Un altre Nadal

Avui, dia de Sant Esteve, hem anat a dinar a casa dels meus pares i ens hem reunit la besàvia, els avis i tots els germans (menys el Sergi que està a Brasil), parelles i fills. La meva neboda Jana i la meva germana Raquel estan aprenent a tocar la guitarra i vam quedar que les portaríem i intentaríem tocar algunes cançonetes. I així ho hem fet. I en aquells bonics moments de família i cançonetes amb la guitarra he recordat un altre Nadal...

...Era el 1994...
Aquell estiu el meu padrí i avi Emili havia tingut un seriós problema de salut. Havia hagut d'estar ingressat i operat a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona per solucionar-li un greu problema de pressió intracranial que li havia afectat el cervell. S'havia recuperat força bé, però tenia ja una existència molt limitada: no podia caminar gaire, ni podia llegir, que havien estat dues de les seves grans distraccions. I de seguida l'atabalaven els sorolls i l'algarabia. Tradicionalment el dia de Nadal dinàvem a casa seva i el dia de Sant Esteve venien ells a fer el dinar a casa nostra. Però, donades les circumstàncies, vam decidir que aquell any per Nadal no aniríem a casa seva per no donar-los feina ni maldecaps.
Justament aquell any jo m'havia apuntat a una escola de música per aprendre a tocar la guitarra i començava a fer els meus "pinitos" amb aquell instrument. I estava molt il.lusionat pels progressos que anava fent.

Jo sempre havia estat molt unit al meu avi Emili, un lligam molt especial que ens feia més que avi i nét, més que padrí i fillol. Hi havia molta admiració i respecte i molta complicitat. I recordo que em va entristir molt pensar que després de tants anys de passar el dia de Nadal acompanyats per tots els néts, aquell any l'haguessin de passar ells dos sols... Entenia que no fos adequat que els omplíssim la casa de soroll i feina, estant com estaven, però tampoc no creia que estar ells dos sols el dia de Nadal fos la millor solució...
Mica a mica una idea es va anar formant dintre meu i finalment els vaig demanar als meus pares si els sabria greu que el dia de Nadal, en comptes d'estar amb ells, anés a casa dels avis a fer-los companyia. I els va semblar bé.

Aquell va ser un dinar de Nadal molt especial. Vam dinar nosaltres tres: l'avi Emili, la iaia Maria i jo. Un dinar tranquil i assossegat on tots vam estar molt a gust. I després de dinar vaig treure la guitarra i vaig tocar unes quantes cançons buscant l'aprovació de l'avi músic.
Ell era l'únic músic de la família. Havia tocat el trombó de vares i el bombardino en diferents orquestres i bandes musicals. I de sempre havia estat un melòman, col.leccionista de discos de jazz. I crec que encara no m'havia sentit mai tocar la guitarra.
I aquell dia vaig tocar per ell. Crec recordar que no vaig fer-ho malament i sé que ell em va dir que ho feia molt bé (sempre era el meu gran animador i sempre em deia que ho feia tot bé i m'animava i em felicitava). Recordo que, exagerat com era, va dir-me que a l'Andrés Segovia ja li havia sortit un competidor... ;-)
Va ser una sobretaula molt agradable. Vaig anar desgranant tot el meu limitat repertori, segurament intuint que potser seria una de les últimes vegades que podria tocar per ell i, efectivament, al cap de tres mesos escassos va morir. Recordant aquelles sensacions penso que potser va ser un dels Nadals més autèntics i veritables que he viscut...

I avui tocant la guitarra al costat de la Jana i la Raquel, envoltat de família i d'aquest esperit nadalenc, m'han retornat aquelles sensacions. I, tot i que em sembla que el tinc força clar, he tingut la sensació que estava molt a prop del sentit del Nadal... com aquell 1994.