Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

22 de febr. 2018

Muixing amb els Caudellops al Port del Comte

Feia un any que ho teníem pendent...
L'any passat els vaig fer un regal sorpresa als de casa meva, que era anar a fer muixing al Port del Comte amb l'empresa caudellops. Vam concertar un dia i, a l'últim moment, ens ho van anul·lar perquè no hi havia prou neu.
Aquest any vam tornar-nos-hi a posar en contacte i vam aprofitar el dia festiu de la Llum a Manresa per fer-ho realitat.
Un dia excel·lent, amb molta neu, amb sol i amb molt poca gent (però mooolt fred, d'això no ens n'hem pogut escapar).
I el musher, en Maiol, un noi simpàtiquíssim i super atent ha estat tota l'estona per nosaltres.
L'hem ajudat a enganxar els gossos al trineu, hem fet les passejades d'iniciació i després hem anat a fer la visita al kennel, ens ha fet una excel·lent explicada, hem acaronat els gossos i l'hem ajudat a donar-los el menjar.
Una experiència molt recomanable i un vídeo perquè pugueu sucar pa amb l'olor... ;-)

21 de febr. 2018

"Miedo" (MClan)

No coneixia aquesta cançó i l'altre dia la Cèlia Vila la va tocar en el seu concert i em va encantar.
La he buscat i resulta que trobo una versió de directe amb el cantant de MClan i l'Enrique Bunbury...
6 minuts de rock'n'roll que es posen la mar de bé!

15 de febr. 2018

El cas Careta a "Víctimas del misterio"

Finalment ahir, 14 de febrer de 2018 es va emetre el capítol titulat "Juego macabro" dins del programa "Víctimas del misterio" que tracta l'assassinat de la bibliotecària Helena Jubany i el posterior "cas Careta".
Quan parlo del "cas Careta" em refereixo a la detenció i empresonament de la nostra amiga Montse Careta que després d'uns mesos a la presó va acabar suïcidant-se.
El capítol explica tot el cas i planteja seriosos dubtes sobre la participació de la Montse en l'assassinat de l'Helena Jubany (queda provat que en cap cas va poder ser l'autora material de la seva mort) i deixa clar i evident que l'assassí segueix estant en llibertat.
Hi parlen el Yago i l'Anna, els periodistes que han entomat la re-investigació d'aquest cas des de fa un parell d'anys, hi parla la germana Imma, hi parla l'advocat Cots, hi parla el jutge Horacio, hi parla un dels policies que va investigar el cas, hi parla la Dra Queralt, lingüista forense i hi parlem l'Anna i jo.
Tots anem aportant pinzellades i al final, quan mires el quadre des d'una mica lluny, crec que queda força clara la innocència de la Montse i tots els indicis assenyalen una altra persona.

Us recomano que mireu el capítol (52 minuts) i que el difongueu tan com pugueu, perquè el vegi el màxima de gent i desperti el màxima de consciències i, tan de bo, serveixi per reobrir el cas en base a alguna nova aportació que pugui acabar demostrant la innocència de la Montse i trobant el veritable assassí.

Gràcies per la col·laboració!


10 de febr. 2018

El pallasso de la peça rodona

Ahir, 9 de febrer del 2018, vam celebrar el carnestoltes al col·legi Oms i de Prat.
Al matí cadascú podia anar disfressat del que volgués i jo vaig decidir disfressar-me de pallasso. Tinc una perruca d'escocès molt "resultona" i uns pantalons virolats amb tirants i amb això ja tenia l'èxit assegurat. Però en un darrer moment vaig pensar en el nas de pallasso...
Vaig pensar en el Xavi Valldeperas, un calderí que va morir massa aviat i que ens havia fet riure molt amb el seu nas i ànima de pallasso i la seva vis còmica dins del grup de teatre de l'Elenc els Calderins...
I vaig pensar en el Jordi Pesarrodona, fundador i director dels Gog i Magog, actualment regidor de l'ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada i recentment cridat a declarar, acusat dels delictes de desobediència i odi, bàsicament per fer-se una foto amb un nas de pallasso el passat 20 de setembre al costat d'un guàrdia civil a la Conselleria de Governació.
I vaig trobar un nas de pallasso per casa i me'l vaig posar...
Quan algun company, en to de broma em va dir que anés amb compte amb aquell nas de pallasso, que podia acabar als tribunals (clara referència al que li havia passat al Jordi Pesarrodona) vaig adonar-me que el nas de pallasso era una "peça rodona" i vaig anar-ho escampant, provocant somriures de complicitat entre els companys.

