Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

24 d’abr. 2017

Bibliopatia

Em sembla que no existeix aquesta paraula però si prenem l'exemple de "ludopatia" podríem acordar que designaria un cert grau d'addicció als llibres o un interès exagerat o alguna cosa per l'estil.
De fet és el que estava pensant el dia de Sant Jordi per Manresa i el dia anterior per Vic, passejant entre llibreries i parades de llibres i veient que me n'agradaven molts i no podia comprar-ne només un...
I la veritat és que, posats així sobre el llit, un al costat de l'altre... fan una mica d'impressió...
En el meu descàrrec diré que no tots són fruit d'una diada de Sant Jordi desmesurada, sinó que s'hi ajunten els que em van regalar i em vaig autoregalar pel sant i l'aniversari (fa relativament poc). També n'hi ha un que m'ha deixat el Miles i el que jo li he regalat a l'Anna (però m'acabaré llegint també quan pugui).
Ara bé, miro aquesta selecció i penso que és de les vegades que he tingut més llibres per llegir, però a més a més amb unes altes expectatives per la majoria d'ells.
Us detallo el llistat:
  • "DE QUÈ FUGES, QUI ET PERSEGUEIX?" (Empar Moliner)
  • "14.LA AUTOBIOGRAFIA" (Johan Cruyff)
  • "MITJA VIDA"  (Care Santos)
  • "EL TEMPS DEL DESCONCERT" (Pere Formiguera): Aquest és el que m'ha deixat el Miles, després que jo li deixés el volum complet dels còmics "Paracuellos".
  • "L'AMOR ET FARÀ IMMORTAL" (Ramon Gener)
  • "LA VOLÀTIL. MAMMA MIA" (Agustina Guerrero)
  • "NOSALTRES DOS" (Xavier Bosch): Aquest és el que li vaig regalar a l'Anna per Sant Jordi i he tingut bon ull perquè... 1-Li ha agradat; 2-Ha estat el més venut en llengua catalana.
  • "HE SOMIAT EN TU" (Ton Armengol): Llibre de poesia, premiat al certamen d'Alella i he escrit per un manresà amb lligams calderins amb qui cantem caramelles plegats i a qui admiro les seves qualitats artístiques i literàries. Vaig anar a la presentació del llibre i va fer un acte deliciós.
  • "LA VIDA QUE APRENC" (Carles Capdevila): NO vaig voler esperar a Sant Jordi i vaig comprar-lo la setmana passada amb el diari ARA. Serà un nou llibre d'aquells que es queden a la tauleta de nit per sempre...
  • "HISTÒRIES DE MANRESA-2" (Francesc Comas): Cada any cau alguna cosa de l'editorial Zenobita amb el qual anar sabent més i més detalls de la història de Manresa.
  • "LA GAL·LA SURT DE LA RATLLA" (Joan Turu): Un nou regal del genial Joan Turu sobre un tema que va sortir tractat fa poc al bloc. Hem anat a la parada on els signava a Manresa i hem pogut aconseguir la seva dedicatòria, xerrar una miqueta i fer-nos una abraçada.

  • "50 PALOS...Y SIGO SOÑANDO" (Pau Donés)
  • "ELS VELLS AMICS" (Sílvia Soler)
  • "BAGES I MOIANÈS. 50 INDRETS AMB ENCANT" (Jordi Planell i Marc Vilarmau): A veure si fem algunes de les excursions que proposa...
  • "LLETRES" (Lluís Gavaldà): El que em va regalar l'Anna per Sant Jordi, que em venia molt de gust...
  • "EL LIBRO DE GLORIA FUERTES" (Jorge de Cascante): En el centenari del seu naixement, vaig llegir alguna cosa d'ella i em va cridar molt l'atenció positivament. Vaig tenir la sensació que era una gran poetessa i artista que m'havia passat desapercebuda i ho he volgut subsanar. Fullejant aleatòriament el llibre crec que no m'he equivocat...
  • "LES ESCOLES QUE CANVIEN EL MÓN" (César Bona)
En fi, el que està clar és que ara necessitaré molt temps (i no el tindré), però a l'estiu si que m'hi podré posar tranquil.lament i anar-los devorant i degustant com es mereixen.
Temps enrere vaig fer una notícia que es titulava "Si som el que llegim..." i penso que alguna cosa de veritat hi ha en aquesta afirmació. Si som el que mengem... en certa manera també som el que llegim... De fet avui he trobat una afirmació semblant pel facebook...

A veure com hauré canviat / millorat / evolucionat d'aquí a uns mesos quan m'hagi llegit tots aquests llibres...
Si és per a bé, potser no serà tan dolenta la bibliopatia...

22 d’abr. 2017

Caixes i bancs

(No conec l'autor d'aquesta tira còmica que he trobat per internet...)
En els inicis tot eren facilitats.
Quan vaig entrar en contacte per primer cop amb les entitats financeres, tot el que n’aconseguia eren coses que em facilitaven la vida: podia disposar de diners a través d’un caixer automàtic a qualsevol hora del dia, podia fer pagaments amb la targeta a qualsevol botiga, tenia mil i una sucursals a la meva disposició (gairebé a cada petit poblet... excepte al meu poble actual: Calders) i, a més a més, a cada oficina de la caixa hi havia uns quants treballadors disposats a ajudar-me en allò que em fes falta, a posar-me facilitats, a fer ells qualsevol gestió que jo no sabés com havia de fer...
Més endavant van incorporar l’opció de la caixa electrònica i així podia resoldre diverses gestions còmodament des de casa... Fins i tot em donaven calendaris per Nadal... I perquè jo no sóc dels que estiren més el braç que la màniga, perquè si no m’haurien donat préstecs i hipoteques per molts diners que hagués necessitat...
I mica a mica em vaig anar acostumant a aquell funcionament i el vaig incorporar a les meves rutines. Jo no que no volia pagar mai amb targeta vaig començar a veure-hi la comoditat. I feia transferències. I consultava els comptes per internet...

Però llavors va esclatar la bombolla, aquella bombolla que jo no havia pas inflat ni poc ni molt, i tot es va començar a tòrcer, però mai al meu favor.
Em van començar a cobrar comissions per tot, per utilitzar aquelles targetes que tan interès havien tingut en que fes servir o bé tan sols per mantenir-les (les fantàstiques “comissions de manteniment”). De primer me les acabaven retornant perquè cobrava la nòmina a través de la mateixa entitat i aquest era el tracte. Però després van començar a posar-hi pegues: "te la traurem si fas servir més la targeta...", "si ens contractes alguna assegurança...", "si adquireixes no sé quin producte financer..."... I això si: "primer te la cobrarem i després, si insisteixes molt i vas a l’oficina i t’entrevistes amb el teu gestor i ens promets que compliràs els requisits que t’exigim... “potser” te la traiem..." (perquè només en podem treure 5 cada mes i això ho fem a primers de mes i fins el mes següent...).

Després van començar a fusionar entitats i a tancar oficines...
De Caixa Manresa, vam passar a Caixa Catalunya i després a Catalunya Caixa.
Cada cop menys oficines, menys treballadors per atendre els clients, més cues i pitjor servei.
Això ho has de fer pel caixer...”, “això fes-t’ho tu mateix per internet...”, “això només ho fem els dimarts de 10’30 a 11’45 h, hauràs de tornar la setmana vinent...”...
I jo encara m’he pogut anar adaptant a les noves tecnologies però em consta que la gent gran ho passa molt malament davant d’aquesta reducció de serveis i aquesta tirania en l’ús de la tecnologia.

Hi va haver una vegada que em va caure l’ànima als peus... Vaig anar a una entitat bancària (on no tinc compte) amb els diners en metàl.lic per fer un pagament. Ho vaig fer per evitar-me pagar la comissió de traspàs entre entitats i em van dir que havia de pagar una comissió per “ingrés en metàl.lic”!! Per agafar-me els meus diners (que els portava jo mateix per no molestar ningú) em volien cobrar més diners.
Els diners són meus, jo els hi porto perquè ells es puguin lucrar i he de pagar de més per portar-los, perquè me’ls guardin, per treure’ls... per tot!! I la majoria de coses me les he d’acabar fent jo mateix (pel caixer o per internet) i tornar a pagar per un servei que no em donen!!
És indignant!!


Recordo que el meu sogre, amb qui compartíem aquesta indignació, em va dir que un dia que li estaven explicant com havia de fer una cosa el van convidar a seure i els va contestar:
-    No, que em cobraràs per seure!

Venen ganes de cancel.lar tots els comptes corrents i guardar els diners sota una guardiola per no contribuir a enriquir aquestes entitats que ens han generat unes necessitats que no teníem i ara s’aprofiten de nosaltres, ens exploten econòmicament, ens enganyen (les “preferents”, els préstecs, les hipoteques i tots els productes financers en que sempre “guanya la banca”) i a més a més ens ajuden cada vegada menys i ens donen cada vegada un pitjor tracte.
Ja ni donen calendaris per Nadal...
Quina vergonya!!

19 d’abr. 2017

El Doctor Eloi Aloy

L’Eloi Aloy era un bon metge.
Des de ben jove va tenir clara la seva vocació i va estudiar la carrera amb entusiasme, dedicant-hi il·lusió, sacrifici i esforç. Un cop acabats els estudis, va tenir la sort de començar a treballar de seguida i sempre va fer-ho amb una actitud immillorable.
La seva excel·lent formació i altres qualitats com la capacitat d’observació, la curiositat, l’interès o l’empatia amb els malalts i familiars, van fer que ràpidament es fes un nom entre els seus col.legues, es guanyés el reconeixement dels pacients i acabés fent-se amb una plaça en un hospital comarcal.

Allà va anar acumulant anys d’experiència, amb una fulla de serveis impecable. No se li coneixia cap negligència, ni diagnòstic erroni. La seva intuïció, unides a la prudència i l’experiència feien que les seves intervencions sempre aconseguissin millorar l’estat general del pacient i, en casos més complicats, almenys no empitjorava les situacions i les derivava cap a especialistes que poguessin arribar més lluny d’on ell havia arribat.
I així va anar bastint una carrera professional plena d’èxits i de satisfacció personal pel reconeixement de la feina ben feta.

Però un bon dia, l’hospital on treballava l’Eloi va canviar de titularitat i els nous propietaris van imposar uns nous criteris en la gestió. De sobte al doctor Aloy li van començar a exigir que presentés projectes innovadors que poguessin diferenciar la seva feina de la que es feia als altres hospitals. Els nous amos deien que només mereixia la pena invertir diners en l’hospital si eren per convertir-lo en un hospital de referència, que oferís serveis o tractaments que no poguessin oferir els altres hospitals.
L’Eloi no entenia aquests criteris.

Els malalts seguien sent malalts com sempre havien estat i el que necessitaven era que se’ls escoltés, que s’encertés el diagnòstic i que es pogués millorar la seva salut i guarir les malalties. Si sortien d’allà sans i contents del tracte rebut, quina importància tenia si el tractament que els havia curat era el de sempre o un de revolucionari?
Evidentment el doctor Aloy no es negava a continuar-se formant com sempre havia fet, ni a estar al corrent dels nous estudis i tècniques, però no entenia que ara hagués de passar de posar el focus en les necessitats del malalt a posar-lo en les exigències dels amos de l’hospital... No entenia que ara l’objectiu hagués de traslladar-se de guarir el màxim de malalts possible a guarir més malalts que els altres hospitals... No entenia que hagués de ser més important el “com” que el “què”...
Ell, que sempre havia arribat a casa amb la satisfacció de la feina ben feta i la felicitat d’estar fent la feina que estimava, va començar a trobar-se amb sensacions desconegudes els dies que arribava a casa atabalat per les exigències directives i pensant si voldria estar tota la vida fent aquella feina en aquelles condicions...
Si es considerava un bon metge i gaudia del reconeixement dels malalts i les seves famílies, què podia ser més important que allò? Si la direcció de l’hospital considerava que hi havia altres metges que podien fer millor la seva feina, que el rellevessin...

L’última vegada que vaig veure’l, em va explicar que, quan estava davant dels pacients sentia les mateixes bones sensacions de sempre, però que tota la feina que havia de fer al despatx (paperassa, informes, balanços, projectes, memoràndums...) se li feia cada vegada més feixuga sota la pressió dels seus caps i aquelles noves necessitats i exigències que ell no compartia... Em va confessar que, ell que sempre s’havia imaginat jubilant-se fent de metge, hi havia dies que ja no ho tenia tan clar...
Ara ja fa temps que no sé res d’ell...
Què devia acabar fent?

17 d’abr. 2017

La gent del Delta

Poble Nou del Delta.
Un migdia dels primers dies de Setmana Santa. Al poble no hi ha botigues i entro en un bar per si em volen vendre unes cerveses i llimonades per endur-me on dinem.
El cambrer em demana si estic hostatjat per allà. Li dic que sí, a Can Gassó, al mateix carrer. Em diu que m’emporti les ampolles i que no pateixi per tornar-les (“No tinguis reparo”), que ho faci quan em vagi bé.
Havent dinat anem a fer-hi el cafè I li retorno els envasos. Mentre sóc a la barra, un senyor m’avisa que em poden robar el mòbil que duc a la butxaca. Ho comenta amb el cambrer i parlem tots tres com si ens coneguéssim de tota la vida.

Franquesa. Simpatia. Bon rotllo. 
M’hi trobo bé allà.

Els nens volen gelats i jo també. Anem a la barra a demanar-los i ens diu que nosaltres mateixos anem a la nevera dels gelats i agafem els que vulguem.
A la taula del costat de la nevera hi ha un avi que ha demanat algun licoret que li serveixen amb un got petit ple de gel. Aviat arriba un altre company i el cambrer li serveix el mateix sense que ho demani. I després deixa un altre got igual a la mateixa taula. Al cap d’un moment arriba un tercer avi que s’asseu a la taula i ja troba la beguda preparada. Deuen venir cada dia i prenen sempre el mateix. Parlen i fan bromes entre ells.
Els avis porten mòbils i demanen ajuda al cambrer amb alguna cosa d’alguna aplicació que no acaben de dominar.
Somriuen i parlen. 
M’encanta l’atmosfera d’aquest local.

Quan anem a pagar el cambrer es torna a oferir. “Si necessiteu sucre o qualsevol cosa no tingueu reparo en venir a demanar”. Li ho agraeixo. Avui fan el futbol per la tele i a Can Gassó no n’hi ha, però allà tampoc no n’hi veig. Li dic: “Només faltaria que tinguessis una tele per venir a veure el futbol aquesta nit”.
Em diu que no “Això, no”. Em comenta que ell és “dels meus” fent referència a la samarreta que jo porto (“In, inde, independència”), però que el futbol no li agrada, que genera massa soroll i discussions i per això no ha volgut posar mai tele.

Me’n vaig amb un somriure d’aquell local on no m’importaria passar-hi totes les tardes en aquell ambient familiar i agradable, escoltant aquelles converses amb “lo” parlar del Delta, sense presses, ni secrets, ni maldats.
M’agrada aquesta gent.
M’agrada aquest país.


P.S. El local es diu “Lo tast. Pati de menjars” i en un anunci proclama: “Un lloc ideal per gaudir del bon menjar, la tranquil·litat i un servei immillorable”.
No és publicitat enganyosa. És veritat.
(C/Ronda del Mar, 23. Poble Nou del Delta)


15 d’abr. 2017

"No ho entens" (Els Amics de les Arts)

El nou disc de Els Amics de les Arts, "Un estrany poder", m'agrada.
El grup sempre m'ha agradat molt (i això que hi ha gent que els detesta... sempre hi ha d'haver gent per a tot) i amb aquest disc han aconseguit que mantingui aquest sentiment cap a ells. M'agraden les seves cançons, les seves lletres, les melodies i harmonies, l'enginy i la complicitat... em cauen molt bé i m'agraden les seves cançons.
I sovint acostuma a haver-hi una cançó que, "per a mi", destaca per sobre de les altres en cada nou disc. I en aquest cas és "No ho entens".

M'agrada des del començament amb el rascat de guitarra i el riff de 4 notes ascendents, la veu amb filtre radiofònic de la primera part que canta el Ferran, la repetició polifònica del "No ho entens" a la tornada amb el canvi d'intensitat sonora per tornar a la malenconia de la segona estrofa... musicalment ja m'agrada.

Després hi ha les frases tan encertades: "Som al vespre d'un 34 d'agost..." (quina manera tan maca de parlar d'un 3 de setembre...), "Si ens mirem, munta i desmunta el riure en un segon..." (aquelles persones que són capaces de forçar un somriure o matar-lo només pel fet que tu entris a escena i tot això en només un obrir i tancar d'ulls), "fins que t'estampes pots conviure amb el final.." (imatge tremenda d'estar dalt del Titanic mentre es va enfonsant i conviure-hi amb certa normalitat fins que s'enfonsa del tot i mors...en aquest cas de dolor), "em vaig quedar paralitzat a la porta amb un somriure que s'anava esquerdant..." (també poderosa imatge de la desesperació dissimulada fins l'últim moment davant la incapacitat de reaccionar davant la catàstrofe que es produeix)...

Però, sobretot, m'agrada molt la història global que explica la cançó:
El narrador de la cançó parla amb una dona que ha estat l'amor de la seva vida i amb la qual ara ja no està. Li explica dues situacions viscudes amb dues parelles posteriors.
En un cas li explica un moment de felicitat màxima, al llit, apunt de fer l'amor en un entorn idíl.lic...
En l'altra cas li explica un moment dolentíssim, el previ a la ruptura després de ser conscient que l'estan enganyant i quedar-se amb el cor trencat...
Però les dues explicacions acaben amb la mateixa frase "...allà jo vaig ser quasi tan feliç com quan estava amb tu...", "...allà vaig estar quasi tan fotut com quan estava amb tu...."
És a dir, per molt bé que hagi estat amb qualsevol dona, no ho ha estat tant com quan estava amb ella. I, per molt malament que hagi estat amb qualsevol dona, no ho ha estat mai com quan va estar amb ella. O sigui, ella va ser el seu tot i el seu res, el millor i el pitjor i tot el que ha viscut després ho acaba comparant amb ella, que marca el "negre" i el "blanc" màxims i ell queda condemnat a viure només "grisos".
M'encanta.

Us deixo amb la lletra i un vídeo.

NO HO ENTENS (Els Amics de les Arts)
Som al vespre d'un 34 d'agost.
Des del llit la miro com fuma al balcó.
Les llumetes de les barques...
Tu creus que hi ha un millor teló de fons
pels seus cabells a mitja esquena,
pel seu perfil devastador?

Els complexos (i saps que jo en faig col·lecció)
fa dues hores que els ha facturat a tots de cop.
Amb un dit contra els meus llavis, diu:
"Per què xerres tant si el que vols és fer l'amor?".
No m'explico bé... O no ho entens?...
O no ho entens?

No ho entens? Que no ho entens?
Per mi que no ho entens. Que no ho entens? Que no.
Que érem un tot.
Que no en sabíem més però ja en vam aprendre.
Que m'abraçava com si no hi hagués demà...
Que allà jo vaig ser quasi tan feliç com quan estava amb tu.

Es pinta els llavis tot resseguint una cançó.
Si ens mirem, munta i desmunta el riure en un segon.
Fa setmanes que m'enganya...
I amb aquesta sí: me n'he adonat jo sol.
I no em marco cap victòria:
subratllo que burro que sóc.

Mentre es calça, em diu: "Segur que vindré tard".
I a mi només em surt un "Ei, que us vagi tot genial!".
I això es diu caiguda lliure:
fins que t'estampes pots conviure amb el final.
No m'explico bé... O no ho entens?...
O no ho entens?

No ho entens? Que no ho entens?
Per mi que no ho entens. Que no ho entens? Que no.
Que és tocar fons!
Que em vaig quedar paralitzat a la porta
amb un somriure que s'anava esquerdant.
Que allà vaig estar quasi tan fotut com quan estava amb tu.

I que m'ho faig amb la primera que passa,
però sempre acabo descobrint un matís.
Com costa d'assumir que el blanc i el negre encara siguis tu.

12 d’abr. 2017

Escampar la boira

Ara feia temps que no marxaven els 4 de casa a passar uns dies fora... Ni l'estat d'ànim ni la logística familiar ho afavorien, però amb l'arribada de la primavera sembla que tot es va posant a lloc de mica en mica i teníem ganes de tornar a escampar la boira.
En primer lloc teníem una sorpresa preparada per al diumenge 9 d'abril: anar a fer muixing al Port del Comte!!
El dissabte a última hora ens van donar la mala notícia que no seria possible fer-ho perquè s'havia fos la neu, però vam decidir marxar igualment i improvisar.
Vam anar al Port del Comte i el Roc i l'Ona van fer un circuit d'aventura, vam anar a trepitjar neu i a veure el lloc on haguéssim fet muixing, vam dinar al Refugi del Bages (tal i com teníem previst fer-ho en el pla original), vam anar a veure el kennel dels gossos, vam anar al Mirador de l'Art i, finalment vam visitar les Fonts del Cardener.
I tot això amb una aturada a Solsona al pujar i al baixar per deixar i recollir la sogra de casa d'uns amics on va passar el dia.
No va ser el pla inicialment previst, però ens ho vam passar prou bé.

I l'endemà, el dilluns 10 d'abril, vam marxar rumb al Delta de l'Ebre a passar 3 dies.
Ja hi havíem estat al Delta, i concretament al Poble Nou del Delta (on vam estar allotjats a les habitacions de Can Gassó) i és un lloc molt recomanable. El paisatge és molt bonic (platges, llacunes, ocells, camps d'arròs) i la gent és molt amable i viu a un ritme més tranquil del nostre. Somriuen molt, fan bromes, no s'atabalen i s'estimen molt la seva terra sense haver-ho d'anar pregonant als quatre vents: se'ls nota.
Vam estar molt bé:
  • Dilluns 10: aturada a l'aqüeducte romà de Tarragona (Pont del Diable), dinar de picnic a L'Aldea, cafè a Amposta, visita al port pesquer de Sant Carles de la Ràpita per veure arribar els vaixells de pesca i la subhasta del peix, instal.lació a Can Gassó i una estona de platja sota un fort vent.
  • Dimarts 11: visita a MonNatura Delta de l'Ebre (explicació de les salines, explicació de l'evolució del delta, observació d'aus, explicació de les arts tradicionals de pesca, pràctica de navegació en les barques de perxar), dinar a Can Gassó, excursió amb bicicletes al voltant de la llacuna de l'Encanyissada (14 km), sopar a Can Gassó i la secció masculina excursió a un bar per veure el partit Juve-Barça (grrrrr!!).
  • Dimecres 12: desinstal.lació de Can Gassó, visita al Mirador de la Guardiola (Sant Carles de la Ràpita), platja a Riumar i dinar típic al Xiringuito del Port (Riumar).
Tot plegat, 4 dies ben aprofitats, de convivència familiar, sense tele, relaxant-nos...
Ens en queda el bon record i un grapat de fotos (i al final el vídeo de la cançó "Lo meu riu" de Joan Rovira amb alguns dels paisatges visitats):

Escapada al Delta de l'Ebre on PhotoPeach

8 d’abr. 2017

El Regal: Ramon Mirabet a Razzmatazz

Tot va començar el dia del meu aniversari amb uns missatges del meu amic Pablo:

Pablo: Bon dia, Eladi, i moltes felicitats
Pablo: Ja tinc el teu regal....
Pablo: Vols una pista?
Pablo: O ja ho saps??
Pablo: És fàcil!
Eladi: Moltes gràcies, guapo... Si és el k penso, serà... GENIAL!!!
Pablo: Pues eso ;-)

Ni ell ni jo ho vam pronunciar, però desitjava (i en el fons sabia) que el regal fos l'entrada pel concert del Ramon Mirabet a Razzmatazz.
I va ser-ho!

I el dia 6 d'abril vam quedar a quarts de 7 i vam anar cap a Barcelona.
Vam començar sopant una mica a una taverna del Poble Nou: "L'ovella negra" (un lloc molt xulo que vam descobrir molt a prop de la sala de concerts)



I després vam anar a Razzmatazz.
No hi havíem estat mai i vam pagar la novatada perquè vam anar-hi just a l'hora del concert i hi havia una cua immensa. Però el problema no era la cua (que va avançar molt de pressa) sinó que quan vam entrar la platea ja estava plena i ens va tocar anar al primer pis on hi havia lloc però de visibilitat molt dolenta.


Malgrat tot el so era perfecte i vam gaudir del concert com sempre ho fem. Vam cantar, vam ballar, vam brindar amb uns gintonics i vam gaudir de la música, de la màgia del directe i de la nostra amistat.
A més a més vam tenir un parell de sorpreses com el fet que el Gerard Quintana i el Josep Thió sortissin a cantar "Podré tornar enrere" amb el Ramon Mirabet...


... i que -finalment!- cantessin en directe: USE YOUR SMILE, una cançó que a casa ens encanta i fins ara no havia fet en directe als concerts.

En fi, va ser un concertàs intens i màgic, com sempre, perquè el Ramon Mirabet i la seva banda d'excel.lents músics no fallen mai, però encara més per poder gaudir d'aquesta experiència al costat de la persona que me l'havia regalada: un molt bon amic a qui m'estimo molt.

Moltes gràcies, Pablo! 
Espero que ens quedin encara molts concerts més per gaudir plegats!