Mooolt maca...
UNA D’AMOR (Borja Penalba i Mireia Vives)
Ja fa un temps que sóc addicta
a les marques del teu cos
com la brúixola tossuda
que sempre assenyala el nord.
És tan fàcil enyorar-te
quan estàs tan lluny de mi
que les ones em colpegen
i em porten mar endins.
Així em tornes a la vida:
escoltant-te respirar
que em caldrien deu mil segles
per deixar-te d’estimar.
Sí que som afortunats!
Pur atzar o què sé jo!
Amb els tombs que fa la vida...
i acabar al mateix lloc.
De vegades em transporte
dintre d’aquell cotxe roig
on rialles i mirades
construïen il·lusions.
Poc a poc, vàrem entendre
els misteris de l’amor,
van buidar-nos d’egoisme,
vam omplir-nos de consol.
Alguns pensen que se’ns escola
l’experiència entre les mans.
Jo els diria: tinc la sort
arrelada en el meu cant.
I si un dia no em trobes
somiant entre llençols
és que estic buscant estrelles
per a fer-nos un bressol.
Les rialles ompliran
coves, traus, forats i pous,
serem la serenitat
de qui estima sense por.
Mai sabré com agrair
la prudència del destí
per plenar de tu i de mi
la voreta del camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada