És un article publicat a El Periódico del diumenge 2 de juliol de 2017, a la secció "Al contraatac" del periodista Jordi Évole.
Em va agradar perquè es planteja el dubte raonable que jo he tingut molt cops: val la pena tot el temps que dediquem a les nostres professions? Val la pena les satisfaccions professionals i personals que ens aporta una feina que ens realitza malgrat que vagi en perjudici del temps i atenció que dediquem a la família?
Malauradament penso que és un dubte irresoluble o només resoluble quan ja no siguem a temps de canviar la decisió presa.
Us deixo amb l'article:
M'he passat mig cap de setmana al llit. Suposo que les meves defenses han decidit anar-se’n a la platja coincidint amb el final de temporada de Salvados, i a sobre m’han deixat sense disfrutar de la festa major del meu poble. Això sí, m’ha servit per recloure’m a casa i repassar el que ha sigut la temporada, que així d’entrada els diré que no ha sigut fàcil. Els asseguro que portar al prime time televisiu temes com Mercadona, Castor o Villarejo no és tan fàcil com pot semblar. Per cert, als que van intentar que l’entrevista a Villarejo no es veiés, només dir-los que tranquils, que una setmana després de l’emissió no ha passat res. Perquè en aquest país gairebé no passa mai res.
També els finals de temporada són moments per als comiats. L’altre dia un amic amb qui he treballat els últims vuit anys recordava el dia que li vam trucar perquè s’incorporés al programa. Diu que estava passejant amb la seva filla i que es va asseure a l’entrada d’una oficina bancària a escoltar la proposta. Avui l’oficina bancària és un dentista, i després d’una de les experiències professionals més bèsties de la seva vida, havia decidit recuperar el passeig amb la seva filla que havia deixat a mitges. Amb aquest amic fa just un any ens vam embarcar a l’Astral. Ell es va encarregar de donar forma a un documental que ens marcarà per sempre. L’any passat em vaig perdre la festa major del meu poble precisament perquè estàvem a bord de l’Astral. Aquest any me l’he perdut pel constipat que he agafat.
Era tradició, des que el meu fill té records, pujar junts al tren de la bruixa i robar-li l’escombra al romanès que feia de bruixa (per cert, el romanès hi posava menys ganes que Jordi Alba quan escalfa a la banda al minut 88). Robar-li l’escombra era com celebrar una Champions. Aixecàvem el pal com si fos l’orelluda. Només ens faltava el confeti i el We are the champions dels Queen.
El que ens perdem
Quan l’any passat vaig tornar de l’Astral, el meu fill m’havia guardat una fitxa per al tren de la bruixa. S’havia guardat un viatge per fer-lo amb mi l’any que ve. O sigui, aquest any... Però aquest any el tren de la bruixa no ha vingut a la festa major. I mentre jo em refeia al llit, i es colava per la finestra de la meva habitació la versió del Despacito que feia a la plaça l’Orquesta Cimarrón, he pensat que hi ha viatges amb el meu fill que no vaig fer i ja mai faré. Que dedicar-se a un ofici com aquest dona moltíssimes satisfaccions, que puges a trens als quals mai hauries somiat pujar, però que en canvi hi ha trens més pròxims, més quotidians, potser més autèntics, més reals, que només veus passar. ¿I si ens estem perdent l’important pensant en com de realitzats que ens sentim professionalment? Potser és que sempre volem el que no tenim. I el que no voldria tenir ara és aquest constipat que està fent que em mengi el cap més del compte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada