Elogi de la normalitat

M'agrada la normalitat. I no estic parlant tant de rutines i monotonies, com del neguit que em comporten els dies "especials".
Els dies "especials" socialment generen unes expectatives tan altes, que em neguitegen. Parlo de sants i aniversaris o de festes com el carnestoltes, el cap d'any, etc.

Quan és el dia del teu aniversari, tothom et demana "Com ha anat el dia?" i tothom espera que diguis "Molt bé, ha estat un dia fantàstic". Però normalment no és així. Normalment has de fer mans i mànigues per permetre que tothom qui et vol felicitar et pugui felicitar (fins i tot a vegades et cal anar a domicili per tal que et puguin felicitar); has d'estar tot el dia pendent del telèfon; si vols portar esmorzar a la feina has d'anar de bòlit per tenir-ho tot a punt (llevar-te una mica més d'hora, anar-ho a comprar, no descuidar-te res...) I normalment tot això afegit a un dia normal de feina, d'anar a buscar els nens, etc., etc. Per resumir-ho: un dia estressant!

Si vols viure les festes populars socialment també et comporta pensar en com et vestiràs, on aniràs, amb qui quedaràs, què portarem....
Per exemple el Fi d'Any. Quanta gent ha de rumiar com es vestirà, a casa de qui anirà, quins regals intercanviaran, quin menú faran (si l'àpat es fa a casa) o a quin restaurant s'anirà i quin dineral hi deixaran (si es fa fora) i potser fins i tot on aniran després a ballar o a prendre una copa... Segur que hi ha molta gent que fa això i s'ho passa la mar de bé, però jo, si hagués de fer tot això, m'atabalaria i no en gaudiria gens ni mica.

Nosaltres per Fi d'Any, fa molts anys que quedem amb uns amics (el Jordi, l'Agnès i les seves filles). O a casa seva o a casa nostra. Cuinem alguna cosa senzilla que ens vingui de gust. Estem vestits com si estéssim a casa, amb roba esportiva i fins i tot sabatilles. Fem la xerradeta, anem badant a la tele, mengem el raïm, tirem 4 serpentines i seguim petant la xerrada. I quan tenim son ens n'anem a dormir, sense cap compliment.
Com un dia normal... bé, com un dia normal, tampoc... Com un dia especial, però guarnit de normalitat. Sense complicar-nos la vida, ni disfressar-nos, ni sentir-nos artificials, ni fer res que ens surti forçat. I ens ho passem bé.

I ja sé que no és qüestió de riqueses, però em ve al cap aquella frase de "No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita"... Doncs això, que jo no necessito gaires extres. Doneu-me la meva dosi de tranquil.litat i de petits plaers, bona companyia i ja en tinc prou. Prefereixo la normalitat a les coses extraordinàries.
Les coses extraordinàries que m'agraden són les que sovint em trobo amagades dins de la normalitat...

Un altre Nadal

Avui, dia de Sant Esteve, hem anat a dinar a casa dels meus pares i ens hem reunit la besàvia, els avis i tots els germans (menys el Sergi que està a Brasil), parelles i fills. La meva neboda Jana i la meva germana Raquel estan aprenent a tocar la guitarra i vam quedar que les portaríem i intentaríem tocar algunes cançonetes. I així ho hem fet. I en aquells bonics moments de família i cançonetes amb la guitarra he recordat un altre Nadal...

...Era el 1994...
Aquell estiu el meu padrí i avi Emili havia tingut un seriós problema de salut. Havia hagut d'estar ingressat i operat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona per solucionar-li un greu problema de pressió intracranial que li havia afectat el cervell. S'havia recuperat força bé, però tenia ja una existència molt limitada: no podia caminar gaire, ni podia llegir, que havien estat dues de les seves grans distraccions. I de seguida l'atabalaven els sorolls i l'algarabia. Tradicionalment el dia de Nadal dinàvem a casa seva i el dia de Sant Esteve venien ells a fer el dinar a casa nostra. Però, donades les circumstàncies, vam decidir que aquell any per Nadal no aniríem a casa seva per no donar-los feina ni maldecaps.
Justament aquell any jo m'havia apuntat a una escola de música per aprendre a tocar la guitarra i començava a fer els meus "pinitos" amb aquell instrument. I estava molt il.lusionat pels progressos que anava fent.

Jo sempre havia estat molt unit al meu avi Emili, un lligam molt especial que ens feia més que avi i nét, més que padrí i fillol. Hi havia molta admiració i respecte i molta complicitat. I recordo que em va entristir molt pensar que després de tants anys de passar el dia de Nadal acompanyats per tots els néts, aquell any l'haguessin de passar ells dos sols... Entenia que no fos adequat que els omplíssim la casa de soroll i feina, estant com estaven, però tampoc no creia que estar ells dos sols el dia de Nadal fos la millor solució...
Mica a mica una idea es va anar formant dintre meu i finalment els vaig demanar als meus pares si els sabria greu que el dia de Nadal, en comptes d'estar amb ells, anés a casa dels avis a fer-los companyia. I els va semblar bé.

