"El regal de la lectura" (Sebastià Serrano)

 

EL REGAL DE LA LECTURA

Sebastià Serrano

Ed.  Ara Llibres

A partir del cas històric de l'intent de recuperació del primer cas diagnosticat de "ceguesa a la lectura", l'autor explica el procés de desenvolupament del cervell humà al llarg de la història, sobretot a partir de l'aparició del llenguatge i, encara més, des de l'aparició de la lectura i l'escriptura.

La lectura se'ns presenta com una activitat extraordinària que desenvolupa moltes connexions neuronals i afavoreix l'atenció, la concentració, la percepció, l'empatia, el llenguatge, la memòria, les emocions, el raonament... i el més espectacular és que ens genera unes "reserves cognitives" de les quals podem tibar en processos neurodegenaratius (com l'Alzheimer) i en retarda i/o minimitza els efectes perjudicials.

Llegiu tant com pugueu! 

A part de tot el que en gaudireu i tot el que aprendreu, estareu fent una inversió valuosíssima en salut mental.

"Pessigolles" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar, Vocació...

Espero que us agradi!  

PESSIGOLLES

Sabia que un dia me’l trobaria de cara i que el moment s’acostava.

Cada dia, quan sortia de casa, notava unes pessigolles especials que abans no sentia. A la boca de l’estómac. Com les que es poden sentir als parcs d’atraccions quan vas pujant més i més fins que arribes a un punt mort, just abans de començar a baixar. Van augmentant i fan créixer el somriure fins que acabes rient quan arribes al punt més alt. I llavors tot s’atura i comença la baixada, que saps que només serà una petita pausa fins la següent pujada en què tornaràs a sentir el mateix. Jo estava anant cap a aquest punt més alt. 

Les pessigolles eren cada cop més intenses. Les començava a notar així que travessava el portal de casa i feia els primers metres carrer amunt. Mirava totes les persones que em venien de cara, decidits, apressats, adormits o ensorrats. Tots reclosos en els seus maldecaps o en les seves pantalles, incapaços de mirar les persones amb qui es creuaven. Sabia que un dia reconeixeria la seva cara entre aquella munió. Ell probablement no em veuria, però jo a ell sí.

Quan entrava a la feina, les pessigolles anaven desapareixent. Per això creia que me’l trobaria en l’interval de casa a la feina. Deu minuts.

No volia trobar-me’l perquè estava segur que em faria mal. Em sentiria incòmode. Probablement no li diria res i fins i tot desviaria la mirada fent veure que no l’havia vist. Potser només acceleraria el pas per evitar la seva presència. Però em feia ràbia perquè sabia que era ell qui hauria de sentir-se malament, mentre que jo podia anar amb la cara ben alta. Jo no havia fet res malament.

* * * *

Durant molts anys vaig tenir el mateix somni recurrent.

Jo era un garrinet i estava assegut en un autobús amb altres garrinets i tots rèiem i cantàvem cançons. Llavors arribava un tigre d’avançada edat i tots callàvem de cop i miràvem a terra. Tothom tenia por, però ningú no deia res. El tigre s’escurava la gola per fer-nos sentir culpables. Les normes de bona educació deien que els joves havien de cedir el seient als grans, però cap de nosaltres no volia fer-ho. De fet ni tan sols volíem que fos allà. Podíem aixecar-nos tots, anar cap a ell i fer-lo baixar. Érem molts, tots pensàvem el mateix i ell estava sol. Però li teníem por. 

Al final el garrinet del meu costat s’aixecava i el tigre ocupava el seu lloc amb un somriure inquietant. Jo notava la seva respiració feixuga massa a prop i em sentia molt incòmode. Tenia un desig imperiós de fugir, però les cames no em responien i només tancava els ulls. Quan els obria tots els garrinets havien desaparegut i a l’autobús només hi quedàvem el tigre i jo. Fins i tot el conductor havia baixat.

Llavors em despertava suat i neguitós.

Durant molts anys no vaig parlar a ningú del tigre. Si no en parlava no em feia mal. I la vida sense el tigre era tranquil·la. Però un bon dia un garrinet va explicar la seva història i mica a mica ens hi vam anar afegint els altres. I vam fer tan soroll que la gent ens va fer cas i van treure el tigre de circulació.

Però era poderós i pacient. Va resistir tots els mesos que li van tocar i ara feia pocs dies que havia tornat.

I amb ell les pessigolles.

* * * *

En el seu moment, els diaris en van parlar molt. Recollien les declaracions dels testimonis i construïen un relat que el deixava com un monstre: el Tigre de Vallcarca. Treballava en un gimnàs i feia d’entrenador de futbol en un equip escolar. Durant anys havia reproduït el seu modus operandi i s’havia beneficiat del seu carisma, les seves influències i la vergonya dels joves a qui atacava. 

Mirat amb ulls d’ara era inconcebible com havia pogut campar amb total impunitat durant tants anys, però per sort les coses havien canviat i mica a mica s’anaven destapant casos arreu. Perquè ara ja tothom tenia clar que allò no havia estat bé i el Tigre mereixia que el cacessin, que li tallessin el cap i l’exposessin al Saló de la Infància i tots els nens del passat li poguessin tirar pastissos de nata a la cara i endolcir les seves ferides. Encara que no servís de res perquè res no podia fer recular el temps i esborrar les cicatrius. Però hi havia un punt de justícia poètica que buscava un efecte balsàmic i almenys deixar clars els papers: ell havia estat un malparit i nosaltres unes víctimes.

Hi va haver judici. I portades. Però alguns casos ja havien prescrit i la pena va ser totalment testimonial. De seguida va deixar de ser actualitat. Va passar el temps i quan va sortir ningú no en va parlar. Ara podia passejar tranquil·lament i ningú no podia retreure-li res perquè ja havia saldat el seu deute amb la societat. Ara era un ciutadà respectable. Respectable? Quins collons!

Jo sabia que tornava a voltar pel barri com si res no hagués passat i sabia que un dia me’l trobaria. Les pessigolles eren cada dia més intenses i això només podia voler dir una cosa: s’acostava aquell dia.

* * * *

No tenia ganes de trobar-me’l. No volia parlar-li ni que ell em digués res. Res de res. Tant m’era si em volia demanar perdó com si volia escarnir-me: no volia. Però la imaginació anava sola i un dia vaig visualitzar una possible trobada.

- Te’n recordes de mi, garrinet?

I quan vaig imaginar-me’l, mirant-me amb el seu somriure inquietant i dient-me allò, alguna cosa es va activar dins meu. 

- Te’n recordes de mi, garrinet?

Sí, fill de puta. Me’n recordo. T’he recordat molts més dies dels que hagués volgut.

La ràbia va desplaçar la por. 

Una ràbia pel dolor que m’havia fet sentir. Per la inseguretat que havia arrossegat per culpa seva durant anys. Pels malsons inevitables i recurrents. Pels silencis infectats que feien crostes que picaven, m’arrencava i mai no es guarien.

El Tigre de Vallcarca va treure el pitjor de mi i vaig començar a tenir por de mi mateix.

* * * *

Quan feia una setmaneta que sentia aquelles pessigolles, un dia que vaig sortir més d’hora de casa me’l vaig trobar en una cantonada, just abans d’entrar a la feina. 

No em va veure. 

Estava molt desmillorat. Pràcticament calb, amb un ridícul intent de repartir el poc cabell per la clepsa. Amb les ulleres penjant del coll. Jaqueta de pell de color marró fosc. Jersei vermellós. Pantalons marró clar. Tot molt marró. I un bastó sobre el qual recolzava el seu caminar garrell.

El cor se’m va accelerar quan vam creuar-nos i, sense saber per què, vaig girar-me i em vaig posar a seguir-lo. Amb els ulls clavats en aquella esquena com si algú m’hagués hipnotitzat. De cop la presa seguia el caçador. El garrinet encalçava el tigre.

Vaig demanar canvi de torn a la feina i durant uns dies vaig dedicar-me a seguir-lo fins que vaig tenir clar el que feia cada matí. Era refotudament meticulós i metòdic, com sempre havia estat. Maniàtic fins a l’extrem. Me l’imaginava com el Phileas Fogg quan exigia al seu majordom que l’aigua de l’afaitat estigués exactament a 28 graus centígrads. Ni un més ni un menys. Segur que tenia un trastorn obsessiu.

Feia exactament el mateix recorregut, aturant-se als mateixos llocs a les mateixes hores. Comprava el diari al Quiosc Mauri, es prenia un cafè amb llet a la Granja Montserrat, comprava una baguet al Forn Tomassa i anava passejant cap al mirador de la Florinda fins que enfilava el camí de tornada a casa, on arribava exactament a les dotze en punt. 

Suposo que veient com d’exactes i escrupolosos eren els seus costums, em va venir aquella idea al cap. Seria ben fàcil atemptar contra ell. Només calia triar el moment i el lloc. Vaig imaginar-me com un terrorista estudiant els recorreguts de la seva víctima i de cop em vaig anar fent aquesta nova imatge mental en què el Tigre era la meva víctima i jo el seu botxí.

Durant uns dies només va ser una mena de diversió intel·lectual, però quan el veia al mirador de la Florinda com s’acostava a la barana des d’on es podia contemplar una vista panoràmica de la ciutat, pensava que seria ben fàcil donar-li una empenta i veure’l rodolar costa avall.

A aquelles hores del matí no hi havia gaire gent en aquell pulmó verd de la ciutat. Només algun jubilat, alguna mare passejant el seu nadó o algun esportista corrent amb els auriculars. 

De cop em vaig veure com un d’aquests corredors aficionats. Trotant, escoltant la meva música motivadora, suat, acostant-me a la barana, donant-li una empenta a aquell avi i continuant la meva cursa, sense ni tan sols adonar-me de la violència de la caiguda. El cos rebotant i impactant contra els rocs i arbres de la baixada, les ferides que esquinçaven la pell i deixaven córrer lliure la sang, els ossos fracturant-se, els músculs estripant-se i algun òrgan intern rebentant i provocant que la vida d’aquell malparit comencés a escolar-se, que era el que es mereixia.

Aquell pensament em va provocar un rodament de cap. Vaig asseure’m mig marejat i vaig girar cua cap a casa, bandejant aquelles idees insidioses. Jo no era un assassí. 

Però a la tarda, a la feina, pensava per què carai el seguia cada dia si no era per a allò. Recordava com de malament m’ho havia fet passar en la meva infantesa, tota la por que m’havia inoculat i el malviure que m’havia provocat. I m’indignava per com de barat li havia sortit fer-me tant de mal. A mi i a molts més. I llavors ja no ho veia tan difícil. Seria un accident, jo només havia d’empenye’l prou fort perquè caigués. A partir d’aquí el destí decidiria la gravetat de les seves lesions. I a mi ningú no em podria acusar de res. Amb la música ni tan sols sentiria els seus crits d’auxili. De seguida seria ben lluny d’allà i ningú no podria relacionar-m’hi.

La idea es va anar gronxant en un mar d’indecisió, fins que un dia al matí vaig sortir de casa vestit d’esportista. Vaig començar a fer sempre la mateixa ruta i acabava en un banc del mirador, darrere del Tigre, a una distància prudencial perquè ell no em veiés. Amb unes pessigolles intenses que s’accentuaven si feia l’intent d’acostar-me a la barana on ell es recolzava.

És curiós com una idea pot anar germinant mica a mica, formant-se sota la superfície, sense que ningú no s’adoni de res, fins que un bon dia comença a brotar i ja no hi ha aturador.

Durant un parell de dies vaig passar corrent pel seu darrere, mirant a dreta i esquerra per si hi havia algú que pogués adonar-se de la meva acció. Eren com assajos generals en què feia tot el que hauria de fer el dia D, excepte clavar-li l’empenta.

El dia que vaig decidir que seria l’últim assaig, es va girar un moment cap a mi quan ja era molt a prop seu i el cor em va fer un salt. De seguida va retornar la mirada a les vistes sobre la ciutat, i jo vaig tornar a passar només dos metres per darrere d’ell, però aquella mirada imprevista em va ben descentrar i vaig decidir que l’endemà ho faria. No volia allargar més aquella angoixa que s’estava convertint en una obsessió. Les pessigolles eren pràcticament constants i no volia seguir d’aquella manera.

* * * *

- Martínez! Com és que bufa tant? Quan acabi l’entrenament passi pel meu despatx que li vull controlar les pulsacions.

Aquella era una de les seves excuses preferides per quedar-se a soles amb algun dels jugadors que entrenava. I llavors ens feia estirar a la llitera. I nosaltres tancàvem els ulls i només desitjàvem que passés ràpid.

Quan sortíem, ell explicava amb tota naturalitat a les famílies que ens havia fet quedar per comprovar les pulsacions, però que estiguessin tranquils perquè tot estava bé. I les famílies ho acceptaven fins i tot amb agraïment. I tots els infants miràvem a terra i contribuíem a estendre aquella taca de silenci vergonyant. En funció de la nostra acceptació a aquestes totals i absolutes irregularitats, gaudíem de més minuts de joc, més protagonisme i la protecció i les lloances del Tigre. O no.

- Molt bé, Martínez. Avui ha jugat un gran partit i s’ha entregat a fons. Passi pel meu despatx que li faré un massatge per descarregar els quàdriceps.

- Martínez, el proper entrenament vingui mitja hora abans que vull repassar amb vostè uns conceptes tàctics.

Com és que ningú no se n’adonava? Vist amb ulls d’ara ho veia tan flagrant i escandalós que la barreja d’indignació i fàstic em deixava totalment trasbalsat. Però feia dies que unes pessigolles molt intenses empenyien aquella sensació tan desagradable i volien fer-la fora per sempre més.

* * * *

Avui és el dia. M’ha costat dormir i m’he llevat molt d’hora. Dir que estic nerviós és quedar-se molt lluny de la realitat. Ni paro ni disparo. Avanço i reculo. Badallo. Tinc pressa i vaig a poc a poc. Molta estona abans del moment de sortir de casa, ja estic vestit de corredor amb les vambes, les malles, la samarreta tècnica, la dessuadora, els guants i la gorra de llana. 

El temps no passa i el pla és tan simple que de seguida el tinc repassat. He de sortir com sempre, fer la ruta de sempre i ser a l’hora indicada prop del mirador de la Florinda on trobaré el Tigre mirant el paisatge. M’hi he d’apropar procurant no fer massa soroll i donar-li una forta empenta que el faci rodolar costa avall. Després seguir corrent sense mirar enrere, tornar a casa i tancar aquell llarg capítol.

Quan començo a córrer, de seguida m’adono que vaig massa ràpid. De tant en tant m’aturo i faig alguns exercicis per alentir la marxa. No cal dir que el pessigolleig és intens i constant, però hi ha moments que ni me n’adono, pendent com estic de tantes coses.

Tot el matí ha anat passant molt lentament, però de cop em trobo a l’última pujada que em separa de l’objectiu. Llavors sí que, de sobte, em sento tot jo un manyoc de pessigolles insuportables. 

Ja li veig el cap, amb una boina parisenca que li tapa els pocs cabells que té. A mesura que m’hi vaig apropant, el pla es va obrint i cada cop veig més tros del Tigre, fins que el veig sencer. M’hi vaig acostant irremissiblement i començo a funcionar de manera automàtica, com si no fos jo qui està donant les ordres al meu cos de seguir corrent en direcció a aquell avi que està repenjat a la barana.

Ja només soc a uns deu metres i em disposo a fer un esprint per no donar-li cap possibilitat de reacció. I just en aquell precís instant es gira cap a mi i m’assenyala amb el bastó, com si m’hagués estat esperant:

- Martínez! Com és que bufa tant?

I a mi de cop em desapareixen les pessigolles i corro més que mai.

Com un garrinet amb la cua entre les cames.

"Vocació" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?, Atzar...

Espero que us agradi! 

VOCACIÓ

El Salva mai no havia tingut clar a què dedicar-se. A casa seva estaven preocupats perquè s’acabava l’últim curs de l’institut i, amb els divuit anys ja complerts, encara no sabia cap on es volia encaminar. De fet, a finals de l’ESO ja li havia costat decidir-se per un batxillerat. Va acabar triant l’artístic per treure’s de sobre les mates i altres matèries que l’atabalaven, però sense tenir ni idea del que volia per al seu futur.

Els estudis se li donaven bé, però no tenia cap vocació clara. Havia practicat algun esport i no se li havia donat malament. Havia fet música i amb la guitarra ho feia prou bé. Però sempre acabava deixant les activitats perquè no el motivaven prou com per dedicar-hi tantes hores i sacrificis. El que més li agradava era escriure i hi tenia molta traça. Però tampoc no volia estudiar cap filologia: ell escrivia per passar-s’ho bé i treure coses de dins.

Quan s’acostava l’hora d’omplir la preinscripció a la universitat, el tutor va recomanar a la família que anessin al Saló de l’Ensenyament per conèixer les noves ofertes formatives. Els va dir que potser allà el Salva podria descobrir la seva vocació i a tots els va semblar una bona idea.

El primer dia del Saló, pare, mare i fill van plantar-s’hi ben d’hora i van començar a passejar pels passadissos. De primer anaven tots junts i aturaven la comitiva a cada estand on el Salva agafava algun fulletó o demanava informació. Però al cap d’una estona el noi els va dir que preferiria anar sol, sense notar les seves ombres pendent de tot el que feia o deia. Se sentia una mica incòmode al costat dels pares, quan la majoria de joves anaven sols o amb grupets d’amics. 

- Quedem d’aquí a una estona i us explico les coses que m’hagin interessat. Us sembla?

Els pares ho van entendre i van quedar a les dotze a la cafeteria. Al cap de vint minuts, el mòbil de la mare va rebre un missatge del Salva. Era una foto de la parada d’Enginyeries que la va deixar molt sorpresa. El seu fill mai no havia manifestat cap interès pel disseny de les màquines, automatismes ni res que tingués relació amb l’enginyeria. La mare li va enviar l’emoticona de la cara que està rumiant amb la mà a la barbeta, però el fill només va contestar amb una altra emoticona: el senyal de STOP.

Al llarg del matí el Salva va anar enviant diferents fotos, cada cop més sorprenents, però en cap moment va afegir-hi cap comentari. Un fulletó del màster de ceràmica d’un Mòdul d’Artesania. El rètol d’una Escola de Jardineria i Floristeria. El programa d’estudis d’interpretació de l’Escola Superior d’Art Dramàtic. Una foto d’una escopeta que semblava feta a l’estand de l’Acadèmia Militar. I, l’última, un maniquí de la carpa de l’Escola d’Arts i Tècniques de la Moda.

De primer, els pares intentaven buscar alguna relació entre aquelles fotos, però al final van acabar pensant que devia ser una mena de broma que ja els explicaria després i no van donar-hi més voltes.

A les dotze van trobar-se puntualment i van començar a parlar davant d’unes begudes i una bossa de patates fregides.

- Què, fill? T’ha servit venir al Saló de l’Ensenyament? Has trobat alguna cosa que t’interessi? -va començar la mare.

- I tant! Ja heu vist les fotos que us he enviat -va contestar amb una cara de pòquer que els pares no van saber interpretar-. Crec que ara ja ho tinc força clar.

- Però el què, Salva? Ens has enviat moltes fotos i, francament...

- Ara us les explicaré i ho entendreu millor -va dir el noi sense deixar acabar la seva mare.

Va buscar la primer foto de la parada de les Enginyeries i va deixar el mòbil recolzat de manera que els seus pares veiessin la foto mentre ell els l’explicava.

- Aquí m’han explicat que aquests estudis et permeten desenvolupar la capacitat de trobar solucions a qualsevol problema, valorar diverses alternatives i les seves possibilitats tècniques fins arribar a dissenyar un prototipus que llavors es va millorant i perfeccionant en una segona fase.

- Però si no has fet mates en tot el batxillerat!

- I seguiré sense fer-ne. Espereu. Necessito explicar-vos totes les fotos.

Els pares es van mirar l’un a l’altre amb una barreja de perplexitat i desconfiança, però no van dir res més i el van deixar seguir. El Salva va passar un dit sobre la pantalla per visualitzar la següent foto i va prosseguir:

- La ceràmica és complementària de l’enginyeria. La primera potser és més teòrica i industrial i aquesta és més pràctica i artesanal. Sobre un bloc de fang pots anar aplicant la creativitat per anar-lo transformant amb paciència i perseverança, traient d’aquí i posant allà fins que li dones la forma adequada.

- Segueix, fill, segueix, perquè jo no et veig ni dissenyant màquines ni fent olles ni cassoles -va apuntar el pare.

El Salva va somriure, divertit, va passar la següent foto i va continuar:

- La jardineria també la veig molt relacionada. Algú dissenya un jardí, però llavors el jardiner és l’encarregat d’anar-lo esporgant, esponjant, orientant el seu creixement, traient branques mortes, lligant-ne unes altres perquè creixin en la direcció que interessa, combinant els colors de les diferents flors... Crec que m’encantaria aquesta feina.

- En aquesta sí que t’hi veig -va afegir la mare-. Sona prou bé tal i com ho expliques. Em sembla que fins i tot a mi m’agradaria.

El fill, sense fer cap més comentari, va passar a la següent foto i va reprendre les explicacions:

- Això sí que ha estat tota una revelació d’avui. Mai no m’ho havia plantejat, però quan m’han explicat com la feina d’actor et permet viure tantes vides diferents, he sentit que això també m’agradaria. Poder posar-te dins de la pell de personatges que mai no seràs, treballar-los fins arribar a intuir què farien i què dirien, sentir el que ells sentirien. T’imagines? Poder ser un assassí, un pirata, el millor futbolista del món o un condemnat a mort? Un munt de possibilitats interminable.

- Però si tu ets molt vergonyós! No t’imagino pujant a un escenari davant del públic.

- Dit així, jo tampoc no m’hi acabo de veure, però hi ha una altra manera... Deixeu-me acabar.

Abans que tinguessin temps de dir res, el Salva va passar la següent foto, la de l’escopeta. I llavors va ser el seu pare qui se li va avançar.

- Mira, fill, puc entendre que trobis al·licient en la ceràmica o la jardineria, tot són processos creatius i tu ets una persona amb moltes idees. Però, quin interès pots tenir en les armes?

- Ara us ho explico. No vull pas ser militar. Això mai. Però quan he vist aquesta escopeta he pensat en el plaer que deu sentir el caçador en una cacera. Atenció, concentració, els cinc sentits posats en el que tens davant dels ulls, a la recerca d’un moviment sospitós, un soroll, alguna cosa que no encaixi i que denoti que per allà ha passat algú. Seguir el rastre, ensumar l’aire a l’espera de trobar la presa esperada i, al final, aconseguir-la i eliminar-la.

- Coincideixo amb el teu pare, Salva, no et veig com a caçador. Mai no has estat un noi violent ni has mostrat cap interès per les armes. M’estranya que vulguis matar animals -va reblar el clau la mare.

- Potser no cal que siguin animals... ni matar-los... -va dir el noi enigmàticament-. Va, deixeu-me acabar que ja només en queda una.

I sense més preàmbuls va passar el dit i va deixar a la vista la foto del maniquí dels estudis de moda.

- M’han parlat dels estudis d’Estilisme que fan en aquesta escola. Per deixar vestit aquest maniquí han provat múltiples combinacions de jerseis, camises, pantalons, sabates i complements. Buscant l’equilibri de manera que els colors, llargada i estil de cada peça potenciïn el resultat final. He trobat molt interessant això de posar les diferents peces al servei del conjunt i anar-les combinant les vegades que faci falta fins a trobar el millor resultat possible.

Aquella era l’última foto. El Salva va guardar el mòbil i els pares es van mirar l’un a l’altre, sense entendre res d’aquella llarga exposició. Tots dos van adreçar-li una mirada inquisidora, esperant la revelació final, la conclusió que calia treure de totes aquelles fotos: el veredicte. Ell, plenament conscient de l’expectació generada, semblava gaudir d’aquell moment de tensió i els va mirar arronsant les espatlles, sense dir res.

- Fill meu, després de parlar-nos de totes aquestes fotos què més ens has de dir? Què has decidit? -va dir el pare amb un to impacient.

- Sí, Salva, havies dit que ara ja ho tenies clar... Què és el que tens clar?

- Mireu, m’he adonat que he de dedicar-me al que més m’agrada fer i em fa sentir bé mentre ho faig. I crec que ho he trobat. És un procés que pot durar molts dies i té parts de tot el que us he explicat. Un bon dia comença amb una idea. A vegades és una idea molt general, fins i tot pot ser difusa i llavors cal un procés de maduració teòric, dins del meu cap, mirant la manera de solucionar possibles problemes que el farien inviable, dissenyant els camins que la poden fer avançar, interrelacionant les diferents parts de manera que tot conflueixi i pugui acabar funcionant. Si aconsegueixo treure’n l’entrellat, llavors ve la segona part.

Els pares l’escoltaven amb els cinc sentits.

- Cal passar de les idees als fets. Cal donar forma i estructura a aquella idea que només és dins del cap. Posar-hi paraules. Fer-la tangible. Mica a mica, del no res, va apareixent una forma que sovint primer només és una aproximació i cal anar detallant, perfilant, concretant... Però si en la primera part he aconseguit fer una bona feina, mica a mica va sortint, va creixent, fins que acaba tenint una forma prou definida.

El Salva va fer un petit glop abans de continuar.

- Però m’equivocaria si en aquell moment em pensés que ja és un producte acabat. Seria massa imperfecte. Llavors ve la feina d’anar-lo polint amb paciència i constància. Amb una mirada crítica i màxima exigència perquè sempre hi ha moltes coses a millorar. Cal mirar-se’l molts dies de dalt a baix i fer aquells treballs de precisió que fan millorar el producte final. Retallar fragments innecessaris; canviar peces que, tot i ser equivalents, mai no queden igual de bé; simplificar per aquí; explicar millor per allà; diversificar per fer més amè... De fet és una feina que a vegades penses que mai no acabaries perquè sempre et sembla que aconsegueixes que quedi una mica millor i a vegades és difícil decidir el moment en què ja et sembla bé deixar-ho com està.

El Salva va notar la mirada de complicitat de la seva mare, com si de cop hagués tingut una revelació i hagués entès de què estava parlant. En canvi, el pare encara semblava perdut. Però cap dels dos va dir res i ell va continuar.

- En tots aquests processos puc arribar a una immersió tan profunda que per moments deixo de sentir-me jo mateix i em poso en la pell d’altres personatges. Algunes vegades ho he viscut amb tanta intensitat que se m’arriba a posar la pell de gallina quan gairebé arribo a encarnar-me en aquestes altres persones i estic convençut que sé exactament què dirien i què farien, com els deu passar a alguns actors quan es fiquen en la pell del seu personatge...

- Aaara! Estàs parlant d’escriure! -va interrompre el pare en un violent aterratge d’emergència.

El Salva va somriure i va mirar la mare que assentia amb la mirada i llavors va acabar la seva explicació.

- Sí, pare. Parlo d’escriure. I acabo amb les dues últimes fotos. La de l’escopeta, que tant us ha preocupat, es referia a la recerca, un cop la història ja està “tancada”. Quan el que he escrit ja té un principi i un final i ha anat passant per tots els llocs per on volia que passés, llavors durant uns quants dies em dedico a fer de caçador d’errors: des de les faltes d’ortografia, a repeticions, frases massa llargues, excés d’adjectius, potser explicacions massa críptiques... En cada nova relectura arribo a fragments on m’aturo perquè penso que no acaben de funcionar prou bé i busco la manera de millorar-los. I ho deixo reposar, però l’endemà hi torno i segueixo buscant, filant prim, barallant-me amb sinònims, diccionaris, traductors... el que faci falta. I en aquesta fase final també em sento com un estilista que prova diferents vestits per veure quin queda millor. Utilitzar una expressió o una altra? Quin dels dos sinònims poso al primer paràgraf i quin al segon? Com queda millor? A vegades, canviar un verb, t’obliga a reescriure tota la frase o tot el paràgraf perquè el conjunt quedi harmònic. O sigui que era això: vull estudiar per ser escriptor.

I, finalment, el Salva va callar, mirant encuriosit els seus pares.

- Carai, fill meu, ens has ben fet ballar el paraigua, eh? -i agafant el mòbil va anar repassant les fotos-. Enginyer, ceramista, jardiner, actor, caçador i estilista. I tot això per explicar-nos que volies ser escriptor... És ben bé que ja ho ets d’escriptor, eh? I ens has escrit un conte per explicar-nos-ho.

I el Salva, satisfet, només va contestar:

- Oi que sí?

"Atzar" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu, Juguem?...

Espero que us agradi! 

ATZAR

El dia que li va tocar la loteria, al Marc no li va sonar el despertador. Mentre dormia, va haver-hi una pujada de tensió i, quan va obrir els ulls, en lloc de l’hora va veure uns números vermells fent pampallugues. Va aixecar-se d’un bot i va adonar-se que feia més de dues hores que s’hauria d’haver llevat. En aquell moment va pensar que allò era una gran contrarietat, però gràcies a aquell retard li va tocar la loteria.

Va dutxar-se d’una revolada i va marxar de casa corrent i sense esmorzar. Va calcular que el primer tren que podia agafar, el deixaria a la feina tres hores més tard de la seva hora de fitxar i va empassar saliva abans de trucar l’encarregat. Li va explicar la veritat i, estranyament, una veu comprensiva li va dir que no s’amoïnés, que ja recuperaria les hores.

Quan va arribar a Barberà, va pensar que ja no venia de vint minuts i va entrar a esmorzar a una cafeteria abans d’incorporar-se a la feina. Mentre s’acabava l’entrepà, va veure com entrava l’encarregat i el cor li va fer un salt: no volia que el veiés allà esmorzant tranquil·lament. Va agafar un diari de la taula del costat i va obrir-lo per amagar-se rere les seves pàgines, esperant el moment oportú per escapar sense vist.

Quan l’encarregat va anar al lavabo, el Marc es va aixecar. Amb un còmplice dit als llavis, li va dir al cambrer que a la tarda ja passaria a pagar i va sortir ràpidament. El que no sabia llavors és que gràcies a aquell deute pendent li tocaria la loteria.

Cap al migdia, l’encarregat li va demanar si podia quedar-se a la tarda per recuperar una de les hores. Com que no tenia res especial a fer, va acceptar i va començar a pensar una combinació per tornar a casa. Sortint una hora més tard, perdria el tren que agafava normalment i el següent no passava fins al cap de dues hores. Llavors va recordar que la Samantha de comptabilitat plegava a aquella hora, anava amb cotxe i passava pel seu poble. Va demanar-li si podia tornar amb ella i no li va posar cap impediment.

Quan van acabar la jornada, el Marc va dir-li a la Samantha que havia d’anar a pagar l’esmorzar i, com que no es desviaven gaire del garatge, hi van anar plegats. Sortint de la cafeteria, van ensopegar amb un venedor ambulant de loteria que els va oferir un dècim pel sorteig d’aquella nit. El Marc no hi creia i mai no en comprava, però la Samantha era ben diferent.

- Espera un moment, Marc. T’imagines si toqués i jo no n’hagués comprat?

- Però si no toca mai... Ara que, si en vols, ja t’ho pago jo. És el mínim que puc fer per compensar-te...

- Noo. De cap manera. Si me la pagues tu i em toca, em sentiré malament. Com si l’hagués de compartir amb tu. Jo pago el meu número i tu, si vols, compra’t el teu.

- D’acord, d’acord. Com vulguis.

La Samantha va comprar un número i el Marc també es va sentir estranyament empès a comprar-ne un.

S’havia aixecat tard perquè no li havia sonat el despertador. Havia entrat a la cafeteria perquè havia marxat de casa sense esmorzar. Havia marxat sense pagar perquè no el veiés l’encarregat. Va plegar més tard del compte per recuperar hores. En comptes d’anar directe al garatge havia passat per la cafeteria a pagar. I quan es va creuar amb el venedor de loteria, anava amb la Samantha, que sempre en comprava... Res de tot això no li hagués passat en un dia normal i potser per aquest motiu va acabar fent encara una altra cosa inhabitual en ell: va comprar un número de loteria.

Quan la Samantha el va deixar a casa, va posar a l’hora tots els rellotges que seguien fent pampallugues i va engegar la tele per veure un capítol de la sèrie, com feia cada dia per relaxar-se després de la feina. Contrariat, va comprovar que no funcionava. Potser l’avaria elèctrica de la nit l’havia espatllat. L’endemà ja buscaria un tècnic. Ara estava massa cansat i va preferir anar a la dutxa.

Després va començar a preparar el sopar i, incòmode pel silenci que regnava a la casa amb la tele apagada, va treure el vell transistor del calaix i va posar la ràdio. Va anar fent sense parar gaire atenció i, de cop i volta, va adonar-se que acabaven de dir els números premiats a la loteria. Convençut que no li havia tocat, va continuar sopant sense pensar-hi més. El dia que li va tocar la loteria, el Marc ni tan sols no va sentir els números premiats. 

De sobte va rebre un missatge de la Samantha:

- “A mi no m’ha tocat. I a tu?”

Amb un somriure va contestar-li:

- “Ni ho he mirat, però segur que tampoc. Mai no hi jugo.”

Ràpidament va arribar-li la resposta:

- “Ves a saber... Has sentit a parlar de la sort dels principiants? ;-) Bona nit!”

- “Jajaja... Bona nit!”

I així va acabar la conversa. Per primer cop en tota la seva vida, el Marc va sentir les pessigolles de la gent que posa esperances en la loteria. I un tímid “I si...?” va anar-se fent gran dintre seu de manera discreta, però implacable. Primer va intentar no fer-li cas, però al cap d’una estona va decidir mirar els números premiats i treure’s aquell molest rum-rum d’una vegada.

Amb el mòbil va buscar els resultats i llavors va passar el que mai no hagués cregut que podia passar: coincidien!

Tenia el dècim al costat de la pantalla on es veia el número premiat i coincidien xifra per xifra. El cor li bategava de pressa i un estrany aiguabarreig de sensacions el marejava. D’una banda sentia ganes de riure. Com podia ser que li hagués tocat a ell que mai no hi jugava? Quina bogeria! I al mateix temps, quina injustícia per als que hi jugaven de manera constant tota la vida. Però és clar, no era un tema de justícia, era simplement un joc d’atzar i li havia tocat. Va mirar l’import del premi i el cap li va rodar: què en faria de tants diners? I el primer que va pensar és que li faria un bon regal a la Samantha.

Estava a punt d’escriure-li un missatge, però es va aturar. Allò era massa important per dir-ho d’una manera tan freda. Volia veure la cara que feia quan li donés la notícia. I al mateix temps no podia esperar fins l’endemà per explicar-li. I volia explicar-li tot: com l’atzar havia anat apareixent al llarg de tot el dia fins que havia acabat amb el premi de loteria.

Va posar-se les sabates i una jaqueta i va decidir fer-li una visita sorpresa. Trauria el cotxe del garatge i es presentaria a casa seva per dir-li de viva veu. Eren deu minuts de cotxe i valdria la pena.

Duia el dècim a la mà i caminava a pas viu, empès per les ganes de compartir la seva alegria. Esverat com anava, va ensopegar amb una rajola trencada i es va desequilibrar. Balancejant els braços per evitar la caiguda, el dècim se li va escapar dels dits i va anar a parar a la calçada.

A aquella hora hi havia molt poc trànsit pels carrers, però l’atzar va voler que just en aquell moment passés un cotxe esportiu a tota velocitat, just per sobre del dècim premiat. El conduïen uns joves amb les finestres abaixades escampant ritmes llatins a un volum exagerat.

Quan el brogit es va anar allunyant, el Marc va baixar de la vorera a buscar el dècim.

No en quedava ni rastre.

Aprofitant que no venia cap altre cotxe, va deambular amunt i avall, mirant minuciosament cada centímetre d’asfalt, però el bitllet havia desaparegut. Va anar caminant un bon tros en la direcció que havia seguit el cotxe, resseguint el voral amb la llanterna del mòbil. 

Se sentia cada cop més posseït per una tristesa incomprensible i maleïa el moment en què havia decidit comprar loteria. Era la mateixa persona que feia mitja hora, res no havia empitjorat en la seva salut ni el seu entorn, però ara se sentia terriblement desgraciat.

Finalment va desistir i va emprendre el camí de tornada a casa amb una sensació de desolació i buidor com feia temps que no sentia. Havia d’esborrar aquell record el més aviat possible. A la Samantha li diria que no li havia tocat res, procuraria oblidar-se’n i, sobretot, no tornaria mai més a comprar loteria.

Maleïda rajola trencada que l’havia fet entrebancar!

Maleït cotxe de la punyeta que havia passat just en aquell moment per allà!

Què coi devia haver passat amb el dècim?

Ell mai no ho va saber, però l’atzar va seguir jugant el seu paper...

La roda dreta del darrera va passar per sobre del dècim que s’hi va quedar enganxada i, per la força de la inèrcia, va seguir rodant durant un tros més llarg del que el Marc va explorar amb desesperació. Al cap d’un parell de quilòmetres,  en un tros de carretera en mal estat, amb forats i grava, el paper es va desprendre i va anar volant empès pel vent fins a caure en un bassal.

A base d’hores, el paper es va anar amarant i la força de la gravetat el va anar vencent fins a deixar-lo dipositat al fons. Al cap d’uns quants dies, l’aigua del bassal es va evaporar i el paper va quedar invisible, al fons, cobert de fang. Les molècules de cel·lulosa es van anar desintegrant i al cap d’unes quantes setmanes ja no quedava res que pogués recordar a un paper, simplement àtoms de carboni, oxigen i hidrogen deslligats, descolorits i desestructurats...

Quan un bon dia una màquina va fer una rasa per passar uns tubs, ja era totalment impossible distingir el paper entre la sorra argilosa. El dècim de loteria havia passat de ser a no-ser.

Com la sort d’aquell estrany dia del Marc que va passar de no-ser a ser i després altre cop a no-ser.

Coses de l’atzar!

"Juguem?" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta, Companyia, París, Nocturn, ITV, Males herbes, "Ella", Pàrquing, Paüra, Cicatriu...

Espero que us agradi!     

JUGUEM?

El pare es descalça i trepitja la platja, feliç de gaudir del primer dia complet de vacances. Ahir van arribar a Calafell cap al migdia i es van instal·lar a l’apartament: descarregar maletes, fer la compra grossa, fer llits, omplir armaris... la típica arribada estressant! Però avui s'ha llevat d’hora, content i relaxat. 

Ha anat a comprar el pa i el diari, ha esmorzat a la terrassa davant del mar i ha baixat a la platja, encara força buida, amb aquella il·lusió que l’ha ajudat a fer passar els últims dies de feina intensa a l’oficina. Porta tot el que necessita: una gandula, un llibre i la tovallola.

S'ha aplicat la crema solar, es posa les ulleres de sol i agafa la novel·la. N'observa la portada i, assaborint aquell moment de petit plaer, reclina una mica la gandula i fa un sospir de relaxació. Contempla la barqueta que llisca sobre la mar plana i acluca els ulls un moment, deixant que la màgia d'aquell matí ideal li entri per tots els porus.

Quan els obre, veu al seu davant el Pius, el seu fill de sis anys. La mare l’ha deixat baixar sol a la platja i ara se n’acomiada des del balcó. Les dues cares són a menys de dos pams i, en la de l’infant, veu una rialla pletòrica que, no sap per què, li fa mala espina. 

El pare li torna la rialla i es reincorpora lentament, guanyant una mica d’espai vital i perspectiva. El Pius mira cap avall i el pare, seguint-li la mirada, descobreix que duu unes raquetes a les mans. La pregunta -una sola paraula- esclata com una bomba silent de la qual és impossible escapar:

- Juguem?

El pare fa cara de pòquer i comença a comptar interiorment, reprimint el missatge primari i animal que no pot -ni vol- que surti dels seus llavis. Seria un missatge políticament incorrecte, socialment inacceptable i incompatible amb la paternitat i l’harmonia familiar:

- No em toquis els collons, ves a fer castells a la sorra i deixa'm llegir en pau.

En canvi pensa en el poc que veu el seu fill durant l'any, en les ganes que deu tenir de jugar amb el seu pare i en la possibilitat que passin una estona divertida i entranyable de convivència familiar i diu:

- I tant!

I lentament deixa el llibre sense estrenar dins de la bossa, agafa una raqueta i s'apropa a l'aigua per començar a fer uns tocs amb el seu fill.

- Comença tu, Pius!

El nen, cofoi, llença la pilota enlaire i intenta colpejar-la quan baixa, però li falla la coordinació i va a parar-li als peus. Amb el somriure una mica esquerdat repeteix el procés una segona i una tercera vegada fins que, frustrat, li envia al seu pare amb la mà:

- Treu tu.

Però, a banda de coordinació, també li manca força i queda a mig camí dels dos. Per ser ben exactes, una mica més a prop del vailet, tot i que aquest no fa la més mínima intenció d’apropar-s’hi i mira distretament cap al mar.

El pare nota les primeres escletxes en el ja migrat entusiasme amb el qual havia entomat aquella proposta, però se sobreposa i recorre la distància que el separa de la pilota -que ha anat augmentant per culpa de les onades- i la recupera, ja ben a prop del nano.

Li dona en mà i, mentre l’anima a tornar-ho a intentar, l’esquitxa lleugerament amb les quatre gotes que li havien quedat als dits de quan l’ha treta del mar. El nen, sorprès per l’atac, xuta amb el peu l’aigua que hi ha entre els dos. 

Una ràfega d’aigua impacta generosament a la panxa del pare. El contrast de temperatura entre la pell torrada pel sol i l’aigua fresca de bon matí no és agradable. Gens. El pare fa una ganyota de disgust i reprimeix els improperis que de bona gana li hagués dedicat.

- Pius, no em mullis, que, si no, no jugaré, eh?

- Has començat tu -replica ràpid i contundent el sagal.

- Va, treu.

El nen es concentra, mossegant la llengua que li surt de la boca i aclucant els ulls, i aquest cop aconsegueix connectar la pala amb la pilota, però amb tan poca força que torna a quedar a mig camí.

- Ara la vas a buscar tu, eh? -s’avança el pare, abans que li torni a tocar el rebre a ell.

El nen no en té cap ganes, però assumeix que és el seu torn. Arrossega els peus fins a la pilota, la plega i recula de nou a la seva posició. Fa ben poca estona que han començat a jugar i cap dels dos no fa cara d’estar-s’ho passant gaire bé, però, per al Pius, la situació està a punt de canviar.

Desanimat pels fracassos previs, aquest cop es conjura per no tornar-se a quedar curt. Arreplega tristor i frustració i en fa munició per capgirar la seva sort. Llença la pilota enlaire i, quan baixa, li engalta un ceballot en el moment just i al punt exacte per aconseguir que surti disparada cel amunt com un míssil terra-aire.

Pare i fill segueixen la paràbola. El fill amb orgull i satisfacció evidents. El pare amb sorpresa i preocupació creixents, a mesura que la trajectòria va acostant-se al terra.

A aquella hora a la platja no hi ha gairebé ningú. Gairebé. Però la bola va acostant-se perillosament a l’única persona que hi ha en un radi d’uns vint metres. És una iaia de pell arrugada que s’ha tret la part de dalt del banyador i jeu endormiscada rostint-se al sol. Hi ha uns segons d’incertesa fins que finalment la pilota impacta a la seva tovallola, just a l’espai que li queda entremig de les cames, lleugerament separades.

D’una banda, el pare se sent alleugerit que la senyora no hagi rebut l’impacte directe. Però de l’altra, s’apodera d’ell una gran incomoditat quan pensa com s’ho farà per recuperar-la sense semblar un pervertit. A dos metres del problema s’atura i estudia la situació. Sembla que segueix adormida.

Molt a poc a poc, sense fer soroll i procurant de no projectar-li l’ombra a sobre, s’hi va apropant. I un cop arran de tovallola, estira un peu per fer rodar la pilota cap a ell. Però no està gens en forma i el seu cos flàccid té serioses dificultats per mantenir l’equilibri. Després de cada breu intent, recula tentinejant per por de no acabar fent lasanya de senyora gran torradeta i cruixent.

Finalment desisteix i s’escura la gola per cridar-li l’atenció. Com que no veu cap reacció, hi insisteix apujant el volum, fins que s’adona que la senyora porta uns auriculars sense fils que la deuen desconnectar del so ambient. Finalment tira pel broc gros i s’ajup treballosament (cony de panxa!) mentre diu en veu alta:

- Perdoni!

La senyora obre els ulls just en el moment que un homenàs immens se li apropa, sense saber amb quines intencions. Fa una mirada d’espant, però veient els gestos de disculpa i la presència d’una pilota entre les seves cames, s’adona del que està passant i li estalvia una escena més violenta. Intercanvien uns somriures de compromís i separen els seus destins, tot i que no serà per gaire temps.

- Papaaaaa!

El pare sent la veu aguda i ensopida del seu fill, que porta massa estona avorrint-se. S’hi apropa i el veu emmurriat, donant cops de pala a la sorra.

- Hem d’anar amb compte de no molestar la gent, eh? Si no, haurem de parar de jugar...

- Noooo! Jo vull jugaaar. Va: juguem.

- D’acord, d’acord -l’atabalen els crits que fa el seu fill quan marraneja com un nen mimat-. Però amb compte.

El nen contesta només amb una ganyota i es disposen a reprendre el joc. El pare fa una sacada mesurada, intentant que la pilota arribi al punt exacte i amb la força justa perquè el seu fill la pugui retornar còmodament i comenci una partida agradable. El Pius la veu arribar dolçament, convençut que aquest cop la tornarà bé. En segueix fixament la trajectòria, mou el braç instintivament i la raqueta hi impacta, però massa fluix. La pilota només s’enlaira un parell de pams, però el nen hi torna i fa un segon intent abans no caigui a terra. I aquest és el bo. 

Amb un excés de potència, l’esfèrica arrenca el vol, molt per sobre del seu pare i després va caient perillosament cap on pren el sol aquella iaia...

Li cau a dos pams del cap -el seu àngel de la guarda està fent hores extra a base de bé!-, però l'esquitxa de sorra. La senyora s'incorpora enfurismada, sacsejant-se els cabells per desfer-se’n...

- Ara la vas a buscar tu, eh, Pius?

- No vuuull -somica desesperat-, sóc molt doleeent...

- No diguis això, Pius. Va, ves a buscar la pilota i demana-li perdó a aquella senyora...

- No, no i no -i se'n va corrent cap al mar, entre sanglots.

El pare mira alternativament el fill fugitiu i la iaia que l’espera desafiant. Si pogués triar no aniria a cap dels dos llocs, però la mirada de l’àvia li sembla més urgent que el disgust del fill. Des de la distància, li fa una ganyota de disculpa, encongint les espatlles i s'hi acosta tímidament. 

- Perdoni... és el nen... Em sap greu -mussita en veu baixa, mentre agafa la bola d'una revolada i marxa ràpidament cap a zona segura.

Ja no té cap ganes de seguir jugant. Mira la gandula on té la bossa amb la novel·la esperant-lo i llença pilota i raqueta a la sorra. Però, abans d’arribar al seu objectiu, apareix el Pius que, increïblement, sembla tenir la capacitat d’esborrar a cada moment les males sensacions que han acompanyat cada jugada d’aquella estona de joc. Se’l mira amb una rialla neta i, brandant la raqueta, torna a la càrrega:

- Seguim?

El pare, desarmat per aquella mirada innocent, fa un llarguíssim sospir i decideix donar-li una última oportunitat.

- D’acord, però si la tornes a tirar lluny vas a buscar-la tu, eh?

- Sí, papa.

Es torna a ajupir per agafar pilota i raqueta i es disposa a reprendre el joc. Amb l'adrenalina encara alterada, no mesura prou bé les forces i fa una sacada massa forta i massa alta que al nen li és impossible de tornar i que aterra molts metres darrere de la seva esquena.

- Me l’has passada malament. La vas a buscar tu! -es queixa el Pius, ben enrabiat.

- Pius, així no és com hem quedat. Si no la vas a buscar, jo plego.

I com que el nano s’adona que son pare parla ben seriosament, es gira i, amb uns morros de pam, comença a caminar impetuosament, donant cops de pala a la sorra. Recupera la seva posició i, amb tota la mala bava, llença una forta sacada que passa molt a prop de la cara del pare. Aquest té el temps just d’apartar-se per evitar l'impacte, però no que uns granets de sorra se li fiquin a l’ull esquerre.

Enfadat i fregant-se’l per mitigar la coïssor, es gira tement el pitjor. La iaia li dedica una mirada reprovatòria, però per sort aquest cop la bola no ha arribat als seus dominis. Aquest cop ha anat a l'aigua.

S'hi endinsa fins els genolls i, quan està a punt d'agafar-la, una petita onada li allunya. I així passa un parell de vegades més en que fa inútils exercicis abdominals mentre nota clavats al clatell els ulls de la iaia dels collons i el seu somriure sorneguer. Finalment recupera la pilota i decideix que ja en té ben bé prou. 

S’encamina decidit cap a la gandula, disposat a estirar-s'hi, passar del seu estimat fill i, finalment,  començar a llegir la novel·la. Però mentre s'hi va acostant, intenta respirar profundament per complir aquell propòsit sense haver d’acabar enfadats amb el nano. Per sort, veu que ell també en té prou i ja ha deixat la raqueta a la sorra. Li acarona els cabells i, satisfet de poder acabar amb bon gust de boca, li diu:

- Ara descansem una mica, eh?

El nen no diu res i s'allunya cap a l'aigua amb una galleda.

El pare aprofita la treva i comença a recuperar les sensacions relaxants amb les què havia sortit de casa. Treu el llibre de la bossa, s'estira a la gandula i acluca els ulls, deixant-se acaronar pels rajos de sol.

Quan els obre, i just abans de començar la primera pàgina de la novel·la, veu com el Pius, amb la galleda regalimant d'aigua, una pala i un rasclet, se li atansa i amb ulls il·lusionats li diu:

- Juguem?