Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

19 d’ag. 2016

Dos poemes des de Calafell



Ja som a Calafell.
I feia dies que em rondaven les ganes d’escriure i de fer algun poema. Una mena de pessigolles insistents que no acabaven trobant el moment de materialitzar-se.
Però aquí a Calafell ha estat possible.
Als matins baixo amb l’Anna a plantar els paraigües i les cadires. Ella se’n va a caminar (i de tant en tant m'envio alguna foto tan xula com la que il.lustra aquesta notícia) i jo em quedo, sol, davant del mar a llegir i escriure... És un moment de tranquil.litat, reflexió, pau i, de tant en tant, inspiració
I així han arribat els primers poemes... Ben diferents, però, penso que interessants i, fins i tot, divertits...
Espero que us agradin.

IRREMEIABLE
 Senyor notari, prengui nota…

Torno a estar sol al lloc dels fets,
davant del mar, sol, a la platja...

Els agreujants estan presents:
l’alevosia, cada dia;
i avui la premeditació
(però m’he fet gran i ara és de dia,
no actuo ja amb nocturnitat).

Si ve, de cop, la policia
em trobarà l’arma a les mans:
paper i bolígraf, potser empremtes
de tinta blava als marges blancs.

L’assassinat ha estat comès,
ja no hi ha res a fer, ja és tard:
he perpetrat un nou poema!


ESPAI VITAL
Jo em pensava que no,
sibarita burgès,
però... com m’equivocava!

La parella d’adults
amb més morro que jo
que amb paraigua s’instal·len
sols a un metre de mi.

La francesa que surt
del no-res i somriu
mentre estén, com si res,
la seva tovallola
fins que toca la meva.

Els esquitxos dels nens,
aigua i fang, mig i mig,
que, jugant, m’atabalen.

Els gratuïts crits del set
joves russos beguts
a qui el món se’ls acaba.

Les tentines del nen
que ha après a caminar,
va passant pel costat
amb el pare amatent
que es disculpa amb els ulls
i un somriure nerviós
cada cop que em trepitja.

I aquell frisbie –Déu meu!-
que ja és el tercer cop
que va a parar al meu peu
i pretén, el cabeó,
que l’agafi i li llenci...

Jo em pensava que no,
sibarita burgès,
que el meu espai vital
ningú l’ocuparia,
però... mira com estic!

2 comentaris:

Roger Berenguer Roca ha dit...

Si que són molt divertits! I molt descriptius, alhora! Ets un crackk! Acabeu de gaudir d'unes merescudíssimes vacances!

Eladi Martínez ha dit...

Gràcies, Roger! ;-)
Eladi