Aquell va ser un dinar de Nadal molt especial. Vam dinar nosaltres tres: l'avi Emili, la iaia Maria i jo. Un dinar tranquil i assossegat on tots vam estar molt a gust. I després de dinar vaig treure la guitarra i vaig tocar unes quantes cançons buscant l'aprovació de l'avi músic.
Ell era l'únic músic de la família. Havia tocat el trombó de vares i el bombardino en diferents orquestres i bandes musicals. I de sempre havia estat un melòman, col.leccionista de discos de jazz. I crec que encara no m'havia sentit mai tocar la guitarra.
I aquell dia vaig tocar per ell. Crec recordar que no vaig fer-ho malament i sé que ell em va dir que ho feia molt bé (sempre era el meu gran animador i sempre em deia que ho feia tot bé i m'animava i em felicitava). Recordo que, exagerat com era, va dir-me que a l'Andrés Segovia ja li havia sortit un competidor... ;-)
Va ser una sobretaula molt agradable. Vaig anar desgranant tot el meu limitat repertori, segurament intuint que potser seria una de les últimes vegades que podria tocar per ell i, efectivament, al cap de tres mesos escassos va morir. Recordant aquelles sensacions penso que potser va ser un dels Nadals més autèntics i veritables que he viscut...

I avui tocant la guitarra al costat de la Jana i la Raquel, envoltat de família i d'aquest esperit nadalenc, m'han retornat aquelles sensacions. I, tot i que em sembla que el tinc força clar, he tingut la sensació que estava molt a prop del sentit del Nadal... com aquell 1994.

Quarts de dues

Aquesta és l'hora que normalment veuen els meus ulls quan vaig a dormir. I no ho dic pas amb orgull...
Sóc conscient que això no és gens bo per al meu descans ni per a la meva salut, però, per un all o una ceba, són moltíssims els dies que això acaba succeint i tinc la sensació que el meu cos mica a mica s'hi va acostumant.

Partim de la base que normalment aconseguim deixar els nens al llit sobre les 9 h o quarts de 10 del vespre. Després ens toca el torn de sopar als adults i per tant poden ser les 10 o quarts d'onze quan ja hem enllestit el nostre sopar.
I llavors queden feines pendents. D'una banda les domèstiques que, en el meu cas, són rentar els plats i alguns dies plegar roba (sempre que puc els dilluns em dedico a planxar, però com que és una cosa més esporàdica, no la contemplarem). D'altra banda hi ha la feina de l'escola (corregir, programar, buscar informació, actualitzar el bloc del cicle...). De l'altra hi ha la feina personal a l'ordinador (actualitzar el meu bloc personal, llegir i contestar el correu electrònic...). I ja no parlem dels dies que ens fa gràcia mirar alguna cosa a la tele o de quan marxo de concert... Ni d'èpoques ja passades en que era el president de l'Associació de Veïns, o estava a la Comissió de Festes del poble o era el moderador de fòrums dintre d'un projecte telemàtic...

A vegades em trobo força cansat i penso "avui vaig a rentar plats, preparo la prova de català i a veure si a les 12 h. puc ser al llit...". Però gairebé mai no ho aconsegueixo perquè sempre acaben sorgint imprevistos. Potser rebo un correu electrònic que m'exigiex donar-li una resposta urgent, potser entro un moment al meu bloc i veig un enllaç a una plana que m'interessa i començo a badar i m'hi passo mitja hora que em desquadra tota la previsió. Potser l'Anna necessita l'ordinador i jo no puc anar-hi fins més tard i llavors tot s'allarga. Potser algú truca per telèfon i m'hi fa estar mitja hora, potser el Roc o l'Ona vomiten i els hem de canviar el llit i engegar la rentadora... Sigui pel que sigui, el desenllaç sempre és el mateix. Quan per fi apago l'ordinador, tanco el llum de la cuina, em rento les dents i em poso el pijama, el meu despertador marca una hora molt propera (per excés o per defecte) a les "1:30"

I això em passa tant entre setmana com els caps de setmana, però entre setmana hi ha un gran inconvenient: que a les "6:45" el despertador em fa sortir del llit. I això vol dir que dormo una mitjana d'unes insuficients poc més de 5 hores.
I encara hi ha qui diu que hauria de trobar hores per fer una mica d'esport...
Siusplau, no me les feu treure de les dormir, eh?

2010: any de concerts

Ara que arribem al final de l'any, a vegades és inevitable fer algun que altre balanç.
I jo l'altre dia pensava que aquest any he anat a molts concerts i, metòdic com sóc, vaig mirar l'agenda i vaig prendre nota de tots ells:

• 10 febrer: ASS TRIO
• 24 febrer: CELESTE ALÍAS
• 28 febrer: MUSIQUETES PER LA BRESSOLA
• 9 abril: QUIMI PORTET
• 20 maig: DANI FLACO
• 22 juliol: QUIM VILA
• 19 agost: MAZONI
  
• 26 agost: LA BRIGADA
  
• 30 setembre: ELS CONVIDATS
  
• 7 octubre: JOSEP THIÓ
  
• 22 octubre: BRODAS BROS
  
• 29 octubre: HOTEL, DULCE HOTEL
  
• 30 octubre: ESQUIROLS S. XXI
  
• 19 novembre: ELS AMICS DE LES ARTS
  
• 24 novembre: MARIA COMA
  
• 26 novembre: ELS PETS
  
• 9 desembre: POL CRUELLS
  

Algunes consideracions:

1.- Tots els concerts als quals he assisitit han estat d'artistes catalans. No ha estat una decisió predeterminada, però reflecteix que la majoria de la música que escolto últimament és música d'artistes catalans. I ja m'està bé.
2.- Segurament els millors concerts van ser els de Ass Trio, Quimi Portet, Mazoni, Els Amics de les Arts, Maria Coma i Els Pets. Però si m'he de quedar amb 3: ASS TRIO, QUIMI PORTET i ELS AMICS DE LES ARTS.
3.- De resultes dels concerts em vaig comprar alguns discos: Ass Trio, Celeste Alías i Maria Coma.
4.- La majoria de concerts han estat al Kursaal (9), al Sielu (3) o al Voilà (3). Dos van ser a la Casa-Museu Barral de Calafell. I encara em queden per descobrir alguns locals com la sala Stroika o La Peixera.
5.- M'encanta la música en directe. Gaudir de la comunicació entre els músics, la seva complicitat (mirades, somriures, gestos...), la seva capacitat d'improvisació, la qualitat artística, el virtuosisme instrumental o vocal, l'energia que flueix, la sensibilitat... En un bon concert pots rebre vàries glopades de tot això i són molt estimulants i reconfortants. M'alegro d'haver pogut assistir a tants concerts i espero mantenir-ho en propers anys.

I per acabar voldria dir que, malgrat tot, per a mi el concert més important del 2010 va ser el que es va celebrar al Centre Cívic de Calders el 23 de gener on, en comptes de ser entre el públic, vaig ser jo qui vaig posar-me al davant amb la meva guitarra i les meves cançons. Va ser una gran nit i torno a aprofitar per donar-ne les gràcies a tots els que la van fer possible.

Paraula de Pep Guardiola

Avui al Banc Sabadell he agafat un fulletó titulat "Una conversa amb Pep Guardiola", que recull la seva filosofia del futbol i de la vida i que han utilitzat per la seva darrera campanya publicitària.
En els darrers anys, Pep Guardiola s'ha guanyat el respecte i l'admiració generals per la gestió que està fent del primer equip de futbol del Barça. Evidentment el primer motiu és la qualitat del futbol que despleguen, però a ningú li passen desapercebuts els pilars "filosòfics" en que sustenta aquest futbol: el respecte als rivals, la solidaritat entre tots, el treball en equip, la humilitat...
Veure jugar el Barça és un plaer, però escoltar el seu entrenador i fins i tot la majoria dels seus jugadors també és un goig i fa que tots plegats ens sentim orgullosos d'aquest Barça.
Reprodueixo algunes frases d'aquest fulletó:

• "El que et fa créixer és la derrota, l'error"
• "...quan fas alguna cosa no has de creure que ho has de fer, has de sentir que ho has de fer. (...) Innoves si realment ho sents. (...) Quan les sento, hi vaig de dret, no tinc por i m'hi llanço."
• "Té a veure amb el sentit comú d'un entrenador que coneix els seus jugadors i els seus límits, fins on podem arribar. (...) Ells saben que tot el que els demano ho poden fer. Mai he demanat a un jugador cap cosa que no pugui fer, mai."
• "Perquè al final tot es redueix a sentir-se estimat. Es tracta de fer una feina que t'agradi i sentir-te estimat."
• "Jo reivindico sempre l'amateurisme de les coses, que facis la teva feina per amor, perquè ho sents, perquè t'agrada."
• "No feu ostentació de moltes de les coses que tenim perquè hi ha gent que ho està passant malament, sigueu discrets, sigueu humils."
• "Cadascú ha de lluitar per ser el millor i per fer-ho bé, però que sàpiguen que sols, sense la resta de l'equip, és impossible."

Ho llegeixo i m'agrada. I penso que moltes coses les aplico a la meva vida diària i a la meva feina com a mestre. O ho intento. I saber que la meva brúixola en certa manera marca aquest nord, em fa sentir bé.
Gràcies per les lliçons i per l'exemple, Pep.