Calafell 2010

Hem passat 17 dies a Calafell i els hem ben aprofitat. I com ja he comentat altres vegades no és pas que haguem fet moltes coses, però hem estat junts, hem gaudit de la mútua companyia sense presses, ens ho hem passat bé, hem somrigut molt, hem descansat...
I com que no he posat peus de foto us explico algunes de les coses que podeu veure en l'àlbum Picasa del final de la notícia:
- hem celebrat el sant del Roc i el 40 (!) aniversari de l'Anna, amb els respectius muntatges i regals.
- hem tingut la companyia dels avis Josep i Mª Dolors tots els dies i del Guiu i la Rat gairebé 10 dies.
- els 3 cosins han dormit junts a la mateixa habitació amb la tieta Rat.
- el Roc va anar al Diver (parc d'aventures del Vendrell) a fer d'aprenent d'escalador amb el Pol (el fill de la Sònia, companya de feina).
- hem tingut algun dia de tempestes, llamps i trons.
- els nens han fet bombolles de sabó, han fet volar estels, han fet castells a la sorra (i no només el típic castell omplint la galleda de sorra sinó obres més ambicioses com una reproducció del Pont de Besalú o una casa per als Teletubbies), han tingut una barca que han fet servir més aviat de banyera, han menjat crispetes, han anat al boti-boti, han passejat amb patinet, han anat a parcs infantils a la sorra...
- hem fet una passejada d'una hora i mitja amb el trenet turístic de Calafell.
- hem admirat les obres dels artistes de la sorra, sobretot una d'un cocodril que ens va deixar bocabadats.
- vam fer 2 visites: al Càmping Stel de Roda de Barà (impressionant piscina infantil) per passar la tarda-vespre amb el Jordi, l'Agnès, la Cèlia i la Mireia; i al Càmping Els Prats de Montroig del Camp per passar el dia amb la Jemina, l'Àngel, l'Oriol i el Dídac.
- hem descobert la cançó "Soy una taza, una tetera..." que escoltàvem, cantàvem i ballàvem a l'hora de sopar per evitar que alguns s'adormissin sense haver acabat de sopar.

I, a part d'aquestes coses més extraordinàries, allò que deia al començament: descansar i passar-ho bé. Vacances en família tranquil.les i profitoses. Potser un altre dia us explico el que he fet a nivell més personal (tocar la guitarra, llegir, anar de concerts...), però avui us deixo amb les fotos familiars.

Tardorenc

Aquesta és la meva última nit a Calafell. Demà tornem a casa i demà-passat (1 de setembre) comencem a treballar.
Ho porto bé. No hi ha problema. Però vulguis que no, suposa un final d'etapa, el final d'un llarg i privilegiat estiu que penso que cada cop sé aprofitar millor per fer menys coses però fer-les més ben fetes i gaudir-ne més.
En moments com aquests sempre em ve al cap una cançó del "Duo Dinámico" que havia sentit en alguna pel.lícula quan devia ser força petit:

El final... del verano... llegó... y tu partirás...
yo no sé... hasta cuando... este amor... recordarás...

Per generació, pràcticament no em tocaria conèixer aquesta cançó però em fa gràcia pel que té de melodramàtic en la manera com enfoca el final de l'estiu.
En el meu cas no és perquè suposi el final de cap amor d'estiu, però si que és sempre un trencament. Deixar de tocar la guitarra davant del mar, deixar de llevar-se relativament tard, haver de tornar a agafar el rellotge (durant l'any en porto dos, un a cada mà, però a l'estiu vaig sense), haver de tornar a anar "a toc de pito" deixant els nens de pressa i corrent per anar a treballar...
Resumint i simplificant molt: passar de la llibertat a la rutina.

I un any, fa ja força anys, des d'aquí mateix, la nit abans de deixar la llibertat de Calafell per tornar a la rutina, vaig fer un poema. Llavors no ho portava tan bé com ara. Eren dies d'una certa tristesa i melanconia, era un cert trauma acabar les benaurades vacances i tornar a treballar. Aquell poema es va dir TARDORENC i més tard va passar a ser una cançó de NÀUFRAGS.
Aquest any l'he recuperat, l'he tornat a cantar i penso que encara m'agrada i que presenta unes bones imatges i un bon equilibri entre el drama d'aquest final d'un període fantàstic com és l'estiu i la desdramatització de saber que és un procés cíclic amb el qual hem de trobar-nos cada any i que, per tant, hem d'assumir i acceptar.

Us deixo amb el text i un fitxer de so amb la cançó cantada pels Nàufrags (apugeu el volum de l'ordinador perquè té el so força baix ja que prové d'una cinta de caset que van passar-me a cd i la qualitat... és la que és... però té un gran valor sentimental)
Espero que us agradi i que us sigui lleu el final de l'estiu.

TARDORENC
Un altre estiu que es mor com el de l'any passat
i llàgrimes escasses per acomiada'l.
El sol es pon i ve l'hivern: tot és normal.
I accepto el canvi natural
i no em plantejo rebel.lions.
L'esperit indòmit ja ha acceptat que mor l'estiu
i ningú ha de plorar.

Acceptarem que torna el regne de grisor,
d'un mimetisme cruel i absurd, de tots igual.
I deixarem de ser individus diferents:
bategarem amb un sol cor,
amb una sola queixa al cor,
amb una única pressa, un sol despertador...
rutina, altre cop.

Un altre estiu que es mor com morirà cada any
i la trista tardor vetllant el cos inert
i repartint esquel.les que recollirem
distrets i indiferents,
plenament convençuts
que res pot ser pitjor, que aquest estiu se'n va...
però ja tornarà.

Dos moments

Portem gairebé dues setmanes aquí a Calafell i en un ambient de relaxament, tranquil.litat i gairebé indolència anem passant els dies intentant gaudir del seu tempo, sense que se'ns escapin de les mans. Això últim acostuma a succeir quan passes els dies sense parar de fer coses i d'anar amunt i avall. Aquí l'únic "amunt i avall" és del setè pis de l'apartament (amunt) a la platja (avall) i viceversa.

Enmig d'aquest ambient acostumen a passar petites coses satisfactòries (a vegades no arriben a allò dels "petits plaers" però s'hi acosten). Avui vull explicar dos moments de fa dos dies...

1.- Estem a la platja. El Roc juga amb la pala i el rasclet a la sorra i immers en la seva construcció no s'adona que acaba de fotre-li una palada de sorra al senyor que tenia darrere seu, un home d'uns 70 anys o més que s'espolsa la sorra visiblement malhumorat, tot i que no diu res. Immediatament crido al Roc:

- "Roc!! Has vist què has fet?? Li has tirat sorra a aquest senyor!!! Demana-li perdó!!"

Ell queda sorprès, desarmat, avergonyit i espantat. Em mira i voldria que la terra se l'empassés. Vol fer-me cas, però no sap com fer-ho. Diu un "perdó..." fluixíssim i mirant al terra o a l'altra banda d'on hi ha el senyor. Li dic que vingui i arriba a la meva cadira i se'm posa a plorar desconsoladament dient que ho ha fet sense voler.

Jo li parlo sense estar enfadat. Ja sé que no ho ha fet expressament, però li explico que ha d'anar amb compte i que ara ha d'anar a demanar-li perdó a aquell senyor. Ell diu que li fa vergonya anar-hi sol i em demana que li acompanyi. Hi anem tots dos i ell li diu "Em perdones?". L'home és castellanoparlant i em demana "¿Qué dice?". Jo li contesto "Le está pidiendo perdón". L'home somriu, content del detall, i li diu "No tienen importancia". Jo li faig un petó al Roc i continuem cadascú amb les seves coses: jo llegint i ell jugant amb la sorra.

Al cap d'una bona estona, en un moment que el Roc torna a estar amb mi sota el paraigües, aquell senyor castellanoparlant s'acosta a nosaltres. Li demana al Roc que com està i vol saludar-lo donant-li la mà. Ell va seguint el joc. Llavors es dirigeix a mi i em diu (més o menys):

- "Me ha gustado mucho lo que ha hecho antes el niño... bueno, me ha gustado lo que ha hecho usted... lo tiene muy bien educado... ahora lo comentaba con mi mujer y decíamos que creíamos que ya no quedaba gente como nosotros... pero por suerte no es cierto".

I s'acomiada i em deixa allà cofoi de mi mateix i del Roc a qui li explico de què hem parlat amb aquell senyor. I el torno a felicitar. Una bona dosi de reforç positiu que farà que si un altre dia s'equivoca i molesta algú, no li costi demanar perdó... encara que molt millor si aprèn a fixar-s'hi més...

2.- El mateix dia és l'aniversari de l'Anna que fa 40 anys. Al llarg del dia hi ha diversos moments en que rep detalls, sorpreses i regals i em quedo amb la seva cara de felicitat i alegria que hem pogut veure repetides vegades.

...quan el Roc i l'Ona (i jo) li hem regalat unes roses...

...quan Guiu, Roc i Ona s'han disfressat amb vestimentes que ella havia portat de petita com a introducció dels regals (la bata de l'escola, la malla de gimnàstica, el vestit de catalaneta de caramelles, una disfressa de caputxeta vermella...)...

...quan anava llegint les 40 pistes del joc de pistes que li he preparat per endevinar el meu regal i anava mostrant cares de desconeixement total, de sospita, de confirmació que la sospita inicial era errònia, de segona sospita, de satisfacció perquè la sospita es confirmava, de incomprensió perquè el que semblava tan clar tornava a semblar que no podia ser i, finalment, d'alegria i satisfacció pel regal... Tota aquesta evolució del seu rostre ha estat molt interessant d'anar seguint, però em quedo amb el to general del dia que ha estat bàsicament d'alegria i felicitat, sense reserves...deixant-se anar.

M'encanta el luxe de tenir temps a l'estiu per recrear-me en aquests moments.

Concert de Mazoni

Estic de vacances a Calafell i avui he anat de concert.
Al Museu Casa Barral se celebra la tercera edició dels concerts de cantautors i aquest dijous 19 d'agost tocava MAZONI.
Primerament us he de parlar del lloc, un petit espai en el que només hi caben una quarantena de persones (no sé com els surten els números a l'organització) dins del Museu Casa Barral que és una antiga casa de pescadors de les que hi havia el segle passat a la costa catalana i de les que no en deu quedar pràcticament cap.
Si fa bo els concerts es fan en un petit escenari a l'aire lliure, on bona part del públic seu en fileres de 4 cadires amb un minúscul passadís al mig (dos cadires a banda i banda del passadís). Avui com que ha sigut dia de tempestes, han improvisat un auditori dintre mateix de la casa i estàvem pràcticament a tocar del Mazoni. Circumstàncies especials que feien que fos un concert diferent i prometedor.

Després l'artista: en Jaume Pla (Mazoni). És esquerrà, petit i discret, s'ha autodefinit com un home de poques paraules, però en canvi és un músic, intèrpret i compositor notable. Les seves cançons excel.leixen tan pel que fa a la lletra com a la música.
Les lletres són elaborades, però expliquen històries entenedores. I tenen l'encert de tenir els accents molt ben posats sense forçar gens la mètrica de les paraules per encaixar-les amb la música. I de tant en tant també aconsegueix bones rimes, sense forçar res, sembla que flueixin de manera natural.
I pel que fa a la música, en Mazoni sap treure de la seva guitarra molts més acords dels que jo coneixo, donant a les seves cançons uns matisos preciosos que acompanyen perfectament el desenvolupament de les històries que ens explica. Rítmicament és un virtuós de la guitarra i sap moure's còmodament tant en els temes més intensament rocanroleros, com en d'altres més psicodèlics amb reminiscències hindús o fins i tot ritmes més brasilers. Té cançons amb fragments obstinats i repetitius i en canvi en d'altres els dits volen sobre les cordes de la seva guitarra canviant d'acords contínuament per comunicar-nos estats d'ànim.
I tot això des d'una senzillesa i gairebé timidesa que faran que mai no sigui famós ni supervendes, però si mai en teniu l'ocasió us recomano que l'escolteu perquè és un artista que té coses a dir i sap dir-les ben dites.
I perquè us en feu una idea us enllaço al seu myspace d'internet per veure si podeu escoltar alguna de les seves cançons.

Complicitat

Tarda de vacances, havent dinat. Estem parlant amb els nens de què farem. Anirem a casa de la Jemina perquè el Roc i l'Ona juguin amb l'Oriol i el Dídac mentre nosaltres petem la xerrada. De cop l'Anna li diu al Roc:

- Saps què podríem fer?

I jo somric i li dic:

- Ja sé què li vols dir.

I ella somriu incrèdula i jo vaig a buscar un paper i apunto el que imagino que dirà i llavors ella li diu al Roc:

- Podríem anar a casa de la Jemina en bicicleta o en patinet...

I jo, triomfant, obro el paper on havia escrit: EN BICI O PATINET A CA LA JEMINA.
I riem tots dos (i els nens també perquè ens veuen riure) orgullosos i admirats de la complicitat que ha fet que un sabés el que diria l'altre sense tenir cap altra pista que una mirada, una rialla, un to de veu...
Ja fa 23 anys que som parella i això fa que de tant en tant ens endevinem el pensament d'aquesta manera. Llavors és quan ens acostumem a dir "És que et conec com si t'hagués parit..."

I en aquesta notícia també li he posat l'etiqueta de "petit plaer" perquè més enllà de tenir la intuïció d'imaginar el que pot dir o fer l'altre, hi ha moments en que en tens la seguretat: saps que ho farà o ho dirà. En el moment que dius "ja sé què diràs" sents unes pessigolles que et fan tenir-ne la certesa, és com si li llegissis el pensament i saps que no t'equivocaràs.
I quan llavors comproves que les sensacions eren reals, reps un esquitx de felicitat, gairebé podria dir de "tonta felicitat". Però en aquest "tonteria" penso que hi ha la satisfacció de constatar que la connexió i complicitat amb la persona estimada és tal que segur que no ens vam equivocar quan vam fer el pas... ara fa ja 23 anys...
I això, en els temps que corren, és una gran sort.