Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
APAGADA
El Mauri ahir va sortir de festa. Sap que no tindrà sempre vint anys i vol aprofitar les ganes de gaudir la vida que fa poc que ha descobert. Ha anat a dormir molt tard i, quan ha sonat el despertador, l’ha silenciat. Ha continuat dormint fins que, cap al migdia, un repartidor ha tocat el timbre. Ha mirat per l’espiera i com que només portava calçotets no ha volgut obrir. Badallant i gratant-se els cabells ha arribat fins a la nevera i, davant la porta oberta, ha començat a engolir glops de llet directament de l’ampolla. Intenta reiniciar sessió.
S’estira al sofà amb el mòbil a la mà i veu la notificació: “Entregar treball de sociologia a les 23:59”. El deixa caure sobre els coixins, tanca els ulls i fa una llarga exhalació. Li passen pel cap les imatges de tots els dies en què ha estat a punt de començar-lo i alguna altra cosa ha passat per davant: partits de futbol, la sèrie que tenia tantes ganes d’acabar o vídeos absurds a les xarxes socials que s’encadenen de manera diabòlica i no sap mai com aturar. Tot salpebrat amb les cares disgustades dels seus pares etzibant-li:
—Segur que no tens res a fer de la uni?
Doncs sí que tenia coses a fer, però no en tenia ganes. Ara segueix sense tenir-ne, però han saltat totes les alarmes i de sobte aquest treball s’ha convertit en la màxima prioritat. Si no l’entrega abans de les dotze de la nit, suspendrà sociologia. I a casa ja l’han avisat que si en suspèn una altra li tancaran l’aixeta. Són tres quarts d’una. Li queden unes onze hores.
S’incorpora amb una ombra de mal de cap i torna cap a l’habitació. En entrar-hi sent la pudor que sovint li retreuen: “Essence d’adolescence”. Una barreja d’alcohol, peus i suor que genera una atmosfera densa. Obre la finestra per ventilar i porta l’escampall de roba bruta a un cabàs que ja no pot engolir-ne més. Ha d’acabar el treball, sense demostrar que ho està fent a última hora i de qualsevol manera. Avui no pot arriscar-se a discutir amb els pares. No vol donar-los munició.
S’instal·la al sofà amb el portàtil. A baix a la dreta, la icona de la bateria li recorda que està al 12%. Només faltava això! Va a buscar el carregador i de passada es posa samarreta i pantalons curts per evitar males cares quan arribin els pares.
Altre cop sobre el sofà, endolla el portàtil, entra al portal universitari i descarrega el document amb les instruccions del treball. En una altra pestanya obre el Chat GPT. Selecciona la informació. Copia. Enganxa. Afegeix unes indicacions i espera la resposta. Donades les circumstàncies ha d’aprofitar els avantatges de la Intel·ligència Artificial per enllestir la feina el més aviat possible. Trasllada la resposta a un nou document de text i, quan es disposa a revisar-lo per maquillar el resultat final, li entra un missatge al mòbil.
Dani: Què fas, tio? Ja t’has llevat? Deus tenir una bona ressaca, no?
Mauri: Prou bé de la ressaca. Fent el treball de socio amb el Chat GPT.
Dani: Encara no l’has entregat? Vas al límit, eh? Ves amb compte amb la IA.
Mauri: Què passa?
Dani: La Hippie enganxa tots els treballs fets amb Chat GPT i els tomba ràpid. No sé com s’ho fa, però no se li escapa res.
Mauri: No fotis!
Dani: De veritat. Procura que no es noti gens. Olora la sang!
Mauri: OK. Merci. Et deixo.
Només faltava això. Ara sí que se li ha girat feina. Té disset fulls de treball que ha de revisar frase per frase per dir el mateix, però amb altres paraules, de manera que no sembli fet per una màquina. Des del camp base, el cim de l’Everest es veu molt amunt i ell no se sent Kilian Jornet.
Selecciona tot el text i el marca de color vermell. De mica en mica l’anirà retocant i passant a negre. Comença per la primera frase. La llegeix. Li sembla perfecta, però ha de canviar-la. Busca sinònims, canvia la construcció. Se la mira i li sembla molt artificial. La torna a retocar i ara veu la primera part massa deslligada de la segona. Segueix retocant-la i al final li agrada com queda. La passa a negre.
Haurà de repetir aquest procés una vegada i una altra fins que canviï les disset pàgines del text... Impossible! I menys ajagut al sofà. Es desplaça a la taula del menjador i, per primer cop en molt temps, fa cas del que sempre li diuen a casa:
—Vols treballar amb una taula i una cadira?
Per fi aconsegueix concentrar-se i, pas a pas, el treball va avançant. Acaba la primera pàgina i mira el rellotge: ja són les dues. Li queden deu hores. I llavors sent un sorollet, com una mena de clic, que el fa sospitar. Mira el mòbil: no té wifi. Toca l’interruptor i el llum no s’encén. Hi ha hagut una apagada elèctrica. Instintivament els ulls li van cap al nivell de bateria: 60%. No vol amoïnar-se perquè normalment quan marxa el llum torna al cap de pocs minuts. S’assegura d’enregistrar el que ha fet i s’aixeca per estirar les cames.
Fa un altre glop de llet de la nevera i es torna a asseure davant de la pantalla, però se sent molt allunyat d’aquell treball. Torna a llegir el full que ha reescrit i intenta recuperar el fil. Amb dificultats per concentrar-se, va revisant-lo frase a frase fins que arriba al final de la segona plana. Ja són gairebé les tres. El pare està a punt d’arribar i no vol que el trobi treballant. Tanca l’ordinador després de veure que li queda un 48% de bateria. Encara no ha tornat el llum i es posa a parar taula. Puntual com cada dia, a les tres i deu arriba el seu pare.
—Bon dia, què tal? A quina hora t’has llevat? —li demana de bones a primeres.
—Tard, tard, passades les dotze. Per cert, no sé què ha passat, però ha saltat el llum? Com ho farem per dinar?
—Aquí també? A la feina ha saltat, però em pensava que només era cosa nostra. No sé si és per això, però tinc una mena de caparra... Els macarrons estan fets i ens els podem menjar freds, però si no torna el llum no podrem coure el tall. Plat únic.
—Doncs, va, dinem. Que després vull treballar una estona...
—Carai! —l’interromp el pare amb sorpresa—. Els universitaris també treballeu? Això és notícia! Què has de fer?
—Vull avançar un treball de sociologia que sinó al final sempre he de córrer.
—Deu ser per demà, no? —malpensa el pare.
—Que no —menteix el Mauri—. És per a la setmana vinent, però vull anar amb temps i avui m’hi puc dedicar.
La conversa acaba aquí. Dinen amb la ràdio de fons i descobreixen que l’apagada és general, a tot Catalunya. Circulen diversos rumors, però cap certesa i tothom diu que la cosa va per llarg. Quan el Mauri sent això pensa en el 48% de bateria i es posa nerviós. En té per un parell d’hores. Tres com a molt. Si no torna el llum no podrà acabar de cap manera.
—Tenim alguna bateria externa? —demana, intentant que no es noti la preocupació.
—Que jo sàpiga, no. Però no passa res: quan se t’acabi, a descansar. El treball no és pas per a demà —insisteix el pare.
—Que no, pesat. Mira, vaig a rentar plats per no sentir-te.
—Que treballador que estàs avui! Taula parada. Plats nets... Que m’has de demanar alguna cosa?
—No, però no t’hi acostumis —li diu, intentant semblar simpàtic, mentre va entrant a la cuina.
—Jo m’estiro una estona, que no em trobo bé. A veure si se’m passa.
Després de rentar plats, el Mauri s’instal·la a la seva habitació. Empeny les piles de roba, papers, llibres i ampolles de sobre l’escriptori per fer-hi un lloc per l’ordinador. Va a parar tot sobre el llit de qualsevol manera i reprèn el treball. Comença a bon ritme i retoca el tercer full en poc temps, però quan va per la meitat de la plana quatre nota els primers símptomes. Li piquen els ulls, badalla i li costa concentrar-se. Ha de tornar a rellegir pràcticament cada frase i a vegades a mig teclejar una paraula es queda aturat dubtant què volia dir. Hauria de fer una becaineta, però no s’ho pot permetre. Es renta la cara i amb penes i treballs comença la pàgina cinc, però no gosa rellegir l’anterior perquè desconfia del que hi pugui haver escrit. Són tres quarts de cinc i li queda un 35% de bateria.
La següent hora la passa fatal. S’adorm i es desperta. Escriu coses que no tenen cap sentit i després, quan aconsegueix llegir-les, ha d’esborrar-ho tot i tornar a començar. Finalment claudica i fa un cop de cap sobre l’escriptori.
L’arribada de la mare, el desperta a les sis i vint.
—Com ha anat el dia, Mauri? Ui, què fas aquí tan concentrat? Feina de la uni?
—Si, mare, aprofito per avançar un treball de sociologia —i canvia ràpidament de tema perquè no comenci un interrogatori—. Per cert, el pare no es trobava gaire bé i ha anat a dormir. No sé si ja s’ha aixecat.
—Ah, sí? Vaig a veure com està.
El Mauri sospira alleujat quan la mare marxa. Objectiu assolit. Però encara li queden deu pàgines, menys de sis hores i un 24% de bateria. No pot continuar així.
Agafa una de les begudes energètiques que té a l’armari per quan surten de festa i se la veu de cop. Desitja que li faci efecte i l’espavili perquè ha perdut bona part de la tarda treballant mig endormiscat. Animat per aquest nou escenari, es posa a treballar i se sent més concentrat. Avança més de pressa.
Així arriba fins a dos quarts de vuit. Ja només li falten set pàgines, però ara el problema és un altre. Li queda un mínim 13% de bateria. Escriu al xat de la colla:
Mauri: Help! Algú té una bateria externa? Se m’està morint l’ordinador i he d’acabar un treball aquesta nit.
Dani: Nop.
Mel: Ho sento. Jo no.
Pere: Crec que el meu germà en té una. Li demano.
Mauri: Si us plau, Pere. És qüestió de vida o mort.
Dani: Tràgic...
Mauri: Calla, capullo.
Mentre espera la resposta, el Mauri torna a capbussar-se en el treball. Vol aprofitar el moment d’inspiració per avançar tan com pugui. Ja ha sortit l’indicador de “bateria baixa” i va clicant sovint l’opció de “guardar” perquè té por que en qualsevol moment l’ordinador s’apagui. També està pendent de la resposta del Pere.
Pere: El meu germà diu que la té al cotxe. Arribarà d’aquí a un quart d’hora, més o menys.
Mauri: Genial. Quan arribi me la pots portar?
Pere: Tio, si la necessites vine a buscar-la. No em fotis sortir a mi de casa.
Mauri: És una emergència, Pere, no puc perdre ni un minut. Se m’acaba el temps i si no entrego aquest treball, a casa em capen.
Pere: Quins collons!
Mauri: Fes-me el favor, tio. Et convido a sopar i et pago totes les birres, però avui fes-me aquest favor.
Pere: Està bé. Quan arribi te’l porto.
I quan va per reiniciar la feina, es troba la pantalla de l’ordinador tota negra. Game over.
És un quart de nou i li queden sis pàgines per revisar i entregar el treball abans de les dotze de la nit. Unes tres hores. Ha de fer dues pàgines per hora. Ara que ha parat un moment s’adona que està saturadíssim. Ha de desconnectar una mica i després treballar amb la màxima concentració fins al final. Si es queda a casa no podrà. Una hora o altra els seus pares apareixeran i començaran converses que el distrauran.
Mauri: Ei, tio, canvi de plans. Puc venir jo a casa teva i quedar-me a l’estudi a treballar?
Pere: Tio, estàs fatal!
Mauri: És que tinc el temps justíssim i si em quedo a casa amb els pares no acabaré.
Pere: Vine, vine, si vols venir.
Mauri: Però passaré de tu, eh? Necessito estar concentrat al teu estudi sense que ningú em distregui.
Pere: Ok, ok.
Mauri: Doncs truca’m i convida’m a sopar.
Pere: Però en què quedem? Vols venir a treballar o a sopar?
Mauri: Vinc a treballar, però els diré als meus pares que em convides a sopar. Si em truques quedarà més creïble i no els he de dir cap mentida.
Pere: Mare meva, com et compliques la vida!
Mauri: Si, noi, va com va. Em truques o què?
Pere: D’acord. Ja et truco.
El Mauri apuja el volum del mòbil perquè els pares sentin la trucada i, quan acaba de parlar, va a donar-los la notícia.
—Era el Pere. Que si puc anar-hi a sopar.
—Que ja tenen llum a casa seva? Perquè si no, no sé pas a què et convidaran.
—Pots comptar, pa amb tomàquet, però així surto una mica de casa. No us fa res, oi?
—No, no —contesta el pare, aclofat al sofà—, jo no m’acabo de trobar fi o sigui que segurament aniré a dormir d’hora.
—Posa’t el termòmetre, Ricard, fa estona que no et trobes bé.
—Bé, jo marxo, eh? Que et milloris, pare. Adeu.
—Adeu.
Dit i fet, el Mauri prepara la motxilla amb l’ordinador i els papers de sociologia i surt de casa per primer cop en tot el dia. Els carrers estan pràcticament buits, hi ha molta gent als balcons i molts pocs cotxes circulant. És un escenari sorprenent.
Arriba en un tres i no res a casa del Pere i passa ràpidament a l’estudi. Ja són tres quarts de nou i la llum natural comença a minvar. El Mauri connecta la bateria externa al seu ordinador i l’engega. De cop i volta la icona de la bateria resplendeix amb un fantàstic 80% que li dona una gran tranquil·litat. Apaga el mòbil per evitar qualsevol distracció i, tan bon punt el Pere surt, comença a treballar en un estat de gran concentració. Avança a molt bon ritme i a un quart i mig de dotze acaba la revisió del treball, hi incorpora un parell d’imatges i el dona per acabat. Li haurà sobrat mitja hora.
Llavors encén el mòbil per poder penjar-lo al portal universitari. Veu que comencen a entrar notificacions de missatges, però no es vol distreure. Primer ha de solucionar el problema més urgent del dia i després ja se’ls mirarà. Amb certa lentitud, el treball es descarrega i acaba descansant a la bústia de la Hippie perquè se’l trobi puntualment quan els vulgui corregir.
Treball entregat a les 23’34 h, 25 minuts abans del termini d’entrega.
Tanca els ulls i els nota irritats. Ha acabat treballant a les fosques, il·luminat només per la llum que sortia de la pantalla. De sobte s’adona que està exhaust i vol sortir al carrer perquè li toqui l’aire. S’acomiada del seu amic donant-li les gràcies i, com que l’ascensor no funciona, baixa per les escales a les fosques.
Una negror inusual envolta la ciutat. No hi ha llum dels aparadors, ni dels fanals, ni de les finestres de les cases. Només els fars escadussers dels pocs cotxes que circulen. Comença a caminar i, al cap d’uns metres, la vida retorna a la ciutat amb l’aparició sobtada de tots aquells llums que havia trobat a faltar. I a la seva butxaca el mòbil vibra.
L’agafa i li criden l’atenció deu missatges de la seva mare. Al mig del carrer, il·luminat per un aparador que acaba de ressuscitar, els obre.
Mama: Mauri, el teu pare no es troba bé. Anem a urgències. Truca quan puguis.
Mama: El papa s’acaba de desmaiar. He trucat a una ambulància. No sé on el portaran. Truca quan llegeixis això.
Mama: Anem al Clínic. Truca, si us plau. Estic espantada.
Mama: Què collons estàs fent que no mires el mòbil? L’han portat a la UCI. No me’l deixen veure i fan tots molt mala cara. Truca.
Mama: T’he trucat i no contestes. Estàs bé? Truca. Truca. Truca.
Mama: Acabo de parlar amb el metge i m’ha dit que la propera hora és decisiva. El cor no treballa bé.
Mama: Hospital Clínic. Sisena planta. Pavelló 1. Soc a la sala d’espera.
Mama: Acabo d’entrar a la UCI per acomiadar-me d’ell. Els metges m’han dit que ho fes per si les coses es complicaven. Tu també hauries d’estar aquí.
Mama: Truca.
Mama: Truca, si us plau.
L’últim missatge és de les 23’34 h, l’hora que ha entregat el treball. Han passat vint minuts. El Mauri ha llegit tots aquests missatges amb el cor encongit i un sentiment de culpa gairebé tan gran com la por que ara el tenalla. Els missatges transmeten molt males vibracions sobre la salut del pare. Ha passat tot el dia capficat amb el treball que havia deixat per a l’últim moment. Des que ha arribat a l’hora de dinar, s’havia queixat que no es trobava bé i ell ni hi ha pensat, preocupat només per acabar el maleït treball. Ara té por que sigui alguna cosa molt més important el que s’hagi acabat.
Busca el telèfon de la mare i dubta abans de prémer la icona de la trucada. Veu un banc uns metres més enllà. S’hi atansa. Seu. Només llavors s’atreveix a fer-ho.
Un to. Un altre. Un altre. Per un moment desitjaria que la mare no li agafés perquè no vol afrontar les males notícies que tem que li donarà. Però al cinquè to de trucada, despenja.
—Mauri? —la veu li tremola com unes mans que intenten col·locar l’última carta que farà caure tot el castell.
—Mama? —el Mauri tampoc no gosa dir res que el tregui d’aquella pausa on encara tot és possible.
I de cop la mare esclata en un plor incontrolable al qual el Mauri s’afegeix amb el cor trencat. Cap dels dos no pot articular paraula davant la gravetat del moment. El Mauri, abatut, separa el telèfon de l’orella i sanglota. La seva mirada entelada no veu l’estúpid missatge que apareix a la pantalla:
23:59 - Ha acabat el termini per presentar el treball de sociologia.
