Comunicat de la família Careta (febrer 2023)

 COMUNICAT DE LA FAMILIA CARETA

En les darreres hores el jutjat de primera instància 2 de Sabadell ha dictat una interlocutòria que acorda reobrir la causa contra Santiago Laiglesia i practicar proves de comparativa d’ADN entre ell i l’ADN trobat a les mostres d’Helena Jubany reanalitzades últimament. El jutge argumenta la decisió tenint en compte “los indicios que vincularían el inmueble sito en la calle Calvet Estrella 48 de Sabadell con los hechos objeto de investigación y la circunstancia que el Sr. SLP es el único varón que se reconoce que pasaba largos períodos de tiempo en el mismo”.

Paral·lelament, la Secció Tercera de l’Audiència Provincial de Barcelona ha desestimat els tres recursos que la defensa de Xavi Jiménez va interposar contra l’obertura de la causa contra ell i contra la seva imputació, mentre que el titular del jutjat de primera instancia 2 de Sabadell manté, després de rebre un informe pericial lingüístic, que "existen indicios suficientes de coincidencia documental en cuanto al contenido y rasgos lingüísticos para considerar la participación de XJM en la elaboración de los anónimos”.

Arran d’aquests esdeveniments, la família Careta vol expressar-se en els següents termes:

1.- Amb 20 anys de retard, ens sembla que la investigació finalment se centra en el punt on sempre s’hauria d’haver centrat. D’entrada, posant el focus sobre Santiago Laiglesia, ja que la majoria de fets i circumstàncies que van servir per detenir, interrogar i empresonar la seva parella, Montse Careta, també concorrien en ell (domicili al lloc dels fets, vinculació a la UES...). I d’altra banda, posant el focus sobre els homes relacionats amb el cercle de sospitosos, donat que estem parlant d’un crim amb clares connotacions de violència de gènere.

2.- Nosaltres sempre hem cregut que la Montse Careta no va tenir res a veure amb l’assassinat de l’Helena Jubany i cada cop notem més veus dins de l’opinió pública que comencen a considerar la Montse una segona víctima d’aquest cas. Només va ser la peça perfecte que els veritables assassins van col·locar al moment i lloc adequats per permetre a un jutge indolent inculpar-la, malgrat totes les evidències que indicaven que era impossible que ella hagués estat l’assassina. A més a més, va estar permanentment mal assessorada i aïllada del seu entorn per tal que no pogués obrir els ulls a la realitat que li queia a sobre. Per tot això, insistim a reclamar per a ella la presumpció d’innocència de la que mai no va gaudir.

3.- No podem assenyalar la identitat dels assassins de l’Helena Jubany, però ens sembla evident que porten tots aquests anys lliures, gaudint de total impunitat i mantenint una vida normal. Van segellar un pacte de silenci que fins ara cap d’ells no ha trencat i que, amb el suïcidi de la Montse Careta, els va deixar només a expenses d’una consciència que han demostrat no tenir. Les sospites que sempre havíem tingut s’han vist enfortides pels darrers fets judicials i ens porten a afirmar que tant Santiago Laiglesia com Xavi Jiménez van haver d’estar involucrats en major o menor grau en l’assassinat de l’Helena Jubany.

4.- La Montse Careta va haver de suportar la detenció, els interrogatoris, la pèrdua de llibertat, l’aïllament i la incomprensió d’uns fets que li queien a sobre sense saber ni com ni per què i va acabar rendint-se a una pressió que no va ser capaç de suportar. El dolor davant de la injustícia del que li estava passant, la incomprensió de sentir-se assenyalada per uns fets que no havia comès i dels quals no sabia com defensar-se, la vergonya de veure passar la seva família i amics per aquell malson... tot això la va dur a pensar que el suïcidi era la millor opció. Res no ens tornarà la Montse, però portem tot aquest temps lluitant per aclarir la veritat del que va succeir, confiant que aquesta veritat ens demostrarà la innocència de la Montse.

5.- Som conscients que hi ha persones que creuen que la Montse Careta va tenir algun tipus d’implicació en l’assassinat de l’Helena Jubany, des dels que van creure que podia ser l’assassina, fins als que la consideren còmplice o encobridora. Ni els que pensen això ni nosaltres no tenim proves amb les quals poder convèncer els altres. Per això sempre hem remat a favor d’una investigació que permeti aclarir els fets i saber la veritat del que va passar. Fins que això no passi, només podem repetir una i altra vegada que coneixíem la Montse, que sabíem que era una bona persona, educada, culta, incapaç de fer mal a ningú i sempre al costat dels dèbils. No va tenir una vida fàcil i arrossegava complexes i inseguretats, no seguia les modes, no era una persona popular, segur que no era perfecta, però era, i sempre ho va demostrar, una bona persona.

Manresa, 22 de febrer de 2023

"Paüra" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing...

Espero que us agradi!    

PAÜRA

Nit d’agost i l’Eloi està altre cop al balcó, prenent la fresca. L’avorreix la programació televisiva d’estiu i, a més, estirat al sofà tindria més calor de la que té ara sota el cel estrellat.

No el separen gaires quilòmetres de la ciutat on tothom es queixa d’una temperatura insuportable, però és suficient per baixar uns quants graus al termòmetre. I de tant en tant bufa un glop de marinada que és com una benedicció. Aquí, al final de la urbanització Vista Bella, l’Eloi passa les vacances a la casa familiar que, fins fa ben poc, estava sempre buida. 

Quan els seus pares van començar amb els problemes de salut, van traslladar-se a la ciutat per estar més a prop de l’hospital i la van posar a la venda. Però com que encara ningú no s’hi havia interessat, l’Eloi va proposar a la família de traslladar-s’hi a passar l’estiu. Per això s’hi està amb la dona i el fill. 

La Teresa pesa figues al sofà davant la tele encesa i el Nil, acabat d’arribar d’un potent cap de setmana amb els amics, ha anat a dormir d’hora. L’Eloi no té son ni ganes d’anar al dormitori, on sap que tornarà a passar calor. Allarga l’agradable estada al balcó sense fer res d’especial. Només deixa fluir els pensaments amb els peus enlairats a la barana i el cap recolzat a la cadira de vímet, rostida pel sol de massa estius sense envernissar.

Li agrada la calma d’aquestes nits d’estiu. De tant en tant se senten sons llunyans d’algun sopar animat, miols i corredisses de gats o una serenata encadenada de lladrucs que va passant de carrer en carrer... I poca cosa més. L’oïda s’adapta a aquestes monòtones bandes sonores i el pensament relaxat es deixa anar pels tobogans de la indolència. A vegades en forma de records o de projectes, a vegades en forma de principis de somni quan els ulls s’acluquen i el cos s’abalteix. Llavors, quan recupera la consciència, triga uns instants en distingir la realitat del que només estava imaginant.

Una de les coses que més li agrada d’aquesta casa és que li ofereix la possibilitat d’un cel net de contaminació lumínica. La vista s’acostuma a la foscor i li permet submergir-se en una piscina màgica de punts lluminosos sense final. Si ho compara amb el cel nocturn que pot veure des de la terrassa del pis de Sant Boi no hi ha color. Allà amb prou feina pot distingir les constel·lacions més típiques enmig d’una tímida grisor. Però aquí a Vista Bella el cel és una borratxera de petites fonts de llum.

A mesura que la vista s’acostuma a la negror, és com si les primeres estrelles anessin avisant les altres perquè també sortissin. Com si de mica en mica anessin agafant confiança i es desprenguessin d’una mena de capa que les tapava i progressivament augmentessin la intensitat de la seva llum. La visió perifèrica també ajuda a crear aquesta mena de sensació màgica. Quan fixes la vista en un punt, sembla que als confins del camp visual apareguin nous focus de llum i llavors no pots evitar desplaçar el punt d’enfoc per anar-ne descobrint més i més en un cel cada cop més ple. Algun cop ha començat a comptar-les, però sempre acaba endormiscant-se. Llavors pensa que en comptes de “comptar ovelles” s’hauria de parlar de “comptar estrelles”.

Ara ha estat una d’aquestes vegades i recupera la consciència amb un punt de sorpresa i inquietud. Sent un calfred. Una lleugera brisa fa dansar les capçades dels pins i nota una foscor més densa de l’habitual. I més silenci.

S’aixeca i veu que al menjador ja no hi ha la seva dona. La tele i els llums estan apagats. Deu haver anat a dormir. Li estranya que no li hagi dit bona nit, però pensa que potser l’ha vist adormit i no l’ha volgut despertar. Torna al seu seient al balcó i s’hi asseu amb els sentits alerta.

Escolta atentament i no sent res. Res de res. És estrany. Com si una aspiradora acústica hagués xuclat tots els sorolls: el del vent, el de les fulles i els de qualsevol animal o persona de la urbanització. No disminuint-ne gradualment el volum, sinó de manera abrupta. Com quan els aliments s’envasen al buit. És una sensació antinatural que l’incomoda.

Com aquella brisa que li ha posat la pell de gallina. No pot pas dir que faci fred. Qualsevol agrairia aquell corrent d’aire agradable, però ara, combinat amb aquell silenci, li està covant una creixent sensació d’intranquil·litat. Alguna cosa no li acaba de fer el pes i es posa en tensió. Però no és una tensió que el predisposi a l’acció, és una tensió interna. Perquè en aquestes situacions, l’Eloi mai no ha estat un home valent que pugui sortir brandant un pal per defensar casa seva o arrencar a córrer per perseguir un possible lladre. Normalment la por el paralitza i tots els seus esforços se centren en aparentar una calma que no és real.

Així doncs es queda estàtic a la cadira i tanca els ulls. Però no aguanta gaire estona amb els ulls clucs perquè té l’estranya sensació que algú l’està mirant i se sent vulnerable i indefens. Potser el millor seria tancar-ho tot i anar-se’n al llit, però una certa paranoia va avançant dintre seu i comença a convocar les pors més irracionals. Potser quan arribi a l’habitació troba la seva dona estesa sobre un mar de sang amb el cos cosit a ganivetades. Quina bestiesa! Com pot pensar això? No té cap ni peus. 

Hauria d’enfrontar-se a aquesta idea desgavellada, pujar a l’habitació, comprovar que tot està en ordre i, un cop foragitats els fantasmes, descansar tranquil·lament. Però no pot fer res racional ni coherent. Més aviat no pot fer res. És l’home estàtic... Li ve al cap la cançó d’en Pau Riba i intenta somriure, però tampoc no pot.

I llavors ho sent. Un soroll ràpid. Com si algú es desplacés de pressa entremig dels matolls de la parcel·la buida del costat. Algú que potser ha quedat amb la pell esgarrinxada perquè s’ha mogut amb urgència i sense cap mena de prudència. Un moviment brusc i ràpid que s’imagina com el d’aquells soldats que estan ajaçats per evitar el foc de l’artilleria enemiga. En un moment determinat s’aixequen d’una revolada i avancen uns metres fins a una nova posició segura, jugant-se la vida en aquells instants d’exposició. Quan et jugues la vida, no és important si et claves un esbarzer o et torces el peu.

Podria haver estat un senglar o una guineu. Abans en corrien de tant en tant. Però ara fa temps que no ha sentit a parlar-ne. Diuen que els caçadors els van acabar espantant i ja no s’acosten tant a les cases. Sigui el que sigui, hi ha alguna cosa allà a la vora i potser sent la mateixa por que sent ell. L’adrenalina li circula a raig per les venes, sent una mena d’escalfor que li brolla de dins, té pell de gallina per tot el cos i unes llàgrimes es gronxen als seus ulls. Però no es mou. La por el manté clavat a la cadira com una ferida vergonyant. 

Al final s’obliga a incorporar-se i mirar si veu alguna cosa pel voltant. Adolorit per la tensió i la immobilitat s’aixeca i, un cop dret, s’adona que la cama no li respon. Se li ha quedat adormida i és com si fos de suro. Si ara algú se li abraonés, ni tan sols podria arrencar a córrer. Cauria rodó a terra com un home de fusta i seria presa fàcil del seu atacant.

Va fent rodar el peu sobre el taló i la punta. De mica en mica la sang torna a irrigar-lo correctament i li permet recuperar els moviments habituals. Primer amb una mena de pessigolles encarcarades i després ja com si res no hagués passat. Recorre el balcó que ocupa tota la façana de la casa, fins a la part lateral. Encén la llanterna del mòbil i l’enfoca cap a la parcel·la del costat. És una il·luminació ridícula que no li permet veure res més del poc que ja veia. El silenci només es veu trencat per les seves passes i els seus propis batecs que li ressonen amplificats dins del cap. Recula cap a la cadira i llavors torna a sentir la mateixa fressa.

Aquella presència ha tornat a fer un moviment urgent i furtiu entre els esbarzers. S’imagina cridant “Qui hi ha aquí?”, però la por no li deixa treure la veu.

De cop li ve un record de fa molts anys en aquella mateixa casa. Encara no havia nascut el seu fill. Un dia es va quedar adormit al menjador a les fosques i, quan es va despertar, un so estrany el va inquietar. Assegut al sofà, a les fosques, no va trigar gaire a adonar-se que un ratpenat donava voltes pel menjador. Potser havia entrat a través de la llar de foc i ara buscava una sortida.

L’Eloi pràcticament va entrar en pànic, però aquell pànic discret que de portes enfora ningú no seria capaç de percebre. Mig ajupit, perquè no el toquessin les ales, va  tancar les portes de cuina i passadís per evitar que la bèstia sortís del menjador. Un cop acotada l’àrea de vol, va obrir de bat a bat totes les portes i finestres perquè aquell petit animal pogués escapar. Però el ratpenat no parava de volar erràticament i de tant en tant li passava ben a prop del cap. L’Eloi suava i lluitava contra la seva por, apujant persianes i cortines per afavorir la fuga, mentre amb un diari enrotllat anava donant cops de cec per empènye’l fora de casa. Finalment ho va aconseguir, ràpidament ho va tancar tot i va estirar-se, exhaust, al sofà.

Desfent-se d’aquest record angoixant, gira el cap cap al carrer i la veu. 

Una silueta, a les fosques, però clarament delimitada, està dempeus a la vorera just darrere de la seva tanca exterior. La por comença a escriure en majúscules dins del seu cap i el manté totalment aterrit. Sigui qui sigui qui està allà al davant, és perfectament conscient que ell l’està veient i el desafia en silenci.

L’Eloi ha de moure’s per aparentar capacitat de reacció. Es recolza amb els braços a la cadira per incorporar-se, la mirada va un moment cap al terra i, quan torna a redreçar-se i busca la silueta, ja no la troba.

Què ha passat? Pot ser que no hi hagués ningú i la seva imaginació enfebrida li hagi jugat una mala passada? O realment hi havia algú i s’ha mogut tan de pressa que ara no podrà saber per on li sortirà? Aprofitant que s’ha posat dret, decideix recórrer el balcó amunt i avall sense saber si vol o no tornar a enfrontar-se a aquella silueta. Mira cap a la parcel·la deshabitada que té a l’esquerra de casa seva, on havia sentit abans els sorolls. Li sembla que l’atmosfera torna a ser l’habitual i ja no hi ha aquell silenci dens. Tot sembla tranquil. Llavors torna a desplaçar la mirada cap al carrer. La vorera és buida, a l’entrada no hi ha ningú.

La seva casa està per sobre del nivell del carrer i hi ha un rampa de pujada fins al garatge de la planta baixa. El balcó des del qual està prenent la fresca està just a sobre i, quan mira la rampa, la sang se li glaça a les venes.

Només és un instant, però descobreix la silueta d’abans a mitja rampa, mirant-lo. Sembla ben bé que estigués esperant que ell la detectés per avançar i desaparèixer del seu camp visual. Però està segur d’haver-la vist, allà, a mitja rampa. Intenta pujar-li a casa!!

L’Eloi recupera la iniciativa, presa del pànic, i entra a casa amb la intenció de tancar ràpidament portes i finestres. Tot està obert per afavorir una mica de corrent d’aire i aquella presència anònima podria entrar per qualsevol lloc. Ensopega amb una cadira i amb el genoll adolorit corre cap al rebedor i tanca la porta d’entrada, passant la clau. Continua la cursa, habitació per habitació, tancant totes les finestres. Té un petit alleujament quan sent remugar la seva dona adormida i comprova que no jau assassinada en un bassal de sang. També comprova que el seu fill és viu i ronca profundament. Un cop aconseguit l’objectiu d’atrinxerar-se, retorna al menjador, suat i exhaust. Apaga els llums i es deixa caure sobre el sofà.

Tanca els ulls i intenta recuperar la calma. Quan els obre, s’adona que hi ha llum al balcó. Està segur que havia estat tota l’estona a les fosques, tot i que pot ser que en la revolada que ha fet per entrar a tancar portes i finestres hagi tocat l’interruptor inconscientment.

El sofà està d’esquena al balcó, però a la paret del seu davant veu la claror que hi projecta el llum exterior, com si fos la pantalla del cinema. Hauria d’aixecar-se, tancar el llum de fora, deixar-ho tot ben assegurat i anar-se’n al llit d’una vegada, però està totalment desvetllat i espantat. Incapaç de prendre bones decisions. Se sent com el protagonista d’una pel·lícula de por d’aquelles que mai no ha suportat.

I llavors una ombra es mou a la paret. Una ombra que només pot ser d’algú que està al balcó. L’ombra es mou cap a la porta corredissa que dona accés al menjador i s’hi queda. Se l’imagina amb les mans fent cassoleta i els ulls enganxats al vidre, mirant cap endins.

L’Eloi s’encongeix al sofà, intentant fer-se invisible.

Incomprensiblement, no entra i desfà el camí cap a la cadira exterior. Qualsevol altre accés a la casa ha quedat barrat. Qui sigui que està al balcó, només pot entrar per la porta corredissa del menjador. Ha estat a punt de fer-ho i l’Eloi no entén per què no ho ha fet.

El cap li corre massa de pressa, com quan vas amb bicicleta i els pedals roden més ràpid  que la cadena. Què ha de fer? Qui hi ha allà fora? Hauria d'abaixar persianes i tancar portes i finestres. Llavors, finalment segur dins de casa, trucar la policia perquè el vinguin a ajudar. Sua. Batecs frenètics retronen dintre seu. 

Ha de pensar bé els passos que ha de fer. No pot fallar. Només faltaria que quan volgués abaixar la persiana ràpidament, se li encallés als dits i l’intrús del balcó entrés sense poder-ho evitar. Ha d’aixecar-se del sofà sense fer soroll. Després haurà de desplaçar-se cautelosament fins a l’altre cantó de la porta corredissa, que és on hi ha la cinta de la persiana, per abaixar-la ràpidament. Molt ràpidament.

Belluga les cames per comprovar que no les té adormides i s’aixeca lentament procurant ser el màxim de silenciós. Deixa les xancletes a un costat i comença a caminar descalç, com els personatges de les pel·lícules quan no volen fer soroll. Cada pas li costa un munt. La por el frena com si arrossegués un llast i el coratge que l’hauria d’empènyer a avançar no ha comparegut. Així doncs és només un tímid instint de supervivència i protecció familiar qui l’obliga a executar aquella arriscada maniobra.

Deixa el sofà a la seva esquerra i s’alinea amb l’inici de la porta corredissa, però a un parell de metres de separació. Si la cinta de la persiana estigués a aquest cantó esquerre tot seria més fàcil, però és a la dreta. Cal superar aquests dos metres de superfície transparent que donen accés al balcó per agafar-la. Nota els batecs trepidants a les temples, a la gola, als canells...tot ell és un batec d’extrema paüra. S’hi juga la vida i no sap ni per què ni contra qui. És un autèntic malson.

Molt a poc a poc, procurant no fer cap mena de soroll es desplaça cap a la dreta de la porta. Les plantes dels peus suades s’enganxen al terra i les ha de desenganxar suaument per fer cada nova passa. Gira la vista cap a l’esquerra del balcó i veu la seva cadira ocupada per algú que està de costat, fumant. És un home corpulent. Duu una gorra vermella amb la visera al clatell, el tors nu, unes bermudes amb estampat de camuflatge i unes botes de canya alta, com les dels militars.

L’Eloi allarga la mà buscant la cinta de la persiana, però encara no hi arriba. Fa un petit pas per poder-la atansar i llavors tot es precipita. L’intrús del balcó es gira i el veu. Les mirades es creuen i tots dos es mobilitzen ràpidament. L’Eloi tiba la corda per fer abaixar els llistons de la persiana mentre aquell desconegut s’aixeca d’una revolada intentant posar un peu que li deixi un accés obert.

Tres dits és tot el que queda perquè la persiana arribi a baix de tot. L’Eloi no pot tibar més de la cinta. Ja ha baixat tota. Els llistons estan comprimits, l’un sobre l’altre. No entra ni una escletxa de llum. Només per l’espai que la sabata de l’intrús ha aconseguit bloquejar abans que arribés al terra.

L’Eloi clava el taló del seu peu nu sobre la punta de la sabata, però no li fa ni pessigolles. Llavors veu aparèixer els dits d’unes mans al costat de la sabata, fent força per intentar ampliar la petita obertura. Gira la vista desesperadament buscant com evitar-ho. Agafa la cadira que té més a l’abast, l’enlaira i la descarrega amb tota la potència sobre la sabata. Un gruny de dolor respon des de l’altre cantó i les mans desapareixen.

L’adrenalina circula per les autopistes sanguínies, excedint tots els límits de velocitat. Aquell gruny de dolor del balcó és el primer senyal que li fa pensar que pot sortir victoriós d’aquella lluita, que li recorda les dels gladiadors romans en què només un podia sobreviure. Fins ara l’Eloi es veia irremeiablement mort, però ara veu una possibilitat i s’hi aferra. Torna a agafar la cadira i la descarrega un cop i un altre sobre aquella sabata. No pensa aturar-se fins que el fill de puta que l’està amenaçant no tregui el peu d’allà. Però ara no hi ha cap reacció des del balcó. Com si s’hagués fet immune al dolor. I llavors passa... 

Sent un soroll al safareig i immediatament s’adona que aquella era l’única porta que no havia tancat. És un soroll sincopat format per dos sons diferents, un de més fort i un de més fluix. Primer el fort, immediatament després el fluix i llavors un interval una mica més llarg per tornar a repetir la seqüència. Clarament són les passes d’una persona coixa que porta un peu calçat i l’altre descalç. 

Les neurones de l’Eloi comencen a transmetre descàrregues elèctriques a altíssima velocitat. Safareig, cuina, menjador. L’intrús està a punt d’arribar on és ell. Posa una cadira bloquejant la porta de la cuina i la seva primera idea és escapar per la porta d’entrada. Podria fer-ho. La persona que intenta entrar-li a casa va coixa i no l’atraparia. Però deixaria indefensos la Teresa i el Nil, que dormen. És el que el cos li demana, però no pot fer-ho. No s’adona que una llàgrima li llisca galtes avall mentre tanca fort els ulls a la recerca d’una idea que li salvi la vida. Pensa, pensa!, es diu a si mateix. Però ha d’obrir-los de seguida quan sent els cops que dona l’atacant a la porta de la cuina intentant obrir-la. No li costarà gaire...

No pot fugir i no creu que tingui cap opció si s’enfronta a una lluita cos a cos. Per primer cop a la vida entén els americans i la seva obsessió amb les lleis que permeten la possessió i ús de les armes en defensa pròpia. Tant que els ha criticat sempre i si ara ell fos caçador i tingués una arma carregada no dubtaria en disparar contra aquell desgraciat que té a la cuina intentant atacar-lo. Però està desarmat. 

Mira al seu voltant, buscant alguna cosa que li permeti allargar les seves possibilitats i veu les eines de la llar de foc. Són de ferro forjat negre, amb els mànecs daurats. Hi ha l’atiador, el recollidor, l’escombreta, les pinces i una mena de forca de només dues pues que li sembla el més adient per atacar. Agafa aquest bident d’una revolada i s’amaga a l’únic lloc on creu que pot sorprendre el desgraciat que ha entrat des del balcó.

L’espera és curta, però infernal. La seva respiració accelerada es combina amb els espetecs de la porta de la cuina quan cedeix als embats d’aquella força desconeguda. Rere la curta paret que l’amaga, l’Eloi veu avançar l’ombra d’aquell cos mentre agafa amb força el bident de la llar de foc. Sent el tacte fred del ferro a les mans i posa tota la seva atenció en el que creu que serà la seva única oportunitat. L’ombra avança a poc a poc. Aviat apareixerà el cos d’aquell intrús. És ara o mai.

En el moment que veu aparèixer el peu calçat, l’Eloi surt del seu amagatall i enfonsa la forca a la panxa d’aquell homenàs. No pensa. Només actua. Si hagués pensat l’hagués sorprès la resistència inicial de la carn, però ha seguit empenyent i ha anat vencent la densitat dels teixits. El gegant ha començat a cridar i l’Eloi, per impedir que els crits despertin els qui dormen, ha desclavat la forca i l’ha fet servir de garrot per donar-li un cop al cap.

Diuen que mai no es pot preveure com reaccionaríem en una situació límit i ara mateix l’Eloi podria subscriure aquesta idea. Aquest Eloi animal que lluita per la seva vida, ataca i pren la iniciativa era inimaginable i només la por i el risc de morir han estat capaços de fer-lo aparèixer. 

El desconegut, atordit pel cop al cap i veient com li surt sang de les ferides de la panxa, emprèn la fugida en direcció a la cuina de la qual ha vingut. Malferit i tentinejant va desfent el camí. L’Eloi el segueix des de darrera. Podria tornar-li a clavar la forca i segurament matar-lo, però no vol haver de desfer-se d’un cadàver. Només vol que aquell fill de puta surti de casa seva i s’escapi. Si ha de morir-se que es mori al bosc. Només vol acabar amb aquell malson. 

Ja són al mig de la cuina i l’intrús fa intenció d’agafar un dels ganivets que hi havia a la vista. Per sort, l’Eloi està amb els cinc sentits alerta i li dona un cop de bident al braç abans que pugui abastar-lo i un altre cop a l’esquena. Així aconsegueix que continuï avançant en una escena ben grotesca de fugida a càmera lenta. Sigui com sigui, al final l’estrany traspassa la porta del safareig i l’Eloi li dona un últim cop de forca per estimular-lo que segueixi avançant. Però ell ja es queda dins. Segur. 

Tanca la porta del safareig i abaixa la persiana. S’assegura que tots els tancaments del menjador, especialment la porta corredissa que dona accés al balcó quedin també ben tancats. Per fi està hermèticament reclòs dins de casa seva i gira la vista al seu voltant. Cadires esbarriades i taques de sang pel terra. La porta de la cuina destrossada. Li sembla un preu raonable a canvi d’haver salvat la vida. Tres vides. També les de la dona i el fill que estranyament no s’han despertat.

Després es mira a si mateix. Està suat. Amarat. Exhaust. I mentalment se sent del tot desorientat. No sap què coi li acaba de passar. Qui ha entrat a casa seva? Què volia? Ha estat a punt de perdre la vida i no sap ni per què. Ha estat a punt de matar un home i no sap per què. Neteja la sang del terra i finalment es deixa caure sobre el sofà. Què hauria de fer ara? Trucar la policia? I què els hauria de dir? No té proves de res. Està massa atabalat i decideix dutxar-se per intentar asserenar-se.

Deixa que l’aigua tèbia llisqui sobre el seu cap molta estona i, quan torna al menjador amb una tovallola al voltant de la cintura, només la porta de la cuina trinxada li recorda el que ha passat.

Fa molta calor al menjador amb totes les portes tancades. Obre la finestra lateral i apuja una miqueta la persiana per espiar per les escletxes. La visió esbiaixada del carrer no li aporta informació. Tot sembla normal. No es veu cap cos estès al mig del carrer. No es veu res. Però no se sent amb forces per apujar-la del tot i sortir al balcó a mirar. Té por del que pugui trobar. Fins i tot té por de no trobar res i seguir tenint por. Avui no prendrà cap decisió. Demà serà un altre dia.

Fa una última mirada al menjador abans d’anar-se’n cap al llit. Llums tancats. Portes tancades. Persianes abaixades. Només les escletxes en la de la finestra lateral que ha deixat oberta perquè entri una mica d’aire. Se’n va cap al dormitori sense girar la vista enrere. Si ho hagués fet, s’hagués adonat que, just quan ell es girava, s’havia tornat a encendre el llum del balcó...

"Pàrquing" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella"...

Espero que us agradi!    

PÀRQUING

El Pol i la Rosa ja fa un temps que surten junts, però encara no han consumat la seva relació. Avui han anat a sopar, han begut i en tenen moltes ganes. Però els dos encara viuen a casa dels pares i no sabien on alliberar aquest desig que els encén. Fins que l’alcohol els ha donat una empenta i han decidit que el pàrquing serà un bon lloc.

La Rosa tanca el cotxe en un garatge comunitari molt gran, de dues plantes i moltes places, que satisfà les necessitats dels cinc blocs de pisos que va edificar la mateixa promotora. En comptes de fer cinc garatges més petits, van planificar un gran espai que pogués donar cabuda als vehicles de tota la promoció. En un espai tan gran i anònim, la jove parella confia trobar la intimitat necessària per a la seva primera trobada sexual.

Enriolats, obren la porta i van acostant-se a la seva plaça. La Rosa és qui condueix i li falten mans per controlar el volant, mentre fa fora les del Pol, que semblen no tenir aturador. 

De fet el Pol és qui ha begut més dels dos i, com que ni el cotxe ni el garatge són seus, està més desinhibit. La flama del desig ho crema tot i no veu la necessitat de mantenir cap mena de prudència. Sent la crida atàvica d’un moment iniciàtic i intenta conquerir terreny, ara avançant cuixes amunt, ara explorant per dins de la samarreta. La Rosa està tan enriolada i excitada com el Pol, però una veueta interior no li permet deixar-se anar del tot. Li diu que no pot badar perquè algun veí els podria sorprendre i els seus pares ho acabarien sabent. Per això va reprimint els atacs del Pol i li repeteix que abaixi la veu i s’estigui quiet fins que s’apaguin els llums. Com que li diu entre somriures i esbufecs, el Pol tampoc no s’ho acaba de creure i atura momentàniament els seus atacs, només per tornar a la càrrega amb redoblades ganes.

El garatge té un sistema d’enllumenat d’aquells que s’engeguen quan algú entra i s’apaguen automàticament al cap d’una estona. Al Pol li sembla que el temporitzador està mal programat i el llum porta massa estona encès. Per això intenta transgredir la norma que li ha imposat la Rosa, però l’únic que aconsegueix és que accepti traslladar-se als seients del darrera, des d’on podran discutir millor les coses.

Llavors és quan s’apaga el llum. El rellotge del cotxe assenyala les 02:38, però cap dels dos no s’hi fixa. Es fonen en un petó que desafia els adjectius i, a poc a poc, les peces de roba van abandonant el seu lloc natural. Els cossos mig estirats, amb una incomoditat que ara són incapaços de percebre, comencen a explorar-se, però de sobte, la Rosa queda paralitzada i el cor se li accelera. 

La veueta que abans l’avisava, ara crida dins del seu cervell: s’ha encès el llum! El Pol intenta tranquil·litzar-la. Només és algú que aparcarà el cotxe i se n’anirà de seguida a dormir. Però mentre van xiuxiuejant, tots dos intenten recompondre el seu vestuari.

(... ... ...)

El cotxe que baixa el pendent del garatge no és pas un últim model. En Marcel està tip de ser l’objecte de comentaris irònics o despectius, sobretot perquè sap que si no fos seu també els faria. Té un disseny antiquat, uns quants bonys a la carrosseria i no disposa de cap dels automatismes que tenen actualment tots els cotxes. Com a súmmum de l’antigor, l’aparell de música encara accepta cassets d’aquells que els seus pares rebobinaven amb un boli i, evidentment, no disposa de sistema Bluetooth compatible amb els mòbils actuals.

Aquesta nit, quan ha plegat de treballar al bar de tapes, uns sagals d’Oló que li cauen com el cul l’esperaven al semàfor. Entre grans riallades li han començat a passar una bandera de quadres blancs i negres per davant, com aquelles dels gran premis de Fórmula1. Segur que a hores d’ara deu haver-hi un vídeo corrent per les xarxes socials, acumulant “likes” i comentaris que li faran mal.

Per això, a mesura que ha anat allunyant-se de la feina, s’ha anat indignant i a hores d’ara està ben emprenyat. Creu que hauria d’haver baixat del cotxe i, com a mínim, arrancar-los la bandereta dels collons a aquells desgraciats. Ara té ganes de revenja. Al mateix garatge on aparca la seva tartana, hi tanca el cotxe un home d’Oló que de tant en tant els paga el got a aquells malparits que sempre el ridiculitzen. Així que una idea va obrint-se camí al seu cap per sadollar les ànsies de venjança.

El Marcel és un humil estudiant d’enginyeria que ha de treballar els caps de setmana per anar-se pagant els estudis i els petits capricis. Avui està molt cansat i no sap com oposar-se a la mala idea que ha tingut: el cotxe del Nandu pagarà pels seus amiguets d’Oló. No sap què li farà. Si és obert li prendrà el que tingui dins o potser li trencarà els vidres o el ratllarà. No ho té clar. Només vol que pagui pel que han fet els seus amiguets i així poder treure’s aquella mala llet de sobre. Mentre anava rumiant, ja aparcat a la seva plaça, ha passat el temps i ara s’acaben d’apagar els llums. Maquinalment mira el rellotge: són les 02:45.

(... ... ...)

Quan tornen a apagar-se els llums, el Pol li fa un petó a la Rosa i intenta tranquil·litzar-la, però ella ja no està gens per la feina i l’única cosa que vol és marxar del garatge i anar-se’n a dormir. 

El Pol se n’adona que ja no passarà res de màgic aquella nit i claudica definitivament, fent un esforç de comprensió i autocontrol. Intenta reincorporar-se, però la Rosa l’atura violentament. Li diu que no s’han de moure fins que sentin la porta de sortida: qui sigui que hagi entrat encara no ha abandonat el garatge...

(... ... ...)

Les parpelles del Marcel intenten tancar-se, però decideix que no vol afegir la frustració de no venjar-se a totes les que ja arrossega. Sortirà del cotxe sigil·losament, s’acostarà fins el del Nandu i s’endurà el que trobi. Amb poca cosa ja es donarà per satisfet, perquè el que realment vol ara és anar a dormir. 

Un cop fora del cotxe, camina amb una exagerada lentitud, girant el cap en totes direccions, temorós de fer algun pas en fals que provoqui algun soroll. Però no. Sense cap contratemps arriba al flamant Volvo que s’havia posat com a objectiu i, de sobte, se sent una mica Robin Hood, robant als rics per donar-ho als pobres. 

Prova d’obrir la porta, però -evidentment- està tancada. Per un moment pensa en trencar el vidre, però ho considera massa arriscat i va provant les portes dels següents cotxes fins que troba un Toyota obert. Hi entra amb el cor bategant-li com un cavall desbocat i, assegut al seient del conductor, examina el que té a l’abast. Poca cosa, uns quants discos en format CD, un paquet de xiclets i dues monedes d’un euro. Mira els seients del darrere i veu que podria incrementar el botí amb un paraigua, una bossa de gormanderies i un paquet de mocadors de paper. Ho desestima i quan, neguitós i amb ganes d’anar al llit, vol iniciar la retirada amb el magre tresor de la part del davant, hi ha una cosa que l’atura en sec: els llums del garatge s’han encès!

(... ... ...)

La Rosa, el Pol i el Marcel, sense saber-ho formen part de la mateixa coral que ha saludat la nova il·luminació del garatge amb un espontani al·leluia:

- Merda!

I tots tres, cadascú en el seu vehicle, s’han ajupit amb el cor bategant sota els efectes de la il·legalitat i desitjant fermament que el llum torni a apagar-se, la porta de sortida espetegui i puguin posar fi a aquesta, cada cop més desagradable, aventura.

(... ... ...)

Qui ara baixa per la rampa de l’aparcament són la Lídia i la Sara. Estan molt nervioses perquè han aconseguit una paperina de cocaïna i tenen ganes de sentir-la dins seu. No és pas el primer cop que ho fan. En el seu ambient de joves de bona família, la droga circula amb certa generositat i ja l’han tastada, però avui, per primera vegada, s’han encarregat personalment de tot el procés. Han quedat a una plaça discreta amb el proveïdor habitual i han fet l’intercanvi de diners per mercaderia sense cap intermediari. Ara tenen aquella paperina que els crema dins de la bossa de mà i han decidit entrar al garatge i fer-se unes ratlles dins del cotxe abans de sortir de festa. 

La Lídia i la Sara són massa joves i han vist massa pel·lícules. Potser per això juguen amb la droga. Per això i perquè saben que si els seus pares ho sabessin tindrien un enorme disgust. Així hi afegeixen al·licients. És il·legal i la policia les podria detenir. És inapropiat i les seves famílies s’esgarrifarien i es tibarien dels cabells. Però es tracta que ni la policia ni la seva família s’adonin de res i segueixin mantenint la seva immaculada reputació de noies sanes, educades i treballadores.

Saben que els seients del cotxe no són el millor lloc per a una bona ratlla, però no se’ls n’ha acudit cap de millor. És un lloc discret on ningú les molestarà i podran fer-ho ràpidament sense deixar cap rastre. La Lídia treu la paperina mentre els ulls de la Sara brillen per les dues. Quan està a punt d’obrir-la, s’apaga el llum i no pot evitar un gest d’alerta: si s’hagués apagat deu segons més tard podria haver caigut tota la coca per terra.

La Sara, que no veu el moment de tornar a notar les sensacions que provoca aspirar aquella pols blanca, fa el gest d’obrir el llum interior del cotxe, però la Lídia l’atura. No poden arriscar-se! Cal pensar alguna altra cosa. Per sort estan aparcades sota un llum d’emergència i decideixen acostumar-se a aquella tènue claror abans de muntar els preparatius.

(... ... ...)

No gaire lluny d’allà, el Pol ja s’ha adormit. L’alcohol, el cansament i la immobilitat s’han aliat contra la seva consciència. Al seu costat, però, la Rosa està més tensa que les cordes d’un violí i pel seu cap no paren de passar diferents idees, totes dolentes. Quan el Pol fa el primer ronc, li clava una guitza i per primer cop se li està a punt d’escapar una llàgrima.

(... ... ...)

Deu columnes més enllà, el Marcel s’acaba de despertar al volant d’un Volvo i està intentant reconstruir què l’ha portat fins allà. Mica a mica s’adona de la situació i decideix que el millor és deixar-ho tot al seu lloc i anar-se’n a dormir com un ciutadà honrat. Però quan està a punt d’obrir la porta del cotxe, un clàxon l’immobilitza i el deixa totalment acovardit...

(... ... ...)

El cor de la Rosa està a punt d’esclatar. El clàxon li ha semblat un tro acusador. Com si aquell soroll fos el d’una alarma que els seus pares haguessin posat per enxampar-la in fraganti. S’encongeix encara més i, en fer-ho, dóna un altre cop de colze a un endormiscat Pol que amb prou feines reacciona balbucejant:

- Per què no anem a dormir?

(... ... ...)

La Lídia és qui ha provocat aquell terrabastall nocturn. Ha intentat improvisar una superfície horitzontal posant una revista entre els dos seients i amb les maniobres ha tocat el clàxon amb el colze. Amb l’ensurt, la preuada mercaderia ha estat a punt de malbaratar-se per segona vegada i tot plegat fa que perdi el control de la situació. Està molt nerviosa i vol anar-se’n a casa.

La Sara, més segura i ansiosa per tornar a notar la coca corrent per les seves venes, li pren el relleu.  Agafa la paperina i la revista i es disposa a enllestir els preparatius.

- De què tens por? -li etziba-. Aquí no hi ha ningú.

(... ... ...)

El Marcel està rebentat i comença a tenir veritable pànic de quedar-se adormit al volant d’aquell cotxe i, l’endemà al matí, trobar-se el propietari cara a cara sense poder-se justificar. Torna a deixar el poc que havia agafat al seu lloc i, esperant que les columnes el protegeixin de les mirades que pugui haver-hi al garatge, decideix marxar del pàrquing i anar a dormir.

Surt lentament del cotxe, però, alarmat per la llum interior que s’encén quan s’obren les portes i sembla delatar-lo, la tanca violentament, provocant un gran soroll. Comença a caminar cap a la sortida, però de cop recorda que ha deixat les claus al contacte del seu cotxe i recula per recuperar-les. Hi torna a entrar, s’asseu i les treu del contacte. Esgotat recolza el cap al respatller amb els ulls tancats. Espera que quan els obri tot torni a estar en silenci i a les fosques.

(... ... ...)

La Sara ha quedat blanca quan ha sentit el cop de porta i la Lídia se sorprèn de la seva pròpia ironia en un moment com aquell:

- Ningú, eh?

(... ... ...)

La Rosa ja no pot més i, després del cop de porta, ha mirat el rellotge -les 02:56- i ha començat a somicar desesperadament. El Pol s’ha despertat amb el cap tèrbol i la boca pastosa. Mira la seva xicota i li demana:

- Què passa?

Li contesta la veu d’una nena petita:

- Si us plau, anem cap a casa...

(... ... ...)

La Lídia i la Sara també decideixen deixar per a un altre dia les aventures nocturnes. A la que arribi una altre cotxe i tinguin llum i soroll que les encobreixi sortiran d’allà.

(... ... ...)

A les 03:07 s’obren els llums del garatge enmig d’un gran terrabastall. Un cotxe entra arrossegant unes llaunes i des del carrer se senten uns quants clàxons totalment fora de lloc a aquelles hores: uns nuvis estan intentant arribar a la lluna de mel.

Els cinc protagonistes de la nostra història troben que l’ocasió és immillorable i intenten aparentar normalitat quan surten dels seus vehicles. La Rosa i el Pol s’esmunyen per la porta de l’esquerra en un tres i no res. El Marcel fa veure que agafa alguna cosa del maleter perquè ningú no el reconegui i la Lídia i la Sara passen pel seu darrere mussitant un feble “Bona nit”. Al cap d’un moment el Marcel tanca el maleter amb un sorollós cop i comença a caminar darrere seu.

Les dues amigues, suggestionades per tota l’estona de nervis dins del cotxe i el fet de portar droga a sobre, s’han espantat amb el cop de porta i els sembla que les passes del noi estan cada cop més a prop. Augmenten el pas i el so rítmic dels tacons de les seves sabates es barreja amb les del noi que les encalça i les fa imaginar escenaris esborronadors.

Enmig d’aquesta persecució imaginària, la Lídia, a qui la bossa de mà li estava relliscant de l’espatlla, fa un gest enèrgic per recol·locar-la. Mentre la bossa es gronxa a l’aire, la paperina surt per la cremallera oberta i va a parar al terra.

El Marcel veu aterrar l’objecte prop dels seus peus. El recull i accelera el pas per apropar-se a les noies i torna'ls-hi. Les dues amigues senten l’inici d’un trot al seu darrere i arrenquen a córrer desesperades i cridant:

- Auxili!

- Espereu! No correu! Teniu! -crida més fort que elles el noi.

Però les dues noies ja han entrat en pànic i no escolten res. El Marcel decideix que haurà de córrer més que elles per donar-los la paperina que els ha caigut. Se sent ridícul esforçant-se per fer un favor a aquelles dues histèriques que es pensen que les empaita un assassí, però malgrat el cansament les abasta en un moment i les engrapa per les jaquetes mentre els diu:

- Voleu parar de córrer d’una puta vegada! No us vull fer cap mal! Només us torno el que us ha caigut.

La Sara s’atura en sec quan s’adona del gir de guió i mira directament les mans i els ulls d’aquell noi que fins fa un moment pensava que era una perillós violador. Veu que té la seva paperina i intenta fer una anàlisi ràpida de l’interlocutor. Tractant-se de droga, no és el mateix si parles amb un policia, amb un amic dels teus pares o amb un jove anònim qualsevol. No s’havia adonat que l’havien perduda i ara poden recuperar-la si juguen bé les seves cartes. Diuen que la primera impressió és la que compta.

- Moltes gràcies, em dic Sara. Ens havies espantat.

- Marcel -contesta a tall de presentació telegràfica-. Normal, amb les històries que expliquen d’atacs nocturns als garatges...

- Bé, anem a dormir que és molt tard -intervé la Lídia amb ganes d’acabar-ho ràpid.

- Aneu amb compte, eh? No fa pinta de ser una paperina de safrà per a la mare del Patufet.

El Marcel s’estranya del que acaba de dir. Està cansat i té ganes d’anar a dormir, però per un cop no ha pogut resistir la temptació de ser ell qui ataca i veure com els altres es defensen. Observa les reaccions d’aquelles noies amb una mena de plaer curiós. La més alta sembla avergonyida i espantada, sense saber què dir. La que s’ha presentat com a Sara sembla que aguanta l’envit i el mira, desafiant i provocadora.

- Si fos safrà, voldries que et convidéssim a una mica de paella?

- Jo no estic per contes ni tonteries. Me’n vaig a dormir. Vens, Sara? -diu molt tensa la Lídia fent intenció de girar cua.

Per un moment hi ha uns ràpids creuaments de mirades, com si fos una partida de pòquer i tots estiguessin avaluant la possible jugada dels altres i, enmig d’aquest impàs, s’apaguen els llums. La Lídia ofega un crit i surt corrent cap a l’interruptor més proper. Quan el prem i torna la il·luminació, no hi ha rastre dels altres dos.

- Sara! Estàs bé? On sou?

Mentre parla va mirant en totes direccions, tement ser atacada en qualsevol moment des de qualsevol angle.

- Saraaa! Si és una broma no té cap gràcia! On sou?

No gaire lluny d’ella els altres dos estan amagats, menjant-se les boques com si no hi hagués demà. Quan s’han apagat els llums, la Sara, que estava començant a excitar-se amb la situació, ha doblat l’aposta i ha arrossegat el Marcel tibant-lo de la mà fins a l’amagatall on son ara, entre dos cotxes, i, imaginant certa complicitat per part d’ell, ha començat a besar-lo. El Marcel, gratament sorprès, ha correspost el petó, afegint-hi carícies sobre la roba.

Mentrestant la Lídia segueix cridant espantada i va reculant en direcció a la porta de sortida per tenir una escapatòria propera si la cosa es complica. Al mateix temps treu el mòbil i comença a marcar el número de la seva amiga, pensant que, si li sona el mòbil, sabrà on és. Però cada número que marca provoca un petit senyal acústic i la seva amiga li endevina la intenció. Atura la morrejada amb el Marcel i posa el seu mòbil en silenci. Després li escriu un missatge: “Estic bé, Lídia. No pateixis. Ves-te’n a casa. Demà ens truquem.”

Quan la Lídia ho llegeix, no se’n sap avenir. Després de tot el que han passat, la deixa tirada i s’ho vol muntar amb aquell desconegut! És incorregible, la Sara. La fa patir per res i ara la deixa tirada! I encara es fotran ells dos la coca i ella es quedarà sense tastar-la! Increïble! Obre la porta i marxa indignada amb pas viu. Vol arribar de seguida a casa i, per fi, descansar.

Quan sent la porta que es tanca, la Sara acosta els seus llavis a l’orella del Marcel i li xiuxiueja:

- Vols una mica de safrà?

Ell somriu, esgarrifat per les pessigolles, i assenteix mentre li fa una xuclada al coll. Ella riu, apartant-se d’un bot. Treu la paperina i li demana:

- On?

Ell, sense dir res, l’agafa de la mà i la porta fins el seu cotxe. Ella sembla voler dir alguna cosa, però ell li posa un dit als llavis i obre la porta del darrere. El Marcel es posa de genolls mirant enrere i ella fa el mateix. Posa una carpeta sobre la safata del darrere, i hi aboca el contingut de la paperina construint dues ratlles amb una facilitat que demostra que no és la primera vegada que ho fa. Sense necessitat de cap canonet, acosta el nas a la carpeta i, tapant-se un forat, inhala ràpidament per l’altre. Després de tirar el cap enrere i parpellejar una mica, li cedeix el torn a la Sara, que segueix el seu exemple.

Després el Marcel s’estira sobre els seients del darrere posant-se la Sara a sobre i li treu la roba sense aparent dificultat. Ella li fa el mateix i comencen a fer l’amor amb grans sotragades, com si fos un tema urgent que han de resoldre el més aviat possible. De fora estant, el balanceig del cotxe és evident i els vidres comencen a entelar-se, però ells no s’adonen de res.

(... ... ...)

El Pol s’ha quedat hipnotitzat davant d’aquell cotxe vell amb els vidres entelats. Veient de la manera que es gronxa, no té cap dubte que dins hi ha una parella que ha tingut més sort que no pas ell. Té la temptació d’acostar-se al vidre a fer de voyeur, però no gosa.

Quan ha sortit del garatge amb la Rosa, l’ha acompanyada fins a casa, tots dos de la mà en silenci pels carrers buits de la ciutat fins que han arribat al seu portal. Allà ella s’ha adonat que s’havia deixat les claus de casa dins del cotxe i ha començat a plorar. Ell, malgrat tenir molta son i estar cansadíssim, s’ha ofert per anar a buscar-les i per això torna a ser al maleït pàrquing, com a última prova de la gimcana nocturna abans de poder ficar-se al llit i descansar d’una punyetera vegada.

De cop s’obren els llums perquè un altre cotxe arriba en plena matinada. El balanceig del cotxe s’atura bruscament i el Pol no vol que el descobreixin allà com un badoc. Desorientat es gira ràpidament i es dona un fort cop de cap amb la columna que tenia a tocar i no havia percebut. El cop es contundent i queda ben atordit mentre nota com la sang comença a rajar-li del front. Com que té por de caure inconscient en qualsevol moment crida espantat:

- Ajudeu-me!

I després, recolzant l’esquena en la columna, acompanya el seu cos suaument fins a terra. Queda assegut i, notant que les forces li flaquegen, insisteix:

- Si us plau, ajudeu-me!!

(... ... ...)

