Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
Espero que us agradi!
ANIMAL DE COMPANYIA
L’Èric s’ha despertat al migdia amb el cap tèrbol i l’estranya sensació de no distingir somnis de records. Tot va a poc a poc. Esmorteït. Distant.
Fins a mitja tarda no el comença a sentir. Fluixet. Remot. No són pas lladrucs, només un somiqueig llunyà. Encara és capaç d’inhibir aquella freqüència i durant una bona estona deixa de sentir-la. Es tracta de mantenir el cap ocupat en altres coses. Va a comprar al súper de la cantonada, es prepara un entrepà i dina al sofà, davant de la tele, mirant una sèrie. El sol travessa les cortines esfilagarsades i li va tancant les parpelles fins que es queda plàcidament adormit.
Quan es desperta, la tarda ja s’està acabant i el que abans només era un so somort que podia ignorar, ja ha pujat d’intensitat. Ara és com si aquell animal tancat a l’habitació gratés la porta amb les ungles de manera insistent i desesperada, alternant plors aguts amb enèrgiques bordades. Vol sortir! Però l’Èric no té cap ganes de treure’l a passejar. Vol descansar. Per no sentir-lo, s’instal·la al balcó de l’altra punta de la casa amb el mòbil i juga a alguns dels jocs que hi té instal·lats. Com a gimnàstica mental, per estar concentrat en una cosa concreta i aïllar-se de la resta d’estímuls. Però és inútil.
Porta massa estona tancada. I tothom sap que una bèstia tancada és capaç de destrossar l’habitació i tot el que se li posi per davant per tal d’aconseguir el seu propòsit. L’Èric badalla, però ara ja no és de son. Comença a suar i li ploren els ulls. Sempre diu a tothom que és al·lèrgia, però no és veritat. Tan de bo fos això!
Dins del seu cap comença a construir-se la derrota i cada cop té més clar que acabarà claudicant. Que li obrirà la porta i el traurà a passejar. Però encara intenta un últim exercici de resistència. Passeja nerviosament per la casa, d’un cantó a l’altre. Es dutxa. Es vesteix. Es mira al mirall i torna a canviar-se de roba. S’esforça per allargar el moment que sap que acabarà arribant fins que ja no pot més.
Baixa al carrer, ja convertit en una caricatura perquè sembla ben bé que, de la manera que el tiba i com ell intenta seguir-lo, s’hagin intercanviat els papers i no sigui pas l’Èric qui l’ha tret a passejar, sinó a l’inrevés. Va travessant carrers com un atleta en una cursa d’obstacles, incapaç de parar atenció a res del que l’envolta. Ni la gent, ni els aparadors, ni els semàfors en vermell.
Un cotxe ha de frenar en sec per no atropellar-lo. Clàxon. Insults. L’Èric aixeca el dit del mig, però no hi para més atenció i segueix avançant, arrossegat per aquella força incontrolable que no s’atura fins que no arriba al seu destí.
Un cop a lloc, la bèstia sembla calmar-se. Ajagut amb la llengua fora, panteixant per recuperar l’alè. Si li acostés un bol d’aigua segur que en beuria amb deler. Físicament és un moment de repòs, però l’Èric nota un principi de rampes i molèsties musculars. Potser ha anat massa de pressa.
I llavors arriba el Julián. El fidel animal de companyia dreça les orelles i comença a remenar la cua, intuint que està a punt de rebre la seva recompensa. Però tampoc no es deixa anar del tot: ni s’aixeca fent salts ni borda d’alegria. Manté una certa tensió, esperançat per la probable imminència del que desitja, però temerós que qualsevol imprevist ho impedeixi.
El Julián i l’Èric es donen la mà una estona més llarga del que és normal, cobrint amb l’altra mà la mà que saluda. Potser és perquè feia temps que no es veien, però tampoc no es demostren pas cap vehemència especial. I tot seguit tots dos es posen les mans a les butxaques i comencen a allunyar-se en direccions oposades.
Així que nota l’inici de la marxa, la bèstia s’alça d’un bot i comença a tibar amb força, com si de cop li hagués vingut la pressa per arribar a casa. I ja tornem a tenir l’Èric que no sembla que decideixi ni el destí ni la velocitat a la que vol arribar-hi, posseït per un desfici animal que l’arrossega i al qual no es pot oposar.
No s’atura als semàfors, els travessa en vermell esquivant els cotxes com aquells toreros que aturen l’envestida tan sols a centímetres del brau. Zigzagueja per les voreres atapeïdes, avançant la gent, incapaç de seguir aquell ritme massa pausat. Com si li haguessin dit que se li ha calat foc a casa i hagués d’anar-hi urgentment per apagar-lo.
Hi arriba de seguida i, quan travessa el rebedor, veu la seva imatge al mirall. Té les pupil·les dilatades i sent calfreds: podria molt ben ser que hagués agafat febre, però no té cap intenció de mirar-ho. Se’n va de pet a l’habitació i regira els calaixos fins que troba l’estoig. Així que el veu, la bèstia se li abraona, neguitosa, udolant.
El contingut de l’estoig cau per sobre del llit: encenedor, cullereta, goma, xeringa. Ho arreplega tot i executa com un autòmat una coreografia llargament assajada fins que l’agulla es clava en una de les castigades venes del seu braç i el verí mortal entra al seu cos.
I llavors, en qüestió de segons, la bèstia es relaxa i a l’Èric li retorna aquella enganyosa calma, que cada vegada li dura menys.
