"Companyia" (conte)

Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja, Empenta...

Espero que us agradi! 

COMPANYIA

Feia dies que volia dedicar-te unes paraules. El temps va passant, les coses van canviant i potser més endavant ja no serà el moment ni tindrà sentit. Vull agrair-te que, en tot el temps que ha passat des que vam deixar-ho amb la Ceci, no has deixat mai d’estar al meu costat.

Aquella ruptura va ser un daltabaix a la meva vida. No ho vaig veure a venir i no vaig ser capaç d’assimilar el que m’estava passant. De la nit al dia tot se’n va anar en orris i vaig quedar estabornit. Em va costar molt de reaccionar, però, per sort, tu sempre vas estar allà.

Al principi no devia ser gens fàcil perquè he de reconèixer que vaig ser la pitjor de les  companyies. Em passava el dia tirat per casa, borratxo perdut o bé pres d’una plorera incontrolable. Plorar i queixar-me. Queixar-me i plorar. Incapaç d’entendre perquè la Ceci m’havia deixat. Culpant-la a ella de tot el que em passava i, al cap d’una estona, culpant-me’n a mi i demanant-li perdó. Sempre a mercè de les patètiques pujades i baixades de la inestabilitat més absoluta. Una hora llepant-me les ferides i una altra burxant-les amb un ferro roent per fer-les més profundes i poder xipollejar en el dolor.

Ningú no aguantava gaire estona al meu costat. Alguns amics van intentar-ho, però reconec que els hi posava tan difícil com podia, sense fer-ho expressament. Simplement no estava bé. I quan tots havien desistit i s’havien apartat elegantment, quedaves tu. Aguantant-me sense cap retret.

I lluny de voler sermonejar-me, et limitaves a ser-hi, a mostrar-me la teva presència, la teva companyia, el teu suport silenciós. Amb una saviesa que jo no hagués sabut aplicar perquè a vegades ens sembla que hem de parlar i parlar per compensar els silencis dels que ho passen malament i no és així. Quan estàs malament, no necessites ni que et renyin, ni que et donin la raó. Ni que et menteixen per no fer-te mal, ni que siguin cruels llençant-te la veritat a la cara. Quan estàs malament, en el fons del teu subconscient tu ja saps tot el que t’ha passat i el perquè. Fins i tot si aparentment jures i perjures que no ho entens. I posar-hi paraules és com jugar a un d’aquells jocs en què has de tapar cada carta amb una d’idèntica: segueixes veient el mateix.

Tu simplement eres allà. Quan em despertava de matinada amb la tele encesa, el terra ple de cerveses i un mal de cap horrorós, tu eres allà. Quan em trobava amb el cap dins de la tassa del wàter, perbocant entre dolorosos esforços i escopint el gust agre de la bilis, tu eres allà. Quan finalment aconseguia arribar fins al llit fent tentines pel passadís i m’adormia entre sanglots de tristesa gairebé infantil, tu eres allà.

I aquella presència, dia rere dia, em va anar fent adonar que havia de passar pàgina. Que havia d’agafar forces i intentar avançar encara que fos a poc a poc. Que havia de deixar de fer coses que em fessin mal perquè em quedava molta vida per davant i no era pas la primera persona que passava per una situació com aquella. Tu em vas fer de mirall i em vas posar davant de la realitat en què m’estava convertint. Prim, desarreglat, amb unes ulleres horroroses, brutejant, amb els ànims per terra i vivint en un espai que ja era poc menys que una cort de porcs.

Un dia vaig agafar totes les llaunes buides que hi havia per terra i les vaig llençar. Va ser ben bé com allò que va dir Neil Armstrong quan va trepitjar la superfície de la Lluna: “un petit pas per a l’home, però un gran salt per a la humanitat”. Aquell gest, que en si mateix no significava gran cosa, perquè el menjador seguia brut i desordenat, era el primer dels passos que havia de fer per començar a capgirar la meva situació i sortir del pou. Era començar-me a aixecar després d’haver estat molts dies tirat pel terra sense cap intenció d’alçar-me. I mai no ho hagués aconseguit si tu no haguessis estat allà.

Després van venir altres petits passos, mica a mica, enmig d’alguna recaiguda, però ja s’havia fet un “clic” dins meu i tenia clar que el que volia era sortir d’aquella situació, per molt que em costés. Poc a poc vaig anar recuperant hàbits de neteja i higiene personal que em feien mes agradable el dia a dia. I també va arribar el moment de sortir al carrer.

La pell resclosida va tornar a notar l’alegre contacte de la brisa, el xiuxiueig de l’oxigen, la melanina sortint de la letargia i reaccionant als rajos del sol. No hi ha mal que duri cent anys i, mica a mica, tot el meu ésser rebregat i queixós va anar-se mentalitzant que la partida encara no havia acabat i que calia seguir jugant al joc que em proposava la vida. Com les llavors adormides sota terra que surten tímidament quan ensumen la primavera, tot jo vaig començar a rebrotar de manera temorosa, però inevitable. 

Vaig començar a assajar els somriures davant del mirall i sempre tenia la sensació que tu eres a prop, vetllant secretament per la meva recuperació, assentint orgullosa davant de cada nou intent, preparant el moment en què desapareixeries elegantment, defugint qualsevol tipus de protagonisme.

I justament per això vaig decidir que havia de fer aquest missatge. Perquè ja estic molt millor. Perquè em sento a prop d’estar bé. I sé que quan estigui bé del tot, marxaràs discretament sense dir res, sense reclamar res. I soc tan egoista que no et trobaré a faltar i et substituiré per altres companyies que no t’arribaran ni a la sola de la sabata. 

Però d’altra banda sé que, si mai et torno a necessitar, compareixeràs sense cap queixa ni ressentiment. I em sap greu aquesta relació tan descompensada en què tu m’ho dones tot a canvi de res. Tot i que sempre serà molt millor no haver-te de menester. Per molt bé que hagi estat en la teva companyia, sempre serà preferible tenir-ne d’altres i no haver-te de necessitar. Ho sé jo. Ho saps tu. Ho sap tothom. 

El que no seria bo és que acabés generant una dependència de tu. Hi ha gent a qui li passa i jo no vull ser d’aquests. Per això ara em trobo en aquell instant en què vull acomiadar-me de tu i donar-te les gràcies, però al mateix temps espero perdre’t de vista per una llarga temporada. I una mica -només una mica, eh?- tinc por que, quan em giri, no ho hagi aconseguit i torni a trobar-te al meu costat.

Entén-me, sé que si això passa serà culpa meva i de ningú més. Serà la meva feblesa qui et tornarà a convocar. La meva debilitat. Per això en el fons és de mi mateix de qui tinc por. Hauria de creure en mi com hi vas creure tu quan ningú no en donava un duro. Vull creure-hi. M’imagino tancant els ulls i respirant fons agafant forces pel nou futur. Però... i si quan els obro encara ets aquí?

Tot sembla tan complicat... Per això intento ordenar les idees. Saps què? T’he fet un poema.

M’encanta l’últim vers perquè diu que no podem continuar així. En plural. Repartint les culpes entre tu i jo, quan és evident que, si les coses no surten bé, aquí només hi haurà un culpable i seré jo. Però com a tancament del poema m’agrada molt. Queda bé. Té força.

En fi, segur que tot serà més fàcil del que m’imagino. Potser només em cal una mica més de temps. No he de tenir pressa ni tenir-te por. Només he de seguir gaudint de la teva companyia fins que arribi el dia que deixi de tenir-la. Deixar que tot vagi fluint sense obsessionar-me en tenir ni més ni menys del que tinc. A poc a poc. Tot arribarà.

No m’enrotllo més. Et deixo el poema:

PARLANT-TE

M’acomiado de tu amb els ulls tancats.

Com que no et veig, em penso que ja ets fora.

Quan els obro i et veig em tornes a fer mal.

Quan els obro i m’abraces vull fugir,

però en el fons sé que encara t’estimo.

SOLEDAT, no podem seguir així.