Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

24 de març 2017

"La sal de la vida" (un poema)

El passat 21 de març era el Dia de la Poesia, però hi havia altres notícies que havien de sortir abans que aquesta...
A més, no considero que el dia de la Poesia tingui data de caducitat i estaria molt bé que cada dia pogués ser el Dia de la Poesia... segurament ens aniria millor a tots...
Doncs aprofito aquesta coincidència tardana i us ensenyo aquest poema que tenia ganes d'exposar.
Com tantes vegades va venir d'una imatge fugaç... un dia d'aquells que em trobava tan a gust amb l'Anna i m'imaginava relaxadament a la platja amb el gust dels seus llavis salats... Em va cridar l'atenció aquesta visió "positiva" del gust salat, tants cops associat a visions "negatives" (les llàgrimes, experiències doloroses...). I vaig pensar que en una parella toca passar-les les dues i que en això consisteix la gràcia de les parelles que perduren, en saber compartir la sal, la dels moments bons i la dels dolents.
I va sortir aquest poema...

LA SAL DE LA VIDA
Estirat a la platja, amb els colzes clavats
a la sorra calenta i amb els ulls aclucats.
Deixo que el sol em llepi i respiro pausat,
sento que te m’acostes...què més puc demanar?

Neixen les pessigolles del contacte fugaç:
 contra els meus eixuts llavis, els teus llavis salats.
És un gust que m’agrada perquè és dolç i és salat.
És un gust que m’agrada... perquè sí, perquè ets tu.

Però recordo altres dies quan nedàvem plegats,
oceans de tristesa, de tenebra i dolor.
Com de fosca era l’aigua! Feia fred! Feia por!
Pell a pell naufragàvem, però no estàvem mai sols.

Jo no vaig mai deixar-te. Mai tu et vas allunyar.
Les onades trencaven sobre nostre. Espantats,
cara a cara ens miràvem i escopíem la sal
que ens omplia la boca de glopades de mar.

I així passa la vida, tot sovint gust de sal,
però plegats, recolzant-nos, quan fa sol i quan no.
Deu haver altres maneres d’explicar-ho millor,
però m’agrada la imatge de partir-nos la sal.

22 de març 2017

Donant la cara pel "Cas Careta"

Si fa temps que seguiu aquest bloc ja sabeu què és el que jo anomeno el “Cas Careta”. Periodísticament i judicialment suposo que és el “Cas Jubany,” ja que va començar amb l’assassinat de l’Helena Jubany. Però per a mi és el “Cas Careta” ja que arrel de la mort de l’Helena Jubany, van detenir i empresonar la Montse Careta. I un cop a la presó i veient amb perplexitat el que li estava passant no va poder suportar-ho i es va acabar suïcidant.
I la Montse Careta era amiga meva i jo estic convençut que ella no va matar l’Helena Jubany i, per tant, sento que és profundament injust que acabés pagant amb la seva vida per aquests fets.
Això va passar l’any 2002.

Un cop morta la Montse, la seva família i la meva vam intentar donar continuïtat al procés judicial per aconseguir esbrinar qui havia matat l’Helena i poder demostrar que la Montse era innocent. Però la seva mort va semblar que deixava tothom tranquil i satisfet i el cas arxivat. Després d’uns mesos d’espernegades judicials, de perdre-hi diners i treure’n disgustos, vam veure que no hi havia res a fer i vam anar deixant de lluitar contra els molins de vent...
Però el gener del 2015 vaig veure el documental “Ciutat morta” i allò va remoure tots els records que tenia sobre el “Cas Careta” ("Ciutat morta", la justícia i el record d'un cas llunyà) i em vaig decidir a deixar-ne constància a aquest bloc en forma de 3 extenses notícies:

Fa uns mesos uns estudiants de periodisme van ensopegar amb aquest cas i el meu bloc i els va seduir per fer-ne el seu treball de final de grau en forma de reportatge novel.lat. Es van posar en contacte amb nosaltres i des de llavors estan recopilant tota la informació del cas per fer-ne un relat que deixi al descobert tots els punts foscos del procés i apunti a la més que probable innocència de la Montse Careta.
Tots els moviments i la investigació que estan realitzant aquests estudiants va suscitar l’interès d’alguns mitjans de comunicació. Primer se’n va fer una notícia al Regió7 i el dia 2 de març, l’Imma, la germana de la Montse, i aquests dos periodistes van ser entrevistats al programa “Els matins de TV3”.
L’emissió d’aquesta entrevista va suscitar que altres periodistes es posessin en contacte per fer-ne una nova notícia. I aquesta vegada, em van demanar la meva participació.

I amb molt de gust ho vaig fer i vam anar al Parc de l’Agulla on una periodista de l’ACN ens va fer un reportatge (text, imatges i vídeo) que ha tingut repercussió en alguns mitjans de comunicació (naciodigital.cat, Ràdio Manresa, Canal Taronja...)
Potser heu sentit la meva veu per la ràdio o m’heu vist a la tele o heu ensopegat amb el meu nom o la meva foto per internet, parlant d’aquest cas i us ha sobtat...
Doncs, sí, era jo... donant la cara pel “Cas Careta”.
Tan de bo serveixi per alguna cosa i algú que fa 15 anys no va parlar ara reuneixi el valor per fer-ho i aportar llum per descobrir l’enigma: qui va matar l’Helena Jubany?
 

Enllaç a la notícia de naciodigital.cat: CLICA AQUÍ

21 de març 2017

Ja és primavera!

Fa dies que les temperatures ho indiquen… però no és això.
Fa dies que el dia s’allarga... però no és això.
Els llibres diuen que comença amb l’equinocci del 20 de març, quan el Sol passa l’equador celeste i el dia i la nit tenen la mateixa durada... però no és això.
Alguns grans magatzems acostumen a anunciar-ho amb interessos comercials... però no és això.

Jo fa dies que sento que és primavera perquè hi ha malalties que tornen a amagar-se mica a mica i permeten que les coses es posin a lloc...
...perquè alguns somriures que havien estat hibernats per diversos motius han anat sortint dels seus caus i a hores d’ara ja campen per tot arreu sense cap precaució ni temor...
...perquè el neguit i la tristor ja han fet la major part del camí que havien de fer i mica a mica una nova normalitat es va instaurant a les nostres vides i recuperem aquest pocvalorat luxe de la normalitat...
...perquè la llum del sol ens dispara els nivells de serotonina, ens predisposa a la sensació de benestar i bon humor i ens fa disminuir la sensació de fatiga... I ens permet allargar les activitats a l’aire lliure i ens permet alliberar-nos de capes de roba i ens permet anticipar l’arribada de les vacances....
...però sobretot...
...perquè fa dies que un ocell canta de bon matí davant de la meva finestra

Canta i em mira i no s’espanta ni marxa.
Canta per a mi. 
Canta i pràcticament em somriu i aconsegueix que jo també somrigui i comenci els dies de bon humor. 
Fins i tot quan no el veig, continuo sentint-lo, com si estigués ja dintre meu
Li he agafat tan afecte que li he posat nom: es diu “Esperança”...

19 de març 2017

Sant Josep

Avui és Sant Josep.
Mai no he celebrat el dia de Sant Josep com a dia del pare, però si que tenia 2 Joseps a qui he estimat molt i procurava felicitar: el Xep i el Josep Vacas.

I avui no els tinc...

No els tinc?

Els tinc i no els tinc perquè no puc veure'ls ni tocar-los però de tant en tant quedem en algun replec de la memòria, en les ditades d'alguna fotografia, en la pàgina rebregada i tacada de tinta d'alguna agenda, en les notes d'una cançó que sobrevola l'habitació, en un somni estrany que no recordo ben bé com anava... en fi, segur que molts ja sabeu què vull dir i no ho entendreu pas millor si faig la notícia més llarga.
A vegades un fa veure que parla amb ells i els diu "Allà on sigueu...", però no són "allà", són "aquí": en tinc bocinets dins meu i per això segueixo pensant en ells... i ho faig amb agraïment i amb un somriure!
Per molts anys, nois!


16 de març 2017

Què diu l'agenda?

Fa dies que no tinc temps d'escriure a aquest bloc... Normalment quan passa això és que vaig de bòlit, sovint per pics de feina (final de trimestre escolar, edició i muntatge de LA CALDERINA...) o d'altres vegades perquè estic ocupat VIVINT noves experiències que m'absorbeixen (per bé o per mal). Aquestes experiències acaben ocupant un lloc a la meva agenda on s'hi reflecteixen coses importants que m'han anat passant a la vida.
I aquestes setmanes de març tenen unes quantes dates marcades de la meva història i, avui, en comptes de fer un article llarg i profund, em limito a exposar-les i recordar-les en veu alta:

2 de març (1969): vaig néixer jo... que no és poc...
 
6 de març (1998): em vaig comprar la guitarra Washburn, posant-hi molts més calers dels que era raonable i gràcies a l'ajuda d'uns quants mecenes que m'hi van ajudar. Però amb aquella guitarra vaig passr uns anys fantàstics amb els Nàufrags, composant i tocant en públic, sentint-me realitzat i reconegut i sent molt feliç. Indiscutiblement va ser una bona inversió!

7 de març (2005): va néixer el Roc i ja mai res va tornar a ser igual... Podria dir moltes coses i no m'acostaria a la realitat... Moments inimaginables, sensacions noves, alegries, llàgrimes d'emoció, pors, estrès, preocupacions, somriures, rialles, abraçades, pell, batecs, mirades i sospirs... Una aventura sempre oberta i sempre imprevisible...

8 de març (2017): Barça 6-1 PSG. Això acaba de passar però sortirà durant anys a la meva agenda...

10 de març (2016): l'any passat érem amb el Pablo gaudint del millor concert de les nostres vides, a la sala Apolo de Barcelona a la presentació del darrer disc del Ramon Mirabet... Brutal!

13 de març (1997): amb el Josep Vacas vam decidir formar un grup de música i dir-li Nàufrags i passar uns dels millors anys de les nostres vides...

16 de març (1995): va morir el meu avi Emili, una de les persones a qui més he admirat, respectat i estimat i la primera de les morts sentides que hauré d'anar vivint i encaixant mentre duri la meva partida...

I ja que avui és dia 16 em sembla bé aturar-me aquí.
Recordar. Respirar.
I continuar vivint i acumular experiències que pugui anar deixant apuntades a la meva agenda...

9 de març 2017

Nit històrica

Ahir vam viure una nit històrica...
El Barça va guanyar el PSG per 6-1 i es va classificar per als quarts de final de la Champions remuntant un 4-0 advers del partit d'anada, cosa que no havia aconseguit mai ningú. I això és el que ho fa històric: mai ningú no havia estat capaç de remuntar un 4-0 advers...
I el Roc ho va viure en primera persona i potser és la primera nit històrica que viu, d'aquelles que recordarà tota la vida...
D'aquí a molts anys, quan jo ja no hi sigui i algú en parli, ell somriurà i explicarà que ho recorda perfectament...

"A la primera part estàvem sopant a casa de la iaia Dolors i l'anàvem escoltant per la ràdio. A la mitja part el Barça ja guanyava 2-0 i hi havia esperances, tot i que era dificilíssim. Llavors vam marxar cap a casa a Calders.
Quan vam arribar-hi jo vaig pujar com un llamp a dalt i vaig anar directe a engegar la ràdio de la cuina sense obrir cap llum. Començava la segona part i de seguida vam fer un altre gol. 3-0 i quedava tota la segona part per fer-ne un altre o un parell i aconseguir el miracle!! El que s'havia d'aconseguir és que no ens en fessin cap!!
La meva germana va anar a dormir i jo em vaig quedar al menjador on el meu pare havia posat la tele i l'estava seguint. Normalment només em deixaven veure les primeres parts dels partits per no anar a dormir tard, però aquell cop ni jo no vaig demanar si em podia quedar ni ningú em va fer marxar a l'habitació... tothom tenia clar que allò podia ser una nit històrica.
Però llavors va fer un gol el PSG, el Cavani, i va semblar que ja no hi hauria res a fer.
El meu pare va començar a dir:
- Ves a dormir que és impossible que en 20 minuts facin 3 gols! 

(i aquí somriurà recordant-me com li deia)

Però jo em vaig quedar allà dret. No em movia. Anava guanyant temps. Ell ja no estava pendent del partit i anava amunt i avall. Cada cop que passava per allà em tornava a dir el mateix:
- Ves a dormir, que no remuntaran i demà no t'aguantaràs.

I llavors va arribar el minut 88 i el Neymar va fer un golàs de falta directa: 4-1. 
Per remuntar calien 2 gols més i el partit estava pràcticament acabat... però en un tres i no res, van xiular un penal a favor del Barça i el va xutar el Neymar (vaig haver d'aguantar el comentari de rigor de la meva mare: "Ara encara el fallarà" que, com sempre, em va posar histèric...)

(i aquí tornarà a somriure recordant quan li dèiem aquestes coses i ell explotava de manera irracional)

Però no el va fallar. Va tornar a marcar: 5-1!!
Però era pràcticament el minut 90...
Llavors van donar 5 minuts de temps afegit i de cop tothom va pensar "T'imagines si..." i van anar passant els minuts mica a mica i tot el camp estava embogit i pujava el porter, el Ter Stegen, a rematar les faltes i el temps s'anava exhaurint i llavors...al minut 95... el Neymar va fer una centrada i el Sergi Roberto va estirar la cama i amb la bota va desviar la pilota i...va...fer...el...gol!!! 
Goooooooooooooooooooooooooooooooool!!
6-1!!!
El Barça classificat!!!

I jo em vaig tirar a terra i em vaig posar a cridar i em vaig abraçar a la meva mare i em vaig tornar a posar a cridar (i em van dir que callés que la meva germana dormia)...
I llavors vaig anar cap al meu pare que jeia al sofà i li vaig dir:
- Què? Que era impossible, eh?
I ell somreia i em va voler abraçar i hi havia una mena d'alegria incrèdula que gairebé mai més l'he tornada a veure.
I me'n vaig anar a dormir al llit, molt tard i molt feliç pel que acabava de veure i viure: la meva primera nit històrica!"

Us deixo amb l'àudio de RAC1 que era el que vam escoltar aquella nit històrica:

5 de març 2017

Els millors concerts de la meva vida

Dies enrere vaig enganxar un programa de ràdio on trucava la gent i explicava quin havia estat el millor concert de la seva vida... Moltes de les experiències eren de concerts d'estrelles internacionals (Springsteen, U2...) o lligades a moments especials de les vides dels que ho explicaven...
Em va agradar escoltar les diferents anècdotes i després em vaig preguntar a mi mateix quins han estat els millors concerts de la meva vida...

Ara mateix diria que el millor ha estat el del Ramon Mirabet a la Sala Apolo de Barcelona (10-3-2016), el de presentació del seu darrer disc "Home is where the heart is"... Hi vaig anar amb el Pablo, vam sopar junts a Barcelona abans d'entrar al concert, vam disfrutar moltíssim, vam ballar moltíssim, vam cantar i cridar, vam comprar el disc i vam sortir amb un "subidon" molt guapo... Jo encara hi anava amb la mà enguixada i el recordo com una experiència molt intensa i molt guapa...

Altres concerts dels quals guardo molt bon record:
  • Més d'un concert del Dani Flaco a la sala Voilà de Manresa, amb el Pablo (2012, 2013, 2014...), gaudint i cantant les seves cançons i rient dels comentaris del Pepo López i el mateix Flaco entre cançó i cançó. Hem passat molt bones estones als concerts del Dani Flaco...
  •  El primer concert de Els Amics de les Arts, amb l'Anna, al Sielu de Manresa (novembre del 2010, després que en 2 concerts anteriors m'hagués quedat sense entrades). En tenia moltes ganes i m'ho vaig passar molt bé!
  • El concert del Quimi Portet a l'Aula 2000 de Manresa, de la seva primera gira en solitari després de la dissolució de El Último de la Fila (devia ser el 1998 o 99). Sempre és un plaer gaudir dels directes del Quimi Portet i els seus músics, i veure com gaudeixen sobre l'escenari i encomanen la seva passió per la música. Vaig anar-hi amb el Josep Vacas i recordo especialment els llums de Nadal penjats dels micros i el fet totalment inaudit que el Quimi s'emportés tot el públic a la mitja part al Bar Stars a prendre alguna cosa...Mai no he vist res igual...
  • Els fantàstics concerts dels primers Convidats (Només Jordi Ribot i Xavier Serrano) cada divendres al vespre al restaurant El Celler de la Baixada dels Drets de Manresa (devia ser cap al 1995, 1996...). Hi havia anat amb l'Anna, amb el Josep...i havia repetit moltes vegades perquè ens ho passàvem moolt bé. Les cançons acústiques i elegants, versions i temes propis, salpebrades amb els comentaris divertits dels dos artistes en interacció constant amb el públic... Hi havia tanta complicitat que no podíem parar de somriure... Quins records!
Aquests són dels que guardo millors records, pero hi ha hagut altres concerts on m'ho he passat molt bé: el del Quartet Mèlt (Kursaal de Manresa, 2016), el de Joan Rovira (Voilà de Manresa, 2015), algun del Damià Olivella amb la seva ànima de bluesman (Voilà de Manresa, 2015), algun dels Dire Straits o el Mark Knopfler en solitari a Barcelona, els de SAPO al voltant de l'any 2000 en diferents escenaris, algun de Sau, Lax'n'Busto o Sopa de Cabra en els anys d'explosió del rock català...

Finalment acabo amb unes anècdotes:
  • el primer concert al que tinc constància d'haver assistit és el de Hombres G a la discoteca Kronos de Manresa (potser el 1988)...Quin debut!
  • guardo un gran record de dos concert en que no hi he estat de públic, sinó dalt de l'escenari. L'actuació dels Nàufrags al Sielu de Manresa (9-7-1999) i el meu concert en solitari al Centre Cívic de Calders (23-1-2010). I amb aquestes 2 fotos acabo aquesta notícia: