Acabo d’arribar d’un funeral a Moià. Hem acomiadat el
MANEL VICENTE. Veí de tota la vida de davant de la casa dels meus pares i que durant un parell d’anys va ser catequista meu a Crist Rei. Segurament poc bagatge com per assistir al seu funeral, però, quan vaig saber que havia mort, alguna cosa dins meu em va impulsar a voler anar-hi.
El Manel era una d’aquelles persones que tenen “ànima”. Els andalusos dirien que tenia “
duende” i en el món del hip-hop es diria que tenia “
flow”. Home de gran personalitat, empenta i energia. Home de conviccions i ideals. Vinculat a l’església, als moviments socials, a l’escoltisme. Amant de la natura, del seu país i de la seva família. Conversador, amable, simpàtic, democràtic, respectuós... Cal posar tots aquests ingredients a la coctelera, remenar i... surt el Manel Vicente!
En el seu comiat a l’església de Moià hi ha hagut un seguit de moments emotius, o almenys jo els he viscut com petits impactes:
1.- D’entrada hi havia molta gent i a mi aquestes coses sempre m’emocionen. Si hi ha molta gent que vol acomiadar una persona vol dir que
en vida va fer moltes coses bé i la gent se’n recorda i li vol retre aquest penúltim homenatge.
2.- El Manel ha entrat a l’església en
la caixa de morts més senzilla i humil que mai hagi vist: fusta de pi natural, sense pintar, vernissar ni treballar i al capdamunt de la tapa, com a únic guarniment, una “rodanxa” de pi amb escorça i tot. Una declaració de principis: humilitat i senzillesa.
3.- El recordatori, que reprodueixo en aquesta notícia, és preciós. D’entrada un bonic dibuix representatiu del món de l’escoltisme en tinta negra (
si cliqueu a la imatge de l'inici de la notícia el podreu veure més gran). I a dintre un senzill i emotiu text de comiat escrit i signat per ell. Quina sort poder subscriure aquestes paraules a l’hora del comiat (...
he viscut amb coherència, he estimat i he estat estimat...).
4.- Després de les pregaries, el seu fill gran, el Roger, ha llegit un text escrit per ell d’una gran senzillesa i emotivitat en que agraïa, en nom dels germans, tot de coses apreses del pare (els consells, els renys, les rieres nedades, els peixos pescats...) i prometia recordar per sempre i amb honor la seva figura.
5.- El final de la celebració ha estat apoteòsic. Hem cantat “L’hora dels adéus” i
TOTA l’església s’ha enllaçat de mans i ha seguit la litúrgia de la cançó estrenyent les mans quan la cançó ho deia (“...i ens estrenyem ben fort mentre diem adéu-siau...”. Hi havia 4 files de bancs i els fills han començat a enllaçar-se entre els de la primera fila. Mica a mica tota la gent els ha anat imitant amb gran emoció i en acabar la cançó tothom ha començat a aplaudir espontàniament... Molt maco!
En fi, vull acabar aquesta notícia amb uns petits versos que vaig escriure abans d’ahir, quan vaig assabentar-me de la seva mort.
Va per tu, Manel!
Planxant mocadors i mirant la tele
rebo la notícia:
s’ha mort qui sabia que havia de fer-ho
(malalt terminal).
I em fa un salt el cor, però tot queda igual...
Planxo mocadors i miro la tele...
No s’hi pot fer res.
Penso en els que queden i en el que ha marxat
que ja no pateix.
Són instants fugaços de pensar amb tristesa:
tot és una merda!
...Però no és pas veritat!!!
Des de sempre que a l'Anna (a la "meva" Anna, si és que hi ha Annes d'algú) li ha agradat fer fotos. Gairebé sempre allà on anem ella hi va amb la seva càmera i va fent fotos i més fotos. Amb tant de temps, poc o molt hi ha acabat entenent, i de tant en tant fa algunes fotos que m'agraden molt.
