Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

21 de set. 2017

20-S: Aquí comença...la nostra independència!

20 de setembre de 2017.
De bon matí ens informen que la Guàrdia Civil està entrant a diverses conselleries de la Generalitat i que el Govern Espanyol suspèn l'autonomia econòmica de Catalunya.
Mesura repressiva de nivell "pro" com a càstig per la intenció de tirar endavant amb el Referèndum del 1-O...
Indignació!
Segueixen les notícies: la gent surt al carrer massivament per defensar les seves institucions...
Orgull, emoció i il·lusió!!

Passo el matí seguint les notícies i delint-me per anar a Barcelona a formar part de la història... La història em crida...
Pel grup de whatsapp "A punt" (gent de l'ANC de Calders) m'ofereixo per anar a Barcelona a partir de les 7 de la tarda. S'hi apunten el Jordi i la Mercè.
A les 7 tocades, amb el temps just d'haver passat per casa a agafar l'estelada, agafem el cotxe i cap a Barcelona. Cap a 3/4 de 9 aparquem i arribem a la Rambla de Catalunya: brutal!!!
Està ple de gent cantant sense parar, enllaçant una cançó amb una altra i somrient, conscients d'estar vivint un moment històric i disposats a posar el seu gra de sorra perquè tot surti bé.

In, inde, independència!

Hi ha gent que hi porta moltes hores i es van alternant la gent que ja torna cap a casa seva amb els que tot just arribem. Mica a mica anem avançant cap a la porta de la Conselleria d'Economia.

Votarem! votarem!
Els carrers seran sempre nostres!

Amb paciència anem avançant entre un autèntic formiguer de gent, com en les grans ocasions. Gent amb corbata i gent amb rastes, avis molt grans que fan patir enmig d'aquell brogit i gent molt jove: la diversitat de tot un país que ha trobat un nexe comú en la defensa de la democràcia...

Aquesta nit... la passareu aquí! (adreçat a la Guàrdia Civil que està dintre la Conselleria)
Aquí comença... la nostra independència!

Tothom està pendent dels mòbils...compartint notícies i fotos... enviant cròniques del moment... Uala! Mira quina gentada a Manresa!! Aquest matí a Girona hem omplert la plaça! Tothom presumeix de la seva terra, però enorgullits de la pertinença a un projecte comú: Catalunya!

Fora les forces d'ocupació!
Sense violència... guanyarem!

A l'entrada de la Conselleria hi havia uns cotxes de la Guàrdia Civil sobre els quals s'hi enfilen diverses persones, de fet només es veuen els capós enmig de la gent.... Eulàlia Reguant i Mireia Boia (de la CUP) s'adrecen a la gent amb un megàfon... De més avall arriba el so de música en directe (es veu que hi ha un escenari per on van pujant músics i canten en directe)... D'algun lloc comencen a passar ampolles d'aigua perquè les repartim entre la gent que porta moltes hores allà... Ningú no sembla cansat, ningú no sembla tenir ganes de marxar: és el moment de la gent! Jordi Sánchez i Jordi Cuixart sobre un cotxe de la Guàrdia Civil i megàfon en mà, agraeixen la presència de la gent i conviden tothom a marxar a partir de les 12 per tornar l'endemà al matí davant del TSCJ...

Vosaltres marxeu... nosaltres ens quedem!

Cada cop que s'obren les portes de la Conselleria i es veu algun guàrdia civil les xiulades i escridassades són espectaculars... Cantem... "Els segadors"..."L'estaca"... fins i tot "El virolai"... i consignes i més consignes... fins i tot n'hi ha uns de Girona que estan de conya i intenten engegar cançons que no tenen res a veure i acabem cantant una tros del "Doraemon"...
De cop em creuo la mirada amb la Laia! Increïble! Viu a Barcelona i fa un parell d'anys que no ens vèiem i ara estem a uns 5 metres, tot i que és gairebé impossible acostar-nos... Finalment veiem un forat i ens trobem amb una abraçada feliç: "que guai trobar-nos aquí!"... Ens posem una mica al dia enmig del brogit de la gent

Són gairebé la una de la matinada i el seny ens demana plegar veles per poder rendir l'endemà. Abandonem la Rambla de Catalunya amb un somriure i enfilem el llarg camí de tornada a casa, cansats però orgullosos del que hem viscut.
Cap a 3/4 de 3 arribo a casa, afamat i cansadíssim. Faig un mos ràpid i em fico al llit.

Segur que no ho he sabut explicar bé, però tinc la sensació d'haver viscut un moment històric que algun dia em permetrà dir "Jo hi vaig ser!"





14 de set. 2017

Hola, República!

Segueixo amb una gran il·lusió el desenvolupament diari d’aquest apassionant procés polític. Estic enganxat als canals de notícies a totes hores: els diaris digitals, el facebook, els grups de whatsapp... I no paren de succeir-se notícies en dues direccions:
  • d’una banda el govern espanyol sembla haver entrat en una espiral frenètica i frenopàtica de prohibicions i entrebancs judicials i crida a declarar els més de 700 alcaldes que han donat suport al referèndum, adverteix (amenaça?) els 40.000 voluntaris que ens hem inscrit que no col·laborem i no ens presentem a les seus electorals, prohibeix als mitjans de comunicació informar, clausura planes-web... 
  • d’altra banda, aquesta estratègia antidemocràtica i dictatorial, dispara els suports a favor del referèndum, tant entre els indecisos de Catalunya, com entre els demòcrates de diferents punts d’Espanya, com entre els organismes internacionals (el Departament d’Estat dels EUA, la Comissió Europea, els principals diaris europeus, Human Rights Watch...
I cada dia sembla millor que l’anterior: Ada Colau arriba a un acord amb el Govern de la Generalitat per permetre votar als ciutadans de Barcelona en el referèndum, Oriol Junqueras comunica al ministre Montoro que ja no li retrà comptes de les despeses relacionades amb el Referèndum, se celebra al Tarraco Arena l’acte d’inici de campanya que ha estat prohibit i reprohibit amb un èxit espaterrant de públic...

I tots els indicis van en la mateixa direcció: Espanya ha perdut els papers, està fent les últimes accions i amenaces a la desesperada, però ja no té res a fer per aturar-nos i ja no ens espanta.
No tenim por!

Jo mateix em vaig inscriure com a voluntari i estic desitjant que em toqui estar a la mesa electoral de Calders per poder desobeir el pobre Mariano Rajoy que ens ha dit que “no hi anem si no volem cometre un delicte”.
Doncs estic desitjant cometre aquest delicte. Per poder anar detingut i emmanillat a la presó al costat de 40.000...? 60.000...? 100.000 persones? Els milers de persones que el dia 1 d’octubre desobeirem activament i ens plantarem davant de les seus electorals abans de l’hora d’obertura per si cal defensar aquesta nostra democràcia i poder entrar als llibres d’història i davant dels quals el govern espanyol es trobarà frustrat i impotent, havent d’admetre una dolorosa derrota. Dolorosa però treballadíssima, perquè ho han fet tan malament com han pogut.
Quines ganes que arribi l’1 d’octubre...
Hola, República!
Hola, nou país!
Hola, Europa!




11 de set. 2017

Ara sí que sí!


Fa anys que dura això del procés... (AL FINAL DE L’ARTICLE EN FAIG UN RESUM CRONOLÒGIC).
I el proper dia 1 d’octubre està convocat el referèndum d’independència de Catalunya. I si surt el “sí” hi ha una llei de transitorietat jurídica que permetrà proclamar la República Catalana i engegar el procés constituent del nou país.
Però des del govern d’Espanya diuen que no se celebrarà i han activat tots els mecanismes per perseguir-lo per la via policial, judicial i penal. Han fet suspendre les lleis pel Tribunal Constitucional, han posat querelles contra els membres del Govern i la mesa del Parlament, volen intervenir i requisar qualsevol objecte que hi estigui relacionat (urnes, sobres, manuals...), clausurar les webs, prohibir-ne la publicitat, han amenaçat els alcaldes i els voluntaris perquè no hi col·laborin... Fins i tot la Guàrdia Civil ha estat 48 hores vigilant i inspeccionant una impremta de Constantí i han entrat al setmanari “El Vallenc” de Valls. I davant d’aquest desplegament d’amenaces, pressions i prohibicions que busquen despertar la por dels independentistes...

...el Govern català deixa clar que tirarà endavant el referèndum i arribarà fins el final, més de 670 ajuntaments confirmen el suport al referèndum, més de 30.000 persones s’ofereixen com a voluntàries (jo també), més de 100.000 persones signen el manifest joconvoco.cat (jo també), més de 400.000 persones s’apunten a la Diada (jo també), hi ha preparatius per preparar una caixa de solidaritat per recollir fons per pagar les multes dels condemnats i la gent estem disposats a, com diu el nou vídeo de la CUP, posar-nos a “ballar el mambo”.

No tenim por!

La gent s’aplega a l’exterior de la impremta de Constantí i de les oficines de “El Vallenc” i ofereix paperetes als guàrdies civils, els canten “On estan les paperetes...?”, els planten una urna als morros i es posen a votar, els canten “Passi-ho bé, passi-ho bé...”, surten impressors que es posen a imprimir butlletes i desafien les prohibicions...
I tot això amb un somriure, si no una rialla oberta, amb una alegria que està a l’extrem oposat de la por que ens volen provocar, l’alegria de veure la independència a tocar.

Fa anys que perseguim la independència i que aquest procés creix sense parar, però sempre s’acabava imposant una incredulitat, una por, una desconfiança davant del sentiment generalitzat que a l’hora de la veritat l’estat espanyol entraria amb tota la seva força i ens impediria fer el pas... i aquesta nostra inseguretat i por era la seva única arma. Però ara no tenim por!
Cada cop ens sentim més maltractats i menyspreats pel Govern Espanyol, cada cop tenim més suports internacionals, cada cop hi ha més veus que defensen la legitimitat del nostre procés, cada cop hi ha més gent dins d’Espanya que ens mostra la seva comprensió i defensa el nostre dret a decidir, cada cop hi ha més dissidents entre les forces que s’hi oposen... i els que ja estem convençuts, ha arribat el moment que hem vist que no hi havia res que ens pogués impedir fer el pas: només la nostra pròpia por. I ja l’hem perdut!
Perquè si ens diuen que no podem votar, però anem TOTS a votar... què ens faran? Ens posaran a tots a la presó? Faran el ridícul davant la comunitat internacional?

I finalment ens hem adonat que ara està a les nostres mans. Els nostres polítics han estat valents i han arribat fins al final, arriscant patrimonis personals, inhabilitacions i represàlies vàries. Ara ens toca a nosaltres!
Si nosaltres no defallim i responem a cada amenaça i provocació com ho hem fet en aquests primers casos de la impremta de Constantí i el setmanari de Valls, amb seguretat, amb valentia i amb alegria, què podran fer? Com aturaran tot un poble convençut i sense por?
No podran fer res!


O sigui que ens queden unes setmanes de mantenir-nos ferms i serens, no caure en provocacions i respondre massivament a cada nova amenaça fent-nos presents al costat dels nostres polítics amb rialles i càntics per demostrar-los que l’anhel d’independència no és una astracanada de 4 polítics eixelebrats i radicals, sinó que és la il·lusió de tot un poble.
I ho farem!


Omplirem Barcelona per la Diada!
Estarem al carrer al costat dels nostres polítics davant de cada amenaça!
Votarem l’u d’octubre!

I, si som prou (i aquest és l’únic dubte), guanyarem el referèndum i serem un país independent!
I l’endemà començaran a sorgir els reconeixements internacionals i ens sorprendrem que ens semblés que era tan difícil una cosa que haurà estat tan fàcil.
Ara sí que sí!
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
RESUM CRONOLÒGIC
Podríem dir que tot això va començar el setembre del 2009 amb la consulta popular sobre la independència a Arenys de Munt, un fet puntual que es va començar a escampar com una taca d’oli i va tenir múltiples rèpliques arreu de Catalunya (a Calders el 13 de desembre del mateix 2009).
El juny del 2010 el Tribunal Constitucional va dictar una sentència en contra de l’Estatut i va provocar la primera gran manifestació popular (juliol 2010) sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”.
El març del 2012 es va constituir l’ANC i va donar un gran impuls al moviment independentista que es va veure reflectit en la gran manifestació de la Diada de 2012 sota el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”.
El moviment va anar creixent, guanyant adeptes i donant mostres d’aquest creixement i aquesta perseverança en les manifestacions de les diades de 2013 (la “Via Catalana” de cap a cap de Catalunya) i 2014 (la “V” pels carrers de Barcelona).
El 9N (9 novembre 2014) es va celebrar una nova consulta sobre la independència de Catalunya, desafiant la prohibició de l’estat espanyol i amb una gran participació (més de 2 milions de persones i un 80% de suport a l’opció del “Sí”).
El 27 de setembre de 2015 es van celebrar unes noves eleccions que van donar per primer cop una majoria independentista al Parlament de Catalunya (62 escons de Junts pel Sí i 10 de la CUP) que va acabar atorgant la presidència del Parlament al Sr. Carles Puigdemont.
Malgrat diversos entrebancs i picabaralles entre els socis de govern, hem arribat al moment actual, amb l’aprovació per part del Parlament de Catalunya de la Llei de Convocatòria del referèndum sobre la independència de Catalunya per a l’1 d’octubre de 2017 i de la Llei de Transitorietat Jurídica.

8 de set. 2017

"Mongetes" (nou curtmetratge)

He fet un altre curtmetratge! M'ha agafat fort això de jugar a fer pel·lícules...
Després de l'experiència iniciàtica de "El repte" i les divertides 2 parts de "El Comitè", quan vaig començar vacances tenia una petita idea per fer-ne una altra durant l'estiu.
La idea inicial era el fet que no m'agraden les mongetes i les associava a la tristesa, a la marxa fúnebre... A partir d'aquí em van sorgir unes quantes imatges comparant aspectes d'una partida de dòmino i les mongetes... Mica a mica ho vaig anar lligant tot amb un petit guió que donés sentit a tot plegat i que hi donés un gir paradoxal.  
Vaig decidir músiques, vaig organitzar un storyboard detallat i un pla de rodatge i vaig coordinar les sessions de rodatge amb tots els implicats: els 4 de casa meva, la meva sogra i el Pablo...
Hi ha hagut algunes seqüències més elaborades, moltes preses dolentes abans d'aconseguir la bona i la feina d'anar-ho sincronitzant tot plegat en el muntatge. Aquest cop també he hagut de fer una mica d'efectes especials escatològics i hi ha anècdotes divertides de rodatge.
El 16 d'agost vam fer la pre-estrena amb tots els actors a Calafell i després vaig acabar d'ajustar detallets fins que ja el vaig donar per acabat.
Fer una pel·lícula és com un viatge: t'ho passes bé quan la prepares, quan la fas i, a posteriori, cada cop que la tornes a veure o algú te'n parla. O sigui que... mireu-la i parleu-me'n! Feu-me arribar les vostres impressions i digueu el que us agradi, però també critiqueu allò que no trobeu prou encertat...
Apa, espero que us agradi!

6 de set. 2017

Estiu 2017

Torneig de futbol a Artés. Festa de final de curs a Calders. Trobada de cosins a Artés. Colònies musicals al Xaloc. Casals a Artés. Sortida de Dominiques a Roses. Cinema. Piscina de La Guàrdia. Concert de Ramon Mirabet a Fonollosa. Excursió amb bicicletes. Canvi de cotxe. Acampada a casa. Cosinada a Gualba. Escapada a Malgrat de Mar. Festa del Nil amb nit de terror. Sant de l'Anna i dinar a La Bufa. Dinar a ca la Mari. Realització de la pel·lícula familiar "Mongetes". Colònies del cau a Vallcebre. Paddle a La Baells. Incendis massa a prop de Calders. Dinar a Ca La Bòrnia. Gamper al Camp Nou. Calafell per primer cop sense el Xep. Lesions (trencament de bessons de l'Eladi i esquinç al peu de l'Ona). Sant Roc: el primer mòbil i un fuet gegant. Amics de la platja. Surf i paddle i bàsquet i pingpong. Visita del Maldonado. Aniversari de l'Anna. Atemptat a la Rambla i manifestació a Barcelona...
Quantes coses! I com ha passat l'estiu del 2017!
Sort que hem aconseguit arrancar-li unes quantes imatges per guardar-les de record...

3 de set. 2017

El que queda després de l'atemptat de Barcelona

Va ser horrorós l'atemptat de la Rambla de Barcelona... esgarrifós... incomprensible...
I va provocar, a part d'aquesta incomprensió, moltes sensacions desagradables: tristesa, dolor, preocupació, por, inseguretat...
Però paradoxalment, enmig d'aquells dies tan intensos que vaig passar enganxat a la tele, als diaris i a les xarxes socials, em vaig emocionar moltes vegades davant d'actituds, sentiments, comportaments i reaccions positius que sobresortien d'aquella experiència tan negativa.

1.- SOLIDARITAT
M'encanta aquest "acudit" que vaig trobar pel facebook:

I aquesta va ser l'actitud, davant de l'atemptat: tothom es va sentir part d'un mateix col·lectiu i només importava acompanyar i col·laborar en tot allò que es pogués. Des d'una part més activa i professional com van fer les forces de seguretat i emergències mèdiques des d'un primer moment ...


