CONVERSA
Com si volgués dir-me alguna cosa
i, per cridar la meva atenció,
eliminés els sobrers estímuls:
- Mira'm els ulls, estigues per mi!
Com una casa molt temps tancada
-llençols que tapen els mobles vells-,
de color gris són els amples núvols
que ha col·locat per tapar-me el Sol.
I gris el cel, gris el mar, la vista
busca el que trenca tanta grisor:
unes onades d'escuma blanca
que m'espeteguen a prop dels peus.
Com els carters de Neptú, les ones
porten missatges del fons del mar,
infinit pou on l'aigua salada
brolla com mostra d'eternitat.
Eternitat, infinit... paraules
que a la balança ocupen un plat.
I jo, petit, aprenent, projecte,
a l'altre plat m'he de col·locar.
Una balança en desequilibri
tan evident que m'estranya molt
que no se'm mostri. Perquè resulta
que els plats es queden anivellats.
El mar somriu, veient com em costa
entendre un fet tan paradoxal,
però no em diu res, vol que sol arribi
a treure'n, clara, la conclusió.
He estat rumiant una bona estona
i m'aventuro amb una opinió:
el valor màxim d'una persona
sols en l'essència l'hem de trobar,
ben deslliurant-nos de moltes coses
que ens embolcallen contínuament,
ens emmascaren, ens distorsionen,
no ens deixen veure tot el que som.
Digues-li objectes, parafernàlia,
pressions i feina, xarxes socials.
Si això ho tapem -com el Sol amb núvols-
queda l'essència i només soc jo.
I aquest jo, nu, despullat, autèntic,
pot presentar-se davant del mar,
de tu a tu, sense por, ben plàcid,
a punt per rebre i per escoltar.
Busco un senyal entre les onades
per si he resolt l'enigma, però el mar
només somriu. Ara... juraria ..
que les onades m'han fet l'ullet.
(Eladi Martínez)
#estiu24 #poemes #passodinsta #calafell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada