Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

22 de jul. 2019

"Todo lo que me enseñaron los niños"

El vaig trobar de casualitat saltant de vídeo en vídeo.
És un anunci del BBVA, però és deliciós escoltar les anècdotes del professor madrileny José Antonio Fernández Bravo, amb la seva sensibilitat i sentit de l'humor. Escoltant-lo aprenem sobre les diferències entre el que nosaltres volem ensenyar i el que els alumnes realment entenen i aprenen. I, sobretot, la importància d'ESCOLTAR les respostes dels nens i el seu mètode de raonament, per adaptar el nostre aprenentatge i no pas voler que ells simplement acabin dient les que nosaltres considerem que són les "respostes correctes".
Si teniu 7'10'' per dedicar-li, no us decebrà.

17 de jul. 2019

Consideracions al "canvi de línia"

Fa uns dies vaig fer la notícia "Potser toca canviar de línia..." i avui voldria fer unes consideracions complementàries...

1.- D'entrada voldria deixar clar que no culpo a cap partit polític en concret perquè penso que en tots els partits polítics independentistes (PDCat, ERC i CUP) he vist un dia o altre actituds, decisions i declaracions que no m'han agradat, de la mateixa manera que en tots ells hi trobo persones vàlides i que podríem representar-me. Faig una culpa generalitzada a tots ells perquè penso que ara mateix, en conjunt, no estan recollint el sentir de la majoria del poble ni el mandat de l'u d'octubre.

2.- Malgrat tot, penso que tots som necessaris i defujo un cop més de l'enemistat entre opcions polítiques. Al llarg d'aquests anys no m'he cansat de defensar els ponts que han d'unir-nos tant als de PDCat, com als d'ERC, com als de la CUP. Perquè el dia que aconseguim la República Catalana serà gràcies a tots aquests i alguns més que s'hi hauran anat afegint. Malgrat que hi hagi actituds d'ERC que puguin no agradar-me, mai no renegaré d'anar de bracet amb els d'ERC. Malgrat hi hagi decisions de PDCat que pugui no compartir, mai no defugiré d'anar de bracet amb els del PDCat. Malgrat hi hagi declaracions de la CUP que em sorprenguin i no entengui, mai no defugiré d'anar de bracet amb els de la CUP. Només tots de bracet com el dia 1 d'octubre podrem aconseguir grans coses.

3.- Malgrat tot el que hagi dit, penso que necessitem líders polítics que es posin al capdavant del poble. Però han de ser líders que copsin el bategar de la gent i s'hi sumin, que ens aglutinin, que ens representin, que ens enorgulleixin, que ens engresquin a seguir-los perquè sentim que ens porten a fer allò que realment volem fer. El paper que tan bé van fer persones com la Carme Forcadell al capdavant de l'ANC o la Muriel Casals al capdavant d'Òmnium (o els seus successors Jordi Sánchez i Jordi Cuixart). O el mateix Carles Puigdemont o l'Oriol Junqueras o el Raül Romeva o tots els que ara estan a la presó. Ells van assumir una enorme responsabilitat i van signar un pacte amb tots nosaltres i l'estan portant fins a les darreres conseqüències.
Els que ara tenim al capdavant dels partits polítics i les institucions, potser per por de la terrible repressió a la que veuen que poden ser sotmesos, no s'atreveixen a anar tan enllà com nosaltres voldríem que anessin. Hi ha un punt de comprensible perquè tots som humans i no a tothom podem exigir-li sacrificis personals, però aquesta situació actual està desactivant per moments el sentiment independentista (que és el que volia l'Estat espanyol).
Els polítics no tiben perquè tenen por. El poble està descontent amb els polítics i es desencisa, es desmobilitza, deixa de fer pressió o, potser pitjor, cadascú decideix començar a fer la guerra pel seu cantó per sortir d'aquest immobilisme i perdem l'estratègia i la força col·lectiva.
Necessitem uns líders valents que estiguin disposats a tot per continuar el camí iniciat pels presos i exiliats.

