Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

15 de des. 2019

"Memories" (Maroon 5)

Avui una d'entrada d'aquelles en que no cal explicar res.
És una cançó que m'agrada i prou.
La cançó es diu "Memories" i és del grup Maroon 5.
Bé, una coseta si que s'ha d'explicar... la base instrumental de la cançó és el Canon de Pachelbel, una obra clàssica de 1680.
L'altre dia l'escoltàvem amb el Roc al cotxe i quan li vaig explicar que estava basada en aquesta peça de música clàssica es va quedar sorprès. Li vaig buscar l'obra original de Pachelbel i... també li va agradar. Així doncs, us les ofereixo les dues.


13 de des. 2019

Classe magistral del professor Shorofsky (Fame)

Quants deveu recordar qui era el professor Shorofsky? Segur que pocs... Era un dels professors de l'escola d'arts en què es basava la sèrie "Fame". El senyor gran de la foto, on també hi surt en Bruno Martelli, que era el meu personatge preferit.
Als anys 80 feien aquesta sèrie i els meus amics i jo no ens la perdíem cap dia i cadascú s'identificava amb algun dels personatges. Jo era el Bruno, un altre era el Leroy, un altre el Dani...
Estàvem enganxadíssims.
I una vegada en el programa Àngel Casas Show van tenir de convidat l'Albert Hague, l'actor que interpretava el professor Shorofsky, que a la vida real era músic, a part d'actor. I a mi em va enlluernar quan va interpretar una peça amb el piano i després la va anar versionant a l'estil de diferents compositors clàssics.
Algun vegada ho havia buscat i no ho havia sabut trobar...
Aquest cap de setmana passat, estàvem amb una colla i, no sé com, va sortir la sèrie Fama i com es deien els seus personatges i vam riure recordant aquella sèrie de la nostra joventut.
El record d'aquella entrevista em va tornar a venir i vaig tornar a buscar-la i aquest cop vaig tenir èxit!
El programa és del 17 de gener del 1984 i els 6 minuts que us recomano es produeixen entre els 1:30:14 i els 1:35:50. L'Albert Hague agafa la melodia de la polca de la cervesa i la interpreta a l'estil de Bach, Mozart, Liszt, Strauss i Gershiwn.

Em sembla d'un domini de la història de la música i de la interpretació impressionants. M'encanta!

Aquí teniu l'enllaç:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/programa/angel-casas-show/video/5717508/

Si algú té la paciència i la curiositat de mirar-s'ho us agrairia que em deixéssiu un comentari amb la vostra opinió. Gràcies!

I de regal, la caràtula de la sèrie

9 de des. 2019

Monet, l'experiència immersiva


Avui us vull recomanar una exposició: MONET, L'EXPERIÈNCIA IMMERSIVA. La fan a Barcelona, al Poblenou, al Centre d'Arts Digitals IDEAL (c/Doctor Trueta, 196-198). Cal fer reserva prèvia, costa uns 15,00 € i dura aproximadament una hora. L'exposició ha estat prorrogada i la podeu gaudir fins el 29 de febrer.

Val molt la pena!

D'entrada hi ha uns plafons que expliquen una mica l'impressionisme i el tractament que feia aquest moviment pictòric de la llum i els colors. A continuació hi ha la sala infantil on hi ha làmines i colors per pintar i experimentar amb els colors (suposo que més pensada per a les visites escolars). I després comença la part més espectacular...
Una gran sala esdevé un cinema de 360º ja que tant a les 4 parets com al terra s'hi projecten obres del pintor en un audiovisual continu que dura uns 30 minuts i absorbeix els sentits. La gent escampada per la sala, asseguda en una mena de cubs de porexpan, dreta o estirada pel terra en catifes assisteix embadalida a l'espectacle total que recorda els piromusicals per la intensitat dels colors i la música. És un audiovisual dinàmic que en cap moment es fa avorrit ja que les obres es van formant i desintegrant paulatinament i permeten fer un recorregut temporal i geogràfic per la vida del pintor.
A continuació hi ha una altra sala on a través d'unes ulleres de realitat virtual t'endinses en diferents obres del pintor francès. Pots donar voltes sobre tu mateix per veure el que hi ha davant, darrere i als costats del paisatge del quadre perquè és com si estiguessis posat dintre.
Finalment hi ha un pont que reprodueix el del jardí on vivia Monet per poder-t'hi fotografiar i una botiga amb souvenirs i alguns llibres interessants.
En fi, molt recomanable!

1 de des. 2019

El conte de desembre


(dins del projecte "12 mesos: 12 contes" us presento el conte corresponent al mes de desembre. En els següents enllaços podeu recuperar els altres: setembreoctubre, novembre...)
Espero que us agradi...

EL CONTE DE DESEMBRE
A Sant Josafat, al mig de la Serralada Transversal, no era pas estrany veure-hi nevar. De fet cada hivern ho feia tres o quatre vegades, però rarament s’acumulaven grans gruixos i normalment passava cap al febrer. Per això quan aquell desembre, l’últim dia del Pont de la Puríssima, van començar a caure aquells grans flocs tot el poble va quedar molt sorprès.
De primer la gent va seguir la nevada amb somriures. A tothom li feia gràcia aquell canvi de paisatge en que el blanc començava a cobrir els carrers i les teulades. Els nens sortien de casa a jugar amb la neu i esperaven il·lusionats que es repetís el que ja havia passat altres vegades: que l’endemà se suspenguessin les classes i no haguessin d’anar a escola. I no pocs adults també tenien l’esperança de poder-se quedar a casa mirant el paisatge per la finestra si la cosa s’animava.
Cap al vespre, la plaça es va omplir de furgonetes de les televisions. A Sant Josafat ja s’acumulaven trenta centímetres de neu nova i els mapes anunciaven que la nevada seguiria caient amb intensitat durant moltes més hores. S’havien tallat carreteres i es desaconsellava qualsevol activitat que comportés sortir de casa fins que remetés el temporal. Molts informatius van obrir els seus espais amb els meteoròlegs explicant el temps en rigorós directe. Els veïns se’n van anar a dormir amb l’alegria d’un festiu inesperat que allargaria el Pont i pensant que l’endemà aniria escampant, com sempre havia passat.

Però l’endemà la gent es va trobar el poble completament engolit per la neu. Durant tota la nit havia seguit nevant amb tanta o més força i els carrers havien quedat totalment esborrats. Dels cotxes que hi havia aparcats ja només se’n veien els sostres sobresortint lleugerament, però uns sostres que suportaven el pes de gairebé un metre de neu. La petita màquina llevaneus municipal, que tenia previst sortir a primera hora del matí, havia trobat tanta neu que ja no havia tingut prou força per treure-la i havien hagut de demanar ajuda a les comarques veïnes. De moment no podien fer altra cosa que esperar.
Mentre esperaven, la nevada no va mostrar cap signe de debilitat i va continuar trencant tots els registres històrics. A l’hora de dinar ja ningú no s’atrevia a sortir de casa perquè la neu havia superat el nivell de les portes i els somriures s’anaven transformat en cares de preocupació. Començaven a estendre’s rumors de desaparicions de gent que havia sortit imprudentment i de cases on començava a fallar l’electricitat.
El segon vespre tot va deixar de funcionar i tothom va quedar incomunicat: ni tele, ni ràdio, ni telèfon, ni internet. Els veïns van començar a entrar en l’estat d’ànim que precedeix al pànic i només sabien mirar des de les finestres: ara al terra, ara al cel. El que veien era una imatge totalment inèdita i onírica: un poble totalment cobert per un mantell de més de tres metres de neu d’on havien desaparegut carrers, places i la majoria de les cases de planta baixa. Com aquelles fotos de mars de boira entre muntanyes... Però la realitat no era tan maca com aquelles fotos: mica a mica s’acabaven els aliments dels rebosts i els més creients van començar a resar per demanar que la nevada s’acabés.
Sant Josafat era un poble petit, de cases baixes i l’endemà al matí la situació ja era desesperada: la neu arribava a més de quatre metres i havia cobert tot el poble excepte el campanar de l’església i la teulada del teatre. Ningú no tenia cap informació i ni tan sols podien mirar per les finestres perquè només hi trobaven una pantalla totalment blanca i compacta. L’energia no funcionava, la gent tenia fred i es van produir les primeres morts. Els que quedaven vius van començar a veure la neu com l’enemic i la neu va entrar al joc...

Com que ja havia aconseguit sepultar materialment tot el poble, va decidir ampliar objectius i cobrir mica a mica l’essència de les persones: els seus sentiments i sensacions... De fet ja feia hores que havia colgat la il·lusió, l’alegria i els somriures. El mantell blanc avançava implacable sobre l’interior de les persones i va continuar posant-se sobre el benestar i la confiança fins a fer-los desaparèixer.
Era una lluita desigual. Els veïns de Sant Josafat veien com el pes de la nevada ara queia dins seu, espantats i sense saber com respondre-hi. Però la neu seguia cobrint tot sentiment humà sense cap mena de compassió ni treva. Tothom estava paralitzat i aterrit, sense entendre què els passava i esperant un miracle que capgirés el curs dels esdeveniments.
Alguns simplement ploraven esperant el fatal desenllaç... Alguns es van voler refugiar en la pregària i la meditació per abstreure’s de la realitat i buscar la perduda pau d’esperit... Però tot eren esforços inútils. El fred provocava tremolors que impedien qualsevol concentració i quan obrien els ulls la realitat els colpejava violentament i els feia prendre consciència d’una derrota imminent i inapel·lable.
Cap al final del setge, la neu va cobrir la serenitat, la fermesa, la valentia i l’esperança. Mica a mica els ho va anar prenent tot, fins que els pocs veïns que encara resistien es van adonar que ja només els quedava la por.
Llavors la neu es va aturar.

Va girar cua i va abandonar Sant Josafat deixant un silenci blanc i dens. Un silenci que es va anar escampant per l’aire fred i va connectar amb aquella por irracional i irrefrenable.
I ja no va caldre fer res més: els últims supervivents van acabar morint de por.

29 de nov. 2019

Booktrailers a l'escola

Un booktrailer és un petit vídeo promocional d'un llibre per explicar una mica de què va i fer venir ganes de llegir-lo. Igual que els tràilers de les pel·lícules que ens posen al cine, però referides a llibres.
A la meva escola aquesta activitat forma part dels "Tallers d'expressió escrita i audiovisual" que fa dos anys que imparteixo amb alumnes de 3r a 6è de primària. En concret forma part del paquet de cultura audiovisual amb el qual pretenc iniciar els alumnes en les produccions audiovisuals.
En concret seguim els següents passos:
  1. Triar sobre quin llibre volem fer el booktrailer.
  2. Decidir el guió del vídeo, és a dir, quina part del llibre explicarem, evitant fer espòilers, destacant les parts més importants de la història.
  3. A continuació s'ha de seqüenciar aquest guió en les diferents escenes que constituiran la totalitat del vídeo.
  4. Llavors cal detallar cada escena en un storyboard: la localització, quin serà l'enfocament de la càmera, si necessitarem material o vestuari per als actors, si caldrà alguna música de fons o algun efecte de so addicional. Per això designem un alumne que és el director de cada escena i es responsabilitza de tenir-ho tot a punt i prendre les decisions que calguin.
  5. A continuació establim un pla de rodatge per definir les diferents localitzacions de les diferents escenes i aprofitar per rodar d'un sol cop totes les que siguin al mateix lloc.
  6. Només llavors podem començar pròpiament el rodatge de les diferents escenes. Això també té el seu intríngulis perquè sovint s'han de fer diverses preses d'una mateixa escena fins aconseguir la que surt com volíem i hem d'aprendre a agilitzar aquest procés de gravació, estar concentrats, intentar repetir els moviments de la mateixa manera i portar la mateixa roba en dies diferents.
  7. Quan hem rodat totes les escenes i hem aconseguit tots els recursos d'internet (imatges, vídeos, sons i/o músiques que necessitem per muntar el vídeo), llavors comencem el procés d'edició del vídeo. S'ha de seleccionar la millor presa de cada escena, decidir quin fragment tallem i utilitzem, com els enllacem els uns amb els altres, afegir-hi les veus enregistrades i els efectes de so, posar les músiques, fer els crèdits, revisar i revisar fins que el donem per bo. El procés d'edició l'executo jo, però amb els alumnes al costat veient com funciona el programa i participant en totes les decisions per tal que el producte final sigui el que ells decideixin.
Per aconseguir que els alumnes tinguin el màxim d'encert en totes les decisions que han de prendre, prèviament a aquest treball en el seu booktrailer, hem mirat uns quants vídeos i els hem analitzat, prenent consciència d'alguns dels recursos narratius del món audiovisual (blanc i negre, càmera lenta, primers plans, plans generals, enfocaments zenitals, picats, contrapicats, utilització de la música...). No aprenem els noms tècnics (que molts no els sé ni jo) però aprenem diversos recursos que després els nanos utilitzen amb molt d'encert.

I amb tot això i molta paciència anem tirant endavant aquest màgic procés que hi ha moments que sembla que no durà enlloc, però que al final ens ofereix un producte final del qual tots ens sentim orgullosos.

En el cas d'aquests booktrailers, els vam començar al tercer trimestre del curs anterior (quan aquests alumnes feien 5è). Van arribar fins a tenir l'storyboard tancat, però llavors es va acabar el curs. En aquest primer trimestre de 6è hem fet el rodatge de totes les escenes i l'edició i muntatge.

I, prou de xerrameca. Ara mireu com han quedat!



26 de nov. 2019

"Blackbird" (The Beatles)

Fa dies que tinc aquesta cançó ficada dins del cap a totes hores i la trobo preciosa.
La culpa la té el Ramon Mirabet, que en una gira recent que va fer pels Estats Units, la va interpretar amb el guitarrista de jazz Stanley Jordan en una versió molt interessant:


La cançó és original dels Beatles i la van incloure a l'àlbum blanc del 1968. Té una melodia hipnòtica i molt bonica que aquests dies he escoltat en múltiples versions i, de moment, encara no em cansa.

Aquí teniu l'original amb la veu de Paul McCartney i alguna altra versió:

 

 

 


25 de nov. 2019

Fer l'impossible


Fa pocs dies, amb els nens de l'escola, vam visitar la Fundació del Convent de Santa Clara. A part de conèixer els seus interessants i importants projectes socials i solidaris, vaig fer una altra descoberta. Als seus jardins tenen el mural que reprodueixo en aquesta foto, amb una frase de Sant Francesc d'Assís:

"Primer fes el que és necessari,
després el que és possible
i de sobte, estaràs fent l'impossible."

Em va encantar la frase i li vaig trobar moltes aplicacions.
Per exemple el recent cas del Gran Recapte. Proposar-se d'entrada recollir més de 4000 tones de menjar semblaria un impossible. Però primer comencem fent el que és necessari que és aconseguir menjar per als que no en tenen i tots poc o molt fem alguna aportació aquell dia. Després passem a fer el que és possible, que és apuntar-s'hi de voluntari. I tu i jo i un altre, acabem sent molts, que tots coneixem a més gent i aconseguim que es reculli més del que es recolliria si no hi fóssim allà nosaltres posant-hi el somriure i l'exemple. I al final aconseguim l'impossible.
I penso en l'esport, en el Baxi Manresa, que sovint sembla que sigui un impossible continuar mantenint-se a l'ACB...
I penso en la independència de Catalunya, que tanta gent (fins i to dels partidaris) veu com un impossible...
I m'adono que aquesta frase pot aplicar-se en moltíssimes situacions i que pot esdevenir un far important perquè parteix de coses molt bàsiques: la necessitat i la força de voluntat, la generositat i la tenacitat, el poder de la gota d'aigua, de la formigueta...

I em semblava injust no compartir aquest petit tresor...