Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

1 de març 2024

"Yoko" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!     

YOKO

—Hola? Que hi ha algú? —demana l’Adela mentre puja l’escala i busca la seva filla. 

La Yoko té setze anys i estudia batxillerat en horari intensiu. L’autobús de l’institut la deixa a casa a les tres i, fins que no arriba la mare de treballar, a mitja tarda, és la reina de la casa.

No és a l’habitació, tot i que hi ha la pila de roba de la nit anterior que encara no ha trobat el moment de dur a la rentadora. Tampoc no és al menjador, on hi ha la seva motxilla per terra, l’ordinador portàtil sobre la taula i unes tovalles individuals amb el plat brut del dinar i l’embolcall d'un gelat.

Finalment veu una escletxa de llum sota la porta del lavabo. Prova d’obrir-la, però està tancada amb baldó.

—Yoko, què fas aquí tancada?

—Què? —respon una veu en un volum massa alt, mentre s’obre la porta i apareix la Yoko amb els seus inseparables cascos inalàmbrics a tot volum.

—Ja saps que no m’agrada que et tanquis al lavabo amb el mòbil...

Els llavis de totes dues es tensen, bloquejant qualsevol possibilitat de somriure. Les mirades s’endureixen i s’eviten. Cadascuna es capbussa a la seva trinxera i comencen les escaramusses:

—No sé per què no puc escoltar música mentre cago.

—Doncs perquè t’ho he dit mil vegades. I perquè això fa que t’estiguis mitja hora tancada “cagant” —i acompanya l’última paraula fent el signe de les cometes amb dos dits de cada mà.

La Yoko no contesta i fa intenció de sortir, però la mare li barra el pas.

—On vas?

—A fer els deures? —pregunta amb to impertinent la nena, augmentant l’escalada de tensió.

—Doncs primer passa per la teva lleonera i deixa la roba bruta a la rentadora —li contesta la mare, mentre s’aparta per deixar-la passar—. I endreça les coses del dinar!

La Yoko esbufega, farta de sentir cada tarda la mateixa cantarella. Mentre manté el mòbil a la mà dreta, amb l’esquerra recull la roba bruta i no s’adona que, de camí a la rentadora, perd unitats:

—Ni te n’has adonat que has perdut les calces! Vols deixar el mòbil d’una vegada i fer les coses amb dues mans? 

—Bffff! Bona tarda, eh? Sí que has vingut de mal humor.

—Jo venia molt tranquil·la, però ho has tornat a aconseguir. Cada dia les mateixes coses!

Des de la rentadora, a l’Adela li sembla sentir com la seva filla l’escarneix, repetint en veu baixa les seves paraules.

—Què dius?

—Res. No dic res. No faig res. Com si no hi fos.

—No et passis, eh? Ves a fer els deures, ves. A veure si aprofites el temps.

La Yoko passa deliberadament arran de la seva mare, s’ajup i agafa el que necessita de la motxilla. S’instal·la en un extrem de la taula del menjador i, amb els cascos posats i el mòbil a la vora, obre llibre i llibreta.

L’Adela es fa un cafè i s’instal·la a l’altre extrem de la taula. Es pren un moment de descans mentre repassa les xarxes socials. Cada cop que, de cua d’ull, veu que la nena mira el mòbil en comptes d’estar fent feina, li llença una mirada severa i sacseja el cap horitzontalment en senyal de desaprovació.

La Yoko té els ulls sobre el llibre de filosofia, però el cap ben lluny. Fa dies que està madurant una decisió. Ha tornat a suspendre exàmens i vol deixar el batxillerat. La seva mare encara no sap ni una cosa ni l’altra. Vol plegar de l’institut, buscar alguna feina fins que s’acabi el curs i, el següent, buscar un mòdul. El batxillerat no és per a ella.

Al seu pare sí que li va insinuar que els estudis no li anaven bé i que s’ho estava plantejant. Ell li va dir que no es precipités i que ja ho anirien parlant. Però al pare no el tornarà a veure fins el cap de setmana.

Li aniria bé parlar-ne amb la mare. Fa dies que està atabalada i no li veu sentit al que fa. Necessita buidar el pap i volia treure-li el tema, però ara mateix se n’hi han ben passat les ganes.

—Pam!

La Yoko fa un bot. La seva mare ha donat un cop a la taula amb la mà plana per cridar-li l’atenció. Li fa el gest que es tregui els cascos. Ho fa.

—Pots treure’t els cascos o baixar el volum? Estem a la mateixa taula, et parlo i ni em sents. Això ja és el “colmo”!

—Què vols?

—A quina hora t’he de portar a l’entrenament?

—Com cada setmana, mama, encara no t’ho saps? —el sarcasme torna a treure el nas.

—Yoko, ja tinc prou coses al cap, em vols dir a quina hora hem de sortir?

—A tres quarts de set.

—I ja t’has fet la bossa?

—Encara no. Primer vull acabar els deures. Puc?

Pim, pam. Pim, pam. Tota la interacció que tenen és a base de retrets. La Yoko es torna a posar els cascos, apuja la cançó i, ara sí, comença a fer els deures.

L’Adela va cap a la seva habitació. Com cada cop que hi entra, el cor se li encongeix una mica. Ja farà mig any que el Bernat va marxar de casa, però encara no se’n sap avenir. Tants anys de matrimoni i al final tot se’n va anar a l’aigua sense que cap dels dos fes res per reconduir-ho. Dos orgullosos que no van voler cedir. Ja els està bé a tots dos. 

S’asseu al llit per canviar-se. Mentre la Yoko entrena, ella aprofita per anar a córrer una estona. Li va bé per mantenir-se en forma, alliberar tensions i deixar volar els pensaments. I ara en té força de pensaments acumulats.

A la seva mare li han diagnosticat Parkinson. De moment encara està força bé, però la malaltia va guanyant terreny i els metges ja li han explicat el futur que se li acosta. Serà cada cop més dependent i això l’obligarà a adaptar tota la logística familiar. Com que amb la seva germana no es parlen, ja es pot anar preparant. Ha d’anar pensant com s’ho farà per cuidar-la sense ajuda.

Li agradaria parlar-ne amb la Yoko. Perquè pugui gaudir de la seva àvia mentre encara estigui bé. Perquè es vagi fent a la idea. Per compartir les preocupacions i planificar juntes el futur que els ve a sobre. Segur que els aniria bé a totes dues. Avui volia treure-li el tema, però després de la benvinguda -que és la mateixa de cada dia, per molt que li demani que no ho faci- ràpidament ha canviat d’idea. És un tema delicat i ha de trobar un moment de calma en què les dues estiguin receptives.

L’Adela es canvia i va cap a la cuina per avançar el sopar, mentre espera l’hora de portar la Yoko a entrenar. Quan passa pel menjador, es creua amb la nena que acaba de recollir les coses de l’institut -tot un èxit!- i va a l’habitació a preparar-se. Sembla un vodevil d’aquells en què, quan un personatge entra per una porta, l’altre surt i mai no coincideixen.

A tres quarts de set es troben a l'escala que baixa al garatge. Totes dues vestides d’esportistes. 

—Ho tens tot? —demana seriosa la mare.

—Sí.

—Som-hi, doncs.

—Sí.

Guerra de monosíl·labs.

Es fiquen dins del cotxe i arrenquen. Sovint discuteixen perquè la mare vol escoltar notícies i la filla, música de la seva, però ara cap de les dues diu res. Entre elles s’estén un silenci conciliador. Com si fos un pont de silenci pel qual poguessin caminar fins a trobar-se.

La Yoko prem els llavis. Dins de la gola se li comencen a formar paraules que volen ser frases (“Mare, t’he de dir una cosa, el curs no m’està anant bé, no m’agrada estudiar...”), però no sap com començar.

L’Adela té els ulls fixos a la carretera, però al seu cap imagina un inici de conversa dolç i constructiu (“Yoko, he d’explicar-te una cosa. Vaig portar la iaia al metge i li han trobat una malaltia greu...”).

La Yoko, incòmoda per la situació, es remou al seient, com si busqués la postura i s’escura la gola.

L’Adela gira la vista cap a ella i el cotxe li marxa una mica cap a la dreta. Les rodes trepitgen el voral i aixequen pols. És només un instant. De seguida reacciona i recupera el control, però la nena s’ha espantat i li etziba:

—Estaria bé arribar vives, eh?

—No exageris que no ha passat res. I no siguis tan desagradable que jo també m’he espantat.

El pont s’ha ensorrat i tornen a saltar espurnes.

L’Adela engega la ràdio i apuja el volum per sentir les notícies.

La Yoko es posa els cascos, prem el Play i tanca els ulls. Sona una cançó, però de fons encara sent la ràdio, així que apuja el volum. Més. I més. I més. 

Fins que deixa de sentir-la.

1 de febr. 2024

"Visca la Terra" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!    

VISCA LA TERRA

L’home que puja la costa de Cal Xica amb una carta als dits, arrossega els peus i una mirada buida: ja només és una ombra d’allò que havia estat. En Pere Camps enfila el camí entre les feixes d’oliveres amb l’esquena corbada d’un pagès de cinquanta-set anys i una lleugera coixesa. El sol de setembre li castiga la clepsa esclarissada i, amb l’esforç de la pujada, comença a suar. Busca el mocador arrugat de la butxaca i s’eixuga el front. 

Dos caces solquen el cel amb gran estrèpit i hi deixen esteles blanques. Els segueix amb la vista i mastega un renec abans d’escopir al terra amb menyspreu. Torna a agafar la carta amb les dues mans i rellegeix, per enèsima vegada, la capçalera de la Conselleria d’Interior i el seu nom al destinatari. En tot moment la manté una mica allunyada del cos. Potser buscant la distància focal per poder-la llegir correctament, potser perquè inconscientment vol evitar el moment d’obrir-la. 

Arriba al capdamunt de l’última feixa i entra al cobert on hi ha el tractor. Una gran portalada sense porta deixa veure el sostre d’uralita, fumat i amb grans forats per on entren ullades de sol que il·luminen les bales de palla apilades als laterals. I al mig, com si fos la valuosa peça que presideix una sala d’un museu, el vell tractor. S’hi enfila per l’escala lateral i s’asseu davant del volant. Hi deixa la carta, observa els camps que s’estenen al davant i obre la porta als records. 

Ell mateix va començar a voler ser pagès quan el seu pare li deixava creure que conduïa el tractor, agafant el volant assegut sobre les seves cuixes. Veure els camps des d’aquella alçada l’havia fet sentir tan feliç i poderós que ja no havia volgut ser cap altra cosa. Per això, quan va arribar a menar les terres de Cal Xica, va prometre’s que, si mai tenia un fill, un dia faria el mateix amb ell. I li posaria el nom de l’autèntic patró dels pagesos catalans: Galderic.

Per allargar el moment de llegir la carta, busca amb la mirada el final de la segona feixa d’oliveres, a mà dreta. On comença el bosc, encara hi ha el gronxador que va construir a la branca del primer roure. Hi pensa i dins seu topen el somriure dels dolços records amb la por pel que trobarà dins d’aquell sobre. Guanya la por i els ulls se li comencen a entelar.

Llavors torna a sentir els avions militars que travessen el cel. Gira el cap, els busca pels forats de la teulada i en veu passar un. També veu l’estelada lligada al vidre del darrere, com si fos la capa del tractor. Li arriben imatges que té ben emmagatzemades: a vegades voleiava empesa pel vent i a vegades li feia de para-sol. 

Una nova glopada de records l’arrossega. Sempre va ser un pagès combatiu i un patriota. Un dels molts que van recórrer el territori en múltiples tractorades, quan tot el país creia que la independència es podia aconseguir de manera pacífica i democràtica, quan corria de boca en boca la frase del poeta: que tot està per fer i tot és possible! El tractor és ple d’adhesius que recorden aquells episodis. N’hi ha un que sempre li havia encantat: “Visca la terra!”. Aquella “terra” que per a ell era pàtria, paisatge, feina, vocació, territori, identitat... Tot! Records de temps passats, quan ningú no pensava que les coses poguessin acabar com van acabar. 

En Pere Camps sent que ha arribat l’hora d’afrontar el moment que ha anat dilatant. Torna a agafar la carta i amb aquells dits gruixuts i aspres, acostumats a carregar pesos i fer feines dures, prova d’obrir el sobre sense fer-lo malbé. Està a punt d’aconseguir-ho, però unes explosions llunyanes el trasbalsen i se li estripa una mica. Desdobla la carta i abans de començar a llegir ja nota el pes d’una mala notícia que li enfosqueix la mirada. Els ulls es comencen a ennuegar, però parpelleja i s’esforça a enfocar la vista. 

Llegeix sense llegir, com si estigués veient una altra persona que ho fa i, per sobre de l’espatlla, només pogués retenir paraules esparses. Condol... servei a la pàtria... Galderic Camps i Brotons... continuar la lluita... I aquell eslògan final: Visca la terra!

Tanca els ulls i la presa es desborda. Les llàgrimes llisquen galtes avall. Meticulosament torna a plegar la carta i la posa dins del sobre. Nota dins seu una detonació controlada que provoca que tot s’esfondri de manera endreçada i asèptica, cap endins, sense malmetre res del seu voltant. Sent que ja res no val la pena i, de cop, obre la finestra i d’una estrebada arrenca l’estelada. 

Després busca l’adhesiu de “Visca la terra!” i comença a esgratinyar-lo amb els dits. No té ungles i fa tant temps que està enganxat que no hi ha manera de desprendre’l. Però segueix rascant amb els ulls negats de llàgrimes i ni tan sols se n’adona quan el dit li comença a sagnar.

3 de gen. 2024

Escapada al sud de França

Del 28 al 30 de desembre de 2023 vam passar 3 dies al sud de França. Feia força temps que no fèiem una escapada tots quatre i teníem ganes de passar uns dies junts compartint noves experiències, visitant alguns mercats nadalencs i menjant als Grands Buffets de Narbonne. Deixo un breu resum del que vam fer:

1.- Les Grands Buffets de Narbonne

Teníem ganes de provar el buffet lliure més gran d'Europa, però quan vam planificar el viatge no hi havia cap plaça disponible pels dies que hi anàvem. Per sort vam fer cas d'un molt bon consell: anar provant cada dia si sortien places disponibles, ja que de tant en tant es produeixen anul·lacions que en generen. I així va ser: pocs dies abans de marxar van aparèixer 4 places i vam poder-hi anar. Documentant-nos per a la visita vam llegir uns quants consells que vam seguir i no ens van anar malament. Eren aquests:

Guia útil de vuit passos per dinar a Les Grands Buffets i no acabar rodolant.

  1. Ningú no parla de l'embafamenta a Les Grands Buffets. 
  2. L'àpat acaba quan l'estómac del comensal crida "prou!"
  3. Recorda que això és una cursa de fons i cal començar amb calma, per tant la primera passejada pel bufet es fa sense un plat a la mà. 
  4. Asseure's de nou a taula i desplegar un croquis mental amb els passos a seguir. 
  5. Dividir l'àpat complet en sis parts i una pausa entremig per fer un "trou normand", que no és res més que un lingotasso de calvados amb gelat de poma.
  6. El pa, amb comptagotes. És boníssim, com tot, però t'atiparà innecessàriament.
  7. Els formatges, deixem-los pel final
  8. Si aquesta és la teva primera vegada a Les Grands Buffets, has de menjar fins al final.

El menú en 6 passos:

  • 1/6: productes frescos que no siguin de mar (els foies gras, les terrines de micuit, els patés i els embotits...)
  • 2/6: "Le plateau royal": ostres de Thau, gambes, llagostins, crancs de mar, cloïsses per avorrir i més de sis varietats de salmó noruec. 
  • 3/6: la rôtisserie, és a dir, la zona de plats calents i cuinats a l'instant. Com que venim del mar, jo seguiria pel camí marítim i me la jugaria amb l'ostra amb salsa de muscat de Ribesaltes o el turbot al forn. 
  • "Trou normand"
  • 4/6: tornar a la rôtisserie per atacar algunes de les joies més preuades de la casa, si pot ser compartint plats amb algú que t'acompanyi a taula (la llebre a la Royale, hi ha el foie gras escaldat en el seu caldo de bolets, l'ànec a la sang...)
  • 5/6: formatges
  • 6/6: l'assortiment de dolços de La Pâtisserie i l'Espace Glacier.

Cal dir que va ser una expeirència molt satisfactòria i recomanable!

2.- Beziers

A Beziers vam veure el millor dels "Village de Noël" que hi ha a moltes ciutats franceses per aquestes dates. Un gran espai cuidadament decorat amb tots els imprescindibles motius nadalencs, moltes llums, ambientació hivernal i, per arrodonir-ho, un espectacle de llums i aigua (una mica a l'estil de les Fonts de Montjuic). Per rematar-ho un passeig ple de les típiques casetes on es venen productes alimentaris (mai no hi falta el típic "vin chaud") o d'artesania. Molt bonic.

3.- L'apartament a Carcassonne

Carcassonne era un punt cèntric de les diferents poblacions que volíem visitar i vam trobar-hi un apartament més que correcte, just als peus de les muralles de la Cité medieval.

4.- Cordes sur ciel

Aquest era el punt més allunyat del viatge, un petit conjunt medieval sobre un turó. Carrers empedrats i exageradament costeruts, edificis medievals, botigues d'artesania... Té un bon potencial, però el vam trobar una mica deixat, molts llocs tancats...

5.- Albi

Aquí també hi havia una gran zona dedicada a les típiques casetes amb menjar, beure i artesania i zona de jocs infantils i atraccions. Com que vam fer la visita de dia, no ho vam trobar tan lluït, però hi vam menjar prou bé en una d'aquestes casetes. Vam visitat la impressionant catedral de Sainte-Cécile i el pont sobre el riu Tarn.

6.- Castres

Aquí vam visitar un altre "Village de Noël" ben bonic, centralitzat en una plaça tancada rodejada d'edificis i preciosament decorada amb simbologia infantil dels diferents regnes de la màgia del Nadal (els dolços, els contes, les joguines...) i les típiques casetes on vam acabar tastant el vi calent. DEsprés vam veure un bonic videomapping sobre les façanes de les cases sobre el riu Agout (un paratge semblaven a les cases de l'Onyar de Girona)

7.- Carcassonne de nit

Abans de tancar-nos a l'apartament vam voltar una miqueta pel Carcassonne modern de nit i vam descobrir una zona d'atraccions amb una gran nòria il·luminada i una gran plaça amb casetes de beguda i menjar que estava plena de gent i molt animada.

8.- La Cité de Carcassonne

Ja hi havíem anat altres vegades, però dormint als seus peus, no vam resistir la temptació d'acostar-nos-hi i fer-hi una passejada. És un lloc bonic que et transporta al passat medieval i tan sols passejar una estona pels seus carrers entre muralles, torres i castells val la pena.

9.- Perpinyà

Vam fer-hi una visita llampec passejant pels seus carrers peatonals, al voltant del Castellet. Vam veure les típiques casetes nadalenques, la nòria i vam menjar el "plat de jour" en un restaurant i una crêpe en una de les casetes.

10.- Maternitat d'Elna

Només l'Ona hi havia estat en una visita de l'institut i als altres ens va agradar molt visitar aquest lloc mític que, en temps de guerra, va ser un exemple de solidaritat, acollint mares embarassades i els seus nadons perquè poguessin viure temporades dignes, lluny dels llocs sinistres on estaven prvades de llibertat. Actulment l'edifici no es pot visitar perquè cal fer-hi una reforma integral i només es pot veure des de fora, llegir els plafons informatius que han col·locat als jardins i visualitzar un audiovisual que hi ha a la planta baixa (al costat de la botigueta) on s'entrevista la fundadora i responsable de la maternitat, la mestra i infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz.

11.- Argelers

Milers de republicans catalans i espanyols que fugien del feixisme en la Retirada de la Guerra Civil van acabar retinguts a la platja d'Argelers, en condicions infrahumanes. Uns d'ells van ser els meus avis que tinc entès que van ser-hi pocs dies abans d'entregar-se veient les pèssimes condicions de vida que els esperaven allà. Per això tenia molt interès en trepitjar aquelles platges on no hi hqueda cap altre record d'aquells moments que un monòlit. Al poble hi ha un petit museu-memorial que també vam visitar.

Després d'Argelers, vam intentar visitar Cotlliure, però estava totalment col·lapsat i va ser impossible aparcar. O sigui que vam acabar enfilant el camí de tornada a casa, tancant aquests tres bonics dies familiars al sud de França.

Acabo amb unes fotos d'aquells dies i un vídeo resum:


















1 de gen. 2024

"Instint" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!    

INSTINT

- Un caníbal! Un caníbal! -xisclava la gent que s’havia aplegat al moll, mentre assenyalaven la comitiva que baixava del vaixell.

Un indi tapirapé emmanillat intentava mantenir la dignitat mentre mirava esporuguit cap a la cridòria eixordadora. Pell bruna; baixa estatura; cabells llisos, negres i llargs; una mena de penjoll que feia un parell de voltes al front; pintades tribals sota els ulls, i una faldilla curta de pell per tota vestimenta. 

Davant seu, Sir Thomas McKenzie caminava somrient i triomfal. Assaboria aquell moment de màxim reconeixement, després de l’èxit de l’última expedició per la selva del Mato Grosso. La comunitat científica, i la població de Londres en general, no deixaven de comentar la gran fita: havia capturat viu un indígena d’una tribu caníbal i es disposava a estudiar els orígens i les motivacions d’aquell incomprensible costum de menjar carn humana. L’antropofàgia era, des de feia molts anys, el seu gran objecte d’estudi, pràcticament una obsessió. Volia comprendre què era el que duia un grup humà a menjar-se els seus propis congèneres.

Els McKenzie eren una nissaga de rics empresaris naviliers que havien engegat i consolidat la ruta comercial amb Amèrica. I aquell 1881, l’hereu, Sir Thomas McKenzie, havia delegat per complet la gestió de l’empresa familiar i s’havia centrat en els seus estudis antropològics. Per poder investigar els orígens del canibalisme havia muntat una gran expedició a l’Amazònia i hi havia abocat tots els esforços i mitjans. I tot havia valgut la pena ara que veia desplegar-se davant seu el millor escenari possible per a un antropòleg: poder estudiar un indígena sense cap tipus de limitació i durant tot el temps que necessités.

A la mansió dels McKenzie, van habilitar tota una ala per a un experiment de llarg abast: la reeducació d’aquell indi fins que poguessin comunicar-s’hi per treure’n tota la informació que buscaven. Mestres, ensinistradors, lingüistes i folkloristes esmerçaven el seu temps i sabers per aconseguir l’objectiu.

Mentrestant, la resta de la família, la senyora McKenzie i la Helen, la filla única del matrimoni, alienes a aquella gran fita científica, estaven ben distretes amb l’altre gran esdeveniment que afectava la residència familiar. Un gran desplegament d’operaris omplien la casa i traginaven amunt i avall per aconseguir que aquella fos la primera casa de Londres en disposar d’un sistema elèctric d’enllumenat domèstic a totes les dependències. Aquella era la gran novetat de l’època: una electricitat que, de mica en mica, passava de ser un fenomen pràcticament màgic i inexplicable, a esdevenir una comoditat que feia la vida més fàcil als pocs que s’ho podien permetre.

D’entre l’exèrcit d’enginyers, electricistes i aprenents que corrien per la casa, la Helen va acabar encaterinant-se d’en Tom, el jove i musculós encarregat que dirigia l’obra. De tant en tant, la impressionava amb divertits experiments per exhibir els seus coneixements elèctrics i, entre una cosa i una altra, la Helen va acabar rendint-se als seus encants. Tot i que les convencions socials impedien que aquella relació pogués prosperar, va ser inevitable que els dos joves busquessin oportunitats per trobar-se, d’amagat, i entregar-se a les seves passions.

L’últim dilluns de maig de 1882, Sir Thomas McKenzie va presentar en societat el resultat de tots aquells mesos de treball silenciós. En una concorreguda conferència de premsa va explicar els detalls d’aquell procés que havia culminat amb l’evident transformació que tenien davant dels ulls: l’indi Kayaguatà, vestit de manera occidental i parlant un anglès limitat, però que li permetia comunicar-se amb els seus interlocutors. 

Des d’aquell dia, se li va permetre moure’s per tota la residència familiar, acompanyat sempre d’un criat, però sense haver d’anar lligat. Sir Thomas confiava en la feina feta i estava convençut que l’indi no podria tenir cap altre sentiment que l’agraïment per haver pogut accedir als nivells de cultura i instrucció superiors que li havien ofert. Però l’indígena només ho mirava tot en silenci i amb posat analític, sense deixar entreveure mai els seus sentiments. 

Aquell estiu va ser extraordinàriament calorós i en plena canícula, alguns membres de la família van reprendre el costum de banyar-se, pràcticament despullats, al petit llac que hi havia a la zona oest de la finca. El primer dia que en Kayaguatà va assistir a un d’aquells banys, alguna cosa es va despertar dins seu. Va quedar immòbil, amb la mirada perduda, com si volgués deixar-se travessar per aquelles sensacions: el so de l’aigua, el tacte dels peus nus sobre la gespa, la carícia del sol sobre la pell nua... Un pont que el transportava als records de la seva Amazònia natal i despertava el que estava adormit. Va emmirallar-se a l’aigua i va trobar a faltar aquelles pintades tribals sota els ulls que sempre havien format part de la seva identitat.

Una tòrrida nit de mitjans d’agost, en Kayaguatà va sentir un llunyà xipolleig al llac i es va alçar sigil·losament del llit. Cobert només amb uns calçotets arromangats, va sortir al jardí i, descalç sobre l’herba, va sentir que tornava a caminar per la riba del riu Araguaia. Mica a mica, li va aparèixer, intensa i vibrant, la sensació que mai no havia volgut estar allà i el desig de marxar. Va arribar al llac i, ajupit a la gatzoneta, va observar sense ser vist com la filla de Sir Thomas i el seu amic jugaven i reien dins l’aigua.

De sobte, en Tom va sortir i va començar a remenar en un racó fins que va aconseguir que s’encengués un llum entremig dels matolls. La Helen va xisclar impressionada i llavors ell li va dir: 

- Ara pica de mans!

Quan ho va fer, ell va accionar un mecanisme ocult i el llum que estava encès va apagar-se, mentre simultàniament se n’encenia un segon a l’altra banda del llac, talment com si la llum hagués viatjat màgicament d’un punt a l’altre. 

La Helen s’ho mirava embadalida, però no era l’única. En Kayaguatá assistia a aquella inexplicable màgia totalment impressionat i disposat a aconseguir aquell poder. Volia portar-lo a la seva tribu i sabia com.  

Va enfonsar els dits en la terra adobada dels parterres i, mantenint-los separats, va passar-los per sota dels ulls, deixant-hi marcades dues línies fosques paral·leles. Va buscar el ganivet, que els jardiners havien oblidat sobre la gespa i ell havia amagat entre uns arbustos, i va sortir del seu amagatall, àgil i decidit, brandant-lo a l’aire.

Va moure’s de pressa fins que va arribar davant del jove encarregat i li va enfonsar al pit. Amb precisió i rapidesa va arrencar-li el cor i va començar a menjar-se’l. Així pretenia assolir els seus coneixements sobre el domini de la llum. 

Quan la Helen, horroritzada per l’escena que estava presenciant, va començar a cridar, va abraonar-se sobre ella. Amb el mateix ganivet, va barrejar la sang dels dos amants i la va fer callar per sempre. Però ja era tard. El personal de seguretat, alertat pels crits, es va abraonar sobre en Kayaguatà que, mirant-los serenament als ulls, va esdevenir el tercer mort d’aquella tràgica nit, sense oposar resistència. 

Quan Sir Thomas va arribar al lloc dels fets, el cor se li va trencar i els ulls se li van entelar davant d’aquella massacre. Tot el que li importava a la vida acabava de desaparèixer. La seva passió científica i la seva estimada filla. Va girar el cap fugint d’aquella horrible visió i la mirada vidriosa va anar a parar a aquella llum que lluïa entre els matolls del costat del llac. Una llum que va començar a fer pampallugues, cada cop més erràtiques i llargues, fins que, al cap d’un moment, es va apagar del tot. Per sempre.

1 de des. 2023

"Ultrasons" (conte)


 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

Espero que us agradi!   

ULTRASONS

Muixirecs. 

Vaig sentir la paraula per primera vegada en unes vacances a l’Alta Ribagorça. Així és com la gent de la zona es referia als ratpenats. 

A la nit, tots els adolescents del càmping de Barruera ens ajuntàvem a la vora del riu i els vèiem passar a tota velocitat per sobre de l’aigua caçant mosquits. Deien que en podien menjar més de cinc-cents cada nit i eren l’excusa perfecta per deixar esbravar aquelles hormones que teníem tan alterades. Els nois havien d’exhibir la seva valentia i intentar estabornir-ne algun, agafar-lo per les ales i espantar les noies. Nosaltres demostràvem que ens feien molta por amb xiscles i corredisses. Acabàvem abraçant-nos als nois que, mentre se’n reien, aprofitaven per grapejar-nos tant com podien. Codis adolescents que venen inserits de sèrie i tots seguíem a la perfecció.

(. . . . . . . .)

Tinc por. No només por. També tristesa. Desànim. I defalliment. No tinc esma per sobreposar-me ni per escoltar-me a mi mateixa i fer el que sé que hauria de fer.

Fa setmanes. Moltes setmanes. Mesos. Massa. Em sento atrapada. Mai no m’hagués pensat que em pogués passar a mi, però m’ha passat. Ja ho diuen als documentals que no importa la formació cultural, ni la classe social. Qualsevol s’hi pot trobar. En soc el viu exemple.

He estat una víctima de manual. Enamorada. Submisa. Pacient. Esperançada. Intentant normalitzar cada petit senyal que m’avisava que allò no era normal. Perdent un llençol a cada bugada. Deixant-me trepitjar cada dia una mica més i esforçant-me per no donar importància al que la tenia tota.

I quan em quedava sola a casa, una alarma interior m’eixordava i unes lletres fluorescents proclamaven “Això no és amor”. Aquell còctel de gelosia irracional, violència verbal, petons, sexe apassionat i disculpes no era sa. Ho sabia. El meu cervell ho sabia. Però tot cridava més que el cervell.

I, després de cada reconciliació, intentava enganyar-me a mi mateixa i pensar que les coses canviarien. I sí: van canviar. A pitjor. Perquè un dia els crits van venir rematats per una bufetada. Una bufetada que immediatament va quedar colgada per llàgrimes de penediment, per disculpes desconsolades, per promeses i declaracions d’amor. I l’endemà el regal d’una joia i el sopar romàntic i el tracte exquisit. I uns dies tan bons i tan delicats que vaig arribar a pensar que aquella bufetada hauria valgut la pena perquè hauria suposat el punt d’inflexió.

Que il·lusa!

Va trigar a tornar-hi, però hi va haver més bufetades i la seqüència de penediment, disculpa i regal compensatori cada cop va ser menys esplèndida i més fugaç. Tot allò pel que mai no hagués volgut passar, cada cop es va fer més quotidià. I aviat dins de casa vam ser com dos estranys que s’estudiaven amb recel.

Però fora de casa érem uns artistes! Conversa, rialles, mostres d’afecte: normalitat absoluta. Vaig esdevenir una actriu esplèndida que aparentava una vida feliç i relaxada. Davant dels meus pares, de les amigues, a la feina... Acumulant muntanyes de mentides i falsos sentiments que em provocaven un desgast extraordinari i em feien sentir cada vegada més bruta i infeliç.

(. . . . . . . .)

Durant uns dies, el càmping de Barruera va ser com una competició per veure qui sabia més coses sobre els muixirecs. Buscàvem informació i al vespre, mentre esperàvem que es fes fosc per veure’ls sortir, tothom intentava impressionar els altres.

- Sabeu que hi ha unes mil dues-centes espècies diferents i aquí se’n poden trobar més de vint?

- Sabeu que a Indonèsia hi viuen els més grans del món i poden arribar a fer més de metre i mig amb les ales esteses?

- Sabeu que només hi ha dues espècies que xuclin sang? Es diuen vampirs i estan a Sud-Amèrica, però només xuclen sang de cavalls i vaques.

Vam fer-nos experts en aquells petits mamífers voladors, però el que més em va impressionar és com aconseguien orientar-se. Tenien el sentit de la vista gairebé atrofiat i ho feien per ultrasons. Emetien uns sons que, quan rebotaven en alguna superfície i tornaven a ells, els permetien saber exactament on estava tot el que tenien al voltant, caçar i esquivar els obstacles.

Però no podíem sentir la seva veu. Era d’una freqüència que l’oïda humana no podia captar.

(. . . . . . . .)

Va arribar un moment que vaig tocar fons, sense saber que sempre es pot caure més avall. Havia de demanar ajuda. Parlar amb algú que entengués pel que estava passant i em donés la força per sortir d’aquell cercle viciós i engegar una nova vida. O això o posar fi al meu patiment ni que fos a través del pitjor dels pensaments.

Cada cop que em trobava a soles amb algú de confiança, dins meu es lliurava una batalla atroç. Les ganes d’explicar per tot el que estava passant, s’enfrontaven a la por per les conseqüències d’aquell pas. La por em paralitzava i mentre la meva veu era la de sempre i explicava les mentides de sempre, crec que la mirada devia tenir un deix de desesperació. De súplica. Era incapaç de verbalitzar-ho, però feia aquella mirada, esperant que algú captés el senyal i fes el primer pas.

N’hauria tingut prou amb un “Estàs bé?”.

Però devia ser tan bona actriu i havia interioritzat tant el personatge que ningú no captava aquella mirada de socors.

I acabava tornant a casa on, portes endins, l’infern cada dia era una mica més angoixant i una pluja d’impotència m’amarava. Em sentia una completa desgraciada.

(. . . . . . . .)

Un dia va venir una biòloga a fer una xerrada al càmping i duia un aparell que ens va meravellar: un detector d’ultrasons. Era com un altaveu que permetia escoltar els ultrasons que emetien els muixirecs. Quan passaven a prop de la màquina se sentia un “plap, plap, plap...” que s’accelerava i s’aturava bruscament cada cop que caçava un insecte.

Per a mi era inquietant saber que aquells animals cridaven i ningú no els sentia. I poder sentir la seva veu amplificada pel detector d’ultrasons va ser una experiència que em va impressionar.

(. . . . . . . .)

Han hagut de passar uns quants anys perquè aquell record adolescent em tornés a la memòria, però ja fa temps que em sento com un muixirec. 

Volo de manera aparentment erràtica. Visc mig amagada entre les escletxes i les teules de la meva existència. Per mantenir-me amb vida m’alimento de petites coses que atrapo aquí i allà. I el pitjor de tot: crido i crido, però ningú no sent la meva veu.

La societat ha anat avançant i cada cop hi ha una consciència més generalitzada de la igualtat i les violències de gènere. La tecnologia també ha avançat una barbaritat. En algun lloc hi ha d’haver la manera que pugui fer sentir la meva veu. Perquè jo sola no ho aconseguiré mai. No tinc forces. Soc capaç de malviure aquesta realitat tota la vida sense sortir d’aquesta maleïda espiral.

O potser un mal dia em rendeixo i ho engego tot a rodar. Ara mateix no em sento prou valenta per posar-hi fi ni d’una manera ni de l’altra.

Soc com un muixirec que ha caigut per una xemeneia i ha anat a parar a una llar de foc que té les portes tancades. És impossible que volant pugui remuntar la xemeneia i tornar a sortir a cel obert. Si ningú no m’obre les portes acabaré morint impotent i esgotada.


Un dia la senyora Roser, la veïna del davant, em veu sortir de casa totalment abatuda. Quan la veig, intento eixorivir-me, però ja és tard.

Se n’ha adonat. Noto que se n’ha adonat i em poso nerviosa. Em demana si estic bé i jo li dic que sí, que només vaig cansada, però la llavor ja ha caigut. Triguem dies a tornar a coincidir, però quan ho fem noto el seu interès i m’agrada. Un corrent de complicitat brolla entre les dues i m’hi aferro com un nàufrag a una fusta. Però no li explico res. No sé com. Encara tinc massa por.

De fet, el que més em preocupa és que la meva parella s’adoni que parlo amb ella. Sé que es posaria alerta i em controlaria fins aconseguir que deixes de parlar-hi. I sé que ho aconseguiria. Però la veïna és gran, viu sola i està sempre a casa. Puc triar els moments de contacte sense que ell se n’assabenti.

Un dia sortim de casa disfressats de parella feliç i ens la trobem al replà. El cor em fa un salt perquè no vull que ell s’adoni que tenim cap mena de relació. La miro amb ulls suplicants i moc lleument la cara de dreta a esquerra, com si fes un mínim “no”. I ella se n’adona i només fa un protocol·lari “Bon dia” i passa de llarg. Respiro.

La senyora Roser té prou sensibilitat per haver notat alguna cosa. M’adono que comença a cuidar de mi. Respecta els meus tempos i les meves pors. No parlem de res que pugui comprometre’m, però em deixa anar senyals que jo interpreto com a portes que em deixa obertes perquè hi entri quan em senti preparada.

Un dia que estic a casa seva una estona al matí, insisteix a fer-me escoltar una cançó molt maca. Busca al mòbil i em posa una versió de Sílvia Comas i Lídia Pujol de “Bolero para Jaime Gil de Biedma”.

La cançó comença dient:

- A ti te ocurre algo, yo entiendo de estas cosas...

I, mentre sonen aquestes paraules, per primer cop m’agafa la mà i em mira als ulls sense dir-me res. Se’m posa la pell de gallina i tinc la sensació que encara puc sortir-me’n. 

Estar al costat de la senyora Roser es converteix en estar al costat d’una finestra que et pensaves que estava tancada amb clau i, de cop i volta, descobreixes que només té una maneta que podries obrir fàcilment per deixar entrar aire pur.

Vaig amb molt de compte que ningú no s’adoni que ens veiem i vaig obrint-m’hi molt a poc a poc. Ella mai no em tiba de la llengua. Només escolta i de tant en tant m’agafa la mà.

Un dia que, malgrat el maquillatge, intueix que porto la cara marcada, em deixa una targeta a la mà quan ens les agafem per acomiadar-nos. Només em diu:

- Compta amb mi.

I tanca la porta de seguida perquè ningú no vegi que surto d’allà.


Contra les violències masclistes, t’escoltem.

900.900.120

900.900.120

900.900.120

Truca, parla, explica.


Llegeixo el contingut d’aquella targeta i el cor em batega de pressa. Tinc por de tenir aquell paper als dits. La idea que ell pugui trobar-lo em provoca pànic i només penso on podria amagar-lo, però no se m’acudeix cap lloc prou segur. Aquell paper és el més a prop que he estat mai de sortir del meu pou i, en canvi, tinc més por que mai.

Decideixo memoritzar-lo i destruir-lo. 

900... No ho sents... 120...el límit de velocitat de l’autopista... 

Un límit que, si te’l saltes, t’enxampa el radar, el radar que és com el sistema d’ultrasons dels muixirecs, els muixirecs que fan un soroll inaudible i, que per tant, no ho sents (900). 900.900.120. Ho tinc.

Agafo la targeta i surto corrent cap al carrer. No m’aturo fins el contenidor de paper de la cantonada i quan torno cap a casa, sense aquell paper acusador, em sento més tranquil·la.

Passen els dies i em sento com si fos el tap que està dalt de tot d’un volcà, aguantant tota la pressió perquè no entri en erupció. No he tornat a veure la senyora Roser. Necessito estar sola i aclarir-me. Necessito desfer-me d’aquesta por. Voldria que fos com la pell que les serps abandonen al mig del camí, però de moment, no sé treure-me-la de sobre.

900.900.120...

Em desperto xiuxiuejant el número. M’adormo recitant-lo mentalment mil i una vegades. Quan em crida, penso en el número. Quan em posa la mà a sobre, cada xifra es fa més i més grossa.

(. . . . . . . .)

La biòloga del càmping de Barruera es deia Maria. Ens va confirmar totes les informacions que havíem anat acumulant en aquells dies d’estiu adolescent i encara ens en va donar més. I quan es va fer fosc va treure els detectors d’ultrasons i ens va ensenyar a utilitzar-los.

Eren uns aparells simples, de la mida d’un petit transistor i amb només dues rodetes. Una per a regular el volum. L’altra per sintonitzar la freqüència de les ones. La Maria ens va dir que podríem sentir-los entre 40 i 55 kHz. Vam començar a 40 kHz i, tot i que veiem passar els muixirecs arran d’aigua, de moment no sentíem res. Vam anar movent lentament la rodeta del sintonitzador i mica a mica tots aquells aparells van començar a sonar. 

Em va semblar increïble que, de cop i volta, pogués sentir la veu d’aquells animals que fins llavors semblaven muts!

(. . . . . . . .)

Després de gairebé una setmana de no veure’ns, un dia al matí reuneixo el valor suficient per trucar a la porta de la senyora Roser. Em rep amb un somriure que m’abraça i em convida a passar. Com que tinc por de desdir-me’n, vaig per feina i de seguida li demano si puc fer una trucada des del seu telèfon. Assenteix amb una nova variant de somriure que ara és de muralla protectora. Sé que sap on vull trucar. Sé que sap com m’ha costat fer aquest pas. Noto el seu suport incondicional en aquest moment crucial.

M’acosta el telèfon i fa intenció de retirar-se discretament per deixar-me intimitat, però la retinc suaument i li demano que es mantingui al meu costat.  Seiem al sofà, l’una al costat de l’altra.

Marco aquelles nou xifres que m’he après de memòria i fa dies que sovint repeteixo mentalment. Se sent el to de trucada i de seguida una veu femenina em respon amablement:

- Has trucat a la línia d’atenció contra la violència masclista. Sóc la Meritxell i estic aquí per ajudar-te. T’escolto.

- ...

Obro els llavis, però no en surt cap so. Sé el que vull dir. Sé que he fet el pas més difícil. Vull parlar, però les cordes vocals s’han petrificat i són incapaces de vibrar. Al meu cap les frases es van formant i gairebé tinc la sensació que les estic dient, però és evident que no emeto cap so i em torna a venir la imatge dels muixirecs: parlo, però ningú no pot sentir-me.

- Estigues tranquil·la. Pren-te el teu temps. Soc aquí. No em retiro del telèfon. 

- ...

- Estàs en perill? Pots parlar? 

- Ehem, ehem...

Només aconsegueixo tossir. D’una banda m’adono que no aconsegueixo articular cap mot, però de l’altra mantinc l’esperança que aquells estossecs puguin desembussar el canal de la veu. La senyora Roser m’agafa la mà i em mira amb uns ulls que són tot comprensió i on no hi ha cap mena de pressió. La seva mirada és mel i llimona i per fi em torna la veu.

- Necessito ajuda.

I de cop i volta la Meritxell, com si hagués mogut la rodeta del detector d’ultrasons, per fi pot sentir els meus xiscles de muixirec espantat. I començo a parlar i vaig responent les seves preguntes i, entre la seva veu esperançadora i el tacte càlid de la mà arrugada de la senyora Roser, m’obren les portes d’aquella llar de foc on havia caigut fa tant de temps i on pensava que acabaria morint.

Però ara sé que no serà així. 

Viuré!