Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

11 de febr. 2020

Coses que passen al Baxi Manresa


El Baxi Manresa és un cas atípic en el mon de l'esport. Un club d'una ciutat petita que competeix a nivell de l'estat espanyol amb clubs de ciutats molt més grans i amb pressupostos molt més elevats. Un David contra Goliath permanent. Un equip petit en que tots els jugadors han de lluitar fins al límit i treballar realment en equip per aconseguir pas a pas les victòries imprescindibles per anar allargant el "miracle" que suposa mantenir l'equip a la Lliga ACB. I això només es pot fer amb la màxima implicació de tothom: jugadors, entrenadors, patrocinadors, junta directiva i afició.
Des de fa un parell d'anys, quan l'equip va tornar a l'ACB després d'haver baixat a la lliga LEB, la grada d'animació ha aconseguit encomanar l'entusiasme i l'energia a un pavelló que sovint està ple, tenyit de color vermell i anima i canta durant moltes fases dels partit.
Tot plegat fa que a Manresa passin coses molt maques i diferents com, per exemple:

1.- Que en un partit el club decideixi (amb el vist-i-plau dels patrocinadors) fer una samarreta especial destinada a recaptar fons a favor de la lluita contra el càncer, que aquestes samarretes es posin a subhasta després del partit i estiguin recollint una gran quantitat de diners...


2.- Que darrere les cistelles s'exhibeixen unes grans pancartes amb els lemes "LO VAS A FALLAR" i "YOU WILL MISS IT" cada cop que els jugadors de l'equip rival van a la línia de tirs lliures, mentre tot el pavelló somriu i canta aquesta lletania, amb el consegüent esclat d'alegria cada cop que el jugador acaba fallant els llançaments...


3.- Que cada cop que es produeix una victòria treballada, els jugadors tornin a sortir dels vestidors, un cop acabat el partit, per saludar els aficionats que els han ajudat a guanyar i donin tota la volta a la pista picant de mans amb tothom...


4.- Que després de quedar eliminats de la competició europea i d'un seguit de derrotes consecutives, amb la darrera victòria, l'equip acabés assegut al mig de la pista cantant "a capella" el càntic de "Un dia de partit..." per agrair a l'afició el seu recolzament...


5.- Que abans d'anar a la dutxa es fes una pinya entre jugadors i aficionats per acomiadar el partit i celebrar la victòria...


Per tot això, ser seguidor, soci i/o aficionat del Baxi Manresa té un valor afegit que fa que et sentis part integrant de l'equip i et sentis més teves les victòries. Com diu l'himne:

SOM-HI, MANRESA, SAPS QUE ET PORTO AL COR...
LLUITAREM...FINS AL FINAL...
RES NO ENS POT VÈNCER SI ANEM JUNTS!
SOM-HI, MANRESA, QUE SONIN ELS TAMBORS...
LLUITAREM...FINS AL FINAL...
RES NO ENS POT VÈNCER SI ANEM JUNTS!

SOM-HI, RESAAAAAA!

7 de febr. 2020

Velles cançons de Sopa de Cabra

De tant en tant em passa.
Quan sé que he d'anar sol amb el cotxe, agafo un disc antic i l'escolto durant el viatge. El Último de la Fila, Umpah-Pah, Level 42... Com més temps fa que no havia  pensat en aquell disc, més forta i agradable és la sensació de tornar a escoltar aquelles cançons...
I aquesta setmana això em va passar amb el disc "Nou" de Sopa de Cabra (1998). Moltes de les cançons em van transportar a un altre temps i em van omplir d'energia i de somriures. I el vaig escoltar més d'un cop i vaig pensar que posaria algunes cançons al bloc perquè potser aconsegueixo que a algú li passi el mateix.
He seleccionat "Instants del temps", "Junts" i "Sents", tot i que podia haver-ne posat d'altres ("El far del sud" era el gran hit d'aquell disc i per això n'he escollit d'altres).
He de reconèixer que jo sempre he estat molt "sopero", fan poc crític de les cançons i la veu de Gerard Quintana i admirador de l'autenticitat que em transmetia aquesta banda gironina. Pot molt ben ser que alguns digueu que aquestes cançons no tenen res d'especial, que només són cançons normals i corrents de rock'n'roll. Però si em dieu això, tinc la resposta preparada:

It's only rock'n'roll, but I like it!




4 de febr. 2020

"Crims" a TV3


Dilluns 3 de febrer, s'ha estrenat el nou programa de TV3 "Crims", la versió audiovisual del programa de ràdio que Carles Porta ja va dur a terme amb molt d'èxit a Catalunya Ràdio. S'anuncia com un "true crime", una sèrie que relata crims reals ocorreguts a Catalunya en els darrers anys.
El programa de debut ens va oferir un doble capítol que relatava la fuga de Brito i Picatoste de la presó de Ponent i la llarga i angoixant persecució de les forces policials que van tardar més d'un mes en detenir-los, sense poder evitar que abans matessin una persona, a part dels dos Mossos d'Esquadra que havien ferit en la fuga.
El programa em va semblar d'una gran qualitat audiovisual, amb molt ritme i una excel·lent combinació de recreacions de molt bona factura (plans aeris i plans de detall molt suggerents), documents audiovisuals de l'època, talls de veu reals i narracions a posteriori dels protagonistes directes.
Però més enllà que el programa m'agradés, us en parlo perquè una de les històries que tractarà és la de la nostra amiga Montse Careta, injustament acusada de l'assassinat de la bibliotecària Helena Jubany.


Seran els capítols 9 i 10 que tenen prevista l'emissió a finals de març i en els quals vam col·laborar nosaltres, deixant-nos entrevistar pel periodista Pol Izquierdo als estudis de la productora Goroka.
Us recomano que estigueu atents a aquesta emissió per tal de poder-ne fer la màxima difusió i... qui sap... potser serveixi perquè algú que no ha parlat fins ara, s'animi a trencar el seu silenci...
Gràcies a tots!

1 de febr. 2020

El conte de febrer


(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes de febrer. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembreoctubre, novembre, desembre, Nadal, gener...)
Espero que us agradi...

EL CONTE DE FEBRER
L’Emili Soler sempre havia mostrat bona salut i un aspecte tan envejable que ningú no es creia l’edat que tenia. Se’l veia alegre, actiu i amb ganes de viure: cada dia feia una passejada fins el quiosc i es llegia el diari de dalt a baix. Tenia el cap ben clar: li agradava fer sopes de lletres i mirar els partits del Barça. I, davant d’aquesta vitalitat, quan deia que tenia 91 anys tothom reaccionava amb sorpresa, incredulitat i admiració.
Sovint li demanaven el secret de la seva llarga vida i ell no sabia mai què contestar. Alguns creien que era gràcies a la bona alimentació o a la vida tranquil·la en un entorn rural, d’altres ho atribuïen al fet que mai no havia hagut de prendre gaire medicació ni havia fumat... Però, a part d’aquest factors, jo sabia que tenia un gran secret. Un secret que vaig descobrir casualment poc després que l’Emili es jubilés...
(...)
Després de treballar tota la vida sense pràcticament agafar la baixa ni passar pel metge, el primer gran problema de salut li va arribar quan va relaxar el seu ritme de vida per començar a gaudir d’un merescut descans. Un intens dolor al pit, una suor freda i una petita pèrdua de consciència van ser els símptomes amb què es va manifestar el seu infart. Va ingressar a l’hospital comarcal i van començar a fer-li proves. Mentre esperava els resultats, feia petites caminades pels passadissos, però es cansava i se’l veia molt fràgil. 
Un dia jo l’acompanyava en una d’aquestes passejades i patia perquè el veia extremadament dèbil. Respirava amb dificultat i s’aturava cada pocs metres per recuperar l’alè. Li vaig demanar vàries vegades si volia tornar a l’habitació o que li portés una cadira per descansar, però era molt tossut i segur que pensava que fer aquell petit exercici l’ajudaria a recuperar-se.  En una ocasió va semblar que li fallaven les forces i vaig notar el pes del seu cos carregant-se contra el meu braç de suport. Va girar la vista enrere i amb un fil de veu em va dir:
- L’has vist?

Jo vaig mirar enrere i vaig trobar el passadís buit. Només una infermera sortia d’una habitació a mig passadís.
- La infermera?
- No, no... és igual. Tornem a l’habitació.

I allà, amb aires de confidència, m’ho va explicar...
- Al passadís he vist la meva mort que em venia a buscar... Se’m volia endur, però -i aquí no va poder evitar un petit somriure- he estat de sort... M’ha tocat una mort tímida i quan ha vist que la mirava s’ha posat vermella i ha girat cua...

Ho vaig atribuir a una mena d’al·lucinació que havia tingut per la seva extrema debilitat i no vaig voler donar-li més importància. Com podia creure’m una cosa així?
Em va demanar que truqués la seva dona i li fes portar el mirallet de la tauleta de nit. Va insistir que no marxés d’allà fins que no arribés.
- Si tu estàs aquí amb mi, no s’atrevirà a tornar...

Quan va arribar la Maribel amb el mirallet, es va quedar molt més tranquil, em va donar les gràcies i em va deixar marxar, no sense abans demanar-me que no expliqués a ningú el que m’havia dit.

Al cap d’uns dies vaig tornar-lo a visitar i el vaig trobar molt millor. Vam tornar a passejar pels passadissos i vaig notar una gran diferència. El seu pas era molt més segur i constant i respirava sense dificultat. Em va comentar que els metges li havien trobat unes artèries taponades i li havien posat una mena de molles per alliberar-les. Se’l veia molt optimista i amb ganes de tornar a casa. I llavors es va treure el mirallet de la butxaca i em va parlar a cau d’orella:
- Els metges fan bé la seva feina, però jo també hi ajudo... Amb el mirallet la mantinc a ratlla... No et pensis que hagi desaparegut del tot... Hi ha dies que em sento dèbil, trec el mirallet i la veig que em segueix pel passadís... La deixo que es vagi acostant i llavors em giro de sobte i la veig posar-se vermella i recular ràpidament... És fins i tot divertit, però no puc baixar gens la guàrdia...

Seguia insistint en aquella història de la seva mort, que era tan tímida que no s’atrevia a matar-lo... Potser aquell pensament recorrent era una seqüela d’una mala irrigació al cervell... Jo li vaig anar seguint la beta, somrient, però sense acabar-me’l de creure.
(...)
L’Emili es va recuperar totalment de l’infart i va continuar una vida tranquil·la i amb bona salut. De tant en tant coincidíem en alguna trobada familiar i a vegades passava pel bar a petar la xerrada tot fent un cafè. Sempre acabava abaixant la veu i afegint algun nou capítol a la història del mirallet. Al llarg dels anys havia anat enriquint els seus relats amb més detalls...
- Fa tres setmanes estava al bosc buscant bolets i vaig relliscar intentant arribar a una lleneguera... Vaig anar rodolant fins que vaig picar de cap amb una pedra -i llavors m’ensenyava un trau darrere l’orella-. M’hi vaig posar la mà i quan vaig veure la sang i que em començava a marejar, vaig treure el mirallet ràpidament i... allà la tenia! Baixant pendent avall per endur-se’m! Per sort vaig ser a temps de girar-me i, quan em va veure, va donar la volta de seguida avergonyida. Pobra... deu ser la riota de les morts... Espero que no me la canviïn... Amb aquesta passerella seré immortal...

Van anar passant els anys i mica a mica van anar morint els seus amics i companys, però el senyor Soler superava tots els entrebancs. Mantenia una bona salut que li permetia seguir envellint i anar-me explicant les seves històries...
- Saps per què he estat tant temps sense venir? Fa un mes i mig em va sorprendre la pluja quan havia anat a fer un volt pels horts i no em vaig poder aixoplugar enlloc. Vaig arribar xop a casa i vaig agafar una galipàndria de tres parells de nassos. El constipat es va complicar i va acabar en pulmonia. No em podia distreure gens perquè la tenia a totes hores rondant per casa... Ara, et dic una cosa: no farà mai res de bo, aquesta meva mort... Tan sols que tingui algú al costat ja no gosa posar-se a la feina. I si la veig de cua d’ull i em giro de cop, se’n va cames ajudeu-me xiulant amb les mans a les butxaques. Em va donar temps a recuperar-me i ja torno a estar fort com un roure.

A vegades em sentia incòmode escoltant-li aquelles fantasies. Em preocupava que la seva salut mental estigués empitjorant sense que jo n’hagués informat els seus fills. Però d’altres vegades em divertia la seva imaginació exuberant i la seva capacitat d’inventar històries sempre originals. 
- Emili, ja ho saben els seus fills totes aquestes històries que m’explica de la seva mort?
- Nooo! Segur que no em creurien i em portarien a cal metge perquè comprovés si estic bé del cap. I a més a més no els vull preocupar. Tu ets l’únic que sap el meu secret i confio que no ho diràs a ningú...
- No, no. Ja sap que pot confiar en mi. Però hauria d’escriure totes aquestes històries que li passen. Segur que tindria molt èxit...
- Ui, no. Encara la faria enfadar i llavors canviaria el caràcter i se m’enduria sense manies. Prefereixo deixar les coses com estan... 
(...)
Fa poques setmanes vam parlar per última vegada i el vaig trobar una mica més baix que de costum. Tenia bon aspecte, com sempre, però no estava gaire animat...
- Roger, començo a estar cansat de viure. Ja va marxar la meva dona i tots els meus amics. Els fills...cadascú fa la seva vida i, com més va, més sol em trobo. Qualsevol dia guardaré el mirallet, faré veure que no la veig i deixaré que faci la seva feina... 
- Va, home, va, Emili, no digui aquestes coses. Si tothom l’aprecia moltíssim.
- Què vols que et digui... Deu ser llei de vida, no? Cada mes de febrer em venen aquests pensaments. El mes més curt de l’any... El mes més fred... Mort i enterrat i llavors vindrà la primavera, s’allargarà el dia, tornarà la calor... Tot tornarà a renéixer i ningú no recordarà gaire la meva absència...
(...)
Per això no em va estranyar gaire quan al cap d’uns dies em van comunicar la seva mort. Havia passat en plena excursió del Casal d’avis a Calafell. Mentre alguns havien anat a fer la visita a la Ciutadella Ibèrica, d’altres s’havien quedat a fer l’aperitiu en una terrassa davant del mar. L’Emili havia sigut d’aquests darrers i de cop l’havien vist desplomar-se.
Els que seien amb ell expliquen que tot va passar molt de pressa. Diuen que va treure un petit mirall de la butxaca, el va mirar dissimuladament i va somriure mentre el deixava sobre la taula. Llavors, de cop i volta es va girar obrint els braços com si volgués abraçar algú i va morir fulminantment en aquella abraçada imaginària, encara somrient. 
No va patir gens ni mica.

28 de gen. 2020

Com escric els contes...

Des del setembre que estic immers en el repte "12 mesos, 12 contes" i us asseguro que és força absorbent.
D'entrada he de dir-vos que procuro anar un o dos mesos avançat per, si en algun moment em quedo encallat, tenir marge suficient per desencallar-me. Ara mateix ja tinc enllestits els contes de febrer i març i m'ho estic passant molt bé. Tant, que he decidit explicar una mica els passos que segueixo per escriure'ls.

En començar el repte vaig dedicar uns dies a PENSAR i buscar idees originals que poguessin ser temes per a diferents contes. I aquí el meu mirall, repte o objectiu és arribar al nivell de creativitat, enginy i sorpresa dels micro-contes del Marc Artigau. Per a mi aquesta és la part més difícil i més important i durant molts dies vaig anar amb una paper a la butxaca i cada cop que se m'acudia una idea que considerava prou bona, l'apuntava de forma resumida...
Aquí teniu les idees que van acabar sent els contes de novembre i gener...


A partir d'aquesta idea inicial, llavors em poso a ESCRIURE el conte fins que ja està desenvolupat. La majoria d'aquests contes els he escrit en un bar de Moià (Entrepà i pa) mentre espero que l'Ona surti de l'entrenament de bàsquet. Tinc certa facilitat per escriure i aquesta part, un cop tinc la idea clara, em costa relativament poc. Vaig fent sense pressa, vaig rellegint i arriba un moment en què el conte queda acabat.
Però...

Però llavors ve una altra part que fins ara no havia practicat mai a fons i que m'està agradant molt. Jo normalment ja escrivia els meus relats en format definitiu. Escrivia, feia una revisió general i... text acabat. Però ara, quan l'acabo d'escriure encara queden unes setmanes perquè l'hagi de publicar i llavors me'l miro i remiro amb lupa durant dies i dies i engego el procés de REVISAR. I així em vaig adonant de les meves mancances i intento corregir-les:
  • A vegades faig frases massa llargues i carregades de subordinades que de partir en frases més curtes i simples...
  • A vegades sóc massa recarregat en les descripcions amb un excés d'adjectius que enfarfeguen i distreuen...
  • A vegades faig construccions verbals molt barroques que he de transformar en verbs més simples...
  • A vegades utilitzo un ordre antinatural en les frases i convé reordenar-les i simplificar-les...
  • A vegades veig que he repetit massa cops la mateixa paraula i he de buscar sinònims o fer construccions diferents per evitar la repetició...
  • A vegades penso que una paraula o una comparació no m'agrada prou i en busco una de millor...
I així, mica a mica, vaig rellegint el text. I quan arribo a un paràgraf que em sembla que no acaba de funcionar, l'analitzo i vaig fent els canvis fins que en quedo satisfet. A vegades no me'n surto i llavors l'endemà m'hi torno a barallar i l'altre i l'altre, fins que un bon dia acabo donant-ho per bo. I això a nivell de coherència, d'ortografia, de vocabulari, de puntuació...

M'ho estic passant molt bé i m'adono que estic fent el que expliquem als nens a l'escola que cal fer per escriure un text: PENSAR, ESCRIURE I REVISAR... Sí és que els mestres tenim tota la raó...
;-)

27 de gen. 2020

Molt més que una foto


Aquest cap de setmana s'han tornat a retrobar el Paúl i el Roc. Van anar junts a l'escola de Calders fins a 1r de Primària. L'estiu del 2012 amb la seva família van marxar a França, després a Estats Units  i finalment van tornar a Catalunya i ara resideixen a Berga. El desembre de 2016 ens vam retrobar i vam reprendre el contacte (podeu ampliar informació a "Somriures que no caben a la cara").
Actualment el Paúl juga a futbol amb l'Avià i el Roc amb l'Artés i aquest cap de setmana els seus equips s'enfrontaven i vam aprofitar per tornar-nos a trobar. En les primeres converses vam constatar que el Roc continuava tenint a la seva habitació una foto d'ells dos i el Paúl també a la seva.
La vam anar a veure i era una foto del desembre del 2012, en una visita fugaç del Paúl des de França, en què tots dos jugaven a parxís davant de l'arbre de Nadal.
Vam començar a parlar que seria maca repetir-la i vam anar a buscar el tauler de parxís, vam col·locar les fitxes tal i com estaven, vam assajar les posicions i postures i... vam repetir-la.

I ara, mirant el muntatge de les dues fotos, no puc evitar el somriure, un somriure de tendresa... Veure com han canviat tots dos i han passat de ser dos infants a dos homenets, veure que segueixen apreciant-se i s'ho passen tan bé junts, que la relació que comparteixen és duradora i resistent perquè malgrat els llargs períodes en què no s'han vist i la seva timidesa, la flama de la seva amistat continuava ben viva i es torna a encendre cada cop que coincideixen. I finalment veure que això implica que les dues famílies seguim tenint punts de contacte i ens agrada compartir estones agradables, experiències i opinions.
La foto m'agrada tant que mereixia quedar fixada a aquest bloc.
Estic segur que a molts de vosaltres també us arrencarà un somriure...

26 de gen. 2020

"El meu cos" (Els Amics de les Arts)

Han tornat Els Amics de les Arts!
Després de la marxa de l'Eduard Costa que els ha convertit en trio, han enregistrat un nou disc que es diu "El senyal que esperaves". I han estrenat la primera cançó amb el seu videoclip: "El meu cos".
Ens han tornat a sorprendre amb una cançó de ritme disco, altament ballable i energètica.
Aquí la teniu: