Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació, Pessigolles, Autoestop, La decisió, Confiança, Coincidències, Ultrasons, Instint, Visca la terra, Yoko, ADN, Educació, Houston... Espero que us agradi!
APNEA
Estirat de panxa enlaire al costat de l’aigua i amb els ulls tancats, el Valentí sent com es van allunyant retalls de converses, esquitxos i rialles. Els entreobre i s’incorpora una mica. La làmina d’aigua reflecteix els rajos de sol, l’enlluerna i els acluca de nou. Com un gat que s’estirés mandrosament, entoma la carícia càlida i torna a jaure.
Creua les mans sota el clatell i es visualitza a si mateix llençant-se de cap a l’aigua. S’hi endinsarà amb elegància, sense enfonsar-se gaire, lliscant just per sota de la superfície. Impulsant-se rítmicament amb mans i braços, anirà avançant a bon ritme fins que veurà la paret acostar-se cada cop més. Allargant els dits, la tocarà i traurà el cap de l’aigua, deixant que l’aire torni a omplir-li els pulmons i sacsejant els cabells que esquitxaran aigua en totes direccions.
Vol fer-ho, però sense testimonis. És un repte personal que el té una mica obsessionat i sap que, si no se’n surt, la decepció no el deixarà indiferent. Per això no vol que el vegi ningú.
De joves jugaven a veure qui es feia tota la piscina per sota de l’aigua, però ell mai no ho va aconseguir. Era molt amic del Pere i el Roger, però els líders eren ells. Ells sí que se la passaven.
L’última vegada que ho va provar, va apurar tant que gairebé es va ofegar. Volia treure el cap de l’aigua per agafar aire amb una respiració entretallada, però se li va fer de nit. Va perdre la consciència, el cos va deixar de respondre i es va començar a enfonsar. Els amics el van treure de l’aigua de seguida i la socorrista el va fer estar una estona estirat, amb una tovallola de coixí, fent-li ensumar l’alcohol de la farmaciola.
Mica a mica va retornar i de seguida que va poder articular paraula, va demanar:
–He tocat la paret?
I el Pere i el Roger van sacsejar el cap horitzontalment, mentre li deien:
–Però gairebé t’hi quedes, capullo! No t’ho deixarem provar mai més!
Ara viu i treballa a Londres. Té un bon sou i, des que ha tornat per passar les vacances al poble, tothom el felicita quan el saluda. Però ha estat arribar a la piscina i ja no ha deixat de pensar en l’últim estiu en què no va ser capaç de passar-se-la per sota. Ha mantingut l’amistat amb el Pere i el Roger, però en el fons arrossega un cert sentiment d’inferioritat per aquella marca atàvica de la piscina. Sap que és estúpid, però negar-ho també ho seria. Ara se sent preparat per superar aquell repte i necessita fer-ho. Però no vol testimonis: només ell i els fantasmes del passat.
Torna a incorporar-se i mira en totes direccions. Només hi ha la socorrista que està dinant i el noi del bar parlant pel mòbil. Ningú més. Ara és el moment.
Passa per la dutxa, torna al caire de la piscina i posa els peus junts ben a la vora de l’aigua. Podria agafar una mica d’embranzida, però li sembla que seria fer trampa i prefereix fer-ho de peus plantats. Els nervis li acceleren la respiració. Així no agafarà tot l’aire que necessita. Ha d’asserenar-se.
S’asseu amb els peus dins de l’aigua i fa respiracions lentes i profundes. Quan es nota més tranquil, es torna a posar dret. Inspira fort i es llença a l’aigua buscant un angle pla que li permeti menjar-se els metres ràpidament, sense enfonsar-se gaire. Avança de pressa i ja intueix a la seva esquerra l’escala que hi ha a mitja piscina. Però llavors li sembla veure l’ombra d’unes figures corrent pel costat. Segurament només és una il·lusió òptica, però imagina el Pere i el Roger anant cap al punt d’arribada per comprovar si completa la gesta.
S’esforça per fer fora aquells pensaments, mantenir la calma i concentrar-se només en els moviments de braços i cames, però és més fàcil de dir que de fer: ha perdut una mica la coordinació i el cor se li ha accelerat. Tot i així, ja veu acostar-se la paret del fons i comença a pensar que ho aconseguirà. Però llavors dos cossos entren a l’aigua molt a prop de la paret d’arribada, enmig d’un aiguabarreig de bombolles. Quan intenta fixar-s’hi, nota una primera punxada al pit. L’aire se li està acabant.
Només li queden tres o quatre braçades que es poden fer pràcticament sense aire. Així que tanca els ulls per no distreure’s i projecta els braços endavant, empenyent-los amb força cap als costats per impulsar-se. El pit li està a punt d’esclatar i de cop nota que se li fa fosc una altra vegada. Allarga els braços en un últim esforç i perd el control dins d’una progressiva foscor.
Quan torna a obrir els ulls, es troba a l’hospital i veu la mare als peus del llit, parlant amb un metge:
–Ha fet una apnea massa llarga i ha patit un episodi d’hipòxia.
–És greu, doctor? Es recuperarà? –li implora fregant-se nerviosament les mans.
–El seu cervell ha estat uns instants sense oxigen, però de seguida l’han tret de l’aigua i han començat les maniobres de reanimació. En casos com aquest, la recuperació acostuma a ser ràpida i completa. Miri –diu dirigint-se al noi estirat al llit¬–, sembla que ja torna en sí.
–Valentí! Em sents? –diu la mare, abraonant-se sobre el fill que jau sota la mascareta que li omple els pulmons d’una concentració d’oxigen pur.
–Senyora Solé, ara necessita repòs i tranquil·litat –s’avança el doctor, apartant-la amb la barreja exacta de suavitat i fermesa–. Sembla que retorna, però hem de deixar que el seu cervell es recuperi sense atabalar-lo ni pressionar-lo. Em permet?
El doctor ocupa el lloc preferent al costat del pacient i, sense dir-li res, li posa els dits al canell, buscant-li el pols. Al cap d’un moment, li acosta una llanterna a les pupil·les i finalment se li adreça amb serenitat.
–Hola, Valentí, soc el doctor Planell. Estàs a l’hospital perquè has perdut el coneixement dins de la piscina. Si has entès el que t’he dit, parpelleja dues vegades.
El Valentí ho fa, però també fa l’intent de contestar de viva veu.
–De moment no parlis. No pateixis, aviat estaràs bé, però és millor que anem a poc a poc.
El doctor li posa un pulsioxímetre al dit índex i anota el resultat. De seguida s’adreça a la mare.
–Senyora Solé, la saturació està millorant. Haurà de quedar-se unes hores en observació i li anirem fent controls, però, si res no es torça, aquesta nit ja podrà dormir a casa.
–Ai, que bé! Moltes gràcies, doctor –diu amb unes llàgrimes d’emoció que li llisquen galtes avall.
El doctor se l’emporta cap als peus del llit i, amb la veu més baixa que pot, li diu:
–Intenti mantenir-se serena. Necessita molta calma i estabilitat. Les emocions acceleren el pols i la respiració i li faran més difícil recuperar-se. No pateixi que en unes hores estarà perfectament.
–Ho entenc, ho entenc –i en veu més alta, perquè la senti el fill, li demana–. I així li puc parlar? I ell a mi?
–Deixi’m fer una prova –i s’acosta cap al noi–. Em pots dir el teu nom?
–Valentí –contesta amb una veu enrogallada.
–T’ha fet mal el coll en parlar?
–Mmm... Mal, no, però tinc una sensació estranya.
–No et preocupis, és normal. D’aquí a unes hores estaràs bé–i adreçant-se als dos, continua–. Pot parlar, però com menys ho faci, millor. L’oxigen resseca el coll i dificulta la parla.
El doctor abandona l’habitació i mare i fill es queden en silenci. La mare voldria agafar-li la mà, però només seu al seu costat. El noi se la mira i la veu diferent. Li sembla més jove. Aquesta observació li provoca una fiblada, com si hagués tirat una pedra a una bassa d’aigua tèrbola i dins del seu cap els records es remoguessin com fang i fulles podrides.
L’últim estiu de joventut amb el Pere i el Roger i aquell estúpid repte de passar-se la piscina per sota de l’aigua es barreja amb aquest estiu que ha tornat de Londres per visitar família i amics. De mica en mica tot li sembla fràgil i inestable, com les taques que fan les pintures a l’oli dins de l’aigua. Tanca els ulls perquè la realitat no se li esmunyi. Una pregunta comença a créixer dintre seu i es debat entre la necessitat i la por de fer-la. El metge li ha recomanat que no parli i això l’ajuda a allargar el silenci, però al final li sembla que l’interrogant és com un globus inflat que li ocupa tota la boca i no pot resistir-se més.
–Mare, quants dies fa que vaig arribar de Londres?
La mirada de la seva mare li confirma que alguna cosa no va a l’hora. Intenta que no es noti, però un llum d’alarma ha quedat encès al fons dels seus ulls.
–Valentí, no has estat a Londres aquest estiu. Vas anar-hi l’any passat pel Pont de la Puríssima. Estàs confonent les coses. Descansa. Preguntaré a les infermeres si això és normal.
Al Valentí li bull el cap de confusió, però no vol amoïnar més la mare. Torna a tancar els ulls i busca en la foscor un lloc més segur. La memòria es desdibuixa per moments i s’adona que no pot refiar-se’n. Potser és per culpa de la falta d’oxigen i d’aquí a una estona tot s’anirà aclarint, però... De la manera que li ha contestat la mare, sembla poc probable que estigui vivint a Londres. Són irreals els seus pensaments? Obre els ulls i la veu al seu costat, mirant-lo fixament.
–Mare, quants anys tinc?
No ha pogut aguantar més i ha llençat la pregunta que ho acabarà de sacsejar tot. Però la resposta només li allarga la incertesa.
–Ja saps quants anys tens, Valentí, no diguis bestieses. Vaig a buscar algú perquè ens expliqui si això és normal.
I surt de l’habitació.
El Valentí es queda sol i de cop li ve un calfred de por. Tanca els ulls abans que les parets comencin a bellugar-se i el facin dubtar de tot. Voldria adormir-se i no haver d’afrontar aquella incertesa, però les veus que s’acosten pel passadís l’inquieten com les passes marcials d’un escamot d’execució.
El doctor Planell i la senyora Solé irrompen a l’habitació. A ella, la preocupació li sobresurt com els peus d’un lladre mal amagat rere les cortines. En canvi, el metge desprèn serenitat quan s’apropa al pacient.
–Ara et faré unes preguntes. M’entens?
–Sí, doctor. Perfectament.
–D’acord. Pots dir-me el teu nom complet?
–Valentí Sánchez Solé –contesta sense dubtar.
–Molt bé. Recordes la teva data de naixement?
–Cinc d’abril de 2003.
El Valentí ha contestat de manera automàtica i acte seguit ha aclucat els ulls com si estigués calculant alguna cosa.
–Tinc vint-i-un anys... –diu per a si mateix, però en veu alta.
–Efectivament. Ara estàs de vacances, però a què et dedicaves abans?
Aquí el Valentí no contesta. Els pensaments es tornen un mar de boira en el que de tant en tant s’albiren formes que no acaben d’encaixar. Viu i treballa a Londres? No pot haver acabat els estudis si té vint-i-un anys... Res no encaixa en el seu cap esgotat i es rendeix.
–No ho sé doctor. Jo creia que vivia i treballava a Londres, però si tinc vint-i-un anys no pot ser veritat. Suposo que estava estudiant enginyeria, però tot és molt confús al meu cap.
–Tranquil, Valentí, la hipòxia pot provocar al·lucinacions d’aquest tipus, però són temporals. Ara et faré una pregunta i vull que la contestis sense pensar-hi. El primer que et vingui al cap. M’entens?
–Sí, sí.
–D’acord. Digue’m l’adreça completa de casa teva. Sense pensar!
–Carrer General Prim, 25, 1r-3a –contesta d’una tirada.
El doctor Planell interroga la senyora Solé amb la mirada. Sembla alleujada i assenteix sense parlar. L’habitació queda en silenci. El metge escriu a l’historial clínic del pacient. La mare agafa la mà del seu fill sense dir res i aquest manté els ulls tancats amb expressió de neguit.
–Valentí, et donarem un sedant perquè t’adormis. El teu cervell necessita descansar i reorganitzar-se. No pateixis. La manca d’oxigen pot actuar com una droga. Potser en l’estona que has estat inconscient el teu cervell ha construït records falsos, però en unes hores tot tornarà a estar bé. Creu-me. No t’atabalis i procura descansar.
De seguida arriba una infermera. Li punxa el sedant a la vena i li recomana que intenti dormir. El Valentí, obedient i amb ganes d’abandonar aquell malson, tanca els ulls i es gira d’esquena a la mare.
El sedant de seguida fa efecte i comença a somiar. Està a una piscina molt llarga, molt més que la del poble. Hi ha tot de nedadors dalt dels pòdiums de sortida amb uns banyadors blancs de cos sencer. Esperen el senyal per llançar-se a l’aigua. Hi són tots: el Pere, el Roger, la Neus, el Moha, la Lia i ell mateix. De sobte s’encenen uns focus molt potents i es veuen les grades completament buides. Es percep un silenci grandiós que ho omple tot.
Sona un primer xiulet llarg i tots s’ajupen, concentrats per la sortida. Quan sona el segon, el Valentí és l’únic que es llença a l’aigua. Tots els altres baixen del pedestal i comencen a caminar a banda i banda de la piscina. És una imatge molt plàstica: un únic nedador avançant per sota de l’aigua i dues comitives laterals que avancen sincronitzades. I tot enmig d’un silenci quirúrgic del que només sobresurt un so, primer molt tènue, però que de mica en mica va pujant de volum. Com una mena de sirena d’ambulància...
El Valentí obre els ulls i veu l’hora al seu rellotge despertador. Són les 06:45. Encén el llum i redescobreix la seva habitació. No és a l’hospital. Al seu costat sent un gruny de protesta i veu una dona que vol seguir dormint. Ràpidament torna a tancar el llum, s’aixeca intentant no fer soroll i va cap a la cuina. Mira per la finestra i veu una cabina vermella. Els pocs cotxes que circulen, ho fan per l’esquerra.
Els pensaments del Valentí són tous com els rellotges de Dalí. Se li barregen el somni i la realitat. No sap si és un home anglès que ha somiat que estava a un hospital de Catalunya, o un noi en un hospital català que està somiant que viu a Londres. Busca el lavabo. Vol dutxar-se i que l’aigua freda l’ajudi a entendre les coses.
Obre una porta i es troba en un passadís de parets blanques. De la porta del seu davant surt una infermera que se li adreça amb una veu dolça:
–On vas tan d’hora, Valentí? Que no et vas prendre les pastilles ahir?
Aquella pregunta l’espanta i entra ràpidament a la seva habitació. S’asseu al terra amb l’esquena recolzada a la porta per no deixar entrar ningú. Tanca els ulls, com l’estruç que amaga el cap sota terra. Però com que ningú no intenta entrar, els obre i veu la mare que el mira amb una immensa tristesa des d’una butaca a l’altre extrem de l’habitació.
I de sobte ja no veu res. Foscor. Té la sensació que està estirat al llit en una mena d’inconsciència conscient. Com si pogués rebre informació a través dels sentits, però no pogués expressar-se ni reaccionar. Sí. Deu ser a l’hospital perquè sent la veu del doctor Planell:
–Senyora Solé, el seu fill té al·lèrgia a algun medicament? El seu estat ha empitjorat des que li hem donat el sedant. La freqüència cardíaca està baixant molt i ha perdut la consciència.
–Ai, Déu meu! Mai ningú no ens havia dit que tingués cap al·lèrgia. És greu?
–El portarem a l’UCI per monitoritzar-lo i fer-li analítiques completes. La baixada de pressió arterial, temperatura corporal i nivell d’oxigen en sang podrien ser indicadors d’una reacció al·lèrgica a la benzodiazepina. Podria entrar en coma en qualsevol moment. Si les analítiques ens confirmen baixada de sodi hem d’actuar ràpid.
A tot això, tres persones amb bates blanques i cares de preocupació comencen a punxar el Valentí i se l’emporten. El doctor Planell, amb la urgència marcada a les faccions, s’acomiada de la mare.
–Ara no puc estar per vostè. Quedi’s aquí i, de seguida que tinguem notícies, les hi comunicarem.
–És clar, és clar. Salvi’l, doctor –li diu, amb la veu trencada, quan ell ja passa per la porta.
El Valentí s’adona de tot, com si estigués veient en una pel·lícula el que li passa a una altra persona. Se l’emporten a l’UCI. No li fa mal res, però tampoc no pot obrir els ulls, ni moure cap part del seu cos, ni parlar. No pot pessigar-se per saber si tot plegat és un somni o és real. De mica en mica es va desconnectant de la realitat i l’última cosa que sent és un llarg “piiiiiiiiiiiiiiiiiiiip”.
–Piiiiiiiiiiiiiiiiiiiip!
Obre els ulls, espantat. Tot és a les fosques. S’incorpora i mira en totes direccions fins que veu un despertador que marca les 06:45. S’hi abraona i aconsegueix fer-lo callar. Es queda assegut amb els peus buscant les sabatilles i un cansament immens. No té clar ni qui és ni on es troba. Necessita certeses. Estira la mà cap al costat del llit i troba un cos que dorm al seu costat. Una tebior vol obrir-se pas entre la fredor dels pensaments que reboten dins del seu cap endormiscat. S’hi atansa i va recuperant una memòria, però encara dubta si és la correcta. Enfonsa el nas en aquells cabells i s’omple els narius d’una olor familiar que és casa.
La dona es remou i rondina sense enuig:
–Honey, what time is it?
–Tres quarts de set, Sussie, segueix dormint.
Sussie... Londres... Comença a ensumar alguna certesa, però encara és tot massa tèrbol i només espernega entre un mar de confusió. Tan real li sembla una cosa com una altra. S’aixeca i, passadís enllà, troba un lavabo. Obre el llum i es fixa en el típic endoll anglès de tres forats.
Es renta la cara enèrgicament amb aigua freda per espavilar-se del tot. Va cap a la cuina i té un dejà vu quan mira per la finestra: veu una cabina vermella i els pocs cotxes que circulen, ho fan per l’esquerra.
Mica a mica es va adonant que és a casa seva, a Londres, i no pas a cap hospital. Sembla que tot ha estat un somni, però tan real que el seu perfum encara flota entre la realitat.
Agafa el mòbil i veu que ja són les set. A Catalunya seran les vuit i la mare ja deu ser desperta. Obre el xat de Whatsapp i llegeix l’última conversa que van tenir:
Mama: Et trobo a faltar fill, no em puc creure que ja no ens tornarem a veure fins Nadal.
Me: No et queixis, que he estat tres setmanes senceres per aquí. M’ha agradat molt retrobar-me amb tota la colla. M’ho he passat molt bé.
Mama: Ah, la colla...
Me: La família també, mama, no t’enfadis.
Mama: Per cert, ahir em vaig trobar el Roger a l’Hostal. Saps què em va dir?
Me: Pots comptar...
Mama: Que per fi t’havies passat la piscina per sota l’aigua. I que es notava que feies natació a Londres.
Me: Hahaha... Feia anys que ho tenia pendent!
Mama: No m’ho havies dit!
Me: No tenia cap importància...
Mama: Almenys aquest cop no m’has fet patir com quan tenies vint-i-un anys...
Me: M’he fet gran. Hehehe...
El Valentí somriu. Les peces van encaixant i allunyen la confusió. Tecleja el número de la mare i espera fins que algú despenja a l’altra banda:
–Bon dia, Valentí, què fas tan d’hora, que no treballes avui?
–Sí, però no podia esperar. A que no saps què he somiat?
