Una de Sabina

Avui he anat al teatre a veure l'espectacle "Hotel, dulce, hotel" dels "Hotel Cochambre" , un grup a cavall del teatre i la cançó que fa cançons de Joaquín Sabina i, entre cançó i cançó, fa entreactes a partir de frases del cantautor o parodia aspectes de la seva vida.
Ara feia temps que no escoltava les seves cançons i això que tinc molts dels seus discos i el tinc per un dels "grans". Per anar-me ambientant, al cotxe m'he posat alguns dels seus cd i he recuperat les sensacions d'admiració i simpatia per les seves cançons.
Per a mi en Sabina és sobretot un poeta, un poeta urbà, especialista en inventar comparacions, metàfores i imatges poderoses, emotives i màgiques que adornen les històries potser poc edificants o glamouroses que ens explica.
Amb ell em passa com amb els Beatles, en el sentit que té moltes cançons que m'agraden: "Calle Melancolía", "Princesa", "Así estoy yo", "Pongamos que hablo de Madrid", "Quien me ha robado el mes de abril", "Contigo", "Rosa de lima", "Tan joven y tan viejo"...
Avui al cotxe, però, n'hi ha hagut una que m'ha cridat l'atenció i crec que ha estat sobretot quan he sentit:

"Algunas veces vivo y otras veces
la vida se me va con lo que escribo..."

Així que us deixo amb "Que se llama soledad" i la meva admiració pel poeta Sabina.