Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

19 de set. 2019

Tableaux Vivants


"Tableau vivant" és una expressió francesa que defineix la representació d'una obra pictòrica a través d'un grup d'actors. I en plural, "Tableaux Vivants" és el nom més conegut de la feina que fa el grup de teatre italià "Malatheatre".
El nom original de l'obra és "La conversione di un cavallo. 23 Tableaux Vivants dalle opere di Caravaggio". I això és el que fa aquesta companyia: recrear les obres del pintor italià Caravaggio cuidant fins al mínim detall la gestualitat dels actors, el vestuari i la il·luminació lateral. I tot això guarnit amb melodies barroques de Mozart, Bach o Vivaldi.
L'efecte és meravellós i hipnòtic i, per molt que us ho expliqui, res serà millor que veure aquest vídeo. Feu-ho i no us en penedireu.

18 de set. 2019

Prou propaganda electoral

Al 2016 ja vaig fer algunes notícies sobre aquest tema que em rebel·la: cada cop que hi ha eleccions es llencen un munt de diners llençant un munt de paper en forma de propaganda electoral que arriba massivament a totes les bústies, tant si hi estàs interessat com si no.

Jornada de reflexió: #ProtestaArtistica

Ara m'acabo d'assabentar d'una notícia (a través de Vilaweb) que m'ha alegrat el dia:

Sabeu que podeu prohibir de rebre propaganda electoral? Us expliquem com

Cliqueu l'enllaç anterior i sabreu com.

Teniu temps fins el 6 d'octubre i es tracta de sol·licitar l'accés Cl@ve que permet fer gestions telemàtiques (jo no el tenia i ja l'he sol·licitat, però ara he d'esperar que m'arribi una carta per correu postal amb un codi... no sé si arribaré a temps...) i llavors sol·licitar l'exclusió de la base de dades a la qual els partits polítics envien la propaganda electoral.


Potser ja m'està bé que sigui així per sempre... però ara especialment quan fa pocs mesos que ja em van enviar totes les seves mentides enllaunades i ara pretenen tornar-me-les a enviar i jo les llençaré al contenidor de paper sense ni obrir-les... És un malbaratament inacceptable!
En ple segle XXI, quan podrien enviar-ho per correu electrònic o penjar-ho en plataformes digitals on poguessin consultar-ho els interessats.
Malbarataran paper i energia per imprimir fulletons de propaganda electoral i cartells multicolors que embrutaran les ciutats i als quals ningú no fa cas...
És un despropòsit!

No sé si seré a temps d'activar-ho abans que m'ho enviin, però, si no, ho deixaré activat per les properes vegades: NO VULL LA VOSTRA PROPAGANDA ELECTORAL! 

I recomano a tothom que faci el mateix!

15 de set. 2019

12 mesos: 12 contes

Potser em penediré de fer aquesta notícia...
...però potser publicar-ho em serveix d'estímul per acabar-ho portant a la pràctica...
M'arriscaré...

Ja sabeu que m'agrada escriure. De tot i força: articles, reflexions, cançons, poemes, contes... Contes?
L'altre dia vaig pensar que de tant en tant he fet algun conte que m'havia sortit prou bé i que, si m'hi dediqués, potser aconseguiria fer-ne un grapat que tingués un mínim de qualitat...

I no sé per què, em va venir a la memòria, una cosa que va fer el Xavier Serrano, quan van posar punt i final a l'etapa d' Els Convidats. Va crear una pàgina web i, durant una any, va publicar una cançó cada mes. Després d'allò en va sortir un nou grup de música -Palance- que, de moment ha publicat 2 discos i ha fet uns quants concerts.
Doncs em va venir la idea de fer el mateix, però en comptes de fer-ho amb cançons, fer-ho amb contes. Un conte cada mes. I un conte que tingués alguna relació amb aquell mes.
De seguida em va venir la idea per al conte de setembre. M'hi vaig posar i el vaig publicar a aquest bloc


I, un cop escrit aquest, vaig començar a pensar idees per als següents i ja tinc començat el d'octubre...
A algunes persones que van llegir el conte de setembre i em van animar a fer-ne més, els vaig comentar aquesta possibilitat d'anar fent un conte cada mes...
I és un projecte que em motiva i m'estimula. Així doncs, he decidit fer pública aquesta intenció:12 mesos: 12 contes

I puntualment aniré publicant el conte de cada mes a aquest bloc.
Què us sembla?
Espero que no em desinfli abans d'hora...

10 de set. 2019

Els poemes d'Ángel González

Ángel González (1925-2008) és un poetà asturià que va formar part de la "Generació dels 50" que es caracteritza per crear unes obres líriques i reflexives, que poden incloure temes socials però que no tenen com a objectiu la crítica al sistema sinó l'expressió de la intimitat i l'exploració de les possibilitats del llenguatge. Els seus autors, sovint amb una àmplia formació universitària, combinen l'ús de referents poètics amb col·loquialismes i de vegades un to irònic. Els seus poemes reflecteixen sentiments i situacions quotidianes combinades amb assumptes filosòfics. Es diu que la poesia, a través de la seva obra, sobreviu amb paradoxal tendresa a l'escepticisme d'una època.

Va treballar a diverses universitats americanes com a professor de Literatura Espanyola Contemporània, va publicar diversos llibres de poesia i fou escollit membre de la Reial Acadèmia Espanyola (1996).

Al llarg de la seva carrera va rebre diferents premis entre els quals destaquen el Antonio Machado (1962), el Príncep d'Astúries de les Lletres (1985), el Internacional Salern de Poesia (1991), el Reina Sofia de Poesia Iberoamericana (1996), el Julián Besteiro de les Arts i les Lletres (2001) i el de Poesia Ciutat de Granada-Federico García Lorca (2004).

Jo vaig arribar-hi a través del recorregut que de Joaquín Sabina em va dur a Benjamín Prado i, d'aquest, a Ángel González i en la seva obra he trobat alguns poemes que m'han agradat prou com per compartir-los aquí:

CUMPLEAÑOS
Yo lo noto: cómo me voy volviendo
menos cierto, confuso,
disolviéndome en aire
cotidiano, burdo
jirón de mí, deshilachado
y roto por los puños.

Yo comprendo: he vivido
un año más, y eso es muy duro.
¡Mover el corazón todos los días
casi cien veces por minuto!

Para vivir un año es necesario
morirse muchas veces mucho.


ESPERANZA
Esperanza,
araña negra del atardecer.
Te paras
no lejos de mi cuerpo
abandonado, andas
en torno a mí,
tejiendo, rápida,
inconsistentes hilos invisibles,
te acercas, obstinada,
y me acaricias casi con tu sombra
pesada
y leve a un tiempo.

Agazapada
bajo las piedras y las horas,
esperaste, paciente, la llegada
de esta tarde
en la que nada
es ya posible...
Mi corazón:
tu nido.
Muerde en él, esperanza.


TRABAJÉ EL AIRE
Trabajé el aire
se lo entregué al viento:
voló, se deshizo,
se volvió silencio.

Por el ancho mar,
por los altos cielos,
trabajé la nada,
realicé el esfuerzo,
perforé la luz
ahondé el misterio.

Para nada, ahora,
para nada, luego;
humo son mis obras,
cenizas mis hechos.

...y mi corazón
que se queda en ellos.


AYER
Ayer fue miércoles toda la mañana.
Por la tarde cambió:
se puso casi lunes,
la tristeza invadió los corazones
y hubo un claro
movimiento de pánico hacia los
tranvías
que llevan los bañistas hasta el río.

A eso de las siete cruzó el cielo
una lenta avioneta, y ni los niños
la miraron.
Se desató
el frío,
alguien salió a la calle con sombrero,
ayer, y todo el día
fue igual,
ya veis
qué divertido,
ayer y siempre ayer y así hasta ahora,
continuamente andando por las calles
gente desconocida,
o bien dentro de casa merendando
pan y café con leche, ¡qué
alegría!

La noche vino pronto y se encendieron
amarillos cálidos faroles,
y nadie pudo
impedir que al final amaneciese
el día de hoy,
tan parecido
pero
¡tan diferente en luces y aroma!

Por eso mismo,
porque es como os digo
dejadme que os hable
de ayer, una vez más
de ayer: el día
incomparable que ya nadie nunca
volverá a ver jamás sobre la tierra.


MENSAJE A LAS ESTÁTUAS
Vosotras, piedras
violentamente deformadas,
rotas
por el golpe preciso del cincel,
exhibiréis aún durante siglos
el último perfil que os dejaron:
senos inconmovibles a un suspiro,
firmes
piernas que desconocen la fatiga,
músculos
tensos
en su esfuerzo inútil,
cabelleras que el viento
no despeina,
ojos abiertos que la luz rechazan.
Pero
vuestra arrogancia
inmóvil, vuestra fría
belleza,
la desdeñosa fe del inmutable
gesto, acabarán
un día.
El tiempo es más tenaz.
La tierra espera
por vosotras también.
En ella caeréis por vuestro peso,
seréis,
si no cenizas,
ruinas,
polvo, y vuestra
soñada eternidad será la nada.
Hacia la piedra regresaréis piedra,
indiferente mineral, hundido
escombro,
después de haber vivido el duro, ilustre,
solemne, victorioso, ecuestre sueño
de una gloria erigida a la memoria
de algo también disperso en el olvido.


SIEMPRE LO QUE QUIERAS
Cuando tengas dinero regálame un anillo,
cuando no tengas nada dame una esquina de tu boca,
cuando no sepas qué hacer vente conmigo
—pero luego no digas que no sabes lo que haces.

Haces haces de leña en las mañanas
y se te vuelven flores en los brazos.
Yo te sostengo asida por los pétalos,
como te muevas te arrancaré el aroma.

Pero ya te lo dije:
cuando quieras marcharte esta es la puerta:
se llama Ángel y conduce al llanto.


MERIENDO ALGUNAS TARDES
Meriendo algunas tardes:
no todas tienen pulpa comestible.

Si estoy junto a la mar
muerdo primero los acantilados.
Luego las nubes cárdenas y el cielo
-escupo las gaviotas-,
y para postre dejo las bañistas
jugando a la pelota y despeinadas.

Si estoy en la ciudad
meriendo tarde a secas:
mastico lentamente los minutos
-tras haberles quitado las espinas-
y cuando se me acaban
me voy rumiando sombras,
rememorando el tiempo devorado
con un acre sabor a nada en la garganta.


A VECES, EN OCTUBRE, ES LO QUE PASA...
Cuando nada sucede,
y el verano se ha ido,
y las hojas comienzan a caer de los árboles,
y el frío oxida el borde de los ríos
y hace más lento el curso de las aguas;
cuando el cielo parece un mar violento,
y los pájaros cambian de paisaje,
y las palabras se oyen cada vez más lejanas,
como susurros que dispersa el viento;

entonces,
ya se sabe,
es lo que pasa:

esas hojas, los pájaros, las nubes,
las palabras dispersas y los ríos,
nos llenan de inquietud súbitamente
y de desesperanza.

No busquéis el motivo en vuestros corazones.
Tan sólo es lo que dije:
lo que pasa.


POÉTICA
A LA QUE INTENTO A VECES APLICARME.
Escribir un poema: marcar la piel del agua.
Suavemente, los signos
se deforman, se agrandan,
expresan lo que quieren
la brisa, el sol, las nubes,
se distienden, se tensan, hasta
que el hombre que los mira—
—adormecido el viento,
la luz alta—
o ve su propio rostro
o —transparencia pura, hondo
fracaso— no ve nada.


GLOSAS A HERÁCLITO
1
Nadie se baña dos veces en el mismo río.
Excepto los muy pobres.

2
Los más dialécticos, los multimillonarios:
nunca se bañan dos veces en el mismo
traje de baño.

3
(Traducción al chino)
Nadie se mete dos veces en el mismo lío.
(Excepto los marxistas-leninistas)

4
(Interpretación del pesimista)
Nada es lo mismo, nada
permanece.
                            Menos
la Historia y la morcilla de mi tierra:
se hacen las dos con sangre, se repiten.


EL DÍA SE HA IDO
Ahora andará por otras tierras,
llevando lejos luces y esperanzas,
aventando bandadas de pájaros remotos,
y rumores, y voces, y campanas,
—ruidoso perro que menea la cola
y ladra ante las puertas entornadas.

(Entretanto, la noche, como un gato
sigiloso, entró por la ventana,
vio unos restos de luz pálida y fría, y
se bebió la última taza).

Sí;
      definitivamente el día se ha ido.
Mucho no se llevó (no trajo nada);
sólo un poco de tiempo entre los dientes,
un menguado rebaño de luces fatigadas.
Tampoco lo lloréis.  Puntual e inquieto,
sin duda alguna, volverá mañana.
Ahuyentará a ese gato negro.
Ladrará hasta sacarme de la cama.

Pero no será igual. Será otro día.

Será otro perro de la misma raza.


INVITACIÓN DE CRISTO
Dijo:
Comed, éste es mi cuerpo.
Bebed, ésta es mi sangre.

Y se llenó su entorno por millares
de hienas,
de vampiros.


TODO AMOR ES EFÍMERO
Ninguna era tan bella como tú
durante aquel fugaz momento en que te amaba:
                                            mi vida entera.


¿SABES QUE UN PAPEL PUEDE...?
¿Sabes que un papel puede cortar como una navaja?

Simple papel en blanco,
una carta no escrita

me hace hoy sangrar.


LA CENIZA DE UN SUEÑO
Aquel tiempo
no lo hicimos nosotros;
él fue quien nos deshizo.

Miro hacia atrás
¿Que queda
de estos días?
Restos,
vida quemada,
nada.

Historia: escoria.


TODAVÍA, LA MEMORIA ALEVOSA
Aquel tiempo
que dejamos por muerto volvió en sí,
y me hirió mortalmente por la espalda.


ESTOS POEMAS
Estos poemas los desencadenaste tú,
como se desencadena el viento,
sin saber hacia dónde ni por qué.
Son dones del azar o del destino,
que a veces
la soledad arremolina o barre;
nada más que palabras que se encuentran,
que se atraen y se juntan
irremediablemente,
y hacen un ruido melodioso o triste,
lo mismo que dos cuerpos que se aman.


QUISE
Quise mirar el mundo con tus ojos
ilusionados, nuevos,
verdes en su fondo
como la primavera.

Entré en tu cuerpo lleno de esperanza
para admirar tanto prodigio desde
el claro mirador de tus pupilas.

Y fuiste tú la que acabaste viendo
el fracaso del mundo con las mías.


CANCIÓN DE AMIGA
Nadie recuerda un invierno tan frío como éste.

Las calles de la ciudad son láminas de hielo.
Las ramas de los árboles están envueltas en fundas de hielo.
Las estrellas tan altas son destellos de hielo.

Helado está también mi corazón,
pero no fue en invierno.
Mi amiga,
mi dulce amiga,
aquella que me amaba,
me dice que ha dejado de quererme.

No recuerdo un invierno tan frío como éste.


ORAZAL
Soy el resucitado de la vida,
el que regresó al reino de la nada,
en el que sé que estuve,
aunque no lo recuerdo.
De todas formas, sombras familiares
me miran con curiosidad
y alguien me dice, no sin asombro:
-Has vuelto.
¿Quién te ordenó pasar de la luz a la sombra?
-No todavía la muerte;
solamente el fracaso de la vida.


ARTE DE MAGIA
Sin moverme de mí,
desaparecí.
Nada por allá,
nada por aquí.

Nada, nadie, nada.

No estoy donde estaba.
No estoy, simplemente.
Así,
de repente,
me desvanecí
sin dejar vestigio.

¿Quién hizo el prodigio?

La muerte es la mejor prestidigitadora.


CAÍDA
Y me vuelvo a caer desde mí mismo
al vacío,
a la nada.
¡Qué pirueta!
¿Desciendo o vuelo?
No lo sé.
Recibo
el golpe de rigor, y me incorporo.
Me toco para ver si hubo gran daño,
mas no me encuentro.
Mi cuerpo ¿dónde está?
Me duele sólo el alma.
Nada grave.

