Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
Espero que us agradi!
DISCOTECA
Surt del cotxe i camina de pressa, mirant a dreta i esquerra, fins a l’entrada de la discoteca. No vol trobar-se ningú del poble que el saludi efusivament i deixi el seu nom real al descobert:
—Magí! Maginet!
No li agraden ni el seu nom ni els seus orígens rurals i a ciutat sempre ha intentat camuflar-se rere una nova identitat: es fa dir Max.
Paga, es deixa timbrar el canell i es capbussa a l’interior d’aquell local on pot ser qui vulgui. Amb el primer vodka amb llimona de la nit, s’asseu d’esquena a la barra i comença a buscar entre les noies que mouen el cos al ritme de la música. Ha vingut a lligar!
Sap que no ha de fixar-se en les més guapes i provocatives. Aquestes queden fora del seu abast. Ha de buscar entre les altres i evidentment ha d’assegurar-se que no vagin acompanyades. Al cap d’una estona decideix que ho provarà amb la més baixa de tres amigues que no paren de ballar enriolades, mirant a totes bandes i donant-se empentes, una actitud que acostuma a denotar que també van de cacera.
Té els cabells llargs i negríssims, llavis d’un vermell cridaner i una samarreta blanca arrapada que sobresurt entre un conjunt negre de jaqueta de cuir i pantalons arrapats, amb les ungles llargues de conjunt. No és especialment guapa, però té un bon cos i no sembla que vagi amb cap noi. Comença a seguir-la amb la mirada i s’acosta a ballar prop seu fins que ensopeguen en un d’aquells somriures de cortesia que es fan els desconeguts per gestionar la incomoditat de mirar-se als ulls. Després d’aquest primer contacte, torna a la barra a esperar.
Des del seu observatori, el Max veu com aquella noia va buscant alguna cosa. Quan les mirades coincideixen, ella es gira bruscament i ell somriu. Està segur que les mirades tornaran a coincidir i espera pacient. Quan arriba el moment, li fa un gest convidant-la a apropar-se. Ella només somriu i segueix ballant, però les amigues ajunten els caps, riuen nervioses i li fan copets, com si l’esperonessin. Al cap d’un moment la veu arribar.
—Està ocupat? —crida per fer-se entendre enmig del volum de la música, mentre assenyala el tamboret buit del seu costat.
Ell no sent què li diu, però ho intueix i la convida a seure. Un cop asseguda, s’adreça a la cambrera i li demana una cervesa. El Max aprofita i, fa el gest de demanar un altre vodka fent girar el dit índex sobre si mateix. Al cap d’un moment comprova, amb disgust, que la cambrera no l’ha entès bé perquè, en comptes del que ell volia, li ha portat una cervesa. Mai no li han agradat, però fa el cor fort i comença a fer-ne petits xarrups per no quedar malament davant la noia.
Els dos es miren entre somriures i és ella qui trenca el sorollós silenci adreçant-li unes paraules que ell no entén. Té una veu tan fluixa que és impossible interpretar-la sota el retruny dels altaveus. Al final, ell s’hi acosta per poder-la entendre.
—Em dic Janina. I tu?
Les vibracions dels seus llavis a cau d’orella li provoquen una esgarrifança de plaer que el fa sacsejar inesperadament i les cerveses acaben per terra. Tot i que podia haver estat un nefast començament, veu que la Janina riu divertida i ho dona per bo. Aprofita per acostar-se a l’orella de la noia, una mica més del que caldria, i allarga voluptuosament el temps que necessita per dir el seu nom:
—Em dic Max.
Ella ofega un gemec i riu nerviosa, demostrant-li que aquell contacte li ha agradat i fa dos petons a l’aire, que ell interpreta com un oferiment a consumar la presentació. S’acosta una mica maldestre, sense saber per quina galta començar, i al final acaben fent-se un petó fugaç als llavis i rient obertament, entre atabalats i divertits.
La Janina, que acostuma a anar per feina, fa el gest del dit índex girant, proposant una repetició de la jugada. Però el Max, no entén les seves intencions i es gira cap a la cambrera demanant una altra ronda. Aquest cop crida d’allò més per assegurar-se que li portarà una cervesa i un vodka. Quan té els gots, li dona el seu a la noia i els fa dringar tot fent un brindis.
La Janina fa un glop llarg mirant-lo directament als ulls i, veient que el noi necessitava instruccions més precises, baixa del tamboret i se li acosta arran per xiuxiuejar-li:
—Vaig al lavabo —i, després de dues passes en aquella direcció, es gira picant-li l’ullet.
El Max somriu i aixeca el dit polze en senyal de conformitat, però ni per un moment pensa que allò sigui una invitació per seguir-la. Quan la Janina arriba a la porta i el veu assegut com un estaquirot, comença a pensar que potser s’ha equivocat de noi. Es refresca la cara, es retoca el maquillatge i surt per reunir-se altre cop amb ell, que l’espera mirant-se el mòbil.
Quan la veu arribar, somriu i li ensenya la pantalla. És un d’aquells estúpids vídeos virals amb uns suposats amics gastant-li una broma a una pobra víctima innocent. Tots dos riuen de gust i ella aprofita per buscar un altre vídeo del seu mòbil que els fa riure encara més i és una excusa perfecta perquè les mans d’ella acabin a les cuixes d’ell quan, de tant riure, sembla a punt de desestabilitzar-se. Ell aixeca el cul del tamboret i la pren per la cintura mentre li diu:
—No caiguis!
Ella no entén el que li ha dit, però aprofita per agafar-lo de la mà i arrossegar-lo cap a la pista. A l’altra mà cadascú porta el seu got. Com si s’ho haguessin dit, els alcen cap als llums estroboscòpics, buiden el contingut d’una tirada i els deixen sobre un prestatge. Amb l’eufòria del moment, el Max li agafa la cara amb les dues mans i li estampa un petó als llavis. Ella l’accepta i el correspon, somriu i pensa que encara no serà tan estaquirot com semblava.
Amb pas viu entren a la pista i es confonen entre el garbuix de cossos que es sacseja al ritme de la música. Es deixen posseir pels decibels sincopats i gaudeixen del moment. A voltes s’acosten voluptuosament i gairebé es refreguen, a voltes ballen sols fent que braços, cames i malucs siguin extensions per on circula l’energia de manera harmònica. A tots dos els agrada ballar, se’ls dona bé i en gaudeixen.
Després d’una bona estona de dansa frenètica, el D.J. posa una cançó més tranquil·la per fer un petit descans i baixar les revolucions. La Janina pensa que serà un bon moment per arrambar-se i comprovar si pot anar més enllà. Però el Max només pensa que la seva bufeta està a punt de petar i vol aprofitar aquella pausa per solucionar-ho.
—Vaig al lavabo. Quedem a la barra.
Ella amb prou feines ha identificat la paraula “lavabo” mentre el veia sortir esperitat. S’arronsa d’espatlles i es centra en la música mentre espera la seva tornada.
Quan el Max surt del lavabo, ensopega de cara amb el Vicenç i el Martí, dos veïns del seu poble que en porten més als peus que al cap.
—Eii, Maginet! Que fots per aquí?
Al Max se li glaça el somriure quan, incòmode, contesta:
—Ja ho veus... Tot bé?
El Vicenç li fot una patacada a les espatlles i l’engrapa pel clatell mentre li diu:
—El cabró del Magí! On collons et fots? No se’t veu mai pel poble!
El Max està en estat de shock i només es fixa en l’exagerat volum de veu que gasten els seus “amics”. Entén perfectament tot el que li diuen, cosa que no li passava pas amb la Janina. Just en aquell moment torna a pensar en la noia que ha deixat al mig de la pista. Ha de desempallegar-se d’aquell parell i tornar-hi abans que no es cansi d’esperar-lo. I sobretot ha d’evitar que aquests dos fronts entrin en contacte.
El Martí buida el got de cop i li diu:
—Va, tio, convida’ns a uns cubates, no? Que tu sempre has anat fort d’armilla!
El Vicenç va cap a la barra i executa:
—Guapa! Tres gintònics de la ginebra més cara, que paga el Maginet de Cal Sisqus.
El Max s’apropa a la barra buscant una escapatòria. Treu la tarja, paga i els porta les begudes, mentre amb la mirada busca la Janina.
—Has vingut sol, Maginet?
El Max fa un glop per no haver de contestar. Si els diu que està acompanyat, voldran conèixer la noia i li esguerraran la vetllada. Si els diu que està sol, haurà d’anar amb ells i deixar-la penjada. Està entre Guatemala i Guatepeor!
Però de sobte, té un cop de sort. Un sagal escanyolit de texans esparracats i visera torta fa un senyal als seus veïns que s’hi acostin. Fa tota la pinta que els ha de passar alguna mercaderia que necessita discreció.
—Ara venim, Magí. No t’escapis.
Però això és justament el que fa el Max així que es giren d’esquena. Torna a la pista buscant una Janina que s’imagina ben emprenyada. Barrina alguna cosa prou convincent per emportar-se-la de la discoteca perquè, si es queden allà, acabaran coincidint i aquell parell ho espatllaran tot.
Però no la veu per enlloc.
Se’n va a l’extrem oposat d’on ha deixat el Martí i el Vicenç i comença a escombrar la pista de ball amb la mirada, com si l’hagués quadriculat i anés resseguint filera a filera.
Ni rastre.
Sembla que la sort s’ha esvaït i es dona el temps d’acabar-se el gintònic abans de batre’s en retirada. D’esquena a la pista va fent glops mentre consulta el mòbil amb desgana.
Tot d’una nota unes mans que li tapen els ulls i una veu pastosa arran d’orella li xiuxiueja:
—Ramonet... saps gui soc?
Ramonet? Algú l’ha confós per un altre. Algú que ara comença a fer-li petons i llepadetes pel coll. El Max només té dues certeses. A aquella dona li agrada molt el tal Ramonet i va molt pet.
—Ramonet!! No saps gui soc? No vols brovar de dir un nom? Et dono una pista...
I una de les dues mans li destapa part de la cara per baixar fins a la bragueta i engrapar-li el paquet.
—Guantes dones t’agafen la cigala d’aguesta manera, eh? Només jo! La teva Vane. En tinc moltes ganes. Tu no?
Les neurones intoxicades d’alcohol del Max s’atropellen les unes a les altres. Si l’objectiu era lligar, li acaba d’aparèixer una ocasió en safata. Però aquella noia va borratxa perduda i no vol aprofitar-se de la seva confusió. Es desfà de les seves mans i es gira per posar-s’hi cara a cara. Vol assegurar-se que l’entén.
—En tinc tantes ganes com tu, però només hi ha un problema. No soc el teu Ramonet.
La noia se’l mira, sorpresa. Acluca els ulls com si enfoqués per llegir una lletra massa petita i finalment esclafeix en una rialla:
—Doncs ell s’ho perd. Xo tampoc soc la Bad Gyal.
I li embolica els braços al clatell per estampar-li un petó als morros. Després li dona la mà i li parla a cau d’orella:
—Anem al meu cotxe.
Agafats de la mà enfilen les escales cap a la sortida i abans de marxar es giren cap a la pista de ball, com si volguessin acomiadar-se’n. És llavors quan el Max descobreix el Vicenç i el Martí xerrant acaramel·ladament amb la Janina i una de les seves amigues. Pensa que al final tothom acabarà content.
Surten del local i se’n van allunyant, cap a l’aparcament. Quan ja caminen per una zona poc il·luminada, senten unes corredisses que se’ls apropen. El Max es gira just a temps de rebre un cop de puny en plena cara. Cau estabornit i nota com li surt sang del nas.
—Vane! Ets més puta que les gallines! —escup una veu entretallada.
—Ramonet! On t’havies figat? Aguet noi tan amable m’anava a portar a gasa...
—Calla! No et vull sentir! I tu, desgraciat, ara veuràs el que els passa als que s’acosten massa a la Vane...
El Max voldria pensar ràpid, però té el cervell paralitzat i la cosa no pinta gens bé.
—Ja t’ho ha dit ella. Només la volia acompanyar a casa perquè va molt borratxa.
—Sí, és clar. I llavors resar el rosari i explicar-li un conte abans d’acotxar-la, oi? Ben agafadets de la mà que anàveu...
—Perquè no s’aguanta dreta... Abans ha estat a punt de caure... —contesta mentre amb un mocador conté la sang que li surt del nas.
Hi ha uns segons de silenci que al Max li donen esperança i valentia. Un moment de dubte que ha d’aprofitar.
—Em sembla que t’estàs equivocant, tio. Jo no he fet res. I si tu ara ja et cuides d’ella, jo torno a dintre amb els meus amics.
—Tu no vas enlloc, fill de puta...
—Deixa’l tranguil, Ritxi, gue el pobre nano no ha fet res...
—Tu calla! M’esteu atabalant, òstia! Calleu tots dos! —el tal Ritxi sembla sobreexcitat pel que es deu haver pres.
—Jo me les piro. Ja solucionareu les vostres coses —diu el Max en veu ben alta perquè si hi ha algú per allà a prop els pugui sentir.
—D’aquí no es mou ningú! —crida encara més el Ritxi.
I llavors el Max té el segon cop de sort de la nit i sent una veu que mai no hagués imaginat que pogués sonar-li tan celestial:
—Maginet? Ets tu? Passa res?
Unes ombres es van acostant a contrallum fins que s’acaben definint i esdevenen el Vicenç, el Martí i les seves dues acompanyants.
—Ei! Vicenç, Martí! No, no, tot bé. M’estava acomiadant d’aquests amics —i sentint-se salvat s’hi adreça—. Que vagi bé, Ritxi i Vane, cuideu-vos!
I se separa de la zona de perill, acostant-se al seu quartet salvador. La Janina quan comprova qui és l’interroga:
—Max?
—Què collons, Max. Aquest és el Maginet de Cal Sisqus, el tio més folrat del poble... Què collons t’ha passat? Et surt sang del nas!
—L’ensopegada més tonta que et puguis imaginar —menteix alleugerit.
—Saps què et dic? Que tornem a entrar a la disco, ens pagues una altra ronda i ens ho expliques. Et sembla bé, Maginet?
I amb tota la sinceritat i agraïment del món, el Max contesta:
—I tant que sí! El que faci falta.
