Hem tallat

Avui hem tallat.

A hores d'ara encara no ho sap pràcticament ningú i potser no faig bé d'explicar-ho aquí, però el cos m'ho demana i per una vegada no vull reprimir aquest impuls...

Feia molts anys que convivíem, moltíssims... De fet em costa recordar com era la meva vida abans d'ella. I, com tantes relacions, va arribar un moment en que la rutina s'hi va instal.lar i ja no sabia ben bé per què seguíem junts.
El que al començament havia estat un estímul constant, una il.lusió, un orgull... mica a mica s'havia anat fonent i ara havia arribat un moment en que s'anava mantenint per pura inèrcia. Més d'un cop havia pensat en deixar-ho córrer, però sempre m'acabava frenant una mena d'estrany sentimentalisme, aquella sensació que allò nostre havia de ser una cosa "per sempre".
De fet ens havíem convertit en una gran raresa perquè pràcticament ningú ja no aguanta tant temps amb el mateix... però nosaltres seguíem junts i potser fins i tot per a alguns havíem esdevingut una mena d'exemple de lleialtat, fidelitat i constància.

Ningú no sabia que les últimes vegades hi havia hagut moments feixucs. A vegades la cosa s'embolicava de tal manera que costava molt de desembolicar. I quan al final ho aconseguíem, tornàvem a trenar-ho, però els fils cada cop eren més prims i més fràgils... I en cadascuna d'aquestes ensopegades perdíem més i més motius per continuar plegats... I la reconstrucció, tot i que de cara enfora pogués semblar igual que sempre, nosaltres sabíem que cada cop era més falsa i sobretot més mancada d'il.lusió.

I el cas és que podríem haver seguit així tota la vida i segur que haguéssim trobat arguments per mantenir-ho, però a mi cada cop m'omplia menys i cada cop li trobava menys sentit. Una cosa que en els seu moment vaig tirar endavant amb tota la convicció i en contra de tot i de tothom, ara ja no em motivava per seguir-hi lluitant.
I per un cop he decidit ser honest amb mi mateix i m'he decidit a tallar.

Potser els primers dies em sentiré estrany, com si em faltés alguna cosa...
Potser hauré de respondre moltes preguntes...
Potser hi haurà gent que no entendrà la meva decisió, però és la meva. I ara ja està presa:

......

......

......

...... AVUI M'HE TALLAT LA TRENA...

(podeu veure'n un reportatge gràfic aquí )

Ho portem dins

Un bonic vídeo en el qual la colla castellera dels Marrecs de Salt fa el "Pilar de 4 Caminat" pujant les escales de la Catedral de Girona. (Octubre 2010).
La música és '"The Blower's Daughter" de Damien Rice.
És una al.legoria de l'actitud que hem de mantenir davant la vida: a vegades ens juga males passades però l'important és tornar-se a aixecar i afrontar el futur amb esperança i optimisme. I, segons el títol del muntatge, nosaltres, com a país o individualment, HO PORTEM DINS.

Dedicat a totes les persones que aprecio que passeu per aquests moments en que la vida ens juga una mala passada, amb el desig que passi de pressa i que en sortiu enfortits i triomfants.

El Bàsquet Manresa

Si intento fer memòria dels primers records m'apareixen imatges aïllades d'un partit amb el meu pare. Surten noms de jugadors com German González o Greg Bunch. Al vell pavelló. Un diumenge al matí. El bàsquet encara no em cridava gaire l'atenció...

Però a partir de la temporada 85-86 m'hi vaig abonar (carnet juvenil) i hi anàvem cada partit amb els de la colla dels Snoopys, malalts de bàsquet, que jugàvem cada diumenge al matí a La Salle i ens compràvem el "Gigantes" i el "Nuevo Basket". Jordi Creus, Pep Palacios, Luis Blanco, Clyde Mayes, Rolo Frazer, Marsal, Tarín... apareixen els noms dels mítics jugadors del TDK Manresa d'aquells anys... Cada partit era un ritual: animàvem, cridàvem, vibràvem... Encara al Vell Pavelló del Congost. Quan acabava el partit els jugadors pujaven per unes escales entremig de les grades, protegits només per una reixa dels afeccionats que, a dos pams, els cridaven mentre els pobres esportistes esperaven que els obrissin la porta del vestuari... A vegades al final ens quedàvem a demanar autògrafs...
Al 1992 es va inaugurar el Nou Pavelló i al cap de pocs dies va morir el capità Pep Pujolràs en accident de trànsit. En memòria seva es va celebrar durant uns anys el Memorial Pujolràs en el qual vam participar diverses vegades: 24 hores ininterrompudes de partits de bàsquet popular entre blancs i vermells.

La temporada 95-96 va venir el primer gran èxit: la Copa del Rei de Murcia, amb un equip ben recordat: Joan "Chichi" Creus, Lintoln Townes, Roger Esteller, Lisard González, Rafa Vega, Jordi Singla, Tellis Frank, Harper Williams, Paco Vázquez, Joan Peñarroya, Jesús Lázaro...
I els anys daurats del bàsquet manresà culminen la temporada 97-98 amb la consecució del títol de la Lliga ACB, un èxit sense precedents per a un club modest i humil com el nostre. Cal recordar aquells herois: Herb Jones, Jesús Lázaro, Pere Capdevila, Chichi Creus, Brian Sallier, Paco Vázquez, Derrick Alston, Quique Moraga, Román Montañez, Lisard González i Jordi Singla, entrenats pel debutant Luis Casimiro. Des de la sisena posició final a la Lliga Regular es van anar superant les eliminatòries dels play-off, sempre amb el factor pista en contra, deixant enrere l'Estudiantes (1-3), el Real Madrid (1-3) i finalment, a la gran final, el Tau Vitoria (1-3).

El 1999 es va retirar en Chichi Creus als 42 anys i allò va ser el final d'uns anys gloriosos. La temporada 99-00 es va perdre la categoria i el patrocini de la casa TDK. Després de 2 anys a la LEB es va recuperar la plaça ACB, però només es va poder conservar 4 anys i la temporada 05-06 tornava a tocar baixar a la lliga LEB. Per sort només en un any es va poder tornar a pujar i des de llavors continuem sobrevivint, alternant els patrocinis de RICOH, SUZUKI i ara ASSIGNIA.

I durant tots aquests anys ens hem mantingut al costat del Bàsquet Manresa, recolzant l'equip i admirant les virtuts que el fan subsistir en un primer nivell estatal al costat de totpoderosos com el Barça i el Madrid.
Hi ha passió, hi ha sentiment, hi ha orgull, hi ha amor pel bàsquet, hi ha treball, hi ha constància i hi ha tota una filosofia de club i d'equip. El Manresa ha de descobrir bons jugadors joves que encara ningú no ha descobert i fer-los créixer, ha de fer equips amb jugadors modestos i treballadors, que estimin el bàsquet, que no els caiguin els anells per ajudar-se els uns als altres en benefici del guany col.lectiu. Al Manresa tots defensen amb intensitat, tots lluiten fins al darrer segon, tots apreten les dents i s'aixequen després de cada ensopegada. De tant en tant hem fitxat algun jugador "estrella", i normalment el rendiment col.lectiu ha baixat perquè aquest jugador de molta més qualitat que la resta, només es preocupava de fer bones estadístiques individuals i llavors el Manresa no jugava com un equip. Al Manresa li va millor tenir 5 pencaires a la pista, que donin la vida els uns pels altres i tots plegats per la supervivència del "miracle manresà". Perquè objectivament no té cap lógica que una ciutat petita i amb un pressupost que a vegades equival a la nòmina d'alguna de les estrelles dels equips grans, es mantingui any rere any en l'èlit del basquet espanyol.

