"Atemptat" (conte)

 Segueixo oferint-vos un conte mensual. Podeu recuperar els anteriors en els següents enllaços:

setembre, octubre, novembre, desembre, Nadal, gener, febrer, març, abril, maig, juny, juliol, agost, Caixa, Reykjavik, Plastilina, Oliveres, Lennon, Arxipèlag, Pedalant, Cadaqués, Guitarrista, Felicitat, Valenta, Tramuntana, Telèfon...

Espero que us agradi! 

ATEMPTAT

A la Federació Catalana de Tir Olímpic es van celebrar, per primera vegada, eleccions a la presidència. Cada sis anys, quan tocava renovar la Junta Directiva, es consensuava una única candidatura entre tots els membres i el que hauria de ser un procés electoral es convertia en un pur tràmit de ratificació. Però aquell cop va ser diferent.

A l’assemblea anual, Eduard García Sabata, diploma olímpic als Jocs d’Atlanta en la modalitat de pistola ràpida, va manifestar el seu interès per formar una candidatura. Però en el torn obert de paraules, Andreu Gelabert Solà, sis vegades campió d’España en carabina d’aire, va reclamar el seu dret a constituir una altra candidatura per enfrontar-s’hi en unes eleccions reals, per primer cop en la història de l’entitat.

Tots els membres presents a la sala recorden el silenci que va seguir a aquesta intervenció com el moment més incòmode mai viscut a la institució. Evidentment, l’Andreu Gelabert tenia tot el dret a presentar-s’hi, però la Junta Directiva va haver de córrer a buscar els Estatuts per recordar i comunicar els terminis i condicions d’un procés encara inèdit. I, més enllà de la novetat de la situació, a ningú se li escapava la llarga enemistat que enfrontava els dos candidats.

Per començar, encarnaven la rivalitat entre les dues capitals del Vallès Occidental ja que l’un pertanyia al Club de Tir Sabadell i l’altre al Club de Tir Terrassa. Però això no havia estat cap impediment per tal que anys enrere bastissin una bona amistat i fins i tot acabessin fent-se socis. Havien constituït una empresa de representació de roba esportiva d’una marca italiana (Gambetta), de la qual havien aconseguit l’exclusiva a Catalunya.

Els primers anys van ser durs, però van treballar amb constància i dedicació, fent molts quilòmetres per donar a conèixer la marca arreu del territori. Mica a mica van aconseguir introduir-la en moltes botigues i el cop d’efecte va venir quan el tennista italià Fabio Persetto va començar a guanyar tornejos i la seva imatge va esdevenir popular. Era el típic noi guapo i simpàtic, amb cara de trapella, i sempre vestia amb la marca Gambetta. Com totes les modes, aquella també va esclatar i de cop tothom volia portar aquelles samarretes, dessuadores, pantalons i sabatilles esportives. El volum de negoci es va incrementar exponencialment i van haver de reorientar l’estratègia empresarial.

Van contractar més personal i els dos socis fundadors van diferenciar clarament els seus rols. L’Eduard es va quedar l’àrea comercial, de relacions amb la marca, els clients i els proveïdors. L’Andreu es va fer càrrec de l’àrea econòmica: balanços, nòmines, inversions i estudis de mercat. Durant un any tot va anar com una seda: les vendes no paraven de créixer, van aconseguir que en Fabio Persetto assistís a diversos actes a Catalunya i cada vegada vivien millor.

Però, com tantes vegades passa, la cobdícia va interposar-se entre els dos. L’Eduard va rebre una oferta de la marca per incorporar-se a la junta general d’accionistes a canvi de vendre’ls la seva part de l’empresa i la va acceptar. Tot d’amagat del seu soci, que se’n va assabentar quan ja estava dat i beneït. 

Allò va significar la ruptura de la seva amistat i de qualsevol projecte compartit. L’Andreu també es va desprendre de la seva part de l’empresa, va desvincular-se’n totalment i des de llavors va procurar no coincidir amb l’Eduard. Només ho feia quan es trobaven en competicions de tir, afició que tots dos mantenien per separat als clubs de les seves respectives ciutats, tot i que ja procuraven no ensopegar ni haver-se de dirigir la paraula.

L’Eduard va aconseguir anar als Jocs Olímpics d’Atlanta i fins i tot va tornar-ne amb un diploma olímpic, una de les fites més importants d’aquest esport a nivell nacional. L’Andreu va ser campió d’España vàries vegades, però mai en la mateixa especialitat que el seu antic amic. Amb els seus brillants currículums esportius, tots dos van acabar formant part de la Federació Catalana de Tir, però continuaven evitant-se tant com els era possible.

Per això, quan després de la proposta de l’Eduard, l’Andreu va manifestar el seu interès per enfrontar-s’hi electoralment, la sala va quedar en un silenci tens perquè allò era molt més del que semblava.

Malgrat que no era gens fàcil, van trobar gent suficient per completar dues llistes de vint-i-cinc persones i va començar el procés electoral. Cada equip mirava de reüll què feia l’altre i procurava avançar-se als seus moviments per apuntar-se petites victòries morals. 

La candidatura de l’Eduard va fer una bustiada de propaganda a tots els membres amb dret de vot. I un bon dia, a la seu de la Federació van aparèixer uns rètols amb la foto de l’Eduard i l’eslògan “Si vols fer diana, vota Eduard García”.

Allò va irritar d’allò més l’Andreu, que ràpidament va mobilitzar el seu equip per contraatacar. Pocs dies després, tothom havia rebut també la seva propaganda. I al costat de cada cartell de l’Eduard en va aparèixer un altre amb la seva cara i l’eslògan: “Apunta bé: vota Andreu Gelabert”.

Sense experiència en aquests tipus de processos -i només influït pel seguiment televisiu de les campanyes dels partits polítics-, l’Andreu va proposar a la Junta Electoral un debat en què poguessin confrontar els dos programes i els socis poguessin plantejar preguntes als candidats. El President, sobrepassat per unes funcions que mai no hagués volgut assumir, hi va accedir. 

Aquell debat va ser un autèntic desastre i va incrementar la tensió entre els dos presidenciables fins a límits realment preocupants. Es van retreure coses personals del passat, van fer-se acusacions horribles, es van insultar i el súmmum va arribar quan l’Eduard va suggerir que, ja que eren una federació de tir, podien resoldre les seves diferències batent-se en duel. Per sort, entre tots els ho van treure del cap i van donar el debat per acabat. I així de crispats van arribar al dia abans de les eleccions.

L’Andreu va voler passar pel local de la Federació a deixar tota la documentació que podia necessitar l’endemà perquè no volia arribar carregat de papers quan anés a votar. Esperava trobar-se’l buit, però quan va posar les claus al pany es va adonar que ja hi havia algú dins.

No tenia ganes de coincidir amb ningú i va voler anar per feina. L’ambient havia arribat al dia de les eleccions molt caldejat i tanta por li feia trobar-se amb algú de la candidatura contrària com de la pròpia. Inevitablement es posarien a parlar de les polèmiques generades en el debat i segur que s’aniria accelerant, cosa que no li convenia gens ni mica.

Per sort, el local de la Federació era un pis vell amb llargs passadissos i diverses habitacions que constituïen els despatxos de les diferents comissions. Així que era relativament fàcil passar desapercebut si no s’anava a trucar a les portes tancades. Va anar avançant i de cop es va trobar cara a cara amb l’Eduard.

En aquells moments no hi comptava gens i veure’l allà, tan a prop, amb la seva mirada desafiant, va ser com quan un infant aboca bicarbonat al volcà de plastilina de la pràctica de laboratori. Dins seu va sentir com si les calderes comencessin a bullir amb tot el combustible acumulat d’anys i panys. La llunyana -però mai païda- traïció a l’empresa, la fatxenderia i els comentaris amb segones quan va tornar d’Atlanta amb el diploma olímpic, els menyspreus i la indiferència amb què sempre l’havia tractat, els insults i desqualificacions del recent debat... L’Eduard sempre havia intentat fer-lo sentir inferior i el pitjor de tot és que se n’havia sortit. Amb el temps havia arribat a considerar-se menys que ell, tot i saber que no en tenia cap motiu. I allò li havia generat un odi, una ràbia i un ressentiment, que eren la lava que ara li pujava per dins sense cap aturador.

Tot va passar en un obrir i tancar d’ulls. De cop se li va fer fosc i tots els sentiments negatius que tenia emmagatzemats contra l’Eduard van prendre el control i van actuar amb rapidesa i determinació.

De seguida va recuperar la consciència i es va notar atordit, com quan et despertes al matí i et costa distingir entre somni i realitat. Era com si hagués tret el cap a la superfície després d’haver estat uns segons capbussat dins de l’aigua. Havia de recuperar la respiració normal, mentre amb una mirada estranyada observava tot el que l’envoltava i intentava entendre què havia passat. 

Va abaixar la mirada i a les mans va trobar la prova irrefutable de la seva culpabilitat: el resultat era evident i li convenia desaparèixer d’allà el més aviat possible. La seva primera intenció va ser sortir ràpidament d’allà, però li va semblar sentir soroll de passes al replà i va afanyar-se a buscar un amagatall. Passadís enllà, va aturar-se davant del despatx del comitè d’Armes Històriques i va pensar que segurament no hi hauria ningú. Va obrir la porta a poc a poc i, ja segur que estava sol, va entrar-hi d’una revolada. Per primer cop es va adonar que estava suant de manera exagerada i que el cor li bategava furiosament. Va tancar els ulls i va respirar profundament per intentar asserenar-se i decidir què havia de fer.

Al cap d’uns segons els va tornar a obrir i va veure’s reflectit a la vitrina que exhibia una valuosa col·lecció d’armes antigues. El que li va semblar intuir encara agreujava més les coses. Va abaixar la vista i va comprovar que, efectivament, a la butxaca de la camisa una taca vermella el delatava sense compassió. Per primer cop va notar el vertigen d’un esglai que amenaçava d’arrossegar-lo sense remissió. 

Assegurant-se de no tacar res ni deixar cap empremta enlloc, es va asseure per ordenar els seus pensaments. Havia de sortir d’allà sense ser vist. Si ho aconseguia, ningú no el podria relacionar amb els fets, quan els descobrissin.

Però, quan tancava els ulls, només veia la cara desfigurada de l’Eduard i imaginava un encadenament d’esdeveniments que el conduïen al pitjor escenari possible. Tot els pensaments començaven a giravoltar dins del seu cap i es veia incapaç de prendre cap decisió. Necessitava recuperar el control de la situació i sabia la manera d’aconseguir-ho. Va buscar una arma.

De seguida va trobar un estoig amb una pistola. Era una Smith-Wesson de calibre 22. Va cobrir-se la mà amb el mocador per no deixar empremtes i va empunyar l’arma estirant el braç i apuntant cap a la porta d’entrada.

Després de tants anys, l’Andreu havia assolit una tècnica de concentració que li era decisiva per aconseguir bons resultats a les competicions. Combinava respiració i meditació a través d’exercicis llargament entrenats fins a aconseguir l’efecte túnel. Així en el moment del tir s’aïllava totalment dels elements externs: en el seu pensament i en el camp de visió només hi havia l’espai que quedava entre el punt de mira i la diana.

D’aquesta manera, apuntant i concentrant-se per fer el tir perfecte, l’Andreu va aconseguir regular la respiració i desconnectar de tot el que acabava de passar. Després d’uns minuts, recuperat el control, va començar a pensar amb més claredat: havia de sortir d’aquell edifici sense deixar cap indici de la seva presència. 

Si ho pensava fredament, creia que tenia moltes possibilitats de aconseguir-ho. De la mateixa manera que fins aquell moment ningú no l’havia vist, podia molt ben ser que emprengués el camí de sortida sense trobar ningú. Però com que sabia que hi havia algú més dins de la seu, hi havia alguna possibilitat de coincidir-hi. I aquesta coincidència era el que havia d’evitar.

L’opció de quedar-se arrecerat en aquell despatx fins que sentís que el visitant marxava no era viable. De camí cap a la porta de sortida, trobaria l’escena del crim i llavors s’activaria un operatiu que l’acabaria trobant a ell dins del pis, sense cap escapatòria possible: només que li veiessin la taca de la camisa, ja tindrien el culpable en safata.

Així doncs havia de sortir ràpidament i assumir el risc de trobar-se algú. Si es donava el cas ja improvisaria sobre la marxa. Només volia sortir d’allà abans de tornar a ser presa d’un pànic que sabia que el bloquejaria. Va tornar a guardar l’arma, va aixecar-se i va avançar fins a la porta del despatx, parant l’orella per escoltar si sentia algun soroll al passadís. 

Després d’uns segons en què només va aconseguir percebre els batecs del seu cor, va obrir lentament i va fitar el passadís en les dues direccions: no hi havia ningú. Sense fer soroll, es va adreçar cap a la sortida amb passes lentes, però segures. Sabia que a mà esquerra trobaria la imatge esborronadora que havia desencadenat tot aquell malson i per això mirava deliberadament cap a la dreta.

Quan només li quedaven uns tres metres per arribar a la sortida, va sentir com s’obria una altra porta i la veu inconfusible de l’Aitor Bermúdez, futur tresorer de la seva candidatura.

- Andreu! Què fas aquí? No t’havia sentit.

L’Andreu no va badar boca i simplement va girar la vista cap a la imatge que havia intentat evitar. Immediatament l’Aitor va seguir la seva mirada i va descobrir la cara desfigurada de l’Eduard.

- Mare de Déu santíssima! Quina carnisseria!

I la seva mirada va passar de l’Eduard a l’Andreu, concretament a la taca de la seva camisa.

Va ser un diàleg sense paraules. Només amb la mirada, l’Aitor va ser capaç de comunicar-li que havia interpretat correctament els fets que s’havien produït en aquell passadís. De l’estupor va passar a la sorpresa. De la sorpresa a l’acceptació. I de l’acceptació a la lleialtat.

- Andreu, nosaltres no hem estat aquí.

Va fer intenció de recórrer les últimes passes que els separaven de la porta de sortida, però a l’últim moment va aturar-se amb una mirada lúcida i va apropar-se al que quedava de l’Eduard mentre dreçava unes paraules tranquil·les i serenes al seu cap de files.

- Ara que... ningú no té per què saber el que ha passat aquí dins, oi?

L’Andreu escoltava el seu amic sense moure ni un múscul de la cara, totalment expectant al gir que estaven prenent els esdeveniments.

- Podem netejar-ho tot i no deixar cap rastre. No cal que ens posem nerviosos.

Va tornar a desplaçar la seva mirada de l’Eduard cap a l’Andreu i aquest cop mirant-lo als ulls li va dir:

- Segur que s’ho mereixia, però... calia?

Avergonyit, l’Andreu va abaixar la mirada i només va ser capaç de dir:

- No sé què m’ha passat...

- Tant se val. Ara ens n’hem de desfer abans que no arribi algú altre.

I amb gran serenitat va retirar de la paret el cartell amb la foto violentament guixada de color vermell. Sobre la cara neta hi havia aparegut una mena de barba feta de ratllades gruixudes i enèrgiques, com si fossin ganivetades que havien començat a sagnar només de clavar-hi la fulla. I a la part dels ulls, el retolador havia fet de punxó i, a part de pintats, estaven foradats, produint un efecte molt desagradable.

L’Aitor va doblegar el rètol i va guardar-se’l a la butxaca.

- Potser que també traguem el teu, no? Per evitar suspicàcies.

Com un nen penedit després d’una entremaliadura, va assistir en silenci a la retirada del seu cartell. Després, van sortir de la Federació i van anar caminant de costat sense dir-se res fins que van arribar al cotxe de l’Andreu. A l’altra vorera hi havia un bar poc concorregut i l’Aitor va proposar:

- Anem a fer un cafè?

Allà, mentre les culleretes remenaven el sucre de les tasses van parlar una bona estona. L’Andreu va descarregar tots els anys de frustració i humiliació al costat de l’Eduard. L’Aitor, que sabia algunes coses, però n’acabava de descobrir unes quantes més, el va escoltar comprensiu i li va aconsellar que deixés enrere el passat i canviés la seva manera d’enfocar aquella relació.

- No es mereix que li dediquis més temps ni energia. Tens molta gent que t’aprecia pel que ets. Deixa-ho córrer d’una vegada.

L’endemà quan la Junta Electoral va tancar el recompte i va proclamar la victòria de l’Eduard García, l’Andreu, per primer cop després de molts anys, va atansar-se al seu oponent, li va estendre la mà i el va felicitar per la victòria.

Tothom va assistir amb gran sorpresa a aquella encaixada de mans entre els dos enemics irreconciliables. Tothom menys l’Aitor que, amb un somriure discret, va buscar la mirada de l’Andreu i amb el cap va assentir, com dient-li:

- Així sí.