"Pausa" (poema)

 

PAUSA

Hi ha el botó de la pausa, t'ho asseguro,

i s'ha aturat el temps, ben obedient.

La mar és un mirall, emmidonada

com uns llençols de seda ben planxats.

L'aigua, tan transparent i cristal·lina,

ens descobreix un submarí desert

de dunes infinites, habitades

per peixets que s'esmunyen, plens de por.

La lluna, dalt del cel, que resta immòbil,

no acaba de marxar i s'ho mira tot

enmig d'un cel tan blau que quasi vessa:

blavíssima hemorràgia de blavor.

Als meus peus una pedra naufragada

recupera les forces. Dins del mar

fan el mort, aturats, uns pocs banyistes,

estàtics, amarats de salabror.

La màgia dels matins a primera hora.

Després algú torna a prémer el botó

i de sobte s'acaba aquesta pausa,

però tornarà ben d'hora, l'endemà.

(Eladi Martínez)

#estiu25 #poemes #passodinsta #calafell

"Retrobada" (poema)

 

RETROBADA

Com l'amic que fa temps que no has vist

i el retrobes i et pinta un somrís

i us poseu a parlar i és ben bé

com si haguéssiu estat junts ahir.

No es fa estrany, tot és complicitat,

simpatia, confiança... amistat!

Ens llepem les ferides, si cal,

i a tots dos ens agrada escoltar.

Ni un retret, ni respostes pendents,

no ens agrada malbaratar el temps.

Estem bé amb poca cosa: estant junts

compartint el regal del present.

Miro el mar i respiro millor.

S'acompassa amb les ones, el cor.

Tanco el cercle i somric satisfet:

altre cop torna a estar tot a lloc.

(Eladi Martínez)

#estiu25 #poemes #passodinsta #calafell

"No hi ets, però sí que hi ets" (poema)

 

NO HI ETS, PERÒ SÍ QUE HI ETS

(Per a tu, Pilar)

Passo llista i no hi ets, però sí que hi ets.

Ja tinc la pessimista previsió

que mai no hagués volgut endevinar,

Però no hi ha alternativa. Això és així.

No és pas tan diferent. Jo parlo sol

i el mar fa de mirall. I dins del mar

hi ha tot el que ara em pugui imaginar

i mai no em poso límits. Tot s'hi val.

Sabia que esperaves els meus mots,

que eren font de somriures i d'enyor,

com també ho són per a mi. Per això un cop més

em poso a escriure sol davant del mar.

Però mai no estic tan sol. Mai no estem sols.

Portem posats retalls de tots aquells

que ens han tocat el cor i ens han permès

créixer i fer-nos millors. I tu ho vas fer.

Vam mantenir converses que ara son

tresors preuats que guardo ben endins.

I vaig pensar molts cops en el primer

dia de tornar a escriure als peus del mar.

I volia que hi fossis, un absurd

homenatge, un record, un pensament.

Torno a estar als peus del mar, el cor obert,

passo llista i no hi ets, però sí que hi ets.

(Eladi Martínez)

#estiu25 #poemes #passodinsta

"L'home del sac" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat, La llei de Murphy, Apagada...

L’HOME DEL SAC

El Bruno condueix per una carreterota i fa estona que se’n penedeix. El navegador del mòbil li ha proposat la ruta que feia drecera per aquesta pista asfaltada. És estreta, amb un ferm irregular i plena de revolts sense visibilitat perquè la vegetació dels laterals sembla que vulgui menjar-se’l. 

Per sort, encara no s’ha creuat amb cap vehicle, però circula a poca velocitat per si de cas i per anar esquivant els bonys i forats que la converteixen en un camp de mines. Segons la pantalla ja només li falta un quilòmetre per reincorporar-se a l’autovia. Només necessita una mica més de paciència.

    De sobte, al final de la baixada que tot just comença, veu una persona caminant pel costat dret. Li estranya que algú pugui prendre la decisió de caminar per aquest lloc tan inhòspit en direcció al no res i amb aquella calor. Porta una gorra de visera negra, ulleres de sol i una samarreta blanca de màniga curta sota una armilla reflectant d’aquelles que porten els operaris de carreteres. Texans desgastats, botes gruixudes i un sac a l’esquena.

Alguna cosa del seu aspecte el fa malfiar i desplaça el cotxe una mica més cap al mig per no passar-li gaire arran. Quan s’hi va costant, l’home comença a brandar el sac, fent uns moviments que recorden els de la bandera de quadres de les curses de Fórmula1. En el moment que es creuen, li descarrega un fort cop de sac sobre la porta de l’acompanyant.

El Bruno es pren d’un sol glop un còctel amb unes gotes d’indignació, un bon raig d’incomprensió i, sobretot, molta por. Accelera per allunyar-se d’aquell pertorbat i se’l mira pel retrovisor. Es fixa en els gestos amenaçadors que li fa amb els braços en alt i no veu l’enorme cràter que li apareix al davant. La sacsejada que fa el cotxe entrant-hi i sortint-ne i el soroll espantós d’alguna cosa que es trenca li fan posar els pèls de punta. De seguida s’encén un pilot lluminós d’avaria al tablier, però vol posar distància entre ell i aquell sonat i segueix conduint.

Al cap de poc el cotxe comença a fer batzegades i un fum sospitós surt del capó. El Bruno mira la pantalla: li queden set-cents metres per arribar a l’autovia. L’avaria sembla prou lletja i atura el cotxe al voral. Agafa el mòbil per demanar assistència, però allà no hi ha cobertura. Surt del cotxe i veu que va perdent oli o el que sigui aquell líquid fosc. Després va cap al cantó on aquell boig li ha donat el cop de sac i veu la planxa abonyegada i tacada d’un líquid marronós i viscós.

—Tuuuuuuu!

Un crit encara llunyà el posa alerta. No pot ser ningú més que l’agressor. Deu haver girat cua i el ve a buscar. El Bruno no té cap ganes d’encarar-s’hi i el cotxe està fora de servei. El tanca i arrenca a caminar ben de pressa per aquella maleïda pista solitària. Ha de trobar cobertura i demanar assistència perquè el treguin d’allà.

—Tuuuuuuu!

De tant en tant es repeteix aquell crit esgarrifós que l’interpel·la, però no li sembla que la veu soni més propera. Pensa que si manté el mateix ritme, l’home del sac no l’agafarà. L’home del sac. El nom el remet al personatge imaginari per fer por als nens petits. Ara mateix no li fa cap gràcia.

Segueix caminant a pas viu i després d’un revolt se li apareix un altre cotxe aturat al voral amb la porta del conductor oberta. Hi ha unes petjades brutes que surten del vehicle i s’endinsen al bosc. Però el Bruno no té ni temps ni ganes de posar-se a investigar. Només vol trobar cobertura i allunyar d’aquest lloc tan poc amable.

—Tuuuuuuu!

Ara ha sentit la veu més propera i del lateral dret de la carretera. Aquell home deu estar fent drecera pel bosc i li pot aparèixer en qualsevol moment d’on no se l’esperava. Una esgarrifança li recorre l’esquena i arrenca un trot per allunyar-se més de pressa. De seguida veu el final de la pista i la incorporació a l’autovia, on algun cotxe passa rabent de tant en tant. Mira el mòbil, però encara no hi ha senyal.

De sobte les seves sospites es fan realitat. D’entre uns pins un tros davant seu, apareix la figura d’aquell home desequilibrat, brandant el sac, assenyalant-lo amenaçadorament i proferint el seu crit de guerra:

—Tuuuuuuu!

    Anar a trobar-lo i demanar-li què carai vol no sembla una opció i el Bruno dona la volta i comença a córrer en direcció contrària. De tant en tant, gira el cap i veu que l’home del sac no corre. Simplement camina implacable i, per tant, la distància ha tornat a eixamplar-se. Quan arriba al cotxe accidentat amb la porta oberta, torna a girar la vista enrere i ja no el veu. Es deu haver tornat a ficar dins del bosc. Per un moment s’imagina atrapat en un bucle infinit en què l’home li surt sempre de cara i el fa canviar de direcció. Una i una altra vegada, atrapat per sempre en aquell horrorós laberint. 

Abans l’home del sac li ha sortit del bosc de la dreta i segurament ara hi deu tornar a ser. Així doncs, el Bruno decideix ficar-se pel cantó esquerre. S’hi endinsa una mica. La distància justa per semblar invisible des de la carretera, però al mateix temps poder veure-la perfectament. I comença a avançar, tan sigil·losament com pot en direcció a l’autovia.

—Malpariiiiiiit!

El Bruno es queda garratibat davant d’aquell crit que, per primer cop, ha articulat una paraula diferent. Al cap d’un moment veu l’home del sac corrent pel mig de la carretera en direcció a l’autovia. Potser aquell sonat ha sortit més endavant a la carretera, després d’haver fet drecera pel bosc, i quan no l’ha vist a la pista asfaltada, se li han trencat els esquemes. Potser per primera vegada no té la situació controlada i no sap com reaccionar. Conscient d’aquesta finestra d’oportunitat, el Bruno decideix quedar-se immòbil. No fer soroll. No fer res.  Deixar que sigui l’altre qui cometi els errors.

L’home del sac s’atura i es queda també quiet, amb els ulls tancats. Lentament va girant el cap a dreta i esquerra. Com si estigués ensumant l’aire amb un olfacte animal. Després s’asseu a terra, allà, al mig de la carretera.

Un silenci dens ho inunda tot i el Bruno té clar que si intenta moure’s el trencarà. Si aixafa una branca, si xuta una pedra, si fa un esternut... Qualsevol soroll, per petit que sigui, el delatarà. Només podria aprofitar si un altre soroll el distragués. Un cotxe que passés per la carretera, un animal empaitant-ne un altre... 

I de cop li sona el mòbil i se li glaça la sang. De seguida el silencia, però l’home que seia al mig de la carretera ja s’ha aixecat i clava la mirada cap on és ell. Si no fa res, se li anirà acostant i tornarà a començar la persecució carretera amunt i avall. Ha de pensar de pressa. Agafa una pedra i la llança amb totes les seves forces cap a l’altre cantó de l’asfalt. El soroll que fa quan cau, fa que l’home focalitzi l’atenció cap allà. Esperançat, el Bruno llença dues pedres més i, des del seu amagatall, veu com l’home del sac s’endinsa al bosc seguint el reclam. 

Sent el soroll que fa trepitjant branques i pinyes i, confiant que emmascari el seu, comença a caminar en direcció oposada. De tant en tant s’atura i només quan sent nous sorolls torna a bellugar-se. Li sembla que ha guanyat uns metres i decideix demanar ajuda. Però el telèfon segueix sense cobertura. Només n’hi devia haver al punt on li ha sonat abans.

—Tuuuuuuu! Malpariiiiiiit!

El Bruno gairebé agraeix aquests crits que li permeten valorar la distància que els separa. La veu ha sonat més llunyana i continua movent-se amb molta prudència per intentar arribar a l’autovia.

L’home del sac es diu Jairo i va tenir el més oposat possible a una infància feliç. El pare alcohòlic gairebé va matar la mare d’una pallissa i aquesta va fugir per salvar la vida. Des de llavors el Jairo va viure amb l’àvia i les visites esporàdiques del pare que sempre arribava borratxo i acabava picant-los a tots dos.

A l’adolescència, quan el Jairo ja s’estava fent un home, una de les vegades que el pare el volia atonyinar, el va aturar, s’hi va tornar i van acabar en una violenta baralla de tu a tu. Després d’aquell episodi va quedar clar que s’odiaven a mort i que l’expressió no era una frase feta: si un dels dos podia, mataria l’altre.

No va haver de passar gaire temps per corroborar-ho. En una nova baralla, el Jairo va matar el seu pare i va fugir, convertit en un rodamon amb un únic objectiu: evitar que l’enxampessin i el tanquessin a la presó.

Des de llavors malvivia pels boscos, fent incursions esporàdiques a la ciutat per proveir-se del que li feia falta. Quan trobava algú desprevingut, l’atacava i, si la cosa es complicava, no tenia gaire remordiments en matar-lo. Cada cop li costava menys.

El Bruno es mou molt a poc a poc, fixant-se on posa els peus per minimitzar qualsevol soroll i mirant regularment la pantalla del mòbil a l’espera de cobertura. En una petita clariana del bosc li apareixen dues ratlletes i, assegurant-se que té el volum silenciat, truca al 112. Xiuxiuejant exposa la seva situació i li prometen ajuda immediata. Esperançat, es posa el mòbil a la butxaca i segueix avançant cap a la sortida.

Fa estona que no sent els brams del seu perseguidor i això, lluny de tranquil·litzar-lo, li genera molta més por. De sobte una pedra aterra davant seu, a uns vint metres. Es queda glaçat. Li recorda el que ha fet ell una estona abans, enviant pedres a l’altre cantó de la carretera per enganyar l’home del sac. Li sembla que qui tira les pedres és qui domina la situació i de sobte se sent vulnerable. No ha vist d’on venia i això el fa sentir totalment indefens. Es queda immòbil. I de cop arriba la segona. 

Aquesta sí que veu d’on ve: del seu darrere. Es gira i veu, massa a prop, uns vint metres rere seu, aquell sonat que fa estona que l’ha arrossegat a aquest sense sentit. Les mirades es creuen fugaçment i el Bruno percep una espurna de crueltat i diversió en els ulls d’aquell home feréstec. Però no té temps d’analitzar res: arrenca a córrer en direcció a la pista asfaltada, acompanyat per un parell de rocs que li passen prou a prop, però no el toquen.

— Tuuuuuuu!

Altre cop aquell crit torna a encalçar-lo. És només una paraula, però li produeix la mateixa esgarrifança que una forquilla fregant un plat de ceràmica. Corre en una cursa absurda per salvar la vida, sense saber què ha fet per posar-la en perill. La veu es manté a la mateixa distància i ell només es preocupa de fixar-se on posa els peus perquè té molt clar que una torta o un esquinç podrien tenir conseqüències fatals.

Al final de la recta comença una llarga baixada fins a l’autovia. La té a l’abast. De tant en tant, els crits darrere seu li recorden per què corre i li sembla notar que la veu esbufega. Potser no està en forma i si es manté constant aconseguirà distanciar-se’n. I llavors, acostant-se des del cantó oposat a l’autovia, arriba la sirena d’un vehicle policial.

    El Bruno es gira un moment i veu que l’home del sac també s’ha girat. Rere seu, un cotxe dels mossos s’acosta tan ràpid com pot amb llums i sirena a tot drap. Aquell home desequilibrat li llença una mirada d’odi i s’endinsa al bosc d’on han sortit fa un moment. El cotxe dels mossos s’atura i s’obren les dues portes alhora. Dos agents en surten de manera sincronitzada: l’home intenta seguir el que s’escapa bosc endins; la dona s’adreça cap al Bruno, apuntant-lo amb l’arma:

—Mans enlaire. No es mogui.

El Bruno fa el que li ordenen i en un moment aclareix quin és el seu paper en aquesta història. La mossa es fa una idea de la situació i l’acompanya fins al vehicle policial. Demana reforços, el deixa allà sol i fa la intenció d’endinsar-se al bosc seguint les passes del seu company. Però una veu l’atura.

—Fills de puta! —és un crit prepotent que l’interpel·la des del mig dels arbres—. Tinc el vostre amiguet. Veniu a buscar-lo!

La policia comunica la nova situació per l’emissora i reclama reforços urgents. Apuntant amb l’arma a dreta i esquerra va avançant bosc endins, mentre el Bruno, paralitzat, s’ho mira tot des de darrere del cotxe.

De sobte, apareixen els emboscats. L’home del sac porta el policia al seu davant, desarmat, amb les mans lligades a l’esquena i un enorme matxet amenaçant-lo sobre la part externa del coll, on un tall profund el dessagnaria en un tres i no res. Li surt sang del front masegat i rere seu es va gronxant el sac del carceller, com si el portés penjat de la corda que li lliga les mans. S’atura i s’adreça a la policia:

—Si em dones aquest malparit, jo et torno el teu amiguet. Fem tractes?

El silenci és l’única resposta possible per a una proposta inacceptable. Però la noia policia intenta mantenir el cap fred i guanyar temps fins que arribin els reforços.

—No compliqui més les coses. El millor que pot fer és deixar anar el meu company i entregar-se. Aviat estarà rodejat i no tindrà escapatòria, però si col·labora tot serà més fàcil.

—No em fas por, nena. No tinc res a perdre. Si em poso nerviós em carrego el poli i tant me fot tot. No serà pas el primer...

Deixa anar una rialla freda i preocupant. Després només queda un silenci tens que s’estén i deixa sentir unes sirenes que es van acostant. A l’home del sac, disgustat pel canvi d’escenari, li ve la pressa:

—Si d’aquí un minut no me l’has entregat, “pelo” el teu amiguet. Cinquanta nou, cinquanta-vuit...

—Per què vol aquest home? Què li ha fet? —l’interromp la noia, per aturar el compte enrere.

—M’ha tocat els collons i a mi qui em busca, em troba.

El Bruno l’escolta terroritzat i té més clar que mai que és boig. Ell nomes passava amb el cotxe i ha intentat apartar-se per no molestar-lo. No ha fet res.

Les sirenes irrompen darrere del cotxe. És una furgoneta amb un Grup Especial d’Intervenció. En surten cinc o sis agents protegits amb cascos i armilles antibales que prenen posició al voltant de l’escena i apunten l’objectiu amb fusells de precisió.

—Està rodejat. Deixi’l anar i tot anirà bé. Aixequi les mans, que puguem veure-les bé.

—I una merda! —diu en veu baixa mastegant les paraules i intentant fer-se un escut humà amb el cos del policia.

Llavors tot passa molt de pressa. Sonen diversos trets i l’home del sac es sacseja i cau, després de fer-li un tall al coll al policia, del qual comença a brollar sang. El mosso ferit també cau cap endavant i pica de cara a terra, incapaç de  protegir-se amb les mans. El sac que tenia lligat a les mans cau a terra i comença a rodar. Dos agents s’abraonen sobre el delinqüent i comproven que és ben mort. Dos més giren el seu company ferit i li taponen el coll amb un mocador.

—Respira. El tall és superficial. Et posaràs bé. Tu respira.

Ningú no està pendent del Bruno que, des de darrere del cotxe, assisteix com una figura de cera a tot aquell desgavell. No pot treure els ulls d’aquell sac que segueix baixant pel pendent i acabarà arribant on és ell. En una de les voltes, el sac s’obre i deixa sortir un cap humà ensangonat, que, com una pilota, segueix rodolant fins que li arriba als peus.

    Llavors, com si algú hagués tornar a prémer el botó de “pausa”, fa un crit esgarrifós, el mateix que faria en despertar d’un malson. I comença a plorar, com si les llàgrimes volguessin esvair tota l’angoixa que ha passat.

"Apagada" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston, Apnea, Fons d'armari, Retirada, Platja, Groc, Senglars, Bslama, Animal de companyia, Subconscient, Discoteca, Identitat, La llei de Murphy...

APAGADA

El Mauri ahir va sortir de festa. Sap que no tindrà sempre vint anys i vol aprofitar les ganes de gaudir la vida que fa poc que ha descobert. Ha anat a dormir molt tard i, quan ha sonat el despertador, l’ha silenciat. Ha continuat dormint fins que, cap al migdia, un repartidor ha tocat el timbre. Ha mirat per l’espiera i com que només portava calçotets no ha volgut obrir. Badallant i gratant-se els cabells ha arribat fins a la nevera i, davant la porta oberta, ha començat a engolir glops de llet directament de l’ampolla. Intenta reiniciar sessió.

S’estira al sofà amb el mòbil a la mà i veu la notificació: “Entregar treball de sociologia a les 23:59”. El deixa caure sobre els coixins, tanca els ulls i fa una llarga exhalació. Li passen pel cap les imatges de tots els dies en què ha estat a punt de començar-lo i alguna altra cosa ha passat per davant: partits de futbol, la sèrie que tenia tantes ganes d’acabar o vídeos absurds a les xarxes socials que s’encadenen de manera diabòlica i no sap mai com aturar. Tot salpebrat amb les cares disgustades dels seus pares etzibant-li: 

—Segur que no tens res a fer de la uni?

Doncs sí que tenia coses a fer, però no en tenia ganes. Ara segueix sense tenir-ne, però han saltat totes les alarmes i de sobte aquest treball s’ha convertit en la màxima prioritat. Si no l’entrega abans de les dotze de la nit, suspendrà sociologia. I a casa ja l’han avisat que si en suspèn una altra li tancaran l’aixeta. Són tres quarts d’una. Li queden unes onze hores.

S’incorpora amb una ombra de mal de cap i torna cap a l’habitació. En entrar-hi sent la pudor que sovint li retreuen: “Essence d’adolescence”. Una barreja d’alcohol, peus i suor que genera una atmosfera densa. Obre la finestra per ventilar i porta l’escampall de roba bruta a un cabàs que ja no pot engolir-ne més. Ha d’acabar el treball, sense demostrar que ho està fent a última hora i de qualsevol manera. Avui no pot arriscar-se a discutir amb els pares. No vol donar-los munició.

S’instal·la al sofà amb el portàtil. A baix a la dreta, la icona de la bateria li recorda que està al 12%. Només faltava això! Va a buscar el carregador i de passada es posa samarreta i pantalons curts per evitar males cares quan arribin els pares.

Altre cop sobre el sofà, endolla el portàtil, entra al portal universitari i descarrega el document amb les instruccions del treball. En una altra pestanya obre el Chat GPT. Selecciona la informació. Copia. Enganxa. Afegeix unes indicacions i espera la resposta. Donades les circumstàncies ha d’aprofitar els avantatges de la Intel·ligència Artificial per enllestir la feina el més aviat possible. Trasllada la resposta a un nou document de text i, quan es disposa a revisar-lo per maquillar el resultat final, li entra un missatge al mòbil.

Dani: Què fas, tio? Ja t’has llevat? Deus tenir una bona ressaca, no?

Mauri: Prou bé de la ressaca. Fent el treball de socio amb el Chat GPT. 

Dani: Encara no l’has entregat? Vas al límit, eh? Ves amb compte amb la IA.

Mauri: Què passa?

Dani: La Hippie enganxa tots els treballs fets amb Chat GPT i els tomba ràpid. No sé com s’ho fa, però no se li escapa res.

Mauri: No fotis!

Dani: De veritat. Procura que no es noti gens. Olora la sang!

Mauri: OK. Merci. Et deixo.

Només faltava això. Ara sí que se li ha girat feina. Té disset fulls de treball que ha de revisar frase per frase per dir el mateix, però amb altres paraules, de manera que no sembli fet per una màquina. Des del camp base, el cim de l’Everest es veu molt amunt i ell no se sent Kilian Jornet.

Selecciona tot el text i el marca de color vermell. De mica en mica l’anirà retocant i passant a negre. Comença per la primera frase. La llegeix. Li sembla perfecta, però ha de canviar-la. Busca sinònims, canvia la construcció. Se la mira i li sembla molt artificial. La torna a retocar i ara veu la primera part massa deslligada de la segona. Segueix retocant-la i al final li agrada com queda. La passa a negre. 

Haurà de repetir aquest procés una vegada i una altra fins que canviï les disset pàgines del text... Impossible! I menys ajagut al sofà. Es desplaça a la taula del menjador i, per primer cop en molt temps, fa cas del que sempre li diuen a casa:

—Vols treballar amb una taula i una cadira?

Per fi aconsegueix concentrar-se i, pas a pas, el treball va avançant. Acaba la primera pàgina i mira el rellotge: ja són les dues. Li queden deu hores. I llavors sent un sorollet, com una mena de clic, que el fa sospitar. Mira el mòbil: no té wifi. Toca l’interruptor i el llum no s’encén. Hi ha hagut una apagada elèctrica. Instintivament els ulls li van cap al nivell de bateria: 60%. No vol amoïnar-se perquè normalment quan marxa el llum torna al cap de pocs minuts. S’assegura d’enregistrar el que ha fet i s’aixeca per estirar les cames.

Fa un altre glop de llet de la nevera i es torna a asseure davant de la pantalla, però se sent molt allunyat d’aquell treball. Torna a llegir el full que ha reescrit i intenta recuperar el fil. Amb dificultats per concentrar-se, va revisant-lo frase a frase fins que arriba al final de la segona plana. Ja són gairebé les tres. El pare està a punt d’arribar i no vol que el trobi treballant. Tanca l’ordinador després de veure que li queda un 48% de bateria. Encara no ha tornat el llum i es posa a parar taula. Puntual com cada dia, a les tres i deu arriba el seu pare.

—Bon dia, què tal? A quina hora t’has llevat? —li demana de bones a primeres.

—Tard, tard, passades les dotze. Per cert, no sé què ha passat, però ha saltat el llum? Com ho farem per dinar?

—Aquí també? A la feina ha saltat, però em pensava que només era cosa nostra. No sé si és per això, però tinc una mena de caparra... Els macarrons estan fets i ens els podem menjar freds, però si no torna el llum no podrem coure el tall. Plat únic.

—Doncs, va, dinem. Que després vull treballar una estona...

—Carai! —l’interromp el pare amb sorpresa—. Els universitaris també treballeu? Això és notícia! Què has de fer?

—Vull avançar un treball de sociologia que sinó al final sempre he de córrer.

—Deu ser per demà, no? —malpensa el pare.

—Que no —menteix el Mauri—. És per a la setmana vinent, però vull anar amb temps i avui m’hi puc dedicar.

La conversa acaba aquí. Dinen amb la ràdio de fons i descobreixen que l’apagada és general, a tot Catalunya. Circulen diversos rumors, però cap certesa i tothom diu que la cosa va per llarg. Quan el Mauri sent això pensa en el 48% de bateria i es posa nerviós. En té per un parell d’hores. Tres com a molt. Si no torna el llum no podrà acabar de cap manera.

—Tenim alguna bateria externa? —demana, intentant que no es noti la preocupació.

—Que jo sàpiga, no. Però no passa res: quan se t’acabi, a descansar. El treball no és pas per a demà —insisteix el pare.

—Que no, pesat. Mira, vaig a rentar plats per no sentir-te.

—Que treballador que estàs avui! Taula parada. Plats nets... Que m’has de demanar alguna cosa?

—No, però no t’hi acostumis —li diu, intentant semblar simpàtic, mentre va entrant a la cuina.

—Jo m’estiro una estona, que no em trobo bé. A veure si se’m passa.

Després de rentar plats, el Mauri s’instal·la a la seva habitació. Empeny les piles de roba, papers, llibres i ampolles de sobre l’escriptori per fer-hi un lloc per l’ordinador. Va a parar tot sobre el llit de qualsevol manera i reprèn el treball. Comença a bon ritme i retoca el tercer full en poc temps, però quan va per la meitat de la plana quatre nota els primers símptomes. Li piquen els ulls, badalla i li costa concentrar-se. Ha de tornar a rellegir pràcticament cada frase i a vegades a mig teclejar una paraula es queda aturat dubtant què volia dir. Hauria de fer una becaineta, però no s’ho pot permetre. Es renta la cara i amb penes i treballs comença la pàgina cinc, però no gosa rellegir l’anterior perquè desconfia del que hi pugui haver escrit. Són tres quarts de cinc i li queda un 35% de bateria.

La següent hora la passa fatal. S’adorm i es desperta. Escriu coses que no tenen cap sentit i després, quan aconsegueix llegir-les, ha d’esborrar-ho tot i tornar a començar. Finalment claudica i fa un cop de cap sobre l’escriptori. 

L’arribada de la mare, el desperta a les sis i vint. 

—Com ha anat el dia, Mauri? Ui, què fas aquí tan concentrat? Feina de la uni?

—Si, mare, aprofito per avançar un treball de sociologia —i canvia ràpidament de tema perquè no comenci un interrogatori—. Per cert, el pare no es trobava gaire bé i ha anat a dormir. No sé si ja s’ha aixecat.

—Ah, sí? Vaig a veure com està.

El Mauri sospira alleujat quan la mare marxa. Objectiu assolit. Però encara li queden deu pàgines, menys de sis hores i un 24% de bateria. No pot continuar així. 

Agafa una de les begudes energètiques que té a l’armari per quan surten de festa i se la veu de cop. Desitja que li faci efecte i l’espavili perquè ha perdut bona part de la tarda treballant mig endormiscat. Animat per aquest nou escenari, es posa a treballar i se sent més concentrat. Avança més de pressa. 

Així arriba fins a dos quarts de vuit. Ja només li falten set pàgines, però ara el problema és un altre. Li queda un mínim 13% de bateria. Escriu al xat de la colla:

Mauri: Help! Algú té una bateria externa? Se m’està morint l’ordinador i he d’acabar un treball aquesta nit.

Dani: Nop.

Mel: Ho sento. Jo no.

Pere: Crec que el meu germà en té una. Li demano.

Mauri: Si us plau, Pere. És qüestió de vida o mort.

Dani: Tràgic...

Mauri: Calla, capullo.

Mentre espera la resposta, el Mauri torna a capbussar-se en el treball. Vol aprofitar el moment d’inspiració per avançar tan com pugui. Ja ha sortit l’indicador de “bateria baixa” i va clicant sovint l’opció de “guardar” perquè té por que en qualsevol moment l’ordinador s’apagui. També està pendent de la resposta del Pere.

Pere: El meu germà diu que la té al cotxe. Arribarà d’aquí a un quart d’hora, més o menys.

Mauri: Genial. Quan arribi me la pots portar?

Pere: Tio, si la necessites vine a buscar-la. No em fotis sortir a mi de casa.

Mauri: És una emergència, Pere, no puc perdre ni un minut. Se m’acaba el temps i si no entrego aquest treball, a casa em capen.

Pere: Quins collons!

Mauri: Fes-me el favor, tio. Et convido a sopar i et pago totes les birres, però avui fes-me aquest favor.

Pere: Està bé. Quan arribi te’l porto.

I quan va per reiniciar la feina, es troba la pantalla de l’ordinador tota negra. Game over.

És un quart de nou i li queden sis pàgines per revisar i entregar el treball abans de les dotze de la nit. Unes tres hores. Ha de fer dues pàgines per hora. Ara que ha parat un moment s’adona que està saturadíssim. Ha de desconnectar una mica i després treballar amb la màxima concentració fins al final. Si es queda a casa no podrà. Una hora o altra els seus pares apareixeran i començaran converses que el distrauran.

Mauri: Ei, tio, canvi de plans. Puc venir jo a casa teva i quedar-me a l’estudi a treballar?

Pere: Tio, estàs fatal!

Mauri: És que tinc el temps justíssim i si em quedo a casa amb els pares no acabaré.

Pere: Vine, vine, si vols venir.

Mauri: Però passaré de tu, eh? Necessito estar concentrat al teu estudi sense que ningú em distregui.

Pere: Ok, ok.

Mauri: Doncs truca’m i convida’m a sopar.

Pere: Però en què quedem? Vols venir a treballar o a sopar?

Mauri: Vinc a treballar, però els diré als meus pares que em convides a sopar. Si em truques quedarà més creïble i no els he de dir cap mentida.

Pere: Mare meva, com et compliques la vida!

Mauri: Si, noi, va com va. Em truques o què?

Pere: D’acord. Ja et truco.

El Mauri apuja el volum del mòbil perquè els pares sentin la trucada i, quan acaba de parlar, va a donar-los la notícia. 

—Era el Pere. Que si puc anar-hi a sopar.

—Que ja tenen llum a casa seva? Perquè si no, no sé pas a què et convidaran.

—Pots comptar, pa amb tomàquet, però així surto una mica de casa. No us fa res, oi?

—No, no —contesta el pare, aclofat al sofà—, jo no m’acabo de trobar fi o sigui que segurament aniré a dormir d’hora.

—Posa’t el termòmetre, Ricard, fa estona que no et trobes bé.

—Bé, jo marxo, eh? Que et milloris, pare. Adeu.

—Adeu.

Dit i fet, el Mauri prepara la motxilla amb l’ordinador i els papers de sociologia i surt de casa per primer cop en tot el dia. Els carrers estan pràcticament buits, hi ha molta gent als balcons i molts pocs cotxes circulant. És un escenari sorprenent.

Arriba en un tres i no res a casa del Pere i passa ràpidament a l’estudi. Ja són tres quarts de nou i la llum natural comença a minvar. El Mauri connecta la bateria externa al seu ordinador i l’engega. De cop i volta la icona de la bateria resplendeix amb un fantàstic 80% que li dona una gran tranquil·litat. Apaga el mòbil per evitar qualsevol distracció i, tan bon punt el Pere surt, comença a treballar en un estat de gran concentració. Avança a molt bon ritme i a un quart i mig de dotze acaba la revisió del treball, hi incorpora un parell d’imatges i el dona per acabat. Li haurà sobrat mitja hora.

Llavors encén el mòbil per poder penjar-lo al portal universitari. Veu que comencen a entrar notificacions de missatges, però no es vol distreure. Primer ha de solucionar el problema més urgent del dia i després ja se’ls mirarà. Amb certa lentitud, el treball es descarrega i acaba descansant a la bústia de la Hippie perquè se’l trobi puntualment quan els vulgui corregir.

Treball entregat a les 23’34 h, 25 minuts abans del termini d’entrega.

Tanca els ulls i els nota irritats. Ha acabat treballant a les fosques, il·luminat només per la llum que sortia de la pantalla. De sobte s’adona que està exhaust i vol sortir al carrer perquè li toqui l’aire. S’acomiada del seu amic donant-li les gràcies i, com que l’ascensor no funciona, baixa per les escales a les fosques.

Una negror inusual envolta la ciutat. No hi ha llum dels aparadors, ni dels fanals, ni de les finestres de les cases. Només els fars escadussers dels pocs cotxes que circulen. Comença a caminar i, al cap d’uns metres, la vida retorna a la ciutat amb l’aparició sobtada de tots aquells llums que havia trobat a faltar. I a la seva butxaca el mòbil vibra.

L’agafa i li criden l’atenció deu missatges de la seva mare. Al mig del carrer, il·luminat per un aparador que acaba de ressuscitar, els obre.

Mama: Mauri, el teu pare no es troba bé. Anem a urgències. Truca quan puguis.

Mama: El papa s’acaba de desmaiar. He trucat a una ambulància. No sé on el portaran. Truca quan llegeixis això.

Mama: Anem al Clínic. Truca, si us plau. Estic espantada.

Mama: Què collons estàs fent que no mires el mòbil? L’han portat a la UCI. No me’l deixen veure i fan tots molt mala cara. Truca.

Mama: T’he trucat i no contestes. Estàs bé? Truca. Truca. Truca.

Mama: Acabo de parlar amb el metge i m’ha dit que la propera hora és decisiva. El cor no treballa bé. 

Mama: Hospital Clínic. Sisena planta. Pavelló 1. Soc a la sala d’espera.

Mama: Acabo d’entrar a la UCI per acomiadar-me d’ell. Els metges m’han dit que ho fes per si les coses es complicaven. Tu també hauries d’estar aquí.

Mama: Truca.

Mama: Truca, si us plau.

L’últim missatge és de les 23’34 h, l’hora que ha entregat el treball. Han passat vint minuts. El Mauri ha llegit tots aquests missatges amb el cor encongit i un sentiment de culpa gairebé tan gran com la por que ara el tenalla. Els missatges transmeten molt males vibracions sobre la salut del pare. Ha passat tot el dia capficat amb el treball que havia deixat per a l’últim moment. Des que ha arribat a l’hora de dinar, s’havia queixat que no es trobava bé i ell ni hi ha pensat, preocupat només per acabar el maleït treball. Ara té por que sigui alguna cosa molt més important el que s’hagi acabat.

Busca el telèfon de la mare i dubta abans de prémer la icona de la trucada. Veu un banc uns metres més enllà. S’hi atansa. Seu. Només llavors s’atreveix a fer-ho.

Un to. Un altre. Un altre. Per un moment desitjaria que la mare no li agafés perquè no vol afrontar les males notícies que tem que li donarà. Però al cinquè to de trucada, despenja.

—Mauri? —la veu li tremola com unes mans que intenten col·locar l’última carta que farà caure tot el castell.

—Mama? —el Mauri tampoc no gosa dir res que el tregui d’aquella pausa on encara tot és possible.

I de cop la mare esclata en un plor incontrolable al qual el Mauri s’afegeix amb el cor trencat. Cap dels dos no pot articular paraula davant la gravetat del moment. El Mauri, abatut, separa el telèfon de l’orella i sanglota. La seva mirada entelada no veu l’estúpid missatge que apareix a la pantalla:

23:59 - Ha acabat el termini per presentar el treball de sociologia.