Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

10 de jul. 2017

Una cançó... (Gerard Quintana)

Aquest és un article del Gerard Quintana publicat a a la secció “acords i desacords” de la revista Enderrock 258 (febrer 2017). És un interessant i estimulant exercici literari que intenta definir què és i què no és una cançó.

Per acabar-lo us he posat un vídeo de la pel·lícula "Moulin Rouge", una cançó feta de retalls de cançons, el "Elephant love medley".

Gaudiu-ne!

Una cançó... (Gerard Quintana)
- Què és una cançó?
- Una cançó?... És per a un treball de música?
- No, és un treball per a mi.
- Doncs una cançó és… una emoció invisible que només es fa visible quan la cantes... Una cançó et guarda un secret i alhora el comparteix amb tothom que la vulgui escoltar. Una cançó t’omple la boca i t’encén el cor... una cançó parla amb el tro i desperta els somnis...
- Pare, no ho entenc.
- I si t’explico el que no és?
- Va!
- Una cançó no va a l’escola, una cançó no té gana, una cançó no és una ampolla plena, una cançó no és un dia que s’acaba ni tampoc un dia que comença, una cançó no és un politò, una cançó no és un viatge organitzat, una cançó no és un valor segur, una cançó no creu en Déu, una cançó no és una multa de trànsit, una cançó no és un vot en blanc, una cançó no és una bateria que es consumeix en el pitjor moment, una cançó no es divorcia, una cançó no té còlics nefrítics, una cançó no té subtítols, una cançó no és deslleial, una cançó no només sap com sinó també quan s’acaba, una cançó no s’absté, una cançó no coneix el color de la teva pell, una cançó no es queixa sinó que protesta, una cançó no diu només el que diu, una cançó no es negarà mai a entrar al teu llit, una cançó no sap què serà quan sigui gran, una cançó no té veu sinó que fa servir la teva, una cançó no té cames ni braços però salta i et fa una abraçada, una cançó no té tintes ni pintures però t’esquitxa de colors, una cançó no té focus però t’enlluerna, una cançó no s’està mai quieta, una cançó no és una resposta, una cançó no té ni amo ni rei, una cançó no espera res de tu, una cançó no sobra mai, una cançó no condemnarà a mort ningú, una cançó no menja pipes ni tampoc crispetes, una cançó no es planxa la camisa, una cançó no és una gàbia, una cançó no té fills,  una cançó s’aixeca quan vol, una cançó no és sospitosa de tinença il·lícita d’estupefaents, una cançó no necessita passaport ni visats, una cançó no té tanda, una cançó no renta fronteres ni banderes, una cançó no tria ser un himne, una cançó no perdona, una cançó no respecta la llei, una cançó no fa la migdiada, una cançó no obeeix el seu autor, una cançó no menja postres, una cançó no especula, una cançó no es mulla sota la pluja, una cançó no s’embruta amb les cagades dels coloms, una cançó no paga lloguer, una cançó no dorm ni al carrer, una cançó no s’enllustra les sabates, una cançó no decideix per tu, una cançó no la pots omplir de flors i posar-la sobre la taula, una cançó no s’agenolla, una cançó no emmalalteix, una cançó no veu el Telenotícies, una cançó no es fa el llit, una cançó no t’obliga a res, una cançó no respecta les normes de trànsit, una cançó no t’omple la memòria del mòbil, una cançó no saps mai qui l’escoltarà, una cançó no és un camp de batalla, una cançó no s’engreixa amb pinso, una cançó no és una equació, una cançó no respecta els horaris de visites, una cançó no només no fa nosa, també et fa riure, et fa plorar, et fa dubtar, et fa creure, et fa lluitar i fins i tot de vegades també et fa ballar.
- Em sembla que ara sí que ho entenc!

7 de jul. 2017

"El tren de la bruixa" (Jordi Évole)

Vaig conèixer aquest article perquè el va llegir el Jordi Basté a "El món a RAC1".
És un article publicat a El Periódico del diumenge 2 de juliol de 2017, a la secció "Al contraatac" del periodista Jordi Évole.
Em va agradar perquè es planteja el dubte raonable que jo he tingut molt cops: val la pena tot el temps que dediquem a les nostres professions? Val la pena les satisfaccions professionals i personals que ens aporta una feina que ens realitza malgrat que vagi en perjudici del temps i atenció que dediquem a la família?
Malauradament penso que és un dubte irresoluble o només resoluble quan ja no siguem a temps de canviar la decisió presa.

Us deixo amb l'article:

"El tren de la bruixa" (Jordi Évole)


M'he passat mig cap de setmana al llit. Suposo que les meves defenses han decidit anar-se’n a la platja coincidint amb el final de temporada de Salvados, i a sobre m’han deixat sense disfrutar de la festa major del meu poble. Això sí, m’ha servit per recloure’m a casa i repassar el que ha sigut la temporada, que així d’entrada els diré que no ha sigut fàcil. Els asseguro que portar al prime time televisiu temes com Mercadona, Castor o Villarejo no és tan fàcil com pot semblar. Per cert, als que van intentar que l’entrevista a Villarejo no es veiés, només dir-los que tranquils, que una setmana després de l’emissió no ha passat res. Perquè en aquest país gairebé no passa mai res.

També els finals de temporada són moments per als comiats. L’altre dia un amic amb qui he treballat els últims vuit anys recordava el dia que li vam trucar perquè s’incorporés al programa. Diu que estava passejant amb la seva filla i que es va asseure a l’entrada d’una oficina bancària a escoltar la proposta. Avui l’oficina bancària és un dentista, i després d’una de les experiències professionals més bèsties de la seva vida, havia decidit recuperar el passeig amb la seva filla que havia deixat a mitges. Amb aquest amic fa just un any ens vam embarcar a l’Astral. Ell es va encarregar de donar forma a un documental que ens marcarà per sempre. L’any passat em vaig perdre la festa major del meu poble precisament perquè estàvem a bord de l’Astral. Aquest any me l’he perdut pel constipat que he agafat.

Era tradició, des que el meu fill té records, pujar junts al tren de la bruixa i robar-li l’escombra al romanès que feia de bruixa (per cert, el romanès hi posava menys ganes que Jordi Alba quan escalfa a la banda al minut 88). Robar-li l’escombra era com celebrar una Champions. Aixecàvem el pal com si fos l’orelluda. Només ens faltava el confeti i el We are the champions dels Queen.
El que ens perdem

Quan l’any passat vaig tornar de l’Astral, el meu fill m’havia guardat una fitxa per al tren de la bruixa. S’havia guardat un viatge per fer-lo amb mi l’any que ve. O sigui, aquest any... Però aquest any el tren de la bruixa no ha vingut a la festa major. I mentre jo em refeia al llit, i es colava per la finestra de la meva habitació la versió del Despacito que feia a la plaça l’Orquesta Cimarrón, he pensat que hi ha viatges amb el meu fill que no vaig fer i ja mai faré. Que dedicar-se a un ofici com aquest dona moltíssimes satisfaccions, que puges a trens als quals mai hauries somiat pujar, però que en canvi hi ha trens més pròxims, més quotidians, potser més autèntics, més reals, que només veus passar. ¿I si ens estem perdent l’important pensant en com de realitzats que ens sentim professionalment? Potser és que sempre volem el que no tenim. I el que no voldria tenir ara és aquest constipat que està fent que em mengi el cap més del compte.

5 de jul. 2017

Pinacoteca familiar

El Roc i l'Ona, a l'escola de Calders, cada trimestre arriben carregats d'àlbums que recullen tots els treballs que han fet. I un dels més esperats és l'àlbum de plàstica perquè a aquesta escola la treballen molt bé i tenen idees enginyoses, brillants i molt creatives.
El "problema" és que sovint són làmines molt grans o peces tridimensionals (fang, construccions, robes...) que ocupen molt espai i no saps mai on posar.
M'ha semblat que una bona idea era exposar-los aquí al bloc de manera que tan jo, com ells, com tots vosaltres en pugueu gaudir sempre que vulgueu, sense que a ningú ens ocupi gaire espai.
Són guapíssims!!















3 de jul. 2017

"El Comitè" (2a part)

La imatge que il·lustra aquesta notícia és la que tenim com a imatge de perfil del grup de Whatsapp dels membres de la candidatura del Comitè sindical.
És un fragment del quadre "Il quarto stato" de Giuseppe Pellizza, molt famós perquè apareix als crèdits inicials de la pel·lícula "Novecento" de Bertolucci.
Inicialment s'havia de titular "El camí dels treballadors" i té un fort contingut simbòlic de revolta de les classes populars.

Suposo que per aquest simbolisme el Jaume la va escollir per posar d'imatge del nostre grup i, per a mi, quedarà eternament lligada a les hores que he compartit amb els companys de la candidatura tramant i gestant aquesta "gamberrada" tan creativa i divertida.
Va sortir com una d'aquelles bajanades que es diuen per dir, però em va agafar en un moment d'enamorament amb el recent conegut món del "cinema" a través de la "productora" que m'havia tret del barret de copa: "Kino T. Feina".

A partir de la imatge dels crèdits inicials de "Reservoir Dogs" i una broma de doble sentit, em vaig animar a crear un guió per filmar un espot electoral.
La idea sobre paper feia molt bona pinta, però pensava que no ho tiraríem endavant per diversos motius: per la vergonya que podia tenir la gent a sortir en un vídeo, per la moltíssima feina que teníem en aquell estressant final de curs, per la gran dificultat de quadrar horaris i trobar moments coincidents per a 10 persones amb realitats molt diferents...
Però els planetes es van alinear i tothom s'hi va engrescar i va fer mans i mànigues per trobar els moments de poder coincidir i fer-ho realitat.

Ha estat molt divertit, ha estat entranyable, ha estat valent, ha estat emocionant... percebia la suma de sinèrgies que em permetien tirar endavant el projecte i fer-lo realitat.
Ho escric i encara em meravella que, amb la feinada que teníem, haguem escollit voluntàriament emmerdar-nos encara més i sacrificar una part de temps individual en benefici d'un projecte comú.
I sense tenir-ne ni idea, amb el poc temps que hi hem pogut dedicar i amb el risc d'haver-ho enregistrat gairebé tot en preses úniques (perquè no hi havia temps material de fer repeticions), ha quedat prou bé... Molt bé, m'atreviria a dir.

MOLTES GRÀCIES A TOTS: Montse E. (la primera a engrescar-te), Imma, Montse C., Jaume,  Tània (que vas acceptar l'encarrec de fer-nos de càmera i et vas sumar al projecte), Gemma, Pep, Sònia, Mireia... 

Estic superorgullós del que hem fet i superagraït de la manera com us hi heu sumat. Em sento un privilegiat per haver pogut tirar endavant aquest projecte al vostre costat.


Només una última cosa per si algú ha arribat fins aquí sense idees prèvies: aquest és vídeo és la segona part d'una història. La primera la podeu trobar aquí: "El Comitè" (1a part)

I no m'enrotllo més. Us deixo el vídeo enllaçat!
Espero que tothom el gaudeixi tant com jo!

1 de jul. 2017

8 anys del picalapica

Sí, ja sé que alguns esteu esperant la publicació de la 2a part de "El Comitè", però avui es 1 de juliol i això vol dir que és l'aniversari d'aquest bloc i trobo que aquests aniversaris és millor no deixar-los passar.
D'aquí 1 o 2 dies ja publicaré el vídeo, però avui deixeu-me aturar un moment i tirar la vista enrere per adonar-me que fa 8 anys que mantinc aquest bloc en el qual ja hi ha 950 notícies publicades.

I concretament miro tot el que hi he escrit en el darrer any, des que vaig celebrar els 7 anys, i reconec i redescobreixo tot el que he viscut i he compartit aquí amb tothom qui ho hagi volgut llegir.
A vegades rialles, a vegades tristesa, a vegades reflexions, a vegades il·lusions... la vida.

M'ha costat fer una selecció que no fos massa llarga, però us vull destacar aquestes 17 entrades.
I amb elles vull donar-vos un cop més les gràcies a tots els que seguiu aquest bloc. Si no fos per vosaltres jo no hi hagués pogut abocar tot això i, rellegint-ho, me'n sento orgullós.

Moltes gràcies i per molts anys!

Dues cançons:

Alguns poemes:

Paraules d'altres:

Dos records en el moment del comiat:

Algunes reflexions:

Moments viscuts:

La descoberta d'una nova passió: