Elogi de la normalitat

M'agrada la normalitat. I no estic parlant tant de rutines i monotonies, com del neguit que em comporten els dies "especials".
Els dies "especials" socialment generen unes expectatives tan altes, que em neguitegen. Parlo de sants i aniversaris o de festes com el carnestoltes, el cap d'any, etc.

Quan és el dia del teu aniversari, tothom et demana "Com ha anat el dia?" i tothom espera que diguis "Molt bé, ha estat un dia fantàstic". Però normalment no és així. Normalment has de fer mans i mànigues per permetre que tothom qui et vol felicitar et pugui felicitar (fins i tot a vegades et cal anar a domicili per tal que et puguin felicitar); has d'estar tot el dia pendent del telèfon; si vols portar esmorzar a la feina has d'anar de bòlit per tenir-ho tot a punt (llevar-te una mica més d'hora, anar-ho a comprar, no descuidar-te res...) I normalment tot això afegit a un dia normal de feina, d'anar a buscar els nens, etc., etc. Per resumir-ho: un dia estressant!

Si vols viure les festes populars socialment també et comporta pensar en com et vestiràs, on aniràs, amb qui quedaràs, què portarem....
Per exemple el Fi d'Any. Quanta gent ha de rumiar com es vestirà, a casa de qui anirà, quins regals intercanviaran, quin menú faran (si l'àpat es fa a casa) o a quin restaurant s'anirà i quin dineral hi deixaran (si es fa fora) i potser fins i tot on aniran després a ballar o a prendre una copa... Segur que hi ha molta gent que fa això i s'ho passa la mar de bé, però jo, si hagués de fer tot això, m'atabalaria i no en gaudiria gens ni mica.

Nosaltres per Fi d'Any, fa molts anys que quedem amb uns amics (el Jordi, l'Agnès i les seves filles). O a casa seva o a casa nostra. Cuinem alguna cosa senzilla que ens vingui de gust. Estem vestits com si estéssim a casa, amb roba esportiva i fins i tot sabatilles. Fem la xerradeta, anem badant a la tele, mengem el raïm, tirem 4 serpentines i seguim petant la xerrada. I quan tenim son ens n'anem a dormir, sense cap compliment.
Com un dia normal... bé, com un dia normal, tampoc... Com un dia especial, però guarnit de normalitat. Sense complicar-nos la vida, ni disfressar-nos, ni sentir-nos artificials, ni fer res que ens surti forçat. I ens ho passem bé.

I ja sé que no és qüestió de riqueses, però em ve al cap aquella frase de "No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita"... Doncs això, que jo no necessito gaires extres. Doneu-me la meva dosi de tranquil.litat i de petits plaers, bona companyia i ja en tinc prou. Prefereixo la normalitat a les coses extraordinàries.
Les coses extraordinàries que m'agraden són les que sovint em trobo amagades dins de la normalitat...