Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:
setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon, Atemptat, Castell de focs, La carretera, Finestra, Piazzolla, Sputnik, Voltor, Núvols, Pluja... Espero que us agradi!
EMPENTA
Un bon dia va notar que ja no sentia la primavera dins la primavera. Feia un dia assolellat, cantaven els ocells, la gent s’havia tret capes de roba i somreia gaudint del Sol a la pell. Alguns fins i tot cantussejaven o xiulaven melodies despreocupades. Era tot primavera pura escampant-se sense trobar cap resistència. Però el Diego va sentir dins seu que alguna cosa el lligava a l’hivern.
Pensava en comptes de sentir. I això era com un llast que no el deixava enlairar-se i seguir el corrent general. Pensava en quina cara faria ella avui quan arribés a casa: si se li acostaria alegre amb un petó als llavis o si li diria un “Hola” escadusser i li passaria seriosa pel costat. Si se li apartaria seriosa i li retrauria alguna cosa a la que ell no havia donat cap importància o li parlaria engrescada de plans per al cap de setmana. Últimament la seva vida de parella era com una loteria i cada cop tenia menys ganes de comprar números.
Intentava recordar com era la seva vida abans de conèixer la Rosanna... Ell sempre havia estat un paio alegre i optimista, amb ganes de fer coses i gaudir-les. Però últimament quedava cada cop menys d’aquell Diego del passat. Sense haver-ho premeditat, intentava escurçar la distància entre l’alegria dels bons moments i la tristesa dels dolents. Si no arribava a entusiasmar-se massa per res, el daltabaix quan les coses es torçaven era menor i menys dolorós. Economia de subsistència. Però això l’obligava a deixar de ser ell i també era dolorós.
Ja feia gairebé tres anys que sortien, la Rosanna i ell. El primer any va ser meravellós. Tot. El sexe, les rialles, les aficions compartides, les trobades amb els amics de l’un i de l’altre, els viatges ells dos sols, els vespres de pel·lícula al sofà... Tot.
I li era impossible de trobar cap desencadenant, però un bon dia, de cop i volta, va arribar un retret per no haver fet o no haver dit o no haver pensat. De seguida ho van desdramatitzar i es van reconciliar abans i tot d’haver-se enfadat, però en va quedar la llavor. I en la seva relació hi devia haver terra fèrtil perquè aquelles males herbes van començar a créixer sense trobar aturador. I aquell prat per on caminaven descalços sense cap por de punxar-se, es va convertir en un camp de mines on cada paraula podia ser mal interpretada i cada gest podia convertir-se en un error.
I van començar els alt-i-baixos emocionals. Els dies fantàstics i lluminosos deixaven pas a d’altres de males cares i silencis interminables. El mateix comentari que un dia provocava riallades, un altre dia podia conduir a una discussió absurda i estèril. El Diego contínuament acabava sent presoner de les seves paraules i mica a mica va anar canviant d’actitud per poder ser amo i senyor dels seus silencis. Però els silencis també podien esdevenir motiu de recriminació i el desgast, de manera lenta però inexorable, va anar fent niu dins seu.
I un bon dia va notar que ja no sentia la primavera dins la primavera i per primer cop li va passar per la ment, com un llamp fugisser, la idea de deixar-ho córrer. Encara eren joves. No podien resignar-se a continuar aquella relació que s’havia convertit en una font de retrets i desencisos i que no feia altra cosa que empitjorar.
Aquest pensament era fàcil de construir, però quan el Diego s’hi acostava més, se sentia a la vora d’un penya-segat que es veia incapaç de saltar. El pis que compartien, les relacions familiars que havien anat teixint entre les dues famílies, els amics comuns, el ritme de vida... tot plegat s’havia anat construint al voltant d’aquella relació i era com la closca de la tortuga, protectora i confortable, de la que no sabia com desfer-se.
A més, ell tampoc no era tan valent i se li feia tot una muntanya tan gran que, en comptes d’encarar-s’hi, preferia anar transigint, a l’espera d’un dia bo que li donés esperances en què el rumb d’aquella nau a la deriva encara es pogués redreçar per dur-la a bon port. Tot i que molt en el fons sabia que anava de dret al naufragi. Un naufragi lent i amable que podia tardar molt temps en produir-se. Una llarga caiguda en la qual anar perdent les forces, l’energia, la fe i l’alegria de viure.
De tant en tant, tornaven a tenir un bon cap de setmana. Llogaven un apartament a la platja, sortien a passejar de bon matí, es banyaven i feien l’amor dins del mar llepant-se les pells salades, llegien i dormien sota el sol, anaven a un bon restaurant, gaudien de la música en directe de la terrassa d’un bar mentre prenien un combinat i tornaven a estimar-se entre els llençols de l’hotel. L’endemà anaven de compres i després a veure una bona pel·lícula, abans de tornar a casa enganyats, sentint-se encara la gran parella que havien estat. Però no durava.
Al cap de pocs dies qualsevol bestiesa servia per recomençar batalles i reobrir ferides i el Diego sentia que la tristesa el rodejava, el tenia assetjat per tots els fronts i no li deixava cap altra sortida que la rendició. Absoluta i incondicional.
Però no s’atrevia a ondejar la bandera blanca, continuava arrossegant-se en aquella relació que mica a mica l’anava erosionant. Petits granets de la seva manera de ser eren arrencats pel vent i es perdien, univers enllà. I cada cop era menys ell i més alguna cosa insípida i indefinida, un material modelable que s’anava adaptant a una realitat cada cop més feixuga i desagradable.
I adaptar-se era pensar, anticipar-se, reaccionar, corregir, resistir, anul·lar... Menys els dies de rebel·lia solitària en què reflexionava sobre tot això i pensava que no volia renunciar a la seva felicitat. Que per molt dur i difícil que se li fes, potser era millor reunir el valor i passar el mal tràngol d’una ruptura a canvi de recuperar la frescor i la possibilitat de tornar a ser feliç i, sobretot, ser ell mateix.
Necessitava una empenta. Algú que li mostrés el seu suport i fos al seu costat per ajudar-lo a prendre la decisió. Que l’ajudés a bandejar els dubtes, que l’animés a arribar fins el final, sense perdre de vista l’objectiu, que no era altre que la seva felicitat. I no hi havia ningú que pogués jugar aquest paper perquè el Diego no havia compartit amb ningú els seus neguits. Ningú no podia ni imaginar-se el daltabaix que estava passant en una relació que, de portes enfora, a tothom li semblava sana, robusta i duradora.
Per sort, el Diego creia en el destí i les teories que afirmaven que a l’univers tot passava per algun motiu i res no era producte de l’atzar.
Un bon dia va despenjar el telèfon que sonava a una hora intempestiva i anunciava “Número desconegut” a la pantalla. En circumstàncies normals, només l’hagués silenciat o hauria penjat la trucada i agregat aquell número a la llista de números brossa. Però alguna cosa en el seu interior va dir-li que havia de respondre aquella trucada i així ho va fer.
Quan va acostar-se l’aparell a l’orella, va sentir una veu estranya i una mica pastosa que, sobre una melodia coneguda que no arribava a identificar, li deia:
- Has de fer-ho. No esperis més i fes-ho. No te’n penediràs -i va penjar.
Per al Diego aquelles paraules van ser un senyal. Fins i tot les va anotar mentalment, mentre taral·lejava aquella melodia de fons que estava segur que coneixia, però a la que no aconseguia posar nom:
I hope someday you'll join us. And the world will be as one...
No es va qüestionar ni d’on venien, ni quines conseqüències li podia comportar seguir aquell consell. La trucada desconeguda per a ell simplement va esdevenir un senyal de l’univers que l’esperonava a tirar endavant allò que tantes vegades s’havia plantejat, però mai no havia reunit el valor per executar. Ara sabia que podia fer-ho. Que havia de fer-ho.
Li va costar. Va ser dolorós i llarg. Plors, insults, amenaces i fins i tot pèrdues econòmiques que va assumir sense importar-li perquè, arribats fins allà, ja només li importava tirar-ho endavant i alliberar-se.
I ho va aconseguir.
Va acabar posant el punt i final a la seva relació amb la Rosanna i va deixar el comptador a zero per començar una nova vida en què pogués ser ell mateix. Va necessitar un llarg període d’adaptació per anar canviant hàbits i acostumar-se a coincidir amb les persones que havien conegut com a parella i ara reaccionaven amb incomoditat davant la seva presència. Va reprendre el contacte amb amics que feia temps que no veia i va buscar noves activitats per conèixer gent nova. I així, mica a mica, va anar pujant pell nova a l’epidermis de la seva existència fins a fer saltar la crosta de la ruptura, de la que només en va quedar un lleu senyal en forma de discreta cicatriu.
Per primer cop en molt temps se sentia ple. Tranquil. Feliç. En pau amb ell mateix i amb el món. Content i convençut dels pas que havia fet. I al seu voltant les peces van començar a encaixar i la vida va anar fluint. Va enfortir relacions amb noves amistats, va tenir noves parelles amb qui va passar bones estones sense acabar de comprometre’s, va encetar aventures laborals que el van enriquir i el van fer créixer...viure era com anar surfejant les onades amb la música dels Beach Boys i un somriure als llavis.
Feia ja gairebé dos anys que havia deixat la seva relació amb la Rosanna, quan un dia va anar a sopar amb el Bernat i el Marcel, uns amics amb qui havia agafat molta confiança. Bona companyia, bon menjar -regat amb un bon vi-, música agradable i uns gintònics per allargar la vetllada, filosofant sobre tot i res.
El Diego havia begut una mica més del compte. Es trobava una mica lent de reflexes i amb la rialla fàcil. Però al mateix temps sentia com els seus pensaments fluïen amb una gran clarividència, amb aquella estranya sensació de poder trobar la solució a qualsevol problema.
- Un sempre pot prendre l’última decisió, però a vegades costa fer el pas. Som animals de costums i els canvis ens desestabilitzen -explicava el Bernat parlant d’un possible canvi de feina-. Ara soc encarregat i estic molt ben considerat. Conec tots els topants de l’empresa, sé de quin peu calça tothom.
- Més fàcil m’ho poses -va replicar-li el Marcel-. Per això ara no és un bon moment per marxar. Ara has d’aprofitar que ho domines tot a la perfecció i demanar un augment de sou. Segur que te’l donaran perquè no trobaran ningú que els porti el negoci millor que tu.
- Però quedar-me aquí és conformar-me i jo sé que, amb tot el que he après i en el moment personal que estic, puc aspirar a més. Si enviés currículums, estic convençut que tindria ofertes que serien més atractives i estimulants per al meu progrés.
- No pots estar convençut. No pots saltar al buit sense tenir una xarxa.
- Per això no em decideixo. Em fa por el risc. Però al mateix temps sento unes pessigolles immenses pensant en la possibilitat que tot sortís bé.
Després d’aquestes paraules es va fer un silenci d’aquells que a vegades interrompen una conversa i fan que la gent digui: “Ha passat un àngel”. Tant el Marcel com el Bernat van girar la vista cap a el Diego, que feia estona que no deia res i només somreia des de la seva butaca.
- De què rius? -li va etzibar el Bernat.
El Diego va mantenir el somriure i se’l va mirar com si estigués arribant des de molt lluny. Després va tornar a deixar la mirada perduda, intentant retenir un record llunyà i arrossegant les paraules per efecte de l’alcohol va dir:
- A vegades necessitem una empenta que ens aboqui a fer el pas... Sense l’empenta no ho faríem mai...
- Diego, em sembla que avui en portes més al cap que als peus -va dir-li, sorneguer, el Marcel.
- Sí, sí, tu riu tant com vulguis, però sé del que parlo...
- El que tu diguis, Diego -va concloure el Marcel sense prendre-se’l seriosament.
- He begut una mica massa. D’acord. Però sé el que estic dient... Ara necessitaries una trucada...
I amb la mà va començar a buscar dintre de les butxaques dels pantalons mentre els seus amics se’l miraven enriolats.
- No em diràs que busques el mòbil -va dir-li el Marcel.
- Ni més ni menys. Vull trucar el Bernat per donar-li l’empenta que necessita.
El Bernat va somriure, intercanviant mirades còmplices amb el Marcel i, quan va estar segur que el Diego el mirava, li va assenyalar la taula on descansava el mòbil que buscava als pantalons.
- Gràcies -va contestar el Diego aixecant-se per engrapar el telèfon i tornar ràpidament a aclofar-se a la cadira.
Va apropar-se la pantalla als ulls, amb evidents dificultats per llegir els menús on buscava i mica a mica va anar manipulant-la fins que, amb aire triomfal, va prémer un últim botó i va posar-se el mòbil a l’orella. Mentre esperava el to de trucada va parar atenció a la música que sonava que no era altra que l’”Imagine” de John Lennon en una versió chill out, que primer costava una mica d’identificar, tot i que estava molt ben produïda:
Imagine all the people Livin' life in Peace...Youu-uh
Segurament no havia marcat el contacte que ell es pensava, però no se’n va adonar, pendent com estava de la música d’ambient.
You may say I'm a dreamer, but I'm not the only one...
Quan va sentir que el to de trucada canviava, amb la seva veu pastosa, afectada per l’alcohol, i plenament convençut que parlava amb el Bernat, va dir:
- Has de fer-ho. No esperis més i fes-ho. No te’n penediràs -i va penjar.
I hope someday you'll join us. And the world will be as one...
Només després d’haver penjat, es va adonar que el Bernat no tenia el telèfon a la mà i que no havia pas parlat amb ell. Va voler mirar el registre de trucades per saber a qui coi havia adreçat aquelles paraules i va trobar que el mòbil estava reiniciant-se.
No entenia res, però alguna cosa enmig dels seus pensaments emboirats va començar a definir-se. Era una cosa tan impossible que, de cop, va notar que se li posava la pell de gallina i una mena d’esgarrifances li recorrien l’esquena, fent que les llàgrimes li pugessin als ulls i deixant-li tot el cos cobert d’hipersensibilitat.
De cop va viatjar dos anys enrere, cap a la trucada misteriosa de remitent desconegut que havia rebut en aquell moment tan crucial de la seva vida. Per primer cop en tot aquell temps va reconèixer la melodia que havia acompanyat aquelles decisives paraules. I fins i tot la veu.
Va quedar-se tan esmaperdut, que ni tan sols es va adonar de la manera que el miraven els seus amics, entre divertits i preocupats.
- Estàs bé, Diego? -va demanar-li el Bernat.
- Doncs... -va començar a contestar sense saber ben bé què dir- La veritat és que no ho sé, però agraeixo a l’univers la trucada que t’acabo de fer.
El Bernat va mirar-lo indulgent i va desbloquejar el seu mòbil per mostrar el registre de trucades. Oferint-li la pantalla li va dir:
- A mi rai no m’has pas trucat.
I el Diego va dir en veu baixa, més per a ell mateix que per als altres:
- Ja ho pots ben dir, ja. Ja ho pots ben dir.