9 de set. 2019

Lladres a Calders



El dimarts 3 de setembre, el Roc, l'Ona i el seu cosí Guiu, van passar la seva segona nit consecutiva dormint fora de casa nostra, al pati, en una tenda de campanya. El matí del dimecres 4, nosaltres vam marxar a treballar a les 7'30 del matí i els vam deixar dormint, com altres vegades. Però va ser ben diferent que altres vegades...
Es veu que cap a les 10 van sentir el timbre que els va despertar...
Ells no ho sabien, però algú havia vist un cotxe sospitós amb 4 persones pel barri i la policia ja n'havia detingut 2 (eren lladres que volien robar les cases que poguessin) i buscaven els altres dos... Algú els havia vist intentant entrar a una casa, dues cases més enllà de la nostra, i pensaven que podien estar-se amagant per allà al darrera de les cases on hi ha una zona verda... Com que a més a més havien vist que teníem una porta oberta de la casa (perquè els nens hi entressin quan es despertessin), allò els va fer sospitar i van trucar. Com que ningú no va contestar, van saltar la tanca i van entrar cap a casa nostra...
Quan el Roc, mig adormit, es va aixecar i va sortir de la tenda, es va trobar 4 Mossos d'Esquadra (2 de paisà i 2 uniformats) que pujaven pels laterals de la casa i arribaven on eren ells dormint amb les pistoles preparades i demanant-li:
- Tu qui ets?
Ell, mig adormit i sense adonar-se gaire bé del que estava passant, va explicar que vivia allà i que els seus pares havien marxat a treballar. Li van demanar qui hi havia dins de la tenda.
- La meva germana i el meu cosí.
Van obrir una mica per verificar-ho. El Guiu els va saludar amb la mà i l'ona es va fer l'adormida.
Llavors els van dir que voltaven uns lladres per allà i... van marxar a empaitar-los deixant allà 3 nens que acabaven de viure una situació al·lucinant.
Al cap d'un moment vam rebre aquest missatge de Whatsapp del Roc:


Increïble!
Quina sang freda! Quina tranquil·litat que desprèn després d'haver viscut el despertar més xocant de la seva vida... Que bé que va reaccionar el Roc i, gràcies a ell, els altres dos.
Vam trucar-lo, ens ho va explicar tot, vam veure que estaven tranquils. Vam parlar amb uns veïns que els hi van anar a donar un cop de vista i vaig plegar de la feina per pujar a veure'ls i assegurar-me que realment estaven bé i tranquil·litzar-los amb una presència adulta i segura al seu costat.

Quan vaig arribar havien esmorzat i estaven mirant la tele tranquil·lament... Increïble!

Voleu saber el final de la història?
Després de muntar un dispositiu amb uns 10 cotxes de Mossos d'Esquadra, més la Policia Local, no es van trobar els 2 lladres escàpols. Llavors van posar els 2 detinguts en un cotxe i els van baixar a Manresa, juntament amb tots els vehicles de Mossos. Finalment un dels Mossos de paisà va agafar el cotxe dels lladres i el va baixar cap al dipòsit. Mentre baixava per la recta de l?oller, un dels lladres escàpols, que ja havia vist passar un munt de cotxes de Mossos mentre anava avançant amagat per camins de bosc prop de la carretera, va veure el cotxe dels seus companys i es va posar a fer-li senyals perquè el recollís... La seva sorpresa va ser que qui el va recollir va ser un Mosso i també va quedar detingut!

Una bona aventura, amb final feliç, per poder explicar i recordar

6 de set. 2019

El conte de setembre



EL CONTE DE SETEMBRE

Setembre ens va entrar a casa com un okupa...
Havíem anat a passar l’última quinzena d’agost a la platja i, quan vam tornar, vam notar que ens havia entrat a casa. Havia regirat una mica totes les habitacions, n’havia deixat escapar la calor i havia deixat entrar una mica de fred. Havia connectat tots els despertadors. I, el pitjor de tot, i això no sé pas com va fer-ho, és que havia aconseguit que la llum del Sol s’apagués abans...
Estàvem molt enfadats i vam anar a fer la denúncia a Mossos d’Esquadra. Ens van dir que teníem tot el dret a fer-la, però que no serviria de res. No havia forçat el pany, no s’havia endut res i, el pitjor de tot, no teníem cap evidència de la seva presència a casa nostra. Semblava que quan nosaltres entràvem ell desapareixia... però alguna cosa de la seva presència romania impregnada a les parets, en l’ambient...
Va aconseguir que ens canviés el caràcter. Molt a poc a poc, de manera paulatina i imperceptible, però al matí estàvem de més mal humor i ens discutíem per tonteries que no tenien cap importància. A la nit ens preníem el llençol l’un a l’altre i vam acabar posant el cobrellit per no barallar-nos. Al vespre cada cop havíem d’encendre el llum abans i llavors ens enfadàvem perquè gastàvem massa electricitat.
Tornava de la feina i quan arribava a casa m’adonava que m’havia descuidat de comprar el que m’havia encarregat l’Eva. Si pujava a casa sense, tenia bronca. Si girava cua i anava a comprar-ho, tenia bronca perquè havia arribat tard... No aconseguia concentrar-me...
I després de sopar, ens assèiem al sofà amb la tele sense volum, cadascú amb el seu mòbil, sense parlar-nos... Els únics moments en què tornàvem a somriure és quan miràvem les fotos de l’estiu... Rient a la platja, suats després d’haver anat a córrer plegats de bon matí, al restaurant davant d’aquella graellada de peix, a la piscina de l’hotel compartint aquells gintònics... Llavors tornàvem a acostar-nos i sorgien les carícies, els petons, la tendresa...
Però tard o d’hora sonava el telèfon o un senyal acústic avisava que s’havia acabat el rentaplats o algú dels dos recordava que tenia una cosa urgent de la feina per a l’endemà i inevitablement tornàvem a les respectives trinxeres. Allò no podia continuar d’aquella manera.
Vaig deixar passar uns dies. No volia obsessionar-me. Però mica a mica un pla es va anar formant dins del meu cap i un dia vaig decidir executar-lo.
Un matí, vaig fer tots els passos habituals i vaig tancar la porta de cop, com cada dia quan marxava, però em vaig quedar dins de casa. Em vaig quedar amagat rere les cortines, convençut que acabaria trobant-lo... i així va ser.
Al cap d’una estona vaig notar-lo. No tenia una forma física, però era una presència poderosa que passejava amb total impunitat pel menjador. Setembre estava campant tranquil·lament per dins de casa nostra!
El cor em bategava amb força i una gran excitació em posseïa pensant com aconseguir fer-lo fora. Si ho feia, tot tornaria a estar bé amb l’Eva i retornarien les bones sensacions de l’estiu...
Al final tot va ser molt més fàcil del que pensava. En un moment que estava prop del balcó, vaig sortir de les cortines d’una revolada, vaig obrir la porta i el vaig empentar violentament cap a fora. Després vaig tancar ràpidament i vaig notar com ell havia quedat fora i jo dintre. Perfecte!
Vaig pensar de trucar de seguida l’Eva per explicar-li, però potser no m’entendria o no em creuria i la trucada només serviria per encetar una nova discussió. Vaig preferir esperar que arribés de la feina i donar-li la sorpresa.
Però quan a la tarda l’Eva es va acostar amb les claus a la mà per entrar a casa, vaig veure com Setembre s’arraulia darrere d’ella i em mirava burleta i desafiant. Amb una immensa tristesa vaig entendre el dramatisme de la situació: quan l’Eva entrés, Setembre tornaria a entrar amb ella i no serviria de res tot l’esforç que havia fet per fer-lo fora.
No ho podia permetre!
Vaig tancar la porta amb baldó i vaig trucar l’Eva al mòbil per intentar explicar-li la situació: havia aconseguit fer fora el Setembre de casa, però ara no la podia deixar entrar perquè sinó tornaria a entrar juntament amb ella.
No va entendre res. Es va enfadar, va plorar, va suplicar. Va ser una situació molt dolorosa, però jo em vaig mantenir inflexible: no volia tornar a deixar entrar Setembre dintre de casa.
La vaig veure marxar entre llàgrimes per última vegada i em vaig quedar sol a casa sense saber que l’estiu perpetu seria tan trist i solitari.
Els dies són llargs i càlids, però menjo poc i malament, no m’afaito i no m’atreveixo a sortir de casa perquè Setembre va marxar, però va tornar al cap d’uns dies amb un amic i m’esperen pacients a l’entrada de casa.
Es diu Octubre.

(Eladi Martínez, setembre 2019)

2 de set. 2019

Tsunami Democràtic

Ha aparegut avui, 2 de setembre de 2019, de cop i volta...


Ningú no sap exactament de què es tracta, però ens ha pintat un somriure a la cara a tots els que volem la República Catalana i una ganyota de preocupació als que volen que les coses es quedin com estan i es fregaven les mans davant les evidents disputes entre partits independentistes.
És un moviment transversal que parla d'UNITAT, REFERÈNDUM, DEMOCRÀCIA, DRETS, JUSTÍCIA...que parla de l'IMPULS DE LA GENT... que dius coses com...

Ho farem pacíficament, amb serenor i convenciment. Ho farem democràticament, amb determinació i de manera organitzada. Els nostres ideals defensen les llibertats irrenunciables i persegueixen la justícia social. Ens servim de la lluita noviolenta i de la desobediència civil com a estratègies transformadores. Cap violència, però tota la fermesa.

...i després...

L’autocrítica, la ironia, la creativitat, la diversitat, la imperfecció i tot allò que potenciï un moviment col·lectiu i transversal seran les nostres eines. No defugim la incomoditat que pot resultar de l’exercici dels drets fonamentals i la transformació social. L’assumim i la confrontem. Conservem una convicció: hi érem, hi som i hi serem. No som una nova organització: som una campanya constant,contínua i inesgotable.

...i acaba dient...

Hi ha resposta. Hi ha estratègia. Comença una nova onada i tu n’ets protagonista.

Tu ets el TSUNAMI.
Canviem l’estat de les coses.



I tan bon punt ha sortit a la llum pública, ha rebut el suport i reconeixement públic de persones de tots els espectres de l'independentisme. Veus de PDCat, d'ERC, de la CUP, d'Òmnium, de l'ANC... tothom retuitava la notícia i s'hi sumava amb una gran esperança.
Especialment m'ha fet trempar el tuit de Lluís Llach:


Com si aquestes reunions que s'han produït a Suïssa entre Carles Puigdemont i Marta Rovira, envoltats de representants de totes les forces independentistes, només haguessin estat les reunions finals d'una estratègia que porta temps coent-se i que preparava una reacció unitària a la comunicació de la sentència del judici als presos polítics...

Canviem l'estat de les coses... diuen...


I de cop i volta em torno a sentir una gota d'aigua d'aquest pot que comença a bullir i que juntament amb totes les altres gotes d'aigua del costat podem aconseguir transformar l'aigua en vapor d'aigua... I de cop i volta m'han vingut ganes d'entrar en aquesta tardor on es produirà el veredicte de la sentència, la Diada de l'11 de setembre, la resolució dels processos judicials en marxa al Parlament Europeu, les més que probables noves eleccions a l'Estat Espanyol...

Només em queda demanar-vos a tots els que encara no ho hagueu fet, que us inscriviu al Consell x República, que darrerament va augmentant novament el nombre d'inscrits, però que si entre tots aconseguim que assoleixi nombres més grans, farà trontollar encara més l'Estat Espanyol i dotarà de més força el Govern Republicà a l'Exili per actuar sense que España hi pugui posar les grapes a sobre.


En fi, seguirem atents al que vagi sortint d'aquest Tsunami Democràtic, però anem-nos preparant per formar-ne part activa i recuperar la iniciativa, la força i el somriure!

Ho tornarem a fer!