EL PESSIC DE SEMPRE
M'emporto sempre més del que deixo,
torno més savi, torno més ric.
Però ara ja noto el pessic de sempre,
ja arriba l'hora del trist comiat.
El cap em diu que no cal patir-hi,
que ja ho sabia, que és natural,
que dotze mesos passen de pressa,
que els bons records m'acompanyaran.
Però el cor voldria quedar-se sempre
en un agost que no s'acabés.
Sentir tot l'any el so de les ones,
amo absolut de tot el meu temps.
Malbaratar-lo, dilapidar-lo,
ser milionari del gran tresor.
Veure com passen, lentes, les hores
i aprofitar-ne fins l'últim gram.
Em poso el repte de mantenir-ho
quan la rutina em faci dubtar.
Tancaré els ulls, sentiré les ones
i aquesta calma m'abraçarà.
No serà fàcil, però, mica a mica,
se'm va empeltant el que aprenc aquí,
davant la platja, peus a la sorra,
en pau amb mi i amb el món sencer.
Si l'experiència -tothom en parla-
esdevé un grau que ens fa ser millors,
puc intentar-ho i, des de casa,
afrontar el món com he après a fer.
No sé acabar aquest darrer poema,
potser l'hauré de deixar inconclús,
la porta oberta i, de puntetes,
marxar silent sense fer soroll.
(Eladi Martínez)
#estiu26 #poemes #passodinsta #calafell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada