Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

8 de gen. 2026

Que poc dura l'alegria a casa dels pobres...

COMUNICAT DE LA FAMÍLIA CARETA ARRAN DE LA DECISIÓ DEL TRIBUNAL DE BARCELONA DE DEIXAR EN LLIBERTAT EL PRINCIPAL SOSPITÓS DEL CRIM DE L'HELENA JUBANY

Avui dijous 8 de gener de 2026 l’Audiència de Barcelona ha acordat de deixar en llibertat provisional Santi Laiglesia, investigat pel crim d’Helena Jubany. Amb aquesta decisió ha corregit la jutgessa de Sabadell que el passat 28 de novembre va enviar-lo a presó provisional com a principal acusat d'haver assassinat la jove Helena Jubany fa 25 anys.

Però ara els magistrats de l’Audiència de Barcelona consideren que el seu “indiscutible arraigo social, familiar y laboral en Sabadell" fa que no sigui necessària una mesura tan greu com la presó provisional i que prohibint-li sortir del país ja n'hi ha prou per evitar el risc de fugida. L’Audiència no nega els indicis en contra del principal sospitós i avala la continuïtat de la instrucció, però considera que el canvi d’escenari probatori no justifica, ara com ara, de mantenir Laiglesia privat de llibertat.

Sobre això, el tribunal subratlla el temps transcorregut d’ençà dels fets, fa gairebé vint-i-cinc anys, i el comportament processal de l’investigat, que sempre ha comparegut quan ha estat requerit judicialment. La resolució recorda que la gravetat del delicte i de la possible pena no poden servir, per si soles, per a mantenir una mesura tan excepcional com la presó preventiva, si no van acompanyades de més elements sòlids. Per això, la sala opta per mesures cautelars menys greus: la retirada del passaport, la prohibició de sortir de l’estat espanyol i l’obligació de comparèixer mensualment davant el jutjat.

A tenor d’aquestes informacions la família Careta volem emetre unes consideracions:

1.- La Montse Careta vivia a l’edifici des d’on van precipitar l’Helena Jubany i on van trobar-se (dos mesos després del seu assassinat) unes caixes buides d’un medicament compatible amb les substàncies trobades al cos de la bibliotecària i uns llumins compatibles als que es van utilitzar per cremar part del seu cos. A més a més, la coneixia de compartir-hi reunions i excursions a la secció Natura de la U.E.S de Sabadell. En el Santi Laiglesia incorrien EXACTAMENT les mateixes circumstàncies.

2.- La Montse Careta va passar 83 dies en presó preventiva, fins que s’hi va acabar suïcidant, acusada de participar en aquell assassinat. El Santi Laiglesia n’hi ha passat 42, com a presumpte autor d’un delicte d’homicidi consumat, 23 anys després d’aquells fets.

3.- Tot i que inicialment es va considerar que la Montse Careta podia haver participat en la redacció dels anònims que l’Helena Jubany va rebre prèviament al seu assassinat, estudis posteriors van descartar-la totalment. També queda provat que és materialment impossible que ella la precipités des del terrat per la seva complexió física. En la roba que l’Helena Jubany duia en el moment de la seva mort s’han trobat restes d’ADN amb una probabilitat 26 bilions de vegades més alta que siguin de Santi Laiglesia que no de qualsevol altre individu a l'atzar. Aquesta troballa contradiu la versió que l'acusat sempre havia sostingut quan negava haver tingut cap contacte amb la víctima abans de la seva mort.

4.- Estem totalment d’acord amb la tesi que qualifica la privació de llibertat que suposa la presó provisional de “mesura excepcional”, que no hauria de contemplar-se sense la presència “d’elements sòlids” que incriminin directament una persona en un crim. El que no entenem és que l’indubtable presència de l’ADN de Santi Laiglesia en la roba de la víctima és consideri un element menys “sòlid” que aquells indicis circumstancials que van provocar la presó provisional de la Montse Careta. Més encara quan la gran majoria d’aquells indicis de l’any 2002 concorrien també en el Santi Laiglesia, al qual ningú no va acusar de res.

5.- No entenem que ara es tingui en compte l’arrelament del Santi Laiglesia a la vida social, familiar i laboral de Sabadell, però res d’això no es valorés quan es va privar indefinidament de llibertat la Montse Careta el 14 de febrer de 2002. Ella també tenia una família, una feina i una vida fora de les parets de la presó, però sembla que en aquell moment ningú no va donar-li cap mena d’importància. Per què llavors no es van oferir a la Montse Careta unes mesures cautelars com les que ara s’han ofert al Santi Laiglesia? La retirada del passaport, la prohibició de sortir de l’estat espanyol i l’obligació de comparèixer mensualment davant el jutjat ara semblen una bona opció perquè el Santi Laiglesia pugui esperar el judici còmodament des de casa seva. Per què no es va oferir aquesta possibilitat en el seu moment a la Montse Careta? Potser no estava ben assessorada?

6.- Per tot aquest reguitzell de fets clarament desproporcionats i desiguals, els  familiars i amics de la Montse Careta volem manifestar el nostre sentiment de tristesa, perplexitat, indignació i injustícia.

7.- Seguim creient en la innocència de la Montse i seguim esperant que un judici ens pugui conduir a conèixer la veritat dels fets que van acabar amb la vida de l’Helena Jubany. Confiem que arribar a aquesta veritat ens demostrarà la innocència de la Montse i la injustícia de tot el tracte que se li ha dispensat al llarg d’aquests més de 23 anys.

 

8 de gener de 2026

1 de gen. 2026

"Descansa en pau" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembreoctubrenovembredesembreNadalgenerfebrermarçabrilmaigjunyjuliolagostCaixaReykjavikPlastilinaOliveresLennonArxipèlagPedalantCadaquésGuitarristaFelicitatValentaTramuntanaTelèfonAtemptatCastell de focsLa carreteraFinestraPiazzollaSputnikVoltorNúvolsPlujaEmpentaCompanyiaParísNocturnITVMales herbes"Ella"PàrquingPaüraCicatriuJuguem?AtzarVocacióPessigollesAutoestopLa decisióConfiançaCoincidènciesUltrasonsInstintVisca la terraYokoADNEducacióHoustonApneaFons d'armariRetiradaPlatjaGrocSenglarsBslamaAnimal de companyiaSubconscientDiscotecaIdentitatLa llei de Murphy, ApagadaL'home del sacRamblaGrafitiBourbon, Halloween... 

DESCANSA EN PAU

L’Elena obre els ulls només un instant. Una foscor absoluta l’embolcalla i la bressola de tal manera que els tanca de seguida i segueix dormint. Però alguna cosa no quadra en aquesta visió fugaç i al cap de poc els torna a obrir. Aquesta negror de vaixell lliscant sobre una immensa taca de petroli en plena nit no és normal. Mira cap a la tauleta de nit i no veu l’hora del despertador. De sobte tot encaixa i pren consciència de la situació: ha marxat el llum. Sonen totes les alarmes i s’aixeca d’una revolada: el respirador!

La mare de l’Elena, la senyora Roser, tota la vida ha arrossegat problemes respiratoris greus que fa un any i mig van acabar requerint la instal·lació d’un respirador artificial al qual viu permanentment connectada. La màquina té unes bateries que li donen un temps d’autonomia si hi ha un tall del subministrament elèctric, però l’Elena no té ni idea de quant fa que ha marxat el llum.

Corre descalça pel passadís a les fosques i irromp a l’habitació de la mare amb l’adrenalina disparada. El silenci dens li posa la pell de gallina i la cobreix d’una por paralitzant, però de seguida reacciona i recorre a ulls clucs la distància que coneix de memòria fins a arribar al llit. La foscor és total. Primer li toca la cara i la fredor li desperta unes sospites que el silenci immòbil d’una boca que ja no respira li ratifica: és morta!

( . . . )

—Nena, on vas? —interroga la senyora Roser a la seva filla, amb una mirada gèlida.

—Ja li vaig dir que anàvem amb la Gemma al cine —contesta l’Elena, ajudant-la a fer memòria.

—Ni parlar-ne. M’has d’acompanyar a la perruqueria. Truca-li i quedeu un altre dia. Avui no pot ser.

—Però si no em necessita per res. Hi pot anar vostè sola perfectament. Per què m’hi fa anar? —protesta, mastegant les paraules i lluitant contra la glopada de ràbia que li puja.

—Mira, maca, ja saps que estic molt malalta i no puc anar sola enlloc. Si em ve un atac necessito tenir-te al costat.

L’Elena es rendeix a desgrat. Gira cua i marxa passadís enllà mentre escup, entre dents:

—Tant de bo li vingui aquest maleït atac d’una vegada...

—Què remugues, nena?

—Res. Vaig a trucar la Gemma.

( . . . )

L’Elena seu al banc del tanatori i per enèsima vegada llegeix el text del recordatori.

Pregueu a Déu per l’ànima de

ROSER MARSINYAC PONS,

vídua de Fèlix Santamans

que ha mort cristianament el dia 23 del corrent a l’edat de 91 anys.

A.C.S.

La seva filla, Elena, nebots, cosins i família tota preguen que la tinguin present en el record i en la pregària.

És l’única persona que surt anomenada al recordatori, l’única família directa que li quedava, l’única que l’ha cuidat amb dedicació exclusiva durant tota una vellesa monopolitzada per la malaltia. Serà un dia llarg.  No creu que vingui ningú, però ha de ser allà per si algú té la pensada de passar a donar el condol. Mentrestant xateja amb la seva amiga Gemma:

Gemma: Vols que vingui al tanatori a fer-te companyia?

Elena: Ni se t’acudeixi. Tens milions de coses millors a fer. Si vols anem a sopar juntes quan tanquin. No val la pena que ens veiem aquí.

Gemma: D’acord. Doncs ens veiem després. Una abraçada.

Gemma: Una altra de tornada.

Ha passat tot el matí sola. No ha vingut ningú. Ha sortit a menjar el menú del restaurant de la cantonada i ara està fent el cafè a la terrassa, des d’on es veu la porta d’entrada del tanatori. No té pressa per tornar a passar la tarda tancada en una habitació amb el cadàver de la mare.

Al cap d’una estona veu una vella geperuda que s’acosta pel carrer fent tentines. S’aixeca d’una revolada, paga i camina cap a ella fins que hi coincideix a la porta del tanatori:

—Tieta Lurdes, com es troba?

—Ai, Elena, pobreta, t’acompanyo en el sentiment. Com estàs?

—Ja pot comptar, tieta. Ja sap que estava molt delicadeta, però sempre ve de nou.

—Ja ho pots ben dir, ja. Què va ser? Un infart?

—Sí, sí. Fulminant —contesta l’Elena sense ganes d’explicar que hi va haver una apagada, que la bateria del respirador es va exhaurir i que va morir ofegada per falta d’oxigen. L’infart és més ràpid.

—Que Déu la tingui a la glòria.

—Amén.

Han anat parlant mentre pujaven les escales i recorrien el passadís fins a la sala de vetlla. Hi entren de bracet i la tieta Lurdes va directa cap on està exposat el fèretre.

—Mira-la que maca, sembla que dormi.

—Sí, l’han deixat molt bé. És ben bé ella.

—Oi que es volia incinerar?

—Ho va dir durant molt temps —contesta l’Elena com si fos una pregunta que ja s’esperava—, però al final va canviar d’idea i va dir que l’enterréssim al cementiri del poble dels seus pares, a Gelida.

—Què dius ara? Em deixes ben parada.

—Sí, sí, vam comprar un nínxol i l’enterrarem allà. Va ser la seva última voluntat.

—És clar, és clar.

( . . . )

—Mare, amb el Robert volem anar a passar un cap de setmana a la muntanya. He parlat amb la tieta Lurdes i vindrà aquí per si vostè necessita res. Li sembla bé?

La senyora Roser es queda en silenci com si rumiés la resposta. Com més s’allarga el silenci més s’enfosqueix la mirada de l’Elena.

—Tu creus que la tieta Lurdes no té res millor a fer que venir a cuidar una vella malalta? A la seva edat? Com se’t pot haver acudit aquesta idea?

—Però, mare...

—Ni parlar-ne —l’interromp la senyora Roser amb autoritat—. Ja li pots trucar immediatament i li dius que no fa falta que vingui. Si tan important és que tu i aquest amiguet teu fugiu per rebolcar-vos en una habitació d’hotel, ja m’espavilaré tota sola.

—Mare, és molt injusta amb mi —diu l’Elena amb les llàgrimes agafades a la barana de les parpelles—. Tinc vint-i-cinc anys i no pot pretendre que estigui sempre esclavitzada als peus del seu llit. Quan marxo a treballar està tot el dia sola i no li ha passat mai res. Em sembla que també podria quedar-s’hi un cap de setmana...

—No cal que en parlem més. Faràs el que voldràs. Però sobretot digues-li a la tieta Lurdes que no cal que vingui... Ehem... Encara puc decidir... ehem, ehem... qui vull tenir a casa meva i aquest cap de setmana... ehem, ehem... no li vull. I porta’m la mascareta! Ehem... No veus que m’estic ofegant?

L’Elena marxa corrents a buscar l’oxigen amb els ulls entelats de llàgrimes. Desitjaria veure morta la seva mare per poder alliberar-se d’aquest jou, tot i que sap que després se sent culpable de pensar-ho i ho passa malament. Li col·loca la mascareta i es tanca a l’habitació per trucar el Robert.

—Robert? (...) Sí, acabo de parlar-hi i ha anat molt malament. Haurem de deixar-ho per a més endavant. (...) A mi també em sap molt de greu. (...) No t’enfadis, amor. (...) No es troba bé, li he hagut de portar l’oxigen i no es vol quedar sola. (...) No t’enfadis amb mi. Millor en parlem demà amb més calma... Robert? M’has penjat?

( . . . )

L’Elena ha decidit fer el funeral a la mateixa sala d’actes del tanatori. És la cerimònia més trista que ha vist mai. Ella seu en un dels bancs del davant, amb la Gemma i la tieta Lurdes, una a cada costat. Disseminades en bancs més retirats hi ha tres veïnes de tota la vida. En total sis persones. Ha fet fer cinquanta recordatoris, sabent que hauria de llençar-ne més de la meitat.

Una noia de veu agradable i un to mesurat, a mig camí entre la transcendència i la simpatia, elabora el mateix discurs que fa per cada defunció. Només ha de canviar noms, dates, edats i salpebrar-ho tot de tòpics amables.

En deu minuts ho tenen enllestit i acaben amb una versió enllaunada del Cant dels Ocells. El taüt desapareix entre bastidors i la mestra de cerimònies baixa a donar-li el condol a l’Elena. Li indica que marxi pel passadís central i s’esperi al final de la sala. S’acomiada de les tres veïnes i la tieta Lurdes i es queda amb la Gemma.

—I ara què? Has d’anar a enterrar-la a Gelida?

—Sí, sí. Sortim d’aquí a mitja hora. Tenim temps de fer un cafè.

—Vols que t’hi acompanyi?

—Ja saps que no. No s’ho mereix. Serà un avorriment. I a més, vull estar sola quan la deixi per sempre dins d’aquell forat.

( . . . )

—Elena! Vens o què?

—Ja vaa —arrossega les paraules l’Elena, amb tota parsimònia, presentant-se a l’habitació deu minuts després que l’hagi començat a cridar—. Ha de tenir una mica de paciència. Ho estava preparant tot.

—Per què em tractes així, filla, no veus que soc una pobra invàlida?

—Ai, mare, marona, si la tracto com una reina. Vinga, va, agafi’s fort del meu coll.

I d’una estrebada la traspassa del llit a la cadira de rodes, li col·loca els peus sobre els reposapeus, la tiba per les aixelles per acomodar-la millor i, quan veu que comença a gemegar, li col·loca la cànula nasal i obre el pas de l’ampolla d’oxigen.

—Elena! No m’agrada... Ehem, ehem... com em tractes!

—Ara no parli, mare, que s’ofegarà. 

La condueix fins a la taula i col·loca la cadira de rodes al cap de taula. Li posa el tovalló al voltant del coll i destapa la safata.

—Un altre cop espinacs? Saps que no m’agraden i menys així, només bullits.

—Mare, el metge va fer una llista dels aliments més adequats per a la seva malaltia i els espinacs són els primers. N’hauria de menjar cada dia. I com més s’aprofiten les seves propietats és només bullits i amb un raig d’oli. Ho faig pel seu bé. No se’n recorda que a mi no m’agradava la llet i vostè me’n feia beure tres gots cada dia? Esmorzar, berenar i un got calentó abans de dormir. I miri que bé que em va anar! Ara soc una dona forta i sana i li’n dono les gràcies.

La senyora Roser no diu res i només li adreça una mirada dura mentre veu com li omple el plat d’espinacs.

—I ara a menjar-s’ho tot com una bona minyona —li diu mentre li fa una carícia a la galta abans d’anar a l’altra punta de la taula i servir-se un plat d’espaguetis.

( . . . )

—Que vagi molt bé, Elena, avisa’m quan arribis.

—No pateixis, Gemma, estic bé. Serà només un tràmit. T’aviso quan arribi. Gràcies per tot.

El conductor de la funerària li obre la porta i, quan s’ha assegut, li tanca amb respecte, dona la volta i es posa al volant. L’Elena fica la mà dins de la bossa per assegurar-se que no s’ha deixat res i després la deixa reposar al costat dels peus. El cotxe fúnebre comença a circular amb suavitat. Quan surten de Manresa i entren a l’autovia, el conductor se li adreça per primer cop:

—Prefereix estar en silenci o vol que posi alguna música?

—Tu mateix, si no et sap greu jo aclucaré els ulls. Però no em molesta si vols posar música.

—Faci tranquil·la, l’avisaré quan estiguem arribant.

I tot i que no té cap intenció de dormir, acluca els ulls i intenta relaxar-se amb un somriure als llavis. Tota la vida ha estat lligada a la cura de la mare i ara per fi se sent alliberada. Havia pensat moltes vegades en el dia que es moriria i, de fet, en alguna crisi greu amb ingressos a l’UCI semblava que se n’anava, però sempre s’acabava recuperant. En aquelles ocasions havien començat a parlar de la mort i ara recorda aquelles converses.

( . . . )

—Ai, filla, això s’acaba. No duraré gaire. Sobretot, quan em mori, fes que m’incinerin i llanceu les cendres a Sant Jeroni.

—Sí, mare, no pateixi. M’ho ha dit tantes vegades que és impossible que me n’oblidi.

—És que no suportaria estar tancada en un nínxol, esperant que se’m mengin els cucs.

—D’acooord.

—En canvi, les cendres escampades a la natura i amb les vistes tan precioses de la muntanya de Montserrat... Això és molt diferent a estar tancada en un forat a les fosques descomponent-me lentament... Quin fàstic, només de pensar-ho.

( . . . )

Al final acaba adormint-se enmig d’aquells records i la desperta el conductor amb suavitat.

—Senyora Santamans, ja hem arribat. Vaig a buscar l’enterrador, torno de seguida.

L’Elena s’acaba de despertar, agafa la bossa i surt del cotxe perquè li toqui l’aire. Al cap d’un moment veu arribar el conductor amb un treballador que arrossega un carretó. L’operari va avançant pels carrers del cementiri, l’Elena decideix seguir-lo a peu i el cotxe fúnebre tanca la comitiva, esgarrapant lentament la grava amb aquell so tan característic.

Arriben a un racó obac. Arran de terra hi ha un nínxol obert i l’enterrador comença a preparar el morter per segellar la làpida. Quan ho té tot a punt, entre ell i el conductor baixen el taüt del cotxe i el posen sobre uns corrons de fusta per fer-lo rodolar cap a l’interior del nínxol. Un cop dins, presenta la làpida, l’apuntala amb unes fustes i va posant-hi el morter per deixar-la fixada. Al final ho repassa tot amb una brotxa humida i col·loca el ram de flors al davant.

L’enterrador s’acomiada i marxa amb el carretó. El conductor espera instruccions a la porta del cotxe en actitud respectuosa.

—Em pots deixar un moment sola i esperar-me a la sortida, si us plau?

—I tant! Només faltaria! Prengui’s el temps que necessiti.

El cotxe s’allunya lentament i l’Elena queda ben sola. Mira a dreta i esquerra i posa la mà dins de la bossa. S’ajup a tocar de la làpida i clava un llarg clau de ferro al morter fresc, arran de terra, fins que aconsegueix deixar-hi un foradet. S’aixeca i llença el clau en una de les papereres on hi ha rams de flors marcides. A continuació treu un petit pot de vidre de la bossa, en descaragola la tapa i també la deixa a la paperera. Retorna als peus del nínxol, hi deixa el pot de vidre obert arran, prop del foradet que ha fet abans, i ho tapa tot amb el ram de flors.

Amb la feina feta, s’incorpora, dedica una última mirada a la làpida i amb un somriure serè s’acomiada.

—Fins mai més, mare. No sé vostè, però jo ara sí que descansaré en pau.

I amb passes fermes, camina cap a la sortida del cementiri sense girar la vista enrere, mentre el primer dels cucs surt del pot de vidre i va arrossegant-se cap al foradet que ha quedat al morter fresc.

1 de des. 2025

"Halloween" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembreoctubrenovembredesembreNadalgenerfebrermarçabrilmaigjunyjuliolagostCaixaReykjavikPlastilinaOliveresLennonArxipèlagPedalantCadaquésGuitarristaFelicitatValentaTramuntanaTelèfonAtemptatCastell de focsLa carreteraFinestraPiazzollaSputnikVoltorNúvolsPlujaEmpentaCompanyiaParísNocturnITVMales herbes"Ella"PàrquingPaüraCicatriuJuguem?AtzarVocacióPessigollesAutoestopLa decisióConfiançaCoincidènciesUltrasonsInstintVisca la terraYokoADNEducacióHoustonApneaFons d'armariRetiradaPlatjaGrocSenglarsBslamaAnimal de companyiaSubconscientDiscotecaIdentitatLa llei de Murphy, ApagadaL'home del sacRamblaGrafiti, Bourbon...

HALLOWEEN

Alcohol a dojo, música persistent i disfresses sexualitzades. Tot i que ja no m’agrada Halloween, he acabat a la festa on ha confluït tothom amb una disfressa que no m’ha dut gaire feina: la granota de la mili del meu pare, unes botes i una carota blanca inexpressiva que em permet l’anonimat. La caputxa posada i un ganivet de plàstic arrodoneixen el conjunt.

Soc en un racó per passar desapercebut. M’aixeco un moment la màscara, faig un llarg glop del cubata i em torno a amagar. Dues bruixes amb faldilla curta negra, carabassa i escombra se m’acosten fingint tenir molta por del meu ganivet i rient exageradament.

—Ets l’Eloi? —em diu una amb una veu lleugerament arrossegada per l’alcohol.

Tot i que sí que soc l’Eloi, faig que no amb el dit i marxen sense acomiadar-se. Aprofito per acabar-me el got i busco la Laura. És fàcil: sempre és el centre d’atenció. Està ballant al mig de la pista, envoltada de nois que bavegen i competeixen entre ells per atraure la seva atenció.

La Laura va disfressada de monja sexy. Unes botes de plataforma de làtex negre que s’enfilen fins a mitja cuixa; una altra peça del mateix material que li va de l’entrecuix al coll i deixa al descobert les espatlles i un escot generós; guants negres de Rita Hayworth fins més amunt del colze; un turbant blanc que dona pas a un vel negre que li tapa els cabells fins a mitja esquena; un penjoll amb un gran crucifix i maquillatge blanc que contrasta amb l’ombra d’ulls negra i realça el seu aspecte gòtic. Molt provocativa.

Es fa un petó a un dit que després, amb un gest indolent, va posant alternativament als llavis dels aspirants a mascle alfa que ballen excitats al seu voltant. Quan li toca el torn a qui va disfressat de comte Dràcula, se’l posa tot  a la boca i el llepa voluptuosament. La Laura l’empeny amb prou força per fer-lo recular i provoca un instant d’expectació. Llavors fa un pas endavant cap a ell i comença a menjar-li la boca mentre li agafa les mans i les dirigeix cap a les seves natges. Tenim un guanyador! La resta d’aspirants comencen a buscar una nova presa i de mica en mica la rotllana es va desfent. 


Conec molt bé la sensació. L’any passat jo estava en aquella rotllana i em va triar a mi. Em va anar dirigint, llavis contra llavis, fins que vam arribar al lavabo de noies. Vam anar ensopegant amb les que es retocaven el maquillatge davant dels miralls fins a traspassar una porta que hi havia al final i donava a un recambró de productes de neteja. Va tancar amb clau, em va descordar el cinturó i la seva mà es va endinsar als meus calçotets. Jo anava calent com una guilla, excitadíssim per tot el ritual previ i amb l’adrenalina del guanyador. Va començar a masturbar-me i jo vaig voler correspondre-la, però llavors es va aturar de cop i em va dir:

—Quant et vols gastar?

Me la vaig mirar sense entendre res. Jo amb la respiració accelerada i ganes de rematar la feina i ella freda i hieràtica mirant-me fixament i repetint:

— Amb mi res no surt de franc. Quant et vols gastar? 

No podia pensar amb claredat, però no soc un violador. Vaig posar-me la mà a la butxaca i en vaig treure un bitllet de cinquanta euros. Me’l va arrabassar i només va dir:

—Serà el millor “polvo” de la teva vida.

Vaig sortir d’allà totalment confús i humiliat, com es deu sortir d’una casa de barrets quan has hagut d’acabar pagant per practicar sexe. Tothom em tractava com si fos un semental i envejaven la sort que havia tingut d’haver-me fet la dona que tothom desitjava. Però el sentiment de vergonya i ultratge em cremava per dins i reclamava venjança.

Per això soc aquí.


Sense que ningú se n’hagi adonat, m’he posat una perruca rossa. Ara tothom es pensa que sota la carota hi ha una dona i ningú no troba estrany que entri al lavabo de noies. Passo cap al recambró de les escombres, m’amago rere uns cartrons que em permetran veure sense ser vist i espero.

—Ja ve la puta de la Laura —sento que comenten a l’altre cantó de la porta.

S’ha guanyat aquests qualificatius perquè cada dia s’ho fa amb un de diferent i sembla que mai no en tingui prou. Hi ha qui pensa que és la seva llibertat i no perjudica ni enganya pas ningú, però molta gent critica aquest comportament tan promiscu i exhibicionista. A mi només em mou el dolor pel que em va fer l’any passat.

Percebo la marea coordinada de tothom qui és al lavabo, apartant-se per obrir pas a la parella tòrrida que s’hi endinsa sense demanar pas ni perdó. De cop sento la porta que s’obre i el soroll de la clau tancant el pany. Després uns gemecs esmorteïts que em remeten al que em va passar fa un any. Miro per l’espai que he deixat entre els cartrons i començo a enregistrar amb el mòbil: el comte Dràcula està a punt de rebre una sorpresa.

—Quant et vols gastar? —li diu la monja sexy, deixant de tocar la simbomba.

—De què cony parles? —li etziba sorprès el pobre noi—. Per què pares ara?

—Amb mi res no surt de franc. Quant et vols gastar?

El noi se la mira amb ulls injectats d’odi. És evident que no reaccionarà com jo l’any passat: ni traurà un bitllet de la butxaca ni sembla disposat a marxar de buit. Ja no sé si vull seguir enregistrant aquesta escena. 

Es miren als ulls i semblen aquells vaquers dels westerns, estudiant-se abans de començar a disparar. La noia sembla molt segura d’ella mateixa i aparenta una tranquil·litat que voreja la indiferència. Jo no me’n sé avenir perquè percebo en el noi una capacitat de resposta irracional que em fa témer el pitjor. 

—Em posa molt calent que siguis tan puta —li etziba el comte Dràcula, agafant-la pel clatell i acostant-se-la fins que els seus llavis tornen a coincidir i comencen una nova morrejada.

Ella no només es deixa fer, sinó que el correspon entaforant-li la llengua, com si consentís aquella dominació sense retrets. I jo segueixo enregistrant-ho tot, cada cop més incòmode. De sobte la noia torna a aturar-se:

—Ja t’has pensat quant t’hi vols gastar? Les putes no follem gratis.

Li diu amb lascívia, com si tot plegat formés part d’una fantasia sexual en què ella farà de puta per excitar-lo i ell de client calent. Ell no diu res. Només la mira. De primer torça una mica la cara, com si s’esforcés a entendre aquella molesta insistència per interrompre els moments de màxima excitació. Després fa una mirada de desaprovació, prem els llavis i sacseja lleument el rostre. Finalment amb un fil de veu li diu:

—No et donaré ni un euro.

Estén una mà per acaronar-li la cara i la mou dolçament amunt i avall fins que, de sobte, l’empeny amb violència contra la paret. L’impacte provoca un cop sord i el cos de la Laura rebota i queda inert a terra. En Dràcula la mira amb menyspreu i, abans de girar cua i sortir, només escup:

—Mala puta!

Deixo d’enregistrar.

El cor em va a cent per hora. No sé si és viva o morta i només vull desaparèixer d’allà per tal que ningú no pugui relacionar-m’hi. Surto del meu amagatall i m’acosto a càmera lenta fins al cos de la Laura. La miro intensament, buscant un lleu moviment que em confirmi que respira, però no soc capaç de percebre’l. Finalment, m’ajupo ben a prop de la seva cara i comprovo que un petit alè de vida encara entra i surt d’aquell cos. He de fotre el camp i després demanar ajuda perquè l’atenguin. Ja té collons la cosa! Jo que volia putejar-la i ara estic preocupant-me per salvar-li la vida. 

Poso l’orella a la porta que separa el recambró del lavabo de noies. Hi ha moviment i no em costa imaginar-me què fan: es renten les mans, es posen rímel, es retoquen els llavis o fins i tot esnifen una ratlla. Confio que tothom estigui tan capficat en les seves coses que no es fixin en la meva presència fugaç. M’asseguro que la màscara i la perruca preserven la meva identitat i traspasso la porta d’una revolada. Veig un lavabo amb la porta oberta i m’hi capbusso ràpidament. Amb una mica de sort ningú s’haurà adonat que sortia de l’habitació de les escombres.

Al cap d’un moment deixo córrer l’aigua de la cisterna i surto de pressa sense mirar ningú. Hi ha dues diablesses que s’estan menjant les boques amb els ulls tancats. Aquestes segur que no m’han vist. Travesso tota la discoteca i m’adreço a l’aparcament. Arribo al meu cotxe, em trec la disfressa i deixo tots els complements al maleter. 

M’assec al volant i començo a rumiar com puc aconseguir que algú  socorri la Laura sense delatar-me, però no se m’acut res. No puc fer servir el mòbil ni dir-li a ningú perquè s’acabaria sabent que l’avís ha sortit de mi. Premo fort les parpelles, com si així pogués esprémer el cervell i fer-ne sortir una idea. Quan obro els ulls veig l’alè blanc de la meva respiració. Fa molt fred i decideixo engegar la calefacció del cotxe per no quedar-me glaçat.

Com que m’havia posat les claus a la butxaca, he de fer una mica de contorsionisme sobre el seient per aconseguir treure-les i al final em cauen a terra, als peus del seient de l’acompanyant. M’ajupo per recollir-les i m’arriba la inspiració. Al compartiment lateral de l’acompanyant, entre altres galindaines, hi ha un bolígraf: deixaré una nota anònima. 

Darrere d’un full de propaganda, escric en castellà i amb la mà esquerra, perquè ningú no pugui reconèixer la meva lletra:

“MIRAD EN EL CUARTO DE LAS ESCOBAS QUE HAY DETRÁS DEL WC DE LAS CHICAS. SE HA OÍDO UN RUIDO EXTRAÑO”

Doblego el full pel mig i el poso dins d’un sobre que trobo a la guantera. A fora hi escric: PARA LA CAMARERA RUBIA DE OJOS AZULES. Així arribarà a la Noemí, que segur que s’hi interessarà. Ara només em falta deixar-lo a la barra sense que ningú no se n’adoni. M’amago el sobre a la butxaca i torno a entrar a la discoteca.

Trobo que tothom va molt passat i em vaig acostant a poc a poc cap a la barra de la Noemí. Ara no vaig disfressat i intento passar desapercebut, concentrat amb el mòbil. La barra està col·lapsada. Els tamborets estan plens i al voltant de cadascun hi ha un munt de gent bevent sorollosament o empentant-se per poder demanar una altra copa.

Sobre un relleix descansen una pila de gots buits. N’agafo un i l’aboco per deixar caure els glaçons i el líquid que hi quedava. Trec el sobre de la butxaca i el poso dins, de manera que sobresurti una mica. També agafo un segon got i me’n vaig cap a un racó de la barra. Assegurant-me que ningú no em veu, el llenço perquè es trenqui a l’esquena dels que ocupen el centre de la barra. Quan esclata, tothom es gira i aprofito la maniobra de distracció per deixar el got amb missatge a la punta de la barra, on ningú no té posada la mirada.

M’allunyo discretament i busco una posició elevada des d’on assegurar-me que el missatge arriba a bon port. Finalment, una cambrera que recull gots, l’arreplega. Tinc por que no vegi el sobre i vagi directe al rentaplats, però se n’adona i llegeix el nom de la destinatària. Somriu i busca la Noemí per entregar-li. Ara ja puc marxar tranquil. Me’n vaig a casa.

Em deixo caure al seient del cotxe i exhalo un llarg sospir d’esgotament amb els ulls tancats. Em relaxo tant que acabo fent una capcinada. Quan em desperto, em trobo amb la resplendor dels llums d’una ambulància aturada a la porta de la discoteca. Imagino que ja han trobat la Laura i circulo per abandonar l’aparcament, però em trobo un control de Mossos. Només he begut un gintònic i, amb l’estona que fa i tot el que m’ha passat, ja el dec haver metabolitzat. Abaixo la finestreta i entra l’aire fred:

—Bona nit. Em permet la documentació? —em diu el mosso, mentre enfoca la llanterna cap als seients del darrere.

Li allargo el DNI, apunta les dades i me’l torna.

—Ens pot obrir el maleter, si us plau?

Aquesta sí que no me l’esperava. Em descordo el cinturó, surto del vehicle i faig el que m’ha demanat. Va regirant les diferents parts de la meva disfressa, enfocant-les amb la llanterna.

—Anava guarnit així a la festa?

—Sí —mussito amb un fil de veu, incòmode, mentre el mosso va prenent notes sense parar.

—Esperi un moment, si us plau.

Em deixa amb el seu company i se’n va cap al cotxe patrulla on comença a parlar per l’emissora. No puc sentir el que diu, però em va mirant i no m’agrada. Al cap d’una estona torna amb posat seriós.

—Senyor Gamisans, acompanyi’m, si us plau.

—Per què? Què passa? Estic detingut?

—No, no. Només està col·laborant voluntàriament en una investigació. Hi té cap inconvenient?

—Suposo que no —contesto derrotat i segueixo unes passes que em tornen a portar cap a la discoteca.

El mosso va directe cap al lavabo de les noies i, un cop dins, dispara:

—Senyor Gamisans, ha estat aquí dins aquesta nit?

Empasso saliva. Em sento atrapat en una teranyina, amb l’aranya acostant-se davant meu. Com pot saber si jo he estat allà? Què em passarà si menteixo i llavors resulta que tenen alguna prova? Deu haver-hi càmeres... Em poso a rastrejar el sostre, però no en veig cap.

—No busqui càmeres on no n’hi ha. Tenim un testimoni que ha vist una persona amb una disfressa com la del seu maleter entrant aquí —i assenyala la porta del recambró de la neteja—. Era vostè?

Escac i mat. Em sento derrotat, engolit per un remolí que giravolta i se m’acabarà empassant, però llavors m’apareix la imatge del flotador que em salvarà: el meu mòbil.

—Sí, he estat aquí i puc explicar tot el que ha passat.

Entrem a l’habitació de les escombres i els explico fil per randa tot el que he viscut. Em remunto als fets que vaig viure en primera persona l’any passat i al meu desig de venjança, els ensenyo el meu amagatall i els dono tots els detalls de l’agressió del comte Dràcula. M’escolten amb molta atenció i sense interrompre’m, però noto un punt de desconfiança i incredulitat que no s’esborra fins que els ensenyo l’enregistrament del mòbil. Allà es veu ben clar què ha passat i es certifica la meva innocència. Finalment, els explico com he fet arribar una nota anònima a les cambreres perquè poguessin atendre la noia. Tots assenteixen com si ja haguessin llegit el manuscrit. Espero que això em salvi del delicte d’omissió de socors.

Em fan anar a comissaria per prendre’m declaració i quedo vinculat com a testimoni al judici que se celebrarà contra el comte Dràcula, quan el localitzin.


En les setmanes següents intento allunyar-me de tot i concentrar-me en la carrera, aprofitant que entre setmana visc en un pis d’estudiants, lluny de casa, però em van arribant notícies. La Laura va tenir una forta commoció cerebral que la va tenir uns dies ingressada, però s’ha recuperat bé. El Dràcula era un tal Santi Catedral, de Sabadell. El van detenir, va declarar i va sortir en llibertat amb càrrecs. S’ha buscat un bon advocat que està intentant arribar a un acord econòmic amb la família de la Laura per evitar el judici.

Els caps de setmana, amb l’excusa dels exàmens, em quedo a Girona i quan ja havia aconseguit oblidar-me una mica de tot plegat, un diumenge al migdia truquen al timbre del pis, cosa que no acostuma a passar.

—Eloi, demanen per tu —em diu la Mariona, que ha anat a obrir.

Estranyat, surto a rebre la visita i em trobo la Laura. La meva cara d’incomoditat i sorpresa deu ser un poema.

—No et prendré gaire temps. Podem parlar un moment?

No vull tenir aquella conversa allà al pis. Li demano un minut, em poso les vambes, agafo la jaqueta i sortim a fer un cafè al bar de la plaça.

—Eloi, he sabut que la nit de Halloween em van trobar gràcies a tu. I també gràcies a tu van enxampar al fill de puta que em va deixar estabornida. Només volia donar-te les gràcies personalment.

Aquella declaració tan senzilla i sincera em deixa desarmat. La ràbia que havia anat acumulant contra ella pels fets de l’any passat me l’havien fet veure com una mala persona, freda i insensible, que contrasta amb la Laura humil i agraïda que ara tinc al davant.

—No es mereixen. Vaig fer el que creia que havia de fer. M’alegro de veure que estàs bé.

—Em va deixar inconscient, el malparit. I se’n va anar tan tranquil.

—Quan et vaig veure allà estesa no sabia si estaves viva o morta. Estava ben acollonit...

—Estic viva gràcies a tu. Els metges em van dir que si haguessin trigat molt a trobar-me podria haver entrat en un coma profund de conseqüències imprevisibles.

—Millor no pensar-hi. Estàs bé i això és el que compta.

—No et vull molestar més, Eloi —diu aixecant-se—. Només que sàpigues que t’estic molt agraïda i, encara que no som amics, si mai puc fer res per tu, compta amb mi.

—Moltes gràcies —contesto una mica atordit, també posant-me dret.

—Et puc fer una abraçada?

Els esdeveniments escapen a qualsevol lògica que pogués haver previst, però tot flueix i em deixo fer. M’abraça amb una intensitat agraïda i em xiuxiueja un “gràcies” arran d’orella que em posa la pell de gallina. Quan desfem l’abraçada em reté agafat per les butxaques de la jaqueta, em mira als ulls i s’acomiada:

—Me’n vaig. He deixat els pares al König i no els vull fer esperar. No oblidis el que t’he dit: si mai et puc ser útil en res, compta amb mi. Moltes gràcies per tot.

Encara em fa un petó a la galta i se’n va. I jo em quedo allà una bona estona, palplantat, veient com s’allunya i intentant assimilar el que m’acaba de passar.

Quan la perdo de vista, es desfà l’encanteri i de cop m’adono que, malgrat el matí assolellat, fa fred. M’apujo la cremallera de la jaqueta i em poso les mans a les butxaques per tornar a casa. Llavors m’adono que tinc un sobre a la butxaca esquerra. Estic segur que no hi tenia res. Me’l deu haver posat ella.

L’obro i no puc evitar un somriure quan veig un bitllet de cinquanta euros amb una petita nota que diu:

“Moltes gràcies. Crec que això és teu.”

28 de nov. 2025

Justícia! (Santi Laiglesia entra a la presó)

El 2 de desembre de 2001 van trobar morta l’Helena Jubany. 

El 12 de febrer de 2002 (més de dos mesos després) van detenir la Montse Careta acusada de participar en l’assassinat. 

El 14 de febrer va ingressar a la presó de Wad Rass i el 7 de maig s’hi va suïcidar. 

Va passar 83 dies a presó acusada d’un crim que estic convençut que no va cometre. Tot perquè algú més “llest” que ella va permetre i/o provocar que alguns indicis apuntessin cap a ella i fessin dubtar de la seva innocència.

Va passar 83 dies a la presó perquè vivia a l’immoble des d’on van llençar el cos inconscient de l’Helena, perquè formava part del grup Natura de la UES, per contradiccions en les seves declaracions i perquè dos mesos després de l’assassinat de l’Helena, en una inspecció policial al seu pis, van trobar unes caixes buides d’un medicament compatible amb les substàncies trobades al cos de la bibliotecària i uns llumins compatibles als que es van utilitzar per cremar part del seu cos. Dos mesos després de l’assassinat! Quin assassí permetria que dos mesos després d’un crim trobessin ben posades a casa seva unes proves que el poguessin incriminar?

Un combinat lamentable de jutges i forces policials, segurament amb un biaix masclista que distorsionava la visió de la realitat, van permetre una investigació de pa sucat amb oli i un procés judicial que la Montse va veure que, per molt que ella digués, tot sempre tornava a apuntar-la a ella, com a baula feble, pressionant-la per veure si els conduïa a algú més. I la Montse no va suportar la pressió i es va suïcidar.

Però hi havia algú que també vivia al mateix immoble on es van trobar aquelles “proves” incriminatòries i també formava part del grup Natura de la UES. Algú a qui la Montse estimava amb devoció i compartia pis i vida amb ella. Algú que era advocat i sabia coses que els altres no sabíem. I algú que era un home (i en aquell moment, en aquest cas, això també va resultar ser un factor diferencial). Potser per tot això aquesta persona no va entrar mai a la presó.

Però avui sí.

Avui, 28 de novembre de 2025, més de 23 anys després, 8294 dies després, SANTIAGO LAIGLESIA entra a la presó, presó provisional comunicada i sense fiança com a presumpte autor d’un delicte d’homicidi consumat.

Hi ha proves del seu ADN a la roba que portava l’Helena Jubany quan va morir (mentre que de la Montse Careta no se n’ha trobat). En Xavi Jiménez està imputat perquè es considera provat que va participar activament en l’elaboració dels anònims que va rebre l’Helena com a avisos previs al seu assassinat (mentre que es va descartar que la Montse Careta hagués participat en aquests anònims).

Però la Montse Careta va passar 83 dies a la presó, experiència que per a ella va ser un infern del qual no es va veure capaç de recuperar-se. Va decidir rendir-se i es va suïcidar.

Portem més de 23 anys defensant la seva innocència, creient en la seva innocència, col·laborant en tot el poc que hem pogut, esperant i desitjant que es faci justícia. Perquè la gran majoria de proves circumstancials que concorrien en la Montse Careta també concorrien en la seva parella Santi Laiglesia i mai no es va actuar contra ell amb la mateixa contundència i celeritat que amb la nostra amiga.

Ell va seguir entrant i sortint de la presó, visitant constantment la seva parella i “assessorant-la” d’una manera que nosaltres sempre hem sospitat que més aviat era una manera de manipular-la, allunyar-la de la seva família i malaconsellar-la per provocar que es disparés trets al peu amb contradiccions en declaracions o permetent que s’anés enfonsant anímicament veient que el procés anava per llarg.

De la boca del Santi Laiglesia van sortir frases suposadament tranquil·litzadores com: “Ja s’hi acostumarà, és com un reformatori de nenes” (quan van decretar el seu ingrés a la presó de Wad Rass) o “A Can Brians estarà millor, podrà veure arbres i ocellets” (quan es plantejava la possibilitat que la traslladessin de presó).

Avui per als amics i familiars que sempre hem cregut en la innocència de la Montse és un gran dia perquè tenim la sensació que es comença a fer justícia. Personalment ara només espero que en Santi Laiglesia pugui “gaudir” també dels arbres i ocellets de Can Brians, almenys 83 dies. I que després s’enfronti a un judici, 24 anys després d’uns fets en els quals estic convençut que va estar involucrat, i que expliqui tot el que sàpiga perquè puguem conèixer la VERITAT del que va passar en aquell llunyà desembre de 2001 que va acabar amb la vida de l’Helena Jubany.

Els amics i familiars de l’Helena es mereixen saber aquesta veritat per poder entendre qui i per què va acabar amb la seva vida. Però nosaltres, els “aneguets lletjos” d’aquesta història, també volem conèixer aquesta veritat, amb la il·lusió que ens confirmi el que sempre hem pensat: que la Montse és innocent i va ser una víctima més d’aquests macabres esdeveniments.





23 de nov. 2025

Comiat del pis del carrer Camps i Fabrés

Quan jo vaig néixer, el 2 de març de 1969 vaig anar a viure al carrer Era Esquerra,11 de Manresa. Allà vivien els meus pares, però era la casa dels meus avis materns (Emili Codorniu i Maria Reguant). L'any 1972, els meus pares, embarassats de la meva germana Olga, van llogar un pis al carrer Camps i Fabrés, número 13, 2n pis i des de llavors sempre van viure allà. 

Jo en vaig marxar l'any 1992 per independitzar-me en un pis de solter al C/Cós, 27, on va venir-hi a viure l'Anna quan ens vam casar. I des del 1999 vivim a Calders, al carrer Pica d'Estats, 13.

Però als meus pares sempre els havia anat a trobar al mateix lloc, al pis del carrer Camps i Fabrés. Tota la vida!

Fa un temps, en previsió que un dia el pla urbanístic de Manresa els fes fora d'allà pel soterrament dels Ferrocarrils Catalans i valorant que un pis més petit i amb ascensor els podia fer la vida més fàcil, van decidir traslladar-se a un pis que la meva germana Olga tenia llogat a uns estudiants, al costat d'on viuen ells. El meu germà Sergi es va fer càrrec de les obres que calia fer per acondicionar-lo i el 5 de novembre de 2025 (coincidint amb els 78 anys de la meva mare) van consumar la mudança i van dormir per primer cop al nou pis del carrer Bailén, 28.


Pocs dies abans d'aquest mudança, vaig passar pel pis del carrer Camps i Fabrés per fer un grapat de fotos que em servissin per fer aquest vídeo de comiat.