1-O: No em robeu la il·lusió!

Ha estat un dels dies més emocionants de la meva vida aquest 1 d’octubre de 2017. Ja va començar ahir cap a les 7 de la tarda, quan vaig rebre una trucada per si volia formar part de la mesa de Calders i ha durat tot el dia.
Però un cop he arribat a casa i he començat a veure vídeos i fotos de les despietades i innecessàries càrregues policials, les creixents llistes de ferits i les vomitives i cíniques valoracions de la jornada per part dels partits “constitucionalistes” (Rajoy, Sánchez, Rivera...) m’ha començat a envair un sentiment de fàstic i ràbia infinites.
I estic molt enfadat, sobretot perquè aquests sentiments estan esborrant allò tan màgic que he viscut les darreres hores. I abans que s’acabin de contaminar, vull fer un recull de tot allò meravellós que he viscut avui a Calders...

Tot el cap de setmana es va organitzar una marató d’actes al Centre Cultural i les diferents entitats van anar succeint-se per mantenir ocupat el lloc on diumenge s’havien de dur a terme les votacions. Nosaltres vam anar-hi cap a les 5 de la tarda a l’assaig del grup de caramelles i ja vam empalmar amb la reunió en que l’alcalde i el president de l’ANC local ens van donar les darreres consignes, instruccions i recomanacions.
Diumenge al matí vam arribar a la plaça a les 6 de la matinada i ja no es podia aparcar. Estava ple de cotxes i de gent, mobilitzats per defensar els seus col·legis electorals. A les 8 vam entrar els membres de la Mesa per constituir-la i vam descobrir com, tal i com havien promès els polítics, hi havia urnes, paperetes, sobres, ordinadors... Tot estava a punt i ningú no explicava ni preguntava com havien arribat.
Només començar la votació, vam patir el bloqueig informàtic de la Guàrdia Civil i això va dur una llarga estona de nervis davant la impossibilitat que una immensa cua de gent pogués exercir el seu dret a vot.
Vam tenir el suport d’informàtics voluntaris que intentaven analitzar quin era el problema i trobar una solució. Trucades al servei tècnic del referèndum, diverses proves, constatació que els altres pobles també tenien problemes i el planteig de fer una votació manual, que finalment vam poder esquivar perquè vam aconseguir restablir l’accés a l’aplicatiu.

I llavors la gent va començar a votar sense parar. La cua arribava fins l’església i no disminuïa perquè no deixava de venir més gent. Gent del poble, però també gent de pobles veïns (s’havia decretat el cens universal i cadascú podia votar al col·legi que volgués) que no havien pogut votar a Manresa, a Moià, a Sant Fruitós...
I la gent votava amb una alegria i emoció indescriptibles. La primera de votar va ser una iaia molt gran en cadira de rodes... Va venir a votar gent que feia 2 dies que havia estat operada... Gent malalta que feia dies que no sortia de casa... Gent molt gran...Gent que venia a votar a Calders després d’haver fet un periple per 3 o 4 poblacions...Tothom es volia fer fotos...Més d’un s’emocionava en el moment de votar o just després d’haver-ho fet i s’abraçaven o es besaven amb la parella... Alguns han deixat la papereta dient “Pels meus nets!” o “Visca Catalunya!”... En una ocasió s’han presentat a votar 3 bombers que estaven de servei i han rebut l’ovació unànime de tothom...
I tot amb un ordre i generositat exquisides. Cada vegada que arribava una persona gran o amb dificultats motrius, tothom el deixava passar sense cap mala cara. Tothom ha aguantat estoicament les llargues esperes.

Enmig de la jornada anaven arribant les notícies sobre violentes càrregues de les forces de seguretat i davant la possibilitat que també ens toqués, el poble s’ha organitzat ràpidament per prevenir-ho. Pagesos i paletes han situat estratègicament els seus tractors i grues per taponar els principals accessos a la plaça per evitar que poguessin arribar en cotxe i retardar el moment al màxim. També s’han establert grups als afores que podien avisar de qualsevol moviment per donar-nos una mica de temps...
A la tarda hi ha hagut un moment en que semblava que finalment rebríem la visita de les forces repressores i tot el poble s’ha apostat davant la porta del col·legi electoral. Hi havia una barreja de por i eufòria amb els nivells d’adrenalina pels núvols, disposats a fer només resistència pacífica, però segur que rebríem mastegots. Han estat només uns minuts (al final ha estat una falsa alarma) però molt intensos i estressants.

Cap a les 5 de la tarda ja s’ha començat a plantejar la possibilitat de tancar les votacions abans d’hora per salvar els molts vots que ja teníem i evitar una càrrega que provocaria sens dubte ferits. Hem anat sabent d’altres pobles que ho havien fet i, cap a les 6 h, hem decidit ser prudents i fer-ho també nosaltres. Hem plegat la documentació i l’urna i ens hem amagat al Casal a fer el recompte, mentre deixàvem que els Mossos (uns aliats al llarg de tota la jornada) precintessin el local de votació per si venia la Guàrdia Civil.
Hem sortit al carrer amb l’urna entre els aplaudiments del poble congregat i hem fet el recompte amb un grup de veïns observadors, després de fer-nos unes intenses i emotives abraçades entre els membres de la Mesa, descarregant tota la tensió acumulada.

El recompte ha donat el següent escrutini:

• SI: 822
• NO: 14
• En blanc: 11
• Nuls: 9

I un cop fet el recompte, hem sortit a la plaça a compartir els resultats amb tot el poble que hi era aplegat. Hem sortit del Casal aplaudint el poble i rebent els seus aplaudiments, en un d’aquells moments màgics de germanor en que tothom se sent partícip d’un projecte col·lectiu.
Tothom ens felicitava als membres de la Mesa, l’alcalde ha fet un discurs i han pujat tots els regidors al balcó de l’ajuntament a penjar l’estelada i cantar els Segadors, posant el punt i final a un dia èpic, històric i emocionant.

Un dia que m’han intentat esguerrar els polítics espanyols i les seves forces policials, però... he decidit que no deixaré que me l’esguerrin del tot perquè estic molt orgullós del meu poble de Calders i de tot el poble català, la seva gent, el seu teixit associatiu, la seva policia, el seu cos de bombers. Ha estat un exemple de democràcia, de valentia, de seny, de perseverança i d’amor a la nostra terra i no vull que em robin aquesta il·lusió.

Visca Catalunya! Visca la República Catalana!
Ara sí que sí!