Fins aquí tenia escrita aquesta notícia esperant el desenllaç d'aquesta temporada i acabo d'arribar del partit Manresa-Estudiantes. Hem guanyat (patint, és clar) i ja tenim la permanència matemàticament assegurada. Malgrat tots els condicionants en contra (poc pressupost, dificultats econòmiques, plantilla molt modesta, multitud de lesionats al llarg de l'any...) HO HEM ACONSEGUIT UN ANY MÉS!!!
L'ANY QUE VE TORNAREM A SER UN EQUIP ACB, entre els millors, com l'Astèrix i l'Obèlix emmig del gran imperi romà, sense claudicar, plantant cara i posant-hi tota la il.lusió per anar mantenint el somni any darrere any.

I les noves generacions empenyen des de darrera per anar continuant amb aquesta actitud i aquest sentiment: FORÇA RESA!

Podeu trobar més informació de la història del Bàsquet Manresa a la plana de la Wikipèdia i a la de la Penya Sector Nord.

Lip dub per la llengua

No te'l perdis

i reenvia'l
a tots els teus
amics i contactes!
Que el vegi tothom!
Que corri!
Que corri!

Lip dub per la llengua, enregistrat els dies 15 i 16 d'abril de 2011 en diversos espais de Barcelona i que ha comptat amb la participació de 1.500 persones i de nombroses cares conegudes. El projecte l'organitzen la Plataforma per la Llengua i 23 entitats de persones immigrades amb l'objectiu de reivindicar el paper del català com a llengua comuna, en tant que element clau per a la inclusió social de la població d'origen nouvingut, i garant de cohesió.

La cançó escollida ha estat "Corren", del grup Gossos, gentilesa de Música Global
Podeu trobar més informació a www.lipdubperlallengua.cat
(Directors: Daniel Feixas i Santi Hausmann)

Enfilar-se als arbres

El dissabte ens vam llevar d'hora i vam passar tot el dia al Cosmocaixa de Barcelona. Per això el diumenge ens hem llevat tard i hem anat mandrejant sense fer res de profit. Al migdia hem vist la derrota del Bàsquet Manresa per la tele i havent dinat ens estàvem endormiscant pel sofà quan l'Anna ha tingut una molt bona idea per canviar la dinàmica: fem una excursió!
Ens hem calçat, hem fet una bossa amb aigua i una mica de berenar i hem posat rumb cap a Torre Cabota. Hem estat gairebé una hora a arribar-hi i el passeig ha estat molt estimulant: recollíem flors de diferents colors, jugàvem a trobar amagatalls al bosc... però el millor ha arribat quan hem fet parada i fonda a Torre Cabota.
Ens hem aturat sota unes grans alzines a berenar. Al nostre darrera hi havia 4 cavalls i un ruc que ens anaven distraient, el Roc i l'Ona jugaven amb pals a gratar la fullaraca del terra i simulaven que feien un foc... De cop i volta al Roc li han vingut ganes d'enfilar-se a una d'aquelles alzines i alguna cosa s'ha despertat en mi.
He recordat com en la meva infantesa i adolescència m'havia enfilat en alguns arbres del Parc de Puigterrà o als del bosc de les Marcetes o als dels boscos que hi havia prop de les cases on passàvem les colònies d'estiu del Junior. He recordat...

• ...la sensació d'aventura, de risc i de llibertat durant l'ascensió...
• ...la serenor quan finalment trobaves un lloc on instal.lar-te còmodament i contemplar el paisatge...
• ...les converses profundes i idealistes si comparties l'estada dalt dels arbres amb algun amic, converses sense tocar de peus a terra que et permetien plantejar-te somnis, esperances, il.lusions i desitjos...

I m'ha encantat ajudar el Roc a enfilar-se als seus primers arbres, encara no massa alts, encara amb massa por i sense gaudir realment d'aquestes sensacions. Però potser avui ha començat a germinar una llavor que un dia li permetrà viure-les tal i com jo les recordo.

I les properes vegades que vulgui enfilar-se a un arbre i em demani que l'ajudi, per poc que pugui m'enfilo darrere seu i... qui sap de què xerrarem tots dos allà dalt dels arbres sense tocar de peus a terra...