4.- En aquest sentit penso que ens queda una oportunitat i jo hi tinc dipositades esperances. Arribarà la sentència del judici als presos polítics, una sentència que tindrà un nou recorregut en instàncies europees, on ja s'està lliurant una batalla jurídica molt important en el sí del Parlament Europeu. Jo sóc dels que penso que el treball dels advocats com Gonzalo Boye acabarà donant uns bons fruits i representarà un nou impuls per capgirar aquest desencís que tenim ara mateix i una nova confiança en les nostres possibilitats.

5.- En aquest sentit cal mantenir la moral de fe en la victòria. Fa molt temps que penso que la nostra victòria és inevitable, que tardarem més o menys, però que acabarem sortint-nos-en i l'única manera que tenim de no guanyar és deixar de creure-hi nosaltres mateixos, que és el que vol aconseguir l'Estat espanyol. Posar-nos-ho tan difícil, feixuc i llarg, que acabem desanimant-nos, desmotivant-nos, barallant-nos entre nosaltres i dient "Va, ja està, deixem-ho córrer". Però no ens hem de rendir. Hem de resistir. Hem de mantenir viu el somni i la seguretat que l'assolirem. Hem de vèncer la por. Guanyarem si seguim creient que guanyarem.

I per tot això ara hem de canviar de via, però sense perdre efectius, sense perdre la il·lusió, sense perdre la convicció.
Canviar de via per demostrar que seguim sent una majoria important, que seguim tenint el mateix objectiu i que som un capital humà i ideològic tan important que no es pot desaprofitar i davant del qual cal posar uns líders valents que se sumin al nostre anhel i ens permetin continuar avançant.
I sé que no és fàcil. Ningú va dir que ho seria.
Però si no defallim, ho aconseguirem.

16 de jul. 2019

"Better Man" (Ramon Mirabet)


És una cançó del darrer disc del Ramon Mirabet.
Una cançó que m'agrada molt. Dolça. Melancòlica. Amb una guitarra que em recorda els Dire Straits i la veu preciosa del Ramon Mirabet.
Una cançó que sempre em feia pensar en una nit d'estiu mirant el cel, en pau i silenci.
Dissabte passat vam anar al concert de Ramon Mirabet a les "Vesprades a l'alzina". Va ser un molt bon concert...
I quan va sonar aquesta cançó, enmig de la natura, sota l'alzina centenària de Querol, amb una lluna plena que presidia la nit, al costat de l'Anna...
Em vaig reiterar en què és una molt bona cançó.
Si no la coneixeu, escolteu-la.
I si pot ser, de nit, sota la lluna...

12 de jul. 2019

Potser toca canviar de línia...

Fa dies que rumio sobre el moment actual de la política catalana i el "Procés"... Arrel dels darrers pactes postelectorals que han donat per exemple la Diputació de Barcelona al PSC o han donat l'alcaldia de diferents municipis a forces que no havien estat les que havien obtingut més vots hi ha un gran enrenou a la societat catalana i un gran intercanvi de retrets entre PDCat i ERC. També es discuteix quina posició prendran els 2 partits independentistes en el Debat d'investidura de Pedro Sánchez a la Moncloa i sembla que es va fent gran la distància entre el poble de Catalunya i els partits polítics que, fins fa poc, semblava que representaven aquests anhels independentistes...
El poble reclamem UNITAT i els partits no paren de discutir-se, barallar-se i competir entre ells en una lluita que no hauria de tenir sentit si l'objectiu fos compartit.
Hi he pensat... he escoltat opinions d'analistes i opinadors varis i sembla que la majoria coincideixen en ressaltar que els partits semblen estar lluitant per abraçar les màximes quotes de poder i arraconar l'adversari polític, per aglutinar l'hegemonia del sentiment independentista. Com si en comptes de pensar en instaurar la República Catalana estiguessin lluitant per obtenir més engrunes en l'autonomia catalana dins del regne d'España...

Jo m'ho miro, reflexiono i ho veig com el mapa de les línies de Metro...
M'explico...
Els partits polítics tenien uns recorreguts (digues-li la línia 1, la línia 2...) i anaven avançant en uns itineraris bàsicament autonomistes. I cadascú pujava al que li agradava més. Però, de cop i volta va aparèixer una línia nova que va ser la que ANC i Òmnium Cultural van crear i a la que van aconseguir fer pujar de manera creixent i fervorosa una gran part de la població de Catalunya que la va anar omplint més i més.
Els partits polítics van veure aquesta realitat i van buscar una estació "CORRESPONDÈNCIA" (aquelles en les que coincideixen diverses línies i pots fer transbord d'una a una altra) per canviar de línia i afegir-se al corrent majoritari.
Llavors durant uns anys vam anar tots junts, a la mateixa línia de Metro, seguint el mateix itinerari, fent camí cap a la República. Artur Mas i companyia es van voler posar davant de la multitud que ja havia agafat embranzida i avançàvem il·lusionats (la revolució del somriure)...
Però van ser ELLS (els partits polítics) els que van afegir-se a la nostra línia de metro.
De primer no ens n'acabàvem de refiar, però mica a  mica vam veure que anaven de veritat i gràcies a la mútua vigilància entre CIU, ERC i la CUP (important paper de la CUP per no abaratir els somnis) van començar a passar coses: va saltar Unió Democràtica, va saltar Artur Mas, va venir el 9N, va venir Puigdemont, va venir Junts pel Sí... i el tren que anava per aquella línia va agafar velocitat i anava a tota pastilla cap al referèndum de l'1 d'octubre amb una bona unió entre el poble, els polítics, els Mossos, els Bombers... recordeu aquells màgics moments? ANÀVEM TOTS A LA UNA i per les altres línies només hi circulaven quatre gats.

I vam descarrilar...

Després de l'1 d'octubre (data gloriosa de màxima unitat i desobediència que ens apropava al somni de la independència) la brutal i injusta repressió de l'Estat Espanyol va deixar el tren abonyegat amb gent a la presó, a l'exili, intervencio de la Generalitat (155), intervencions de mitjans de comunicació, inhabilitacions, multes, denúncies,...
Tots els que érem dalt, vam guarir-nos les ferides i vam tornar a pujar al tren abonyegat i intentàvem empénye'l perquè continués avançant per la mateixa línia, ara que estàvem tan a prop de l'estació de destí. Però el tren no avançava... A la sala de màquines no parava d'entrar i sortir gent i quan un engegava un botó, darrere en venia un altre i l'apagava perquè deia que el tren no estava en condicions i es podia espatllar del tot... Els maquinistes de la CUP, PDCat i ERC van començar a evidenciar les seves divergències que impedien tenir unes directrius clares i avançar. Posaven l'excusa que el tren estava molt malmès i calia apedaçar-lo, però no era veritat...
Perquè el poble no va defallir i va posar les hores necessàries per reconstruir el tren. Vam manifestar-nos arreu, vam anar a Brussel·les, vam recolzar els presos de Lledoners (i les presons de dones), vam arrassar a totes les votacions, vam anar a Madrid i al cap d'uns mesos, la maquinària del tren estava perfectament adobada...però el tren no avançava.
Els maquinistes van donant llargues entre el Judici als presos polítics, els moviments europeus des de l'exili, els possibles pactes dins dels Parlament espanyol....però no es posen d'acord i el pitjor és que acabem de descobrir que NO ES VOLEN POSAR D'ACORD perquè el que han fet després d'aquest cicle electoral en que els votants hem respost com mai, ha estat vergonyós: pactar els uns a les esquenes dels altres i, si cal, ajuntar-se amb aquells partits que més mal ens van fer proclamant l'indigne 155...

Miro per la finestra i veig que s'acosta una nova estació-correspondència, una d'aquelles en que pots baixar del tren i pujar-ne a un altre que va per una altra línia i penso... penso que potser s'acosta el moment que TOT EL POBLE canviï de línia i deixi aquests polítics barallant-se entre ells, mentre pugem a una altra línia que ens porti on realment volem anar (i sembla que ells no). Però penso que necessitem alguns maquinistes que sàpiguen conduir la màquina.
Penso que en Carles Puigdemont, el Toni Comín, la Clara Ponsatí, en Jordi Cuixart, en Jordi Sánchez, en Raúl Romeva i la gran majoria de maquinistes a qui van expulsar del tren serien uns bons maquinistes, però si ells encara no poden pujar físicament a aquest tren, necessitem trobar-ne uns altres que siguin valents, que siguin poble i que ens demostrin que volen anar al mateix lloc que nosaltres...
O això o omplim el Consell per la República (que no entenc perquè només té 68.000 inscrits, si som 2.000.000 que volem la independència) i deixem que les màquines es condueixin des d'Europa sense que l'Estat espanyol pugui posar-hi les grapes a sobre...

Són coses que vaig pensant en veu alta...

8 de jul. 2019

3r Festival de Titelles del Moianès

És el tercer any... la tercera edició...
El Festival de Titelles del Moianès...
Titelles? Psé...he anat a veure titelles com  mestre a vegades i, mira, mai no havia ensopegat cap espectacle que fos cap meravella i ho considerava una cosa infantil... sense sentir-hi cap altra atracció ni interès...
Però fa uns anys, l'any 2015, la companyia de titelles Rocamora Teatre va instal·lar-se a Calders. Formada pel Carles Cañellas  i la Susanna Rodríguez de seguida van mostrar les seves intencions d'integrar-se al poble i formar-ne part activa i l'any 2017 van presentar el 1r Festival de Titelles del Moianès. Crec que només van ser 3 dies, només a Calders i potser només 3 espectacles. No vaig assistir-hi a cap acte.

Però l'any següent es va anunciar la segona edició i la cosa ja havia augmentat: 2 caps de setmana d'espectacles (un a Calders i un a Monistrol de Calders) i més oferta d'espectacles. Aquest cop si que vaig assistir a un espectacle. Recordo que estava sol amb els nens i, per no quedar-nos a casa, vam anar-hi, sense esperar-ne gran cosa. Era l'espectacle "Puppet Pro" de la companyia Tutiplen i República Tòxica. Abans de començar ens van adreçar unes paraules l'alcalde i el Carles Cañellas com a organitzador del festival. Van explicar les dificultats econòmiques per tirar endavant aquest Festival, però la seva voluntat d'anar-lo fent créixer. Van explicar que tots els espectacles eren gratuïts, però que al final hi havia unes guardioles per col·laborar en el manteniment del Festival en format de taquilla inversa (cadascú paga el que vol en funció de la satisfacció i les ganes de col·laborar). Em va encantar la filosofia del Festival i la qualitat de l'espectacle. Vam riure molt i ens ho vam passar molt bé.

Aquest any quan es va anunciar la 3a edició, ja vaig mirar-me el programa amb molt més interès. Un programa, per cert, molt atractiu tan estèticament com a nivell de continguts. Amb alegria vaig veure que la proposta havia crescut: 3 caps de setmana amb molts espectacles a 3 pobles (Calders, Monistrol de Calders i St. Quirze Safaja): una exposició de titelles de Tailàndia, 8 espectacles, un taller obert d'introducció a la marioneta i una sessió de curts d'animació.
Vaig mirar-m'ho i de seguida em van cridar l'atenció un parell d'espectacles: "Petits suïcidis" de Rocamora Teatre i "Poemes visuals" de la Cía. Jordi Bertrán. També el primer tast de cinema d'animació. I encara altres espectacles que no em quadraven a nivell d'agenda.
Els vaig anar a veure i em van entusiasmar! Primer sorprendre i després entusiasmar. Perquè estic descobrint la capacitat del teatre d'objectes de transmetre emocions i sensibilitat i em meravella. La gran capacitat de dotar d'expressivitat a objectes inanimats amb la precisió dels gestos i moviments i amb el complement dels manipuladors amb els seus gestos i sons.

I cada vegada que vaig a un espectacle i no veig la platea plena em sap greu que els estigui costant una mica d'agafar embranzida amb aquesta magnífica iniciativa del Festival de Titelles del Moianès, però estic segur que, tal i com se'm van guanyar a mi com a espectador de teatre de titelles, acabaran guanyant-se tothom. Penso que aquest Festival de Titelles acabarà sent un festival de referència i posarà Calders al mapa d'esdeveniments culturals (com Tàrrega amb el teatre o Vic amb la música viva). I agraeixo al Carles i la Susanna la seva voluntat, esforç i perseverança per anar fent créixer aquesta iniciativa i amb aquest escrit poso un granet de sorra per tal de contribuir a aquest inevitable creixement: perquè les coses bones acaben triomfant i aquesta no serà l'excepció.

I si els titelles no us diuen res, només us puc dir que us deixeu de prejudicis i ho proveu. Jo ho vaig fer i... va valer la pena!
El proper cap de setmana a St. Quirze Safaja podria ser la vostra oportunitat. Però si no us va bé, no patiu, l'any que ve faran el 4t Festival de Titelles del Moianès i estic segur que serà encara millor!

Us deixo amb un parell de vídeos amb fragments d'espectacles que he vist aquest any i m'han agradat molt.


5 de jul. 2019

L'anunci d'Estrella Damm 2019

Com cada any ha arribat l'esperat anunci estiuenc d'Estrella Damm, aquell típic del "Mediterràniament".
Anys enrere l'havia criticat en un post del 2014 ("Sóc un desgraciat") perquè ens venia un estiu hedonista, de falsa felicitat i eterna joventut que no es corresponia amb la realitat de la immensa majoria dels mortals.
I aquest any ens han tornat a sorprendre, però aquest cop gratament.
Han fet un doble anunci ple de valors ecologistes i humanistes, de denúncia de la contaminació dels ecosistemes marins i d'elogi de les ONG  que lluiten contra aquesta contaminació i per defensar les espècies marines (com les tortugues).
I tot amb una estètica molt cuidada (com sempre) i amb una bonica cançó. Aquest cop una composició de Joan Dausà interpretada per Maria Rodés, el mateix Dausà i Santi Balmes.
I tal com aquella vegada vaig criticar-los, aquest cop els aplaudeixo i els felicito: ENHORABONA, SRS. DAMM, aquest cop em trec el barret!


[ànima]
I ara jo
Que he vist néixer el món
Amb tu ho he tingut tot
Ara jo
Que abraço tantes veus
Que el meu batec és teu
Sento terror...
No entenc per què em cremes la pell
M'arrenques els cabells
I em deixes sense alé
Fa un temps
Que et sento i no t'entenc
Hi ha d'haver una altra manera de viure
Hi ha d'haver una altra manera de viure
Una altra manera de viure...
[Amants]
Soc jo
Jo reconec amb por
De nou trobar-me el cor, sota la pell
Soc jo
I et demano perdó
i saps què es el pitjor?
He estat prou bé
Mentre tu
Per dins et vas desfent
T'aboquen cendra als ulls
T'ofegues impotent
Fa un temps
Que em miro i no em conec
Em sento i no m'entenc
Hi ha d'haver, una altra manera de viure
Hi ha d'haver, una altra manera de viure
Hi ha d'haver, una altra manera de viure
Hi ha d'haver, una altra manera de viure
Una altra manera de viure
Una altra manera
Una altra manera de viure

3 de jul. 2019

Carola Rackete: un exemple de dona valenta

Carola Rackete és una dona alemanya de 31 anys, capitana del vaixell Sea Watch 3 que es dedica al rescat marítim de refugiats.

La meva vida ha estat fàcil, he pogut freqüentar tres universitats, em vaig graduar amb 23 anys. Sóc blanca, alemanya, nascuda en un país ric i amb el passaport correcte. Quan me'n vaig adonar, vaig sentir l'obligació moral d'ajudar els que no tenien les mateixes oportunitats que jo

El juny d'aquest mateix any va recollir 50 persones que anaven a la deriva a les costes de Líbia i les va voler portar a un port segur d'Itàlia.
El govern italià de Mateo Salvini es va negar a donar-li permís per entrar a cap port italià. Després de 2 setmanes d'espera i veient que l'estat físic i psíquic dels refugiats empitjorava, va decidir desobeir les ordres del govern italià, seguir la seva consciència i atracar sense permís a l'illa de Lampedusa.

“Em reben? Sóc Carola Rackete, capitana del vaixell Sea Watch 3 i em disposo a entrar en aigües jurisdiccionals italianes, atracaré al port de Lampedusa. No estic demanant permís, és un missatge ferm i innegociable...
Porto a bord, en una situació desesperada, 42 persones immigrants que la meva tripulació i jo hem rescatat d'una mort segura al Mediterrani.”

Va ser detinguda immediatament per les autoritats italianes acusada dels delictes de resistència i violència contra un vaixell de guerra que podien portar-li penes d'entre 3 i 10 anys de presó.
Just abans de ser detinguda va tenir aquest intercanvi de paraules amb un periodista:
Periodista: "Salvini t'ha convertit en el seu enemic. Què opines de les seves declaracions?".
Carola: "Per ser sincera, he de dir que no he llegit els comentaris, no tinc temps... Tinc 42 persones de les quals he de tenir cura, aquestes són les que estan a la popa de la coberta. Hem tingut alguna evacuació medica, però encara en queden 40. La situació d'aquestes persones em té ocupada nit i dia, t'ho puc assegurar. Sobretot les frustrants comunicacions amb els governs que no se'n volen fer responsables. Tinc 22 persones de tripulació, 21 a part de mi mateixa,  que també són la meva responsabilitat i que han treballat molt dur... Estan fatigats, cansats, frustrats i estan patint psicològicament per aquesta situació. Així que tinc unes 60 persones de les quals he d'ocupar-me... El senyor Salvini s'haurà de posar a la cua."

Va ser valenta. Molt valenta. Va prendre una decisió difícil que no l'afavoria en res a ella (ans al contrari, la podria dur a la presó) només per seguir la seva consciència i ajudar unes persones que estaven en un situació molt difícil!
És un exemple, un model a seguir o, com diria en Joan Turu, "el nostre far"...

Il·lustració de Joan Turu.
El nostre món tan malalt i tan boig, només millorarà a base de gestos de bondat, justícia i valentia de persones que mirin més enllà de la seva comoditat i lluitin per uns ideals més amplis (justícia, llibertat, democràcia, igualtat...). Tal i com estan fent els presos polítics i els exiliats catalans i com han fet al llarg de la història grans personalitats que han lluitat i defensat causes que anaven més enllà de temes personals i individuals.
Podem afegir la Carola Rackete a aquesta llista de personalitats admirables que ens han donat un valuós exemple i que tindran per sempre més el meu agraïment i la meva admiració.

Per sort la justícia italiana no s'ha alineat amb les tesis del govern de Salvini i l'ha deixada en llibertat. La jutge d’Agrigent (Sicília), Alessandra Vella, no ha validat l’ordre de detenció contra la comandant perquè ha considerat que l’atracament sense autorització de l’embarcació humanitària al port de Lampedusa estava justificat pel deure d’haver de salvar vides al mar. La jutge ha assenyalat, a més, que l’elecció del port no va ser instrumental, com defensaven els fiscals sicilians, perquè els ports de Tunísia i Líbia, úniques alternatives que tenia Rackete per desembarcar els rescatats, no són segurs.

Bravo, Carola!


Il·lustració de Paola Formica
Il·lustració de Maria Paula Ratti