Presos polítics

Dilluns 16 d’octubre. Dos quarts de deu de la nit. S’anuncia que l’Audiència Nacional decreta presó incondicional sense fiança per als presidents d’Omnium Cultural, Jordi Cuixart, i el de l’ANC, Jordi Sánchez, acusats de sedició en les manifestacions populars del 20 de setembre davant de la Conselleria d’Economia.
Immediatament surten a la llum vídeos i escrits que ells mateixos havien deixat enregistrats per si els acabaven empresonant.
Tristesa i ràbia.
Es convoquen cassolades per a les 10 de la nit i, per primer cop (ja que al meu barri, de caràcter residencial i poc habitat, cap dia se n’havia seguit cap) surto al balcó a fer repicar les cassoles. I no sóc jo sol, uns quants veïns tenen la mateixa idea que jo i durant 10 minuts ens esbravem una mica.

L’endemà al matí surto de casa amb una declaració de principis clavada a la solapa “LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS”.
Tothom se’n fa creus! Tothom excepte PP i Ciutadans, és clar. Com es pot haver posat a la presó dos persones de la societat civil que han provat durant anys que intenten aconseguir el seus objectius de manera democràtica i pacífica!! No han fet cap delicte que mereixi que se’ls posi a la presó, se’ls posa per les seves idees: SÓN PRESOS POLÍTICS! I aquesta és una de les moltes coses que estem vivint aquest dia i que ens trasllada a les vivències horroroses que havíem escoltat dels nostres avis en temps de dictadura i repressió.
Seguim instal•lats en una dictadura repressiva que duia posada una disfressa de democràcia, però una disfressa molt mal feta i de la qual es veuen ja totes les costures.

Passo el dia amb una mena de neguit i pendent de les xarxes socials i els mitjans de comunicació. A les 7 de la tarda faig cap a la concentració de protesta i suport als Jordis de la Plaça Major de Manresa. Diuen que ens hi hem aplegat unes 5000 persones, però no ha estat una manifestació festiva i eufòrica com les que vaig viure el 20 de setembre o els dies 1 i 3 d’octubre. Les cares són més serioses, hi ha un punt de tristesa, de ràbia i de preocupació que n’elimina tota resta de festivitat. Però d’altra banda hi ha un altíssim grau de compromís, de serenor, de persistència i de fe en un resultat final que ens serà positiu.
Tothom ha sentit comentaris de caire econòmic que anuncien un proper ultimàtum per a l’economia espanyola a finals d’octubre (revisió de la prima de risc, fallida dels ajuts europeus...). Sembla que el Govern espanyol està desesperat i fa els darrers intents per espantar-nos i fer-nos desistir del nostre anhel d’independència, però... ja han fet tard: NO TENIM POR! Sabem que la nostra victòria només és qüestió de temps i de resistir en clau d’unitat i confiança. Fins i tot veiem que les seves reaccions desesperades que d’una banda ens fan mal (com aquesta privació de llibertat dels dos Jordis), de l’altre ens omplen d’arguments que es poden convertir en suports internacionals quan arribi el moment de fer el cop de cap definitiu.
I així estem: convençuts, disposats a la mobilització permanent, disposats a resistir, disposats a entomar encara alguns altres cops desagradables. Però sense por, confiats que la resistència pacífica, la persistència i la unitat ens acabaran atorgant una victòria que farà bones totes aquestes sensacions agredolces que ara ens desorienten.
Així que, fem-nos costat, recolzem-nos, ajudem-nos, cuidem-nos, mantinguem la moral alta i el convenciment que l’objectiu val molt la pena.
I potser el tenim més a prop del que alguns pensen...
Ara sí que sí!