Ramon Mirabet un altre cop

Ahir vam tornar a anar de concert per gaudir de la música del Ramon Mirabet.
Al final del concert, quan esperàvem per saludar-lo i fer-nos una foto amb ell, recordava totes les vegades que l'he anat a veure: Balsareny, Torelló, Voilà (Manresa), Port d'Aiguablava (Sitges), Sala Apolo (BCN), Banyoles, Sitges i ahir al Teatre Conservatori (Manresa): 8!!

Crec que a cap altre artista l'he anat a veure 8 vegades.

I avui pensava que, a més a més de ser l'artista a qui he anat a veure més vegades en directe, segurament devia ser a qui he dedicat més entrades al meu bloc. He fet una mica de recerca i he descobert que he publicat 12 notícies (i la d'avui serà la número 13) relacionades amb ell (podeu llegir-les clicant sobre cada enllaç):

HappyDays (vídeo) (8-5-2013)

Ramon Mirabet (7-10-2013)

Concert de Ramon Mirabet (13-10-2013)

Els meus "tres tenors" (ara mateix) (23-11-2013)

"Carpe Diem" (Ramon Mirabet) (12-2-2014)

"HappyDays", versió acústica (9-7-2014)

"Four Five Seconds" (Guevara i Mirabet) (2-4-2015)

Nova cançó de Ramon Mirabet (16-6-2015)

Concertàs de Ramon Mirabet!! (12-3-2016)

"Use your smile" (Ramon Mirabet) (5-4-2016)

"Those little things" (Ramon Mirabet) (9-6-2016)

"Those Little Things": el vídeo (30-9-2016)

Fa temps que fem camí "junts" i presumeixo d'haver-lo descobert i apreciat quan encara gairebé ningú no coneixia el seu talent ni les seves cançons. I d'haver anat als seus primers concerts, amb sales amb només 20-30 persones on hi anava en format acústic amb el Sergio (guitarra) i el Mario (cors)...
Quan ara el veig actuant a la gala del Català de l'Any, posant música a l'espot d'estiu de la cervesa Estrella Damm o interpretant la sintonia de la Marató de TV3 no puc evitar enorgullir-me'n, com si això li estigués passant a un amic meu...

Avui al matí el Ramon ha posat un post al seu facebook dient:

"En nits com la d'ahir un se n'adona que la música és el que més ens uneix a tots...
Gràcies Manresa! Fins aviat!"

I jo li he contestat:

"Gracies a tu per encomanar-nos-ho, per la veu, per les cançons, pels musicassos que ens portes, pel somriure, per la sensibilitat, per l'autenticitat, per la simpatia, per la veritat que transmets, per recordar-te de "la colla de Calders", per fer-nos sentir especials, per la màgia i per deixar-nos amb ganes de tornar-te a venir a veure moltes mes vegades. Molts petons de colors!!!"

I així ho deixo, amb el convenciment que encara tinc ganes d'anar-lo a veure moltes més vegades i de dedicar-li més entrades al meu bloc.

Moltes gràcies, Ramon!!

Si voleu saber el perquè haureu d'anar a algun dels seus concerts... no us en penedireu!
Acabo amb dues fotos.

"Farcell de renúncies" (poema)

És dura, la vida moderna.
Sovint em sento presoner del destí que he escollit i, per tant, sense poder-me'n queixar.
La família, la feina i les obligacions que jo mateix m'he adjudicat fan que sovint el meu marge de maniobra sigui molt menys del que voldria. I llavors un mal dia m'atabalo perquè constato que no tinc temps per llegir, que no surto amb ningú a fer res, que vaig molt poc de concerts o que simplement no gaudeixo de gaire estones on pugui fer el que llavors em vingui de gust...
Un dia d'aquests en que les coses potser es veuen més negres del que són, em va venir aquesta idea de "moltes renúncies" i que això era com un pes que anava arrossegant tota la vida... com un farcell a l'esquena...
I així va sortir aquest poema:


FARCELL DE RENÚNCIES
Com si toqués marxar de viatge
precipitat, quatre parracs,
sense maletes ni equipatge
i sense temps de cap comiat.

Com emigrants dels anys Quaranta,
com refugiats desesperats,
amb les rialles extraviades
i l'esperança de trasllat.

Així em veig jo quan m'examino
davant de qualsevol mirall,
amb un farcell curull que vessa
de tot allò que no puc fer.

Que no tinc temps, que no tinc forces,
que m'atropellen sens pietat
tots els rellotges, calendaris,
agendes i despertadors.

Em bufetegen i em trepitgen
els verbs de cruel condicional:
"m'agradaria tant...", "voldria...",
o "si pogués faria..." ...res!

La realitat inapel·lable
ho redueix aviat a "res",
sols una llista de renúncies
que s'acumulen com un llast

i que no deixen enlairar-se
somnis, idees ni il·lusions.
Són com un corb fosc que acompanya
i que ens regala humiliació,

com un mirall on reflectir-hi
fracàs, derrota i frustració
després de cada retirada
als molts combats no disputats.

Aboco totes les renúncies
al mocador vell de farcell,
-que és el més gran dels envoltoris-
per poder dur-les sempre amb mi.

Només em queda la nuada,
però això ja ho tinc solucionat.
Faré servir el nus de la gola
i, amb tot a sobre, a caminar.

Consells per a joves poetes, per Joan Margarit

Avui una d'aquelles notícies que em fa perdre lectors perquè no és d'interès general sinó molt específica per als que estiguin interessats en la poesia.
Però al digital catorze.cat vaig trobar aquesta notícia i em vaig sentir molt identificat amb algunes de les sentències del genial poeta Joan Margarit.
Així que us les reprodueixo per si a algú també li pot interessar llegir-les:

• Un poeta fa por per la veritat que busca i la soledat que porta.
• S'ha de ser agosarat a l'hora d'escriure el poema i humil abans i després d'escriure'l.
• El poeta autèntic, per jove que sigui, pot dubtar sobre en quin moment està del seu aprenentatge, però penso que sap perfectament que és un poeta, i mai no preguntarà si ho és o no.
• Si el poema ho és de veritat, du el lector directament a un lloc del seu propi interior i allí s'encén alguna cosa, com un far, i això vol dir que aquests llocs profunds i difícils d'un mateix s'assemblen molt als de les altres persones. Per això es pot escriure poesia.
• Les matemàtiques són la més exacta de les ciències, però la poesia és la més exacta de les lletres.
• Pel que fa a com ha de ser la poesia, jo diria que un poema s'ha d'entendre. [...] Gairebé sempre que un poema resulta un búnquer inaccessible a algú, la culpa és del poeta.
• És probable que un bon poema sigui només una qüestió d'intensitat. La intensitat, a què la podem associar, si no és a l'experiència d'un sentiment? Pot ser un sentiment més o menys ocult o més o menys manifest, però allà on pugui haver-hi intensitat, hi pot haver poesia.
• El poema és una mena de partitura, oberta per tant a moltes interpretacions possibles: si és tan tancada que només permet una interpretació, significa que es llegirà només una vegada i s'oblidarà.
• Davant de la duresa de la vida tots som força semblants. Davant la mort d'algú a qui s'estima, els sentiments dels poderosos i els dels humils són els mateixos. El que ens diferencia és només la capacitat d'explicar el que ens passa. Però el que ens passa, també passa, o pot passar, a tothom.

"El seu gran hit" (Els Amics de les Arts)

Tornen ELS AMICS DE LES ARTS!
Després del preceptiu temps de descans creatiu per preparar un nou disc, aquesta setmana han llençat la primera cançó, la portada, el setlist i algunes sorpreses...
La primera cançó es diu "EL SEU GRAN HIT", és sorprenentment ballable i funky i la lletra està formada per tot de crítiques que els seus detractors els havien fet a través de les xarxes socials. Ha arribat amb un videoclip que podeu veure a molts llocs (per exemple clicant AQUÍ).
El nou disc té la portada calidoscòpica que il.lustra qquesta notícia i es titula "UN ESTRANY PODER" i sortirà a la venda el 24 de febrer.
Els títols de les cançons són:

1. Les coses
2. 30 dies sense cap accident
3. Apologia de la ingenuïtat
4. Primer en la línia successòria
5. Un estrany poder
6. La llum que no se’n va
7. Salvador
8. No ho entens
9. Casa en venda
10. El seu gran hit
11. Suïssa
12. El vent tallant

En algunes cançons hi ha col.laborat l'OBC (Orquestra Nacional de Catalunya) i el Quartet Mèlt.

Fins aquí les informacions.
Ara la cançó "El seu gran hit":

"Esquivo la sort esquiva" (poema)

Avui he escrit un poema.
La idea per fer-lo feia molts dies que em rondava pel cap. Només em faltava el moment de poder-m'hi posar.
Un dia se'm va aparèixer la imatge de la sort en forma de daus. Una persona esperançada llençant els daus, esperant si la tirada seria bona i, de sobte, els daus transformant-se de cúbics a esfèrics i allunyant-se per sempre més...
Avui li he posat paraules i títol: ESQUIVO LA SORT ESQUIVA.

ESQUIVO LA SORT ESQUIVA (17-1-17)

Vaig desitjar tenir-la. Molta sort.
Vaig prémer fort els ulls, vaig creuar els dits.
Vaig fer un sospir profund i vaig notar,
dins del meu puny, els daus tot bategant.

Tot sacsejant la mà, el meu pensament
volava anticipant el meu desig,
però al mateix temps temia que el destí
em reservés fracàs o decepció.

Sabia que, fins que llencés els daus,
seria propietari del present,
però que, quan comencessin a rodar,
em tornaria esclau del cruel atzar.

Ni vaig triar el moment... de volta i cop
la mà se'm va descloure i deslliurà
els petits cubs pintats de tot o res
i vaig tancar els meus ulls per no mirar.

Va ser sols un instant. Els vaig obrir
i no podia creure l'imprevist:
els daus ¿en què s'havien convertit?
Ara eren daus esfèrics carrer avall.

La sort se m'escapava sens remei,
inútil intentar-la retenir,
fugia tan veloç, tan lluny de mi,
que vaig sentir-me nàufrag indefens.

Ara ja no vull sort, ni fe, ni res
que m'exposi a arriscar-me o al dolor.
Ara visc el moment i espero poc
si el que vull no depèn només de mi.

Ara ja no vull daus, ni vull ser esclau.
Potser m'he fet més dur, potser més fort.
Potser no somric tant, però, quan somric,
ningú no me'l pot prendre, el meu somrís.