Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
Espero que us agradi!
LA LLEI DE MURPHY
Ja no feia gaire fred, el vint-i-dos de març a les nou de la nit, en el partit de tornada dels vuitens de final de la Lliga de Campions entre el F. C. Barcelona i l’Spartak de Praga. Però des de l’última filera del capdamunt del Camp Nou, un ventet primaveral sacsejava els cabells del Ferran Vilaró mentre, a la mitja part, es menjava l’entrepà.
Duia una gorra vermella amb l’escut del club; una samarreta antiga de màniga curta amb el nom i el dorsal del Ronaldinho per sobre d’una samarreta negra de màniga llarga; uns pantalons texans d’un blau descolorit; i unes sabatilles esportives negres. Amb la mà esquerra aguantava l’entrepà de botifarra i, a la dreta, hi tenia el mòbil. Anava desplaçant el dit polze sobre la pantalla, consultant les xarxes socials, fins que li va entrar una trucada. Va despenjar i se’l va posar a l’orella.
—T’agafo en un mal moment? —va etzibar-li una veu de noia, aguda i musical.
—Soc al futbol, Olga. Ja t’ho havia dit, oi, que hi aniria? —va contestar amb veu neutra.
—Potser sí, ara que ho dius. Et truco més tard?
—No, no, estem a la mitja part. Què vols? —va dir-li abans de clavar una nova queixalada a l’entrepà i desplaçar-se fins al darrere dels seients, just a l’última paret que separava el camp del món exterior, a una alçada considerable. Va mirar cap al carrer, on les persones eren com formigues atabalades entrant i sortint del gran formiguer que era l’estadi.
—Aquesta tarda m’ha trucat el cardiòleg. Les proves que li va fer al papa diuen que alguna cosa no rutlla. Li vol fer un cateterisme per veure què té exactament.
—Però ell es troba bé, no?
—Ara com ara, sí, però diu el metge que és una bomba de rellotgeria. En qualsevol moment podria tenir un “urisme”, es podria taponar una artèria i donar-li una embòlia...
—Aneurisma, deus voler dir —va corregir-la el Ferran.
—Com es digui. Jo no tinc tants estudis com tu. Seria molt millor que t’hi entenguessis tu amb el metge.
L’Olga va callar com si esperés una rèplica que no va arribar i al cap d’uns segons de silenci va continuar.
—El cas és que fins que no l’avisin li ha receptat un medicament per aclarir la sang i hem d’estar-hi molt a sobre...
—El Sintrom.
—Això mateix. Cada dia hauríem d’anar-hi un dels dos per assegurar-nos que se’l pren correctament.
El Ferran va fer l’última queixalada a l’entrepà, va arrugar el paper d’alumini fins a fer-ne una bola i va fer la intenció de llençar-la al carrer. Però a l’últim moment, va notar la mirada d’una senyora, es va reprimir i se’l va posar a la butxaca. Amb una ganyota de contrarietat va contestar la seva germana:
—Ja en parlarem, Olga. Ara comença la segona part. Demà et truco.
I va penjar sense acomiadar-se.
Començaven a sortir els primers jugadors del túnel de vestidors. Va posar-se els auriculars per sentir les notícies i va consultar l’hora a la pantalla gegant, on el marcador li recordava el trist 0-0. Com que encara quedaven uns minuts, va encaminar-se cap a les escales dels lavabos.
Hi havia una petita cua esperant per entrar i va llençar la bola de paper d’alumini a la paperera de l’entrada. Dos homes van sortir dels lavabos eixugant-se les mans als camals dels pantalons i de seguida li va tocar el torn. De tornada al seu seient, es va fixar en un senyor ja molt gran que anava en cadira de rodes. Devia tenir més de vuitanta anys i duia una motxilleta al respatller de la qual sortia un tubet transparent que acabava al seu nas. Devia tenir alguna insuficiència cardíaca o pulmonar que requeria oxigen de manera continuada. Anava ben abrigat, amb jaqueta, guants, bufanda i una gorra per impedir que agafés fred. I malgrat totes aquestes limitacions, els seus familiars el portaven al futbol. Va observar com empenyien la cadira fins al final d’una de les boques per tal que, des d’allà, pogués veure el partit.
Mentre es fixava en aquell home, va esclatar la cridòria de decepció per un gol en contra. Va afanyar-se a arribar a la seva localitat i va comprovar que l’Spartak acabava de marcar un gol que eliminava el Barça. Davant seu, dos homes discutien:
—Aquest any no guanyarem res. Tenim pitjor equip que l’any passat. Els fitxatges no han resultat.
—No perdis l’esperança. Amb un empat en tenim prou per passar l’eliminatòria. I no hi ha hagut cap partit que no haguem fet almenys un gol.
—Desenganya’t, Manel, avui ens eliminen. El Barça és una mostra vivent de la llei de Murphy: “Tot el que pot sortir malament, sortirà malament.”
—Aquesta no és l’actitud, Robert. L’equip necessita suport i no crítiques.
—I jo necessito que l’equip jugui bé i em doni alegries i no ho fa.
El mòbil del Ferran va començar a sonar i va veure que era una nova trucada de la seva germana. Va posar-lo en silenci i el va guardar a la motxilla sense despenjar-lo.
La segona part va anar avançant amb un domini total del Barça que no es materialitzava en cap ocasió de gol. Una remor, barreja de decepció i indignació, va anar creixent fins que ja en el temps de descompte, l’àrbitre va xiular un penal a favor de l’equip local.
—Veus, home de poca fe. Avui farem com el Madrid: salvarem la pell en el temps de descompte. Si marquem, passem ronda.
—Tu ho has dit, Manel: si marquem. Recorda la llei de Murphy.
—No siguis malastruc, collons.
Mentre es produïa la litúrgia habitual prèvia al llançament (protestes, targetes, rotllanes de jugadors...), el Ferran va aprofitar per tornar a mirar el mòbil. Tenia vuit trucades perdudes i quatre missatges de whatsapp de la seva germana. Va tornar a desar-lo a la motxilla sense obrir-los, amb un rictus barreja de por i preocupació.
Un silenci tens va anar-se estenent per tot el camp i l’àrbitre va xiular. Leo Messi, gest seriós, va dirigir-se a la pilota i va colpejar-la amb el peu esquerre. Però el porter txec li va endevinar la trajectòria i va refusar-la fora del camp, mentre un murmuri de desesperació creixia entre el públic.
—La mare que et va parir! —va exclamar el Manel, mirant amb ràbia el seu amic que somreia com aquell que ha endevinat una profecia.
—El que pot sortir malament, surt malament... La llei de Murphy.
A la jugada següent l’àrbitre va xiular el final del partit que certificava l’eliminació. El públic va reaccionar esbroncant els jugadors, però el Ferran es va aixecar del seient, com si allò no anés amb ell i, capcot, va enfilar el camí de sortida, mentre una nova trucada feia vibrar el seu mòbil, al fons de la motxilla.
