Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

24 de març 2017

"La sal de la vida" (un poema)

El passat 21 de març era el Dia de la Poesia, però hi havia altres notícies que havien de sortir abans que aquesta...
A més, no considero que el dia de la Poesia tingui data de caducitat i estaria molt bé que cada dia pogués ser el Dia de la Poesia... segurament ens aniria millor a tots...
Doncs aprofito aquesta coincidència tardana i us ensenyo aquest poema que tenia ganes d'exposar.
Com tantes vegades va venir d'una imatge fugaç... un dia d'aquells que em trobava tan a gust amb l'Anna i m'imaginava relaxadament a la platja amb el gust dels seus llavis salats... Em va cridar l'atenció aquesta visió "positiva" del gust salat, tants cops associat a visions "negatives" (les llàgrimes, experiències doloroses...). I vaig pensar que en una parella toca passar-les les dues i que en això consisteix la gràcia de les parelles que perduren, en saber compartir la sal, la dels moments bons i la dels dolents.
I va sortir aquest poema...

LA SAL DE LA VIDA
Estirat a la platja, amb els colzes clavats
a la sorra calenta i amb els ulls aclucats.
Deixo que el sol em llepi i respiro pausat,
sento que te m’acostes...què més puc demanar?

Neixen les pessigolles del contacte fugaç:
 contra els meus eixuts llavis, els teus llavis salats.
És un gust que m’agrada perquè és dolç i és salat.
És un gust que m’agrada... perquè sí, perquè ets tu.

Però recordo altres dies quan nedàvem plegats,
oceans de tristesa, de tenebra i dolor.
Com de fosca era l’aigua! Feia fred! Feia por!
Pell a pell naufragàvem, però no estàvem mai sols.

Jo no vaig mai deixar-te. Mai tu et vas allunyar.
Les onades trencaven sobre nostre. Espantats,
cara a cara ens miràvem i escopíem la sal
que ens omplia la boca de glopades de mar.

I així passa la vida, tot sovint gust de sal,
però plegats, recolzant-nos, quan fa sol i quan no.
Deu haver altres maneres d’explicar-ho millor,
però m’agrada la imatge de partir-nos la sal.

6 comentaris:

pons007 ha dit...

no abusis amb la sal que et fa pujar la tensió

Roger Berenguer Roca ha dit...

Mol maco Eladi, m'ha agradat molt! Ets un gran poeta!
P. d C.

Pilar ha dit...

Que bonic Eladi.

Eladi Martínez ha dit...

pons007, ja veus que no tinc límit: o em passo de sucre (i he de patir per la diabetis) o em passo de sal (i he de patir per la hipertensió)... jejeje...
tot i que vols dir que aquí enmig de la sal no hi havia també sucre? ;-)
Eladi

Eladi Martínez ha dit...

Roger, gràcies pel reconeixement i els elogis.
Eladi

Eladi Martínez ha dit...

Pilar: moltes gràcies!
Eladi