"Corrandes d'exili" (Pere Quart)

El cap de setmana passat al programa de ràdio "La primera pedra", vaig enxampar la secció "Honorables catalans" del periodista i escriptor Genís Sinca i parlava de l'escriptor Joan Oliver (Pere Quart).
Acabaven de parlar de la seva vida i van començar a fer-ho del seu poema "Corrandes d'exili" i van anar alternant la lectura del poema llegit i explicat pel periodista, amb fragments de la cançó interpretada per la Sílvia Pérez Cruz.
Jo havia sentit fragments d'aquesta poema, però mai no l'havia llegit sencer i em va sorprendre i emocionar la potència i la sensibilitat d'aquest poema que parla del dolor de deixar la pàtria en el moment de l'exili. I la versió de la Sílvia Pérez Cruz em va semblar molt punyent.
Em vaig emocionar.
I després van reproduir un document on el propi autor el recitava a un Festival de Poesia a Barcelona el 1970, en els últims anys del franquisme. I sentir com la gent esclatava després de la lectura del poema en aplaudiments i crits de "Llibertat, llibertat" em va tornar a emocionar.
I em vaig adonar que aquell era un poema molt especial. I em va saber greu no haver-lo descobert abans.
Per això el reprodueixo aquí, per si hi ha algú tan ignorant com jo, pugui deixar de ser-ho.
Us deixo el poema i uns quants vídeos amb la recitació del propi autor i la musicació de Lluís Llach i de la Sílvia Pérez Cruz.

CORRANDES D'EXILI
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re ...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.