Benvingut: passa, llegeix i opina

Estàs al bloc de l'Eladi Martínez pots buscar les notícies que t'interessin pels menús de la dreta "Cerca per etiquetes" (pots buscar per temes) i "Arxiu del bloc" (per ordre cronològic).
Per fer un comentari clica sobre la paraula "comentaris" que hi ha al final de cada notícia, escriu el teu comentari i escull la identitat "NOM/URL" posant el teu nom perquè sàpiga qui ets.
Gràcies. Espero que gaudeixis de la visita.

14 d’oct. 2017

En aquests moments d'incertesa...confiança i unitat


En aquests moments d'incertesa en que Catalunya ha declarat la independència però l'ha deixada en suspens i el Govern espanyol ha demanat que el president Puigdemont li aclareixi si l'ha declarat o no per poder activar l'article 155 de la Constitución i continuar laminant l'autonomia de Catalunya...
En aquests moments d'incertesa jo vull expressar un missatge de confiança en el nostre president Puigdemont i el seu govern i, sobretot, un prec per mantenir la unitat que com a poble ens ha fet tan forts. Unitat entre partits polítics, entre polítics i poble, entre diferents sectors professionals (pagesos, mestres, bombers, estudiants, periodistes, advocats, metges...), entre el poble i les seves forces policials...
I per fer-ho em remetré a dos dels moltíssims comentaris que aquests dies tots devorem a través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació, dos comentaris que he trobat molt encertats i em permeten desenvolupar les meves idees.

1.- David i Goliat
Heu vist els tuits del President? Un peó avançant i "Entesos". 
Curts, significatius….
Estem en una partida que juguen moltes coses.
Fa mes km un maratonià que un explosiu sprinter…
Recordo que Sala i Martin diu que David guanya a Goliat no tan per l’ajuda de Déu com per portar la lluita al seu terreny: no vol armes on és inferior, sinó la seva fona que domina. 
Fins ara la majoria de les “pedres” han arribat al seu destí. 
Confiança, acumulem pedra/es definitives.
(Josep M Capdevila, comentari a l'editorial "L'hora de respondre a Rajoy
de Vicent Partal a vilaweb.cat el dia 12-10-17)

D'una banda, en Josep M. Capdevila reitera la confiança en el nostre President, confiança que s'ha guanyat a pols amb la gestió i execució del Referèndum i amb la seva actitud valenta, serena i determinada, repetint per activa i per passiva quin és el seu objectiu i que no pensa desviar-se'n. 
Confiança total!
D'altra banda, aquest comentari fa referència a una xerrada de Sala i Martín en què explica el mite de David i Goliat (llegir article) segons el qual la victòria de David no és ni un miracle ni un cop de sort, sinó que correspon a una correcta anàlisi i estratègia de David amb la qual descobreix els punts febles del gegant i porta el combat al seu terreny on té possibilitats de lluitar amb els seus punts forts.
En aquest cas penso que els nostres punts forts, més enllà de la raó, són:
  • la unitat
  • la resistència pacífica
  • la capacitat de mobilització
  • la capacitat de seduir l'opinió internacional per aconseguir reconeixement
Si analitzem el que ha passat en les darreres setmanes penso que es posa de relleu l'èxit que hem aconseguit a partir d'aquests "punts forts". Hem anat tots a una a defensar les nostres institucions i els nostres representants, hem demostrat unitat, una admirable capacitat d'oposar únicament resistència pacífica (malgrat les brutals, injustificades i vergonyants provocacions i agressions de les forces policials espanyoles) i una immensa capacitat de mobilització (posada de manifest el 20 de setembre i els dies 1 i 3 d'octubre). Això ens ha permès captar l'atenció del món i guanyar simpaties i reconeixements (no explícits des dels governs dels Estats, però si abundants en forma de premsa internacional i representants polítics de diversos països). Fins aquí ha estat una estratègia modèlica que ha donat uns molt bons fruits.

2.- Confiança, quasi fe
El dimarts 10 a la tarda me'n vaig anar al Parc de la Ciutadella. Anava a protegir el Parlament i al responsable de proclamar la República Catalana, la Independència, el Carles Puigdemont, de les represàlies immediates que intuïa prendria l'Estat Espanyol. Deixava a casa tres nens i la meva parella embarassada del 4rt. Anava a posar-me davant de la Guàrdia Civil, per protegir per segona vegada els drets de tots (de tots). La Carlota em deia "No hi vagis sol, que et conec..." com si jo fos en Hulk o un eixelebrat que quan el peguen s'hi torna... En fi, vaig anar-hi amb en Bernat, el meu cosí.

Vam tornar tots dos intactes per fora però amb la república pansida, i un buit estrany, complicat de fer baixar. Des d'aleshores he anat reflexionant sobre què va passar, i llegint anàlisis de tots els colors: Jugada mestra de política internacional; Cagada monumental davant de 1000 periodistes i cobertura mundial; Dríbling espectacular per guanyar temps per a una mediació secreta; Enèsima traïció de la burgesia catalana patriarcal i pactista; Sense Europa no es pot fer; Pel poble sense el poble; i un etc llarguíssim.

El que tinc claríssim és que un moviment popular no es mereix obscurantisme per part dels seus representants. El que el poble ha unit amb les seves demandes i accions al carrer no ho poden dividir els interessos polítics, les fotos o els personalismes. I ho sento, però veure l'Artur Mas entrar al despatx on es dilatava 1 hora la declaració que tots sosteníem des del carrer em va fer dubtar per primera vegada que siguem capaços de culminar el procés. Un moment crític per mi, així de clar. Ho he de dir perquè crec que molts ens hem desinflat i cal expressar-ho. També cal dir que hi havia un exèrcit de senyors Smithers esperant amb candeletes per treure el megàfon. La història jutjarà tant els responsables com els irresponsables, vestits amb trajo o armadura.

Des de l'1Oct que portem aguantant la galta vermella, la ràbia continguda i la compassió rebregada, i volíem deixar-ho anar dimarts, però em sembla que ho hem de pair a la catalana, poc a poc i amb paciència.

Però la Carlota em diu que confiï, i jo he escollit confiar. Em diu que hi ha moltes formes d'arribar a l'autodeterminació, i jo escullo confiar. Em diu que ho aconseguirem d'una forma diferent a la que ens esperàvem, i jo crec que sí. Em somriu i creu que és possible, que ens hem de creure que ens ho mereixem i jo he decidit que sí, collons, que sí. Em diu: però si en realitat ja som lliures i només cal que ho exercim. O sigui que no ens hem d'adormir si volem que els carrers siguin sempre nostres.

No poso foto i punt.


(del facebook personal del Jordi Soler Quintana, 13-10-17)

D'una banda el Jordi Soler reflecteix el bombardeig d'informacions i opinions totalment contraposades d'aquests dies (de la "jugada mestra" a la "cagada monumental") que ens fan anar de la decepció a la il·lusió en viatges d'anada i tornada que desgasten la moral i l'intel·lecte.
Ens falta informació. Si fins i tot els opinadors, suposadament més ben informats que nosaltres, no es posen d'acord per interpretar els moviments d'aquesta jugada política, què podem fer nosaltres a part de dubtar de tot i de tothom?
Però enmig d'aquest garbuix i del dubte creixent, el Jordi (aconsellat per la seva parella) decideix fer confiança als que ens han portat fins aquí.

Però aquesta confiança només ens portarà fins a l'objectiu final si la mantenim tots.
Em fa por que s'esquerdi aquesta unitat poderosa que ens ha portat fins aquí. Em fa por quan sento que la CUP diu que la seva confiança en el govern ha quedat tocada i que es plantegen abandonar l'activitat parlamentària mentre continuï suspesa la declaració d'independència...aquesta CUP que ha tingut un paper clau les darreres setmanes des que va anunciar l'arribada del "mambo" i liderant l'actitud de resistència pacífica però implacable de mobilització als carrers (ells ens han ensenyat que... seran sempre nostres!!!). Em fa por quan noto el desànim i la decepció en part dels que hem arribat junts fins aquí i que desaproven la suspensió de la Declaració de la Independència. Perquè penso que si perdem aquesta unitat no podrem culminar aquesta revolució.
Ara som TOTS més necessaris que mai!

Jo també hagués volgut brindar el dimarts 10 d'octubre per la proclamació de la República Catalana, però penso que si el govern català va prendre la decisió que va prendre és perquè vol que la batalla final es lluiti amb les nostres millors armes que ens donin les màximes possibilitats de victòria. I això només ho saben els que estan al rovell de l'ou. I no parlo d'aquest Artur Mas que ha aparegut com un bolet provocant tantes malfiances, parlo del nostre President Carles Puigdemont. D'ell si que me'n refio. I si ell em demana d'esperar uns dies, jo m'esperaré. I tan de bo puguem aconseguir que tots plegats fem aquest exercici de generositat de donar un marge de confiança a qui ens ha portat aquí de manera exemplar.
I si pogués parlar amb ell, li demanaria que expliqui als de la CUP la seva estratègia per tal que ells (que ara necessiten posar la mà a la ferida per creure-hi) no descavalquin en aquest moment tan important i puguem mantenir aquesta unitat.
Si pot ser no gaire temps, és clar, perquè sembla que quedar-nos en la situació actual només ens portarà que males notícies en forma de repressió per part d'Espanya i sembla que com a estat autoproclamat independent podem tenir millor posició negociadora, però...si cal deixar passar més temps per poder lluitar amb les nostres millor armes i guanyar... fem confiança!
Això sí, hem d'arribar a la batalla final amb TOTES les nostres millors armes: la unitat, la resistència pacífica i la capacitat de mobilització. Així serem invencibles!

I acabo amb una pregunta:
Sabeu d'algun país que darrerament hagi proclamat unilateralment la seva independència i no l'hagi aconseguit? És que només es parla dels casos en que ha acabat bé: ex-Iugoslàvia, repúbliques bàltiques...i per moments estic pensant que potser no n'hi ha cap que no ho hagi aconseguit. I si fos així, no crec que nosaltres haguem de ser els primers en fracassar...

4 comentaris:

Jordi Soler Quintana ha dit...

Eladi! A més mar, més vela! Seguim!

Judit Martínez Codorniu ha dit...

Porto uns dies de tobogan emocional...al final,en petites dosis,a voltes defalleixes...i escrits com aquest ,Eladi,són dels que et fan dir:"som-hi!!!"

Eladi Martínez ha dit...

Jordi,
prenguem fort el timó, anem-nos rellevant i... bona travessia!
Vols dir que no s'albira el port, ja, entre la boira?
Salut!
Eladi

Eladi Martínez ha dit...

Judit,
mantinguem-nos ferms i animem els del costat si veiem que defalleixen!
És ara el moment i som nosaltres els escollits!
Eladi