Quart minvant

Déu n'hi do amb la que està caient!!
I parlo de la situació socioeconòmica amb contínues retallades i incerteses... I parlo de la situació política de Catalunya cada cop més bandejada per una Espanya que no ens vol deixar marxar però tampoc no ens respecta ni ens estima... I parlo del dia a dia personal cada cop més estressant entre la feina i la quotidianitat domèstica que de fet està monopolitzant les últimes notícies del picalapica ("Sense pressa", "Plats xinesos", "No tinc temps", "L'urgent no deixa temps a l'important", "6 plaers al Delta de l'Ebre", ...).
Tot plegat va fer que un dia em vinguessin al cap els versos finals d'un poema que havia escrit feia molts anys: "...Potser caldrà canviar els plantejaments: sols aspirar a no desaparèixer."
Vaig buscar-lo entre les meves llibretes i vaig trobar-lo: es titula "Quart minvant" i és de l'1 de novembre de 1993 (fa 19 anys!!). Parlava de la intermitència alarmant de la meva inspiració poètica i concretament la força d'aquesta frase final encara m'agrada, així com la comparació amb les fases de la Lluna.
O sigui que aquí us el deixo. Espero que us agradi.

QUART MINVANT (1-11-93)

I m’he begut la lluna d’un sol glop,

d’una mirada l’he tinguda dins

i ara sóc víctima del seu procés.

I minvo i creixo i fins desapareixo,

però sé que un dia, sols un dia al mes,

estaré ple, serà un dia genial:

udols de llop guarniran un poema

que serà diferent i divergent

i que recaptarà lloes unànimes,

aplaudiments callats d’admiració.

Passen els dies, sempre miro el cel:

la lluna minva, creix, desapareix

i un dia al mes somriu esplendorosa

com lluna plena; ningú discuteix.

I jo segueixo sent només mediocre

i minvo i creixo, però mai no estic ple.

Potser caldrà canviar els plantejaments:

sols aspirar a no desaparèixer.