TERAPÈUTIC
Ja m'esperava, el mar, avui.
De fet m'espera cada dia,
però avui notava més presència,
més interès, més atenció.
M'ha començat a amanyagar
amb la mirada de les ones,
cadència suau, avui, calmada,
perquè m'hi anés acompassant.
M'ha fet fixar en la vastitud,
la immensitat d'aigua salada,
l'infinit blau que no s'acaba
i, per contrast, em fa petit.
M'he començat a relaxar
i he pres consciència que, els problemes,
no són tan grans com puc pensar-me
si la mirada sé enfocar.
I sempre hi ha una solució
que surt de dins, de la mirada,
de l'esperit, de l'estat d'ànim,
de com afronti el meu destí.
Mentre m'hi anava aproximant,
m'imaginava el que em diria
perquè, en el fons, soc un ventríloc
que fa parlar a un mar sense veu.
Però tampoc no és així del tot
perquè amb els anys de coneixença
hi ha una saviesa silenciosa
que hem compartit i ja és dels dos.
Soc un alumne avantatjat.
O no. Potser només m'hi fixo
i reflexiono i analitzo
i em prenc un temps per respirar.
Abans d'abatre'm o enfadar-me,
faig com el mar i compto onades
o deixo lliure la mirada
a passejar fins l'horitzó.
Després ho veig tot diferent
i hi ha una pau que m'acompanya.
I tot això el mar ja ho sabia,
quan m'hi acostava aquest matí.
(Eladi Martínez)
#estiu26 #poemes #passodinsta #calafell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada