Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat...
Espero que us agradi!
CASTELL DE FOCS
Aparco el cotxe al revolt, ben arrambat perquè no privi el pas. Per aquí gairebé mai no hi passa ningú, i encara menys en una nit de festa major, però mai no se sap.
En surto amb dificultat. Amb les mans acompanyo la cama esquerra i la trec del vehicle. Llavors, recolzat al volant, giro el cos per poder treure també la cama dreta. Quan ja tinc els dos peus fora, m’impulso amb la ronyonada i surto agafant-me a la part de dalt de la porta. Aquest cop ho he aconseguit a la primera, però cada cop em costa més. Crec que no em renovaran el carnet. Hauré pogut conduir fins els setanta-vuit anys, si hi arribo. No està pas malament.
Tanco la porta, però deixo les claus a dins. Tothom coneix el meu cotxe vermell i m’aprecien: sé que ningú no me’l robarà. Aguantant-me a la carrosseria del cotxe, vaig fins al maleter per agafar el bastó. Després camino amb pas talper fins al banc que queda a l’altre cantó de la plaça, sobre el camp de futbol. Per sort no hi ha ningú. He vingut aquí per estar sol.
M’hi assec a les fosques i espero. A aquesta edat, bàsicament tot el que fem és esperar: el dia d’anar al metge, la visita d’algun amic... Esperem el final, però ara espero que comenci el castell de focs de la Festa Major de Calders.
De la plaça m’arriben ressons del pregó. De tant en tant riallades i aplaudiments fins que esclata una llarga ovació amb xiulets d’aprovació: el poble ha quedat content. Ara vindrà la desbandada i tothom es desplaçarà a pas viu cap als llocs des d’on es veu millor l’espectacle pirotècnic. Uns cap al Mirador, d’altres a la Figuereta i encara alguns cap al Puig. Llocs més o menys elevats per tenir una bona visió del cel, sense entrebancs.
Jo des d’aquí tindré algunes branques que me'l taparan una mica, però podré veure-ho gairebé tot. I no hauré d’aguantar les mirades i comentaris condescendents dels veïns que, des que vaig quedar sol, em pesen massa. Els mateixos que abans em parlaven amb normalitat i em feien bromes, ara se m’adrecen com si parlessin amb un malalt o un infant. I no m’agrada.
Jo em sento el mateix Vicenç que abans que morís l’Esperança, però la gent em tracta diferent. Ja sé que soc molt gran i tinc una salut fràgil, que camino amb dificultat i em costa seguir les converses. Ja ho sé. Però no suporto que em tractin com un ocellet caigut del niu què cal péixer amb un comptagotes. Em queda una mica de dignitat i vull mantenir-la. Per això m’he acostumat a defugir el contacte amb la gent. A casa meva encara soc amo dels meus silencis i puc prendre les meves petites decisions.
I tot i que sé que no volen que agafi el cotxe, perquè diuen que ja no puc conduir, avui he fet un acte de rebel·lia. Quan tothom ja era a la botifarrada de la plaça, l’he tret del garatge i he vingut fins aquí, sol, a veure el castell de focs.
De cop el poble ha quedat a les fosques, just quan esclatava el primer dels tres trons que n’anuncien l’inici. Són trons explosius. D’un soroll dens i compacte que sacseja fins i tot els meus timpans embussats. És un so violent que fa vibrar l’aire, però també les entranyes, com si tot jo esdevingués un tambor que percudeix i deixa una estona zumzejant. I recordo...
Recordo quan la Laura era petita i arribava aquest moment. Ens havíem d’escapar un tros lluny perquè li feien molta por els petards. Me la pujava a collibè i posava les meves mans per sobre de les seves, tapant-li les orelles. Era matemàtic: amb el primer tro començava a somicar i llavors jo la carregava a coll i marxàvem. Amb la doble protecció auricular, ens escapàvem fins el cotxe que havíem aparcat dalt del Puig. Des de dins, amb les finestres apujades, el so arribava prou esmorteït per oblidar-nos-en i fixar-nos només en els colors i l’alçada dels focs artificials.
- Mira, Laura, quins colors més macos... Fixa’t com cauen aquelles espurnes verdes... Ooh!
I la Laura cada any tenia menys por. Fins que un bon dia va dir que ja no volia anar al cotxe i es va quedar amb nosaltres. I, per primer cop, vam veure el castell de focs tots quatre: la Irene, la Laura, l’Esperança i jo.
Ara, a la primera part de l’espectacle, hi ha un esclat encadenat de colors. No són focs que arribin gaire amunt ni facin molt de soroll, però es van alternant els colors, com si ens volguessin ensenyar tot el mostrari. Fogonades que tenyeixen el cel de vermell, de groc, de verd i de lila. Cada cop que es desfà una figura, se’n forma una altra i el cel va canviant de colors sense descans, com si tingués la difícil missió d’emmascarar la foscor de la nit amb tonalitats canviants i enlluernadores.
Hi va haver un temps, quan les nenes encara eren petites, que la nostra vida va ser així. Semblava que jugàvem als plats xinesos, fent-los giravoltar tots alhora i procurant que no en caigués cap. Sempre m’ha atabalat quan he vist aquest espectacle en un circ. Els plats van girant, però mica a mica perden velocitat i llavors la seva òrbita esdevé més irregular i escairada i sembla que d’un moment a l’altre cauran de la vareta que els aguanta en precari equilibri. Llavors l’artista corre esperitat des de l’altre cantó de l’escenari i arriba just a temps de tornar a sacsejar aquelles tiges metàl·liques i fer que els plats recuperin l’horitzontalitat i la velocitat... just al moment que s’adonen que n’hi ha un altre a punt de caure a l’altre cantó. I se n’hi va a tot drap! És angoixant! I durant uns anys la nostra vida va ser una mica així.
La feina al taller, acompanyar la Laura als entrenaments i partits de bàsquet i la Irene a les classes i concerts de piano, col·laborar en les feines de la casa, dur al dia la comptabilitat de l’empresa... Mica a mica vaig anar perdent els moments d’anar al bar a veure el futbol amb els amics, de baixar al cine a Manresa i fins i tot d’anar a pescar els diumenges al matí. Llavors no em semblava malament fer aquelles renúncies pel bé de les meves donetes, però amb el temps em van anar passant factura perquè vaig quedar cada cop més tancat a casa. I ho trobava a faltar! Però l’objectiu era seguir fent moure tots els plats sense que en caigués cap. I ho vam aconseguir!
L’espectacle va avançant i ara arriben les palmeres gegants. Un xiulet esquinça l’aire mentre una ziga-zaga de llum s’enfila més i més, cel amunt. Quan arriba dalt de tot, esclata i les espurnes de colors davallen de manera concèntrica com les fulles d’una palmera mentre se senten els “Oooh” del públic. Són les figures més altes i espectaculars, unes d’un color i unes d’un altre fins que arriba la més maca. La millor. Una palmera que, quan tot just comença a decaure, duu una segona palmera amagada que apareix sobre la primera i per un moment omple tot el cel de llums de colors.
L’Esperança va ser la palmera meravellosa que va il·luminar la meva vida. Ella li va donar sentit a tot i sense ella no haguéssim pogut fer-ho. Encara que a vegades ens enganxàvem i no érem pas un model de parella romàntica, ens estimàvem de veritat i ens compenetràvem. A vegades ens enteníem només amb la mirada i sabíem perfectament què estava a punt de dir l’altre o què estava pensant. I quan comprovàvem que ho havíem encertat, rèiem com nens petits, contents de coneixe'ns tant a fons. Sempre vam procurar ajudar-nos a fer la vida més fàcil, sempre vam respectar-nos, sempre vam cuidar-nos l’un a l’altre. I durant uns llargs anys sort en vaig tenir d’ella. Fins que el maleït Alzheimer se la va començar a endur en vida.
Va ser molt cruel baixar d’aquella palmera de colors i aterrar en un món en blanc i negre. Per sort la malaltia va anar relativament de pressa i no va semblar que patís gaire. Però ser espectador d’aquella ràpida davallada va ser molt dolorós. Quan em travessava amb aquella mirada líquida i inexpressiva, incapaç de seguir cap diàleg, havia de fer un gran esforç per seguir-li parlant amb normalitat de les coses que passaven al poble i inventar-me el que no sabia de les nenes. Volia creure que aquelles informacions podien arribar a enganxar-se en algun replec del seu cervell i, algun dia, permetre-li breus contactes amb la realitat. Però els seus records eren com un estel del qual s’havia trencat el fil i s’escapaven pel cel de la seva existència sense cap mena de rumb ni direcció.
Quan me n’acomiadava i arribava a casa, sense gana, acabava plorant sol al sofà fins que un dia les llàgrimes se’m van assecar i vaig començar a apagar-me jo també. La tristor va niar dins meu i ja mai no en va marxar. Les últimes setmanes només seia al seu costat i li agafava la mà mentre escoltàvem les cançons dels bons moments. I quan va morir, em vaig quedar sense Esperança. En tots els sentits.
Ara arriba el moment que menys m’agrada de l’espectacle pirotècnic. És com un bombardeig intens i frenètic en què s’encadenen les fortes explosions. Destaquen per la contundència dels impactes sonors: pam! pam! pam! pam! I quan penses que ja en tens prou, n’arriben més i més i més. I no entens quin sentit té aquella agressió constant a les teves orelles. Una agressió que tampoc no queda compensada per la bellesa visual, perquè, tot i que cada explosió correspon a una figura de color, comparades amb les precioses palmeres que han esclatat moments abans, aquestes no els arriben ni a la sola de les sabates. Per a mi, és la part més lletja i prescindible de l’espectacle. I a la nostra vida també hi va haver una part lletja. Uns anys en què es van anar ajuntant tot de fets que van anar entristint el dia a dia.
La Laura va començar a festejar amb un noi que li va fer deixar el bàsquet i la va anar allunyant de nosaltres de mica en mica. Quan es van casar, van anar a viure a València per la feina d’ell i llavors pràcticament vam deixar de veure’ns. Va ser tan gradual que, quan en vam ser conscients i vam intentar recuperar-la, ens vam adonar que ja no li calíem per res ni es feia sensible a la nostra necessitat de mantenir el contacte: l’havíem perduda.
Enmig d’aquest dolorós procés, la Irene va aconseguir una beca per fer estudis superiors de piano a Corea. Un cop allà, es va enamorar d’un coreà i es van instal·lar definitivament a l’Àsia, de manera que vam passar a veure-la gairebé només algunes vacances de Nadal. En pocs anys i sense estar preparats ens vam quedar tots dos sols, orfes de filles.
I llavors em va afectar una de les crisis econòmiques que periòdicament sacsejaven les petites empreses i vaig haver de tancar el taller abans de quedar arruïnat pels deutes. A pocs anys de la jubilació, vaig haver d’anar alternant entre períodes d’atur i petites feines temporals de poca categoria. Vaig caure en una depressió, mai diagnosticada ni tractada, que em va fer patir de valent i, de retruc, a la pobra Esperança. Sort en vaig tenir d’ella que va estar en tot moment al peu del canó, animant-me i ajudant-me, però em va costar Déu i ajuda sortir-me’n!
I després, un cop jubilat i recuperat, encara vam poder passar uns quants anys de dolça estabilitat, abans que caigués a les urpes de la malaltia. Però llavors ja havíem perdut bona part de l’alegria de viure i ens havíem resignat a conformar-nos amb poca cosa perquè era tot el que teníem: nosaltres dos i una salut acceptable. El degoteig de males experiències de l’etapa anterior ens va impedir mantenir il·lusions que anessin més enllà d’aquest anar fent amb el que vam consumir els últims anys.
I ara estic sol i vell, que és molt pitjor que ser vell. Les filles tenen muntada la seva vida lluny de mi. Els nets no els he vist gairebé mai en persona, només fotos i alguna videotrucada que em costa moltíssim de seguir. Es cuiden de mi bàsicament els veïns i una neboda que viu a Artés. És ella qui va passant a dur-me el que necessito i em porta al metge. Si no fos per ella... Però tot plegat, és una vida que ja no tinc ganes de viure. No em sabria gens de greu plegar veles. Estic preparat.
Les fulles de les alzines que tinc just a sobre dringuen empeses per una ventada que em fa adonar que he anat agafant fred aquí al banc. M’hauria d’haver posat un jersei perquè ja sé que a finals d’estiu, si bufa la marinada, molesta una mica i cal abrigar-se. Entraré dins del cotxe. El castell de focs està a punt d’acabar-se i d’un moment a l’altre sonaran els tres trons que el tancaran.
Intento aixecar-me, però em quedo a mig camí. Faig força amb el bastó contra el terra i, quan començo a incorporar-me, una fiblada al pit coincideix amb el primer dels tres trons. És un dolor agut i desconegut al qual reacciono amb sorpresa. És com una opressió molt forta, com si se m’haguessin posat quatre o cinc persones a sobre i no em deixessin respirar. I al mateix temps sento una mena d’escalfor que comença a irradiar cap al braç esquerre i que relaciono amb un possible infart.
Un còctel de sensacions se m’acumula just quan esclata el segon tro i em quedo assegut al banc preparat per al final dels finals. Una suor freda em recorre l’esquena i em costa respirar, però al mateix temps se m’apareix la idea de retrobar-me amb l’Esperança i aquest és un pensament agradable que em provoca un somriure i una tranquil·litat que s’imposen sobre el dolor toràcic. Potser és allò de les hormones que segreguem en situacions de perill. Si és que m’estic morint, el patiment o la por que em podrien inundar queden dominats per una agradable sensació de pau i benestar.
La meva vida acabarà just quan acabi el castell de focs i ho trobo bonic. Perdo la consciència i les forces m’abandonen just quan esclata l’últim tro.
Me’n vaig entre aplaudiments.