Al vespre, a casa, com que aquests dies estic provant de fer sonets, vaig intentar de fer-ne un dedicat al Jordi Pesarrodona i, com que no ha quedat malament del tot l'afegeixo com un dels "bonus-track" d'aquesta notícia: el poema, unes fotos explicatives i un vídeo que van fer-me quan al matí rebia els meus alumnes fent de pallasso, el pallasso de la peça rodona.

EL PALLASSO DE LA PEÇA RODONA
Un dia de setembre que ens bullia
la sang i, decidits, no ens resignàvem
a cedir ni a rendir-nos i lluitàvem
pels nostres drets, tu vas voler fer via.

Pacífic i en silenci, amb ironia.
Algú et va fer una foto i ens l'enviàvem.
Amb orgull i un somriure comentàvem
el teu enginy, estil i valentia.

El nas amb aquella peça rodona
i el posat imitant al policia,
hi ha gent que encara ara no et perdona.

Però d'altres t'admirem i no hi ha dia
que no pensem "Jo sóc Pesarrodona":
vull viure sense por i amb alegria.

20 de setembre: Conselleria de Governació. La foto.

1 d'octubre: el regidor Pesarrodona defensant un col·legi electoral.

Pesarrodona agredit com a represàlia per "la foto".

4 de febrer: Pesarrodona va als jutjats a declarar i rep el suport popular.

Acudit de Ferran on hi surt un pallasso i un mecànic entre altres persones injustament cridades a declarar
Amb la Judit, fent de dos dels personatges de l'acudit de Ferran.

7 de febr. 2018

Els "misteris" de "Víctimas del misterio"

Repassem:
El 12 de febrer del 2002 detenen la nostra amiga Montse Careta, acusada de l'assassinat de la bibliotecària Helena Jubany. Ingressa a presó i el 7 de maig de 2002 s'hi suïcida en no poder suportar la pressió.
La tardor del 2017 uns periodistes de Madrid s'interessen pel cas i decideixen gravar-ne un reportatge que emetran en un nou programa dedicat a investigar crims no resolts.
El 4 d'octubre del 2017 venen a Manresa i tant l'Anna com jo participem en unes gravacions que han de formar part del programa que es dirà "Víctimas del misterio" i s'estrenarà a finals d'any.
L'estrena es va posposant i finalment el programa emet el seu primer episodi el dia 24 de gener de 2018. Ens diuen que el segon programa, el del 31 de gener, serà el dedicat al cas Jubany.

Pocs dies abans del 31 de gener ens diuen que han decidit posposar-lo una setmana i que finalment s'emetrà el 7 de febrer.

Avui, 7 de febrer, la periodista amb qui vam fer els tractes ens comunica que han decidit tornar-lo a posposar una setmana i que comença a no entendre els motius de tants moviments per retardar-ne l'emissió...
Potser hi ha algú que no està interessat a que s'emeti aquest reportatge perquè té por? Potser hi ha algú que sap que la Montse Careta no és qui va matar l'Helena Jubany i té por que aquest reportatge pugui qüestionar massa coses i assenyalar en direccions que no li interessen?

Avui ens han dit que posposaven el programa per al proper dimecres 14 de febrer.
Esperarem.
Però si el dimecres 14 de febrer el tornen a posposar haurem de començar a pensar molt malament, oi?
Potser no som els únics que pensem que la Montse Careta no ho va fer...
I potser hi ha algú que no només ho pensa sinó que ho SAP...

6 de febr. 2018

La Tati

Sento per la ràdio que avui fa 4 anys que va morir la Tatiana Sisquella, la Tati.
L'Albert Om li dedica el programa Islàndia d'avui i, sentint-lo i sentint anècdotes i talls de veu de la Tati em torno a emocionar, recordant-la.
M'encantava com escrivia la Tati. I com parlava. I com vivia. I com comunicava. I com va lluitar contra la seva malaltia.
Els seus articles eren emotius i savis, tenia una mirada atenta, curiosa i sensible cap al món que l'envoltava i les seves petites històries.
Avui rellegiré algun dels seus articles perquè vaig deixar instal·lat a la tauleta de nit el llibre que els recull "Un dia qualsevol".
I aquí al bloc deixo els enllaços a algunes notícies i articles que vaig publicar en el seu moment perquè també pugueu gaudir-ne vosaltres si voleu.


Per si a algú li fa mandra entrar als diferents enllaços us deixo aquí un dels articles que més m'agraden dels que va escriure, "El millor equip del món" i el que li va fer el Quim Morales, el seu company del programa "La segona hora" de RAC1, el dia que va morir, "Em vaig perdre per trobar-te".

"El millor equip del món" de Tatiana Sisquella (19-3-2011)
En aquesta vida és important tenir un bon equip amb qui jugar la lliga del dia a dia. Aquests equips no surten als diaris ni juguen la Champions, però són els únics que ens poden apropar a la veritable victòria. El nostre equip ha de ser sòlid quan vénen rivals poderosos i atrevit quan la situació ho permeti. Cada jugador ha de tenir un lloc definit al camp, però tots han de saber com moure's perquè la bola giri cap on ha de girar. Segurament una de les claus d'aquest equip guanyador, compacte i sense esquerdes, és que no té una única estrella, sinó que, respectant els veterans i les gràcies naturals de cadascun dels jugadors, el protagonisme va circulant amb la mateixa fluïdesa amb què ho fa la vamba entre una porteria i l'altra. Perquè un rematador no és ningú si no hi ha qui li faci una bona centrada i un migcampista d'or no pot brillar sense una defensa emmurallada i contundent al darrere.

Els colors d'aquest equip s'han de portar al cor o no s'han de portar, i la seva pinya ha de ser tan densa que no se n'escapi mai cap pinyó. Aquest equip mai no s'ha de deixar menystenir per ningú per molt gran, fort i agressiu que sigui. No ha de tenir por, sinó respecte. El seu joc ha d'intentar ser net, divertit, ràpid i elegant. Sense estridències, amb gràcia, intens, però també proper i imperfecte.

Avui he vist com el meu equip corria darrere la pilota i lluitava per guanyar, una vegada més, el partit de la vida. Ens ha tocat un rival aspre, sec i que jugava brut, però ens hem mantingut ferms, constants, positius. No ha estat un partit fàcil, creieu-me, però com passa en els bons equips, en les pitjors situacions ha sortit el millor de cadascú de nosaltres. Per això, just abans que la pilota entrés a la porteria contrària, he pensat que el meu equip era el millor del món. 
 
"Em vaig perdre per trobar-te" de Quim Morales (8-2-2014)
 Avui m'és impossible escriure res que no sigui pensant en tu, Tati. No t'enfadis, no em posaré melindrós ni sentimental. Sé que t'emprenyaries. Només vull explicar-te una altra aventura que m'has fet viure, una d'aquelles petites històries que tots t'hem explicat. Dijous te'n vas anar i divendres va ser un dia espantós. Te'n fas el càrrec, oi? De fet, la culpa és teva per fer-te estimar d'aquesta manera. Caçant converses a la redacció vaig sentir que estaries al Tanatori de Collserola i el cor em va dir que et vingués a veure. Encara que fos en el pitjor moment, volia ser a prop teu i transmetre afecte a aquesta família tan encantadora que tens -ves, si no, d'on hauria sortit algú com tu.

Després del programa vaig agafar el cotxe i cap a Collserola. Però com ja saps, Tati, sóc bastant burro i quan sento "Collserola" penso "Coi! Allà on hi ha la torre de telecomunicacions!" I resulta que el Tanatori és a més de 20 quilòmetres de la torre de les antenes. No ho sabia ni tenia la intenció de preguntar-ho fins que, després de dues hores de rellotge -t'ho ben juro- recorrent Vallvidrera i rodalia, em vaig rendir a l'evidència. Empassant-me l'orgull viril autosuficient, vaig demanar ajuda per venir a veure't.

Seguint indicacions fins a un tram final de carretera amb xiprers, vaig arribar al tanatori. Però no hi eres. No hi havia vetlla. Així doncs, mitja volta i cap a casa. I saps què? Després d'aquella odissea automobilística, quan m'asseia al cotxe, derrotat i capcot, et vaig trobar, Tati. Anava tan atabalat que no m'havia adonat que m'acompanyaves tot el viatge. A cada revolt tu hi eres. Més de dues hores en cotxe recordant-te i revivint-te. Converses, neguits, rialles, feina, trucades sense presses, festes perquè sí... Com que n'estàs tipa, no et diré que ets especial. Et diré que tens el do de fer que els altres ens hi sentim. Així entendràs, Tati, que per molt perduts que estiguem ara, mai podrem agrair-te prou la sort d'haver-te trobat.

4 de febr. 2018

"Coco": pel·lícula i cançó

Avui he anat al cinema a veure Coco. És una pel·lícula de Pixar, però no és una pel·lícula específicament per a nens perquè tracta el tema "Ningú no mor del tot mentre se'l recorda" a partir d'una història d'un nen mexicà que el Dia dels Morts (molt important en aquesta cultura) passa unes hores a la Ciutat dels Morts.
La història és bonica i interessant.
I en la pel·lícula hi té un paper important la cançó "Recúerdame", una cançó molt bonica que jo no coneixia i que m'ha agradat molt.
Si podeu aneu-la a veure (està nominada als premis Òscar com a millor pel·lícula d'animació i millor cançó).
Us deixo amb un tràiler i el vídeo de la cançó: