Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

19 d’abr. 2017

El Doctor Eloi Aloy

L’Eloi Aloy era un bon metge.
Des de ben jove va tenir clara la seva vocació i va estudiar la carrera amb entusiasme, dedicant-hi il·lusió, sacrifici i esforç. Un cop acabats els estudis, va tenir la sort de començar a treballar de seguida i sempre va fer-ho amb una actitud immillorable.
La seva excel·lent formació i altres qualitats com la capacitat d’observació, la curiositat, l’interès o l’empatia amb els malalts i familiars, van fer que ràpidament es fes un nom entre els seus col.legues, es guanyés el reconeixement dels pacients i acabés fent-se amb una plaça en un hospital comarcal.

Allà va anar acumulant anys d’experiència, amb una fulla de serveis impecable. No se li coneixia cap negligència, ni diagnòstic erroni. La seva intuïció, unides a la prudència i l’experiència feien que les seves intervencions sempre aconseguissin millorar l’estat general del pacient i, en casos més complicats, almenys no empitjorava les situacions i les derivava cap a especialistes que poguessin arribar més lluny d’on ell havia arribat.
I així va anar bastint una carrera professional plena d’èxits i de satisfacció personal pel reconeixement de la feina ben feta.

Però un bon dia, l’hospital on treballava l’Eloi va canviar de titularitat i els nous propietaris van imposar uns nous criteris en la gestió. De sobte al doctor Aloy li van començar a exigir que presentés projectes innovadors que poguessin diferenciar la seva feina de la que es feia als altres hospitals. Els nous amos deien que només mereixia la pena invertir diners en l’hospital si eren per convertir-lo en un hospital de referència, que oferís serveis o tractaments que no poguessin oferir els altres hospitals.
L’Eloi no entenia aquests criteris.

Els malalts seguien sent malalts com sempre havien estat i el que necessitaven era que se’ls escoltés, que s’encertés el diagnòstic i que es pogués millorar la seva salut i guarir les malalties. Si sortien d’allà sans i contents del tracte rebut, quina importància tenia si el tractament que els havia curat era el de sempre o un de revolucionari?
Evidentment el doctor Aloy no es negava a continuar-se formant com sempre havia fet, ni a estar al corrent dels nous estudis i tècniques, però no entenia que ara hagués de passar de posar el focus en les necessitats del malalt a posar-lo en les exigències dels amos de l’hospital... No entenia que ara l’objectiu hagués de traslladar-se de guarir el màxim de malalts possible a guarir més malalts que els altres hospitals... No entenia que hagués de ser més important el “com” que el “què”...
Ell, que sempre havia arribat a casa amb la satisfacció de la feina ben feta i la felicitat d’estar fent la feina que estimava, va començar a trobar-se amb sensacions desconegudes els dies que arribava a casa atabalat per les exigències directives i pensant si voldria estar tota la vida fent aquella feina en aquelles condicions...
Si es considerava un bon metge i gaudia del reconeixement dels malalts i les seves famílies, què podia ser més important que allò? Si la direcció de l’hospital considerava que hi havia altres metges que podien fer millor la seva feina, que el rellevessin...

L’última vegada que vaig veure’l, em va explicar que, quan estava davant dels pacients sentia les mateixes bones sensacions de sempre, però que tota la feina que havia de fer al despatx (paperassa, informes, balanços, projectes, memoràndums...) se li feia cada vegada més feixuga sota la pressió dels seus caps i aquelles noves necessitats i exigències que ell no compartia... Em va confessar que, ell que sempre s’havia imaginat jubilant-se fent de metge, hi havia dies que ja no ho tenia tan clar...
Ara ja fa temps que no sé res d’ell...
Què devia acabar fent?

5 comentaris:

Roger Berenguer Roca ha dit...

Eladi, sembla un conte de tan ben narrat com està! Si és una situació real, però, fa molta pena. Ànims al Doctor Aloy! D'incompetents i trepes que manen, per desgràcia n'hi ha molts i a molts llocs; i a molts llocs que no deurien!

Eladi Martínez ha dit...

Com dirien els guionistes... qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència... ;-)
Ara, més que incompetents o trepes, potser parlaria de...objectius divergents, interessos equivocats... No sé...
Eladi

Roger Berenguer Roca ha dit...

No sabria què dir-te, però crec que la salut de les persones hauria de ser una cosa que prevalgués sobre tota la resta; però queda clar que -com també dius en la teva entrada dels bancs- el què mana sempre és el mateix: la cobdícia humana. (Aquí representada per les grans corporacions de mèdiques i farmacèutiques)

Eladi Martínez ha dit...

I el gran allau t'arrossega i només et deixa el dret a la "pataleta" estèril i inútil... o fer-te de la CUP... ;-)
Eladi

Roger Berenguer Roca ha dit...

Em remeto a l'última entrada que he fet dels bancs, que va en el mateix sentit.. Ara, de la CUPp, mai! Tan dolenta és la tirania de "dretes" com el maximalisme "d'esquerres".