Pilar

Vaig entrar a treballar al col·legi Oms i de Prat el 20 de novembre de 1991 i ja hi eres. Formaves part de l’equip directiu i aviat vaig adonar-me que el nom t’esqueia a la perfecció: eres un autèntic pilar de l’escola. Sense parella ni fills, dedicaves tot el temps del món a l’escola i estaves sempre disposada a treballar de valent, incansable, responsable, la més exigent de totes perquè exigies als altres el molt que t’exigies a tu mateixa. I directa, deies el que volies dir sense pèls a la llengua, de cara a barraca.

Venies més d’hora per engegar la calefacció, purgaves els radiadors, feies forats al sorral dels petits perquè s’escapés l’aigua dels tolls, t’enfilaves a la teulada a despenjar les pilotes...

Al principi pensava que eres massa seriosa, sempre tensa i pensant en la feina, a vegades fins i tot semblava que no entenguessis una broma si feia referència a alguna cosa de l’escola. Però de mica en mica ens vam anar coneixent més i vaig veure que sota aquella aparença hi havia una persona que gaudia de la natura; que s’apassionava per la ciència i l’educació; que estimava el país, la seva història i les seves tradicions (sobretot el Berguedà i la Patum); que es preocupava i patia per aquells que tenien més necessitats, que s’indignava amb les injustícies i amb la burocràcia innecessària...

I amb el temps vam anar coincidint en converses al cafè, intercanviant recomanacions culturals, ressenyes d’excursions, comentaris d’actualitat i va quedar obert un corrent de respecte i simpatia que no anava més enllà, però deixava uns bons fonaments per si mai.

Fins que va arribar el maig de 2023. Et trobaves malament, no milloraves, vas acabar agafant la baixa i tothom estava preocupat per què et passava. El 23 de juny de 2023 ens vas enviar un correu on anunciaves que t’havien diagnosticat una malaltia (“pinta xungo”, vas dir). I ens vas dir que començaves a caminar pel teu nou GR:

“Les estimades muntanyes, que sabeu que tan feliç em fan, se'm posen a davant en forma de gran repte. Ara, des de la vall, m'espera un camí costerut. Suposo que hi haurà de tot, rius per travessar, parets per escalar, refugis on aixoplugar-me de les tempestes, prats on reposar els dies assolellats, excursionistes que fem camins paral·lels amb qui conversar i establir amistats, uns bons guies acompanyant als novells com jo, raconades inesperades, floretes per retratar, rocs per afegir a la col·lecció...”

I al cap de poc, un dia vas dir als del cafè que t’havien diagnosticat un càncer i que estaves cagada. Quan ho vaig saber et vaig escriure i et vaig dir:

“Dir que estàs cagada és ser molt VALENTA!!”

I penso que allà va néixer la relació tan bonica que vam cultivar durant tot el temps que la vida et va concedir.

Vam començar a intercanviar-nos fotos dels viatges, il·lustracions del 72kilos, cançons, poemes, reflexions i vam anar fent créixer una confiança que ens va permetre estar al dia del que t’anava passant: les temporades instal·lada amb la teva germana a Manresa o a Cerdanya, els alts i baixos de salut, els tractaments i les reaccions que et provocaven... Parlàvem de la malaltia, però no només de la malaltia, compartíem reflexions variades, et manteníem al corrent del que anàvem fent a l’escola amb els alumnes i t’agradava assabentar-te’n. La lluita contra la malaltia et va anar oferint períodes d’estabilitat i bonança que aprofitaves per agafar forces i reprendre petits hàbits que t’acostaven a la normalitat, però els va anar esquitxant amb recaigudes que et deixaven baldada i a vegades fins i tot requerien d’algun ingrés hospitalari.

Recordo matins de Calafell, jo sol davant de la platja, parlant amb tu, comentant el poema que acabava de publicar. Com els agraïes i els valoraves. I les fotos que vas enviar-nos de l’escapada a Cadaqués amb dinar a un restaurant Estrella Michelin. Que contents estàvem de saber l’un de l’altre! Com es va anar enfortint aquell vincle tan especial que va esdevenir una autèntica amistat. I sempre ens deies que no ens preocupéssim, que per a tu, l’Anna i jo érem un pack i que tant feia si escrivíem en singular o en plural.

El dia 1 de gener de 2025 ens vas enviar un missatge preciós:

“Bon dia, guapos i guapes!

Tinc una lleugera idea del que em depara aquest 2025. Ara mateix hi vull pensar poc!

El que tinc molt clar és el que he après aquest darrer any i mig. No sabia, ni volia comprovar la gran xarxa incondicional que tenia a través de família, amics i grans companys de feina. Ni de la importància de viure en el primer món. Però és així, sou incombustibles malgrat que soc conscient de com patiu. Si us ho pogués evitar, prou ho faria...

El meu cos es va debilitant i va aprenent a deixar anar desitjos, a tenir una mica menys de por i a valorar només l'essencial, sovint invisible als ulls, o més aviat només visible als ulls, per trobar-los vidriosos o fugissers, amb poques paraules...

Per si més endavant el meu cos ja no en sap o no pot, us dono moltes GRÀCIES per tota aquesta vida compartida

Un petó molt gran!!!!”

Les cartes sobre la taula: la malaltia guanyava i n’eres plenament conscient. Entraves en temps de descompte i llavors vam apujar l’aposta i vam començar a integrar aquesta realitat en les converses: parlàvem del documental “Eso que tu me das” del Pau Donés, d’aquella mort que t’esperava rere alguna cantonada, de com encarar el final, sense amagar-lo ni defugir-lo, però tampoc deixant-li l’exclusiva. També parlàvem de vida, de conflictes familiars, d’anècdotes del Roc i l’Ona, de projectes de l’escola.

I després de tants missatges, com que ja feia molt temps que no ens havíem vist presencialment vam començar a aparèixer per l’hospital de Sant Andreu en unes visites que recordem amb un gran somriure perquè sempre van ser estones d’allò més agradables i enriquidores.

I ens vam dir que ens estimàvem i ens vam dir que aquelles converses eren un tresor i un luxe perquè la malaltia et va fer més sàvia i vas aprendre a mirar la vida des d’un lloc privilegiat, valorant-la com el regal que és, deslliurant-te de les preocupacions estèrils que li afegim innecessàriament. Vas aprendre a destriar el gra de la palla i a mi aquestes converses m’enriquien i em donaven una gran pau. A tots ens feien molt bé aquestes converses.

A mesura que la malaltia et limitava més i més i et deixava reclosa a l’habitació vas començar a pensar en fins quan valia la pena lluitar i també vam integrar aquest tema en els missatges. Et vam fer l’última visita un 5 de març i el 13 ens vas comunicar les males notícies: els metges aturaven el tractament, ja no hi havia res a fer.

Encara vam seguir parlant. Més poc. Nosaltres oferint-nos pel que fos. Tu agraint-nos tot l’acompanyament rebut. Fins que va arribar el silenci, un silenci que era el preludi del final definitiu: avui 20 de març de 2025 has mort.

Però tinc la sensació que no ens quedarà un buit perquè tot aquest temps que hem compartit ha estat tan bonic i tan profund i tan de veritat, que ens quedarà present d’alguna manera i el portarem integrat en el nostre dia a dia. Sortim molt millors persones de tot aquest acompanyament i enriquiment mutu. Seràs a Calafell aquest estiu, quan estigui escrivint davant del mar.

Gràcies per tot, Pilar, i fins sempre!