Pel Marcel i la Sara tot ha sigut simultani: l’encesa dels llums, l’impacte sord i el crit d’ajuda. S’han incorporat d’un salt i es vesteixen precipitadament, girant les peces de roba que havien quedat del revés. El Marcel és qui acaba primer, surt del cotxe i veu un noi ensangonat al seu davant recolzat en una columna.

- Òstia! Què t’ha passat? -li diu mentre s’ajup per comprovar el seu estat. Estàs bé?

- Ajuda’m -li contesta el Pol amb un fil de veu, obviant l’estupidesa de l’última pregunta i sentint-se salvat-. Si us plau, ajuda’m.

En aquells moments la Sara surt del cotxe i no pot evitar un xiscle quan veu el panorama.

- Tens aigua? -li demana el Marcel prenent el timó de les operacions.

- Sí -li contesta ella allargant-li una ampolleta que ha sortit de la bossa de mà.

El Marcel es treu un mocador de la butxaca i li aboca un raig d’aigua sobre el front per comprovar la gravetat de la ferida. La vermellor desapareix momentàniament i deixa veure una escletxa per on torna a brollar al cap d’un moment.

- Això s’ha de cosir -sentencia-, ajuda’m a pujar-lo al cotxe.

Amb la poca col·laboració que els pot oferir el pobre accidentat, l’incorporen i el posen al seient del darrere, on fa un moment han viscut una vertiginosa escena de sexe. Tot i que la primera intenció de la Sara hagués estat fugir per potes i deixar aquell noi esterrecat, està orgullosa de com ha reaccionat el Marcel i fa intenció de seure al seient del copilot, disposada a ajudar en el que faci falta.

- Millor que seguis darrere amb ell per si es desmaia.

I, sense oposar cap objecció, fa el que li ha suggerit i seu al costat del Pol mentre el cotxe arrenca i posa rumb cap a l’hospital de Sant Joan de Déu.

- Avisa la meva nòvia -xiuxiueja el Pol a la Sara.

- Com es diu? On tens el mòbil?

El Pol li assenyala la butxaca del pantaló i ella li treu amb facilitat. Li acosta a les mans perquè el desbloquegi amb l’empremta i busca entre els últims missatges.

- És la Rosa?

- Sí -contesta el Pol assentint amb el cap mentre tanca els ulls-. Moltes gràcies!

- Marcel, on el portem?

- Sant Joan de Déu -contesta el conductor amb l’adrenalina al capdamunt, concentrat en la carretera.

La Sara li explica a una desconeguda que estan portant el seu xicot a l’hospital perquè s’ha donat un cop al cap. Li estalvia els detalls de la sang i l’atordiment, per no espantar-la més del compte, tot i que és evident que si no és ell mateix qui ho relata, deu estar més malament que bé.

Al cap d’una estona, a la sala d’espera d’urgències, el Marcel i la Sara coneixen la Rosa i els pares del Pol. Quan ja s’han assegurat que, malgrat que el faran passar la nit en observació, el Pol no té res de greu, s’acomiaden intercanviant-se els números de telèfon.

Al cap d’una setmana, queden els quatre per fer un cafè. La Sara i el Marcel s’hi presenten com a parella en període de proves. De seguida s’adonen que junts se senten molt còmodes i comencen a fer-se confidències fins al punt que tots acaben compartint, entre somriures i rialles, les aventures de la llarga nit en què van acabar coneixent-se. Les hores s’allarguen i el que havia de ser un cafè es converteix en un sopar amb una llarga sobretaula i acaben creant un grup de whatsapp a través del qual, anys a venir, estaran en permanent contacte, organitzaran viatges i faran créixer una amistat que serà per a tota la vida.

El nom del grup s’escull sense cap discussió i per unanimitat: Pàrquing.

Una bona excursió: Agramunt, Penelles, Castellserà

Avui us vull recomanar una excursió i començaré sent sincer: volíem anar a veure la Casa dels Àngels, la casa-museu del Mag Lari a Castellserà (Urgell) i vam mirar que hi havia per allà a la vora per aprofitar el dia. Vam veure que a Agramunt hi havia el Museu de la Xocolata i el Torró i la botiga de Torrons Vicens i vam pensar que entre una cosa i l'altra ja acabaríem d'omplir el dia.

Però encara va ser millor...

1.- Agramunt

Vam començar visitant el Museu de la Xocolata i el Torró, un museu petit, però molt interessant on diferents audiovisuals amb una magnífica veu en off del Lluís Soler van explicant la història i la producció del torró tradicional d'Agramunt. Just al costat hi ha la botiga obrador del Torrons Vicens on es poden degustar les seves moltíssimes varietats i acabes comprant-ne pocs o molts.

A pocs metres de distància hi ha la fàbrica de la xocolata Jolonch, que encara s'elabora de manera artesanal amb maquinaria antiga i una xocolateria on vam tastar unes delicioses tasses de xocolata desfeta.

Després vam anar a l'oficina de Turisme on ens van informar de manera excel·lent de tots els al·licients que podíem trobar a Agramunt: el Restaurant "L'Atípic" (guanyador d'un programa del Joc de Cartes), l'espai Guinovart, Lo Pardal (museu Guillem Viladot de Poesia visual), l'església de Santa Maria (amb una portalada romànica extraordinària i que conté al seus soterranis un refugi antiaeri), la plaça del Mercadal... No teníem pas temps de veure-ho tot i "L'Atípic" ja estava ple, però vam fer una passejada ben interessant.

2.- Penelles

A l'oficina d'informació d'Agramunt (repeteixo.... atenció excel·lent!) ens van informar que molt a prop de Castellserà hi havia el poble de Penelles on, des de fa uns quants anys, se celebra un festival de street art rural i ja compta amb més d'un centenar de façanes pintades.

Hi vam anar i ens va encantar! M'ha costat molt reduir la selecció de fotos i al final us ofereixo aquestes:

3.- La Casa dels Àngels de Castellserà

I finalment vam anar a Castellserà, a la casa que va comprar el Mag Lari i ha convertit en una casa-museu molt interessant. La visita s'ha de reservar (en franges horàries i val 24 €, plana-web), però val molt la pena. La visita dura unes dues hores i consta de 3 parts diferents:

a.- Una exposició impressionant dels objectes relacionats amb Michael Jackson, que com a fan total, el Mag Lari ha anat acumulant al llarg dels anys.

b.- Una actuació de màgia en un petit teatre on tens el mag (que no és el Mag Lari, però té el seu segell de qualitat) a un metre de tu. Una actuació d'una mitja horeta molt divertida i de gran qualitat.

c.- I finalment la visita a la Casa dels Àngels, un recorregut per les estances de la casa de la família Tarragona que recull multitud d'espais i objectes d'època, combinats amb altres mostres de col·leccionisme i objectes i vestuari dels diferents espectacles de màgia que el Mag Lari ha fet al llarg dels anys. És una visita-experiència, ja que està a mig camí entre un escape-room i una visita a un museu. L'espai i la manera de fer la visita es molt interessant i no deixa indiferent. El nom de la casa ve donat pels àngels que hi ha sobre les portes i van col·locar-s'hi per protegir dels mals esperits que alguna llegenda atribuia a la casa.

D'aquesta visita no hi ha pràcticament cap foto (només de l'entrada) perquè no estan permeses.

En resum, una excursió de tot un dia a una hora de casa, molt interessant i altament recomanable.