Però també la "societat civil" es va mobilitzar des del primer moment i van ser molt significatives les cues per donar sang, els taxistes oferint-se a fer viatges gratuïtament o, sobretot, la reacció tan generosa i humanitària dels veïns de Barcelona que van deixar la comoditat de les seves cases per baixar a assistir les persones que van quedar atrapades en les retencions de les rondes, repartint-los aigua o aliments...



L'endemà mateix també va ser molt emotiva la reacció de solidaritat en forma de dibuixos que reflectien la condolència i el suport a Barcelona...


I impressionant la lliçó que van donar alguns establiments negant-se a vendre els diaris que aprofitaven la desgràcia per fer-ne sensacionalisme i morbo mostrant imatges de les víctimes, enfront dels mitjans de comunicació que tractaven la notícia des del respecte... Una mostra espontània i espectacular de maduresa i criteri...


També va ser molt emotiva la manera espontània com la gent va començar a tornar a les Rambles i va mostrar el seu condol i record per les víctimes en forma d'ofrenes diverses (flors, espelmes, peluixos, escrits...) que es van anar acumulant en forma d'altars improvisats totalment impressionants...


I l'agraïment i reconeixement sincer cap a les persones que havien ajudat amb generositat i professionalitat, posant en perill la seva pròpia vida . Agraïment i reconeixement que es mostrava en forma d'espontanis aplaudiments i somriures agraïts davant dels taxistes i els membres de la Guàrdia Urbana, serveis d'Emergències Mèdiques o Mossos d'Esquadra...


2.- TOLERÀNCIA I VALENTIA
Sé que "tolerància" no és la paraula més adient, però amb ella vull referir-me a la manera tan madura i justa com la població de Barcelona i Catalunya en general, va voler deixar clar que no s'havia de criminalitzar els musulmans i que calia evitar reaccions d'odi i d'"ull per ull".
Ja l'endemà mateix es va improvisar una manifestació d'on va sortir el lema "No tinc por!" i es va tornar a ocupar la Rambla, lluitant per recuperar la normalitat el més aviat possible.
També aquell mateix dia uns quants feixistes i racistes que pretenien manifestar-se contra els musulmans van ser expulsats per una multitud de persones en desacord amb aquests plantejaments.
I paral·lelament s'acumulaven els missatges que, en direcció contrària, defensaven que els culpables no eren ni la religió, ni la raça, ni cap d'aquestes diferències i que defensaven la diversitat, la pluralitat i el respecte a la convivència.
Especialment brillant el dibuix del Joan Turu que transforma la paraula "ODI" en "AMOR".

Dibuix de El Perich

Dibuix de Joan Turu

Dibuix de Jack Koch
Els dos punts culminants d'aquesta actitud són l'abraçada entre els pares del nen mort de Rubí i l'imam de la mesquita d'aquesta localitat i el discurs fet per la Hafida Oukabir, germana d'uns dels terroristes de la Rambla, abogant per la pau i la convivència.
Tolerància i valentia elevades a la màxima potència. I una serenor i una clarividència extraordinàries per sobreposar-se al dolor i no buscar culpables allà on no hi són.



3.- COMUNIÓ, ADMIRACIÓ I AGRAÏMENT
Això és el que va sorgir entre la ciutadania i la nostra policia: el cos de Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana de Barcelona.
De la nit al dia, un desconegut com el Major Trapero, va esdevenir un model de professionalitat i rigor, fent de cara visible d'una gestió força exemplar en la resolució d'una crisi molt exigent.
La serenor i la seriositat a l'hora d'anar comunicant puntualment les informacions, un cop estaven contrastades, i l'eficàcia desarticulant la cèl·lula jihadista en pocs dies van ser lloades a nivell internacional.
Va ser tanta la comunió entre la gent i els Mossos que una frase del Major Trapero a un periodista que es queixava perquè no es respongués en castellà una pregunta de la roda de premsa va fer fortuna en forma de samarretes: "Bueno, pos molt bé, pos adiós".
I el dia de la manifestació del 26 d'agost, les furgonetes dels Mossos i de la guàrdia Urbana van quedar farcides de flors d'agraïment que els col·locaven els manifestants, a part dels nombrosos i repetits aplaudiments i salutacions agraïdes que van rebre.





4.- DESEMMASCARAMENT DE LA MANIPULACIÓ INFORMATIVA
Els dies posteriors als atemptats s'han viscut repetits exemples d'una lamentable manipulació informativa: declaracions tergiversades, fotografies manipulades, notícies falses... Això és molt perillós i repugnant, però...
Però, per fortuna, l'època de les xarxes socials i la immediatesa de les informacions ens ha permès desemmascarar ràpidament aquestes manipulacions, que, anys enrere, haguessin intoxicat la percepció de la realitat de la totalitat de la població.
Així doncs veig com a positiu la possibilitat que tenim de contrastar notícies i de rebre diferents punts de vista que ens poden protegir dels que intenten enganyar-nos.
Acabo aquesta extensa notícia amb 3 imatges que em diverteixen i em mouen a la reflexió:


Constatació irònica que, la diversitat lingüística no ha de ser mai un problema a no ser que ens esforcem perquè ho sigui. Cap periodista espanyol gosaria fer un problema lingüístic de cap gran notícia com la de la imatge. I, en canvi, es va voler fer un problema de l'ús del català a Catalunya en les rodes de premsa dels Mossos o en les manifestacions de rebuig al terrorisme...


Constatació de la manipulació gràfica dels mitjans de comunicació espanyols que van voler amagar la presència d'estelades. Davant d'un fet s'hi pot estar a favor o en contra però el que trobo indignant és que els mitjans de comunicació vulguin manipular-lo i enganyar els seus lectors. Indignant i molt perillós perquè correm el risc de creure'ns com a realitat una cosa que no ho és.


I acabo amb la guerra de banderes (un dia en parlaré més a fons). Si aquesta bandera ha acabat a la paperera és perquè el que li ha llençat no n'era el propietari. Jo no llençaré a la paperera una bandera que jo porti perquè em representa d'alguna manera (sigui la de Calders, la de l'ICL Manresa o l'estelada) ni crec que ningú no ho faci perquè les banderes tenen un simbolisme que les fa preuades.
Així doncs qui va llençar aquesta bandera ho va fer perquè algú li havia volgut encolomar i ell realment no la volia. De fet hi ha vídeos on es veuen persones oferint banderes espanyoles als manifestants (amb molt poc èxit, tot sigui dit).
Cadascú ha de poder portar la bandera que vulgui i conviure amb les altres (però d'això ja en parlarem un altre dia). La diversitat (de llengües, de banderes, de religions...) no ha de ser un problema, sempre i quan no pretenguem imposar les nostres als altres.

En fi, que el missatge que volia ressaltar amb aquesta notícia és que d'un atemptat horrorós com el de la Rambla de Barcelona n'he vist néixer moltes coses positives, que són les que hem de potenciar per ser una millor societat de millors persones.

31 d’ag. 2017

El primer Calafell sense el Xep



Hem tornat a anar a Calafell i, per primer cop, hi hem anat sense tu.
Teníem clar que volíem tornar-hi perquè ens encanta tot el que implica Calafell (i en bona part és per culpa teva que ens hi vas anar acostumant any rere any), però ens feia una mica de por tornar-hi sense tu. Por de tot l’enyor que sentiríem, de tantes coses que ens recordarien a tu i de com gestionaríem aquestes sensacions...

Vam començar fent una aturada al cementiri a portar-te unes flors i va ser un moment emotiu, però penso que va estar bé començar així el viatge a Calafell, tenint tots clars que no hi series, però que t’hi volíem dur igualment... aquella paradoxa sempre present a les nostres vides...
Llavors vam fer el viatge en dos cotxes. Jo portava el nostre cotxe nou amb els nens i l’Anna i la Mª Dolors hi anaven amb el teu. D’una banda perquè feien falta dos cotxes per portar tots els paquets, però de l’altra també perquè el teu cotxe fes l’últim viatge a Calafell (ja que aviat el donarem de baixa). Un viatge també simbòlic... mentre la Rat estava fent un altre viatge molt simbòlic, un tros del Camino de Santiago que tu sempre havies volgut fer (vam estar a punt de fer-lo junts quan va néixer el Roc), dedicat a la teva memòria...

