi aconsegueix concentrar-se i, pas a pas, el treball va avançant. Acaba la primera pàgina i mira el rellotge: ja són les dues. Li queden deu hores. I llavors sent un sorollet, com una mena de clic, que el fa sospitar. Mira el mòbil: no té wifi. Toca l’interruptor i el llum no s’encén. Hi ha hagut una apagada elèctrica. Instintivament els ulls li van cap al nivell de bateria: 60%. No vol amoïnar-se perquè normalment quan marxa el llum torna al cap de pocs minuts. S’assegura d’enregistrar el que ha fet i s’aixeca per estirar les cames.

Fa un altre glop de llet de la nevera i es torna a asseure davant de la pantalla, però se sent molt allunyat d’aquell treball. Torna a llegir el full que ha reescrit i intenta recuperar el fil. Amb dificultats per concentrar-se, va revisant-lo frase a frase fins que arriba al final de la segona plana. Ja són gairebé les tres. El pare està a punt d’arribar i no vol que el trobi treballant. Tanca l’ordinador després de veure que li queda un 48% de bateria. Encara no ha tornat el llum i es posa a parar taula. Puntual com cada dia, a les tres i deu arriba el seu pare.

—Bon dia, què tal? A quina hora t’has llevat? —li demana de bones a primeres.

—Tard, tard, passades les dotze. Per cert, no sé què ha passat, però ha saltat el llum? Com ho farem per dinar?

—Aquí també? A la feina ha saltat, però em pensava que només era cosa nostra. No sé si és per això, però tinc una mena de caparra... Els macarrons estan fets i ens els podem menjar freds, però si no torna el llum no podrem coure el tall. Plat únic.

—Doncs, va, dinem. Que després vull treballar una estona...

—Carai! —l’interromp el pare amb sorpresa—. Els universitaris també treballeu? Això és notícia! Què has de fer?

—Vull avançar un treball de sociologia que sinó al final sempre he de córrer.

—Deu ser per demà, no? —malpensa el pare.

—Que no —menteix el Mauri—. És per a la setmana vinent, però vull anar amb temps i avui m’hi puc dedicar.

La conversa acaba aquí. Dinen amb la ràdio de fons i descobreixen que l’apagada és general, a tot Catalunya. Circulen diversos rumors, però cap certesa i tothom diu que la cosa va per llarg. Quan el Mauri sent això pensa en el 48% de bateria i es posa nerviós. En té per un parell d’hores. Tres com a molt. Si no torna el llum no podrà acabar de cap manera.

—Tenim alguna bateria externa? —demana, intentant que no es noti la preocupació.

—Que jo sàpiga, no. Però no passa res: quan se t’acabi, a descansar. El treball no és pas per a demà —insisteix el pare.

—Que no, pesat. Mira, vaig a rentar plats per no sentir-te.

—Que treballador que estàs avui! Taula parada. Plats nets... Que m’has de demanar alguna cosa?

—No, però no t’hi acostumis —li diu, intentant semblar simpàtic, mentre va entrant a la cuina.

—Jo m’estiro una estona, que no em trobo bé. A veure si se’m passa.

Després de rentar plats, el Mauri s’instal·la a la seva habitació. Empeny les piles de roba, papers, llibres i ampolles de sobre l’escriptori per fer-hi un lloc per l’ordinador. Va a parar tot sobre el llit de qualsevol manera i reprèn el treball. Comença a bon ritme i retoca el tercer full en poc temps, però quan va per la meitat de la plana quatre nota els primers símptomes. Li piquen els ulls, badalla i li costa concentrar-se. Ha de tornar a rellegir pràcticament cada frase i a vegades a mig teclejar una paraula es queda aturat dubtant què volia dir. Hauria de fer una becaineta, però no s’ho pot permetre. Es renta la cara i amb penes i treballs comença la pàgina cinc, però no gosa rellegir l’anterior perquè desconfia del que hi pugui haver escrit. Són tres quarts de cinc i li queda un 35% de bateria.

La següent hora la passa fatal. S’adorm i es desperta. Escriu coses que no tenen cap sentit i després, quan aconsegueix llegir-les, ha d’esborrar-ho tot i tornar a començar. Finalment claudica i fa un cop de cap sobre l’escriptori. 

L’arribada de la mare, el desperta a les sis i vint. 

—Com ha anat el dia, Mauri? Ui, què fas aquí tan concentrat? Feina de la uni?

—Si, mare, aprofito per avançar un treball de sociologia —i canvia ràpidament de tema perquè no comenci un interrogatori—. Per cert, el pare no es trobava gaire bé i ha anat a dormir. No sé si ja s’ha aixecat.

—Ah, sí? Vaig a veure com està.

El Mauri sospira alleujat quan la mare marxa. Objectiu assolit. Però encara li queden deu pàgines, menys de sis hores i un 24% de bateria. No pot continuar així. 

Agafa una de les begudes energètiques que té a l’armari per quan surten de festa i se la veu de cop. Desitja que li faci efecte i l’espavili perquè ha perdut bona part de la tarda treballant mig endormiscat. Animat per aquest nou escenari, es posa a treballar i se sent més concentrat. Avança més de pressa. 

Així arriba fins a dos quarts de vuit. Ja només li falten set pàgines, però ara el problema és un altre. Li queda un mínim 13% de bateria. Escriu al xat de la colla:

Mauri: Help! Algú té una bateria externa? Se m’està morint l’ordinador i he d’acabar un treball aquesta nit.

Dani: Nop.

Mel: Ho sento. Jo no.

Pere: Crec que el meu germà en té una. Li demano.

Mauri: Si us plau, Pere. És qüestió de vida o mort.

Dani: Tràgic...

Mauri: Calla, capullo.


Mentre espera la resposta, el Mauri torna a capbussar-se en el treball. Vol aprofitar el moment d’inspiració per avançar tan com pugui. Ja ha sortit l’indicador de “bateria baixa” i va clicant sovint l’opció de “guardar” perquè té por que en qualsevol moment l’ordinador s’apagui. També està pendent de la resposta del Pere.

Pere: El meu germà diu que la té al cotxe. Arribarà d’aquí a un quart d’hora, més o menys.

Mauri: Genial. Quan arribi me la pots portar?

Pere: Tio, si la necessites vine a buscar-la. No em fotis sortir a mi de casa.

Mauri: És una emergència, Pere, no puc perdre ni un minut. Se m’acaba el temps i si no entrego aquest treball, a casa em capen.

Pere: Quins collons!

Mauri: Fes-me el favor, tio. Et convido a sopar i et pago totes les birres, però avui fes-me aquest favor.

Pere: Està bé. Quan arribi te’l porto.


I quan va per reiniciar la feina, es troba la pantalla de l’ordinador tota negra. Game over.

És un quart de nou i li queden sis pàgines per revisar i entregar el treball abans de les dotze de la nit. Unes tres hores. Ha de fer dues pàgines per hora. Ara que ha parat un moment s’adona que està saturadíssim. Ha de desconnectar una mica i després treballar amb la màxima concentració fins al final. Si es queda a casa no podrà. Una hora o altra els seus pares apareixeran i començaran converses que el distrauran.

Mauri: Ei, tio, canvi de plans. Puc venir jo a casa teva i quedar-me a l’estudi a treballar?

Pere: Tio, estàs fatal!

Mauri: És que tinc el temps justíssim i si em quedo a casa amb els pares no acabaré.

Pere: Vine, vine, si vols venir.

Mauri: Però passaré de tu, eh? Necessito estar concentrat al teu estudi sense que ningú em distregui.

Pere: Ok, ok.

Mauri: Doncs truca’m i convida’m a sopar.

Pere: Però en què quedem? Vols venir a treballar o a sopar?

Mauri: Vinc a treballar, però els diré als meus pares que em convides a sopar. Si em truques quedarà més creïble i no els he de dir cap mentida.

Pere: Mare meva, com et compliques la vida!

Mauri: Si, noi, va com va. Em truques o què?

Pere: D’acord. Ja et truco.


El Mauri apuja el volum del mòbil perquè els pares sentin la trucada i, quan acaba de parlar, va a donar-los la notícia. 

—Era el Pere. Que si puc anar-hi a sopar.

—Que ja tenen llum a casa seva? Perquè si no, no sé pas a què et convidaran.

—Pots comptar, pa amb tomàquet, però així surto una mica de casa. No us fa res, oi?

—No, no —contesta el pare, aclofat al sofà—, jo no m’acabo de trobar fi o sigui que segurament aniré a dormir d’hora.

—Posa’t el termòmetre, Ricard, fa estona que no et trobes bé.

—Bé, jo marxo, eh? Que et milloris, pare. Adeu.

—Adeu.

Dit i fet, el Mauri prepara la motxilla amb l’ordinador i els papers de sociologia i surt de casa per primer cop en tot el dia. Els carrers estan pràcticament buits, hi ha molta gent als balcons i molts pocs cotxes circulant. És un escenari sorprenent.

Arriba en un tres i no res a casa del Pere i passa ràpidament a l’estudi. Ja són tres quarts de nou i la llum natural comença a minvar. El Mauri connecta la bateria externa al seu ordinador i l’engega. De cop i volta la icona de la bateria resplendeix amb un fantàstic 80% que li dona una gran tranquil·litat. Apaga el mòbil per evitar qualsevol distracció i, tan bon punt el Pere surt, comença a treballar en un estat de gran concentració. Avança a molt bon ritme i a un quart i mig de dotze acaba la revisió del treball, hi incorpora un parell d’imatges i el dona per acabat. Li haurà sobrat mitja hora.

Llavors encén el mòbil per poder penjar-lo al portal universitari. Veu que comencen a entrar notificacions de missatges, però no es vol distreure. Primer ha de solucionar el problema més urgent del dia i després ja se’ls mirarà. Amb certa lentitud, el treball es descarrega i acaba descansant a la bústia de la Hippie perquè se’l trobi puntualment quan els vulgui corregir.


Treball entregat a les 23’34 h, 25 minuts abans del termini d’entrega.


Tanca els ulls i els nota irritats. Ha acabat treballant a les fosques, il·luminat només per la llum que sortia de la pantalla. De sobte s’adona que està exhaust i vol sortir al carrer perquè li toqui l’aire. S’acomiada del seu amic donant-li les gràcies i, com que l’ascensor no funciona, baixa per les escales a les fosques.

Una negror inusual envolta la ciutat. No hi ha llum dels aparadors, ni dels fanals, ni de les finestres de les cases. Només els fars escadussers dels pocs cotxes que circulen. Comença a caminar i, al cap d’uns metres, la vida retorna a la ciutat amb l’aparició sobtada de tots aquells llums que havia trobat a faltar. I a la seva butxaca el mòbil vibra.

L’agafa i li criden l’atenció deu missatges de la seva mare. Al mig del carrer, il·luminat per un aparador que acaba de ressuscitar, els obre.

Mama: Mauri, el teu pare no es troba bé. Anem a urgències. Truca quan puguis.

Mama: El papa s’acaba de desmaiar. He trucat a una ambulància. No sé on el portaran. Truca quan llegeixis això.

Mama: Anem al Clínic. Truca, si us plau. Estic espantada.

Mama: Què collons estàs fent que no mires el mòbil? L’han portat a la UCI. No me’l deixen veure i fan tots molt mala cara. Truca.

Mama: T’he trucat i no contestes. Estàs bé? Truca. Truca. Truca.

Mama: Acabo de parlar amb el metge i m’ha dit que la propera hora és decisiva. El cor no treballa bé. 

Mama: Hospital Clínic. Sisena planta. Pavelló 1. Soc a la sala d’espera.

Mama: Acabo d’entrar a la UCI per acomiadar-me d’ell. Els metges m’han dit que ho fes per si les coses es complicaven. Tu també hauries d’estar aquí.

Mama: Truca.

Mama: Truca, si us plau.


L’últim missatge és de les 23’34 h, l’hora que ha entregat el treball. Han passat vint minuts. El Mauri ha llegit tots aquests missatges amb el cor encongit i un sentiment de culpa gairebé tan gran com la por que ara el tenalla. Els missatges transmeten molt males vibracions sobre la salut del pare. Ha passat tot el dia capficat amb el treball que havia deixat per a l’últim moment. Des que ha arribat a l’hora de dinar, s’havia queixat que no es trobava bé i ell ni hi ha pensat, preocupat només per acabar el maleït treball. Ara té por que sigui alguna cosa molt més important el que s’hagi acabat.

Busca el telèfon de la mare i dubta abans de prémer la icona de la trucada. Veu un banc uns metres més enllà. S’hi atansa. Seu. Només llavors s’atreveix a fer-ho.

Un to. Un altre. Un altre. Per un moment desitjaria que la mare no li agafés perquè no vol afrontar les males notícies que tem que li donarà. Però al cinquè to de trucada, despenja.

—Mauri? —la veu li tremola com unes mans que intenten col·locar l’última carta que farà caure tot el castell.

—Mama? —el Mauri tampoc no gosa dir res que el tregui d’aquella pausa on encara tot és possible.

I de cop la mare esclata en un plor incontrolable al qual el Mauri s’afegeix amb el cor trencat. Cap dels dos no pot articular paraula davant la gravetat del moment. El Mauri, abatut, separa el telèfon de l’orella i sanglota. La seva mirada entelada no veu l’estúpid missatge que apareix a la pantalla:

23:59 - Ha acabat el termini per presentar el treball de sociologia.

14 de juny 2025

Visita a l'Adam

Després de més de 30 anys fent de mestre, encara tinc la sort de viure experiències noves com la que vaig viure el passat 14 de juny.

A finals de novembre del 2024, l'Adam va deixar de venir a la nostra escola envoltat d'un silenci tan respectuós com misteriós.

Mesos després vaig poder donar resposta a les preguntes dels seus companys. L'Adam havia passat a viure temporalment separat de la seva família fins que les circumnstàncies fossin més favorables. Estava a Sant Feliu de Codines en una llar d'Aldeas Infantiles S.O.S. i tenia l'oportunitat de fer-li una visita per tornar-li les seves coses i saludar-lo.

Vam fer-li un àlbum, una plana cada company, amb dibuixos, dedicatòries, frases boniques i molta complicitat.

El dissabte en qüestió vaig agafar el cotxe i vaig conduir escoltant Housemartins i amb moltes ganes de veure'l. Quan vaig arribar i em va veure, va venir corrents i em va fer una llarga abraçada, emocionadíssims tots dos. Després vam anar a la sala de visites, li vaig tornar les seves coses, li vaig donar la foto de la classe signada per tots (que donem a cada alumne el dia del seu aniversari) i l'àlbum que el va fer MOLT feliç. Va riure amb cada dibuix, amb cada dedicatòria, recordant totes les anècdotes compartides... I va voler fer un vídeo per als companys on deia moltes vegades la paraula "gràcies".

Va ser un preciós tancament d'una etapa que havia quedat estroncada abruptament. I vaig tornar cap a casa amb un grapat de fotos molt especials, els ulls entelats i el cor eixamplat, mentre sonava Norah Jones al viatge de tornada.






1 de juny 2025

"La llei de Murphy" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!   

LA LLEI DE MURPHY

Ja no feia gaire fred, el vint-i-dos de març a les nou de la nit, en el partit de tornada dels vuitens de final de la Lliga de Campions entre el F. C. Barcelona i l’Spartak de Praga. Però des de l’última filera del capdamunt del Camp Nou, un ventet primaveral sacsejava els cabells del Ferran Vilaró mentre, a la mitja part, es menjava l’entrepà.

Duia una gorra vermella amb l’escut del club; una samarreta antiga de màniga curta amb el nom i el dorsal del Ronaldinho per sobre d’una samarreta negra de màniga llarga; uns pantalons texans d’un blau descolorit; i unes sabatilles esportives negres. Amb la mà esquerra aguantava l’entrepà de botifarra i, a la dreta, hi tenia el mòbil. Anava desplaçant el dit polze sobre la pantalla, consultant les xarxes socials, fins que li va entrar una trucada. Va despenjar i se’l va posar a l’orella.

—T’agafo en un mal moment? —va etzibar-li una veu de noia, aguda i musical.

—Soc al futbol, Olga. Ja t’ho havia dit, oi, que hi aniria? —va contestar amb veu neutra.

—Potser sí, ara que ho dius. Et truco més tard?

—No, no, estem a la mitja part. Què vols? —va dir-li abans de clavar una nova queixalada a l’entrepà i desplaçar-se fins al darrere dels seients, just a l’última paret que separava el camp del món exterior, a una alçada considerable. Va mirar cap al carrer, on les persones eren com formigues atabalades entrant i sortint del gran formiguer que era l’estadi.

—Aquesta tarda m’ha trucat el cardiòleg. Les proves que li va fer al papa diuen que alguna cosa no rutlla. Li vol fer un cateterisme per veure què té exactament.

—Però ell es troba bé, no?

—Ara com ara, sí, però diu el metge que és una bomba de rellotgeria. En qualsevol moment podria tenir un “urisme”, es podria taponar una artèria i donar-li una embòlia...

—Aneurisma, deus voler dir —va corregir-la el Ferran.

—Com es digui. Jo no tinc tants estudis com tu. Seria molt millor que t’hi entenguessis tu amb el metge.

L’Olga va callar com si esperés una rèplica que no va arribar i al cap d’uns segons de silenci va continuar.

—El cas és que fins que no l’avisin li ha receptat un medicament per aclarir la sang i hem d’estar-hi molt a sobre...

—El Sintrom.

—Això mateix. Cada dia hauríem d’anar-hi un dels dos per assegurar-nos que se’l pren correctament.

El Ferran va fer l’última queixalada a l’entrepà, va arrugar el paper d’alumini fins a fer-ne una bola i va fer la intenció de llençar-la al carrer. Però a l’últim moment, va notar la mirada d’una senyora, es va reprimir i se’l va posar a la butxaca. Amb una ganyota de contrarietat va contestar la seva germana:

—Ja en parlarem, Olga. Ara comença la segona part. Demà et truco.

I va penjar sense acomiadar-se.

Començaven a sortir els primers jugadors del túnel de vestidors. Va posar-se els auriculars per sentir les notícies i va consultar l’hora a la pantalla gegant, on el marcador li recordava el trist 0-0. Com que encara quedaven uns minuts, va encaminar-se cap a les escales dels lavabos.

Hi havia una petita cua esperant per entrar i va llençar la bola de paper d’alumini a la paperera de l’entrada. Dos homes van sortir dels lavabos eixugant-se les mans als camals dels pantalons i de seguida li va tocar el torn. De tornada al seu seient, es va fixar en un senyor ja molt gran que anava en cadira de rodes. Devia tenir més de vuitanta anys i duia una motxilleta al respatller de la qual sortia un tubet transparent que acabava al seu nas. Devia tenir alguna insuficiència cardíaca o pulmonar que requeria oxigen de manera continuada. Anava ben abrigat, amb jaqueta, guants, bufanda i una gorra per impedir que agafés fred. I malgrat totes aquestes limitacions, els seus familiars el portaven al futbol. Va observar com empenyien la cadira fins al final d’una de les boques per tal que, des d’allà, pogués veure el partit.

Mentre es fixava en aquell home, va esclatar la cridòria de decepció per un gol en contra. Va afanyar-se a arribar a la seva localitat i va comprovar que l’Spartak acabava de marcar un gol que eliminava el Barça. Davant seu, dos homes discutien:

—Aquest any no guanyarem res. Tenim pitjor equip que l’any passat. Els fitxatges no han resultat.

—No perdis l’esperança. Amb un empat en tenim prou per passar l’eliminatòria. I no hi ha hagut cap partit que no haguem fet almenys un gol.

—Desenganya’t, Manel, avui ens eliminen. El Barça és una mostra vivent de la llei de Murphy: “Tot el que pot sortir malament, sortirà malament.”

—Aquesta no és l’actitud, Robert. L’equip necessita suport i no crítiques.

—I jo necessito que l’equip jugui bé i em doni alegries i no ho fa.

El mòbil del Ferran va començar a sonar i va veure que era una nova trucada de la seva germana. Va posar-lo en silenci i el va guardar a la motxilla sense despenjar-lo.

La segona part va anar avançant amb un domini total del Barça que no es materialitzava en cap ocasió de gol. Una remor, barreja de decepció i indignació, va anar creixent fins que ja en el temps de descompte, l’àrbitre va xiular un penal a favor de l’equip local. 

—Veus, home de poca fe. Avui farem com el Madrid: salvarem la pell en el temps de descompte. Si marquem, passem ronda.

—Tu ho has dit, Manel: si marquem. Recorda la llei de Murphy.

—No siguis malastruc, collons.

Mentre es produïa la litúrgia habitual prèvia al llançament (protestes, targetes, rotllanes de jugadors...), el Ferran va aprofitar per tornar a mirar el mòbil. Tenia vuit trucades perdudes i quatre missatges de whatsapp de la seva germana. Va tornar a desar-lo a la motxilla sense obrir-los, amb un rictus barreja de por i preocupació.

Un silenci tens va anar-se estenent per tot el camp i l’àrbitre va xiular. Leo Messi, gest seriós, va dirigir-se a la pilota i va colpejar-la amb el peu esquerre. Però el porter txec li va endevinar la trajectòria i va refusar-la fora del camp, mentre un murmuri de desesperació creixia entre el públic.

—La mare que et va parir! —va exclamar el Manel, mirant amb ràbia el seu amic que somreia com aquell que ha endevinat una profecia.

—El que pot sortir malament, surt malament... La llei de Murphy.

A la jugada següent l’àrbitre va xiular el final del partit que certificava l’eliminació. El públic va reaccionar esbroncant els jugadors, però el Ferran es va aixecar del seient, com si allò no anés amb ell i, capcot, va enfilar el camí de sortida, mentre una nova trucada feia vibrar el seu mòbil, al fons de la motxilla. 

27 de maig 2025

Emili Codorniu, salvat del front de guerra gràcies a la música

 Avui ha sortit publicada a la web de Memòria històrica de Manresa, una notícia sobre la història del meu avi a la Guerra Civil. Porto uns setmanes treballant-hi amb el Salvador Redó, recollint imatges i documentació que havia conservat quan van morir els meus avis i utilitzant com a base entrevistes que jo li havia fet quan estudiava la carrera de mestre.

El que és més interessant del seu cas és que la música el va salvar d'anar al front. Com que tocava el trombó el van destinar a la banda militar que només es dedicava a assajar i fer concerts, però cap al final de la guerra, quan pintaven bastos, el comandament de la seva caserna va enviar tots els músics en un tren cap al front. I davant d'aquella decisió que pintava molt malament, el tren es va aturar a Calaf i va tenir un cop de sort: el capità del destacament de Calaf, quan va saber que al tren hi havia músics, els va fer baixar perquè volia formar una banda militar. Allò el va deslliurar d'anar a primera línia de front!

És una anècdota que no té més importància, però em fa molta il·lusió que la història del meu avi, el meu padrí, l'Emili Codorniu Aran, hagi quedat documentada i recollida en una web de memòria històrica on molta gent podrà consultar-la i conèixer-la.

Us deixo unes fotos i l'enllaç per visitar-la:

https://www.memoria.cat/emili-codorniu/





1 de maig 2025

"Identitat" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!   

IDENTITAT

L’Heribert era el fill mitjà de l’adinerada família Barcons, industrials catalans que havien fet fortuna amb el tèxtil a meitats del segle XX. Amb el temps havien invertit i diversificat fins a constituir un imperi potent que els havia situat en una posició privilegiada. Els pares de l’Heribert, Salvador i Montserrat, havien pujat els seus fills en l’abundància i el luxe, els havien portat a escoles de prestigi i els havien mantingut en una bombolla de gent de la seva mateixa posició.

Però l’Heribert va ser un adolescent rebel, d’idees revolucionàries i vocació artística. De seguida que va poder es va allunyar de la família i va instal·lar-se en una casa ocupada, on va participar de mil i una iniciatives reivindicatives. Els pares van viure amb gran consternació el distanciament del fill mitjà i van intentar endebades fer-lo recapacitar. Però ell sempre es va mantenir ferm i va acabar trencant tots els lligams amb un tipus de vida amb el qual no se sentia còmode ni representat.

Es va instal·lar en una masia al Berguedà amb l’Àstrid, una noia alemanya de pare turc que havia conegut en una trobada d’artistes. Van comprar un ramat de cabres i van començar una vida rural i sostenible. Feien formatges, tenien hort, alguns animals i de tant en tant rebien encàrrecs de disseny gràfic que podien assumir teletreballant des de casa.

Amb el temps van arribar dos fills a qui van anomenar Om i Saüc. Els van educar des de casa, sense portar-los a cap escola, i des de petits van començar a participar d’una vida familiar que recordava més la del segle passat que la contemporània. Eren nens que, d’una banda, collien verdures de l’hort, cuidaven el bestiar i participaven de les tasques domèstiques. I de l’altra, no havien vist mai la tele, ni havien dinat en una cadena de menjar ràpid, ni tenien accés a mòbils ni xarxes socials. Ni havien conegut mai els seus avis paterns.


Quan l’avi Salvador va morir, l’Heribert va presentar-se al tanatori tal i com havia sortit de la masia quan li havien donat la notícia. Quan la vídua el va veure arribar amb les rastes, els pantalons de peto texans i barba de quatre dies, va demanar al seu fill gran que fes fora aquell pidolaire.

—Mare, no veus que és l’Heribert? —va indicar-li l’hereu.

Llavors la mare el va abraçar i se’l va emportar a un reservat.

—Heribert, fill meu, no pots estar aquí vestit d’aquesta manera. És la vetlla del teu pare. Mira com va tothom. És una falta de respecte.

—Mare, quina importància té la roba que porti? Soc aquí. Feia anys que no ens vèiem. L’única cosa que et preocupa és com vaig vestit?

—Heribert, si us plau, t’ho demano. Si vols, el Fermí et pot acompanyar a casa. Et dutxes, t’afaites i et poses alguna cosa decent. Si cal, et pot acompanyar a comprar-te roba —i va obrir la bossa de mà, buscant la cartera—. Té, pren-t’ho com un últim regal del teu pare.

—No necessito cap regal, mare. Veig que res no ha canviat. Si no soc benvingut, me n’aniré. No vull molestar.

—No em facis això, fill meu. Ara no. Jo et vull al meu costat, però així no.

L’Heribert se la va mirar amb una tristesa infinita i li va dir:

—No es pot tenir tot. T’acompanyo en el sentiment.

Li va fer un petó a la galta i va sortir a l’exterior. Es va quedar assegut en un banc, discretament apartat, i va esperar fins que va sortir tothom. Llavors va entrar per acomiadar-se del pare i va tornar a la masia.

L’endemà no va assistir al funeral.


Després d’aquella última trobada, la senyora Montserrat, va convidar en vàries ocasions l’Heribert, buscant una reconciliació. Però ell sempre li contestava que no li anava bé baixar a ciutat, però si volia podia pujar ella a la masia. Sabia que no suportaria embrutar-se les sabates de fang ni notar les mosques volant al seu voltant i efectivament la trobada no es va produir mai. Però van anar passant els anys i la salut de la senyora Montserrat va anar empitjorant. 

Un bon dia es va presentar a la masia el Fermí, el fidel servent de la família.

—Senyor Heribert, la senyora Montserrat està molt malalta. M’ha demanat que li comuniqui que està disposada a venir-lo a visitar aquí a la masia per acomiadar-se. Vol reconciliar-se amb vostè per poder morir en pau.

—Em sembla molt bé, sempre ha tingut les portes obertes. No hi tinc cap inconvenient.

—Un moment, senyor Heribert, això no és tot. La senyora Montserrat està disposada a repartir la seva herència entre vostè i els seus dos germans a parts iguals, sempre i quan vegi que vostè i la seva família viuen en les condicions que ha de viure un Barcons. Si no és així, diu que la part que li correspondria a vostè la donarà a entitats benèfiques perquè els puguin atendre si mai ho necessiten.

L’Heribert no donava crèdit a la proposta. La seva mare volia fer-lo passar per l’adreçador amb l’amenaça de l’herència?

—Digues-li a la meva mare que pot venir quan vulgui, serà benvinguda. Però no penso canviar la manera com vivim la meva família i jo. No necessito els seus diners. 

—De fet, això no és del tot correcte, senyor Heribert. La senyora Montserrat fa un any que va adquirir la propietat de la finca on viuen. Vostè ha seguit pagant el lloguer a la mateixa immobiliària, però ara la propietària és la vídua Barcons. M’ha demanat que li comuniqui expressament que si la seva visita no és satisfactòria, li rescindirà el lloguer i hauran de buscar-se un nou lloc per viure.

—Què?

—Em sap greu, senyor Heribert, em faig càrrec que no són bones notícies, però li recomano que faci les modificacions necessàries per satisfer el desig de la senyora Montserrat. Ja sap que té molt bons contactes i podria arribar a fer-li la vida impossible si s’ho proposa. Potser ningú no li llogaria una altra finca per aquí al Berguedà.

—No té cap dret a ficar-se en la meva vida. Ho trobo totalment inadmissible.

—Miri, senyor Heribert, li diré una cosa que no hauria de dir-li, però confio en la seva discreció: té molt a perdre, però també molt a guanyar i hauria de sospesar bé la seva decisió. Sense precipitar-se. A la senyora Montserrat no li queda gaire temps de vida i està dèbil. Si vostè li concedeix una última visita agradable, ella marxarà contenta i li agrairà compartint la seva fortuna amb la seva família. Tindrà la vida solucionada i el sacrifici haurà estat minúscul comparat amb el benefici que n’obtindrà.

—T’agraeixo la confiança i el consell, Fermí, però això que em demana és humiliant. Tota la vida he fet el que m’ha semblat que era correcte, que sovint no ha estat el que ella hagués volgut. No entenc perquè ara vol obligar-me a canviar els meus principis, fent-me un xantatge final. No ho penso tolerar.

—Jo ja he dit més del que hauria d’haver dit, senyor. Només li puc suggerir que ho consulti amb la seva parella i valorin bé els pros i els contres. La senyora Montserrat els proposarà una data, ara que sap que és benvinguda.

A l’Heribert li bullia la sang quan va explicar-li a l’Àstrid la proposta de la seva mare. Ella també ho va trobar molt desagradable, però es va esgarrifar davant la possibilitat d’haver de deixar la masia. Hi havien dedicat tota la vida i hi tenien totes les seves il·lusions dipositades. Cap dels dos no es veia vivint en un altre lloc, però els indignava que la mare pretengués fer-los canviar la seva manera de viure.

Durant els dies següents aquell va esdevenir el tema de conversa recurrent i de mica en mica es va anar obrint una escletxa en la resistència inicial a acceptar la proposta endimoniada. Si claudicaven no haurien de renunciar a viure en aquella masia i, a més a més, els nens tindrien el futur assegurat. Al cap i a la fi, aquells diners els corresponien en concepte d’herència, igual que als altres germans i no podien acceptar que es fes aquella diferència. I, de fet, la senyora Montserrat estava a punt de morir-se i, quan això passés, res no els impediria desfer els canvis i seguir vivint com sempre havien fet. De manera que potser renunciar temporalment als seus principis podria entendre’s com una estratègia per no haver de renunciar-hi en el futur. Tant l’Àstrid com l’Heribert es trobaven en un dilema moral, però van començar a plantejar hipòtesis que obrien la porta a acabar acceptant els diners de la fortuna Barcons. Podien encimentar el camí d’entrada i enjardinar els laterals, llogar mobles d’Ikea per a les habitacions i una tele gran per a la saleta d’estar, despenjar les banderoles tibetanes que hi havia pels sostres del pis i comprar quadres per decorar les parets...

Quan van rebre la trucada del Fermí per confirmar la visita al cap de deu dies (20 de novembre), van adonar-se que definitivament havien acceptat la idea de maquillar la seva realitat per adaptar-la a les exigències de la matriarca Barcons. Van comprar-se roba moderna per causar-li bona impressió. Van dur els nens a la perruqueria (cosa que no havien fet mai a la vida) i fins i tot l’Heribert va acceptar tallar-se les rastes (que estava segur que la seva mare desaprovava). L’Àstrid, més reticent a fer aquests sacrificis personals, es va negar a tallar-se les seves i va decidir que aquell dia no seria a casa perquè l’àvia no hagués de veure-la. 

Van anar posant en caixes les mil i una andròmines que tenien per sobre de taules i prestatges. Van treure tot el que hi havia enganxat a les parets (pòsters de tota mena, dibuixos que havien fet els nens, tapissos i robes pintades en tallers artesanals...) i van amagar-ho a les golfes que, en pocs dies, van quedar atapeïdes amb tot el que volien amagar a la vista de la vídua Barcons. Van comprar reproduccions de quadres famosos i algunes plantes d’interior per decorar espais, ells que defensaven que, vivint a la natura, no tenia cap sentit arrencar-les per tancar-les entre quatre parets.

Tres dies abans de la visita, l’Àstrid va agafar un tren per anar a Alemanya a visitar la família i l’Heribert es va quedar amb l’Om i el Saüc, ensinistrant-los perquè es comportessin com voldria una senyora a qui no havien vist mai ni podien estimar-se de cap manera. De seguida es va adonar que era una tasca impossible i que el comportament natural dels seus fills seria inadmissible per a la senyora Montserrat. Però no podia pas enviar-los a Alemanya: l’àvia havia dit que volia conèixer-los.

El dia abans de la visita, l’Heribert va passar revista a tota la casa. Li semblava que estigués visitant la d’una altra persona, però creia que la seva mare la trobaria encantadora. Tot i així, quan va veure els nens descalços (no hi havia manera que s’acostumessin a portar espardenyes per dins de casa) i estiregassats per terra, va pensar que allò ho engegaria tot a n’orris. Així que va fer un cop de cap. 

Va enviar l’Om i el Saüc a casa d’uns amics que vivien en una altra masia a pocs quilòmetres de la seva i va trucar una agència d’actors perquè li enviessin dos nens per substituir els seus fills. Va especificar tots els requisits necessaris i a l’agència li van assegurar que l’endemà a primera hora els tindria amb el paper après i que no havia de preocupar-se per res. Com que no estava segur que l’Àstrid aprovés aquella decisió, va decidir que de moment no n’hi diria res.


El dia 20 de novembre l’Heribert es va llevar ben d’hora després d’haver passat una mala nit. De bon matí va rebre els nous Om i Saüc i els va ensenyar tota la casa, repassant el paper perquè no hi hagués cap imprevist. Van resultar ser dos nens encantadors i molt espavilats que van entendre perfectament què se’ls demanava. Per aquella banda no havia de patir.

A mig matí va arribar la vídua Barcons. La furgoneta adaptada va entrar pel camí encimentat i va aparcar just davant de la porta per deixar sortir una velleta en cadira de rodes. Els nens la van sortir a rebre amb dos petons que duien el punt just de respecte i estimació.

—Hola, àvia, com estàs? Jo soc l’Om.

—Hola, àvia, jo soc el Saüc.

La dona va contemplar-los, gratament impressionada, i també el seu fill, amb el cabell arreglat i roba decent. Veient com una llagrimeta li lliscava galtes avall, l’Heribert va pensar que la cosa anava per bon camí.

Va ser una estona agradable, van seure al menjador i van prendre una infusió i unes galetes, mentre la senyora Montserrat tenia agafada en tot moment la mà del fill que acabava de recuperar. Al cap d’una estona van deixar que els nens marxessin a les habitacions per poder parlar amb més intimitat.

—Heribert, em queda poc temps. Però estic contenta perquè ara podré marxar en pau.

—No diguis això, mare, no et veig pas tan malament.

—Sé que no sempre ens hem portat prou bé amb tu —va continuar sense fer cas de les seves paraules—, però la veritat és que tu tampoc no ens ho vas posar gens fàcil. Sempre has volgut anar a la teva i això era difícil d’acceptar.

—No remoguem el passat, mare. Uns i altres hem fet el que crèiem que havíem de fer. Som família, però som molt diferents...

—Som família —va interrompre’l la mare emocionada—, com m’agrada sentir-te dir aquestes paraules.

La conversa va transcórrer per aquests viaranys de respecte i afabilitat i quan van acomiadar-se, el Fermí li va picar l’ullet mentre li estrenyia la mà: la visita havia estat tot un èxit.

Aquella mateixa tarda, l’Heribert va anar a buscar l’Om i el Saüc i l’endemà va tornar l’Àstrid. Un cop reunits els quatre, van començar el procés de tornar a transformar la carrossa en carabassa i van arribar les primeres reaccions inesperades.

—Aquest quadre de Mondrian el podríem deixar, no? M’agraden aquestes formes geomètriques i els colors. Em relaxa. Us sembla bé que el deixem? —va dir el Saüc.

Tots es van quedar una mica sorpresos, però ningú no hi va posar cap inconvenient perquè en el fons també el trobaven un quadre modern i bonic. Llavors l’Om va aprofitar:

—Doncs jo proposaria també deixar la tele. No vull pas que ens “aborreguem” mirant programes estúpids a totes hores, però algun vespre podríem veure una pel·lícula tots junts, no?

Aquest tema ja va generar més controvèrsia. L’Heribert estava totalment en contra de la televisió, però l’Àstrid, que aquells dies a Alemanya, l’havia estat veient a casa dels seus pares, no s’oposava a una solució intermitja. Al final van decidir que la deixaven i que ja veurien l’ús que en farien.

—Doncs mira, posats a introduir canvis, jo aquell moble que vam posar al rebedor no el trauria pas. Va molt bé per deixar-hi coses quan arribes de fora —va dir l’Àstrid.

Tots van convenir que tenia raó i li van deixar. De la mateixa manera que, quan van agafar totes les andròmines que tenien escampades per la casa abans de la visita de l’àvia, van adonar-se que moltes ja no els agradaven tant com per tornar-les a penjar. Van conservar les banderoles tibetanes, però alguns dels pòsters i dibuixos dels nens van tornar cap a les golfes, d’on ja no van sortir mai més. Això sí: els testos amb plantes van anar tots cap al jardí i les van replantar al terra.

Malgrat que s’esforçaven a continuar sent tal i com sempre havien estat, una mirada atenta podia descobrir petits canvis de comportament provocats per aquell terratrèmol de baixa intensitat que havia estat la visita de l’àvia. El canvi més greu, però, va ser la mentida que es va instal·lar al voltant de l’Àstrid. 

L’Heribert s’havia vist incapaç de confessar-li que havia contractat uns nens actors per suplantar els fills. La nit abans que tornés d’Alemanya, havia fet un pacte amb l’Om i el Saüc per no explicar-n’hi res a la mare. Li havia costat molt convèncer-los (mai no els havia demanat que mentissin) però al final ho havia aconseguit fent-los veure que era un error imperdonable però que ja estava fet i, si no en deien res, aconseguirien que no tingués cap conseqüència indesitjada. Així doncs, quan la mare els va preguntar que els havia semblat l’àvia, van dir que l’havien saludada, que es veia una senyora agradable, però que de seguida els havien enviat a l’habitació perquè volien estar sols ella i el pare. I ja no se’n va parlar més.


No havia passat un mes de la visita de l’àvia a la masia, quan van rebre la trucada del Fermí anunciant-ne la mort, els horaris del tanatori i el funeral. L’Heribert no va plorar, però es va adonar que la notícia, tot i esperada, l’afectava més del que havia previst. Va reunir la família al menjador i els va dir:

—La meva mare s’ha mort. Avui estarà al tanatori i demà l’enterren a la basílica de la Mercè. M’agradaria que hi anéssim tots quatre. Com ho veieu?

—És clar que sí, amor —va avançar-se l’Àstrid, acaronant-li la mà amb tendresa—. Ens tindràs al teu costat en aquests moments.

—M’agradaria que hi anéssim amb aquella roba que ens vam comprar quan va venir a visitar-nos.

Quan va sentir aquestes paraules, l’Àstrid li va deixar anar la mà i va mirar-lo als ulls.

—Cal? No podem anar-hi vestits com vulguem?

—Ja sé que sona estrany que us demani això, però serà l’últim cop que estaré davant seu i em ve de gust fer-ho com a ella li hagués agradat. No us hi vull pas obligar. Només us demano que m’agradaria que féssiu aquest gest, però també ho entendré si no voleu. Penseu-hi. Havent dinat marxarem cap al tanatori... qui vulgui venir.

—Vindrem tots amb tu, Heribert —va dir de seguida l’Àstrid, tornant a agafar-li la mà—. Això està clar. Nens, penseu quina roba us voldreu posar. El que decidiu estarà bé.

Va ser un dinar de poques paraules i, havent dinat, tots van anar cap a les habitacions a canviar-se. L’Heribert i els nens van sortir amb la roba del dia de la visita de l’àvia i l’Àstrid, tot i que no va posar-se roba “especial”, va escollir tons foscos i discrets i va cobrir-se les rastes amb un turbant lila.


Al tanatori l’Heribert va ajuntar-se amb els seus germans i de seguida es va veure absorbit per l’espiral de salutacions i condolences de familiars a qui feia anys i panys que no veia. De fet havien de presentar-li la majoria de persones perquè ni tan sols les coneixia. Mentrestant l’Àstrid i els nens estaven al vestíbul i de tant en tant l’Heribert sortia a fer-los una abraçada d’agraïment.

Quan va arribar l’hora de tancar les instal·lacions i ja havien marxat tots els familiars, l’Heribert va demanar a l’Àstrid i els nens si volien acompanyar-lo a acomiadar-se del cos de l’àvia. Van assentir i van començar a caminar darrere seu cap a la capella on hi havia el fèretre exposat, enmig d’un jardí espectacular de rams de flors i sota una pantalla on anaven passant imatges de la vida de la difunta.

Van estar un moment en respectuós silenci davant del cos de l’àvia i després van fer unes passes enrere i, abans de sortir, van quedar-se mirant la pantalla. Hi havia fotos de totes les èpoques: l’àvia i l’avi el dia del seu casament; els pares i els tres fills al llarg de la història; i, a partir de cert moment, un munt de fotos on només sortien el fill gran i la petita; després l’àvia ja sola amb tot de gent que no coneixien... Ja estaven a punt de marxar quan va aparèixer una foto de l’àvia i l’Heribert, el dia que havia anat a la masia amb la cadira de rodes, asseguts al voltant del te i les galetes.

L’Heribert no s’havia adonat que el Fermí fes fotos i li va sorprendre molt veure aquella imatge. Va notar com l’Àstrid li estrenyia la mà, fent-se present per acompanyar-lo en el record d’aquella última trobada. Però de cop i volta la pressió de la mà es va afluixar fins a desaparèixer. A la pantalla sortia una altra imatge d’aquell dia i es veia l’àvia amb uns nens mudats que no eren l’Om ni el Saüc. L’Àstrid va llençar mirades d’incomprensió al seu company i als seus fills i, veient com tots abaixaven la vista al terra, es va sentir tristament enganyada. Va girar cua amb el so dels seus talons allunyant-se enmig d’un silenci dens.

L’endemà, al funeral, només hi va anar l’Heribert sol amb els nens.