Què està passant?

Avui una notícia que no té cap importància ni cap transcendència, però que em té encuriosit i no sé si algú dels que llegeixen aquest bloc li sabrà trobar una explicació (potser tu, pons007, què fa més temps que gestiones un bloc?).

Us explico:

Habitualment jo tenia una mitjana d'unes 100 visites diàries a la plana, anant bé, i això em donava unes mitjanes mensuals que anaven de les 2000 a les 3000, en números rodons.

Per què us en feu una idea, us adjunto una captura de pantalla on consten els números de visites normals a les notícies: 60, 40, 50, alguna de 100...

Ara fa unes quantes setmanes que assisteixo, perplex, a un augment desorbitat d'aquests números. Mireu les visites de les últimes notícies: 260, 270, 300, 280...

Així doncs, la gràfica que recull l'evolució en el temps de les visites del meu bloc, que amb gran satisfacció veia que s'estava consolidant per sobre de les 3000 visites, en aquest mes de novembre veig que passarà dels 7000!!!!

Això no és normal!
Dubto que de cop i volta hagi corregut la veu i hagi augmentat realment el nombre de persones que llegeixen els meus humils posts... més aviat m'inclino a pensar en que sigui algun procés aleatori i informàtic, amb robots que van entrant al bloc i comptabilitzen més i més visites, però... tampoc no entenc quin podria ser el motiu que passés això...

En fi, si algú pot satisfer la meva curiositat i explicar-me per què creieu que està passant això, us ho agrairé.

Michael Jackson

L'any passat els Reis li van portar aquest disc al Roc: "The essential" de Michale Jackson. Aquell curs al bibliobús havia arribat un llibre d'imatges del cantant i havia tingut molt èxit entre tota la seva classe (tot i que alguns estaven ben espantats pel vídeo de "Thriller") i algunes cançons havien tingut un cert ressò a casa.
Els Reis, que tot ho saben, li van portar aquest disc i, com tantes coses, el va escoltar una o dues vegades i va quedar allà sobre el moble.
Però ja han estat unes quantes vegades les que, quan ve gent a casa i busco algun disc per posar de fil musical, he escollit aquest disc.
I sempre hi ha algun moment en que trobo aquelles pessigolles al vel del paladar, aquelles pessigolles vertiginoses de quan una olor o una música et retornen a un record de la infància, encara que no sigui un record definit, només aquella sensació càlida de "deja vu".
I l'he escoltat unes quantes vegades i, més enllà de les conegudes "Thriller" o "Billie Jean" o "Bad" o "Smooth criminal"... algunes cançons seves més antigues (algunes fins i tot dels The Jacksons) són les que em fan retornar més aquesta sensació.
I més enllà d'això, jo que mai no havia estat especialment seguidor d'aquest cantant, penso que... va fer un bon grapat de bones cançons.
Us en deixo tres per veure si a algú també li provoquen alguna mena de pessigolles:

• Don't Stop 'Til You Get Enough
• Rock With You
• Human nature

 
 

Si som el que llegim...

Ara mateix tinc 3 llibres començats:

• "Educar sense cridar" (Alba Castellví)
• "Raons per seguir vivint" (Matt Haig)
• "Els secrets que mai no t'han explicat" (Albert Espinosa)

Tots tres van ser un "amor a primera vista" i els vaig comprar amb moltes ganes de llegir-los amb finalitats gairebé diria que terapèutiques...

Educar sense cridar
Després d'una temporada crítica a casa, amb els nens molt rebels (o molt pesats o reclamant molta atenció o molt gelosos entre ells o molt desafiants o tot alhora) i els pares molt estressats (i molt nerviosos i molt saturats i molt superats o tot alhora)  i moltes situacions a casa que acabaven amb crits, tothom trist i enfadat, jo particularment desanimat i impotent per no saber gestionar millor les situacions...
Vaig veure aquest llibre a la revista del Cercle de Lectors i vaig sentir com em "cridava" i vaig comprar-lo amb l'esperança de trobar-hi una manera serena d'afrontar millor el panorama que tenia a casa. I vaig començar a llegir-lo i vaig descobrir que ja sabia el que hi deia però no ho estava aplicant. I em va tranquil.litzar i em va donar una mica de perspectiva i, ni tan sols l'he acabat de llegir, però, sigui pel llibre (que no ho crec) o sigui perquè he canviat la manera d'encarar les situacions, sigui perquè tocava... crec que, en termes generals, les coses s'han relaxat i han millorat.

Raons per seguir vivint
No sé si he estat mai deprimit, però en alguns moments dels darrers anys he passat per situacions concretes i puntuals en que m'he sentit molt vulnerable, sobrepassat i veient com el timó de la nau girava vertiginosament sense que, per uns instants, tingués totes les forces necessàries per agafar-lo fort.
De seguida m'he refet a base de "autoteràpia" (reflexió individual, exorcitzar els fantasmes a base de posar per escrit els pensament i sensacions que estava vivint, compartir-ho amb l'Anna...) i sempre he superat el sotrac, però em preocupa el ritme de vida tan exigent que portem i el perill de caure en aquests pous als que tanta gent cau.
Per això quan vaig veure a la revista del Cercle aquest llibre en que un noi aparentment normal explicava com havia caigut de la nit al dia en una profundíssima depressió, com hi havia transitat i com l'havia superat, em vaig sentir atret per aquesta història i vaig tenir molta curiositat per saber sobre aquests temes.
Tampoc no l'he acabat, però he trobat prou interessant el que he anat llegint.

Els secrets que mai no t'han explicat
Fa pocs dies tafanejàvem en una llibreria de Vic amb el Roc (quin moment més plaent, relaxant i estimulant) i vaig veure que l'Albert Espinosa havia publicat un nou llibre i em va venir molt de gust tornar a entrar en el seu univers naïf i màgic, però al mateix temps ple de veritat i de reflexions agosarades i utòpiques.
És de lletra grossa i amb dibuixos (molt visual) i n'he llegit un bon tros gairebé sense adonar-me'n, tot i que no l'he acabat.
L'Albert Espinosa (que un dia es mereixerà una notícia més extensa) diu que no cal buscar la felicitat sinó ser feliç cada dia pel simple fet de ser viu; que cadascú de nosaltres som dues persones (el jo actual i el nen que vam ser) i que hem de dialogar entre nosaltres; que els problemes no existeixen perquè només són la diferència entre el que desitgem i el que obtenim de les persones i la vida; que els errors són encerts fora de context; que tota pèrdua és al mateix temps un guany... Tot un discurs que basteix a partir de la seva positivitat, optimisme i fe que estic segur que a molta gent li sembla estúpidament innocent i increïble, però que a mi em segueix atraient i em fa rumiar molt perquè penso que en moltes coses té tota la raó.

I avui, veient aquests tres llibres a la meva tauleta de nit, tots tres començats i per acabar i tots tres tractant sobre temes apassionants i transcendents, he pensat que potser el fet que hagués escollit aquests tres llibres en tan poc temps estava determinant quin tipus de persona era... sí és que som el que llegim...

Bricolatge casolà

Ja he comentat en alguna altra notícia que estem embrancats en la nova habitació de l'Ona.
Una de les coses que vam decidir és que volíem folrar una paret de fusta, per estètica i per aïllament tèrmic.
Com que era una cosa que no havíem fet mai vam començar documentant-nos. A internet vaig trobar uns quants vídeos que em van permetre fer-me una primera idea del que havia de fer (exemple de vídeo). A la botiga AKI de Manresa em van acabar d'assessorar i em van facilitar tot el material.
I un cap de setmana vaig començar l'obra tot ufanós. Amb l'ajuda de l'Ona, vinga serrar llistons i collar-los a la paret sobre la capa de plàstic aïllant, però... ja es veia que alguna cosa grinyolava i... Efectivament! Quan vaig començar a posar les plaques de fusta, se'm van començar a arrencar els llistons de la paret.
Vaig demanar assessorament al meu veí Pep Carné i vam decidir que calia fer forats nous i més profunds. Vaig comprar tacs i visos més adequats i amb gran desesperança vaig haver de mentalitzar-me per arrencar tot el treball d'un dia i recomençar de nou.
Buuff!
L'endemà vaig desclavar tots els llistons, vaig fer forats més profunds i vaig tornar-ho a clavar tot. Per sort aquesta vegada ja es notava que estava quedant sòlid i fiable. Quan vam començar a col.locar les plaques de fusta tot s'aguantava perfectament i aquesta part va ser més àgil i va fer-la quasi tota l'Anna.
Per a mi van quedar els acabats finals, les plaques dels extrems que s'havien de serrar a la mida i els perfils per deixar els laterals ben acabats.
Cal agrair la col.laboració imprescindible del Pep Carné que em va deixar diverses eines (serra caladora, clavadora...) a part de les seves opinions i explicacions que sempre m'orienten quan tinc dubtes en la matèria. I també les del meu company Jaume Serra, que em va deixar un xerrac per solucionar un petit problema que no sabia com resoldre.
En aquestes fotos es pot anar veient l'evolució de l'obra que ara ja està acabada...
Acaben d'entrar les pintores...
...l'Anna i l'Ona...
...l'obra avança a bon ritme...

"21 de diciembre" (anunci de la loteria)

Sí.
Ja sé que ho fan expressament per tocar-nos la fibra, amb la musiqueta i les lagrimetes... que segur que hi ha molts errors i coses a millorar... però... què voleu que us digui? M'ha agradat.
O sigui que us deixo amb la història de l'anunci de la loteria d'enguany i... sigui aquesta o sigui la Grossa... que la sort us acompanyi sempre!