I llavors vam arribar a l’apartament i de seguida vam començar a trobar-nos-hi buits:
  • jo sol vaig haver de posar la corda al terrat que ens fa d’estenedors i que sempre posàvem amb tu que sabies deixar-la ben tensada amb els teus nusos (i aquest any va quedar pengim-penjam)
  • evidentment el teu llit va quedar buit, però la Mª Dolors va deixar una foto teva a la tauleta de nit (una foto que m’agrada molt perquè se’t veu molt bé, punyetero...)
  • havent dinat no vam sentir la teva veu dient que anaves a mullar-te els peus al mar, que mai no perdonaves aquest primer bany del primer dia...
  • a la tarda i al vespre no vam veure’t a la cadira del racó del balcó, al costat de la parada de les canyes de pescar, fent les teves Cruzadas...
I després al llarg dels dies, he recordat moltes coses de tants anys d’anar junts a Calafell:
  • cada matí quan el Roc i/o l’Ona anaven a buscar el pa i el diari (els dies que no tenien son...), he recordat que això normalment ho feies tu (i de fet ells van aprendre a fer-ho acompanyant-t’hi a tu alguns dies)...
  • cada cop que jo tallava pernil he recordat com el tallaves tu cada matí, traient la llengua, com sempre que feies una cosa tot concentrat...
  • quan he omplert les ampolles d’aigua he recordat com ho feies tu i presumies que encara tenies pols...
  • quan al matí ens banyàvem a primera hora i vèiem algú collint pedres o petxines he recordat com tu sempre n’anaves recollint i després les posaves a les torretes o simplement les guardaves perquè t’agradaven...
  • quan al migdia pujava de la platja, si algun dia he agafat cacauets per fer l’aperitiu, he recordat com tu m’hi acompanyaves i sovint ens servíem un rajolinet de vermut blanc amb els glaçons que sempre et cuidaves d’anar fent...
  • quan se’ns asseia algú molt a la vora a la sorra, envaint la nostra parcel·la, recordo com t’emprenyaves de mala manera (que ens feies patir i passar vergonya) encarant-te amb qui fes falta, defensant que allà hi estàvem nosaltres...Quin caràcter! Em sembla que a l’Anna alguna cosa d’això li ha quedat...
  • quan se’ns va trencar un para-sol d’una ventada he recordat com tu sempre ho apedaçaves tot i, de fet, feies els manteniment dels para-sols repintant-los i untant-los d’oli perquè no es rovellessin...
  • quan vèiem pescadors a la nit, he recordat com sempre hi anaves unes quantes nits i gaudies de la calma de la nit i la mar. Gairebé mai no pescaves res (només “llaveros”, peixets molt petits), però t’encantava estar-te allà i recordo com els nens baixaven a buscar-te per sopar o et veníem a saludar amb l’Anna quan arribàvem de córrer o una vegada que t’hi vaig acompanyar assegut amb una cadira tocant la guitarra i com et va agradar que ho fes...
I quan hi havia verdura o braç de patata tu ens feies l’allioli natural fet a mà amb el morter i aquest any... res de res... ningú no t’ha agafat el relleu... I he hagut de ser jo sol qui reclamés més paelles d’arròs (bé, sol no, que el Roc s’ha afegit al nostre club i també les reclama...)
I si me’n vaig més enrere en el temps, recordo partides memorables d’UNO a la terrassa, sobretot una en què vas putejar a base de bé el Joan i li vas fer saltar l’automàtic (jajaja...) o algunes partides d’escacs entre tu i jo superagradables, cadascú amb el seu gotet de Jim Beam, rumiant les jugades i gaudint del pas de les hores davant del mar...

En fi, tinc (i tenim tots) molts bons records compartits a Calafell. I hi hem tornat sense tu, però sabent que sempre hi seràs per aquí. Cadascú ho ha viscut a la seva manera, uns han plorat més i uns menys, uns s’han posat més tristos i uns altres menys, però penso que, tal i com et vaig explicar quan vam passar el primer Nadal sense tu, estaries orgullós de com ho hem fet.
Perquè tu sabies que s’havia d’aprofitar la vida i no ens podíem quedar encallats en la tristesa permanent i paralitzant. I tirem endavant, ens enfrontem a la vida i als records i seguim fent el que fèiem abans perquè ens agradava i ens agrada molt i el millor homenatge a tu és continuar fent-ho sense oblidar-te.

De fet quan explico aquestes notícies ho faig com si encara estigués parlant amb tu, imagina’t si et tenim present...
Doncs res, que sàpigues que hem tornat a anar a Calafell, sense tu, però amb tu. I em venia de gust explicar-t’ho.